dilluns, 8 d’agost de 2022

PUTIN, BÒSNIA i KOSOVO. Analitzo al Punt Avui que Putin voldria que la violència tornés a Bòsnia i Kosovo i l'error de Pedro Sánchez de repetir en el seu viatge als Balcans que Kosovo és Sèrbia.

 

 

Ara fa 30 anys, Bòsnia entrava en el seu quart mes de guerra, amb les milícies sèrbies i l’exèrcit Iugoslau sotmetent Sarajevo a un setge de tres anys. La guerra, la neteja ètnica, el fer morir de fam els habitants d’una ciutat es tornaven a repetir a Europa. La guerra no acabaria fins a la intervenció militar de l’OTAN del setembre del 1995, que va forçar el president serbi Slobodan Milosevic a negociar els Acords de Dayton. Uns acords que van dividir el país en dues entitats que legitimaven la línia del front.

La República Srpska, o entitat sèrbia de Bòsnia, habitada per serbis, i la Federació de Bòsnia Hercegovina, on viurien bosniomusulmans, croates també serbis i ciutadans que no desitjaven adscriure’s a cap grup. Les dues entitats tindrien el seu parlament i govern, que gestionarien la majoria de competències, mentre que el Parlament de Bòsnia i el govern central tindrien les de seguretat, defensa, justícia, impostos i exteriors. A la cúpula de l’Estat hi hauria una presidència tripartida rotatòria formada per un bosniomusulmà, un croat i un serbi. I cíclicament alguns dels líders de l’entitat sèrbia han proposat trencar amb Bòsnia i unir-se a la veïna Sèrbia, més enllà que la República Srpska no sigui territorialment compacta i en el cas que trenquessin amb Bòsnia, una part quedaria aïllada.

Per si les institucions de Bòsnia prenien decisions contràries als Acords de Dayton, els acords van crear la figura de l’Alt Representant, nomenat per l’ONU, que vetlla pel seu compliment, i que pot anul·lar decisions de les institucions bosnianes i fins i tot prendre-les ell. El 1997, l’Alt Representant era l’espanyol Carlos Westendorp, que va imposar un únic model de matrícula de cotxe per a tot Bòsnia que no indiqués l’origen. En aquell moment, un jove Pedro Sánchez treballava a Sarajevo a l’oficina de Westendorp.

Mentre el govern i el Parlament de Belgrad tenen ara com a principal objectiu entrar a la Unió Europea, aquest desembre el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, va proclamar que els serbobosnians estaven oprimits, i va proposar separar-se de Bòsnia. Una proposta que no va agradar a la majoria de polítics de Sèrbia, més enllà que en certs moments alguns líders serbis havien plantejat barrejar en unes mateixes negociacions el futur dels enclavaments serbis de Kosova, i el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia, per quedar-se’n uns i perdre els altres. Una proposta forassenyada des del punt de vista de l’ONU i que era rebutjada pels sectors més nacionalistes de Sèrbia perquè seria reconèixer la independència de Kosova.

El fet, però, és que amb el suport de Vladímir Putin, el 10 de febrer, en el context de la tensió per les amenaces vers Ucraïna, el Parlament de la República Srpska, amb el vistiplau del copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, aprovà una llei per desvincular-se de les institucions judicials de l’Estat bosnià i també va proposar que els membres serbis de la policia i l’exèrcit bosnià canviessin els seus uniformes, com a primer pas per trencar amb Sarajevo. No és cap secret que sent Rússia protectora històrica dels serbis, Putin, igual que va viure com una humiliació la dissolució de l’URSS i l’entrada d’algunes de les seves repúbliques a l’òrbita occidental, va considerar una humiliació la derrota política i militar dels nacionalistes serbis a Bòsnia, i la independència de Kosova. Independència que, tot i l’oposició de Rússia, és vista per l’ONU i la Unió Europa com l’única sortida o la solució menys dolenta, si bé Espanya, per comparances amb Catalunya, no l’ha reconegut.

Fa vuit dies, Pedro Sánchez, aprofitant la gira que va fer pels Balcans, va repetir una i altra vegada que Espanya no reconeix Kosova, un fet que va coincidir amb la intenció del govern de Kosova d’unificar les matrícules de cotxes, eliminant les dels enclavaments serbis que porten les mateixes que les de la veïna Sèrbia, un fet que va provocar incidents i talls de carreteres. Una proposta similar a la que es va implementar quan l’ara president espanyol treballava a Sarajevo. Està clar que Putin voldria que la violència tornés a Kosova i Bòsnia, ara que té la seva pugna amb Occident per Ucraïna. I Pedro Sánchez, repetint que Kosova és Sèrbia, li va fer un gran favor.

 


                                        

divendres, 29 de juliol de 2022

Mejoras en extranjería. Analizo en El Periódico el nuevo Reglamento de Extranjería que introduce algunas mejoras.

 


El Periódico, viernes 29 de julio de 2022

Xavier Rius Sant

 

Bienvenidas sean las mejoras del Reglamento de la Ley de Extranjería aprobadas el pasado martes. Cambios que han visto la luz pese a algunas reticencias del Ministerio del Interior y sin que el Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones se prestara a negociar su contenido ni con los sindicatos ni con las organizaciones empresariales que, desde hacía tiempo, solicitaban algo tan básico como mecanismos ágiles de contratación de extranjeros, o que quienes ya poseen permiso de residencia o de estudios en España puedan acceder fácilmente al permiso de trabajo. Y es que, históricamente, la gestión de la inmigración en España, en lugar de priorizar la lógica demanda de que sea fácil contratar, regularizarse o traer de su país a un inmigrante para que esté con papeles desde el primer día, y que estos, una vez han adquirido permiso de trabajo y residencia, no caigan en la irregularidad sobrevenida, ha optado muchas veces por el punto de vista digamos policial, de que hay que ponerlo difícil para evitar un supuesto efecto llamada. Vimos claramente esta contradicción con los menores no acompañados que, a los 18 años, tras formarse en España, se topaban con la dificultad o imposibilidad de conseguir permiso de trabajo, lo que abocaba a muchos de ellos no solo a la irregularidad, sino a tener que buscarse la vida de otra manera. Algo que afortunadamente se subsanó hace unos meses.


Más allá de que sea cierto que en determinados sectores hay empresarios que se aprovechan de la mano de obra irregular, la mayoría de ellos desean que la contratación en origen sea ágil, y que los requisitos para regularizar a un extranjero que lleva tres años sin papeles en España no exijan, como ocurría hasta ahora, un compromiso de empleo por un periodo de un año. Compromiso que en muchos sectores los empresarios no pueden ofrecer hoy en día a nadie.

Afortunadamente, esta exigencia de comprometerse a contratar al inmigrante por un mínimo de un año desaparece con el nuevo articulado, lo que facilitará la regularización y permitirá que salgan de la economía sumergida muchos extranjeros. Pero, en cambio, el reglamento no ha modificado la situación de los demandantes de asilo, que, a excepción de los ucranianos, deben esperar al menos medio año para poder trabajar. Ni tampoco ha flexibilizado los trámites para que las mujeres empleadas sin papeles en trabajo doméstico, cuidado de ancianos y dependientes accedan más fácilmente a su regularización. Hace 20 años se decía que el modelo tácito por el que había optado España para hacer compatible la maternidad con el empleo de buena parte de las mujeres españolas era tener a una inmigrante sin papeles que todavía no podía regularizase por arraigo, a la que se pagaba un sueldo más bajo. Y gracias a que no se abonaba su cuota de la Seguridad Social y el sueldo era menor, a muchas madres españolas trabajadoras les salía a cuenta compatibilizar su tardía maternidad con el mantenimiento del empleo o su proyecto profesional.

Pero pese a estas y otras lagunas, el nuevo reglamento tiene elementos notablemente positivos, como permitir trabajar a aquellos jóvenes con permiso de residencia por estudios y evitar la irregularidad sobrevenida, es decir la pérdida de los permisos de trabajo y residencia de aquellos inmigrantes que en el último año no habían podido acreditar un mínimo de seis meses trabajando. Así, hasta ahora, si tras pasar dos o tres años trabajando de manera continuada, se perdía el empleo y se estaba seis meses sin trabajo, no solo el trabajador perdía los papeles, también los familiares que tenía a su cargo. Ahora, con el nuevo redactado se exigirá que el año anterior a la renovación se haya trabajado y cotizado tres meses, no seis.

El reglamento supera el llamado 'catálogo de empleos de difícil cobertura', primer sistema real de contratación en origen que ciertamente funcionaba, introducido en 2007, pero hoy en día obsoleto al ser útil solo para empleos como deportista o en la marina mercante. Y con la reforma se podrá contratar directamente para cualquier sector a un extranjero que está en su país, si tras ocho días de ofertarse en el servicio público de empleo no accede al mismo ningún español o extranjero con papeles. 
         
               



Llegir en català al Periódico

 MILLORES EN ESTRANGERIA

Benvingudes siguin les millores del reglament de la llei d’estrangeria aprovades dimarts. Canvis que han vist la llum malgrat algunes reticències del Ministeri de l’Interior i sense que el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions es prestés a negociar el seu contingut ni amb els sindicats ni amb les organitzacions empresarials que, des de feia temps, sol·licitaven una cosa tan bàsica com mecanismes àgils de contractació d’estrangers, o que els qui ja posseeixen permís de residència o d’estudis a Espanya puguin accedir fàcilment al permís de treball. I és que, històricament, la gestió de la immigració a Espanya, en lloc de prioritzar la lògica demanda que sigui fàcil contractar, regularitzar-se o portar del seu país un immigrant perquè tingui papers des del primer dia i que aquests, una vegada han adquirit permís de treball i residència, no caiguin en la irregularitat sobrevinguda, ha optat moltes vegades pel punt de vista diguem-ne policial, que cal posar-ho difícil per evitar un suposat

Més enllà que sigui cert que en determinats sectors hi ha empresaris que s’aprofiten de la mà d’obra irregular, la majoria d’ells volen que la contractació en origen sigui àgil i que els requisits per regularitzar un estranger que fa tres anys que està sense papers a Espanya no exigeixin, com fins ara, un compromís d’ocupació per un període d’un any. Compromís que, en molts sectors, els empresaris no poden oferir avui dia a ningú.

Afortunadament, aquesta exigència de comprometre’s a contractar l’immigrant per un mínim d’un any desapareix amb el nou articulat, el que facilitarà la regularització i permetrà que molts estrangers surtin de l’economia submergida. Però, en canvi, el reglament no ha modificat la situació dels demandants d’asil, que, a excepció dels ucraïnesos, han d’esperar almenys mig any per poder treballar. Ni tampoc ha flexibilitzat els tràmits perquè les dones ocupades sense

papers en treball domèstic, cura d’avis i dependents accedeixin més fàcilment a la seva regularització. Fa 20 anys es deia que el model tàcit pel qual havia optat Espanya per fer compatible la maternitat amb l’ocupació de bona part de les dones espanyoles era tenir una immigrant sense papers que encara no podia regularitzar-se per arrelament, a qui es pagava un sou més baix. I gràcies que no s’abonava la seva quota de la Seguretat Social i el sou era menor, a moltes mares espanyoles treballadores els sortia a compte compatibilitzar la seva tardana maternitat amb el manteniment de l’ocupació o el seu projecte professional. Però, malgrat aquestes i altres llacunes, el nou reglament té elements notablement positius, com permetre treballar a aquells joves amb permís de residència per estudis i evitar la irregularitat sobrevinguda, és a dir, la pèrdua dels permisos de treball i residència d’aquells immigrants que l’últim any no havien pogut acreditar un mínim de sis mesos treballant. Així, fins ara, si després de passar dos o tres anys treballant de manera continuada es perdia la feina i s’estava sis mesos sense treballar, no només el treballador perdia els papers, sinó també els familiars que tenia a càrrec seu. Ara, amb el nou redactat s’exigirà que l’any anterior a la renovació s’hagi treballat i cotitzat tres mesos, no sis.

El reglament supera l’anomenat «catàleg de llocs de treball de difícil cobertura», primer sistema real de contractació en origen que certament funcionava, introduït el 2007, però avui dia obsolet al ser útil només per a llocs de treball com a esportista o en la marina mercant. I amb la reforma es podrà contractar directament en qualsevol sector un estranger que viu al seu país si, després de vuit dies d’oferir-se en el servei públic d’ocupació, no hi accedeix cap espanyol o estranger amb papers.



dijous, 28 de juliol de 2022

Putin confia en el "general Hivern" per aconseguir els seus objectius a Ucraïna. Explico al Triangle que a l'igual que l'hivern va derrotar a Napoleó i Hitler a Rússia, ara confia que la pujada de preus i escasetat de gas i petroli trenqui la unitat dels estats europeus i abandonin a Ucraïna.

 

 

j         

              

          

 

Putin confia en el general Hivern per aconseguir els seus objectius a Ucraïna

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 27 de juliol de 2022

El general Hivern, o sigui el fred i la gana van ser dos elements que van desencadenar i facilitar la victòria de Rússia front la França de Napoleó el desembre de 1812, en la que els russos anomenarien la Guerra Patriòtica, que seria plasmada a la literatura a “Guerra i Pau” de Lleó Tolstoi. Les temperatures gèlides del General Hivern també van ser determinants per la victòria soviètica front Hitler, que va començar la invasió de la URSS el juny de 1941, però va topar amb Stalingrad, on les tropes alemanyes va ser derrotades el febrer de 1943, precipitant una retirada que culminaria el maig de 1945 amb l’Exèrcit Roig penjant la bandera roja a les runes del Reichstag.

I tot i que a Putin no li ha anat de moment la invasió d’Ucraïna com pensava, ja que en aquest cinc mesos ni tan sols s’ha fet amb el control de tot el Donbass, el president de Rússia confia que arribi el general hivern de desembre 2022 fins març de 2023, amb el que creu que es trencarà la unitat dins de la Unió Europea, els Estats Units i el Regne Unit. I front les dificultats per assumir el descontentament social que generaran les restriccions de gas que s’ha anuncien amb propostes com la de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen de retallar un 15% el consum, i amb un petroli pel núvols que dispararà encara més la inflació, es claudiqui i s’ha s’accepti que Rússia pugui dominar Ucraïna i bona part de l’espai post-soviètic imposant canvis de fronteres fets per la força. Claudicació que potser no es manifestarà en declaracions públiques, sinó en la fi per part d’alguns països de l’ajuda militar, sense la qual Volodomir Zelensky, el president inesperat, no hagués pogut resistir.

Vladimir Putin no va anomenar guerra l’operació militar iniciada el 24 de febrer, sinó “operació especial per desnazificar” el país veí, per entroncar-la amb la Gran Guerra Patriòtica. Una  operació especial que Putin, mal assessorat, pensava que duraria pocs dies, i posaria un govern titella a Kíiv amb el que s’aconseguirà que tant Bielorússia, la Rússia blanca, com Ucraïna, que es pot traduir en rus i altres llengües eslaves com la terra de la frontera, tornessin a la Mare Rússia i a l’antic espai soviètic. I un cop Putin controlés Ucraïna, podria arribar per terra i unir territorialment l’autoproclamada República de Transnítria, franja oriental de Moldàvia poblada majoritàriament per russos, que el 1992 un cop dissolta la URSS, després d’un breu conflicte bèl·lic amb les tropes moldaves, es va proclamar independent.

Putin creia que amb uns Estats Units debilitats i sense cap ganes d’involucrar-se en guerres alienes, després del fiasco de la retirada de Kabul, i amb una Unió Europea dividida i una forta dependència del gas rus de molts dels seus estats, sobretot d’Alemanya que estava tancant les centrals nuclears, podria per fi complir el seu destí de tornar a fer Rússia gran. Creia que podria complir la seva missió històrica, no només de reparar l’error de desembre de 1991 quan la URSS es va autodissoldre equivocadament, sinó de fer justícia als milions de russos residents des de fa dues o tres generacions a altres repúbliques que es van quedar nacionalment orfes i molts, per no esdevenir ciutadans de segona, van renunciar a la seva identitat. Dissolució de la URSS que va provocar, no només la independència d’Ucraïna i Bielorússia, sinó també conflictes armats en regions d’altres repúbliques ex soviètiques amb forta presència de ciutadans russos com la comentada Transnítria moldava, o les regions georgianes d’Ossètia del Sud i Abkhazia, declarades totes tres repúbliques independents, no reconegudes per la comunitat internacional. Mentre Transnítria, fronterera amb Ucraïna, estava aïllada de Rússia, Abkhazia i Ossètia, al nord de Geòrgia sí que eren fronteres amb Rússia que podia alimentar-les i vetllar per la seva seguretat. I una posició de força després d’una victòria rampant a Ucraïna facilitaria el reconeixement tàcit de la sobirania russa d’aquestes dues regions de Geòrgia.

Però l’exèrcit rus no ha pres Kíiv en cinc mesos, ni els milions d’ucraïnesos de parla russòfona han rebut les topes russes com alliberadores. I com s’ha vist ciutats on el rus és la llengua majoritària com Odessa, s’han oposat amb força l’agressió. Putin creia i creu que, malgrat els entrebancs inicials encara pot passar a la història com el tsar Pere el Gran que modernitzà l’Imperi i es va annexionar territoris de Suècia i Polònia, en honor de qui te el nom la segona ciutat de Rússia, Sant Petersburg. Creu que passat l’estiu, el General Hivern aconseguirà capgirar la situació com ho va fer a Stalingrad després d’un any que semblava que per Rússia i la URSS tot ja estava perdut. L’acceptació de bona part de la població russa a la guerra iniciada per Putin, sigui per convicció, ignorància o indiferència, l’ajuda a persistir.

Certament si Zelensky i l’exèrcit ucraïnès no hagués resistit les primeres setmanes, el suport de la comunitat internacional ajudant econòmica i militarment a Kíiv no hagués estat tant intens i probablement s’hagués deixat caure el govern ucraïnès o s’hagués donat suport a un acord que impliqués l’annexió total a Rússia de les ara autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, tot i que era evident que amb això no Putin no en tindria prou. Però afortunadament, més enllà de l’ambigüitat de l’Hongria d’Orban, s’ha negat a reconèixer la sobirania russa de Crimea i d’aquestes dues autoproclamades repúbliques, argumentant que Europa no por repetir el que va fer França i Anglaterra el 1938 amb els Acords de Munich, signats amb Hitler pels primers ministres de França i el Regne Unit,  Édouard Daladier i Arthur Neville Chamberlain que creien que acceptant la annexió alemanya del sudets txecs, apaivagarien les ànsies expansionistes de Hitler.

Europa i els Estats Units van de moment a la una, si bé tothom sap que més enllà del que passi aquest hivern, els països occidentals no es poden permetre allargar indefinidament aquesta situació. I la por a una escalada militar directa, més ara que Suècia i Finlàndia han abandonat el seu pacifisme entrant a l’OTAN, el perill d’un confrontació encara que comenci de manera  accidental és una realitat. La negativa dels Estats Units a donar míssils Patriot a Ucraïna, que sí ha instal·lat ara a Polònia o Eslovàquia va en aquest sentit. Són míssils que han de ser dirigits per militars nord-americans, cosa que implicaria si se’n despleguessin a Ucraïna caldria enviar-hi de manera permanent soldats nord-americans, amb el que s’arribaria a un escenari que en el fons desitja Putin, i donaria peu a un enfrontament militar directe entre les dues potències.

A mig termini no sembla que hi hagi cap escenari que pugui portar a Ucraïna a la pau, però tampoc a Putin a la victòria. El General Hivern farà mal a Europa, però potser a qui més en farà serà als països de l’Àfrica que no es podran permetre l’increment dels preus dels cereals i altres productes, cosa que generarà en l’actual context de sequera encara més migració cap Europa a la que cap tanca a Melilla ni acords amb l’estat fallit de Líbia podrà aturar. I encara que alguns estats de la Unió Europea volguessin perdonar a Putin per recuperar el subministrament de gas, tampoc ho podrien aconseguir amb l’actual xarxa de gasoductes que passa per altres estats, ni podrien aconseguir petroli als preus d’abans.

Hi ha també un canvi legal que fa que el món actual sigui molt diferent als de 1991 que voldria tornar Putin, que no permetrà que el líder rus pugui ser perdonat pels seus actes després d’un hipotètic acord de pau amb algunes concessions. Em refereixo al desenvolupament de la legislació internacional sobre crims de guerra que farà que Putin, els seus ministre i els seus generals siguin considerats sempre a mig món criminals de guerra. Certament Putin bombardejant ciutats amb la població civil com objectiu o amb el seu exèrcit fent matances com les que van tenir lloc a Butxa a les afores de Kíiv, no va fer res que no hagués fet l’exèrcit rus de la mà de les tropes de Baixar Al Assad amb el silenci de la comunitat internacional a Síria per derrotar a l’Estat Islàmic i a les filials d’Al Qaida. Però mentre el món es pot permetre tenir un president de Síria acusat de crims, que ell negarà o dirà que va ser lamentables danys colaterals per derrotar l’Estat Islàmic que sembrava la mort de Damasc a Berlín, la diplomàcia i les relacions internacionals seran difícils de gestionar amb un president de la segona potència mundial reclamat o investigat per crims de guerra a mig món. Perquè encara que Rússia no hagi signat el tractat de la Cort Penal Internacional, aquest tipus de crims no prescriuen, i també s’han inclòs en els codis penals de la majoria d’estats. I les relacions internacionals i diplomàtiques seran difícils de gestionar, si Putin i altres líders russos corren perill de ser detinguts quan surtin del seu país.

 


 Leer en castellano en El Triangle. Jueves 27 de julio de 2022

El general Invierno, o sea el frío y el hambre fueron dos elementos que desencadenaron y facilitaron la victoria de Rusia frente a la Francia de Napoleón en diciembre de 1812, en la que los rusos llamarían la Guerra Patriótica, que sería plasmada en la literatura en “Guerra y Paz” de León Tolstoi. Las temperaturas gélidas del General Invierno también fueron determinantes para la victoria soviética frente a Hitler, que inició la invasión de la URSS en junio de 1941, pero se topó con Stalingrado, donde las tropas alemanas fueron derrotadas en febrero de 1943, precipitando una retirada que culminaría en mayo de 1945 con el Ejército Rojo colgando la bandera roja en lo alto de las ruinas del Reichstag.

Y aunque a Putin de momento no le ha ido la invasión de Ucrania como pensaba, ya que en estos cinco meses ni siquiera se ha hecho con el control de todo el Donbass, el presidente de Rusia confía en que llegue el general invierno de diciembre 2022 hasta marzo de 2023, con lo que cree que se romperá la unidad dentro de la Unión Europea, Estados Unidos y Reino Unido. Y frente a las dificultades para asumir el descontento social que generarán las restricciones de gas que se anuncian con propuestas como la de la presidenta de la Comisión Europea, Ursula Von der Leyen de recortar un 15% el consumo, rechazada por algunos estados, y con un petróleo por las nubes que disparará aún más la inflación, se claudique y se acepte que Rusia pueda dominar Ucrania y buena parte del espacio post-soviético, imponiendo cambios de fronteras conseguidos por la fuerza. Claudicación que quizás no se manifestará en declaraciones públicas, sino en la disminución o el fin por parte de algunos países de la ayuda militar, sin la cual Volodomir Zelensky, el presidente inesperado, no hubiera podido resistir.

Vladimir Putin no llamó guerra a la operación militar iniciada el 24 de febrero, sino “operación especial para desnazificar” al país vecino, para entroncarla con la Gran Guerra Patriótica. Una operación especial que Putin, mal asesorado, pensaba que duraría pocos días, y pondría un gobierno títere en Kíiv con el que se conseguiría que tanto Bielorrusia, Rusia blanca, como Ucrania, que se puede traducir en ruso y otras lenguas eslavas como la tierra de la frontera, volvieran a la Madre Rusia y al antiguo espacio soviético. Y una vez Putin controlara a Ucrania, podría llegar por tierra y unir territorialmente la autoproclamada República de Transnítria, franja oriental de Moldavia poblada mayoritariamente por rusos, que en 1992 una vez disuelta la URSS, tras un breve conflicto bélico con las tropas moldavas, se proclamó independiente.

Putin creía que con Estados Unidos debilitados y sin ganas de involucrarse en guerras ajenas, tras el fiasco de la retirada de Kabul, y con una Unión Europea dividida y una fuerte dependencia del gas ruso de muchos de sus estados, sobre todo de Alemania que estaba cerrando las centrales nucleares, podría por fin cumplir su destino de volver a hacer a Rusia grande. Creía que podría cumplir su misión histórica, no sólo de reparar el error de diciembre de 1991 cuando la URSS se autodisolvió, sino de hacer justicia a los millones de rusos residentes desde hace dos o tres generaciones en otras repúblicas que quedaron nacionalmente huérfanos y muchos, para no convertirse en ciudadanos de segunda, renunciaron a su identidad. Disolución de la URSS que provocó, no sólo la independencia de Ucrania y Bielorrusia, sino también conflictos armados en regiones de otras repúblicas ex soviéticas con fuerte presencia de ciudadanos rusos como la comentada Transnitria moldava, o las regiones georgianas de Osetia del Sur y Abjasia, declaradas las tres repúblicas independientes, no reconocidas por la comunidad internacional. Mientras Transnítria, fronteriza con Ucrania, está aislada de Rusia, Abjasia y Osetia, en el norte de Georgia sí que son fronterizas o limítrofes con Rusia que podía alimentarlas y velar por su seguridad. Y una posición de fuerza después de una rápida victoria en Ucrania, facilitaría el reconocimiento tácito de la soberanía rusa de estas dos regiones de Georgia.

Pero el ejército ruso no ha tomado Kíiv en cinco meses, ni los millones de ucranianos de habla rusa han recibido las topes rusas como liberadoras. Y como se ha visto ciudades en las que el ruso es la lengua mayoritaria como Odessa, se han opuesto con fuerza la agresión. Putin creía y cree que, a pesar de los obstáculos iniciales, todavía puede pasar a la historia como el zar Pedro el Grande que modernizó el Imperio y se anexionó territorios de Suecia y Polonia, en honor de quien tiene el nombre la segunda ciudad de Rusia, San Petersburgo. Cree que pasado el verano, el General Invierno conseguirá revertir la situación como lo hizo en Stalingrado después de un año que parecía que para Rusia y la URSS ya estaba todo perdido. La aceptación de buena parte de la población rusa en la guerra iniciada por Putin, sea por convicción, ignorancia o indiferencia, le ayuda a persistir.

Ciertamente si Zelensky y el ejército ucraniano no hubiera resistido en las primeras semanas, el apoyo de la comunidad internacional ayudando económica y militarmente en Kíiv no hubiera sido tan intenso y probablemente se hubiera dejado caer el gobierno ucraniano o se hubiera aceptado un acuerdo que implicara la anexión total a Rusia de las ahora autoproclamadas repúblicas de Donetsk y Lugansk, aunque era evidente que con esto Putin no tendría suficiente. Pero afortunadamente, más allá de la ambigüedad de Hungría de Orban, la Unión Europea  se ha negado a reconocer la soberanía rusa de Crimea y de estas dos autoproclamadas repúblicas, argumentándose que Europa no puede repetir lo que hizo Francia e Inglaterra 1938 con los Acuerdos de Munich, firmados con Hitler por los primeros ministros de Francia y Reino Unido, Édouard Daladier y Arthur Neville Chamberlain que creían que aceptando la anexión alemana de los Sudetes checos, apaciguarían las ansias expansionistas de Hitler.

 —–

Europa y Estados Unidos van de momento a la una, si bien todo el mundo sabe que más allá de lo que ocurra este invierno, los países occidentales no pueden permitirse alargar indefinidamente esta situación. Y el miedo a una escalada militar directa, más ahora que Suecia y Finlandia han abandonado su pacifismo entrando en la OTAN, el peligro de una confrontación aunque empiece de forma accidental es una realidad. La negativa de Estados Unidos a entregar misiles Patriot a Ucrania, que sí ha instalado ahora en Polonia o Eslovaquia va en este sentido. Son misiles que deben ser dirigidos por militares estadounidenses, lo que implicaría si se desplegaran en Ucrania enviar de forma permanente soldados estadounidenses, con lo que se llegaría a un escenario que en el fondo desea Putin, y daría pie a un enfrentamiento militar directo entre las dos potencias.

A medio plazo no parece haber ningún escenario que pueda llevar a Ucrania a la paz, pero tampoco a Putin a la victoria. El General Invierno hará daño a Europa, pero quizá a quien más perjudicará serán los países de África que no podrán permitirse el incremento de los precios de los cereales y otros productos, lo que generará en el actual contexto de sequía, un incremento de la migración hacia Europa a la que ninguna valla en Melilla, ni acuerdos con el estado fallido de Libia podrá detener. Y aunque algunos estados de la Unión Europea desearan perdonar a Putin a fin de recuperar el suministro de gas, tampoco podrán hacerlo con la actual red de gasoductos que pasa por otros estados, ni podrán conseguir petróleo a los precios de antes.

Hay también un cambio legal que hace que el mundo actual sea muy diferente al de 1991 que desearía retornar Putin, que no permitirá que el líder ruso pueda ser perdonado por sus actos después de un hipotético acuerdo de paz con algunas concesiones. Me refiero al desarrollo de la legislación internacional sobre crímenes de guerra que provocará que Putin, sus ministros y sus generales sean considerados por siempre en medio mundo criminales de guerra. Ciertamente Putin bombardeando ciudades con la población civil como objetivo o con su ejército haciendo matanzas como las que tuvieron lugar en Bucha en las afueras de Kíiv, no hizo nada que no hubiera realizado el ejército ruso de la mano de las tropas de Bajar Al Asad, con el silencio de la comunidad internacional en Siria para derrotar al Estado Islámico y a las filiales de Al Qaeda. Pero mientras el mundo puede permitirse tener un presidente de Siria acusado de crímenes, que él negará o dirá que fueron lamentables daños colaterales por derrotar al Estado Islámico que sembraba la muerte de Damasco a Berlín, la diplomacia y las relaciones internacionales serán difíciles de gestionar con un presidente de la segunda potencia mundial reclamado o investigado por crímenes de guerra en medio mundo. Porque aunque Rusia no haya firmado el tratado de la Corte Penal Internacional, este tipo de crímenes no prescriben, y también se han incluido en los códigos penales de la mayoría de países. Y las relaciones internacionales y diplomáticas serán difíciles de gestionar si Putin y otros líderes rusos corren peligro de ser detenidos cuando salgan de su país.

Xavier Rius Sant 

 

 

 

dimecres, 20 de juliol de 2022

El cas Oltra, Vox i llei Trans. Els foros ultres es freguen les mans dient que s'ha pagat a Mònica Oltra amb "la vostra medicina". Ho explico al Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Triangle, dimecres 20 de juliol de 2022

 

No sé si la condemna de 5 anys de presó per abusos a una menor, que encara no és ferma, a l’exmarit de Mònica Oltra, serà confirmada pel Tribunal Suprem. I evidentment d’aquí podran venir altres condemnes a diferents treballadors per encobriment i a la mateixa Oltra. Sí que sé el que es diu del cas en els fòrums ultres: “Hem fet tastar a Oltra i als podemites la seva medecina. La prevalença de la presumpció de culpabilitat de l’home i de veracitat de la dona”.

No és que sigui cert que la paraula de la dona valgui més legalment que la d’un home. Sí que ho és pel que fa a la violència entre dues persones que tenen o han tingut una relació de parella o sexual o de convivència, que l’article 153 del Codi Penal imposa una pena més dura si l’agressor és home que si és dona. Hi ha la percepció social que les mesures cautelars que s’imposen són diferents si el denunciat és home o dona, i d’aquí Vox n’està traient molts vots. Els casos dels exdiputats de la CUP i Junts Quim Arrufat i Eduard Pujol, que van veure truncada la seva carrera política, i van patir l’escarni social per unes denúncies d’assetjament que la investigació va dir que eren falses, confirmen aquesta sensació.

Dir això no significa estar d’acord amb Vox ni qüestionar les mil dones assassinades víctimes de la violència masclista dels últims 20 anys. La ultradreta sap que d’aquí en pot treure molts vots, i amb el cas d’Oltra es freguen les mans, perquè, com es diu als fòrums ultres, s’ha fet tastar a Oltra i als progres la seva medecina. Dos coneguts ultres contraris a les lleis de la violència de gènere o masclista s’hi han personat: l’advocat José Luis Roberto, president d’España 2000, com acusació particular o advocat de la denunciant, i l’exdirigent de Vox Cristina Seguí, en nom de l’entitat Gobierna-te, com a acusació popular. Ells dos han fet capgirar el cas i imputar més gent.

El fets són que una menor d’un centre d’acollida que sovint havia de ser continguda físicament o aïllada per evitar incidents amb altres menors va denunciar el funcionari, exmarit d’Oltra, per tocaments i per masturbar- se davant d’ella, mentre es feia l’adormida. En aquell primer judici la noia va ser conduïda al tribunal emmanillada per les seves pèrdues de control, cosa que va sorprendre la jutge, que la va fer desemmanillar. El jutjat penal va condemnar el 2019 l’exmarit d’Oltra a 5 anys de presó per un delicte d’abusos a una menor. La condemna va ser recorreguda i, donant validesa a dos informes pericials que qüestionaven la versió de la menor, el TSJ de la Comunitat Valenciana va anul·lar-la i va ordenar que es repetís el judici. Aquí és quan compareix primer José Luis Roberto. Un rara avis de la ultradreta que mai ha pogut aliar- se amb la tradicional, la ultracatòlica, per la seva vinculació, fins al 2011, a la patronal de prostíbuls, ANELA, de la que és secretari general tècnic. Va assumir l’acusació particular; és a dir, la defensa de la noia. Després compareixerà en el cas Seguí, com a acusació popular. Es va repetir el judici, que va confirmar la condemna a l’exmarit d’Oltra, el qual continua negant els fets i ara està pendent del recurs al Suprem. Simultàniament, per les accions de Roberto i Seguí i les anades i vingudes judicials, s’han imputat diversos treballadors de la Conselleria i Oltra, que ha acabat dimitint.

Si Vox treu molts vots d’aquesta sensació que la llei i la societat neguen la presumpció d’innocència a l’home, com es va veure amb Eduard Pujol o Quim Arrufat, ara es frega les mans amb el projecte de llei Trans. Un projecte rebutjat per bona part del moviment feminista i també per moltes diputades i diputats de les esquerres, sobretot del PSOE, com l’exministra Carmen Calvo. Un projecte de llei que diu que un noi de 16 anys pot decidir canviar el seu gènere al seu DNI i, sense cap canvi físic, utilitzar els vestuaris femenins i competir esportivament amb les noies. Per part del moviment feminista, això no només és un disbarat, sinó que nega les diferències que van motivar una necessària discriminació positiva o canvis legals envers la dona, com són la menstruació, l’embaràs, la lactància i la menopausa. Jo, que estic als antípodes de Vox, comparteixo aquest rebuig a la llei Trans, que si s’aprova, serà rendibilitzada electoralment per aquest partit.

 


Leer en castellano en El Triangle. Miércoles 20 de julio de 2022. Xavier Rius Sant

El caso Oltra, Vox y la ley Trans

No sé si la condena de 5 años de cárcel por abusos a una menor, que todavía no es firme, al exmarido de Mònica Oltra, será confirmada por el Tribunal Supremo. Y evidentemente de ahí podrán venir otras condenas a distintos trabajadores por encubrimiento y a la propia Oltra. Sí sé lo que se dice del caso en los foros ultras: “Hemos hecho probar a Oltra y a los podemitas su medicina. La prevalencia de la presunción de culpabilidad del hombre y de veracidad de la mujer”.

No es que sea cierto que la palabra de la mujer valga más legalmente que la de un hombre. Sí lo es en lo que se refiere a la violencia entre dos personas que tienen o han tenido una relación de pareja o sexual o de convivencia, que el artículo 153 del Código Penal impone una pena más dura si el agresor es hombre que si es mujer. Existe la percepción social de que las medidas cautelares que se imponen son distintas si el denunciado es hombre o mujer, y de ahí Vox está sacando muchos votos. Los casos de los exdiputados de la CUP y Junts Quim Arrufat y Eduard Pujol, que vieron truncada su carrera política, y sufrieron el escarnio social por unas denuncias de acoso que la investigación dijo que eran falsas, confirman esa sensación.

Decir esto no significa estar de acuerdo con Vox ni cuestionar las mil mujeres asesinadas víctimas de la violencia machista de los últimos 20 años. La ultraderecha sabe que de aquí puede sacar muchos votos, y con el caso de Oltra se frotan las manos, porque, como se dice en los foros ultras, se ha hecho probar a Oltra y a los progres su medicina. Dos conocidos ultras contrarios a las leyes de la violencia de género o machista se han personado: el abogado José Luis Roberto, presidente de España 2000, como acusación particular o abogado de la denunciante, y la exdirigente de Vox Cristina Seguí, en nombre de la entidad Gobierna-te, como acusación popular. Ambos han hecho dar la vuelta al caso e imputar a más gente.

Los hechos son que una menor de un centro de acogida que a menudo debía ser contenida físicamente o aislada para evitar incidentes con otros menores denunció al funcionario, exmarido de Oltra, por tocamientos y por masturbarse ante ella, mientras se hacía la dormida. En ese primer juicio la chica fue conducida al tribunal esposada por sus pérdidas de control, lo que sorprendió a la jueza, que hizo que le quitaran las esposas. El juzgado de lo penal condenó en 2019 al exmarido de Oltra a 5 años de cárcel por un delito de abusos a una menor. La condena fue recurrida y, dando validez a dos informes periciales que cuestionaban la versión de la menor, el TSJ de la Comunidad Valenciana la anuló y ordenó que se repitiera el juicio. Aquí es cuando comparece primero José Luis Roberto. Un bicho raro de la ultraderecha que nunca ha podido aliarse con la tradicional, la ultracatólica, por su vinculación, hasta 2011, a la patronal de prostíbulos, ANELA, de la que es secretario general técnico. Asumió la acusación particular; es decir, la defensa de la chica. Luego comparecerá en el caso Seguí, como acusación popular. Se repitió el juicio, que confirmó la condena al exmarido de Oltra, quien sigue negando los hechos y ahora está pendiente del recurso al Supremo. Simultáneamente, por las acciones de Roberto y Seguí y las idas y venidas judiciales, se han imputado a varios trabajadores de la Conselleria y a Oltra, que ha acabado dimitiendo.

Si Vox saca muchos votos de esa sensación de que la ley y la sociedad niegan la presunción de inocencia al hombre, como se vio con Eduard Pujol o Quim Arrufat, ahora se frota las manos con el proyecto de ley Trans. Un proyecto rechazado por buena parte del movimiento feminista y también por muchas diputadas y diputados de izquierdas, sobre todo del PSOE, como la exministra Carmen Calvo. Un proyecto de ley que dice que un chico de 16 años puede decidir cambiar su género en su DNI y, sin ningún cambio físico, utilizar los vestuarios femeninos y competir deportivamente con las chicas. Por parte del movimiento feminista, esto no sólo es un disparate, sino que niega las diferencias que motivaron una necesaria discriminación positiva o cambios legales hacia la mujer, como son la menstruación, el embarazo, la lactancia y la menopausia. Yo, que estoy en las antípodas de Vox, comparto ese rechazo a la ley Trans, que si se aprueba, será rentabilizada electoralmente por este partido.

 

 

 

dissabte, 16 de juliol de 2022

Condemnats a un any i mig de presó els ex dirigents de Democracia Nacional Albert Bruguera, Antonio Castellón i Alba Sánchez "Hanna Reitsch" per les agressions posteriors a la manifestació de febrer de 2018 en favor de Raúl Macià

 

                                     



L’Audiència de Barcelona ha condemnat a un any i mig de presó a tres ex dirigents de Democracia Nacional, el que fora delegat o coordinador del partit a Catalunya, Albert Bruguera,  i els dos conguts militants Antonio Castellón i Alba Sánchez, aquesta última encara vinculada al partit, com autors d’unes agressions a Balsareny el 2018,  que segons la sentència comunicada aquesta setmana, van actuar moguts per una "connotació ideològica". 

El fets van passar el 17 de febrer de 2018, després d’una manifestació a Balsareny convocada pel col·lectiu ultra "Por España me atrevo", juntament amb altres grups espanyolistes del Bages com els Rebels d'Artés, feta en suport a l’ultra Raúl Maciá, veí del municipi i llavors empresonat per robatoris i tràfic de droga, que havia tornat a entrar a presó en perdre els beneficis penitenciaris per participar en diferents accions espanyolistes en que va haver-hi violència o coaccions, com l'intent d'evitar una marxa de torxes o per arrencar estelades de balcons públics o privats i rètols de la via pública.

La condemna per l’agressió a Balsareny que imposa l'Audiència és per delictes contra els drets fonamentals en concurs amb un delicte contra la integritat moral i delicte lleu de lesions. La sentència assegura que els agressors van actuar per una "connotació ideològica" i que les agressions es van produiré per "l’odi" d’aquests cap a la ideologia de les víctimes. La sentència afirma que "els acusats estaven guiats amb l’ànim d’animadversió ideològica de tot el que representa una ruptura d’Espanya i l’espanyol insistint amb la voluntat de fustigar i humiliar" qualsevol ciutadà de Balsareny.

El tribunal considera provat que cap a 2/4 de 9 del vespre del 17 de ferbrer de 2018, un cop ja s’havia acabat la marxa, els tres condemnats, en companyia d’un grup format per entre 10 i 12 persones, tots d’estètica skinhead i nacional socialista, van coincidir amb un grup de persones que eren a la terrassa del bar el Casino de Balsareny. Allà diverses persones van rebre escopinades, insults com "independentistes de merda, rojos, rojos de merda, porcs independentistes, fills de puta, porcs, fastigosos". Més a més un dels acusats, va llançar una puntada de peu contra l’home, tot i que va aconseguir esquivar-la. Tot seguit, la dona condemnada va començar a insultar una altra de les víctimes i un dels condemnats li va clavar una bufetada tot fent-la caure a terra, tot dient "català de merda, filla de puta" i l’amenaçava d'agredir-lo de nou. 

  


Quan els veïns van intentar entrar de nou a l’interior del bar, diu la sentència, un altre dels condemnats va començar a insultar la tercera de les víctimes, tot clavant-li una puntada de peu i colpejant-lo amb el pal d’una bandera al cap. 

En el judici, celebrat el 13 de gener passat a Barcelona, els tres acusats van reconèixer que van participar a la manifestació de Balsareny però van negar haver participat en les agressions. Malgrat les seves afirmacions, el tribunal considera que està «suficientment acreditat» que els tres condemnats van participar en els fets. El Fiscal de Delictes d'Odi els hi demanava sis anys de presó.
                                                    

 Imatge de la manifestació de Balsareny

La sentència de l’Audiència de Barcelona considera culpables cadascun dels acusats de tres delictes contra els drets fonamentals, en concurs amb un delicte contra la integritat moral i un delicte lleu de lesions. Els condemna, per a cadascun dels tres primers delictes, a mig any de presó, a més d’una multa de sis euros diaris durant mig any. Pel delicte de lesions lleus, els sentencia a una multa diària de sis euros també durant mig any. Així doncs la pena total a cada un és d'un d'ells d'un any i mig de presó. Més a més, de forma solidària, hauran d’indemnitzar econòmicament les víctimes pels danys causats. La sentència també els prohibeix acostar-se a les víctimes per un període de dos anys superior a la condemna de presó. 

Es dona el cas que els tres copndemnats estan pendents de ser jutjats per altres causes con la campanya contra la mesquita del carrer Japó, a Nou Barris, Barcelona.  El judici està previst per novembre de 2023. I Bruguera i Castellón ja van der condenats per un delicte d'agressions amb l'agreujant de discriminació ideològica com a participants de l'atac al Casal Popular 3 Voltes Rebel de Nou Barris a Barcelona que va tenir lloc a Barcelona el 24 de juliol de 2018.                                                                   

 

dijous, 23 de juny de 2022

VOX y ¿Por qué los fascistas están fascinados por la serie Peaky Blinders? Jordi Garrigós lo analiza en un artículo en el ARA en el que recoge mis opiniones

               

   

                                                        Tuit de Macarena Olona con Jacobo Gonzalez Robatto

Artículo de Jordi Garrigós en el diario ARA con mi opinión, ¿Por qué los fascistas están fascinados por 'Peaky Blinders'?

 Leer el artículo de Jordi Garrigós en castellano, en el diario Ara, lunes 20 de junio de 2022

Llegir l'article de Jordi Garrigós en català, al diari ARA del dilluns 20 de juliol de 2022 

Este enero, en plena campaña electoral por las elecciones de Castilla y León, una serie de televisión saltó a la palestra de manera involuntaria e inesperada. El motivo: se habían viralizado unas imágenes de varios líderes de Vox, entre los cuales su secretario general, Santiago Abascal, con una estética similar a la de sus protagonistas. La ficción era, por supuesto, Peaky Blinders, uno de los productos audiovisuales más exitosos de la última década. Para los que todavía no la hayan visto, la historia resigue las peripecias delictivas de una familia mafiosa de Birmingham de principios del siglo XX. Estrenada en 2013, justo la semana pasada Netflix añadió a su plataforma estatal la sexta y última temporada de la producción.

Toneladas de masculinidad, boina en la cabeza, tirantes bien apretados al cuerpo y miradas desafiantes. Aquella instantánea de los líderes de la ultraderecha española era tan parecida a la de los delincuentes de Peaky Blinders que incluso el candidato de Ciudadanos expresó su sorpresa por que un partido que pretendía gobernar la comunidad adoptara alegremente la estética de un gang mafioso, aunque fuera de ficción. Como no podía ser de ninguna otra forma, la siempre polémica Macarena Olona, candidata de Vox a la Junta de Andalucía, reaccionó a las críticas comparando, con orgullo, una imagen de la serie con la de sus compañeros de partido.

 Obviamente, Peaky Blinders no es una ficción fascista per se, sino una serie de éxito transversal en todo el mundo que, además de estar protagonizada por una familia de etnia gitana, en su quinta temporada se enfrentaba a un político de ultraderecha, Oswald Mosley. Pero indiscutiblemente reúne ciertas características que la han convertido en un espejo para una parte de la ultraderecha, que ha adoptado la estética y la ha convertido en uno de sus referentes.

 Violencia extrema, masculinidad tóxica, códigos de honor, delincuencia, vida a los márgenes y hasta cierto punto ideología antisistema. Son características magnéticas para el movimiento ultra, del mismo modo que pasó con The Sopranos a principios de siglo. Solo hay que recordar aquel infausto equipo formado por skinheads nazis, miembros de los Boixos Nois, que atemorizaron los campos de fútbol de medio Catalunya a base de palizas e intimidaciones. El club se llamaba Bada Bing, como el local de striptease que regentaba Tony Soprano. No era casualidad: eran fans de la serie, del mismo modo que posiblemente ahora lo son de Peaky Blinders. Siguiendo esta tendencia, las redes sociales están repletas de montajes y tatuajes con imágenes de la serie colgadas por personas vinculadas a los movimientos fascistas.

Para entender esta fascinación, hay que observar los diversos paralelismos que existen entre gangs como el de Peaky Blinders o la familia Soprano y el fascismo: "Siguen modelos muy admirados por los ultras, que buscan su identidad en grupos con un liderazgo fuerte y que consiguen cambios de forma violenta y sin pedir perdón", explica Xavier Rius Sant, periodista especializado en la extrema derecha que acaba de publicar Els ultres son aquí (Pòrtic). De hecho, este tipo de autoridad, casi mesiánica, de personas incuestionables que ejercen caudillos como Tommy Shelby, el protagonista de Peaky Blinders brillantemente interpretado por Cillian Murphy, podría ser comparable a la de Vox, ahora que el partido ha suprimido cualquier tipo de sistema democrático que pueda cuestionar su secretario general: "Con los últimos cambios de estatutos es imposible revocar el liderazgo de Abascal, incluso presentar candidaturas alternativas. De aquí a que estos personajes que no ha escogido nadie, pero que dirigen la masa, sean sus referentes", apunta Rius Sant.

La fascinación por la violencia y el crimen organizado no es, ni mucho menos, monopolio de la ultraderecha. Hoy en día han mutado a iconos pop personajes de ficción tan relacionados con la sangre y el hígado como Tony Montana (protagonista de Scarface, de Brian De Palma) o Gennaro Savastano (Gomorra) o incluso reales, como es el caso de Chapo Guzmán o de Pablo Escobar. A estos narcotraficantes las series los han puesto sorprendentemente de moda, a pesar de ser personas responsables de centenares de asesinatos. "Para algunas personas son vistos como una especie de Robin Hood modernos, queridos por el pueblo y al margen de las grandes corporaciones", explica Rius Sant. El fandom ha llegado a tal punto que es difícil no encontrarse una camiseta estampada con su cara en una tienda de souvenirs cualquiera de Barcelona.

Como conclusión: si eres fascista probablemente te gustará Peaky Blinders, pero para que te guste Peaky Blinders no tienes que ser fascista por fuerza. Porque aunque su narrativa nos acerque a personajes extremos, Peaky Blinders solo es una serie de ficción y no una película de propaganda, al estilo de las de Leni Riefenstahl o de José Luis Sáenz de Heredia. Sobre los ingredientes que para él tendría una ficción pensada exclusivamente para militantes de ultraderecha, el experto Xavier Rius Sant apunta a argumentos que "deslegitimen los organismos democráticos corruptos, tengan liderazgos erigidos en mesías y cambios conseguidos a base de acciones violentas". Aquí tenemos la fórmula perfecta para triunfar entre los ultras de hoy.



Per què els feixistes estan fascinats per 'Peaky Blinders'?

Violència extrema, masculinitat tòxica, codis d'honor, delinqüència, vida als marges, ideologia antisistema…

 
 
 Aquest gener, en plena campanya electoral a les eleccions de Castella i Lleó, una sèrie de televisió va saltar a la palestra de manera involuntària i inesperada. El motiu: s'havien viralitzat unes imatges de diversos líders de Vox, entre els quals el seu secretari general, Santiago Abascal, amb una estètica similar a la dels seus protagonistes. La ficció era, esclar, Peaky Blinders, un dels productes audiovisuals més exitosos de l'última dècada. Per als qui encara no l'hagin vist, la història ressegueix les peripècies delictives d'una família mafiosa de Birmingham de principis del segle XX. Estrenada el 2013, tot just la setmana passada Netflix va afegir a la seva plataforma estatal la sisena i última temporada de la producció.

Tones de masculinitat, boina tapant la closca, tirants ben estrets al cos i mirades desafiants. Aquella instantània dels líders de la ultradreta espanyola era tan semblant a la dels delinqüents de Peaky Blinders que fins i tot el candidat de Ciutadans va expressar la seva sorpresa perquè un partit que pretenia governar la comunitat adoptés alegrement l'estètica d'un gang mafiós, encara que fos de ficció. Com no podia ser de cap altra manera, la sempre polèmica Macarena Olona, candidata de Vox a la Junta d'Andalusia, va reaccionar a les crítiques comparant, amb orgull, una imatge de la sèrie amb la dels seus companys de partit.

El senador Jacobo González Robato, con estética Peaky Blinders junto a Gallardo y Abascal. Arriba tuit de Macarena Olona con González Robato

 Òbviament, Peaky Blinders no és una ficció feixista per se, sinó una sèrie d'èxit transversal a tot el món que, a més d'estar protagonitzada per una família d'ètnia gitana, en la seva cinquena temporada s'enfrontava a un polític d'ultradreta, Oswald Mosley. Però indiscutiblement reuneix certes característiques que l'han convertit en un mirall per a una part de la ultradreta, que n'ha adoptat l'estètica i l'ha convertit en un dels seus referents.

 Violencia extrema, masculinidad tóxica, códigos de honor, delincuencia, vida a los márgenes y hasta cierto punto ideología antisistema. Son características magnéticas para el movimiento ultra, del mismo modo que pasó con The Sopranos a principios de siglo. Solo hay que recordar aquel infausto equipo formado por skinheads nazis, miembros de los Boixos Nois, que atemorizaron los campos de fútbol de medio Catalunya a base de palizas e intimidaciones. El club se llamaba Bada Bing, como el local de striptease que regentaba Tony Soprano. No era casualidad: eran fans de la serie, del mismo modo que posiblemente ahora lo son de Peaky Blinders. Siguiendo esta tendencia, las redes sociales están repletas de montajes y tatuajes con imágenes de la serie colgadas por personas vinculadas a los movimientos fascistas.

Para entender esta fascinación, hay que observar los diversos paralelismos que existen entre gangs como el de Peaky Blinders o la familia Soprano y el fascismo: "Siguen modelos muy admirados por los ultras, que buscan su identidad en grupos con un liderazgo fuerte y que consiguen cambios de forma violenta y sin pedir perdón", explica Xavier Rius Sant, periodista especializado en la extrema derecha que acaba de publicar Els ultres son aquí (Pòrtic). De hecho, este tipo de autoridad, casi mesiánica, de personas incuestionables que ejercen caudillos como Tommy Shelby, el protagonista de Peaky Blinders brillantemente interpretado por Cillian Murphy, podría ser comparable a la de Vox, ahora que el partido ha suprimido cualquier tipo de sistema democrático que pueda cuestionar su secretario general: "Con los últimos cambios de estatutos es imposible revocar el liderazgo de Abascal, incluso presentar candidaturas alternativas. De aquí a que estos personajes que no ha escogido nadie, pero que dirigen la masa, sean sus referentes", apunta Rius Sant.

 La fascinación por la violencia y el crimen organizado no es, ni mucho menos, monopolio de la ultraderecha. Hoy en día han mutado a iconos pop personajes de ficción tan relacionados con la sangre y el hígado como Tony Montana (protagonista de Scarface, de Brian De Palma) o Gennaro Savastano (Gomorra) o incluso reales, como es el caso de Chapo Guzmán o de Pablo Escobar. A estos narcotraficantes las series los han puesto sorprendentemente de moda, a pesar de ser personas responsables de centenares de asesinatos. "Para algunas personas son vistos como una especie de Robin Hood modernos, queridos por el pueblo y al margen de las grandes corporaciones", explica Rius Sant. El fandom ha llegado a tal punto que es difícil no encontrarse una camiseta estampada con su cara en una tienda de souvenirs cualquiera de Barcelona.

Como conclusión: si eres fascista probablemente te gustará Peaky Blinders, pero para que te guste Peaky Blinders no tienes que ser fascista por fuerza. Porque aunque su narrativa nos acerque a personajes extremos, Peaky Blinders solo es una serie de ficción y no una película de propaganda, al estilo de las de Leni Riefenstahl o de José Luis Sáenz de Heredia. Sobre los ingredientes que para él tendría una ficción pensada exclusivamente para militantes de ultraderecha, el experto Xavier Rius Sant apunta a argumentos que "deslegitimen los organismos democráticos corruptos, tengan liderazgos erigidos en mesías y cambios conseguidos a base de acciones violentas". Aquí tenemos la fórmula perfecta para triunfar entre los ultras de hoy.

 


 

dimarts, 21 de juny de 2022

Mònica Oltra, la dimissió necessària i el paper de José Luis Roberto d'España 2000 com advocat de la menor, i de Cristina Seguí i de Vox com acusació popular. Tornarà per la porta gran a Vox, Cristina Seguí, ex parella d'Ortega Smith, que abandonar el 2014 Vox denunciant malversació econòmica?

                                                       

Reconciliació entre Seguí i Vox? Tornarà per la porta gran la fundadora de Vox al partit?
         

Sempre he pensat que era un error la màxima que es va normalitzar de dir que quan un polític està imputat, ha de renunciar per força del seu càrrec. Renúncia que habitualment és irreversible. La imputació, ara dita "declarat investigat", no significa cap culpabilitat, sinó que només és una situació en que algú a qui la policia, la fiscalia o un particular l'acusa d'un delicte del que podria ser o no resposable, còmplice, autor o encobridor, ha de declarar davant del jutge acompanyat d'un advocat. I serà a partir d'aquesta primera declaració quan continuarà o no com investigat-imputat per més endavant ser apartat del cas o el cas arxivat, o que es decreti que ha de ser jutjat en judici oral, cosa que tampoc suignifica que sigui culpable. Molts polítics han vist trencada la seva carrera per sempre, dimitint dels seus càrrecs o sent cessats després d'una imputació que va ser arxivada o també d'una acusació d'assetjament sexual que després es va demostar que era infundada. Penso en els els diputats de la CUP i Junts, Quim Arrufat i Eduard Pujol. 

Dit aixó, sense que pressuposi res i sense minusvalorar el paper gens innocent de la ultradreta que l'ha fet caure, crec que Mònica Oltra ha fet bé de dimitir donada la situació que es vivia al Govern valencià i la pressió social i el perjudici que generava la seva continuïtat. Sent ella Consellera d'Igualtat i Polítiques Inclusives (serveis socials) havia estat imputada per un possible encobriment del seu ex marit i altres treballadors dels seu departament pels abusos sexual que va patir una menor acollida a mans del seu ex marit, treballador del centre en qüestió, Luis Eduardo Ramírez Icardi, que ha estat condemnat a 5 anys de presó per aquest fets.

 

Oltra, dissabte, quan deia que no dimitiria

Jo no crec que Oltra hagi encobert res, delicte que probablement sí hagin fet altres treballadors i funcionaris del centre de menors i de la Conselleria. Crec que hagués pogut dimitir fa uns dies de Consellera i mantenir l'escó de diputada. Ella s'hi negava però aquesta tarda ha dimitit de tot. Dit aixó he de reconèixer que Oltra ha patit un persecució de tota la ultradreta valenciana, que és el que vull explicar aquí. I encara que la persecució hagi estat injusta, el millor pel govern del Botànic, era dimitir.   

L'ACUSACIÓ DE JOSÉ LUIS ROBERTO D'ESPANYA 2000, CRISTINA SEGUÍ i VOX

José Luis Roberto, president del partit ultra España 2000, feia més de cinc anys que impulsava campanyes contra la vicepresidenta de la Generalitat valenciana, Mònica Oltra i havia estat jutjat per amenaces a la vicepresidenta valenciana. España 2000 és un partit que tret dels període que es va coaligar amb Plataforma per Catalunya i Partido por la Libertad, sempre ha anat per lliure en no voler treballar amb Roberto bona part de la ultradreta clàssica espanyola, per la vinculació fins 2011 de Roberto a la Asociación Nacional de Locales de Alterne, ANELA, la patronal de prostíbuls, de la que era Secretari General Tècnic.

José Luis Roberto  

El fet és que conegut el cas dels abusos de la menor María Teresa T. M. fets els anys 2016 i 2017 pels que va ser condemnat l'any 2019 l'ex martit de Mònica Oltra, José Luis Roberto va assumir la defensa de la noia, ja major d'edat, a l'any 2020 un cop celebrat el primer judici que posteriorment seria anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. S'ha de tenir en compte que la noia en el judici contra el seu agressor ella no va tenir advocat.  José Luis Roberto com advocat i acusació particular (l'advocat que defensa a la víctima) s'hi va personar a finals del 2020. I  va presentar al Jutjat 15 de València una denúncia de reclamació patrimonial a principis del 2021 contra 3 càrrecs de la Conselleria que després aniria ampliant i José Luis Roberto va defensar la noia en la repetició del judici que va tornar a condemnar a Luis Eduardo Ramírez Icardi a 5 anys de presó.

Poc després la fundadora de Vox i ex parella d'Ortega Smith, Cristina Seguí, que va abandonar Vox l'any 2014 denunciant malversació econòmica al partit, i que aquests anys ha anat per lliure, va interposar com acusació popular -no la particular- en nom de l'entitat Gobiérna-te, dues querelles al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana contra Mònica Oltra per un possible delicte de fer encobrir el cas. Segons Seguí va ser ella i no José Luis Roberto qui va posar en el punt de mira judicial la vicepresidenta valenciana. La primera querella va ser desestimada. Roberto però, afirma que la imputació d'Oltra no va ser per la querella que va interposar Seguí, que certament va ser arxivada, sinó  perque "s'havia obert un procediment penal per part meva contra tres funcionaris, arivat, apel·lat i reobert per l'Audiència"

El tuit que va fer Macarena Olona  dijous passat, 16 de juny, en fer-se pública la imputació d'Oltra dirigit a Cristina Seguí dient "Estoy MUY orgullosa de ti. Gracias por dar lo mejor de ti misma en todo lo que haces", confirmava dues coses. La probable reconciliació entre Vox i Cristina Seguí que podria tornar aviat a Vox, i el reconeixement que la imputació no era mèrit de José Luis Roberto d'Espanya 2000, ni de Vox, que s'ha sumat al cas a darrera hora, sinó de Seguí. Haver aconseguit el cap d'Oltra serà un mèrit suficient perquè Santiago Abascal perdoni a Seguí que denunciés el 2014 les suposades malversacions que hi havia llavors al partit? Seguí és molt propera a  Juan García Sentandreu, historic d ela ultradreta valenciana que va intentar aspirar a la presidencia del Comité Ejecutiu Provincial (CEP) de Vox a València, i està enfrontat amb José María Llanos, president del CEP de Vox València.

Cristina Seguí en un dels actes de presentació de Vox, partit del que va ser fundadora i va marxar denunciant irregularitats econòmiques. Tornarà a Vox per la porta gran?