S'ha esgotat a Ceuta la "baraka" de Pedro Sánchez?. El Triangle

 

Xavier Rius, dilluns 31 d'agost 2026. El Triangle. Llegir en català

Es deia que Pedro Sánchez té més vides que un gat. Altres deien que tenia baraka, una paraula àrab que significa sort o protecció d’algun deu o força astral. No sé quantes vides ha gastat ja Sánchez des que va arribar a la Moncloa el juny de 2018, havent tingut de gestionar situacions com les protestes per la sentència del procés amb la Batalla d’Urquinaona, els confinaments de la Covid 19, la crisi energètica per la guerra d’Ucraïna, el mal resultat de les autonòmiques i municipals de maig de 2023, el bloqueig a l’amnistia a Puigdemont per part d’un Suprem que no acata la llei, els casos de corrupció de Cerdán, Ábalos i Koldo, o l’assetjament judicial a la seva família per part d’uns jutges que penso que potser enyoren ETA, ja que sembla que durant la barbàrie d’ETA sentien que defensaven amb tota la seva ànima Espanya.

Ara la integritat territorial d’Espanya es defensa a Ceuta, on es viu una situació que s’escapa de les mans del govern central i dels antidisturbis de la UIP de la Policia Nacional, que, per cert, aquesta vegada en ser enviats des de Madrid, Canàries o Andalusia no han penjat vídeos corejant “¡A por ellos!”. Una entrada massiva de migrants a la ciutat autònoma que malgrat les tanques fronteres i l’espigó ni la Policia Nacional, ni la Guàrdia Civil va poder contenir a la platja ara fa un mes. I tot que la majoria van tornar voluntàriament al Marroc dies després, una xifra que uns diuen que és de cinc mil, altres de vuit mil, continuen a la ciutat i res fa pensar que s’evaporin cap el Marroc o cap a la Península abans de tres mesos.

Avui es compleix un més i un dia d’aquesta entrada massiva pel Tarajal, entrada que va se possible gràcies a la desaparició dels cossos de seguretat marroquins. Molts dels seus efectius havien estat desplaçats aquell dia a Tetuán on la classe política marroquina rendia pleitesia al seu rei malalt. I avui, que comença formalment el nou curs polític, Pedro Sánchez ha estat entrevistat a la Ser. No hi he vist a aquell líder imbatible que es creix en les adversitats. No ha fet cap autocrítica i ha culpat de tot Rússia i Israel. Cap crítica cap a les xarxes socials amb algoritmes dissenyats per magnats propers a Donald Trump, ni cap el Marroc, que sap que ara té molt a guanyar i ha recordat que continua reivindicant no només el Sàhara, sinó també Ceuta i Melilla.

Un cop acabada l’entrevista a la Ser, Televisió Espanyola, Cuatro i Ana Rosa Quintana a Telecinco, recuperaven les tertúlies polítiques matinals i es posava en dubte l’optimisme i el suposat control de la situació mostrat per Pedro Sánchez a qui se li retreia que en un mes no hagi estat capaç de fer el cens de quants menors hi ha, quantes noies i dones vulnerables, quants subsaharians que tenen dret a demanar asil o protecció internacional pel que no podran ser expulsats a curt termini. I tampoc no s’ha censat els marroquins adults que s’intentarà expulsar a Marroc si Rabat accepta aplicar l’acord de readmissió teòricament vigent.

Ana Rosa, que feia el programa en directe des de la Plaça d’Àfrica de Ceuta, s’ha guanyat l’audiència entrevistant al president de la ciutat autònoma, Juan Jesús Vivas, veritable heroi pels ciutadans de Ceuta. També ha emès imatges dels incidents al barri de la Loma de Colmenar on milers de marroquins volien accedir a les carpes d’acollida temporal amb els antidisturbis intentant contenir-los. I tant alguns veïns als que entrevistava Ana Rosa com els bombers i treballadors municipals que es manifestaven, corejaven “Espanya no se vende, Ceuta se defiende”. Una consigna reciclada dels anys del procés que cridaven primer els ultres de Blanquerna i després als actes i manifestacions de Vox. Consigna que sense cap mena de dubte es cridarà dimecres a les manifestacions que es faran davant del molts ajuntaments d’arreu d’Espanya convocades pel PP, Vox i la ultradreta.

Un retret que feien a Cuatro i Tele5 molts dels ciutadans als que donaven veu era que, per ordres de Pedro Sánchez i Marlaska, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els militars es van quedar amb els braços baixats durant el que anomenen la invasió del dia 30, sense aplicar força física, material antidisturbis o foc real contra el migrants. Un dels veïns entrevistats  explicava que ell vivia al Sàhara espanyol el 1975 i va viure la fugida d’Espanya quan Marroc llençà la Marxa Verda també amb l’exèrcit espanyol baixant els braços. Però no ens enganyem, tothom a Ceuta sap que avui en dia és impensable i jurídicament seria un delicte disparar foc real contra persones desarmades a la frontera. I com ho saben, se senten vulnerables davant d’hipotètics futurs salts massius incitats o consentits per Marroc.

Aquest és un dels drames de part de la població dita cristiana, que jo prefereixo definir com europea o espanyola de tota la vida, resident a Ceuta. Molts d’ells o els seus pares o avis, van instal·lar-se a Ceuta quan Espanya va lliurar l’antic protectorat espanyol al Marroc deixant les seves cases de Larache o Tetuan, o les d’Ifni o el Sàhara. Molts espanyols que havien nascut al Protectorat o a Ifni, que recorden fets històrics com el desastre d’Annual, van acabar intal·lant-se a Ceuta i Melilla. Ciutadans espanyols que certament van viure una època de prosperitat entre 1925 i 1960, temps en que com em deia una dona espanyola ja morta nascuda a Tetuan, que per fer la bugada era més barato una tenir una criada mora que comprar una rentadora.

Tot i que es donen cada dia enfrontaments entre els migrats que porten un mes a la ciutat per accedir als llocs habilitats per dormir o aconseguir un àpat, la societat ceutí, tant els ceutís magribins o musulmans, com els dits cristians, sembla més unida que mai i defensen l’espanyolitat de la ciutat. Però la situació econòmica que ja anava malament, és deteriora encara més. El comerç de Ceuta i Melilla vivia de les exportacions al Marroc que feien milers de dones marroquines en farcells a l’esquena per la frontera. Exportacions atípiques que Espanya i Marroc van acordar aturar, per fer unes exportacions reglades amb camions. Però Marroc fa més de dos anys que té aturada l’obertura de la duana fronterera i ara res surt de les naus de distribució de Tarajal. El turisme des de fa un més s’ha esvaït i no sembla que de moment torni. I la nova font d’ingressos, la instal·lació a Ceuta d’empreses tecnològiques i de loteria i joc online, que donen feina a mil cinc-centes persones, empreses que van deixar Gibraltar amb el Brexit i aprofitaven la baixa fiscalitat de Ceuta, ara si la crisis s’allarga i Marroc intensifica les seves reivindicacions es plantegen si buscar un nou emplaçament més estable com les Canàries, on també hi ha una fiscalitat especial.

Però deixant de banda la situació econòmica de Ceuta, tornant a Pedro Sánchez, dimecres veurem quin suport tenen les manifestacions convocades pel PP i  l’extrema dreta. I d’aquí unes setmanes com s’ho farà el PP per acollir menors després d’haver pactat governs amb Vox, i com reaccionaran els ciutadans de Ceuta si la ciutat els propers mesos no torna a la normalitat. En tot cas el PP juga amb foc, ja que assenyala i demana més mà dura amb el Marroc i potser aviat serà Feijóo qui des de la Moncloa haurà de jurar pleitesia a Mohamed VI.

Leer en castellano en El Triangle

Podrà Espanya resistir la pressió del Marroc sobre Ceuta i Melilla? Analitzo al 3CatInfo i TV3 la situació a Ceuta, l'hipotètic retorn dels migrants al Marroc i les protestes xenòfobes

ñ

Podrà Espanya resistir la pressió del Marroc sobre Ceuta i Melilla? Analitzo al 3CatInfo i TV3 la situació a Ceuta, qüestiono la possibilitat de retornar els subsaharians i els menors magribins, analitzo l'ofec del Marroc i les protestes xenòfobes. Fes clic a la imatge per visualitzar-ho a Youtube

                                                 

Clica per veure l'entrevista a la web de 3CatInfo

CEUTA I LA PREGUNTA INCÒMODA. El Punt Avui.

    

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, divendres 28 de setembre de 2026 

Cap mur atura res si qui l’ha aixecat no està disposat a defensar-lo. I la suspensió de les exportacions per la no obertura de la duana marroquina deixa sense futur les empreses de la ciutat i de Melilla

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, vaortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Potser mai no sabrem la veritat sobre si Mohamed VI, l’anomenat Makhzen o entorn del rei que dirigeix el país, i els serveis policials van deixar fer les crides a les xarxes socials animant a accedir a Ceuta nedant o vorejant l’espigó d’El Tarajal i, amb bona part de la policia fronterera desplaçada a Tetuan, no van voler o poder aturar-ho, o sí van incentivar-ho. Certament les imatges de milers de joves fugint, mentre a pocs quilòmetres, al palau reial de Tetuan, se celebrava la Festa del Tron, on els representants dels diferents poders i institucions renovaven el seu jurament d’acatament a un rei prematurament envellit i malalt, no ajuden a millorar la percepció d’un estat que vol atreure inversors estrangers. Però, malgrat tot, el Marroc té el suport de Donald Trump i d’Israel i sap que la Unió Europea es doblegarà a les seves peticions, en ser els cossos policials i militars marroquins els únics que poden aturar el flux de migrants cap a Europa. Cap mur atura res si qui l’ha aixecat, Espanya, no està disposat a defensar-lo contra els que intenten saltar-lo. De res ha servit que, fa cinc anys, després de l’entrada massiva d’immigrants en resposta a l’acollida en un hospital de Logronyo (La Rioja) del líder sahrauí Brahim Ghali, Pedro Sánchez assumís la tesi marroquina d’una autonomia per al Sàhara. Com més es cedeix al Marroc, més s’envalenteix. El govern espanyol va pactar amb Rabat posar fi a les exportacions de productes cap al Marroc per Ceuta i Melilla que feien amb farcells a l’esquena milers de dones, per donar pas a un comerç reglat amb camions, però el Marroc ofega econòmicament les dues ciutats amb l’incompliment de l’acord i mantenint la duana comercial tancada. I aquesta suspensió de les exportacions deixa sense futur les empreses i comerciants de les dues ciutats. Com hem vist, l’Estat espanyol està més sol que fa uns anys, ja que Donald Trump i Israel aposten pel Marroc i aprofiten la vulnerabilitat de Ceuta i Melilla per debilitar Sánchez.

Probablement Espanya podrà expulsar les properes setmanes part dels adults marroquins que encara són a Ceuta. Però no podrà fer el mateix amb els subsaharians que, un cop filiats, demanin asil o protecció internacional, als quals haurà de tramitar els seus expedients abans d’intentar expulsar als qui se’ls desestimi. I tampoc ho podrà fer amb els milers de menors no acompanyats si el Marroc no s’ofereix a localitzar les seves famílies o posar-los sota el sistema marroquí de protecció a la infància.

Més enllà que el PP, després de pactar a mig Estat espanyol amb Vox l’anomenada “prioritat nacional”, haurà d’acceptar un repartiment de menors que Ceuta necessita, la crisi ha mostrat un altre efecte paradoxal.

Tot i que el Marroc ha posat a l’agenda internacional les seves reivindicacions sobre les dues ciutats, la major part de la població magribí o musulmana amb nacionalitat espanyola que hi viu ha deixat clara la seva voluntat de continuar sent espanyols, ja que el nivell de vida i serveis que gaudeixen són millors dels que tindrien si passessin a formar part del Marroc. I pel que fa la població dita espanyola de tota la vida –tinguem present que molts d’ells o els seus pares són originaris de Tetuan, Larraix i altres localitats de l’antic protectorat espanyol que van haver d’abandonar fa seixanta-cinc anys–, s’enfronten angoixats a la pregunta si la situació és sostenible a mitjà termini i si tornaran a perdre casa seva.

                

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, va sortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, va sortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, va sortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Explico al Telenotícies qui són Save Europe Act, que proposa la remigració o retorn massiu dels immigrants i els seus descendents, que a Espanya tenen el suport de Vox i de grups com Reconquista o Revuelta

 

Explico al Telenotícies qui són Save Europe Act, que proposa la remigració o retorn massiu dels immigrants i els seus descendents, que a Espanya tenen el suport de Vox i de grups com Reconquista o Revuelta. European Shield Tour. Pancarta a la plaça sant Jaume de Barcelona i a Madrid

Només setanta ultres participen a Sant Jaume al deplegament de la pancarta demanant la remigració. Hi assisteix el diputat de Vox Alberto Tarradas, el regidor de Sentmenat, Santiago Acosta, i l'ex dirigent de Revuelta, Pablo Gónzález Gasca. A l'altra banda de la plaça es manifesten 500 antifeixistes

                                          

Hi havia molta expectació mediàtica i mig milers d'antifeixistes protestant a l'altra banda de la plaça Sant Jaume, però finalment els ultres convocats per Save Europe Act i el grup juvenil Reconquista només han reunit a unes setanta o vuitanta persones, entre les que estava el diputat de Vox al Parlament, Alberto Tarradas i el regidor a Sentmenat, Santiago Acosta. També hi era l'ex dirigentd e Revuelta, grup juvenil vinculat a Vox del que Vox es va desentendre, Pablo González GAsca. I també alguns habituals dels actes de Somatemps, del desaparegut Club Empel, de Vox i també ultres que els 12 d'octubre d'altres anys anaven bé a Colom ambVox, bé a Montjuïc amb Democracia Nacional. Molts vestien de blanc, un contrast amb amb Núcleo Nacional que van sempre de negre i de vegades amb la cara tapada.  

Amb els antifeixistes encapsulats pels Mossos a la banda oest de la plaça els ultres han arribat amb la pancarta enrotllada i plegada des del parking de la Catedral pel carrer Sant Honorat amb jove d'aspecte ari, Toni Estévez dirigint la operació de desplegament. L'acompanyaven l'altra portaveu de Reconquista, Nayara de la Torre i el militant madrileny del grup, Jorge Bravo.

Més a més de les consignes relatives a la reinmigració o la "invasió" de Ceuta, Toni Estevéz megàfon en mà ha fet un breu parlament. Moments més tard Estévez, en ser preguntat pels periodistes a insultat als periodistes qualificant-los de "puta televisión de mierda". Finalment poc abans de les vuit del vespre, han plegat i recollit la pancarta anunciant que dissabte vinent repetiran l'acte a Madrid, probablemente prop del Palau Real. I pel 24 d'octubre convoquen un acte o cimera a Barcelona 

                                                

Toni Estévez parlant amb els mitjans. Hi havia més periodistes que militants ultres. En un moment ha insultat als periodistes.

A la dreta de la imatge, Daniel Molina de Vox Premià de Mar, que té o tenia tatuatges nacional socialistes als braços com s'ha informat a X

Jorge Bravo, Toni Estévez i Nayara de la Torre, cares visibles de Reconquista a Madrid i Barcelona

Com explicava  Save Europe Act, està recollint signatures de suport alseu manifest demanant a les institucins europes una llei per expulsar a milions de migrants i els seus descendents.    Adjunto aquí fotos d'avui. 

David Minoves en nom d'Unitat Contra el Feixisme

Portant la pancarta

Toni Estévez i el diputat Alberto Tarradas

                                          

Pablo González Gasca, ex dirigent de Revuelta, grup juvenil que va trencar amb Vox. 

El moviment supremacista europeu "Save Europa Act", que amb el suport de Vox promou una legislació que impulsi la remigració o retorn dels immigrants i els seus descendents, convoca dissabte un acte a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. El grup Reconquista és qui ha portat a Barcelona i Madrid aquesta iniciativa

                          

Toni Estévez i Nayara de la Torre portaveus de Reconquista i de la iniciativa Save Europe Act

Aquest dissabte 22 d'agost a les 19 hores el grup Reconquista -proper a joves simpatitzants de Vox i a cercles ultracatòlics de Barcelona -mira vídeo de presentació al Club Empel del 29 de març de 2025- i el moviment europeu "Save Europe Act" o Llei per Salvar Europa -clica per llegir el text de la iniciativa- han convocat un acte a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, en el marc de l'European Shield Tour, per desplegar una gran pancarta que ja han mostrat a altres ciutats europees com Utrecht, Lille o Lyon, demanant una moratòria a mes immigració i la remigració o retorn als països d’origen dels immigrants i del seus descendents. Els activistes Martin Sellner, austríac, i Eva Vlaardingerbroek, neerlandesa, són els principals impulsors de la iniciativa. En el vídeo de convocatòria de l'acte de dissabte intervenen els catalans Toni Estevez i Nayara de la Torre, que des de fa un any resideix a Madrid.  A la capital d'Espanya es farà el desplegament de la pancarta el dissabte 29 d'agost.

         

Els diputats de Vox Rocío de Meer, que va intervenir el 30 de maig a la cimera Save Europe Act a Figueira da Foz, Portugal, -la mateixa que fa un any es va atrevir a dir en una compareixença a la seu de Vox que calia deportar des d’Espanya a vuit milions d'estrangers o fills d'estrangers-, Santiago Abascal, el portaveu de Vox al Congrés, Carlos Hernández Quero, o el diputat al Parlament, Alberto Tarradas, han donat suport a aquest manifest i aquesta xarxa internacional.  Segons fons ultradretanes de Catalunya tenen el suport, no només de membres de Vox i els grups juvenils propers al partit, sinó tambe de l'entorn ultracatòlic com Palestra Christriana, on militaven alguns d'ells, de l'antic Club Empel de Javier Barraycoa.  Ara bé fins dissabte no sabrem quins grups i persones hi donen suport real amb la seva presència. 

Santiago Abascal i Viktor Orban han signat el manifest, però no Marine Le Pen ni Giorgia Meloni. En canvi si l'han signat el francès Eric Zemmour i l'italià Robert Vannacci, del partit Futuro Nacional que fa la competència a Meloni. Save Europe Acte considera vigent la teoria o conspiració coneguda com del Gran Reemplaçament que argumenta Reanaud Camus conegut també com a Pla Kalergi.

Davant d'aquesta convocatòria pública diversos grups antifeixistes han cridat a manifestar-se una hora abans a Sant Jaume.  El Departament d'Interior ha fet en comunicat en relació a l'acte.  Pel 24 d'octubre Reconquista i aquesta xarxa europea convoquen un altre acte, el "Barcelona Western Forum".  

                                                    

Rocío de Meer a l'acte d'aquest grup en favor de la Remigració celebrat a Portugal el passat 29 de maig en el que hi va ssistir Toni Estévez

Toni Estévez, portaveu del grup a Espanya

El diputat de Vox, Alberto Tarradas s'anuncia que intervindrà a l'acte del 24 d'octubre

                                            

                                              

           Palestra Christiana dona suport i impulsen Save Europe Act          

Comunicat d'Unitat Contra el Feixisme lamentant que es permeti l'acte ultra

INTERVINC EN DIFERENTS MITJANS:

                  

3.Cat
Cadena SER

El Món a RAC1

Onda Cero, Catalunya

Analitizo al Telenotícies com l'extrema dreta extraparlamentària (Núcleo Nacional, Falange, Frente Obrero), Vox, Vito Quiles i l'eurodiputat Alvise Pérez han intentat rendabilitzar la crisi de Ceuta

 

Analitizo al Telenotícies de TV3 com l'extrema dreta extraparlamentària (Núcleo Nacional, Falange, Frente Obrero), Vox, Vito Quiles i l'eurodiputat Alvise Pérez han intentat rendabilitzar la crisi de Ceuta.

Aprofito per confirmar que l'escorta de seguretat o guarda espatlles que acompanyà a Vito Quiles a Ceuta és  David Castillo, l'ultra que liderà Frente por España, habitual dels 12 d'octubre a Montjuïc 

     

ALTRES ARTICOES MEUS SOBRE CEUTA i MELILLA:

¿DESEA VOX, EN EL CENTENARIO DEL DESATRE DE ANNUAL, LA RUPTURA DE LA COHESIÓN SOCIAL EN CEUTA, PARA RENTABILIZARLA POLÍTICA Y ELECTORALMENTE COMO YA HIZO CON EL "PROCÉS" CATALÁN?. Vox fue el único partido que no incluyó ningun candidato de origen magrebí o musulmán en su candidatura a la Asamblea de la ciudad autónoma dado que duda de su españolidad y su lealtad. Tras acusar reiteradamente Vox a diversos diputados musulmanes de ser agentes marroquíes, la Asamblea de Ceuta aprueba declarar a Santiago Abascal "persona non grata" con la abstención del PP, hecho que ha indignado a Vox

Ceuta, el talón de aquiles de Europa, El Triangle

El cost de tenir Ceuta. El Punt Avui

El juez de Ceuta acuerda celebrar juicio por los muertos en el Tarajal

Javier de Lucas. El limbo de Melilla

El Príncipe. Cuando realidad y ficción son cercanas.

Ceuta y los muertos en agua salada. El Periodico.

Ceuta i Melilla de nou amb Marroc pressionant. El Triangle

 

Xavier Rius, periodista. El Triangle, dijous 30 de juliol de 2026 

Ceuta torna a viure un assalt per mar de les seves fronteres amb milers de joves i no tan joves arribant nedant pel Tarajal, comparable amb el de maig de 2021. Però a diferència del de fa cinc anys, que fou instigat per les autoritats marroquines com a resposta a que Espanya hagués acollit i hospitalitzat el líder independentista sahrauí, Brahim Gali, que estava greument malalt de la Covid, ara no crec que hagi estat el Makhzen o entorn del poder que governa el país d’acord amb el rei Mohamed VI, ni molt menys els serveis d’intel·ligència els que hagin donat el tret de sortida a aquest salt massiu. Tampoc les xarxes de tràfic de persones perquè en aquestes entrades nedant ells no hi guanyen res.

Això no vol dir que la Gendarmeria, el rei i els aparells de l’estat no hagin fet res per impedir-ho o frenar-ho, ja que els va bé pe advertir a Espanya, després que Pedro Sánchez visités la setmana passada Alger, amb qui normalitzava relacions després de distanciar-s’hi pel canvi de postura de Madrid vers el Sàhara. També els va bé que hi hagi una certa pressió vers Espanya en un moment que el Marroc, intensificant les seves reivindicacions territorials sobre Ceuta y Melilla, ha avortat la reobertura de la duana comercial per vehicles de mercaderies a les dues ciutats, ofegant el seu comerç que depèn molt del que exporta cap el sud. Recordem que es va posar fi al pas indigne de les dones portadores que passaven cada dia milers de tones de productes espanyols cap al Marroc, i a canvi s’acordà normalitzar aquestes exportacions espanyoles per la duana. Però Rabat, amb diferents excuses, ha torpedinat la normalització comercial de les places espanyoles cap el Marroc, ofegant l’economia de les dues ciutats autònomes.

Dic que crec que l’entorn del rei no tenia interès que un salt d’aquesta magnitud passés aquesta setmana, ja que se celebra la Festa del Tron en la que Mohamed VI commemora els vint-i-set anys de regnat amb el seu tradicional discurs. Un discurs en el que ha parlat de modernització i prosperitat. Però la imatge de milers de joves i famílies senceres fugint, algunes desenes morint ofegats a poc metres de la costa, no confirma aquesta estabilitat, benestar i progrés al que s’ha referit el rei en el seu discurs. Un discurs televisat en el que el rei no amagava el seu deteriorament físic per alguna malaltia greu que pateix des de fa uns anys, cosa que motiva que cada cop més es visibilitzi el príncep hereu, Mulai Hassan.

Jo més aviat penso que aquest salt massiu ha sigut una resposta espontània viralitzada a les xarxes, que la Gendarmeria no ha volgut aturar exercint violència,després que fa un mes el Tribunal Suprem dictaminés que no es poden aplicar les anomenades “devolucions en calent” a les persones que arriben nedant a Ceuta i Melilla. I des de l’endemà que es fes pública la sentència van començar a multiplicar-se les arribades nedant a les dues ciutats autònomes de sobirania espanyola.

Caldrà veure què farà el Marroc els propers dies i com intentarà Espanya retornar aquests milers que han entrat en deu dies. Els menors teòricament no els pot expulsar i tard o d’hora els haurà de traslladar a la Península, amb unes comunitats del PP que, ostatges de Vox rebutgen trasllats massius. Uns trasllats que el president de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, torna a demanar. I pel que fa als adults, no sabem si començaran els tràmits d’identificació individual, escoltar si demanen o no asil i iniciar els tràmits de l’expulsió individual o si com fa cinc anys, Espanya i Marroc pactaran unes devolucions col·lectives massives. Expulsions individuals o massives que només es poden dur a terme si Marroc es mostra disposat a acceptar-los.

I acabi quan acabi aquesta entrada massiva i de si les autoritats marroquines intenten o no els propers dies aturar des de dins el que vulgui passar, hi ha un fet. El Marroc, que ja té bastant guanyat el conflicte del Sàhara, ara pressiona amb la reivindicació de moment subtil i intermitent sobre la sobirania de Ceuta i Melilla. Per Espanya, amb Marroc pressionant, li serà cada cop més difícil mantenir tancat el pas a aquestes dues ciutats africanes, que són de fet dues portes d’Europa a la que volen arribar tant molts joves marroquins, que veuen que al seu país no tenen garantida ni una feina ni una vida on poder prosperar, com homes i dones de l’Àfrica subsahariana que, fugint de les sequeres, el canvi climàtic i les guerres, somnien en emigrar a Europa.

Evidentment hi ha un altre element a valorar. El paper que jugarà Estats Units en el cas que la crisi no s’aturi. Recordem que el secretari d’Estat Collin Powell va fer de mediador a la crisi de Perejil. I ara no veig ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intercedint en favor del govern d’Espanya de Pedro Sánchez a qui retreuen que gasta poc en defensa.

Ceuta y Melilla de nuevo, con Marruecos presionando

Ceuta está experimentando una vez más un asalto marítimo a sus fronteras, con miles de jóvenes y no tan jóvenes nadando a lo largo del Tarajal, comparable al de mayo de 2021. Pero a diferencia del de hace cinco años, que fue instigado por las autoridades marroquíes en respuesta a que España acogió y hospitalizó al líder independentista saharayaní, Brahim Gali, que estaba gravemente enfermo de Covid, ahora no creo que haya sido el Makhzen ni el poder que gobierna el país de acuerdo con el rey Mohamed VI, y mucho menos los servicios de inteligencia los que hayan dado el disparo de salida para este salto masivo. Tampoco las redes de trata de personas, porque en estas entradas nadando no ganan nada.

Esto no significa que la Gendarmería, el rey y el aparato estatal no hayan hecho nada para impedirlo o detenerlo, ya que les conviene advertir a España, después de que Pedro Sánchez visitara Argel la semana pasada, con quien normalizó las relaciones tras distanciarse de ella debido al cambio de posición de Madrid hacia el Sahara. También les va bien que haya cierta presión sobre España en un momento en que Marruecos, intensificando sus reclamaciones territoriales sobre Ceuta y Melilla, ha abortado la reapertura de las aduanas comerciales para vehículos de mercancías en ambas ciudades, asfixiando su comercio que depende mucho de lo que exporta al sur. Recordemos que se puso fin al paso poco digno de las mujeres poeteadoras que pasaban cada día miles de toneladas de productos españoles a Marruecos, y a cambio se acordó normalizar estas exportaciones españolas mediante aduanas. Pero Rabat, con diferentes excusas, ha torpedeado la normalización comercial de las plazas españolas hacia Marruecos, asfixiando la economía de las dos ciudades autónomas.

Digo que creo que el entorno del rey no tenía interés en que se produjera un salto de esta magnitud esta semana, ya que se celebra la Fiesta del Trono en la que Mohamed VI conmemora los veintisiete años de reinado con su tradicional discurso. Un discurso en el que ha hablado de modernización y prosperidad. Pero la imagen de miles de jóvenes y familias enteras huyendo, unas decenas ahogándose a pocos metros de la costa, no confirma esta estabilidad, bienestar y progreso a los que se refería el rey en su discurso. Un discurso televisado en el que el rey no ocultó su deterioro físico debido a una grave enfermedad que lleva padeciendo durante varios años, lo que motiva que se visibilice cada ves más al príncipe heredero, Mulai Hassan.

Más bien creo que este salto masivo ha sido una respuesta espontánea viralizada en las redes sociales, que la Gendarmería no ha querido parar ejerciendo violencia, después de que hace un mes el Tribunal Supremo dictaminara que las denominadas «devoluciones en caliente» no pueden aplicarse a las personas que llegan nadando a Ceuta y Melilla. Y desde el día siguiente a la publicación de la sentencia, las llegadas nadando a las dos ciudades autónomas de soberanía española comenzaron a multiplicarse.

Tendremos que ver qué hará Marruecos en los próximos días y cómo España intentará devolver a esos miles que han entrado en diez días. Teóricamente, los menores no pueden ser expulsados y tarde o temprano tendrán que ser trasladados a la Península, con algunas comunidades PP que, rehenes de Vox, rechazan traslados masivos. Traslados que el presidente de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, vuelve a solicitar. Y en cuanto a los adultos, no sabemos si comenzarán los procedimientos de identificación individual, si solicitarán asilo y comenzarán los procedimientos de expulsión individual o si, como hace cinco años, España y Marruecos acordarán devoluciones colectivas masivas. Expulsiones individuales o masivas que solo pueden llevarse a cabo si Marruecos está dispuesto a aceptarlas.

Y no importa cuándo termine esta entrada masiva y si las autoridades marroquíes intentan o no parar desde dentro lo que pueda pasar en los próximos días, hay un hecho. Marruecos, que ya tiene bastante ganado el conflicto del Sahara, presiona ahora con la sutil e intermitente reclamación de la soberanía de Ceuta y Melilla. Para España, con Marruecos presionando, será cada vez más difícil mantener el camino cerrado hacia estas dos ciudades africanas, que en realidad son dos puertas a Europa a la que quieren llegar tanto muchos jóvenes marroquíes, que ven que en su país no tienen garantizado ni un empleo ni una vida en la que puedan prosperar, como hombres y mujeres del África subsahariana que, huyendo de sequías, cambio climático y guerras, sueñan con emigrar a Europa.

Evidentemente hay otro elemento a valorar. El papel que jugará Estados Unidos en el caso que la crisis no se detenga. Recordemos que el secretario de Estado Collin Powell hizo de mediador en la crisi de Perejil. I ahora no veo ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intecediendo en favor del gobierno de España de Pedro Sánchez a quin achacan que gasta poco en defensa.

                                   

TRUMP, PUTIN, Y SUS MALOS CONSEJEROS. La Vanguardia

                         

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, miércoles 29 de julio de 2026

Maquiavelo en su tratado “El Príncipe”, advertía sobre los peligros de la corte: “No hay otra manera de protegerse contra las adulaciones que hacerle entender a los hombres que no te ofenden al decirte la verdad”. Tanto Putin como Trump están atrapados en Ucrania e Irán en unas guerras que iniciaron convencidos que ganarían en pocos días por su corte de aduladores, tras desprenderse de aquellos que podían contradecirles y tal vez sí decían la verdad.

Putin, prisionero de uno de los errores que llevó a la URSS al colapso, inició hace más de cuatro años la “Operación Especial” de Ucrania, convencido que no duraría más de una semana, con el objetivo de recuperar la gloria que perdió la URSS en 1991. Ciertamente influyeron en la caída de la URSS la derrota en Afganistán y la imposibilidad de incrementar el gasto militar para hacer frente a la llamada Iniciativa de Defensa Estratégica de Ronald Reagan. Pero antes de eso la URSS estaba condenada al desastre económico al construirse sobre la base del pánico al líder que condenaba a un gulag o eliminaba a quienes se atrevían a contradecirle, en una Unión Soviética que se sostenía sobre grandes mentira.

A modo de ejemplo, la gran mentira sobre la producción de algodón. Fue Stalin quien ordenó multiplicar la producción de algodón que se recolectaba en Uzbequistán y Turkmenistán. Se sustituyó el algodón autóctono por variedades foráneas, se acabó con la producción de frutas, verduras y cereales, mientras se convertían zonas áridas en campos de algodón que se regaban con nuevos canales que arrebataban agua a los ríos Sir Daria y Amu Daria. Canales hechos en terreno arenoso que no evitaban la filtración de agua, con lo que la mayor parte de la misma se perdía. Los primeros años el experimento funcionó, pero los campos de algodón demandaban más agua y más fertilizantes químicos. Los fertilizantes se filtraban en la capa freática y desertizaban otras zonas. El mar de Aral se fue secando acabando con la producción pesquera, minimizándolo los ingenieros agrónomos con el argumento de que el Caspio y el Aral se comunicaban freáticamente y cíclicamente uno crecía en detrimento del otro. La producción de algodón caía, mientras los dirigentes falsificaban los resultados de cada cosecha, en una mentira colectiva que iba desde los koljoses productores, a los máximos funcionarios y directivos de las fábricas textiles que, en dicho régimen de mentira colectiva, se corrompían con más y más sobornos para sostener el engaño. A mediados de los ochenta el Politburó de Moscú decidió investigar el llamado “caso del algodón” y cuatro mil miembros del partido y tres mil policías, fueron condenados. Pero ya era tarde para revertir la muerte del Aral, recuperar la industria pesquera y retornar al cultivo de frutas y cereales.

Vladímir Putin, antiguo miembro del KGB, aplicó desde el primer día los métodos autocráticos, eliminando primero políticamente a quienes le cuestionaban o podían ganarle en las urnas. Después, como hemos visto estos últimos diez años, muchos oligarcas, ex ministros o periodistas que se atrevían a cuestionar decisiones eran encarcelados o fallecían cayendo de un octavo piso, accidentes en la ducha o infecciones súbitas. Y Putin se lanzó a invadir Ucrania sin prever ni la resistencia de los ucranianos ni su capacidad de fabricar nuevas armas como los drones que ahora acechan Moscú, infraestructuras de comunicaciones o energéticas y a la misma flota.

Donald Trump, por su parte, está ahora encallado en Ormuz tras haber cesado a buena parte de la cúpula militar y de inteligencia y rodearse de aduladores y personajes como Steve Witkoff y Jared Kushner que mezclan diplomacia y negocios personales sin esconderlo. Si bien el peor consejero de Trump fue el primer ministro israelí Benyamin Netanyahu, que le hizo creer que el régimen de los ayatolás caería o se plegaría a su voluntad, como el venezolano. Y con Ormuz cerrado y amenazándose de cerrar el estrecho de Bab el Madeb en el Mar Rojo, no pone sólo en peligro la economía de los Estados Unidos, sino la del mundo entero. Puede que Putin pueda permitirse quedar unos años más atrapado en Ucrania, pero el mundo no puede permitirse alargar más el cierre de Ormuz.   

                 

  

trump, Sun Ttzu i les pistoles d'Erdogan a la cimera de l'OTAN, El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 12 de juliol de 2026

Deia Sun Tzu a la seva obra “L’art de la guerra”, escrita el segle V abans de Crist, que «si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de témer el resultat de cent batalles. Però si et coneixes a tu mateix, i no a l’enemic, per cada victòria obtinguda també patiràs una derrota». Aquesta dita em ve al cap amb motiu de la cimera de l’OTAN feta aquesta setmana a Ankara, ja que tal com han anat les coses, es pot afirmar que per bona part dels estats membres d’aquesta aliança de defensa mútua no està gens clar ni què és ara l’OTAN ni com respondria en cas d’agressió cap un estat membre, ni qui són els potencials enemics, donat que va començar amb les exigències de Donald Trump d’annexionar-se Groenlàndia, territori de Dinamarca. Va continuar amb els retrets i amenaces de Trump cap a certs estats com Espanya per gastar poc en Defensa, amenaçant de retirar totes les forces americanes d’Europa i deixar el continent sense la protecció del seu paraigües nuclear. I en acabar la cimera, desdir-se del que havia dit i afirmar que Espanya, a qui havia amenaçat fins i tot de trencar els vincles comercials i turístics, havia rectificat i ara sí que estava fent el que ell exigia.

L’única certesa és que des de que Trump va arribar el 2017 per primer cop a la Casa Blanca, Europa i Canadà han duplicat la seva despesa militar. El 2017 va ser de 310 mil milions de dòlars i el 2026 de 634 mil milions, mentre la despesa dels Estats Units que era de 708 mil milions de dòlars el 2017, ara és de 850 mil milions. El que ningú a Europa es capaç de respondre és si aquest augment de la despesa militar d’Europa i Canadà atén a la necessitat de tenir més recursos en el marc d’una OTAN que actuaria unida, o si es deu a la necessitat dels estats membres a poder-se defensar si l’inquilí de la Casa Blanca decideix abandonar Europa i Canadà, estat americà sobre el que Trump també ha mostrat el seu desig d’annexionar-se.

No sabem cap on va l’OTAN ni que farà el president del seu membre més potent. Però tampoc sabem on estarà Europa d’aquí a un any i si podrà confiar en la protecció dels dos membres europeus de l’Aliança que podrien oferir el paraigües nuclear a una Europa abandonada pels Estats Units. Marine Le Pen, amb braçalet localitzador de convicta o sense, podria ser la nova presidenta de França, mentre l’altra potència nuclear europea, el Regne Unit, té ara un primer ministre en funcions, Keir Starmer, acorralat per un Nigel Farage, que malgrat ser reconegut com el responsable d’un Brexit que la majoria de britànics consideren que va ser un error, continua creixent en les enquestes. I tant Le Pen com Farage són molt proclius al que proposa Vladimir Putin des de Moscou, partidari que el centre de gravetat de l’Occident cristià no basculi entre Washington i Brussel·les, entre els Estats Units i la Unió Europea, sinó que pivoti entre Sant Petersburg, Moscou, Odessa i Novosibirsk a la Rússia asiàtica, amb una Ucraïna que, com significa el terme en rus antic, sigui la terra de la frontera de Rússia, evidentment dins de Rússia.

I parlant d’Ucraïna, l’únic anunci positiu de la cimera és que Trump ha donat el vistiplau a Kíiv per fabricar míssils Patriots per tal que Ucraïna pugui disposar d’aquest escut anti míssils per aturar els atacs russos, com demanava Zelensky des del començament de la guerra.

La cimera d’Ankara va acabar amb el regal gens innocent fet pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, amfitrió de la cimera, a tots els mandataris assistents. Un peculiar regal institucional. Un estoig amb una pistola serigrafiada amb els seus noms i sis bales. Un regal que va treure protagonisme a Trump i va provocar molts maldecaps a les delegacions europees i canadenca. La llibertat d’armes i l’auto suposat dret a disparar primer pot regir als Estats Units, a Turquia potser sí per la policia, no pels ciutadans. La pistola pels mandataris on s’aplica la llei del més fort potser va ser un regal que va agradar. Però a una Europa on gairebé tot està regulat, ni el president o primer ministre pot pujar a l’avió amb un revòlver carregat a la cintura, ni disparar perquè sí, ni començar una guerra com ha fet Trump amb l’Iran sense tenir el vistiplau del Parlament. I ja se sap, posat a lluitar amb pistoles, com veiem a les pel·lícules del Far West, acostuma a guanyar qui desenfunda primer.

Leer en castellano en El Triangle

Salvador Illa fa créixer Sílvia Orriols? Analitzo l' enquesta CEO i l'estratègia del president front Aliança Catalana

.

Salvador Illa fa créixer Sílvia Orriols? Analitzo al Més Nit amb Marina Romero l'enquesta CEO que anuncia una forta pujada d'Aliança i l'estratègia de Salvador Illa, penso equivocada, front Aliança Catalana

Illa potencia Orriols com a cap de l'oposició? Analitzo al Punt Avui si Salvador Illa aprofita l'absència dels líders de Junts i ERC al Parlament, per potenciar Orriols, replicant-la, fent que ella acabi ocupant l'espai de cap de l'oposició

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, divendres 10 de juiol 2026

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

Fa un any, després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.

 Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Xavier Rius Sant, periodista´

Llegeix al Punt Avui

              

                    després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.erò Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà.