dijous, 28 de febrer de 2019

EL NOU SENYOR "X". Mai es va saber qui era el Sr. "X", cervell o cap dels GAL, que van fer la feina bruta contra ETA i l'entorn abertzale, i després de les declaracions de Rajoy, Sáenz de Santamaría y el ministre Zoido, ni ells saben qui manava i va decidir carregar a determinats col·legis, ni qui va decidir a partir del migdia desobeir l'ordre del TSJ i va ordenar no fer més càrregues


                                  



Després de les declaracions d'ahir de Mariano Rajoy, de Soraya Sáenz de Santamaría i d'avui del ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, al judici del Tribunal Suprem, no sabem qui va prendre les decisions polítiques i tècniques per intervenir amb càrregues policials a determinats col·legis electorals l'1 docubre, alguns significatius com en els que havien de votar Carles Puigdemont, Artur Mas, Oriol Junqueras o Carme Forcadell, i qui va ordenar a migdia que es deixés d'intervenir als col·legis i se suspengués l'operació d'incautació d'urnes i paperetes a l'hora del recompte, que s'havia previst fer determinats col·legis en els que s'hagués votat amb normalitat.

Ni Rajoy, ni Sáenz de Santamaria ni Zoido han volgut saber res de l'elecció dels col·legis electorals dels líders independentistes als que la Policia Nacional i Guàrdia Civil hi van arribar abans de les nou del matí, ni de la responsabilitat de la intensitat de la càrregues, que en la majoria de llocs van vulnerar el principi de proporcionalitat que havia exigit la jutge del TSJ, ni de la nefasta planificació operativa que va representar enviar a molts col·legis un nombre d'agents molt inferior al que calia per tal que poguessin actuar i gestionar, no només l'entrada als centres de votació, sinó, sobretot, la seva marxa, quan com era de preveure si van concentrar un nombre molt superior.  I sense gens de convicció han parlat de la violència dels que eren a les portes del col·legis el dia 1 d'octubre o davant de la Conselleria d'Economia el 20 de setembre, formant "muralles humanes".
Rajoy va respondre a la gallega no sabent res, Santamaria va tirar pilotes fora, i el ministre Zoido tampoc sabia res de res responsabilitzant de tot al mandos policials dirigits pel Coronel Diego Pérez de los Cobos. Van al·legar una ignorància absoluta del que va passar aquell dia, impròpia dels qui ostentaven el poder en un país on segons ells mateixos i la fiscalia s'estava produint una rebel·lió violenta comparable amb un cop d'estat. Una fictícia ignorància que feia que semblessin més els acusats que diuen no recordar per no perjudicar-se a ells mateixos, que els responsables màxims del poder, dels cossos de seguretat que van actuar d'una manera al matí però al migdia per algun motiu es va retirar, i caps dels serveis secrets i d intel·ligència.

Potser sí que Pérez de los Cobos, el cap de la Policia Nacional, Sebastián Trapote, i el general de la Guàrdia Civil, Ángel Gonzalo, podran respondre a la proporcionalitat o no de les càrregues o de si van  respectar -que no ho van fer!- els protocols d'actuació de la majoria de policies democràtiques, per tal que els danys provocats a la població no  fossin superiors al bé que s'havia de protegir. Però sembla evident que ells no explicaran perquè van posar a la llista dels primers llocs on anar, els centres on havien de votar Forcadell, Puigdemont, Mas i Junqueras. I molt menys podran explicar perquè es va fer tornar cap els hotels, casernes i vaixells a les unitats que havien actuar a primeres hores del matí, i qui va anul·lar l'ordre de sortir a les unitats reservades per la tarda a les que se'ls hi havia encomanat retirar urnes, paperetes i actes a l'hora dels tancament dels col·legis. No sembla probable que una decisió política d'aquest calat, que va ser desobeir a partir de migdia l'ordre del TSJ de tancar col·legis la prengués pel seu compre el Delegat del Govern, Enric Millo. 

Algú podrà dir que els acusats també juguen al "jo no se res" sobre qui va portar les urnes i les paperetes que el CNI, el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil no van poder trobar. Però és que els acusats tenen  dret en un judici a no respondre. En canvi els testimonis encara que siguin el President del Govern o el ministre de l'Interior tenen l'obligació de dir la veritat. 
Llavors, qui va ser el Sr "X" que comandava aquella operació per salvar la unitat d'Espanya, i va decidir primer que s'anés a determinats col·legis, i després que es deixés de complir l'ordre del TSJ a partir de migdia? 
 ----------

Señor X, señor "X", muralla humana, murallas humanas, muralles humanes,

dissabte, 23 de febrer de 2019

L'alcalde de Moià, Dionís Guiteras, planteja tornar-se a presentar però demana que s'hi sumi gent nova. "Fins ara hem fet de gestors del del deute, ara podem plantejar projectes". Ho explico a Nació Digital


Xavier Rius, NacióDigital, NacióManresa, dissabte 23 de febrer de 2019

 "Fins ara hem fet de gestors pagant el deute. Ara, si ens acompanya més gent, podem plantejar projectes i noves propostes". Aquest és el missatge que ha exposat l'alcalde de Moià, Dionís Guitera,s a l'acte que, sota el lema "S'acaba un cicle", ha portat a terme AraMoià a Les Faixes, davant d'un centenar llarg de veïns.
Guiteras, que va arribar a l' alcaldia el 2011 amb la llista Ara Moià, vinculada a ERC, ha exposat la situació de fallida econòmica en que es van trobar el municipi,  amb un deute que ningú no sabia realment quin era en aparèixer factures i deutes als calaixos, i que es va estimar en 25 milions i mig d'euros. I ha fet una explicació detallada de les mesures "gens agradables" que van haver de prendre, com acomiadar el 40% de la plantilla municipal i baixar el sou dels treballadors que van continuar, les difícils negociacions amb les entitats financeres per evitar que els interessos del deute continuessin augmentant, i evitar que l'Ajuntament fos posat a una llista negra que el podia deixar sense liquiditat i amb el rebuig de les empreses a prestar serveis.
 "Ara que el deute és només de vuit milions d'euros, hem complert el nostre objectiu i tanquem un cicle. Tenim projectes i propostes per fer, però volem que a AraMoià s'hi afegeixi més gent -ha dit l'alcalde- i també volem debatre amb el veïns sobre què cal fer i quines polítiques públiques necessita Moià". En la seva intervenció no ha aclarit quins dels actuals regidors estan disposat a continuar ni tampoc què pensava fer ell. Guiteras encara no ha confirmat la seva presència a les llistes, tot i que ha apuntat que "probablement sí" que ho faria.
A les passades eleccions a la capital del Moianès només s'hi van presentar dues llistes. AraMoià, que va obtenir deu regidors, i CiU, tres. Aquest mes de maig això canviarà, ja que la CUP ja ha anunciat que farà candidatura. Hi ha la incògnita de si Ciutadans, ara per ara inexistent, que va quedar tercer a les passades eleccions catalanes, intentarà fer llista, donat que amb el 13% de vots que va obtenir llavors, hauria entrat a l'Ajuntament amb dos regidors.

 





 Guiteras explicà com s'ha anat gestionant i pagant el deute
Llegir-ho a Nació Digital, NacióManresa

dimarts, 19 de febrer de 2019

VOX FA AQUEST DISSABTE 23-F L'ASSEMBLEA GENERAL EN LA QUE APROVARÀ PER ACLAMACIÓ A "LA BÚLGARA" LA SUPRESSIÓ DE LES PRIMÀRIES PER FER LLISTES, QUE SERAN DECIDIDES PEL COMITÉ EXECUTIU NACIONAL. Això permetrà col·locar als seus dirigents al capdavant de llistes al Congrés de fora de Madrid on l'escó estigui assegurat. Sembla segur que els exdirigents de PxC, Mónica Lora, August Armengol, Sergi Fabri i Nacho Mulleras encapçalaran les llistes de Vox per Mataró, El Vendrell, Salt i Olot. L'advocat de l'acusació al Suprem, Ortega Smith, podria ser el cap de llista per Barcelona. El 30 de març Vox vol omplir el Palau Sant Jordi


Aquesta matinada els afiliats a Vox han rebut un mail amb els documents del congrés o Assemblea General Ordinària que celebrarà el proper dissabte 23 de febrer a Madrid, amb els documents proposats pel Comitè Executiu Nacional per tal que hi donin el seu vistiplau via telemàtica fins divendres i que, amb tota probabilitat, seran aprovats per aclamació "a la búlgara" en l'Assemblea de dissabte a la que només hi assistiran el Comité Executiu Nacional i els membres del comitès executius provincials, unes 400 persones.    
Entre els cinc documents a aprovar hi ha el  nou redactat de l'article 24 dels estatuts del partit  que suprimeix la necessitat o possibilitat de fer primàries local o provincials per les llistes electorals. El nou redactat de l'article 24 estableix que els candidats al Congrés, Senat i  Parlament Europeu seran decidits pel Consell Executiu Nacional, prèvia consulta als comitès provincials. I les llistes als parlaments autonòmics i ajuntaments seran  proposades pels comitès executius provincials, i el Comitè Executiu Nacional  les revisarà i modificarà si ho considera oportú. Aquest és el redactat de modificació dels estatuts: 
Artículo 24.- Procedimiento para la designación de candidatos a cargos públicos electos
1.Los candidatos a elecciones autonómicas, de ciudad autónoma, insulares y municipales.
Los CEP (Comités Ejecutivos Provinciales) y los CECA (Comités Ejecutivos de Ciudades Autónomas) propondrán al CEN (Comité Ejecutivo Nacional) los candidatos a dichas elecciones, de entre los afiliados que cumplan con los requisitos establecidos por el CEN. El CEN, revisará, modificará y en su caso aprobará la lista electoral definitiva.
2.Los candidatos a elecciones generales (Congreso de los Diputados y Senado) y europeas (Parlamento Europeo).
El CEN aprobará las listas de los candidatos definitivos, previa consulta a los CEP y a los CECA, que cumplan con los requisitos establecidos por el CEN.

3. Podrán concurrir como miembros de una candidatura todos aquellos afiliados que estén legitimados para ser candidatos a cargo público electo por la legislación vigente e interna del partido, en cada proceso electoral, y ello sin perjuicio de que el CEN, en determinadas situaciones, apruebe la concurrencia de candidatos independientes.

Amb aquesta modificació la direcció de Vox tindrà la clau per decidir totes les llistes i podrar posar encapçalant llistes al Congrés d'altres províncies, a dirigents que viuen a Madrid. Això també facilita que al menys quatre dirigents de Plataforma per Catalunya (PxC) encapçalin les candidatures de Vox als seus ajuntaments, cosa que PxC hauria pactat amb Abascal i Ortega Smith en les negociacions que van tenir lloc a Madrid i se'ls hi va exigir que prèviament PxC sortís de Respeto i trenqués amb España 2000  i després  dissolgués el partit. En tenir a partir de dissabte l'Executiva Nacional l´útima paraula per designar caps de llista, se solventen les possibles objeccions que el coordinador de Vox del Maresme havia posat a que Mónica Lora encapçalés la llista de Mataró.
Totes les reticències públiques de la Secretària General de PxC, Mónica Lora, a dissoldre PxC i declaracions anunciant que es presentarien fent una coalició Vox-PxC als ajuntaments on PxC té regidors o grup local, haurien estat només un teatre o un estira i arronsa per aconseguir garanties que ella i altres membres de PxC poguessin encapçalar les llistes de Vox. Ara per ara sembla segur que Lora encapçalarà la llista de Vox a Mataró, el fins ara president de PxC, August Armengol la del Vendrell, Sergi Fabri la de Salt i Nacho Mulleras la d'Olot. No està assegurat quin lloc ni a quines llistes aniran David Parada o Jordi de la Fuente.

 August Armengol regidor del Vendrell,
 Sergi Fabri, regidor de Salt
 Mónica Lora, regidora de Mataró
 Nacho Mulleras, exregidor d'Olot

Pel que fa a les llistes de Vox a l'Ajuntament de Barcelona i al Congrés dels Diputats, estan ben posicionats l' hispà-ecuatoguineà exmilitant del PP, Ignacio Garriga, i l'advocat Jorge Buxadé. Fa uns mesos es va parlar del Secretari General del partit, l'advocat Javier Ortega Smith com a possible cap de llista a l'Ajuntament, que ha agafat molta rellevància mediàtica per les querelles pel Procés i que fa d'acusació popular aquest dies a Tribunal Suprem. Ara el seu nom sona per encapçalar la llista de Barcelona al Congrés. 
Seria una aposta provocadora, però Ortega Smith és una persona que diu que li agrada afrontar reptes, és exmilitar professional de les COE i ha realitzat accions com fer sis kilòmetres nadant per posar una bandera espanyola a Gibraltar. I tot que no està assegurat ara per ara ni que Vox entri a l'Ajuntament, ni que obtingui diputat a Madrid per Barcelona, la seva presència durant la campanya electoral a Barcelona -amb les tensions que es generarien per les protestes habituals als actes i carpes de Vox- li donaria una rellevància mediàtica que beneficiaria al partit fora de Catalunya, més enllà que oferiria un perfil potent que faria ombra a Catalunya al debilitat PP català i a Ciudadanos de qui es dirà que acabarà pactant amb Pedro Sánchez. Per obtenir escó de diputat a Barcelona cal aconseguir uns 80.000 vots, i per entrar a l'Ajuntament cal superar el 5% dels vots, o sigui uns 35.000 vots obtenint-se així dos regidors. Personalment dubto que finalment Ortega vagi a la llista de Barcelona, abandonant un lloc segur a la llista de Madrid o altres províncies. De moment, demostrant que Vox aposta fort pensa fer un acte al Palau Sant Jordi de Barcelona el 30 de març.      

divendres, 15 de febrer de 2019

VOX XUCLA EL QUE QUEDA DE PLATAFORMA PER CATALUNYA. Ho explico a Nació Digital. PxC formalitzarà aquest dissabte la seva dissolució per permetre una entrada en bloc dels seus membres al partit d'ultradreta, satisfent així les exigències d'Abascal i Ortega Smith



 Plataforma per Catalunya formalitzarà aquest dissabte la seva dissolució. El partit creat l’any 2002 per Josep Anglada a Vic, que el 2010 va estar a punt d’entrar al Parlament de Catalunya i que el 2011 va obtenir 67 regidors arreu del país, celebrarà a porta tancada a Mataró un congrés extraordinari que certificarà la seva desaparició. L'objectiu, facilitar l’entrada en bloc de la majoria dels seus militants a Vox.
Tot i que la Secretària General  de PxC i regidora de Mataró, Mónica Lora, havia manifestat la  voluntat de mantenir viu el partit i presentar-se en coalició amb Vox en aquells municipis on PxC té implantació, el partit de Santiago Abascal i Javier Ortega Smith va bloquejar aquesta opció, com ja va explicar NacióDigital. Vox només contemplava dues opcions. La primera, la incorporació de membres de PxC a títol individual, sempre que aquests haguessin tramitat prèviament la seva baixa al partit. La segona, l’entrada col·lectiva del gruix de militants i regidors de PxC, si el partit es dissolia.

 Finalment el partit xenòfob català ha optat per la segona via, tot i que la decisió s'ha demorat per manca de garanties de dirigents i regidors de PxC per encapçalar llistes a les eleccions municipals. Vox aprovarà el procediment per fer les llistes en el congrés que farà el 23 de febrer i oficialment encara no pot garantir a ningú encapçalar una candidatura. Alguns exdirigents de PxC, però, ja ocupen llocs de responsabilitat a Vox. Per exemple, Joan Garriga i Daniel Clemente són coordinadors del partit d'Abascal a Barcelona i L'Hospitalet de Llobregat, respectivament. 
L'agonia de PxC
La situació de PxC era totalment agònica, després que a les eleccions municipals del 2015, després d’haver expulsat al seu líder i fundador Josep Anglada, el patit enfonsar obtenint només 8 regidors a tot Catalunya. En van conservar tres al Vendrell, dos a Salt, un a Mataró, i un als petits municipis de Sant Miquel de Fluvià  i Roquetes. També manté grups de militants a Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Reus i Olot.

El grup municipal més potent és el del Vendrell i el seu cap de llista August Armengol, és també president del partit. Fa un any va manifestar la seva voluntat de plegar i l'exnúmero dos del neonazi Movimiento Social Republicano (MSR), Jordi de la Fuente, es va fer càrrec de la gestora que havia de dirigir PxC al Baix Penedès fins a les municipals d'enguany. 

I es donava per segur que De la Fuente encapçalaria la llista o aniria de segon darrere d'Armengol, sempre que finalment el segon deixés l'Ajuntament i es retirés després de les eleccions. Però un cop Armengol s'ha espolsat la responsabilitat de ser president del partit i aprofitant els nous horitzons que aporta Vox, s’ho ha repensat i, probablement, s’oferirà a encapçalar la llista de la marca al Vendrell. Amb tot, De La Fuente no té encara assegurat un lloc que li garanteixi ser escollit regidor, si bé podria postular-se per la llista de Vox de Segur de Calafell.

La marca Vox, benefici o perjudici?
Sobre el debat de dissolució de PxC, els seus membres han tingut dubtes de si presentar-se sota la sigla de Vox els beneficiaria o perjudicaria en alguns municipis. No és cap secret que a municipis on PxC va aconseguir bons resultats a les municipals, com Vic, Salt o Olot, els vots aconseguits en els comicis locals triplicaven habitualment els suports aconseguits en eleccions catalanes o espanyoles.


Molts dels veïns que votaven PxC a les municipals pel seu rebuig a la immigració, a les altres eleccions votaven partits catalanistes o independentistes. I aquests antics votants de PxC difícilment donaran el seu vot a un partit que vol tancar TV3, capgirar el model lingüístic escolar i dissoldre la Generalitat. Entre altres coses, això posa en dubte que a Olot l'exregidor Nacho Mulleras –que fins al 2010 militava a Democracia Nacional-, aconsegueixi amb la sigla de Vox tornar a entrar a l’ajuntament de la capital de la Garrotxa.

El qui sí sortirà beneficiat de l’entrada del que quedava de PxC a Vox és Josep Anglada. Després de ser expulsat del partit es va presentar a les passades municipals per Plataforma Vigatana i va mantenir la seva acta de regidor. Ara, amb la sigla Som Identitaris vol presentar candidatures a diversos municipis amb el seu discurs xenòfob i contrari a la immigració però mostrant un perfil més catalanista, oposant-se a les propostes de Vox contra l’estat autonòmic i la llengua catalana. Precisament per evitar que Anglada intenti recuperar la sigla de Plataforma per Catalunya, en el congrés de dissolució de demà s’acordarà transformar el partit en una fundació o associació amb el mateix nom.


Llegeix el comunicat de PxC 

Entrevista a i-Sabadell.cat sobre la ultradreta amb motiu de la xerrada d'ahir


Júlia Ramon d'i-Sabadell.cat em fa aquesta entrevista amb motiu de la xerrada d'ahir a Sabadell

Xavier Rius Sant és un periodista i escriptor especialitzat en temàtiques de seguretat, drets humans, conflictes internacionals, immigració i ultradreta. Com a escriptor, l’any 2011 va publicar el llibre Xenofòbia a Catalunya i, com a periodista, ha col·laborat en mitjans com El País, Nació Digital, El Observador, El Independiente, El Mundo i l’antiga COM Ràdio, entre d’altres.
Rius Sant ha estat aquest dijous a Sabadell, fent una ponència convocada per l’Entesa per Sabadell sobre l’auge de l’extrema dreta. Abans ha conversat, per via telèfonica, amb iSabadell.
Com explicaria, vostè, que al segle XXI, una era on es pressuposa certa igualtat social i la coexistència de valors heterogenis, pugin al poder personatges com Trump, que està acusat d’abús sexual per cinc dones com a mínim; o aquí mateix, amb Santiago Abascal, qui pretén derogar la llei “totalitària” de violència de gènere i el matrimoni homosexual?
Perquè pel populisme tenir adversaris clars, uneix. És a dir, davant de problemàtiques complexes, si tu agafes un conjunt d’enemics i aboques en ells tota la culpabilitat o responsabilitat dels fets, dones solucions fàcils. Això t’uneix, sobretot, si els enemics no poden votar-te i els que presentes com humiliats per aquests enemics, sí que et voten. Plantejar solucions fàcils als problemes complexos.
En aquests lideratges hi trobem persones carismàtiques i que xerren bé i són ensarronadores en la manipulació dels mitjans de comunicació i, aquí, troben el seu espai. Aquestes persones creixen quan la resta, enlloc de contradir els seus arguments, els hi dóna la raó.
És això el que explicaria l’auge de l’ultradreta a Espanya?
És un clar exemple del que hem dit abans. Vox deia una cosa i el PP del Casado deia “hay que hacer un 155 hasta el fondo“. En lloc de contrarestar-lo, li dóna la raó.
A què es deu aquest conformisme de no voler imposar les idees pròpies i donar la raó a l’adversari polític?
Perquè creuen que abans de complicar-se anunciant que no hi ha cap solució fàcil per al problema, o que directament no en té, és més fàcil donar-los la raó i agafar el mateix argument. Això és el que va passar a Espanya amb la immigració: “hemos tocado techo y ahora tendremos que hacer que cumplan sus obligaciones“. Així és com legitimes el discurs de l’altre.
A escala mundial, la gent aposta per guanyadors, i surten com a guanyadors machos alfas i persones que parlen clar. La gent els vota al marge de si les seves propostes són aplicables o són absurdes. Però l’ésser humà és així.
Crec recordar que en un dels seus articles a El País contextualitza aquest conformisme polític…
Sí. Això passava quan Celestino Corbacho, l’ex ministre de Treball, va acabar dient que “hemos tocado techo” i que “a partir de ahora que cumplan sus obligaciones“. Llavors, estava donant la raó als que diuen que “solo les damos derechos y ayudas y no les exigimos nada“. Estan contaminats pel seu discurs. En lloc de dir “per temes laborals i demogràfics, han de venir més immigrants”, repeteixen “el a partir de ahora…“. Aquí està el problema: quan els altres es contaminen del mateix discurs polític.
El que passa és que a Catalunya i Espanya, afortunadament, el tema migratori no ha sigut mai rendible electoralment. Fixa’t que ara l’extrema dreta ha irromput pel tema català, no pel migratori.
Per exemple, després dels atemptats de l’11-M amb els trens a Madrid, no va haver-hi cap resposta islamòfoba ni antimarroquina a Espanya. Afortunadament, la dreta amb el tema immigració no s’hi ha ficat gaire. L’Aznar va ser qui va dir “basta inmigración” i va fer les majors regularitzacions de l’any 2000-2003. Tot això va ser quan arribaren gairebé un milió de llatins a Espanya. Qui va fer totes aquelles regularitzacions massives va ser l’Aznar, encara que després deia que “habíamos tocado techo“.
En canvi amb Zapatero, es passa amb el catàleg de difícil cobertura, el Catálogo d’Empleos, que quan tu deies que volies portar alguna persona, que de fet ja estava aquí…, per tot tipus de feines (construcció, hostaleria…) a vegades els obligava a anar al Marroc i tramitar els papers des d’allí. Zapatero va fer això perquè ja que havien de venir… però per la dreta sempre és millor dir “hemos tocado techo“.
Afortunadament, a Espanya ETA no va sacsejar gaire el tema immigració, tret d’Aznar en alguns moments. Però fixa’t que a Espanya l’extrema dreta no ha arrencat per la immigració, sinó que l’ultra dreta ha sortit per la unitat d’Espanya.
Com conceben la immigració les diferents ideologies?
Podríem dir que l’esquerra té una posició de la immigració a favor de que vinguin bé i amb papers, mentre que la dreta adopta una política de “que vengan pero luego se vayan“. Per exemple, a El Ejido, un poble d’Almeria on el PP era majoritàri, i ara ha guanyat VOX, l’alcalde Juan Enciso va dir: “los inmigrantes son bienvenidos a las 8 de la mañana para trabajar en los invernaderos, pero a las 7 de la tarde que cojan el autobús y se vayan para Almería“. Una mica també seria la política del PP.
Com a especialista en la ultradreta, què en pensa del programa electoral de VOX?
Doncs que VOX ha fet tot de propostes, però que moltes són un brindis al sol perquè si mires el tema de l’avortament, on posa Sanitat, diu “que se acabe el aborto o cambio de sexo en la sanidad publica“. Llavors, què et diu? Que ho pots fer a la privada? No t’ho diu. Després te’n vas a Família i et diu “defensa de la vida”. Aquestes propostes genèriques no lliguen les unes amb les altres. És un programa totalment d’ultradreta.
Si fullegem el seu programa electoral, la proposta 59, per exemple, estableix una taxa per a “todos los residentes legales que no tengan un mínimo de 10 años de permanencia en nuestro suelo” en la sanitat pública. Considera adequat aquest termini per poder accedir gratuïtament a la sanitat pública?
Això és absurd perquè 10 anys amb papers ja estàs tramitant la nacionalitat espanyola. Al cap de dos anys continuats amb papers, ja pots tramitar l’espanyola; que després tarda tres anys, però això és una altra història. Una persona que està a Espanya té dret a tenir sanitat pública, i si té papers encara més.
Una altra cosa és combatre el turisme sanitari, que això és un mite perquè tampoc funciona així. El que va voler fer Rajoy fa uns anys, però que va anar caient, era treure part de la sanitat universal als irregulars. Els hi donava que moltes comunitats no ho aplicaven. Ho recordes? Al final, la majoria de comunitats autònomes, fins i tot algunes del PP, van acabar posant la sanitat pública per tothom perquè prefereixen tenir als irregulars al seu CAP i en les seves visites programades que no a Urgències, que aquesta sí que és obligatòria per tothom.
Per tant, no per limitar el suposat turisme sanitari, que és una situació que passa molt poc, has de treure la Seguretat Social a qui està vivint i està empadronat.
Un dels seus llibres més coneguts és Xenofòbia a Catalunya. En quin context l’escriu?
És aquell moment en què Vic i Mataró són la segona força política i coincideix en el moment en què el PP a Catalunya fa amb Albiol un discurs similar. És a dir, l’Albiol anava dient al ple de Badalona que l’Hospital de Mataró estava col·lapsat pels immigrants i l’Anglada deia el mateix de Vic. Llavors, jo recordo que al ple de Badalona, l’Ajuntament va donar les dades d’immigració i l’Albiol va dir que aquelles dades eren falses, i l’Anglada el mateix a Vic.
El discurs d’Albiol va ser un discurs que el PP no el podia agafar a Madrid perquè si el PP de Madrid deia que “los inmigrantes no pagan impuestos, no cumplen las ordenanzas y colapsan la sanidad publica“, i ets tu qui gestiona, a Madrid, la sanitat i els comerços, estàs dient que no estàs fent complir la teva llei. Com que a Catalunya estava tot governat per socialistes o per Convergència, Albiol podia dir que a Catalunya els immigrants no complien els horaris dels comerços, que se saltaven les lleis, etc. perquè aquest discurs per a Catalunya, li anava molt bé a Albiol.
Quin és l’argument principal de l’obra?
Un senyor que ve de l’extrema dreta, que és l’Anglada, munta un partit i treu un regidor, després en treu quatre, després cinc… i esdevé la segona força de Vic. Mentre que a Badalona, García Albiol és la força més votada sacsejant que els immigrants no paguen impostos, que incumplen las normativas i que no deixarà que obrin mesquites. Per compliment dels drets de llibertat de lògica, tu no pots evitar que en el teu municipi hi hagi mesquites. Has de fer que compleixin la llei en termes d’ubicació i insonorització, però no pots evitar que hi hagi mesquites. Tu no pots dir que els immigrants no compleixen els horaris, quan la llei de comerç de Catalunya diu que en les botigues d’alimentació de menys de 145 metres quadrats, això no ho tinc segur… però el que tu li diràs “els paquis” poden tenir obert cada dia excepte per any nou, l’11 de setembre i no sé quin altre, que obren igual perquè també obren els supers a molts llocs. Clar, és impossible no fer propostes com aquestes als seguidors de PxC.
A part, Plataforma va ser una olla de grills, quan expulsen a l’Anglada i formen un altre partit, i es van quedar sense líder i passen de 67 regidors a vuit, fa quatre anys. I ara ha passat el que jo ja vaig dir fa mesos que passaria: aquest dissabte fan el congrés de dissolució i entren tots de VOX.
Creu que els serà favorable l’entrada de VOX?
Doncs, la veritat, no sé si els anirà millor o pitjor. Perquè per exemple, hi havia gent que votava Plataforma per Catalunya, pel tema immigrants, a les municipals i a les generals votava un altre partit. Llavors, el discurs de VOX de tancar TV3 i dissoldre l’estat autonòmic, jo crec que no els hi anirà bé.
Un any després de la publicació d’aquest llibre, l’any 2012, el president d’aquell llavors de la Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, el va denunciar per injúries i calumnies, per incitació a l’odi i violència contra militants i dirigents del partit xenòfob; per les suposades amenaces a un regidor de PxC; per intrusisme professional i per plagi en la redacció i publicació de Xenofòbia a Catalunya. Què va passar entre vostè i l’Anglada? Com va acabar tot això?
L’Anglada només deia que ximpleries. Em va posar tres denúncies i dues querelles, però el Jutjat d’Instrucció va rebutjar l’admissió i, després, l’Audiència Provincial va rebutjar el recurs de Plataforma. És a dir, això no va anar enlloc. Tot era per injúries i calumnies i perquè no citava les fonts; però si jo era a un lloc, per què he de dir que jo hi era? Deia que no ho posava al peu de pàgina… i per què ho he de posar? A més, amb el secret professional tampoc has de dir qui t’ha dit una cosa…
Foto portada: Margarida Massot i Xavier Rius Sant, a la sala d’actes del casal Pere Quart. Autor: @isoler3 via Twitter
 

dimarts, 12 de febrer de 2019

DIJOUS FAIG UNA XERRADA A SABADELL SOBRE EL CREIXEMENT DE L'EXTREMA DRETA

Aquest dijous a les 7 de la tarda faig una xerrada col·loqui a Sabadell sobre el creixement de l'extrema dreta en aquest moment que un sector dominant de la dreta espanyola agafa part dels seus postulats en resposta a la pressió de Vox i Plataforma per Catalunya es dissol per integrar-se els seus membres a Vox. Organitza l'acte, Entesa per Sabadell
Lloc: Casal Pere Quart, Rambla 59, Sabadell. 19 hores


dissabte, 9 de febrer de 2019

"RECUPEREMOS ESPAÑA, Frente Nacional Identitario (RE+FNI), nou partit ultra sorgit a Catalunya que ha convocat la manifestació d'avui a Santa Coloma. Només una quinzena de persones han participat a l'acte ultra, i hi ha hagut manifestació antifeixista

Imatge de la manifestació d'avui a Santa Coloma. Al davant, Alberto Pérez.   Foto: @comissio27G

Aquest migdia una quinzena de militants o simpatitzants del nou partit ultra  "RECUPEREMOS ESPAÑA, Frente Nacional Identitario" (RE-FNI), s'han manifestat a Santa Coloma de Gramenet amb una pancarta que deia "Reconquista", havent-se convocat a la mateixa hora una manifestació antifeixista que ha aplegat un nombre molt superior de manifestants. S'han produït càrregues dels Mossos d'Esquadra en llençar alguns antifeixistes pedres o ampolles. La manifestació no era per la unitat d'Espanya sinó per protestar per l'increment del preu de l'habitatge a Santa Coloma i per l'índex de delinquència. Aquesta és la segona manifestació en solitari del RE-FNI des de la seva recent constitució. La primera va ser a Barcelona el 29 de gener per commemorar el vuitanta aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El partit neix en un moment que Vox està menjant-se l'espai polític ultradretà, amb la dissolució de Plataforma per Catalunya (PxC) i l'entrada en bloc de la majoria dels seus militants a Vox.



Com a investigador de l'espai i grups polítics ultres, he parlat aquesta setmana amb el promotor i màxim dirigent del grup, José Alberto Pérez Molina, veí de Terrassa, per saber qui són i què pretenen. I en aquest sentit escric aquest article des d'un punt de vista merament informatiu, deixant de banda la meva opinió i l'evident discrepància ideològica. 

Es fa difícil separar aquesta formació de la persona del seu president, l'exmilitar José Alberto Pérez Molina, que a la manifestació del 29 de gener anava vestit de cavaller templari amb amb el cap cobert per un casc.  Pérez Molina com a militar professional va estar destinat a mitjans dels anys noranta a Bòsnia i ha participat en altres missions de l'OTAN o de l'Exèrcit espanyol. També ha treballat en tasques de seguretat o d'investigació al País Basc relacionades amb la lluita contra ETA. I un cop va deixar l'Exèrcit va treballar en l'àmbit de comerç internacional, sistemes financers, transaccions internacionals i pel mateix Sareb espayol (el banc dolent) en la gestió i venda d'actius immobiliaris.  Va passar temporades a Venezuela on va conèixer a Pablo Iglesias quan encara no s'havia creat Podemos. 
Com admirador dels Templaris va contactar amb l'Ordre del Temple a França i el Rotary Club vinculat a la francmasoneria. I assegura haver estat investit membre tant de l'ordre de cavalleria Jerusalem dels Cavallers Hospitalaris, com de la dels Guardians del Sant Sepulcre. I després d'haver parlat amb diversos partits, tant de la ultradreta com d'altres àmbits, es va decidir a crear el Frente Nacional Identitario que té com a referent el partit ucraïnés Svoboda. Partit que era membre fa uns anys de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals a la que pertanyia també el desparegut Movimiento Social Republicano espanyol (MSR), el Jobbik hongarès i el sector del FN francès de Bruno Gollnisch. Svoboda fa cinc anys va trencar amb aquests grups -que van posicionar-se a favor de Rússia- en participar activament Svoboda en l'aixecament nacionalista ucraïnès.

Preguntat per la ideologia del partit, Peréz Molina diu que és nacional-identitari, però no és anti-immigració ni racista. "Front una esquerra que diu que tota la immigració és bona i una ultradreta que diu que tota és dolenta, nosaltres som antixusma. Estem per l'expulsió dels que han vingut a delinquir". I per això "estem per l'expulsió d'aquest 10% dolents que amb la seva impunitat generen un fals racisme cap a la totalitat dels immigrants". I explica que han triat Santa Coloma per manifestar-se donat que hi ha 1.600 multireincidents que, segons ell, caldria expulsar. A diferència d'altres partits "nosaltres diem que si cal trencar o sortir de pactes internacionals o acords de la Unió Europea sobre immigració o menors no acompanyats, doncs se surt de l'acord".
I afirma que el seu partit no és populista com Vox que diu a Andalusia que cal expulsar 50.000 immigrants, i després a la primera, signa l'acord amb el PP i Ciudadanos perquè governin oblidant-se del que demanava. I discrepa també d'altres partits, com Plataforma per Catalunya "amb qui vaig parlar i plantejar-me si hi entrava, però em vaig adonar que la majoria de partits eren xiringuitos d'amics que no reaccioaven ni anaven a canviar res".
A la pregunta de si el símbol del partit, el Wolfsangel, o ganxo o caçador de llops, utilitzat com a símbol de  la Segona Divisió dels Panzers de les SS i altres unitats de l'Alemanya nazi, diu que és un símbol germànic que està als escuts de molts municipis i no s'ha d'identificar amb el nazisme. 
 Imatge de la manifestació a Barcelona del 29 de gener

I tornant al seu partit, manifesta un sorprenet entusiasme per les possibilitats d'obtenir representació a ajuntaments com el de Santa Coloma de Gramenet, si bé avisa que potser ell no agafarà l'acta de regidor i es buscarà a alguna altra persona més idònia. Jo personalment discrepo del seu optimisme.  A Santa Coloma de Gramenet PxC va obtenir tres regidors el 2011, sí bé el cap de llista, Sergio Palomo Chillerón, va dimitir al cap d'un any per motius personals i es van viure agressions i situacions molt complexes a l'AjuntamentPalomo havia estat membre del neonazi Estado Nacional Europeo. També van dimitir o renunciar altres membres de la llista,  i la resta de mandat va quedar una acta o cadira de regidor vacant. Ara fa quatre anys PxC no va obtenir cap regidor a Santa Coloma ni als altres municipis de l'Àrea Metropolitana com L'Hospitalet o Sant Adrià del Besós on el 2011 n'havien obtingut.

Pel que fa a Manuel Murillo, el veí de Terrassa empresonat per haver cercat per whatsapp col·laboradors per matar al president Pedro Sánchez, Alberto Pérez reconeix que Murillo  havia anat a algun acte del  seu partit o en el que hi havia l'emblema o sigles del partit, però que no n'era militant. I afirma que Murillo té un transtont mental i psicològic i que tot i tenir armes, algunes d'elles manipulades cosa que és il·legal, era un farol que disposés d'armes de llarg abast per cometre el magnicidi. Murillo està empresonat a Quatre Camins i no va ser considerat per l'Audiència Nacional com a presumpte autor d'activitat terrorista, en anar per lliure. Va ser la coordinadora de Vox a Sabadell qui va informar als Mossos que Murillo deia a les xarxes socials que volia matar a Pedro Sánchez.


 Manuel Murillo en un acte recent de la Guardia Civil

divendres, 8 de febrer de 2019

PxC FARÀ EL DISSABTE 16 EL CONGRÉS PER DISSOLDRE'S COM A PARTIT, TAL COM DEMANA VOX PER FACILITAR L'ENTRADA DE LA MAJORIA DELS SEUS MEMBRES. Es mantindrà la sigla PxC com a associació per mantenir vives qüestions legals, com plets pendents amb Anglada o defensar-se en algunes causes pendents, i evitar que Anglada, fundador de Plataforma recuperi la sigla. Tot i que PxC va proposar a Vox fer coalició a les municipals, el partit d'Ortega Smith i Abascal va rebutjar-ho, obrint la porta a que entressin individulament si es donaven de baixa de PxC, o col·lectivament si dissolien el partit. Alguns exdirigents de PxC ja han entrat a Vox individualment con Dani Clemente o Joan Garriga que són coordinadors de Vox a L'Hospitalet i Barcelona-ciutat



Mónica Lora amb Javier Ortega Smith a Girona fa dos mesos. Vox va rebutjar fer coalició (Foto: Quico Sallés)

Tal com jo ja venia anunciant aquí al blog des de primers de desembre, PxC desapareix com a partit per integrar-se la majoria dels seus membres a Vox.  Plataforma per Catalunya ha anunciat avui que el dissabte de la setmana vinent (16 de febrer) fara a Mataró el congrés per dissoldre's com a partit polític i facilitar l'entrada de la majoria dels seus membres a Vox. Si bé mantindrà viva la sigla, sigui com a fundació, sigui com associació, per conservar el seu llegat i evitar que el seu fundador, Josep Anglada, expulsat fa cinc anys de PxC, intenti recuperar la sigla i, a la vegada, mantenir l'estructura legal i el nom pels plets i judicis pendents que tenen alguns dels seus membres, sigui acusacions diverses per delictes d'odi, sigui el plet encara viu amb Josep Anglada per qüestions econòmiques. 
Si bé inicialment PxC deia que volia fer una coalició amb Vox a nivell municipal en aquells municipis que PxC té implantació, Vox ho va rebutjar i va respondre que, o bé entressin individualment aquells que es donessin de baixa de PxC, com ja han fet bastants aquests últims mesos, o que dissolguessin el partit i entressin en bloc a Vox com finalment ha passat.  L'escull, però, ha estat que PxC exigia que els regidors o dirigents de PxC dels municipis on tenen implantació se'ls garantís que anirien de número 1 a les llistes, cosa que Vox no ha fet, entre d'altres motius perquè el procediment de primàries per fer llistes l'aprovarà Vox en el congrés que farà el 23 de febrer. 
No es cap secret que el que el fet que Vox no garantís els primers lloc de les llistes a persones com Mònica Lora (regidora de Mataró) o Jordi de la Fuente al Vendrell (on semblava que plegava August Armengol que crec que ara sí que vol continuar), han demorat que PxC es decidís a dissoldre's. El dissabte passat Vox va nomenar a l'exdirigent de PxC, Joan Garriga (ara Juan) coordinador de Vox a Barcelona-ciutat. I el fa un any dirigent de PxC a L'Hospitalet, Daniel Clemente, és des de fa mesos  delegat o coordinador de Vox a L'Hospitalet.

Plataforma per Catalunya que el 2011 va obtenir 67 regidors, amb presència a bona part de l'àrea metropolitana de Barcelona i a la Catalunya interior, ara només té dos regidors al Vendrell (August Armengol i Joan Carrasco) amb una junta gestora que presideix l'ex-MSR Jordi de la Fuente; dos a Salt (Sergi Fabri i Sergio Concepción); un a Mataró, (la Secretària General, Mónica Lora), un al petit municipi tarragoní de Roquetes (Ramón Martí) i un (Marcos Sánchez) al gironí de Sant Miquel de Fluvià. Sense tenir regidors PxC té grups a municipis com Olot, Reus, Sant Boi de Llobregat o Sant Feliu de Llobregat.

El teóricament encara Vicepresident de PxC, Pablo Barranco, i l'ex-Secretari Jurídic i dirigent de PxC Joan Garriga (ara Juan), a la taula informativa de Vox a Barcelona dissabte passat. Juan Garriga (esquerra imatge) va ser nomenat diumenge coordinador de la gestora de Vox de Barcelona-ciutat.

Reprodeixo a sota el comunicat de PxC:
   
"Futuro de la actividad política de Plataforma per Catalunya (PxC)
Este sábado 16 de febrero tendrá lugar el último congreso de Plataforma per Catalunya (PxC) donde se aprobará transformar la formación en una Fundación para preservar su patrimonio, ideas y legado político.
En el actual escenario político, consideramos que PxC ya ha prestado su servicio y existen nuevas herramientas más adecuadas para defender y promover nuestras ideas.

 
Este año 2019 se cumplirán 17 años desde nuestra fundación en el año 2002 cuando nos dimos a conocer después de encabezar diversas  manifestaciones con más de 3.000 vecinos en las calles de Premià de Mar en contra de la construcción unilateral por parte de este consistorio de una mezquita en el centro de la población sin consenso vecinal. Después vendrían las primeras elecciones que nos llevaron de forma ininterrumpida a tener representación en diversos ayuntamientos catalanes desde 2003 hasta la actualidad, siendo la primera formación política en defender un mayor control de la inmigración,  nuevas políticas de seguridad ciudadana, y convivencia, con un programa de clara defensa de valores, tradiciones e identidad frente a los postulados globalistas. Todos juntos estuvimos a punto de entrar al Parlament de Catalunya, así como al Congreso de los Diputados en los comicios de los años 2010, 2011 y 2012, obteniendo nuestros mejores resultados en las elecciones municipales del año 2011 con 67 concejales en 39 ayuntamientos y 8 consejeros comarcales en 7 consells comarcals.

Muchas experiencias nos han curtido, muchos desafíos y ataques por defender nuestros principios. El camino no ha sido fácil pero podemos estar orgullosos de haber dejado una marca imborrable. Fuimos los primeros en hablar de la inmigración descontrolada sin tapujos, de alertar en el año 2010 del despilfarro y sectarismo de TV3. También le presentamos batalla al separatismo denunciando en los tribunales la consulta ilegal de Artur Mas en el 2014, así como a la familia Pujol donde pedimos actuar como acusación particular, así como más tarde en la denuncia contra el referéndum secesionista. No querríamos olvidarnos tampoco que fuimos los primeros en acuñar el término “casta política”, antes que otros lo utilizaran en vano, sin olvidar que hemos denunciado con energía el fundamentalismo yihadista que se estaba instalando en nuestra casa y frenamos innumerables construcciones de mezquitas en municipios donde obtuvimos representación. Hasta el multimillonario especulador globalista George Soros se acordó de nosotros, subvencionando una campaña totalmente difamatoria y torticera a través de sus fundaciones en contra de nuestras candidaturas en las elecciones municipales de 2015, tal como saldría reflejado en diversos documentos filtrados a la prensa de sus acciones en contra de las soberanías nacionales a nivel global.

Sin embargo, en el actual escenario político, consideramos que Plataforma per Catalunya (PxC) ya ha prestado su servicio, pero ahora existen nuevas herramientas más adecuadas para defender y promover nuestras ideas de defensa de la unidad de España, la libertad, así como la identidad de nuestro pueblo frente a cuestiones como la inmigración ilegal. Es por ello que hemos decidido proponer a nuestros afiliados la suspensión de la actividad política de PxC, concediendo a nuestros afiliados y simpatizantes libertad para tomar, individualmente, la decisión personal que consideren más oportuna.

A nivel personal, la mayoría de los miembros del Consell Executiu de PxC, así como cargos intermedios y muchos afiliados han tomado la decisión de afiliarse a VOX y contribuir con su esfuerzo a su crecimiento en Catalunya; si bien, reiteramos, dejamos plena libertad de actuación y decisión a nuestros afiliados y simpatizantes.

Dicho esto, el congreso que tendrá lugar este próximo sábado 16 de febrero planteará la propuesta de la creación de una comisión gestora para dar cobertura a nuestros concejales hasta el fin de este mandato, así como para cerrar todos los temas jurídicos o administrativos pendientes, y crear paralelamente una Fundación, o asociación civil, con el mismo nombre de nuestra formación, con el objetivo de preservar nuestro patrimonio, marcas, historia y legado político y cultural;  y formalizar la extinción de la militancia.

Consejo Ejecutivo de PxC

dimarts, 5 de febrer de 2019

Mentre PxC continua sense aclarir si es dissol per formalitzar l'entrada en bloc a Vox, l'exmembre del Comité Executiu de Plataforma, Joan Garriga, entra a Vox i es nomenat president de la gestora de la ciutat de Barcelona. Un altre ex-PxC, Daniel Clemente, presideix la de L'Hospitalet. Sembla que l'obstacle per la integració dels actuals regidors i dirigents de PxC a Vox és que Vox no garateix que seran els caps de llista als seus municipis entre d'altres motius perquè el procediment per fer llistes s'aprovarà en el congrés que farà Vox el 23-F

 Joan Garriga, ara president de Vox de Barcelona ciutat
Juan Garriga i Pablo Barranco amb el dirigent de Vox, Ignacio Garriga, dissabte a Barcelona. Els Garriga són cosins.

S'acosten les dates per fer les llistes per les eleccions municipals de maig a les que Plataforma per Catalunya voldria presentar-se en coalició amb Vox,  opció que el partit d'Abascal rebutja però els ofereix la possibilitat d'entrar en bloc a Vox si dissolen PxC, o individualment si es donen de baixa de PxC, i els dirigents i regidors que queden a Plataforma encara no han aclarit què pensen fer. Però alguns dels  exdirigents que individualment han donat el pas, han trobat ja el seu encaix a Vox. 
Si el fa un any delegat de PxC a L'Hospitalet de Llobregat, Daniel Clemente, és des de fa mesos el delegat de Vox a aquesta ciutat, l'advocat Joan Garriga Doménech, exmembre del Comitè Executiu de PxC i cosí d'Ignacio Garriga, va ser nomenat diumenge president de la Gestora de Vox a Barcelona-ciutat.  Precisament dissabte passat Joan Garriga va estar amb el teòricament encara Vicepresident de PxC, Pablo Barranco, a la carpa que Vox va posar a Via Augusta de Barcelona, amb Ignacio Garriga, membre de Comité Ejecutivo Nacional de Vox.



Daniel Clemente era fa un any delegat de PxC a L'Hospitalet, a l'esquerra de la imatge, amb la Secretària General, Mónica Lora, el president, August Armengol, i el Vicepresident, Pablo Barranco
 Dani Clemente, ara delegat o responsable de Vox a L'Hospitalet


Joan Garriga va ser el 2008 el número dos de la llista de Montserrat Nebrera que va intentar disputar a Sánchez Camacho la direcció del PP català. I un cop fracasada aquesta opció, va participar en les gestions perque Nebrera entrés a PxC. Així a finals de 2009, Nebrera, Garriga i el notari també membre de l'Opus Dei, Santiago Gotor, van mantenir diferents converses amb el dirigent de PxC, Miguel Ángel Chiquillo, per estudiar la seva entrada a Plataforma X Catalunya. Ingrés que s'havia de fer amb la garantia que Nebrera tingués un lloc destacat en la llista de les eleccions catalanes de 2010, anant de número 1, davant d'Anglada, o de 2 darrera Anglada. Un  cop sondejat el terreny per Gotor i Garriga, la proposta es tractà en un sopar en el domicili de Nebrera a Sant Just Desvern al que van assistir més a més d'Anglada, la regidora de Vic i Secretària de Presidència, Marta Riera, Chiquillo, el notari Gotor i l'advocat Joan Garriga. Aquell sopar no va acabar en cap acord entre d'altres motius perquè Anglada no va voler cedir el número 1 de la llista al Parlament a Nebrera i perquè Nebrera no va veure clar sumar-se al projecte de PxC de número 2, i per la complexitat de la persona d'Anglada i el seu entorn. Posteriorment Nebrera ha relativitzat aquells contactes, afirmant que no es va plantejar la seva entrada a PxC. Però qui sí va entrar a PxC va ser Joan Garriga que va passar a formar part dels òrgans de direcció, durant un temps el Consell de Presidència, en altres el Consell de Campanya i en altres el Consell Executiu. Ara Joan Garriga, cosí de dirigent de Vox Ignacio Garriga, sense esperar que els dirigents i regidors que queden a PxC es decideixin, ha fet el pas d'entrar a Vox i ha estat nomenat president de la gestora de Barcelona que, després del congrés que farà el partit el 23 de febrer, haurà de fer el procés de primàries per triar el cap de llista i els altres membres de la candidatura a l'ajuntament de Barcelona. Miguel Ángel Chiquillo, que per cert era delegat o responsable de PxC a Barcelona, també ha entrat ja a Vox.

Sembla que un dels motius que endarrerix l'entrada dels que queden a PxC a Vox, és que Vox no garanteix als actuals dirigents i regidors de PxC, que seran ells els qui encapçalarien les llistes de les municipals als seus municipis. Vox no ho pot garantir perquè el procediment de primàries per fer les llistes s'aprovarà en el congres que farà el 23 de febrer.  I si bé fa unes setmanes semblava que PxC faria un congrés de dissolució, ara sembla que s'ha imposat l'opció de no dissoldre el partit donat que encara té plets pendents amb el seu fundador, Josep Anglada, el qual podria intentar recuperar la sigla. Així una opció podria ser que els set regidors que té ara PxC i alguns altres militants i dirigents es donessin de baixa de PxC per entrar a Vox, deixant el partit legalment viu en mans de persones sense aspiracions electorals com Xavier Simó.
Plataforma per Catalunya era fins fa dos mesos membre de la Federació Respeto amb España 2000 y el Partido x La Libertad (PxL) de l'advocat José María Ruiz Puerta. Però dies després de les eleccions andaluses tant PxC com PxL van abandonar Respeto.  Acte seguit PxL es va dissoldre i Ruiz Puerta ja apareix a mitjans com Intereconomía com a membre de Vox. 
  


José María Ruiz Puerta, mecenes de PxC, i president de PxL fins la seva recent dissolució, ja intervé en els mitjans com a membre de Vox

divendres, 1 de febrer de 2019

APOSTASIA A L'ISLAM. Explico a El Periódico, partint del cas de la noia saudita, Rahaf Mohammed al-Qunun, refugiada al Canada, que la majoria de països musulmans continuen castigant a aquells fills de musulmans que fan públic que han deixat de creure en Al·là



 Xavier Rius Sant, El Periódico, 1 de febrer de 2019
El cas de la jove Rahaf Mohammed al-Qunun, acollida com a refugiada al Canadà després de sol·licitar asil a Tailàndia quan anava a ser retornada a l’Aràbia Saudita, torna a posar sobre la taula la tragèdia que viuen en la majoria de països musulmans aquelles persones que, com ella, manifesten que han deixat de creure en la religió dels seus pares. Una cosa penada amb la presó o amb la mort al seu país.

Tant en l’Antic Testament dels cristians, com en la Torà del judaisme –que són amb poques diferències el mateix llibre–  hi ha versicles que proposen castigar els infidels i els qui incompleixen els manaments. En molts períodes de la història els regnes cristians van iniciar guerres contra estats de diferent religió o seguidors d’altres branques del cristianisme. Però després de les cruentes guerres religioses que van fuetejar Europa durant els segles XVI i XVII, es va imposar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubicaven les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el debat ocuparien el públic. I més o menys ràpidament i amb més o menys retrocessos aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació al Concili Vaticà II. Al continent americà hi ha milions d’evangèlics fonamentalistes que neguen la teoria de l’evolució, i proclamen que la sida és un càstig diví com les plagues d’Egipte. Però afortunadament les democràcies consolidades no permeten que les aquestes idees condicionin els codis penals o civils. Israel va ser creat per Ben Gurion, que reconeixia que, malgrat que era jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que no creu en Déu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic.   

Els codis penals i civils han evolucionat   

L’Alcorà, que comparteix amb la Bíblia una part del seu contingut, té molts fragments en què proposa castigar o matar els infidels, i els que incompleixin alguns dels seus preceptes. En alguns països musulmans els codis penals i civils han evolucionat, i han suprimit la pena de mort o han eliminat la discriminació que proposa per a les dones. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, en la majoria de països islàmics no s’ha acceptat el dret a canviar de religió. I davant la Declaració Universal dels Drets Humans molts països islàmics han subscrit la Declaració dels Drets Humans del Caire que en el seu article desè, després d’afirmar la primacia natural de l’islam, prohibeix forçar qualsevol persona a canviar la seva religió. Però no reconeix el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho. I fins que els països musulmans no reconeguin aquest dret, hi haurà molts casos com els de Rahaf al-Qunun. I per més que ens incomodin les nostres relacions amb les monarquies àrabs, les societats que ens basem en la llibertat ideològica, els haurem de donar el nostre suport.  


Rahaf Mohammed Alqunun

APOSTASIA EN EL ISLAM
 El caso de la joven Rahaf Mohammed Alqunun, acogida como refugiada en Canadá, tras solicitar asilo en Tailandia cuando iba a ser devuelta a Arabia Saudí, vuelve a poner sobre la mesa la tragedia que viven en la mayoría de países musulmanes aquellas personas que, como ella, manifiestan que han dejado de creer en la religión de sus padres. Algo penado con la cárcel o la muerte en su país.

Tanto en el Antiguo Testamento de los cristianos, como en la Torá del judaísmo –que son con pocas diferencias el mismo libro-  hay versículos que proponen castigar a los infieles y a quienes incumplen los mandamientos. En muchos periodos de la historia los reinos cristianos iniciaron guerras contra estados de distinta religión o seguidores de otras ramas del cristianismo. Pero tras las cruentas guerras religiosas que azotaron Europa en los siglos XVI y XVII, se impuso en el XVII y XIX en la mayor parte del viejo continente los valores de la Ilustración que ubicaban las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la razón, la ciencia y el debate ocupararían el público. Y con mayor o menor rapidez y diversos retrocesos, esta concepción se impuso. El catolicismo, que en el Evangelio relativiza o deja sin valor las llamadas a castigar en la Tierra a pecadores e infieles que se hacen en el Antiguo Testamento, oficializó su adaptación en el Concilio Vaticano II. En el continente americano hay millones de evangélicos fundamentalistas que niegan la teoría de la evolución, y proclaman que el sida es un castigo divino como las plagas de Egipto. Pero afortunadamente las democracias consolidadas no permiten que dichas ideas condicionen los códigos penales o civiles. Israel fue creado por Ben Gurion, que reconocía que, pese a ser judío por cultura y familia, no era creyente. En Israel una persona que afirma no creer en Dios o que es homosexual, no solo no tiene que esconderlo, sino que puede tener un cargo público.   

Los códigos penales y civiles han evolucionado   


El Corán, que comparte con la Biblia parte de su contenido, tiene muchos fragmentos proponiendo castigar o matar a los infieles, y a los que incumplen sus preceptos. En algunos países musulmanes los códigos penales y civiles han evolucionado, suprimiendo la pena de muerte o eliminado la discriminación que propone para la mujer. Pero a diferencia de las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, en la mayoría de países islámicos no se ha aceptado el derecho a cambiar de religión. Y frente a la Declaración Universal de los Derechos Humanos muchos países islámicos han suscrito la Declaración de los Derechos Humanos de El Cairo que en su artículo décimo, tras afirmar la primacía natural del islam, prohíbe forzar a cualquier persona a cambiar su religión. Pero no reconoce el derecho de un musulmán a dejar de serlo. Y hasta que los países musulmanes no reconozcan este derecho, habrá muchos casos como los de Rahaf Alqunun. Y por más que incomode a nuestras relaciones con las monarquías árabes, las sociedades que nos basamos en la libertad ideológica, deberemos darles nuestro apoyo. 

 Leer en castellano en El Periódico