dijous, 19 d’agost del 2021

KABUL, LA IMATGE D'UN FRACÀS. El Triangle

           


Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle

Dijous, 19 d'agost de 2021 

He de reconèixer que la caiguda de Kabul en mans dels talibans i el desgavell de l’aeroport m’ha afectat. Potser perquè coincideix amb el vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre que ens van canviar com a societat i van canviar moltes coses. Potser perquè m’ha retornat al moment vital en que estava jo amb 42 anys i ara m’ho miro des de l’escepticisme dels 62. A primers d’agost, quan vaig tenir clar i així ho vaig afirmar en diversos mitjans, que la caiguda de Kabul seria molt més ràpida del que deia el president Biden i el Pentàgon, i la retirada dels Estats Units seria més caòtica que la de Saigon, vaig voler retornar emocionalment al 2001. I un vespre vaig rellegir fragments del llibre editat per la Fundació La Caixa “Afganistan, un història mil·lenària”, fet amb motiu de l’exposició que el Centre Cultural de la Caixa, llavors al Palau Macaya del Passeig de Sant Joan, que s’inaugurava el 3 d’octubre de 2001, exposició ideada després de la destrucció de l’11 de març de 2001 per part dels talibans dels Budes de Bamiyan, per La Caixa conjuntament amb el Museu Nacional d’Arts Asiàtiques de París que aportava algunes peces,

L’exposició i el llibre combinaven art, història, descripcions de les ètnies que l’habiten i explicacions de geopolítica sobre aquest país que es constituí com a tal el 1747, i que ni abans ni després cap imperi va aconseguir dominar, tampoc els britànics durant les guerres anglo-afganeses del segle XIX. També tenia diversos mapes, un dels quals, més a més d’indicar les zones on cada grup era majoritari: uzbeks, tadjiks, paixtuns, hazares xiïtes o turcmans, amb els seus vincles amb els estats veïns, marcava la línia de front de la Vall del Panshir, des d’on combatia als talibans el comandant Ahmad Massud. Massud va ser assassinat el 9 de setembre per dos membres d’Al Qaida i l’11 de setembre, tres setmanes abans de la inauguració de l’exposició de La Caixa, Osama Bin Laden des d’Afganistan feia atacar les Torres Bessones. Pocs dies després començava la guerra dels Estats Units i l’OTAN a l’Afganistan. No cal dir que l’exposició pensada només com un crit d’atenció per la destrucció dels Budes de Bamiyan, va esdevenir un èxit mundial.

Aquests dies per mi tristos de la caiguda de Kabul, també he retornat a un altre referent sobre aquest conflicte. Un referent televisiu, la sèrie Hospital de Campanya (Combat Hospital en anglès), que esta disponible a Movistar televisió. Producció canadenca-americana, feta el 2011, deu anys després de l’inici de la intervenció internacional al país, que va emetre TV3, que donava la visió humana del conflicte des del punt de vista d’un hospital de l’exercit canadenc a Kandahar, que atenia civils i militars, i mostrava també l’esforç del personal mèdic femení per educar sanitàriament a les dones afganes i intentar, amb la col·laboració d’una agent de policia afganesa, que aquestes poguessin superar les traves culturals imposats pels homes. Sèrie en la que l’actriu Michelle Borth, una de les meves muses eròtiques que ara intervé a Hawai 5-0, interpreta el paper de la cirurgiana Rebeca Gordon. Potser per retratar un hospital de militars canadencs, tenien una actitud més empàtica vers els civils afganesos que la que tindrien els membres d’una unitat mèdica del Estats Units. Però és evident que a l’Afganistan no hi va anar l’OTAN, l’ONU i nombroses ongs només per matar Bin Laden i destruir cèl·lules d’Al Qaida, sinó que es va dir a la població afganesa que se l’ajudaria a fer una societat democràtica i amb més oportunitats per les dones, on tothom fos escolaritzat.

Tant cert com que no es pot construir una democràcia a força de bombardejos, un element que ha dificultat molt la transformació de l’Afganistan ha estat el tribalisme i la corrupció que impregna la societat. 104 espanyols han mort a l’Afganistan en atacs o en accidents, i a diverses televisions espanyoles apareixen aquests dies vidues de policies nacionals i soldats espanyols morts, lamentant que tant dolor no hagi servit per res.

El president Ahsraf Ghani va fugir, però el vicepresident Amrullah Saleh, proclamant-se president en funcions, s’ha refugiat amb part del govern a la Vall del Panshir des d’on el fill del comandant Ahmad Manssud ha cridat a la resistència. L’ex president Hamid Karzai i l’ex primer ministre Abadullah Abadullah s’han reunit amb els líders talibans que voldrien la benedicció i col·laboració d’aquests dos pel nou govern de l’ara anomenat Emirat d’Afganistan i guanyar-se així un certa legitimitat. Uns talibans que diuen que han canviat i deixaran treballar i estudiar a les dones. No és un retorn a 2001 perquè ara hi ha internet i els joves són diferents als de llavors, a Kabul continuen emetent televisions independents molt crítiques amb els talibans i a les ciutats es fan manifestacions on la gent reivindica la bandera tricolor, front la blanca dels talibans, pel que el futur encara no està escrit. Falta encara l´últim avió i helicòpter abandonant Kabul, deixant a terra milers de persones que se senten  enganyades i traïdes. Aquella potser serà la última imatge d’un fracàs.

  


 

Kabul, la imagen de un fracaso

Leer en castellano en El Triangle 

Tengo que reconocer que la caída de Kabul en manos de los talibanes y el desbarajuste del aeropuerto me han afectado. Quizás porque coincide con el vigésimo aniversario de los atentados del 11 de septiembre que nos cambiaron como sociedad y cambiaron muchas cosas. Quizás porque me ha devuelto al momento vital en que estaba yo con 42 años y ahora lo miro desde el escepticismo de los 62. A primeros de agosto, cuando tuve claro y así lo afirmé en varios medios, que la caída de Kabul sería mucho más rápida de lo que decía el presidente Biden y el Pentágono, y la retirada de los Estados Unidos sería más caótica que la de Saigón, quise volver emocionalmente al 2001. Y una tarde releí fragmentos del libro editado por la Fundación la Caixa «Afganistán, un historia milenaria», hecho con motivo de la exposición que el Centro Cultural de la Caixa, entonces en el Palau Macaya del Paseo de San Juan, que se inauguraba el 3 de octubre de 2001, exposición ideada tras la destrucción el 11 de marzo de 2001 por parte de los talibanes de los Budas de Bamiyán, por la Caixa conjuntamente con el Museo Nacional de Artes Asiáticas de París que aportaba algunas piezas,

La exposición y el libro combinaban arte, historia, descripciones de las etnias que la habitan y explicaciones de geopolítica sobre este país que se constituyó como tal en 1747, y que ni antes ni después ningún imperio logró dominar, tampoco los británicos durante las guerras anglo-afganas del siglo XIX. También tenía varios mapas, uno de los cuales, además de indicar las zonas donde cada grupo era mayoritario: uzbekos, tayikos, pastunes, hazaras chiíes o turcomanos, con sus vínculos con los estados vecinos, marcaba la línea de frente del valle del Panshir, desde donde combatía a los talibanes el comandante Ahmad Massoud. Masud fue asesinado el 9 de septiembre por dos miembros de Al Qaeda y el 11 de septiembre, tres semanas antes de la inauguración de la exposición de La Caixa, Osama Bin Laden desde Afganistán hacía atacar las Torres Gemelas. Pocos días después comenzaba la guerra de Estados Unidos y la OTAN en Afganistán. Huelga decir que la exposición pensada sólo como una llamada de atención para la destrucción de los Budas de Bamiyán, se convirtió en un éxito mundial.

Estos días para mí tristes de la caída de Kabul, también he vuelto a otro referente sobre este conflicto. Un referente televisivo, la serie Hospital de Campaña (Combat Hospital en inglés), que está disponible en Movistar televisión. Producción canadiense-americana, hecha en 2011, diez años después del inicio de la intervención internacional en el país, que emitió TV3, que daba la visión humana del conflicto desde el punto de vista de un hospital del ejército canadiense en Kandahar, que atendía civiles y militares, y mostraba también el esfuerzo del personal médico femenino para educar sanitariamente a las mujeres afganas e intentar, con la colaboración de una agente de policía afgana, que estas pudieran superar las trabas culturales impuestas por hombres. Serie en la que la actriz Michelle Borth, una de mis musas eróticas que ahora interviene en Hawai 5-0, interpreta el papel de la cirujana Rebeca Gordon. Quizás por retratar un hospital de militares canadienses, tenían una actitud más empática hacia los civiles afganos que la que tendrían los miembros de una unidad médica del Estados Unidos. Pero es evidente que a Afghanistán no fue la OTAN, la ONU y numerosas ongs sólo para matar a Bin Laden y destruir células de Al Qaeda, sino que se dijo a la población afgana que se la ayudaría a hacer una sociedad democrática y con más oportunidades para las mujeres, donde todo el mundo estaría escolarizado.

Tan cierto como que no se puede construir una democracia a base de bombardeos, un elemento que ha dificultado mucho la transformación de Afganistán ha sido el tribalismo y la corrupción que impregna la sociedad. 104 españoles han muerto en Afganistán en ataques o en accidentes, y en varias televisiones españolas aparecen estos días viudas de policías nacionales y soldados españoles muertos, lamentando que tanto dolor no haya servido para nada.

El presidente Ahsraf Ghani huyó, pero el vicepresidente Amrullah Saleh, proclamándose presidente en funciones, se ha refugiado con parte del gobierno en el Valle del Panshir desde donde el hijo del comandante Ahmad Massud ha llamado a la resistencia. El ex presidente Hamid Karzai y el ex primer ministro Abadullah Abadullah se han reunido con los líderes talibanes que querrían la bendición y colaboración de estos dos por el nuevo gobierno del ahora llamado Emirato de Afganistán y ganarse así una cierta legitimidad. Unos talibanes que dicen que han cambiado y dejarán trabajar y estudiar a las mujeres. No es un regreso a 2001 porque ahora hay internet y los jóvenes son diferentes a los de entonces, en Kabul emiten televisiones independientes muy críticas con los talibanes y en las ciudades se hacen manifestaciones donde la gente reivindica la bandera tricolor, frente a la blanca de los talibanes, por lo que el futuro todavía no está escrito. Falta todavía el último avión y helicóptero abandonando Kabul, dejando en tierra a miles de personas que se sienten engañadas y traicionadas. Aquella será quizás la última imagen de un fracaso.

 


 

2 comentaris:

  1. Los americanos impusieron la democracia en Alemania y Japón después de una campaña de bombardeos que redujo a escombros sus ciudades, superando en brutalidad y número de muertos a cualquier cosa que los americanos hayan hecho en Afganistán. Y, sin embargo, se ganaron “las mentes y los corazones” de alemanes y japoneses, arraigando la democracia. Las diferencias entre Alemania, Japón y Afganistán son tan abismales como evidentes, pero aún así, se puede obtener una conclusión: El islamismo es una ideología totalitaria más difícil de erradicar de las mentes que el militarismo o el nazismo.

    ResponElimina
  2. Qué candidez la de la señora Merkel preguntándose qué habrá hecho mal Occidente durante 20 años de esfuerzos en Afganistán. Las razones fundamentales que explican ese fracaso no están en “nosotros” sino en “ellos”, en la propia naturaleza del pueblo afgano. Me recuerda a alguna asistente social, que tras los atentados terroristas cometidos por algunos “ripolleses”, se preguntaba muy compungida: “¿Qué habremos hecho mal para que haya ocurrido esto?”. Y la afilada lengua de Jiménez Losantos le respondía: “Lo primero, tú, cobrar.”.

    ResponElimina