dilluns, 3 d’agost del 2026
Analitizo al Telenotícies com l'extrema dreta extraparlamentària (Núcleo Nacional, Falange, Frente Obrero), Vox, Vito Quiles i l'eurodiputat Alvise Pérez han intentat rendabilitzar la crisi de Ceuta
divendres, 31 de juliol del 2026
Ceuta i Melilla de nou amb Marroc pressionant. El Triangle
Ceuta torna a viure un assalt per mar de les seves fronteres amb milers de joves i no tan joves arribant nedant pel Tarajal, comparable amb el de maig de 2021. Però a diferència del de fa cinc anys, que fou instigat per les autoritats marroquines com a resposta a que Espanya hagués acollit i hospitalitzat el líder independentista sahrauí, Brahim Gali, que estava greument malalt de la Covid, ara no crec que hagi estat el Makhzen o entorn del poder que governa el país d’acord amb el rei Mohamed VI, ni molt menys els serveis d’intel·ligència els que hagin donat el tret de sortida a aquest salt massiu. Tampoc les xarxes de tràfic de persones perquè en aquestes entrades nedant ells no hi guanyen res.
Això no vol dir que la Gendarmeria, el rei i els aparells de l’estat no hagin fet res per impedir-ho o frenar-ho, ja que els va bé pe advertir a Espanya, després que Pedro Sánchez visités la setmana passada Alger, amb qui normalitzava relacions després de distanciar-s’hi pel canvi de postura de Madrid vers el Sàhara. També els va bé que hi hagi una certa pressió vers Espanya en un moment que el Marroc, intensificant les seves reivindicacions territorials sobre Ceuta y Melilla, ha avortat la reobertura de la duana comercial per vehicles de mercaderies a les dues ciutats, ofegant el seu comerç que depèn molt del que exporta cap el sud. Recordem que es va posar fi al pas indigne de les dones portadores que passaven cada dia milers de tones de productes espanyols cap al Marroc, i a canvi s’acordà normalitzar aquestes exportacions espanyoles per la duana. Però Rabat, amb diferents excuses, ha torpedinat la normalització comercial de les places espanyoles cap el Marroc, ofegant l’economia de les dues ciutats autònomes.
Dic que crec que l’entorn del rei no tenia interès que un salt d’aquesta magnitud passés aquesta setmana, ja que se celebra la Festa del Tron en la que Mohamed VI commemora els vint-i-set anys de regnat amb el seu tradicional discurs. Un discurs en el que ha parlat de modernització i prosperitat. Però la imatge de milers de joves i famílies senceres fugint, algunes desenes morint ofegats a poc metres de la costa, no confirma aquesta estabilitat, benestar i progrés al que s’ha referit el rei en el seu discurs. Un discurs televisat en el que el rei no amagava el seu deteriorament físic per alguna malaltia greu que pateix des de fa uns anys, cosa que motiva que cada cop més es visibilitzi el príncep hereu, Mulai Hassan.
Jo més aviat penso que aquest salt massiu ha sigut una resposta espontània viralitzada a les xarxes, que la Gendarmeria no ha volgut aturar exercint violència,després que fa un mes el Tribunal Suprem dictaminés que no es poden aplicar les anomenades “devolucions en calent” a les persones que arriben nedant a Ceuta i Melilla. I des de l’endemà que es fes pública la sentència van començar a multiplicar-se les arribades nedant a les dues ciutats autònomes de sobirania espanyola.
Caldrà veure què farà el Marroc els propers dies i com intentarà Espanya retornar aquests milers que han entrat en deu dies. Els menors teòricament no els pot expulsar i tard o d’hora els haurà de traslladar a la Península, amb unes comunitats del PP que, ostatges de Vox rebutgen trasllats massius. Uns trasllats que el president de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, torna a demanar. I pel que fa als adults, no sabem si començaran els tràmits d’identificació individual, escoltar si demanen o no asil i iniciar els tràmits de l’expulsió individual o si com fa cinc anys, Espanya i Marroc pactaran unes devolucions col·lectives massives. Expulsions individuals o massives que només es poden dur a terme si Marroc es mostra disposat a acceptar-los.
I acabi quan acabi aquesta entrada massiva i de si les autoritats marroquines intenten o no els propers dies aturar des de dins el que vulgui passar, hi ha un fet. El Marroc, que ja té bastant guanyat el conflicte del Sàhara, ara pressiona amb la reivindicació de moment subtil i intermitent sobre la sobirania de Ceuta i Melilla. Per Espanya, amb Marroc pressionant, li serà cada cop més difícil mantenir tancat el pas a aquestes dues ciutats africanes, que són de fet dues portes d’Europa a la que volen arribar tant molts joves marroquins, que veuen que al seu país no tenen garantida ni una feina ni una vida on poder prosperar, com homes i dones de l’Àfrica subsahariana que, fugint de les sequeres, el canvi climàtic i les guerres, somnien en emigrar a Europa.
Evidentment hi ha un altre element a valorar. El paper que jugarà Estats Units en el cas que la crisi no s’aturi. Recordem que el secretari d’Estat Collin Powell va fer de mediador a la crisi de Perejil. I ara no veig ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intercedint en favor del govern d’Espanya de Pedro Sánchez a qui retreuen que gasta poc en defensa.
Ceuta está experimentando una vez más un asalto marítimo a sus fronteras, con miles de jóvenes y no tan jóvenes nadando a lo largo del Tarajal, comparable al de mayo de 2021. Pero a diferencia del de hace cinco años, que fue instigado por las autoridades marroquíes en respuesta a que España acogió y hospitalizó al líder independentista saharayaní, Brahim Gali, que estaba gravemente enfermo de Covid, ahora no creo que haya sido el Makhzen ni el poder que gobierna el país de acuerdo con el rey Mohamed VI, y mucho menos los servicios de inteligencia los que hayan dado el disparo de salida para este salto masivo. Tampoco las redes de trata de personas, porque en estas entradas nadando no ganan nada.
Esto no significa que la Gendarmería, el rey y el aparato estatal no hayan hecho nada para impedirlo o detenerlo, ya que les conviene advertir a España, después de que Pedro Sánchez visitara Argel la semana pasada, con quien normalizó las relaciones tras distanciarse de ella debido al cambio de posición de Madrid hacia el Sahara. También les va bien que haya cierta presión sobre España en un momento en que Marruecos, intensificando sus reclamaciones territoriales sobre Ceuta y Melilla, ha abortado la reapertura de las aduanas comerciales para vehículos de mercancías en ambas ciudades, asfixiando su comercio que depende mucho de lo que exporta al sur. Recordemos que se puso fin al paso poco digno de las mujeres poeteadoras que pasaban cada día miles de toneladas de productos españoles a Marruecos, y a cambio se acordó normalizar estas exportaciones españolas mediante aduanas. Pero Rabat, con diferentes excusas, ha torpedeado la normalización comercial de las plazas españolas hacia Marruecos, asfixiando la economía de las dos ciudades autónomas.
Digo que creo que el entorno del rey no tenía interés en que se produjera un salto de esta magnitud esta semana, ya que se celebra la Fiesta del Trono en la que Mohamed VI conmemora los veintisiete años de reinado con su tradicional discurso. Un discurso en el que ha hablado de modernización y prosperidad. Pero la imagen de miles de jóvenes y familias enteras huyendo, unas decenas ahogándose a pocos metros de la costa, no confirma esta estabilidad, bienestar y progreso a los que se refería el rey en su discurso. Un discurso televisado en el que el rey no ocultó su deterioro físico debido a una grave enfermedad que lleva padeciendo durante varios años, lo que motiva que se visibilice cada ves más al príncipe heredero, Mulai Hassan.
Más bien creo que este salto masivo ha sido una respuesta espontánea viralizada en las redes sociales, que la Gendarmería no ha querido parar ejerciendo violencia, después de que hace un mes el Tribunal Supremo dictaminara que las denominadas «devoluciones en caliente» no pueden aplicarse a las personas que llegan nadando a Ceuta y Melilla. Y desde el día siguiente a la publicación de la sentencia, las llegadas nadando a las dos ciudades autónomas de soberanía española comenzaron a multiplicarse.
Tendremos que ver qué hará Marruecos en los próximos días y cómo España intentará devolver a esos miles que han entrado en diez días. Teóricamente, los menores no pueden ser expulsados y tarde o temprano tendrán que ser trasladados a la Península, con algunas comunidades PP que, rehenes de Vox, rechazan traslados masivos. Traslados que el presidente de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas, vuelve a solicitar. Y en cuanto a los adultos, no sabemos si comenzarán los procedimientos de identificación individual, si solicitarán asilo y comenzarán los procedimientos de expulsión individual o si, como hace cinco años, España y Marruecos acordarán devoluciones colectivas masivas. Expulsiones individuales o masivas que solo pueden llevarse a cabo si Marruecos está dispuesto a aceptarlas.
Y no importa cuándo termine esta entrada masiva y si las autoridades marroquíes intentan o no parar desde dentro lo que pueda pasar en los próximos días, hay un hecho. Marruecos, que ya tiene bastante ganado el conflicto del Sahara, presiona ahora con la sutil e intermitente reclamación de la soberanía de Ceuta y Melilla. Para España, con Marruecos presionando, será cada vez más difícil mantener el camino cerrado hacia estas dos ciudades africanas, que en realidad son dos puertas a Europa a la que quieren llegar tanto muchos jóvenes marroquíes, que ven que en su país no tienen garantizado ni un empleo ni una vida en la que puedan prosperar, como hombres y mujeres del África subsahariana que, huyendo de sequías, cambio climático y guerras, sueñan con emigrar a Europa.
Evidentemente hay otro elemento a valorar. El papel que jugará Estados Unidos en el caso que la crisis no se detenga. Recordemos que el secretario de Estado Collin Powell hizo de mediador en la crisi de Perejil. I ahora no veo ni a Marco Rubio ni a Donald Trump intecediendo en favor del gobierno de España de Pedro Sánchez a quin achacan que gasta poco en defensa.
dimecres, 29 de juliol del 2026
TRUMP, PUTIN, Y SUS MALOS CONSEJEROS. La Vanguardia
Xavier Rius Sant, La Vanguardia, miércoles 29 de julio de 2026
Maquiavelo en su tratado “El Príncipe”, advertía sobre los peligros de la corte: “No hay otra manera de protegerse contra las adulaciones que hacerle entender a los hombres que no te ofenden al decirte la verdad”. Tanto Putin como Trump están atrapados en Ucrania e Irán en unas guerras que iniciaron convencidos que ganarían en pocos días por su corte de aduladores, tras desprenderse de aquellos que podían contradecirles y tal vez sí decían la verdad.
Putin, prisionero de uno de los errores que llevó a la URSS al colapso, inició hace más de cuatro años la “Operación Especial” de Ucrania, convencido que no duraría más de una semana, con el objetivo de recuperar la gloria que perdió la URSS en 1991. Ciertamente influyeron en la caída de la URSS la derrota en Afganistán y la imposibilidad de incrementar el gasto militar para hacer frente a la llamada Iniciativa de Defensa Estratégica de Ronald Reagan. Pero antes de eso la URSS estaba condenada al desastre económico al construirse sobre la base del pánico al líder que condenaba a un gulag o eliminaba a quienes se atrevían a contradecirle, en una Unión Soviética que se sostenía sobre grandes mentira.
A modo de ejemplo, la gran mentira sobre la producción de algodón. Fue Stalin quien ordenó multiplicar la producción de algodón que se recolectaba en Uzbequistán y Turkmenistán. Se sustituyó el algodón autóctono por variedades foráneas, se acabó con la producción de frutas, verduras y cereales, mientras se convertían zonas áridas en campos de algodón que se regaban con nuevos canales que arrebataban agua a los ríos Sir Daria y Amu Daria. Canales hechos en terreno arenoso que no evitaban la filtración de agua, con lo que la mayor parte de la misma se perdía. Los primeros años el experimento funcionó, pero los campos de algodón demandaban más agua y más fertilizantes químicos. Los fertilizantes se filtraban en la capa freática y desertizaban otras zonas. El mar de Aral se fue secando acabando con la producción pesquera, minimizándolo los ingenieros agrónomos con el argumento de que el Caspio y el Aral se comunicaban freáticamente y cíclicamente uno crecía en detrimento del otro. La producción de algodón caía, mientras los dirigentes falsificaban los resultados de cada cosecha, en una mentira colectiva que iba desde los koljoses productores, a los máximos funcionarios y directivos de las fábricas textiles que, en dicho régimen de mentira colectiva, se corrompían con más y más sobornos para sostener el engaño. A mediados de los ochenta el Politburó de Moscú decidió investigar el llamado “caso del algodón” y cuatro mil miembros del partido y tres mil policías, fueron condenados. Pero ya era tarde para revertir la muerte del Aral, recuperar la industria pesquera y retornar al cultivo de frutas y cereales.
Vladímir Putin, antiguo miembro del KGB, aplicó desde el primer día los métodos autocráticos, eliminando primero políticamente a quienes le cuestionaban o podían ganarle en las urnas. Después, como hemos visto estos últimos diez años, muchos oligarcas, ex ministros o periodistas que se atrevían a cuestionar decisiones eran encarcelados o fallecían cayendo de un octavo piso, accidentes en la ducha o infecciones súbitas. Y Putin se lanzó a invadir Ucrania sin prever ni la resistencia de los ucranianos ni su capacidad de fabricar nuevas armas como los drones que ahora acechan Moscú, infraestructuras de comunicaciones o energéticas y a la misma flota.
Donald Trump, por su parte, está ahora encallado en Ormuz tras haber cesado a buena parte de la cúpula militar y de inteligencia y rodearse de aduladores y personajes como Steve Witkoff y Jared Kushner que mezclan diplomacia y negocios personales sin esconderlo. Si bien el peor consejero de Trump fue el primer ministro israelí Benyamin Netanyahu, que le hizo creer que el régimen de los ayatolás caería o se plegaría a su voluntad, como el venezolano. Y con Ormuz cerrado y amenazándose de cerrar el estrecho de Bab el Madeb en el Mar Rojo, no pone sólo en peligro la economía de los Estados Unidos, sino la del mundo entero. Puede que Putin pueda permitirse quedar unos años más atrapado en Ucrania, pero el mundo no puede permitirse alargar más el cierre de Ormuz.
dilluns, 13 de juliol del 2026
trump, Sun Ttzu i les pistoles d'Erdogan a la cimera de l'OTAN, El Triangle
Deia Sun Tzu a la seva obra “L’art de la guerra”, escrita el segle V abans de Crist, que «si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de témer el resultat de cent batalles. Però si et coneixes a tu mateix, i no a l’enemic, per cada victòria obtinguda també patiràs una derrota». Aquesta dita em ve al cap amb motiu de la cimera de l’OTAN feta aquesta setmana a Ankara, ja que tal com han anat les coses, es pot afirmar que per bona part dels estats membres d’aquesta aliança de defensa mútua no està gens clar ni què és ara l’OTAN ni com respondria en cas d’agressió cap un estat membre, ni qui són els potencials enemics, donat que va començar amb les exigències de Donald Trump d’annexionar-se Groenlàndia, territori de Dinamarca. Va continuar amb els retrets i amenaces de Trump cap a certs estats com Espanya per gastar poc en Defensa, amenaçant de retirar totes les forces americanes d’Europa i deixar el continent sense la protecció del seu paraigües nuclear. I en acabar la cimera, desdir-se del que havia dit i afirmar que Espanya, a qui havia amenaçat fins i tot de trencar els vincles comercials i turístics, havia rectificat i ara sí que estava fent el que ell exigia.
L’única certesa és que des de que Trump va arribar el 2017 per primer cop a la Casa Blanca, Europa i Canadà han duplicat la seva despesa militar. El 2017 va ser de 310 mil milions de dòlars i el 2026 de 634 mil milions, mentre la despesa dels Estats Units que era de 708 mil milions de dòlars el 2017, ara és de 850 mil milions. El que ningú a Europa es capaç de respondre és si aquest augment de la despesa militar d’Europa i Canadà atén a la necessitat de tenir més recursos en el marc d’una OTAN que actuaria unida, o si es deu a la necessitat dels estats membres a poder-se defensar si l’inquilí de la Casa Blanca decideix abandonar Europa i Canadà, estat americà sobre el que Trump també ha mostrat el seu desig d’annexionar-se.
No sabem cap on va l’OTAN ni que farà el president del seu membre més potent. Però tampoc sabem on estarà Europa d’aquí a un any i si podrà confiar en la protecció dels dos membres europeus de l’Aliança que podrien oferir el paraigües nuclear a una Europa abandonada pels Estats Units. Marine Le Pen, amb braçalet localitzador de convicta o sense, podria ser la nova presidenta de França, mentre l’altra potència nuclear europea, el Regne Unit, té ara un primer ministre en funcions, Keir Starmer, acorralat per un Nigel Farage, que malgrat ser reconegut com el responsable d’un Brexit que la majoria de britànics consideren que va ser un error, continua creixent en les enquestes. I tant Le Pen com Farage són molt proclius al que proposa Vladimir Putin des de Moscou, partidari que el centre de gravetat de l’Occident cristià no basculi entre Washington i Brussel·les, entre els Estats Units i la Unió Europea, sinó que pivoti entre Sant Petersburg, Moscou, Odessa i Novosibirsk a la Rússia asiàtica, amb una Ucraïna que, com significa el terme en rus antic, sigui la terra de la frontera de Rússia, evidentment dins de Rússia.
I parlant d’Ucraïna, l’únic anunci positiu de la cimera és que Trump ha donat el vistiplau a Kíiv per fabricar míssils Patriots per tal que Ucraïna pugui disposar d’aquest escut anti míssils per aturar els atacs russos, com demanava Zelensky des del començament de la guerra.
La cimera d’Ankara va acabar amb el regal gens innocent fet pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, amfitrió de la cimera, a tots els mandataris assistents. Un peculiar regal institucional. Un estoig amb una pistola serigrafiada amb els seus noms i sis bales. Un regal que va treure protagonisme a Trump i va provocar molts maldecaps a les delegacions europees i canadenca. La llibertat d’armes i l’auto suposat dret a disparar primer pot regir als Estats Units, a Turquia potser sí per la policia, no pels ciutadans. La pistola pels mandataris on s’aplica la llei del més fort potser va ser un regal que va agradar. Però a una Europa on gairebé tot està regulat, ni el president o primer ministre pot pujar a l’avió amb un revòlver carregat a la cintura, ni disparar perquè sí, ni començar una guerra com ha fet Trump amb l’Iran sense tenir el vistiplau del Parlament. I ja se sap, posat a lluitar amb pistoles, com veiem a les pel·lícules del Far West, acostuma a guanyar qui desenfunda primer.
divendres, 10 de juliol del 2026
Salvador Illa fa créixer Sílvia Orriols? Analitzo l' enquesta CEO i l'estratègia del president front Aliança Catalana
.
Salvador Illa fa créixer Sílvia Orriols? Analitzo al Més Nit amb Marina Romero l'enquesta CEO que anuncia una forta pujada d'Aliança i l'estratègia de Salvador Illa, penso equivocada, front Aliança Catalana
Illa potencia Orriols com a cap de l'oposició? Analitzo al Punt Avui si Salvador Illa aprofita l'absència dels líders de Junts i ERC al Parlament, per potenciar Orriols, replicant-la, fent que ella acabi ocupant l'espai de cap de l'oposició
El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.
El 16 de juliol, el Tribunal de
Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei
d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que
faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles
Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras.
El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no
puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de
l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia
Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.
Fa un any, després de publicar el
llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa
a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com
gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo
qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui
preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques,
pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos
que són virals.
No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.
Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.
Xavier Rius Sant, periodista´
després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.
No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.erò Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.
Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.
El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà.
dissabte, 20 de juny del 2026
Orriols s'ennuega amb les candidatures municipals. El Triangle
Li està costant a Aliança Catalana nomenar els caps de llista a les principals ciutats per les eleccions municipals i no sembla que ho encerti en municipis estratègics de la Catalunya Central. El gener va dir que per Sant Jordi faria un acte públic on presentaria els cap de llista de Barcelona i altres ciutats destacades, però finalment aquell dia no convocà cap acte i es limità a penjar un vídeo a les xarxes amb els caps de llista de Reus, Figueres, Banyoles, Tàrrega, Roda de Ter i Tortosa, presentant per la capital del Baix Ebre a Eduard Rel, un ex dirigent del PSC. Poc després el partit informà que l’empresari Marc Villafañé, conegut per haver guanyar el 2008 el concurs “Mister Girona” en seria el cap de llista a aquesta ciutat.
El partit fa tres anys es va presentar només a Ripoll, on guanyà amb sis regidors, a Manlleu, on entrà de regidor Roger Saborit, i al municipi lleidatà de Ribera d’Ondara, on n’obtingué un, Albert Puig, que ostentà per un temps l’alcaldia. Però per la manera de funcionar del partit no va saber retenir aquests regidors, trencant amb Orriols tant Saborit com Puig. Ara el nou regidor de Manlleu és un conegut ultra espanyolista. Ruptures que confirmaven les crítiques a la peculiar manera de funcionar del partit, on no hi ha ni vicepresident ni secretari general i tot gira al voltant de la lideressa Sílvia Orriols i dues o tres persones. I si bé Aliança perdia regidors dels altres dos municipis on es va presentar, aconseguia que entressin a la formació una vintena de regidors trànsfugues que es presentaren per Junts o per llistes independents a Berga, Santpedor, Amposta. Bellpuig, Roda de Ter o Sant Antoni de Vilamajor. Però no va ser fins ahir que es va designar el cap de llista per Barcelona ciutat, després de les renúncies de persones rellevants com el publicista Lluís Carrasco que no es va sentir còmode amb la cotilla trumpista ideològica d’Orriols i temia que el podia perjudicar en el futur com a publicista, donat que la política és per uns anys, però la professió per tota la vida.
Així, el partit ha optat per Jordi Aragonès, cosí de l’ex president Pere Aragonès, Secretari d’Estudis i Programes del partit, i persona d’ideologia ultraliberal i trumpista que ja va anar de número dos a la llista per Barcelona a les eleccions catalanes. Precisament aquest alineament amb Trump i Netanyahu que defensen Aragonès i Orriols espanta a molta gent que es planteja formar part de candidatures d’Aliança. Orriols no va anar fa deu dies als actes de la Sagrada Família amb el Papa argumentant que la llengua catalana hi seria poc present però no ha tingut objeccions per anar a actes a la sinagoga de Barcelona on gairebé tot es feia en castellà i hebreu.
Tot i que la majoria d’enquestes sobre uns futures eleccions catalanes coincideixen en apuntar que Aliança, si es fessin ara, pujaria de dos escons a una vintena, i que podria quedar fins i tot segona força per darrera del PSC, superant a ERC i Junts, el calendari electoral no va a favor seu. Prèviament a les catalanes previstes per maig de 2028, hi haurà eleccions espanyoles a les que Sílvia Orriols diu que no s’hi presentarà. I abans també, les municipals. Però dels 947 municipis que té Catalunya, Aliança amb prou feines es presentarà a cent cinquanta.
Un escenari molt dolent per Aliança seria que les municipals se celebressin a la vegada que les espanyoles, ja que donat que Orriols diu que no s’hi presentarà i cridarà a l’abstenció, deixaria en una situació compromesa els seus possible votants. Votar Aliança significa per molts fins ara votants de Junts trencar amb el passat, amb els partits que Orriols diu processistes i es van fer enrere quan es creia que es tenia la independència a tocar. I seria difícil per a molts votar al “candidat de la Sílvia” a la urna de les municipals, i amb una pinça al nas tornar a votar a Míriam Nogueras i als de Puigdemont pel Congrés i el Senat.
A més, si coincidissin municipals i espanyoles, la campanya electoral d’Aliança, que, com hem dit, només es presentarà a uns cent cinquanta municipis i no faria campanya per les Generals, la deixaria gairebé fora als mitjans de comunicació. Per això per Aliança el millor seria que les eleccions espanyoles fossin després de les municipals. Però per la manca de presència i potencial dels cent i escaig caps de llista, alguns d’ells gens independentistes, i pel fet que Aliança no es presentarà a totes les comarques ni a moltes ciutats importants, aquesta sensació que no para de pujar podria desinflar-se.
Es deia que Orriols volia tenir bons resultats al municipis de l’Eix Tranversal, des de Figueres, Girona i Olot, passant per Berga, Vic i Manresa, fins a Lleida. Evidentment també a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, així com a Tarragona i Reus. A Berga i Ripoll pot ser la força més votada, però a dues capitals de comarca significatives, Manresa i Vic ho té molt malament. A Manresa el regidor del Front Nacional, partit originari d’Orriols, Sergi Perramon, amb la seva nova marca, Avenç Nacionalista, moderant el seu discurs sobre immigració ha pactat fer coalició amb Junts. I pel que fa a Manresa, Vox també té representació amb un grup consolidat, no sembla que quedi gaire espai per Aliança que de moment no té candidat. I a Vic, on Josep Anglada pel seu partit Som Identitaris continua com a regidor acompanyat de Marta Riera, Aliança no n’encerta ni una. Primer es va dir que la regidora d’Ara Vic-Pacte Local, Elisenda Carrera, podia ser la candidata d’Aliança. Ella no ho va desmentir i va ser expulsada del grup i de l’equip de govern, quedant com no adscrita sense que Aliança tampoc l’hagi proclamat con alcaldable. I ara Aliança ha signat un acord amb la formació Futur Blau de Vic, liderada per l’advocat Xavier Capelles, ex membre de Fuerza Nueva, conegut militant unionista durant el procés, impulsor de Societat Civil Catalana. Però sigui qui sigui finalment el cap de llista a la capital d’Osona, es evident que molts vigatans preferiran donar la confiança a Josep Anglada.
Certament els partits nous tenen problemes de creixement i volen evitar que se’ls omplin les llistes dels frikies i oportunistes de cada poble. Però Aliança. que com dic no té ni vicepresident ni secretari general, funciona d’una marea peculiar. I el Secretari d’Organització i Finances, Oriol Ges, resident a Vic, que anà de número tres a la llista de les passades eleccions catalanes, és a la vegada Coordinador del Grup Mixt del Parlament i evidentment, més enllà de que es digui que té enemics dins el Comitè de Govern, no ho pot abastar tot amb una Sílvia Orriols que tampoc delega gaire.
Una cosa es que Orriols sàpiga treure profit a les xarxes de les seves rèpliques i contrarèpliques al Parlament a la vegada que fa d’alcaldessa de Ripoll, i una altra és que el partit sigui capaç de funcionar amb unes estructures de gestió gairebé inexistents, més enllà d’un Comitè de Govern de només sis persones, que tampoc es reuneix físicament amb la regularitat que caldria.
divendres, 12 de juny del 2026
Núcleo Nacional convoca per demà dissabte una concentració davant la Delegació del Govern a Barcelona. Fa cinc mesos va fer a Sentmenat el seu primer acte a Catalunya i després s'han reunit a l'antic Club Empel davant de la seu de Vox
(Actualitzat a sota, dissabte 22 hores)
El grup ultra o neonazi, Núcleo Nacional, nascut a les protestes contra la amnistia a Ferraz el novembre de 2023, ha convocat per demà dissabte 13 de juny una concentració davant la Delegació del Govern a Barcelona al carrer Mallorca. Fa cinc mesos, després d'anunciar que obria seu a Barcelona, va fer només un acte a porta tancada a una nau on es fan events de tot tipus, que va llogar a Sentmenat. En aquell acte, va intervenir com a líder del grup a Barcelona Cesar Agüera, propietari d'un club esportiu de la Llagosta i hi van ser presents molts del militants ultres vinculats fa cinc o quinze anys als grups de caps rapats i holligans de Brigadas Blanquiazules i Casuals dels Boixos Nois, implicats alguns a actvilats il·lícites.
Posterioment Núcleo Nacional ha utilitzat com a local social a Barcelona l'antic Club Empel al carrer del Camp, propietat de Javier Barraycoa, espai social i bar utilitzat per membres de Vox que té la seu just al costat, i que teòricament va tancar fa mig any.
El grup legalitzat com associació cultural i esportiva que té un gran local social al carrer Maria Tubau de Madrid, està liderat per Iván Rico Olivares, conegut com una "rana baneada", l'ex dirigent de Democracia Nacional de Valladolid, Enrique Lemus, i l'ex membre de la Falange i Bastión Frontal, Isabel (Medina) Peralta. També acostuma a intervenir als actes el raper Alberto Gonzalo de Juan, conocido como Alberto Pugilato. Alguns membres de La Falange van als seus actes, però Falange discrepa en el fet de manifestar-se encaputxats
Iván Rico, una Rana Baneada
Cesar Agüera
Donat que Vox no té com a tal unes juventuts, Revuelta orgànicament no té vincles amb Vox, alguns joves simpatitzants de Vox acostumen a anar a les manifestacions i actes de Núcleo Nacional, sense que sigui per ells probelma aplaudir a Abascal quan defensa Netanyahu i a Israel, i després anar a actes on es cridi "Adolf Hitler Tenía Razón (AHTR)", es defensi a Palestin, es negui l'Holocaust o s'afirmi que l'error de Hitler potser va ser no completar l'Holocaust o aplicar-lo equivocadament tres generacions abans d'hora.
Ignoro si més enllà de la concentració es permetrà fer manifestació i si la convocatòria antifeixista podrà apropar-s'hi.
ACTUALITZAT, DISSABTE 13 DE JUNY, 22 HORES:
Uns 80 militants o simpatitzants de Núcleo Nacional s'han concentrat davant la Delegació del Govern de Barcelona, entre els que estava Isabel M Peralta i Enrique Lemus. Molts dels concentrats anaven encaputuxats, i hi havia antics membres del Casal Tramuntana, de Democracia Nacional i habituals dels 12 d'octubre a Montjuïc. Han cantat cançons com Primavera/División Azul, han fet crits contra la immigració, demanant deportacions massives per combatre la inseguretat ciutadana. Els organitzadors han fet tres parlaments amb el megàfon.
Mentre els ultres es concentraven, uns 700 antifeixistes es manifestaven al Passeig de Sant Joan, patint alguna càrrega de la Brigada Mòbil de Mossos que ha impedit que s'apropessin a la Delegació del Govern.
Dos portaveus de la Organització Juvenil Socialista, OJS, un dels grups antifeixistes que ha convocat a la Plaça Tetuan i Passeig de Sant Joan
diumenge, 7 de juny del 2026
Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle
Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.
Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.
Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.
No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.
Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.
Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.
Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel
Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».
Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.
Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.
No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.
¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.
Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.
diumenge, 31 de maig del 2026
Anant a les fonts. De cara a una actualització del llibre sobre Aliança Catalana que vol superar electoralment a Junts i ERC, he anat a una de les fonts. Llarga conversa amb Carles Puigdemont a Waterloo. Penso que Salvador Illa, amb qui vaig reunir-me fa mesos, podria estar potenciant Orriols per enfonsar a Junts i els altres partits
Fa ja quinze mesos de la publicació del meu llibre Aliança Catalana, els nostres ultres (Icaria) i de cara a una futura actualització i ampliació he volgut parlar amb un persona que cito diverses vegades al llibre, el president Carles Puigdemont, per conèixer el seu punt de vista i intercanviar impressions. La trobada ha estat aquest divendres 29.
De fet el llibre el tancava amb la negativa al febrer de 2025 a sumar-se Junts a la moció de censura a Sílvia Orriols després d'unes vídeoconferències entre la Direcció de Junts, els regidors de Ripoll i Carles Puigdemont des de Waterloo, sense haver parlat jo llavors amb Puigdemont.
Posteriorment al juny de 2025 vaig rebre la invitació de reunir-me amb Salvador Illa al seu despatx a la Generalitat que volia conèixer el meu punt de vista sobre com afrontar la irrupció d'Aliança i, lamentablement, veig que el President Illa, polemitzant amb ella al Parlament com si en absència de Puigdemont i Junqueras, Orriols fos la cap de l'oposició, està fent el contrari del que li vaig recomenar. La desarticulació del PSC de Ripoll que ha fet més gran a Orriols, és l'últim exemple. Per això em pregunto si Salvador Illa vol fer com el president socialista de França, François Mitterrand, l'any 1985, que va potenciar la visibilització de Jean Marie Le Pen i va canviar la llei electoral per tal que entrés al Parlament, per enfonsar al centre dreta. I efectivament Le Pen el 1986 va entrar a l'Assemblea Nacional amb 35 escons.
dilluns, 18 de maig del 2026
Analitzo al Triangle resultat de les eleccions andaluses on el PP no ha aconseguit la majoria absoluta i depèn de Vox
Tal com han anat els resultats de les eleccions andaluses d’ahir, l´únic que ha guanyat és Vox i Santiago Abascal que, tot i que, com li va passar fa dos mesos a Castella i Lleó, ha frenat la seva pujada aconseguint només un escó més que els que va obtenir a les de fa quatre anys. Però Vox té la clau per la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que s’ha quedat a dos escons de la majoria absoluta. Si bé les eleccions andaluses no han estat avançades, com ha passat a l’Aragó, Extremadura i Castella i Lleó, el PP enlloc d’aconseguir desempallegar-se de Vox, ha baixat en escons front un Vox que ha pujat arreu i com ja hem vist en aquestes tres autonomies, aboca al Partit Popular a unes negociacions difícils, fent-li acceptar propostes com l’anomenada prioritat nacional o que se li doni una vicepresidència anomenada de desregulació que pretén trencar amb molts acords de la Unió Europea.
Hi ha qui diu que Pedro Sánchez d’aquí poc més d’un any, potser coincidint amb les municipals, potser un mes i mig després, es traurà de nou un conill de la xistera i a les eleccions generals aconseguirà que la por a Vox li doni un nombre de diputats suficient que sumat als dels socis de Podem, Sumar PNB, ERC i Bildu, i no sabem si de Junts, li permetran tornar a ser investit per continuar a la Moncloa. Es diu que a Sánchez ja li va bé a curt termini, que el PP esdevingui arreu ostatge de Santiago Abascal, perquè serà de nou la vacuna que mobilitzarà als abstencionistes i indecisos com fa tres anys. Però no ens enganyem, tots els estudis demoscòpics diuen que bona part dels joves i nous votants opten per Vox com a candidatura antisistema. Un Vox que al Congrés de Diputats ha posat com a portaveu d’habitatge i drets socials al jove Carlos HernándezQuero, amb una imatge i un discurs gens caspós, i que per indignació d’Hazte Oír està abandonant el seu no absolut a l’avortament, conscient que aquest conservadorisme moral l’allunyava dels potencials nous votants joves, sobretot noies i dones.
Per això, veient com afronten altres països europeus la pujada de l’extrema dreta, no demano per Andalusia un govern de coalició entre populars i socialistes a l’estil dels governs d’Alemanya. Em pregunto si potser no seria el moment de plantejar-se que amb l’abstenció de quatre diputats del PSOE a la segona votació del ple d’investidura, fer possible que Moreno Bonilla continuï governant sense haver d’obrir el govern a Vox i el seu programa. En una primera votació d’investidura cal la majoria absoluta de la cambra, però a la segona, dos dies després, n’hi ha prou amb que hi hagi més sis que nos. Amb el que si Vox i els tres partits d’esquerra, també el PSOE, opten pel no, però quatre diputats del PSOE, en lloc de votar no, surten de l’hemicicle o s’abstenen, en tenir en aquest cas Moreno Bonilla més sis que nos, seria investit president sense el suport de Vox.
Es pot objectar que per governar no n’hi ha prou amb la investidura i cal pactar pressupostos i més coses. Però recordem que Vox el juliol de 2024 va abandonar sorpressivament els cinc governs autonòmics deixant en minoria el PP. I penso que si Feijóo arriba a la Moncloa d’aquí poc més d’un any, Abascal, que en cap cas vol ser vicepresident, després d’investir probablement Feijóo, sortirà dels governs autonòmics de nou intentant desgastar el màxim al PP, proclamant que “el vam votar a vostè perquè fes fora Pedro Sánchez però està fent les mateixes polítiques que Sánchez”. Abascal confia que més aviat que tard pugui fer el sorpasso i, com Meloni, desbancar les altres dretes i ser primera força. De fet ja ho ha dit aquest matí de dilluns el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, a la roda de premsa de valoració dels resultats en relació al que ha dit la premsa internacional que Vox ara són els àrbitres. Garriga ha dit, ara som certament àrbitres, però volem ser molt més que això i aplicar les nostres polítiques.
Tal y como han ido los resultados de las elecciones andaluzas de ayer, el único que ha ganado es Vox y Santiago Abascal que, aunque, como le pasó hace dos meses en Castilla y León, ha frenado su subida consiguiendo sólo un escaño más que los que obtuvo a las de hace cuatro años. Pero Vox tiene la llave para la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que se ha quedado a dos escaños de la mayoría absoluta. Si bien las elecciones andaluzas no han sido adelantadas, como ha pasado en Aragón, Extremadura y Castilla y León, el PP en lugar de conseguir quitarse Vox de encima, ha bajado en escaños frente a un Vox que ha subido en todas partes y como ya hemos visto en esas tres autonomías, aboca al Partido Popular a unas negociaciones difíciles, haciéndole aceptar propuestas como la llamada prioridad nacional. o que se le dé una vicepresidencia llamada de desregulación que pretende romper con muchos acuerdos de la Unión Europea.
Hay quien dice que Pedro Sánchez de aquí a poco más de un año, quizás coincidiendo con las municipales, quizás un mes y medio después, se sacará de nuevo un concejo de la chistera y en las elecciones generales conseguirá que el miedo a Vox le dé un número de diputados suficiente que sumado a los de los socios de Podemos, Sumar PNB, ERC y Bildu, y no sabemos si de Junts, le permitirán volver a ser investido para continuar en La Moncloa. Se dice que a Sánchez ya le va bien a corto plazo, que el PP se convierta en todos lados rehén de Santiago Abascal, porque será de nuevo la vacuna que movilizará a los abstencionistas e indecisos como hace tres años. Pero no nos engañemos, todos los estudios demoscópicos dicen que buena parte de los jóvenes y nuevos votantes optan por Vox como candidatura antisistema. Un Vox que en el Congreso de Diputados ha colocado como portavoz de vivienda y derechos sociales al joven Carlos HernándezQuero, con una imagen y un discurso nada casposo, y que para indignación de Hazte Oír está abandonando su no absoluto al aborto, consciente de que este conservadurismo moral lo alejaba de los potenciales nuevos votantes jóvenes, sobre todo chicas y mujeres.
Por eso, viendo como afrontan otros países europeos la subida de la extrema derecha, no pido para Andalucía un gobierno de coalición entre populares y socialistas al estilo de los gobiernos de Alemania. Me pregunto si quizás no sería el momento de plantearse que con la abstención de cuatro diputados del PSOE en la segunda votación del pleno de investidura, hacer posible que Moreno Bonilla siga gobernando sin tener que abrir el gobierno a Vox y su programa. En una primera votación de investidura hace falta la mayoría absoluta de la cámara, pero en la segunda, dos días después, basta con que haya más síes que noes. Con lo que si Vox y los tres partidos de izquierda, también el PSOE, optan por el no, pero cuatro diputados del PSOE, en lugar de votar no, salen del hemiciclo o se abstienen, al tener en este caso a Moreno Bonilla más síes que noes, sería investido presidente sin el apoyo de Vox.
Se puede objetar que para gobernar no basta con la investidura y hay que pactar presupuestos y más cosas. Pero recordemos que Vox en julio de 2024 abandonó sorpresivamente los cinco gobiernos autonómicos dejando en minoría al PP. Y pienso que si Feijóo llega a La Moncloa de aquí poco más de un año, Abascal, que en ningún caso quiere ser vicepresidente, tras investir probablemente a Feijóo, saldrá de los gobiernos autonómicos de nuevo intentando desgastar al máximo al PP, proclamando que «le votamos a usted para que echara a Pedro Sánchez pero está haciendo las mismas políticas que Sánchez».
Abascal confía en que más pronto que tarde pueda hacer el sorpasso y, como Meloni, desbancar a las otras derechas y ser primera fuerza. De hecho ya lo ha dicho esta mañana de lunes el secretario general de Vox, Ignacio Garriga, en la rueda de prensa de valoración de los resultados en relación a lo que ha dicho la prensa internacional de que Vox ahora son los árbitros. Garriga ha dicho, ahora somos ciertamente árbitros pero queremos ser mucho más que eso y aplicar nuestras políticas.
dissabte, 2 de maig del 2026
Trump, el jugador de beisbol encallat a Ormuz. El Triangle
S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.
Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.
Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.
Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.
A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.
Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.
Trump, el jugador de béisbol encallado en Ormuz
Xavier Rius, periodista
Se ha escrito mucho sobre cómo funciona el cerebro de Donald Trump, de que se considera un elegido y un ganador. También se dice que es una persona con poca o nula capacidad para empatizar. Hay quien dice que está loco, pero más allá de que esta terminología es rechazada por psiquiatras y psicólogos, ya que englobaría a personas con diferentes patologías y trastornos mentales, de conducta o de personalidad, si fuera sencillamente un loco, habría arruinado en pocos años el imperio inmobiliario y empresarial que heredó de su padre.
Hace ya dos meses que comenzó de la mano de Netanyahu su guerra contra Irán que probablemente arruine su mandato y su legado político ante la historia. Y ha destituido generales, cambiando la cúpula del ejército y los jefes de los servicios de inteligencia que le llevaban la contraria, algo no debe hacerse al iniciar una guerra.
Dicen que políticos y generales que a lo largo de la historia ganaron importantes batallas militares o políticas eran buenos jugadores de ajedrez. Como Napoleón Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Para afrontar exitosamente una campaña militar el que la empieza o el que se ve abocado a ella porque le atacan, debe tener cualidades propias del jugador de ajedrez. Conocer sus propias fuerzas, saber qué piezas tiene el adversario y plantearse cómo las gestionará. Hay que conocer al adversario, saber cómo piensa, y sobre todo intuir cómo reaccionará ante cada jugada, cada derrota o victoria y qué estará dispuesto a sacrificar a corto plazo para intentar ganar después.
Algunos presidentes de Estados Unidos como George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln y Woodrow Wilson, también eran buenos jugadores y políticamente tuvieron presidencias exitosas. Donald Trump nunca jugó a ajedrez, ya que hay que pensar demasiado, cuestionarse a uno mismo y saber esperar. Pero en la universidad Trump sí jugó a béisbol, ocupando posiciones como primera base y receptor o catcher, también como lanzador o pitcher. Era muy veloz, pero le costaba trabajar en equipo si no mandaba él. Pero su altura, poco más de metro noventa, y su poder económico y su no piedad con los débiles, le han ayudado en los negocios y la política. Y sobre todo no reconocer nunca sus errores ante los electores y la prensa, culpando a los demás de lo que ha salido mal.
Hace cinco meses Trump obtuvo una victoria con la captura de Nicolás Maduro, un líder populista y conocedor como él de las técnicas de manipular a las masas, con quien, por cierto, compartía la misma altura. Y con Maduro en una cárcel de Nueva York, aunque en aquellos momentos Marco Rubio mantenía negociaciones en Omán con Irán para recuperar el acuerdo nuclear que Trump mismo había roto, se dejó engañar por alguien más listo que él, Benyamin Netanyahu. Comenzó la guerra con Irán, matando al Líder Supremo, Alí Khamenei y otros dirigentes del régimen.
Trump pensaba que el régimen teocrático caería y la Guardia Revolucionaria se plegaría a sus órdenes como han hecho los hermanos Delcy y Jorge Rodríguez en Venezuela. Pero a los dos meses de empezar esta guerra de la que tampoco aclaró qué objetivos tenía, las cosas no le están saliendo bien. El régimen no sólo sigue fuerte, aunque no sepamos realmente quién está al frente ya que al nuevo Líder Supremo no se le ha visto en público. Irán bloquea el estrecho de Ormuz, haciendo subir el precio de petróleo en todo el mundo y deteniendo el comercio mundial y cadenas de producción, también en Estados Unidos. Si Trump supiera jugar a ajedrez quizás habría pensado cómo respondería Irán al ataque, y sabría que el régimen tiene un número indefinido de peones, alfiles, caballos y también rey dispuestos a ser sacrificados. Y que es capaz de reemplazar sin problemas las 32 piezas del tablero si están muertas o sacrificadas.
Hay quien dice que a Trump se le debería aplicar la vigésimo quinta enmienda de la Constitución y destituirlo. También lo dicen muchos que le ayudaron a llegar al poder convencidos de que cumpliría lo que prometía de sacar al país de guerras ajenas, no empezar ninguna más fuera de casa, y poner América primero. Pero lo que ha puesto por delante de todo son los intereses de Benjamin Netanyahu y su deseo de guerra eterna para no ir a la cárcel y sobre todo hacer Israel más grande, controlando ya el sur del Líbano, partes de Siria, y expulsando cada día a más palestinos de sus tierras en Cisjordania.
A Trump se le acercan las elecciones de medio mandato en noviembre, y las encuestas dicen que la guerra con Irán es ya más impopular que la de Vietnam o las de Irak y Afganistán. Y después de anunciar varias veces que la guerra ya estaba casi ganada, duda si hacer lo que dijo que nunca haría, el envío de tropas de tierra. Pero no se puede ganar una guerra si tampoco se sabe cuál es el objetivo. ¿Hacer caer el régimen teocrático chií? El régimen, a pesar de tener mucha gente en contra, no caerá porque no hay ninguna estructura militar, civil o social para sustituirlo y hacer una transición no sabemos hacia dónde. Parece que ignore que la base del chiismo es aceptar el martirio como tuvo el imán Hussein en Kerbala poco después de la muerte de Mahoma, por defender los chiíes el verdadero islam, y sin miedo a nada, los chiíes esperan el regreso del doceavo imán, el Mehdi, el Mesías o el Esperado que traerá la paz y quizás también, creen, el fin del mundo.
Repito que no se puede ganar una guerra que no sabes qué objetivo tiene, por más que la empieces con la fuerza y la velocidad de un jugador de béisbol, y amenaces con destruir con bombas convencionales o nucleares una civilización como la persa. Poco conoce Trump el orgullo de los persas haciendo esta amenaza. Y si el objetivo era conseguir un nuevo compromiso nuclear, eso es lo que se estaba negociando días antes de comenzar esta guerra. El objetivo ahora no puede ser solo abrir Ormuz, porque ya estaba abierto antes de empezarla. El problema es Trump, que como una ballena que a pesar de su fuerza le falla el sónar o sentido de orientación y no sabe de dónde viene ni dónde va, y queda embarrancada en la arena esperando la muerte. Trump está embarrancado en Ormuz, e Irán amenaza con cerrar también con la ayuda de los houthis del Yemen, el Mar Rojo por Bab el Mandab, que en árabe significa «Puerta de las lamentaciones o del arrepentimiento».
Y con Ormuz cerrado, el petróleo y la inflación sube, mientras las elecciones se acercan y los votantes de Trump quizás no perdonen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)