dimarts, 31 de març de 2020

La regidora de Ripoll del FNC, partit independentista contrari a la immigració i a la multiculturalitat, trenca amb el partit si bé continuarà com a regidora no adscrita. Desitjava que el FNC tingués una actitud més dura front el fenòmen migratori i també front la legalitat espanyola



Sílvia Orriols, regidora del Font Nacional de Catalunya a Ripoll, partit identitari, contrari a la immigració, de l'àmbit 33, "Catalunya catalana, ni espanyola ni musulmana", ha anunciat aquest matí que deixa el partit, si bé continuarà com a regidora no adscrita.  En el comunicat que reprodueixo a sota íntegre, lamenta que “la por i els complexes de l’actual directiva del partit a l’hora d’afrontar la greu crisi nacional i el problema de la immigració, he decidit no fer-me’n militant i sortir del grup municipal”. “El que no han pogut aturar a les urnes de Ripoll no ho podran desfer en passadissos a Barcelona”. 
A Ripoll el FNC, amb el seu programa contrari a la immigració, sobretot la islàmica, en favor de la indepèndència de Catalunya i partidari de limitar les expressions i manifestacions culturals espanyoles o en castellà, va obtenir fa deu mesos  503 vots, el 9,44%, entrant Orriols com a regidora. I hagués aconseguit un segon representant si no hagués hagut de competir amb una altra candidatura independentistas contària també a la immigració, Som Catalans, d'Ester Gallego, que va obtenir 112 votos, un 2,10%. I és que tant la candidatura d'Orriols com la de Gallego van voler rendabilitzar la por de part de la ciutadania de Ripoll pel fet que els autors dels atemptats de Barcelona I Cambrils de l'agost de 2017 fossin o visquessin a Ripoll.
I Orriols volia enfatitzar més el discurs contrari a la immigració i a l'acollida refugiats i de trencar ja amb Espanya en l'actual crisi sanitària i econòmica del Covid-19 o coronavirus, però la direcció del partit, segons ella, no estava d'acord en agafar unes postures més radicals, entenc similars a les del Front Nacional de Le Pen, ni de ser més crítics amb el president Quim Torra per no trencar amb Espanya. Sembla que altres membres de la candidatura del FNC a Ripoll també han deixat el partit.


El projecte de recuperar la sigla del desaparegut Front Nacional de Catalunya, partit d'esquerres independentista i autogestionari, per convertir-lo en un partit independentista amb un missatge similar al Front Nacional de Marine le Pen vers la immigració, es va gestar l'abril de 2013, presentant-se un manifest pel que reapareixia amb unes idees properes a l'identitarisme xenòfob, però que no va concretar-se fins fa un any i mig, quan va crear grups locals a diversos municipis com Sabadell, Llagostera, Sant Feliu de Guixols o Ripoll, on van presentar-se a les eleccions. 
Així reivindicava el català com a única llengua oficial i la "voluntat d’aglutinar tothom que vulgui viure en una societat més justa, d’acord amb la manera de ser tradicional catalana, recuperant la vigència dels usos i costums propis del país". El manifest afegia que "no estem disposats a tolerar l’exempció de les mateixes normes que ens obliguen a tots per preservar una falsa pau multicultural, ni a renunciar a un pam del nostre territori esperant passivament la integració. La garantia de la convivència es fonamenta en el respecte de tothom a les normes, i a fer-les complir".
I pel que fa a seguretat propugnava "la creació d’una nova policia i d’una milícia, enteses com a instrument de participació i de corresponsabilització dels ciutadans propi de les societats democràtiques avançades com la suïssa o l’escandinava".  Proposava "reforçar la seguretat pública recuperant la institució tradicional i centenària del sometent allí on calgui. Pel que fa a la defensa, ha de ser  garantida per professionals i reservistes voluntaris".
El projecte va ser impulsat inicialment per Pere Soler i Miquel Àngel Rodríguez, exmembres d'Unió Democràtica de Catalunya, de l'exregidor de PxC a Olot, Moisés Font i de Jordi Casacuberta, exdirigent d'Estat Català. Segons el Registre de Partits Polítics, Jordi Casacuberta és el seu responsable i Secretari General. Fa dos mesos el FNC va convocar un acte a Girona que motivà que es fes una  contramanifestació antifeixista.  I és l´únic partit xenòfob de l'àmbit 33 amb representació municipal. 





dilluns, 30 de març de 2020

VIRUS, VOTS I EMOCIONS. Analitzo al Punt Avui com la ultradreta i els populismes afronten i volen treure rèdits de la crisi del COVID-19


Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, 30 de març de 2020

L’extrema dreta i els populismes acostumen a guanyar vots apel·lant a les emocions, als tòpics i a informacions esbiaixades o falses. També a la por, i ara de por n’hi ha molta. Sacsegen les pors i designen uns responsables dels problemes que no siguem nosaltres. Donald Trump als Estats Units i Ortega Smith a Espanya han sigut prolífics amb la Covid-19, anomenant-lo “el virus xinès”. L’enemic és de fora, no som nosaltres rebutjant, com fa Trump, que es decretin confinaments. I la culpa de l’epidèmia a Espanya és del govern per cridar a manifestar-se el 8 de març. Vox, en canvi, no té cap responsabilitat per haver mantingut l’acte amb deu mil persones a Vistalegre. Si bé el populisme més barroer a Espanya és que a les rodes de premsa del govern de l’Estat hi siguin els caps de l’exèrcit i la Guàrdia Civil parlant de guanyar la guerra, donant relleu a notícies com que s’ha detingut uns desaprensius que van saltar-se un control, en una roda de premsa que el que és rellevant és que morin milers de persones. L’enemic és de fora, i altres també de fora no ens permeten combatre’l. És una recepta populista que funciona. “Aquest no és el moment per tenir dubtes ni per esperar permisos d’Europa.” “El Banc Central Europeu intervé i recuperem 14.000 milions que Itàlia ja havia pagat”. “L’única ajuda concreta que va venir d’Europa va ser enderrocar la borsa i incrementar bojament la propagació.” Així ha tuitejat aquests dies Matteo Salvini, líder de la Lliga. Per la seva banda, Marine Le Pen també dispara a Twitter: “Hem permès que la Xina controli el 80 o 90% dels ingredients dels medicaments. Aquests són vint anys d’errors i ideologia que salta a la vista.” Le Pen també va realitzar diverses declaracions relatives als diners que posava en circulació o oferia el BCE per comprar deute. “Diners que França ja havia pagat.” Pot ser cert que molts del components farmacèutics s’estiguin produint a l’Àsia. Però això és així pel fet que la producció farmacèutica xinesa és més barata, cosa que només es podria revertir i fabricar-ho aquí si rebaixem el sou dels treballadors d’aquestes empreses a Europa.

Altres dirigents ultres o populistes com el brasiler Jair Bolsonaro, prioritzant l’economia com també han fet Trump o Boris Johnson, han intentat afrontar la pandèmia oposant-se als confinaments. Trump i Bolsonaro, que creuen que han estat escollits gràcies a una predestinació divina o una mena de selecció natural, menystenen que morin els més dèbils. Així Bolsonaro nega l’assistència mèdica als indis de l’Amazones, els que haurien d’afrontar el nou virus amb el mateix estoïcisme que ho van fer els indis fa quatre i cinc segles, quan van morir per milions a causa de la grip o el xarampió portats d’Europa. Però lamentablement el populisme no és només una estratègia que utilitzen els ultres, culpant la Xina o Brussel·les, o dels que aprofiten la pandèmia per demanar que el país surti de l’espai Schengen retornant indefinidament a l’Europa de fronteres com vol Le Pen. En el Consell Europeu de dijous Alemanya, Àustria, Finlàndia i els Països Baixos, liderats pel primer ministre neerlandès, Mark Rutte, van oposar-se a les propostes econòmiques i financeres que intentaven evitar una crisi sense precedents a determinats països del sud, cosa que pot provocar una ruptura irreversible de la Unió. I és que als Països Baixos s’han normalitzat opinions com les expressades per Jeroen Dijsselbloem, quan era president de l’Eurogrup, que no seria just ajudar països del sud com Espanya “que s’ho gasten tot en dones i sexe”. Als Països Baixos, l’any vinent hi ha eleccions. I responsabilitzar els països del sud dels problemes d’Europa, i rebutjar que la UE vagi a l’una, dona vots quan es fa per defensar els de casa.



Llegir al Punt Avui, clica.


dimecres, 25 de març de 2020

QUÈ T'ENDURIES A UNA ILLA DESERTA? Publico al Triangle una reflexió sobre el confinament i allò que és realment important




Xavier Rius Sant, periodista,

Una pregunta habitual en tests de personalitat, jocs de grup o fins i tot en entrevistes que es fan a personatges de diversa índole és: quines tres coses t’enduries a una illa deserta? Moltes vegades la resposta que es dona seria difícil de portar a la pràctica, perquè si es tria un telèfon mòbil, un ordinador portàtil o qualsevol estri tecnològic, sigui una llanterna o un equip de música, necessita recarregar les bateries. I a les illes desertes no hi ha electricitat si no és que un dels tres objectes triats sigui un generador.

I en aquest confinament que fem en solitari, parella o família, sense poder trobar-nos amb els amics i la resta de família, els dos estris més importants crec que són la televisió, molt millor si és amb Netflix o la plataforma de la companyia telefònica, i el telèfon mòbil amb WhatsApp i videotrucades. El tercer probablement seria l’ordinador o la tablet. Estris que pengen d’un fil de fibra o d'una connectivitat que pot trencar-se en qualsevol moment. Tot i que a mesura que s’allargui el confinament, una prestatgeria plena de llibres pot acabar sent un dels elements més utilitzats. Segur que aquests temps de confinament generarà molta literatura de parelles que acaben separant-se en descobrir realment qui és l’altre, i d’amics o familiars barallats que es reconcilien per videotrucada.

Diuen els psicòlegs que moltes parelles decideixen separar-se durant unes vacances, i ara caldrà veure com afecten tants dies tancats. I potser una pregunta a fer en un test o joc quan acabi aquesta crisi serà: amb qui t’agradaria passar un mes tancat en un hipotètic nou confinament? També pel que fa als canvis de rutines serà interessant per als sociòlegs i psicòlegs veure els estudis que es faran de com ha afectat aquest confinament a les diferents tipologies de persones que l’han viscut soles o en companyia, o si al desembre hi haurà un nombre inhabitual de naixements.

Però, bromes a part, a mi que visc a Moià, amb els canvis d’hàbits i de disponibilitat de productes i serveis que s’han donat, i la incertesa sobre què passarà demà, aquest confinament em recorda situacions com el gener del 2003 quan jo era a Bagdad setmanes abans de l’inici de la guerra. Així, després d’uns dies que la gent acapara als supermercats i a les farmàcies i s’esgoten alguns productes, diumenge la gent es troba que al mercat setmanal que se celebra aquell dia només hi ha un terç de les parades habituals, i hi falta la més gran de fruita i verdura. Es comencen a fer cíviques cues a les portes de les botigues amb només dues persones a dins, i a les farmàcies no tenen alcohol i racionen el paracetamol. Correus ja no fa el repartiment normal, i s’esgoten les piles per a les llanternes i ràdios i també les espelmes. Tot i estar a les portes de la primavera, la gent es fa omplir el dipòsit de gasoil per a la calefacció i l’aigua calenta de la cuina i el bany. I es tornen a omplir els garatges amb llenya en un municipi on moltes cuines van amb electricitat, conscients que, si fallés la llum, es pot cuinar a la llar de foc. 

Passen els dies, i molts establiments essencials redueixen l’horari. I es treuen diners als caixers abans que s’imposin limitacions diàries. I hi ha gent que es desplaça a les grans superfícies de Vic o Manresa per si poden comprar una cassola, bateries noves per al mòbil o una coixinera, abans que vinguin més prohibicions i no es pugui sortir del municipi. I una sensació similar es té a totes les ciutats amb els carrers deserts i tot tancat, tret dels supermercats, com si estiguéssim en guerra esperant l’enemic. 

Un sentiment que a mi em recorda al Bagdad del gener de 2003, que un dia t’avisaven que ja hi havia limitacions per sortir de la ciutat, un altre et trobaves que a l’habitació de l’hotel t’havien posat tires de cinta adhesiva a les finestres per si hi havia detonacions, i un altre un restaurant tancava fins que passés tot. I malgrat que, des de la distància, com a periodista, eres un privilegiat que marxaries al cap d’uns dies, veies en els ulls de la gent la por per la incertesa d’un món que efectivament
es descomponia i l’angoixa per si hi hauria més o menys morts.

Tant de bo que aquí, quan passi tot, ens haguem amoïnat més per les dificultats del confinament i per quins objectes són realment essencials, que no per veure com el coronavirus s’emporta la vida de molta gent.




¿QUÉ TE LLEVARÍAS A UNA ISLA DESIERTA?

Leer en El Triangle el artículo en castellano.
Xavier Rius Sant, periodista, miércoles 25 de marzo de 20202 

Una pregunta habitual en tests de personalidad, juegos de grupo o incluso en entrevistas que se hacen a personajes de diversa índole es: ¿qué tres cosas te llevarías a una isla desierta? Muchas veces la respuesta que se da sería difícil de llevar a la práctica, porque si se elige un teléfono móvil, un ordenador portátil o cualquier aparato tecnológico, sea una linterna o un equipo de música, necesita recargar las baterías. Y en las islas desiertas no hay electricidad si no es que uno de los tres objetos elegidos sea un generador.
Y en este confinamiento que hacemos en solitario, pareja o familia, sin poder encontrarnos con los amigos y el resto de familia, los dos enseres más importantes creo que son la televisión, mucho mejor si es con Netflix o la plataforma de la compañía telefónica, y el teléfono móvil con WhatsApp y videollamadas. El tercero probablemente sería el ordenador o la tablet. Enseres que dependen de un hilo de fibra o de una conectividad que puede estropearse en cualquier momento. A pesar de que a medida que se alargue el confinamiento, una estantería llena de libros puede acabar siendo uno de los elementos más utilizados. Seguro que estos tiempos de confinamiento generará mucha literatura de parejas que acaban separándose al descubrir realmente quién es el otro, y de amigos o familiares peleados que se reconcilian por videollamada.
Dicen los psicólogos que muchas parejas deciden separarse durante unas vacaciones, y ahora habrá que ver como afectan tantos días encerrados. Y quizás una pregunta a hacer en un test o juego cuando acabe esta crisis será: ¿con quién te gustaría pasar un mes encerrado en un hipotético nuevo confinamiento? También en cuanto a los cambios de rutinas será interesante para los sociólogos y psicólogos ver los estudios que se harán de cómo ha afectado este confinamiento a las diferentes tipologías de personas que lo han vivido sólas o en compañía, o si en diciembre habrá un número inhabitual de nacimientos.
Pero, bromas aparte, a mí que vivo en Moià, con los cambios de hábitos y de disponibilidad de productos y servicios que se han dado, y la incertidumbre sobre qué pasará mañana, este confinamiento me recuerda situaciones como en enero de 2003 cuando yo estaba en Bagdad semanas antes del inicio de la guerra. Así, después de unos días en que la gente acapara en los supermercados y en las farmacias y se agotan algunos productos, el domingo la gente se encuentra con que en el mercado semanal que se celebra ese día sólo hay un tercio de las paradas habituales, y falta la más grande de fruta y verdura. Se empiezan a hacer cívicas colas a las puertas de las tiendas con sólo dos personas dentro, y en las farmacias no tienen alcohol y racionan el paracetamol. Correos ya no hace el reparto normal, y se agotan las pilas para las linternas y radios y también las velas. A pesar de estar a las puertas de la primavera, la gente se hace llenar el depósito de gasóleo para la calefacción y el agua caliente de la cocina y el baño. Y se vuelven a llenar los garajes con leña en un municipio donde muchas cocinas van con electricidad, conscientes que, si fallase la luz, se puede cocinar en el hogar de leña.
Pasan los días, y muchos establecimientos esenciales reducen el horario. Y se saca dinero de los cajeros antes de que se impongan limitaciones diarias. Y hay gente que se desplaza a las grandes superficies de Vic o Manresa por si pueden comprar una cazuela, baterías nuevas para el móvil o otros utensilios, antes de que vengan más prohibiciones y no se pueda salir del municipio. Y una sensación similar se tiene en todas las ciudades con las calles desiertas y todo cerrado, salvo los supermercados, como si estuviéramos en guerra esperando al enemigo.
Un sentimiento que a mí me recuerda el Bagdad de enero de 2003, cuando un día te avisaban que ya había limitaciones para salir de la ciudad, otro te encontrabas con que en la habitación del hotel te habían puesto tiras de cinta adhesiva en las ventanas por si había detonaciones, y otro un restaurante cerraba hasta que pasara todo. Y a pesar de que, desde la distancia, como periodista, eres un privilegiado que marcharías al cabo de unos días, veías en los ojos de la gente el miedo por la incertidumbre de un mundo que efectivamente
se descomponía y la angustia por si habría más o menos muertos.
Ojalá que aquí, cuando pase todo, nos hayamos preocupado más las dificultades del confinamiento y por qué objetos son
realmente esenciales, que no por ver como el coronavirus se lleva la vida de mucha gente.



dimarts, 24 de març de 2020

LAS PROPUESTAS DE RECUPERAR FRONTERAS, DE RECHAZO A LAS INSTITUCIONES EUROPEAS Y A CONCENTRAR LAS AYUDAS SOCIALES A LOS AUTÓCTONOS, CRECERÁN TRAS EL COVID-19. También crecerán los defensores de la necesidad de recortar las libertades con el argumento de la eficacia china. Analizo las posiciones de la ultraderecha europea que aprovecha la crisis para desacreditar a los gobiernos y a las instituciones europeas. Por ello es necesario que los partidos eviten la tentación demagógica. Vox intenta desde las redes sacar rédito acusando a Pedro Sánchez por el 8 de Marzo, pero pasan por alto el acto de Vistalegre











"Este no es el momento para tener dudas y ni para esperar permisos de Europa", "El Banco Central Europea interviene ... y recuperamos 14.000 millones que Italia ya había pagado"."La única ayuda concreta que vino de Europa fue derribar la bolsa e incrementar locamente la propagación. Ayer en Italia perdió 68 mil millones de euros de ahorros y sacrificios. Evaluaremos la posibilidad de solicitar una compensación financiera a quienes los responsables de este desastre"
Estos son algunos de los tuits del hasta hace medio año ministro del Interior y vicepresidente del Gobierno italiano y líder de la Liga, Matteo Salvini. Este último iba acompañado de una foto de Christine Lagarde riendo, nada favorecida.
"Hemos permitido que China se haga con el 80 o 90% de los ingredientes de los medicamentos. Éstos son 20 años de errores e ideolgía que salta a la vista". "Una de las primeras medidas es la realización de controles fronterizos, pero Macron se niega a hacerlo por motivos casi religiosos" Son tuits de Marine Le Pen que, desde antes de las elcciones municipales del  15 de marzo exigía cierre de fronteras a los originarios de países afectados y controles fronterizos. También realizó diversas declaraciones relativas al dinero que ponía en circulación o ofrecía el Banco Central Europeo para la compra de deuda pública o privada, era dinero que Francia ya había pagado a Bruselas.   
Como vemos la ultraderecha europea intenta sacar rédito de la crisis para justificar medidas que forman parte de su ADN. La recuperación de la soberanía finaciera nacional, la necesidad  de tenera la llave para cerrar fronteras y el mostrar a las instituciones políticas y económicas  europeas como sanguijuelas y burócratas.  Marine le Pen, más educada que Salvini, se despacha con un tuit que de alguna manera sería un oxímoron o contradicción en sí mismo. Sorprende que lamente haber dejado a China que se haga con el control de los componentes farmaceúticos, dado que resulta impensable que una Europa dividida y sin cooperación ciéntifica en investigación entre los estados, vuelva a ser la principal  potencia en producción e  investigación farmaceútica y sanitaria. Y si lo dice por el hecho que la producción farmaceútica china es más barata, eso sólo se podría revertir rebajando el sueldo de los trabajadores de dichas empresas en Europa, que es el mal del que culpan a los inmigrantes extranjeros que viven la UE, que provocan una bajada de sueldos.
No todos los dirigentes ultras, xenófobos o populistas han defendido las mismas medidas que Salvini o Le Pen. Recordemos que el primer ministro británico, Boris Johnson al igual que Donald Trump, eran inicialmente contrarios a las medidas de confinamientos. Y Trump se refería a la pandemía como ese maldito "virus chino". Expresión que también ultilizó en un pol´mico tuit el lider de Vox, Javier Ortega Smith, y que conota la idea que el enmigo ha venido de fuera a tacar a los nuestros. 
Y aunque todavía no se está manifestando políticamente, crece la idea que sólo se podrá vencer a esta pandemia si vuelve el próximo año o a otras futuras, haciéndolo como hizo China. Con un control de todos los ciudadanos, que pese a que invada la privacidad e intimidad personal, con aplicaciones de geolocalización y escaners en la calle que tomaban la temperatura a toda la gente, unido a confinamientos estrictos, ha resultado eficaz.  Una disciplina y obediencia que permitió cosas impensable en Occidnete como que en la ciudadd e Wuhan se construyera un hospital en Wuhan para mil camas en sólo diez días. Pero no el modelo chino no sólo ha funcionado por la capacidad del estado en limitar las libertades individuales, acceder a información sobre todos los ciudadanos y gestionar los recursos y mano de obra con disciplina militar y eficiencia. Ha funcionado también por la conformidad de la población con dichas medidas, sea por el bagaje de obediencia ciega de los años del comunismo, sea por el sentido de colectividad y el bien común propio de la sociedad china que está por encima del indivialismo y sentido crítico de los régimenes occidentales. Y lo vimos aquí cuando a comienzos de marzo muchos estableciemientos de ciudadanos chinos en toda España, fueran bares o bazares, y se autoimpusieron mediadas drásticas de confinamiento.
Pero más allá de cómo evolucione la crisis sanitaria en Europa y los costes que tenga a nivel humano y económico, hay un elemento que va aprovechar a fondo la ultrderecha al día siguiente que finalice la epidemia. La necesidad de pagar  muchos más subsidios de desempelo y ayudas sociales para quienes hayan perdido su puesto de trabajo, será utilizado por la ultradrercha para defender consignas como "primero los de casa", que popularizó Josep anglada, o "ayudas sociales para los nacionales" que aplica el neonzai Hogar Social Madrid de Melisa Domínguez. 
Y una cosa es que la contratación en origen o llegada de nuevos extranjeros disminuya, como ocurrió tras la crisis de 2008. Y otra muy distinta son propuestas inaplicables de no renovación de permisos de residencia y trabajo a extranjeros que llegaron aquí hace años con la pretensión de que cientos de miles marchen a sus países de origen o a los países donde nacieron sus padres. 
       
Por ello, más allá de que habrá en España quienes aprovecharán la crisis para proponer recentralizar competencias o modificar la Ley Orgánica 4/81 de Estado de alarma, excepción y sitio, es imprescindible que los partidos de gobierno, sobretodo PP y Ciudadanos, eviten agitar las propuestas populistas o xenófobas, sumándose a las de la ultraderecha con respecto a la inmigración y a la distribución de las ayudas, subsidios o exenciones de impuestos. 
Vox, pasando por alto que realizaron un acto con miles de personas en Vistalegre, culpabilizan al PSOE y Podemos por mantener la convocatorio del 8 de Marzo con hastags lanzados desde el ámbito ultra  como  #CulpablePedroSánchez

   Hospital para mil camas contruído en Wuhan en diez días.










divendres, 20 de març de 2020

De Medina a la Meca. Analitzo al Punt Avui la pràctica depredadora de diner públic de la família reial i el descrèdit de la institució monàrquica, que és rebutjada cada vegada per més gent a l'Estat espanyol, com es va veure amb les cassolades arreu d'Espanya mentre Felip VI feia el seu discurs

Per portar els milions de peregrins a la ciutat santa, el rei Abdullah bin Abdulaziz al-Saud va fer construir un tren d’alta velocitat que unís les dues ciutats, obra que va ser feta per un seguit d’empreses espanyoles.
És habitual en obres realitzades a països de poca transparència fiscal que els dirigents del país que les encarreguen rebin suborns d’alguna de les companyies que concursen per l’adjudicació. Però el que no és habitual és que el cap d’estat del país al qual pertanyen les empreses que executen el projecte rebi una mena de suborn a la inversa, com són els 100 milions de dòlars que va percebre el llavors rei Joan Carles.
Des d’abans de la seva abdicació ja circulaven informacions sobre la fortuna en paradisos fiscals i els negocis que tenia amb la seva amant, Corinna Larsen. I aquestes informacions van créixer amb el safari a Botswana i el ja famós “m’he equivocat, no tornarà a passar”.
Diumenge, després que diversos mitjans estrangers donessin detalls de les investigacions de la fiscalia suïssa sobre el blanqueig de diners, que vindrien dels 100 milions de dòlars que hauria donat el rei Abdullah a Joan Carles, del regal de 65 milions d’euros que l’actual rei emèrit hauria fet a Corinna i del seu dipòsit en una fundació de la qual Felip VI seria beneficiari, va motivar que, en plena crisi per l’estat d’alarma pel coronavirus, la Casa Reial fes un comunicat que anunciava que es retirava l’assignació econòmica de Joan Carles i que Felip renunciava a l’herència del seu pare.
Que es digui que un rei renuncia a l’herència del seu pare és un oxímoron, atès que el llegat principal que llega un rei al seu fill és la corona.
Però, bromes a part, la gravetat del moment en què es troba Espanya per l’estat d’alarma i el coronavirus ha evitat que esdevingués el tema central de l’actualitat política, més quan la família reial no està sent una família exemplar, com vam veure també amb la pràctica de depredador de diners públics d’Iñaki Urdangarin, i una infanta que, tot i treballar a La Caixa, en el judici va fer el paper de no saber què signava.
Felip VI es va coronar, de cara a una part important de la societat espanyola, amb el discurs del 3 d’octubre que va legitimar l’A por ellos!. Però tal com es va veure dimecres al vespre, no només a Catalunya, sinó també a moltes ciutats i pobles de tot Espanya amb les cassolades de protesta a la mateixa hora que ell feia el discurs –per demanar que torni el que s’ha robat i es gasti en la compra de respiradors i mascaretes–, el trencament amb la institució monàrquica no es només cosa d’una gran majoria de catalans, sinó també de molta gent d’arreu de l’Estat espanyol.
Certament, hi ha estats com ara el Regne Unit, Holanda i el països nòrdics on la institució hereditària del cap de l’estat té acceptació, i en alguns d’aquests també fulletons de bragueta que en el fons humanitza els monarques.
Però el rei Felip VI, en el seu discurs de dimecres, més enllà de paraules retòriques sobre que superarem la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19, no va fer cap autocrítica sobre la seva família.
Les cassoles que sonaven abans-d’ahir al vespre fan pensar que la institució viu els seus moments més baixos. Veig dubtós que pugui fer com Mahoma, que, vuit anys després de fugir a Medina, va poder tornar a la Meca victoriós.

dijous, 19 de març de 2020

EL SILENCI DEL REI. Vídeo al meu Canal de Youtube

 Dijous, 19 de març, 6è dia de confinament.
Vídeo al meu canal de Youtube analitzant el discurs de rei Felipe VI sobre la crisi del Coronavirus, Covid-19 en el que no va fer autocrítica sobre la Família Real i l'evolució dels escàndols econòmics de Juan Carlos I

divendres, 13 de març de 2020

Coronavirus (COVID-19), els canvis que vindran. Ho analitzo en el meu canal de Youtube

Analitzo en el meu Canal de Youtube els canvis que provocarà el Coronavirus o Covid-19, tant a nivell de relacions humanes, com la crisis econòmica, com de salut, i la incertesa que genera.  La gent agafarà por a tocar-se, a relacionar-se i podria afectar a les relaciosn sexuals com va provocar la sida l'any 1982. Més a més, el fet d'haver d'afrontar els aïllaments o confinaments restrigint al màxim les trobades i relacions socials, fa que sigui molt més dur gestionar-ho. A Sarajevo en els anys del setge sorgia la solidaritat entre veïns i la gent es juntava al sòtano o a la casa que tenia electricitat o era més segura, a escoltar la ràdio o veure la tele, jugar a cartes i compartir un cafè turc o la rakia o aiguardent local. Però ara ens diuen que ho hem de fer el màxim en solitari.
Ha estat el Cigne Negre, o fet inesperat no previst que ho capgira tot, del que parlava el libanès, Nassim Taleb. 
Potser ens havíem oblidat que la Grip Espanyola del 1918 va mayat molta més gent que la Primera Guerra Mundial. I no sabem si en poc temps la majoria ens inmunitzarem i en el futur aquest virus serà com una grip mes, o si perdurarà i canviarà per molt temps les nostres relacions humanes, socials i culturals, provocant una aturada de l'economia amb greus conseqüències socials.
----
El Cisne negro de Nassim Taleb 

Les llargues vacances de l'any 20. El període d'aules tancades i teletreball i confinament pel Coronavirus, que es pot allargar fins Setmana Santa o el mes de maig, no serà necessariament vacances felices, donada l'obligació de no socialitzar-nos. Ho analitzo a NacióDigital



La meva mare va néixer el 1928 a Artés, però el meu avi que era metge, l'any 1935 va trobar plaça a l'Hospital de Sant Pau, i tota la família va marxar cap a Barcelona. Al cap de poc va esclatar la guerra, i donat que a Barcelona patia bombardejos i escassetat d'aliments, els meus avis van decidir deixar la meva mare i als seus germans a la masia d'uns cosins entre Gironella i Olvan. Per la meva mare aquell període, dels 9 als 11 anys, va ser un dels mes feliços de la seva vida. Explicava que corria lliure pel camp com les cabretes, jugant amb nois i noies de les masies properes sense haver d'estudiar ni obeir ningú. Jaime Camino recull aquell període, si bé la trama bèl·lica no permet que sigui tan idíl·lica, en la pel·lícula Las largas vacaciones del 36.

No és cap secret que ningú no creu que el tancament d'escoles, universitats i equipaments lúdics decretat dijous per la Generalitat, s'acabarà el 27 de març. És dóna per segur que si la corba de contagis baixa, es dirà que s'allarga fins després de Setmana Santa per consolidar la millora. I si la cosa no millora, tenint en compte que molts que han estat en contacte amb el virus aquest dies i s'hagin infectat, no tindran els símptomes fins d'aquí dues setmanes, l'escenari pot ser d'un augment, i també s'allargarà el tancament fins el 13 d'abril. I si no es consolidar la millora, potser es decidirà continuar amb el tancament després de Setmana Santa. I l'escenari pot ser que aquest període no lectiu s'allargui fins setembre.

Però més enllà de la tragèdia per la pèrdua de vides humanes a causa del Coronavirus o Covid-19, la problemàtica per la gent més gran i els malats crònics, i la crisi econòmica que serà molt pitjor que la de 2008, pel nens i adolescents no seran unes plàcides vacances com la dels nens que van viure la guerra civil sense la pressió de les bombes ni de la gana, en una casa de pagès allunyada del front, durant tota la Guerra Civil.

Ara es demana que els nens i nenes i els adolescents sense escola no vagin a jugar en grup als parcs, que no s'ajuntin a casa d'un d'ells a jugar a la play ni a veure pel·lícules de Netflix, que no quedin en colla per jugar a basquet a la pista municipal, que més a més estarà tancada, que no es reuneixin per anar amb les bicicletes a fer una excursió i la seva festeta amb cocacola i crispetes a la font. Es demana que es quedin tancats a casa o surtin a passejar o en bici sols. Però perquè un període així de tancament d'escoles sigui de felicitat, creixement i aventura cal el grup, la col·lectivitat, la descoberta de nous amics i el poder viure-ho amb amics i amigues.

 Potser sí que alguns es faran addictes dels jocs online sense apostes, i altres descobriran el plaer d'aquelles tardes d'estiu sols a l'habitació, devorant novel·les juvenils. Però per molts serà un enfrontament diari amb el pares que no els deixaran quedar amb la colla o anar a passar la tarda a casa d'una amiga.

I aquest aïllament i aquesta crisi sanitària també pot canviar les relacions afectives i sexuals de molta gent adulta, donat que no ens podem tocar, ni ens podem fer petons. A mi que tinc seixanta anys, em va sorprendre l'aparició de la Sida l'any 1981 amb 22 anys. Ningú no sabia inicialment si s'encomanava amb els petons o amb la suor o el contacte físic. I vam passar d'una sexualitat sense pors a posar murs entre nosaltres. Ara, que no hi ha la pressió religiosa, s'havia normalitzat entre els joves i no tant joves, el poder experimentar sense tabús la sexualitat i les relacions afectives.

A sèries de televisió catalanes com Cites o Merlí i moltes altres a les televisions d'àmbit espanyol i a sèries estrangeres es mostrava la bisexualitat o l'experimentar el sexe en grup o el poliamor, com un joc o aprenentatge que si no hi havia enganys ni mentides, no tenia res de dolent. I deixant de banda el sexe, els mediterranis com nosaltres quan ens trobem amb algú ens donen la mà, en besem i ens toquem. I ara tot això pot canviar i retrocedir molts anys, si no es troba aviat la vacuna o la cura pel coronavirus.

I aquest aïllament serà tòxic també pels adults i la gent gran. Recordo que la gent de Sarajevo, durant els anys de la guerra i el setge de la ciutat, els dies que s'havien de quedar a casa, la manca de subministraments o calefacció motivava que sortís el millor de molta gent. I els veïns es reunien al pis de baix, al soterrani o a la casa que estava més protegida o que sí que tenia llum o gas, i passaven dies sencers escoltant la ràdio, jugant a cartes i bevent cafè turc o rakia, l'aiguardent local. I fins i tot, els dies més freds, podien dormir diverses famílies i veïns a la mateixa casa.

I és que la por, la incertesa del futur o la immediatesa d'una mort aleatòria, que fa viure amb més intensitat el present, sempre és més dolça si es fa en col·lectivitat. Un resant i encomanant-se al tot poderós en col·lectivitat, cosa que també s'està restringint a les esglésies –jo sóc absolutament ateu-, i altres, sense ser incompatible amb la pregària, compartint un cafè, una partida de cartes, una ampolla de vi o una caminada plegats per la muntanya. I ara ens diuen que romandre sols i no tocar-nos és el millor que podem fer per la nostra seguretat i la dels altres. No crec que aquestes vacances de l'any 20 siguin gaire felices.   


------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El cisne negro de Nassim Taleb, coronavirus, Covid-19 article, artículo,

diumenge, 8 de març de 2020

ABASCAL Y ORTEGA SMITH REFUERZAN SU CONTROL EN UNA ASAMBLEA EN VISTALEGRE EN QUE TODO SE APRUEBA POR ACLAMACIÓN TRAS UNA VOTACIÓN TELEMÁTICA OPACA. Se modifican los estatutos creando la figura del Gestor Provincial para el caso que la Ejecutiva provincial o la Gestora sea disuelta por la Ejecutiva Nacional. Actualmente más de 40 provincias funcionan con una gestora, al haberse disuelto gran parte de las Ejecutivas Provinciales. Y se refuerza el poder absoluto de Abascal y Ortega Smith, controlando las ejecutivas y gestoras provinciales a través de la Vicesecretaria Nacional de Organización, formada por afines como su compañero de las COE, el diputado por Hueva, Tomás Fernández. J Buxadé se convierte en el número tres del partido. Ni la confirmación de nuevos datos sobre la financiación iraní, ni la polémica sobre si Monasterio ejercía sin titulación, pasan factura, dada la imposibilidad de criticar a la Ejecutiva

En una asamblea celebrada ayer y hoy en Vistalegre, Mdrid, en que se ha aprobado por aclamación a la búlgara la modificación de los estautos de Vox y el equipo que formará parte o dirigirá los diferentes órganos del partido, Santiago Abascal y Javier Ortega Smith han consolidado su dominio absoluto del partido, sin dar voz a los críticos, liderados por Carmelo González, a quienes no se les ha dejado acceder al recinto.
Como en asambleas anteriores, se ha aprobado todo por aclamación o votación telemática previa, sin dar espacio a intervenciones críticas ni a enmiendas. Y ni la confirmación de nuevos datos hechos públicos sobre la finaciación iraní del partido, ni las informaciones sobre que Rocío Monasterio hubiera estado ejerciendo de arquitecta sin tener el título, ni el malestar por la disolución de muchas de las Ejecutivas Provinciales sustituidas por gestoras nombradas a dedo desde el Comité Ejecutivo Nacional, han pasado factura alguna. Monasterio no es miembro del nuevo Comité Ejecutivo Nacional, donde sí está su marido, Iván Espinosa, pero ella continua como presidenta del Comité Ejecutivo Provincial de Madrid.

La votación telemática, cuyos datos han sido recibidos por aclamación en la asamblea, ha dado un  92,5%  a los nuevos estautos-la cifra más baja de todas las votaciones, las cuentas han sido aprobadas por un 95,9% y el Comité de Garantías por un 94,7%. Pero el partido no ha informado de cúantos militantes han votado telemáticamente.
Para tener un control absoluto del partido, los nuevos estatutos crean el cargo de Gestor Provincial, designado por la Ejecutiva Nacional, que podrá reemplazar si se cree necesario, al Comité Ejecutivo Provincial o a cualquiera de las más de 40 Gestoras Provinciales. Muchas de esas gestoras, nombradas a dedo tras destituir loz comités ejecutivos provinciales, crearon gran malestar entre militantes que lamentaban que se entregara el control provincial y los puestos de cabeza en la listas electorales a recién llegados, en detrimento de quienes llevaban años en el partido.   
Ortega Smith controlará ahora mejor los grupos locales y provinciales garcias a la Vicesecretaria de Organización, que preside el diputado por Huelva, Tomás Fernández Ríos.  Y precisamente Tomás Fernández, residente en Móstoles y sin vinculación familiar o de residencia en Huelva, fue colocado como cabeza de lista en la candidatura al Congreso por la provincia, designación que fue rechazada por los dirigentes y militantes locales. Se da el caso que el ahora diputado por Huelva, sirvió en el Ejército en las Compañías de Operaciones Especiales, las COE, el mismo cuerpo en el que estuvo Ortega Smith con quein coincidió. Y para muchos militantes de Vox, antes el Comité de Garantías, y ahora la Vicesecretaría de Organización está formada por los que unos llaman los "hombres de negro" y otros "los compañeros de las COE" de Javier Ortega Smith.
Quien también acaparraá mucho poder será el eurodiputado Jorge Buxadé, que será vicepresidente y responsable del Área Política, convirtiéndose así en el número tres del partido. Buxadé ha trasladado su residencia con toda la familia a Madrid, por lo que de alguna manera se denvincual de Vox de Catalunya que queda en manos de sus excompañeros nebreristas como Juan Garriga. Y como ya he dicho, el número dos, Ortega Smith, se hace con el poder absoluto del control del partido.  
Entre algunos de los que se han sentido apartados de Vox, sea en la confección de las listas al Congreso, que en algunas provincias fueron ecabezadas por personas de fuera de la misma, como con la disolución de los Comités Ejécutivos Provinciales, como en las purgas de hace once meses para las candidaturas de las elecciones municipales, hay encuentros de militantes y exmilitantes, que se plantean crear una nueva formación que, en el caso de fructificar el proyecto, se llamaría "Tu Patria" 
    

Fragmentos de los nuevos estatutos aprobados, con las modificaciones en color amarillo.

El sector crítico, que impulsó una candidatura al llamada VoxHabla. pero pudo presentarse competir porque no consiguió los avales de alm menos 4.900 (el 10% del censo de afiliados con derecho a voto según los estatutos), entre otros motivos por no darse un plazo mínimanente viable para conseguirlos.



Cargos propuestos y nombrados hoy por unanimidad











dimarts, 3 de març de 2020

Devolucions en calent, de Melilla a Grècia. Analitzo com la sentència del Tribunal d'Estrasburg canviant de criteri i legalitzant les devolucions en calent a Ceuta i Melilla, es va redactar pensant en aplicar aquesta mesura als que volen entrar a Grècia des de Turquia i, en el cas que es reprodueixi un fluxe pels Balcans com fa cinc anys

Xavier Rius Sant, Nació Digital, dimarts 3 de marçde 2020

Fins fa tres setmanes, la jurisprudència de la Unió Europea considerava il·legals les devolucions col·lectives i les devolucions en calent de persones que acabaven d'entrar per un pas no habilitat a un estat membre de la Unió Europea i eren interceptades pels cossos policials prop de la frontera.
Així ho havia establert en diferents sentències, com la que va dictar en primera instància el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg l'any 2017, que va condemnar Espanya per la devolució en calent de dos migrants a Melilla l'any 2014. La sentència no qüestionava el dret a expulsar-los o a retornar-los. Però exigia que es fes després d’identificar els migrants, i obrir uns expedients individuals d'expulsió o devolució que, en el cas que concloguessin amb una ordre d'expulsió, es poguessin recórrer i donar-los l'oportunitat a que demanessin asil.

 Però aquesta sentència va ser recorreguda pel govern de Mariano Rajoy al mateix Tribunal d'Estrasburg que fa tres setmanes, fent un gir de 180 graus, canviava la seva doctrina i avalava les devolucions en calent dels migrants que són detinguts ja en territori espanyol, tot just després de saltar la tanca. I el tribunal ho justificava dient que els migrants havien entrat de manera violenta i tumultuària i que, a més, si haguessin volgut acollir-se al dret d'asil ho haguessin pogut fer als consolats espanyols del Marroc, com el de Nador, proper a Melilla, o al mateix punt del control policial de la frontera espanyola a l'enclavament nord-africà.
Uns arguments totalment falsos atès que, a un subsaharià indocumentat o sense el passaport vigent, que és com arriben la majoria, no se'l permet entrar físicament a les delegacions diplomàtiques. I per arribar legalment a les dependències fronteres espanyoles de Ceuta i Melilla abans s'ha d'haver sortit legalment del Marroc. Però el Marroc no deixa sortir a qui no porta un passaport en regla.

I és que aquest canvi de postura del Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea sembla que s'ha fet per donar marge legal als països europeus que, o bé van aixecar tanques fronteres amb motiu de la crisi migratòria de 2015 i 2016, o es plantegen aixecar-ne ara davant la crisi dels refugiats. I volen actuar amb contundència, fent recular per la força i de manera col·lectiva possibles nous fluxos de migrants o refugiats, com ja està passant aquest dies a la frontera terrestre o marítima entre Grècia i Turquia.
 

L'humanitarisme d'Angela Merkel està en hores baixes a Alemanya, país que va acollir la majoria de refugiats de fa quatre i cinc anys. I com a conseqüència del trencament del cordó sanitari a la ultradreta a l'estat de Turíngia, va haver de renunciar Annegret Kramp-Karrenbauer a ser la successora de la cancellera.
Però sigui qui sigui el successor de Merkel, sembla segur que amb els xenòfobs d'Alternativa per Alemanya, crescuts i presents a tots els parlaments dels lander, no es permetrà que un nou flux de refugiats, encara que fos molt menor, procedent de Síria i Turquia, arribi a Alemanya. I a mig camí entre Grècia i Alemanya i ha alguns dels estats del Grup de Visegrad com ara Hongria, partidaris d'aplicar tota la força per fer recular els migrants que són a Grècia o hi intenten arribar des de Turquia. I amb aquesta sentència d'Estrasburg ja tenen carta blanca per poder-ho fer.
La situació de la guerra de Síria, amb un nou flux de refugiats procedent de l'últim bastió rebel a la regió d'Idlib, i amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, disposat a utilitzar l'aixeta dels refugiats per aconseguir més fons de la Unió Europea o més suports internacionals en la seva pugna amb Rússia i el vencedor Al-Assad, ha estat el detonat d'aquest increment de refugiats intentant arribar a Grècia.

A Grècia hi governa la dretana Nova Democràcia, i també s'ha sentit abandonada per la Unió Europea. A les illes gregues hi ha més de 40.000 refugiats en condicions de vida infrahumanes, desitjosos d'anar a altres països de la Unió. I el govern pretén contenir-los construint centres d'internament tancats per milers de persones a les illes de Quios i Lesbos.
I és que en el fons de tot el que hi ha és el fracàs d'una Unió Europea que, amb 515 milions d'habitants, va ser incapaç fa quatre anys per egoisme d'uns, tacticismes d'altres i pura xenofòbia de molts altres, de gestionar l'acollida i distribució d'un milió de persones. I que ara es prepara per evitar que un nou flux de persones, fugint de la guerra, entri a la Unió Europea.