Analitzo al Triangle resultat de les eleccions andaluses on el PP no ha aconseguit la majoria absoluta i depèn de Vox

                                                

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de maig de 2026

Tal com han anat els resultats de les eleccions andaluses d’ahir, l´únic que ha guanyat és Vox i Santiago Abascal que, tot i que, com li va passar fa dos mesos a Castella i Lleó, ha frenat la seva pujada aconseguint només un escó més que els que va obtenir a les de fa quatre anys. Però Vox té la clau per la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que s’ha quedat a dos escons de la majoria absoluta. Si bé les eleccions andaluses no han estat avançades, com ha passat a l’Aragó, Extremadura i Castella i Lleó, el PP enlloc d’aconseguir desempallegar-se de Vox, ha baixat en escons front un Vox que ha pujat arreu i com ja hem vist en aquestes tres autonomies, aboca al Partit Popular a unes negociacions difícils, fent-li acceptar propostes com l’anomenada prioritat nacional o que se li doni una vicepresidència anomenada de desregulació que pretén trencar amb molts acords de la Unió Europea.

Hi ha qui diu que Pedro Sánchez d’aquí poc més d’un any, potser coincidint amb les municipals, potser un mes i mig després, es traurà de nou un conill de la xistera i a les eleccions generals aconseguirà que la por a Vox li doni un nombre de diputats suficient que sumat als dels socis de Podem, Sumar PNB, ERC i Bildu, i no sabem si de Junts, li permetran tornar a ser investit per continuar a la Moncloa. Es diu que a Sánchez ja li va bé a curt termini, que el PP esdevingui arreu ostatge de Santiago Abascal, perquè serà de nou la vacuna que mobilitzarà als abstencionistes i indecisos com fa tres anys. Però no ens enganyem, tots els estudis demoscòpics diuen que bona part dels joves i nous votants opten per Vox com a candidatura antisistema. Un Vox que al Congrés de Diputats ha posat com a portaveu d’habitatge i drets socials al jove Carlos HernándezQuero, amb una imatge i un discurs gens caspós, i que per indignació d’Hazte Oír està abandonant el seu no absolut a l’avortament, conscient que aquest conservadorisme moral l’allunyava dels potencials nous votants joves, sobretot noies i dones.

Per això, veient com afronten altres països europeus la pujada de l’extrema dreta, no demano per Andalusia un govern de coalició entre populars i socialistes a l’estil dels governs d’Alemanya. Em pregunto si potser no seria el moment de plantejar-se que amb l’abstenció de quatre diputats del PSOE a la segona votació del ple d’investidura, fer possible que Moreno Bonilla continuï governant sense haver d’obrir el govern a Vox i el seu programa. En una primera votació d’investidura cal la majoria absoluta de la cambra, però a la segona, dos dies després, n’hi ha prou amb que hi hagi més sis que nos. Amb el que si Vox i els tres partits d’esquerra, també el PSOE, opten pel no, però quatre diputats del PSOE, en lloc de votar no, surten de l’hemicicle o s’abstenen, en tenir en aquest cas Moreno Bonilla més sis que nos, seria investit president sense el suport de Vox.

Es pot objectar que per governar no n’hi ha prou amb la investidura i cal pactar pressupostos i més coses. Però recordem que Vox el juliol de 2024 va abandonar sorpressivament els cinc governs autonòmics deixant en minoria el PP. I penso que si Feijóo arriba a la Moncloa d’aquí poc més d’un any, Abascal, que en cap cas vol ser vicepresident, després d’investir probablement Feijóo, sortirà dels governs autonòmics de nou intentant desgastar el màxim al PP, proclamant que “el vam votar a vostè perquè fes fora Pedro Sánchez però està fent les mateixes polítiques que Sánchez”. Abascal confia que més aviat que tard pugui fer el sorpasso i, com Meloni, desbancar les altres dretes i ser primera força. De fet ja ho ha dit aquest matí de dilluns el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, a la roda de premsa de valoració dels resultats en relació al que ha dit la premsa internacional que Vox ara són els àrbitres. Garriga ha dit, ara som certament àrbitres, però volem ser molt més que això i aplicar les nostres polítiques.

                             

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de mayo de 2026.

Tal y como han ido los resultados de las elecciones andaluzas de ayer, el único que ha ganado es Vox y Santiago Abascal que, aunque, como le pasó hace dos meses en Castilla y León, ha frenado su subida consiguiendo sólo un escaño más que los que obtuvo a las de hace cuatro años. Pero Vox tiene la llave para la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que se ha quedado a dos escaños de la mayoría absoluta. Si bien las elecciones andaluzas no han sido adelantadas, como ha pasado en Aragón, Extremadura y Castilla y León, el PP en lugar de conseguir quitarse Vox de encima, ha bajado en escaños frente a un Vox que ha subido en todas partes y como ya hemos visto en esas tres autonomías, aboca al Partido Popular a unas negociaciones difíciles, haciéndole aceptar propuestas como la llamada prioridad nacional. o que se le dé una vicepresidencia llamada de desregulación que pretende romper con muchos acuerdos de la Unión Europea.

Hay quien dice que Pedro Sánchez de aquí a poco más de un año, quizás coincidiendo con las municipales, quizás un mes y medio después, se sacará de nuevo un concejo de la chistera y en las elecciones generales conseguirá que el miedo a Vox le dé un número de diputados suficiente que sumado a los de los socios de Podemos, Sumar PNB, ERC y Bildu, y no sabemos si de Junts, le permitirán volver a ser investido para continuar en La Moncloa. Se dice que a Sánchez ya le va bien a corto plazo, que el PP se convierta en todos lados rehén de Santiago Abascal, porque será de nuevo la vacuna que movilizará a los abstencionistas e indecisos como hace tres años. Pero no nos engañemos, todos los estudios demoscópicos dicen que buena parte de los jóvenes y nuevos votantes optan por Vox como candidatura antisistema. Un Vox que en el Congreso de Diputados ha colocado como portavoz de vivienda y derechos sociales al joven Carlos HernándezQuero, con una imagen y un discurso nada casposo, y que para indignación de Hazte Oír está abandonando su no absoluto al aborto, consciente de que este conservadurismo moral lo alejaba de los potenciales nuevos votantes jóvenes, sobre todo chicas y mujeres.

Por eso, viendo como afrontan otros países europeos la subida de la extrema derecha, no pido para Andalucía un gobierno de coalición entre populares y socialistas al estilo de los gobiernos de Alemania. Me pregunto si quizás no sería el momento de plantearse que con la abstención de cuatro diputados del PSOE en la segunda votación del pleno de investidura, hacer posible que Moreno Bonilla siga gobernando sin tener que abrir el gobierno a Vox y su programa. En una primera votación de investidura hace falta la mayoría absoluta de la cámara, pero en la segunda, dos días después, basta con que haya más síes que noes. Con lo que si Vox y los tres partidos de izquierda, también el PSOE, optan por el no, pero cuatro diputados del PSOE, en lugar de votar no, salen del hemiciclo o se abstienen, al tener en este caso a Moreno Bonilla más síes que noes, sería investido presidente sin el apoyo de Vox.

Se puede objetar que para gobernar no basta con la investidura y hay que pactar presupuestos y más cosas. Pero recordemos que Vox en julio de 2024 abandonó sorpresivamente los cinco gobiernos autonómicos dejando en minoría al PP. Y pienso que si Feijóo llega a La Moncloa de aquí poco más de un año, Abascal, que en ningún caso quiere ser vicepresidente, tras investir probablemente a Feijóo, saldrá de los gobiernos autonómicos de nuevo intentando desgastar al máximo al PP, proclamando que «le votamos a usted para que echara a Pedro Sánchez pero está haciendo las mismas políticas que Sánchez».

Abascal confía en que más pronto que tarde pueda hacer el sorpasso y, como Meloni, desbancar a las otras derechas y ser primera fuerza. De hecho ya lo ha dicho esta mañana de lunes el secretario general de Vox, Ignacio Garriga, en la rueda de prensa de valoración de los resultados en relación a lo que ha dicho la prensa internacional de que Vox ahora son los árbitros. Garriga ha dicho, ahora somos ciertamente árbitros pero queremos ser mucho más que eso y aplicar nuestras políticas.

           

Netanyahu i Putin els únics que de moment surten guanyant, Analitzo al Triangle la guerra d'Isarel i Estats Units contra l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 10 de març de 2026

Després que Trump declarés ahir dilluns en una entrevista a CBS i a la roda de premsa que va fer a Miami que la guerra amb l’Iran gairebé s’havia acabat en haver-se aconseguit els objectius d’evitar l’atac que suposadament l’Iran preparava per destruir Israel i d’haver eliminat els arsenals de míssils, tota la seva marina i aviació i haver destruït també el programa nuclear, la Guàrdia Revolucionaria iraniana ha replicat avui dimarts afirmant que Trump no ha guanyat i que serà l’Iran qui decidirà quan acabarà la guerra. De moment l’Estret d’Ormuz continua tancat mentre l’Iran segueix llençant míssils cap a Israel i els països veïns on hi ha tropes o bases americanes.

En dir Trump des de fa dotze dies una cosa i la contrària, ningú no sap, ni el seu Secretari de la Guerra, el presentador de televisió, Peter Brian Hegseth, ni el Secretari d’Estat, Marco Rubio, quins objectius realment tenia. I si no sabem quins objectius tenia, no es pot saber tampoc si s’han aconseguit i si s’està guanyant. Probablement Trump, en contra dels analistes i caps del Pentàgon i la CIA, va decidir sumar-se a la guerra eterna a la que aspira Netanyahu. Potser també ho va fer per debilitar, més que acabar amb el programa armamentístic i nuclear iranià. Segurament Trump també aspirava a aconseguir el control del petroli d’Iran sense derrocar el règim, encara que va dir que era l’hora que els iranians aprofitessin la situació i el fessin caure. També va dir que després de matar al líder Suprem Ali Khamenei, el seu successor havia de fer com la veneçolana Delcy Rodríguez que, mantenint intacte l’aparell de l’estat, actua ara com a virrei de Trump sota l’amenaça de ser capturada o assassinada.

Siguin quins siguin els objectius d’aquesta guerra, més enllà de sotmetre’s Trump al que demana Netanyahu, l’Iran no sembla haver perdut la seva capacitat ofensiva, ni que el règim s’hagi debilitat i estigui a punt de caure. Per més que hi hagi una majoria de la població iraniana que, carregada de raons, detestava a Alí Khamenei i detesta també al seu fill Mojtaba, nomenat per l’Assemblea d’Experts nou Líder Suprem, no sembla que hi hagi cap grup d’aiatol·làs ni de comandants de la Guàrdia Revolucionaria disposats a pactar amb els Estats Units per fer caure el règim. I encara que existissin, necessitarien del suport de tropes terrestres dels Estats Units per combatre els que es mantinguessin lleials. El règim ha vessat massa sang de civils i sap que si es rendeix, molts d’ells poden acabar afusellats o penjats de les mateixes grues que ells utilitzaven per escarmentar els qui protestaven.

No se què diria el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski si fos viu, del que està passant a l’Iran, país que coneixia molt bé i del que va escriure el llibre “El Sha o a la desmesura del poder” on mostrava la ferotge repressió del règim de l’últim sha, Reza Pahlavi, que fugí l’any 1979, pare del qui ara es presenta com l’abanderat de la llibertat i la democràcia i voldria tornar-hi com a salvador. Kapuscinski, en els seus llibres sobre la caiguda de dictadors i tirans, descrivia amb la seva ploma magistral com podien enfonsar-se d’un dia a un altre molts règims assassins. La policia i l’exèrcit disparava contra els manifestants, els enterraments i funerals dels morts esdevenien dies després noves manifestacions que l’exèrcit i la policia intentava dissoldre a força de fer més morts i més sang. Amb més morts les protestes després d’un dies de calma ressorgien incrementant-se fins que un dia la guàrdia presidencial, quan la massa avançava cap el palau del rei o del president, es negava a disparar, o es quedava sense munició, la multitud la superava, i el dictador si encara era palau, fugia o intentava fugir.

Altres vegades, sobretot una força guerrillera deixava de trobar oposició, els soldats es treien els uniformes per camuflar-se amb els civils, i el dictador si tenia temps i mitjans, fugia, però si no el tenia era capturat i executat. I la força guerrillera que es feia amb el comandament del país, provocava sovint un purga de funcionaris, cosa que generava un temps de caos i terror. La fugida fa setze mesos de Baixar al-Assad i l’enfonsament del seu règim segueix aquest esquema si bé els insurgents gihadistes que es van fer amb el poder, alliçonats pel seu mentor Turquia i també pels Estats Units i coneixedors dels errors de la caiguda de règims com el de Gaddafi a Líbia, un cop Assad fugia cap a Moscou van pactar amb membres del règim el traspàs de poder sense combats a la capital ni execucions sumàries. Al Assad, a diferència del règim del aiatol·làs, no tenia les mesquites ni els líders religiosos en favor seu ja que ell era alauita, una branca diguem més laica del xiisme, en un país on les mesquites i la majoria de la població són sunnites.

Sembla que Mojtaba Khamenei, fill d’Alí Khamenei, nou Líder Suprem de l’Iran triat pels vuitanta-vuit membres de l’Assemblea d’Experts, té un perfil dur o continuista similar al del seu pare assassinat fa uns dies per bombes dels Estats Units. I encara que Trump aconsegueixi matar-lo, l’entramat constitucional iranià no s’elimina o neutralit

za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.

No sabem si algú ha guanyat, però Trump va parlar fa uns dies amb Vladimir Putin, aliat de Teheran. Van pactar potser desescalada? No ho sabem. El que està clar és que amb una Europa dividida, i una Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea que afirma que l’ordre internacional construït amb l’ONU després de la Segona Guerra Mundial ha mort, sembla que Netanyahu aconsegueix més impunitat i Putin, sí que seran dos dels guanyadors. La guerra d’Ucraïna ha deixat de ser una prioritat, i com més s’allargui el conflicte d’Iran amb el tancament d’Ormuz i danys a les instal·lacions petrolieres d’uns i altres, més fàcil ho tindrà Putin per superar les sancions i tornar a exportar el seu petroli i gas. I Ucraïna en el nou ordre o desordre internacional lamentablement serà abandonada per molts.

            

                                             

Leer en castellano en El Triangle

ACCEPTARÀ UCRAÏNA QUE JA NO POT GUANYAR? Escric al Triangle amb motiu del quart aniversari de la invasió la meva anàlisi segosn la qual Ucraïna ha d'aprofitar que no ha estat derrotada, ja que si continua la guerra pot perdre, ara sí, més territoris.

                            

Xavier Rius Sant, El Triangle. 24 de febrer de 2026

Es compleixen quatre anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, acció llampec amb la que Putin pretenia derrocar al govern legítim de Volodomir Zelensky, posar un president titella a Kíiv i annexionar-se per sempre el Donbass i altres territoris russòfons, fent-los tornar a la mare pàtria. Una mare pàtria dita en el passat Imperi Rus i Unió Soviètica a la que hi retornaria amb Putin que, un cop annexionat bona part del territori, deixaria sota el control del govern tutelat de Kíiv el que restés, que obeiria dòcilment a Moscou.

Putin es volia emmirallar en l’Imperi dels Romànov i amb Stalin per fer gran una Rússia de la qual per ell Ucraïna n’era part. Creia que encara que formalment continués com un estat independent, un cop annexionada Crimea, el Donbàs i altres zones russòfones, aquest estat independent,Ucraïna, tornaria a ser la terra dels límits i els confins de Rússia, propietat de Rússia i dins de Rússia. “Kraïna” en algunes llengües eslaves significa “la terra dels límits”, “de la frontera” o “dels confins”. “U Kraïna” en rus significa “la terra de la nostra la frontera”. Hi ha també la Kraïna croata, poblada majoritàriament per serbis, que tenia aquest nom perquè fa uns segles era la terra de frontera de la cristiandat front els turcs musulmans. I va patir una de les més cruentes guerres iugoslaves el 1991. I Putin, que desitjava passar a la història com Pere el Gran o com Stalin, va intentar conquerir-la per evitar que els ciutadans portessin la seva U-Kraïna, cap a Occident, cap a les democràcies lliberals, la Unió Europea i potser també cap a l’OTAN. Però Kraïna en llengua ucraïnesa no significa “la terra dels límits o frontera”, sino “la nostra terra, la nostra pàtria”. I els ucraïnesos, parlin rus o ucraïnès, no obliden els milions de morts provocats per la fam amb la que Stalin els va intentar destruir mentre els hi prenia el gra per alimentar Rússia.

Tot i l’èxit militar dels primers dies el març de 2022, amb els tancs russos arribant a Kíiv, l’exèrcit ucraïnès va fer-los recular o destruir, si bé no va poder evitar la caiguda de la ciutat costera de Mariúpol, i part de les regions de Kherson i Zaporiya. En canvi, en quatre anys Putin no ha aconseguit el control de tot el Donbàs, mantenint Ucraïna un vint per cent del territori de Donetsk. Ucraïna ha combatut la superioritat militar Russa amb drons guiats pels satèl·lits Starlink que han canviat les tàctiques i estratègies de la guerra moderna. Dolorós ha estat per Putin no conquerir la joia de la corona, la culta i mítica Odessa,la ciutat costera d’Ucraïna al mig de la franja marítima que manté Kíiv des de la desembocadura del riu Dnièper fins la del Danubi.

Donald Trump va prometre que acabaria amb la guerra en una setmana, i tot i les últimes trobades celebrades fa un mes als Emirats Àrabs, i les de la setmana passada a Ginebra, el govern de Zelensky, a qui Trump li ha retirat part del suport militar, de satèl·lits i financer, es nega a claudicar ja que Putin exigeix que se li entregui aquest vint per cent de Donetsk que Ucraïna manté. Un territori que conserva gràcies a la pèrdua de la vida de milers de soldats. Però Ucraïna tampoc vol claudicar ja que creu que si ara entrega tot el Donbàs a canvi de la pau, no té cap garantia que Putin no vulgui conquerir d’aquí un temps més territori. L’ONU i una força de cascos blaus d’interposició, gràcies a Trump, no seria ja cap garantia de seguretat per evitar que Putin traspassés les línies de l’armistici. I Putin rebutja que s’hi despleguin tropes d’estats de la Unió Europea, o sigui de l’OTAN.

Zelensky està ara en una cruïlla històrica. Sap que si no aconsegueix un armistici indefinit en base l’actual línia del front, li serà difícil amb la disminució de l’ajuda militar, financera i de telecomunicacions aturar, no només noves ofensives russes al que li queda de Donetsk, sino també una possible ofensiva russa al sud cap a Odessa. Ofensiva que si fos exitosa per Putin, deixaria a Ucraïna sense cap sortida al mar, pel que li acabaria passant com als palestins que, com ens confirmen els mapes, després de rebutjar cada mala oferta d’Israel, la següent sempre ha sigut molt pitjor. I si Zelensky accepta ara perdre aquesta part del Donbàs, per garantir-se la fi de la guerra i mantenir Odessa i els ports pels que exporta el gra i importa altres productes, creu que sense una garantia de seguretat per part dels Estats Units, Europa i l’OTAN, res evitarà que Putin trenqui l’acord i es llanci a conquerir més territori per acabar la feina.

Rússia té molts més habitants que Ucraïna i pot aconseguir nous soldats per fer de carn de canó a les presons, amb mercenaris, amb guerrillers txetxens als que no els tremola el ganivet a l’hora de tallar el coll als enemics o amb joves amb poc futur laboral de les regions asiàtiques de Rússia. Les sancions econòmiques no espanten Putin ja que fins i tot Europa, d’una manera o altra, ha continuat comprant gas rus, senzillament perquè el necessita. I Putin, com demostra aquest dies, ataca cada dia i cada nit les infraestructures energètiques per fer passar fred i acabar amb la moral de la població ucraïnesa. Contra això els drons i satèl·lits no hi poden fer res.

¿Aceptará Ucrania que ya no puede ganar?

Xavier Rius, El Triangle en castellano, martes 24 de febrero de 2026

Se cumplen cuatro años de la invasión de Ucrania por parte de Rusia, acción llamativa con la que Putin pretendía derrocar al gobierno legítimo de Volodomir Zelensky, poner un presidente títere en Kíiv y anexionarse para siempre el Donbass y otros territorios rusófonos, haciéndolos volver a la madre patria. Una madre patria dicha en el pasado Imperio Ruso y Unión Soviética a la que regresaría con Putin que, una vez anexionado buena parte del territorio, dejaría bajo el control del gobierno tutelado de Kíiv lo que quedara, que obedecería dócilmente a Moscú.

Putin se quería reflejar en el Imperio de los Románov y con Stalin para hacer grande una Rusia de la que para él Ucrania era parte. Creía que aunque formalmente continuase como un estado independiente, una vez anexionada Crimea, el Donbás y otras zonas rusófonas, este estado independiente,Ucrania, volvería a ser la tierra de los límites y los confines de Rusia, propiedad de Rusia y dentro de Rusia. «Kraína» en algunas lenguas eslavas significa «la tierra de los límites», «de la frontera» o «de los confines». «U Kraína» en ruso significa «la tierra de nuestra frontera». Está también la Kraína croata, poblada mayoritariamente por serbios, que tenía este nombre porque hace unos siglos era la tierra de frontera de la cristiandad frente a los turcos musulmanes. Y sufrió una de las más cruentas guerras yugoslavas en 1991. Y Putin, que deseaba pasar a la historia como Pedro el Grande o como Stalin, intentó conquistarla para evitar que los ciudadanos llevaran su U-Kraína, hacia Occidente, hacia las democracias liberales, la Unión Europea y quizá también hacia la OTAN. Pero Kraína en lengua ucraniana no significa «la tierra de los límites o frontera», sino «nuestra tierra, nuestra patria». Y los ucranianos, hablen ruso o ucraniano, no olvidan los millones de muertos provocados por el hambre con que Stalin les intentó destruir mientras les quitaba el grano para alimentar a Rusia.

A pesar del éxito militar de los primeros días en marzo de 2022, con los tanques rusos llegando a Kíiv, el ejército ucraniano los hizo retroceder o los destruyó, si bien no pudo evitar la caída de la ciudad costera de Mariúpol, y parte de las regiones de Kherson y Zaporiya. En cambio, en cuatro años Putin no ha conseguido el control de todo el Donbás, manteniendo Ucrania un veinte por ciento del territorio de Donetsk. Ucrania ha combatido la superioridad militar Rusa con drones guiados por los satélites Starlink que han cambiado las tácticas y estrategias de la guerra moderna. Doloroso ha sido para Putin no conquistar la joya de la corona, la culta y mítica Odessa,la ciudad costera de Ucrania en medio de la franja marítima que mantiene Kíiv desde la desembocadura del río Dniéper hasta la del Danubio.

Donald Trump prometió que acabaría con la guerra en una semana, y a pesar de los últimos encuentros celebrados hace un mes en los Emiratos Árabes, y los de la semana pasada en Ginebra, el gobierno de Zelensky, a quien Trump le ha retirado parte del apoyo militar, de satélites y financiero, se niega a claudicar ya que Putin exige que se le entregue ese veinte por ciento de Donetsk que Ucrania mantiene. Un territorio que conserva gracias a la pérdida de la vida de miles de soldados. Pero Ucrania tampoco quiere claudicar ya que cree que si ahora entrega todo el Donbás a cambio de la paz, no tiene ninguna garantía de que Putin no quiera conquistar de aquí a un tiempo más territorio. La ONU y una fuerza de cascos azules de interposición, gracias a Trump, no sería ya ninguna garantía de seguridad para evitar que Putin traspasara las líneas del armisticio. Y Putin rechaza que se desplieguen tropas de estados de la Unión Europea, o sea de la OTAN.

Zelensky está ahora en una encrucijada histórica. Sabe que si no consigue un armisticio indefinido en base a la actual línea del frente, le será difícil con la disminución de la ayuda militar, financiera y de telecomunicaciones parar, no sólo nuevas ofensivas rusas a lo que le queda de Donetsk, sino también una posible ofensiva rusa en el sur hacia Odessa. Ofensiva que si fuese exitosa para Putin, dejaría a Ucrania sin ninguna salida al mar, por lo que le acabaría pasando como a los palestinos que, como nos confirman los mapas, después de rechazar cada mala oferta de Israel, la siguiente siempre ha sido mucho peor. Y si Zelensky acepta ahora perder esta parte del Donbás, para garantizarse el fin de la guerra y mantener Odessa y los puertos por los que exporta el grano e importa otros productos, cree que sin una garantía de seguridad por parte de Estados Unidos, Europa y la OTAN, nada evitará que Putin rompa el acuerdo y se lance a conquistar más territorio para acabar el trabajo.

Rusia tiene muchos más habitantes que Ucrania y puede conseguir nuevos soldados para hacer de carne de cañón en las cárceles, con mercenarios, con guerrilleros chechenos a los que no les tiembla el cuchillo a la hora de cortar el cuello a los enemigos o con jóvenes con poco futuro laboral de las regiones asiáticas de Rusia. Las sanciones económicas no espantan a Putin ya que incluso Europa, de una manera u otra, ha continuado comprando gas ruso, sencillamente porque lo necesita. Y Putin, como demuestra estos días, ataca cada día y cada noche las infraestructuras energéticas para hacer pasar frío y acabar con la moral de la población ucraniano. Contra esto los drones y satélites no pueden hacer nada.

Leer en castellano en El Triangle

RECUPERO AQUESTS VÍDEOS DE FA 4 ANYS SOBRE EL CONFLICTE 

LA PUJADA D'ALIANÇA CATALANA i ELS PACTES QUE POTSER VINDRAN, El Triangle

   

LA PUJADA D'ALIANÇA i ELS PACTES QUE VINDRAN

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 24 de novembre de 2025

A cap partit ha estranyat l’espectacular pujada d’Aliança Catalana que anuncia l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, perquè les enquestes que fan els propis partits ja apuntaven des de setembre que, de celebrar-se eleccions catalanes, la formació de Sílvia Orriols viuria una espectacular pujada, atrapant o superant Junts. Una pujada que no perjudicaria a Vox, tot i que alguns votants de Vox optarien per Orriols, ja que la formació d’Ignacio Garriga també incrementaria els seus escons amb nous votants, sobretot d’homes joves.

Moltes dones són refractàries a votar Vox en no compartir l’ultra catolicisme d’Ignacio Garriga i el seu rebuig a l’avortament, també en el cas de violació. Alguna d’aquestes enquestes que tenen els partits des de finals d’estiu, no pronostica només que Aliança igualaria o superaria Junts, sinó que Esquerra, contràriament al que ha dit el CEO, no pujaria i la segona plaça podria estar ocupada per Aliança amb 21 i o 22 escons. Les ziga-zagues que ha fet Junts els últims mesos, tant a nivell d’alguns alcaldes, com trencant amb Pedro Sánchez, es deuen al pànic que han provocat aquestes enquestes, unit a la percepció de molts alcaldes que molts ciutadans d’aquí un any i mig a les municipals poden donar el vot a Aliança. Segons el sondeig del CEO, un de cada cinc votants de Junts donaria ara la confiança a Aliança, si bé Aliança més a més de nodrir-se com Vox d’abstencionistes i joves nous votants, rebria vots de persones que havien votat a tots els altres partits. El CEO també diu que Aliança seria primera força a les demarcacions de Lleida i Girona.

No desenvoluparé per enèsima vegada el que penso de que si els partits de centre dreta, com estan fent Junts i el PP, copien les propostes o s’acosten a Aliança i Vox, l’únic que aconsegueixen és que els partits que barregen la xenofòbia amb el populisme anti-política creixin encara més, perquè el votant entre la còpia i l’original sempre tria l’original. Però de la mateixa manera que si Pedro Sánchez cau i Feijóo és el nou president, Abascal, sigui segona o tercera força al Congrés, confia esdevenir el veritable cap de l’oposició per retreure a Feijóo que “fa les mateixes polítiques que Pedro Sánchez ja que vostè és un titella de Brussel·les i Von der Leyen”, Orriols confia que. quedi segona, tercera o quarta força, sigui la veritable oposició al nou govern de la Generalitat.

Amb les dades del sondeig del CEO va d’un o dos escons que es pugui repetir el pacte entre el PSC, Esquerra i els Comuns. Pel que sembla que l´únic govern estable que es podria formar seria l’investit amb els vots dels socialistes, Junts i ERC. Però no veig ara per ara als de Puigdemont preparats per fer aquest pacte d’investidura o potser un tripartit, i menys decidint-ho amb Puigdemont ja a Catalunya, passant a la història com que va tornar per beneir la sociovergència, oblidant l’1 d’octubre. L’opció d’un govern de majoria independentista de Junts, ERC, Aliança i la CUP és totalment inversemblant.

De moment, però, confiant que Salvador Illa acabi la legislatura, tenim les municipals a un any i mig vista. I si Pedro Sánchez aguanta, podria convocar les generals simultàniament a les municipals. I aquí Aliança tindria un problema.

Aliança només es presentarà a les municipals allà on tingui un grup consolidat, o sigui com a molt entre cent o dos-cents municipis. Orriols ha dit diverses vegades que Aliança no es presentarà a les eleccions de la metròpoli, o sigui d’Espanya, ja que “a Madrid no hi tenim res a fer”. Però també va dir que no faria com anteriors alcaldes de Ripoll com Jordi Munell i Eudald Casadesús, que eren alcaldes i diputats, en considerar-ho incompatible, i arribada l’hora s’hi va presentar.

En el cas que les municipals coincideixin amb les generals, la campanya dels ajuntaments quedarà mediàticament bastant solapada per la de les generals, més enllà que serà difícil d’explicar que es demana el vot per Aliança a l’urna de les municipals i es proposi abstenció o vot nul per la de les generals. Quin argument tenen els dirigents d’Aliança que contradiuen la lideressa per sí anar a Madrid? Doncs que es deixaria clar que no s’investiria ningú, però si dels diputats d’Aliança al Congrés depenia que hi hagués una majoria per juntament amb Vox collar al PP per fer una llei d’estrangeria que acabés les regularitzacions i permetés les expulsions massives, o lleis que trenquessin amb imposicions de Brussel·les als pagesos, Aliança no tindria cap problema per donar el vot, de la mateixa manera que Orriols ha reintegrat la Policia Nacional a la Junta de Seguretat de Ripoll per facilitar que, els qui tenen la competència per expulsar, ho puguin fer més fàcilment.

                                        

• 
  
  

La subida de Aliança y los pactos que vendrán

Xavier Rius, periodista, El Triangle 25 de noviembre de 2025

A ningún partido ha extrañado la espectacular subida de Aliança Catalana que anuncia el último barómetro del Centro de Estudios de Opinión, porque las encuestas que hacen los propios partidos ya apuntaban desde septiembre que, de celebrarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols viviría una espectacular subida, atrapando o superando a Junts. Una subida que no perjudicaría a Vox, aunque algunos votantes de Vox optarían por Orriols, ya que la formación de Ignacio Garriga también incrementaría sus escaños con nuevos votantes, sobre todo de hombres jóvenes.

Muchas mujeres son reacias a votar a Vox al no compartir el ultra catolicismo de Ignacio Garriga y su rechazo al aborto, también en el caso de violación. Alguna de esas encuestas que tienen los partidos desde finales de verano, no pronostica sólo que Aliança igualaría o superaría a Junts, sino que Esquerra, contrariamente a lo que ha dicho el CEO, no subiría y la segunda plaza podría estar ocupada por Aliança con 21 o 22 escaños. Las decisiones que ha tomado Junts en los últimos meses, tanto a nivel de algunos alcaldes, como rompiendo con Pedro Sánchez, se deben al pánico que han provocado estas encuestas, unido a la percepción de muchos alcaldes de que muchos ciudadanos de aquí a un año y medio en las municipales pueden dar el voto a Aliança. Según el sondeo del CEO, uno de cada cinco votantes de Junts daría ahora la confianza a Aliança, si bien Aliança además de nutrirse como Vox de abstencionistas y jóvenes nuevos votantes, recibiría votos de personas que habían votado a todos los demás partidos. El CEO también dice que sería primera fuerza en las demarcaciones de Lleida y Girona.

No desarrollaré por enésima vez lo que pienso de que si los partidos de centro derecha, como están haciendo Junts y el PP, copian las propuestas o se acercan a Aliança y Vox, lo único que consiguen es que los partidos que mezclan la xenofobia con el populismo anti-política crezcan aún más, porque el votante entre la copia y el original siempre elige el original. Pero del mismo modo que si Pedro Sánchez cae y Feijóo es el nuevo presidente, Abascal, sea segunda o tercera fuerza en el Congreso, confía en convertirse en el verdadero jefe de la oposición para reprochar a Feijóo que «hace las mismas políticas que Pedro Sánchez ya que usted es un títere de Bruselas y Von der Leyen«. Orriols confía en que, quede segunda, tercera o cuarta fuerza, ser la verdadera oposición al nuevo gobierno de la Generalitat.

Con los datos del sondeo del CEO va de uno o dos escaños que se pueda repetir el pacto entre el PSC, Esquerra y los Comunes. Por lo que parece que el único gobierno estable que se podría formar sería el investido con los votos de los socialistas, Junts y ERC. Pero no veo hoy por hoy a los de Puigdemont preparados para hacer este pacto de investidura o quizás un tripartito, y menos decidiéndolo con Puigdemont ya en Cataluña, pasando a la historia como que volvió para bendecir la sociovergencia, olvidando el 1 de octubre. La opción de un gobierno de mayoría independentista de Junts, ERC, Aliança y la CUP es totalmente inverosímil.

De momento, sin embargo, confiando en que Salvador Illa acabe la legislatura, tenemos las municipales a un año y medio vista. Y si Pedro Sánchez aguanta, podría convocar las generales simultáneamente a las municipales. Y aquí Aliança tendría un problema.

Aliança sólo se presentará a las municipales allí donde tenga un grupo consolidado, o sea como mucho entre cien o doscientos municipios. Orriols ha dicho varias veces que Aliança no se presentará a las elecciones de la metrópoli, o sea de España, ya que «en Madrid no tenemos nada que hacer». Pero también dijo que no haría como anteriores alcaldes de Ripoll como Jordi Munell y Eudald Casadesús, que eran alcaldes y diputados, al considerarlo incompatible, y llegada la hora se presentó.

En el caso de que las municipales coincidan con las generales, la campaña de los ayuntamientos quedará mediáticamente bastante solapada por la de las generales, más allá de que será difícil de explicar que se pide el voto para Aliança en la urna de las municipales y se proponga abstención o voto nulo en la de las generales. ¿Qué argumento tienen los dirigentes de Aliança que contradicen a la lideresa por si ir a Madrid? Pues que se dejaría claro que no se investiría a nadie, pero si de los diputados de Aliança en el Congreso dependiese que hubiera una mayoría para junto con Vox apretar al PP para hacer una ley de extranjería que acabara con las regularizaciones y permitiera las expulsiones masivas, o leyes que rompieran con imposiciones de Bruselas a los campesinos, Aliança no tendría ningún problema para dar su voto, al igual que Orriols ha reintegrado la Policía Nacional a la Junta de Seguridad de Ripoll para facilitar que, quienes tienen la competencia para expulsar, lo puedan hacer más fácilmente.

Llegir al Triangle en català

Clica aquí para leer en castellano en El Triangle 

                                                

Publicat a l'edició de paper el 10 de desembre 2025

La derrota del sahauís? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 3 de novembre de 2025

Cinquanta anys després de la Marxa Verda amb la que el Marroc va ocupar bona part del territori de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar divendres una resolució que, contradient les seves anteriors resolucions partidàries de la lliure determinació del territori amb la celebració d’un referèndum, afirmava que el pla d’autonomia proposat pel Marroc era la proposta més viable per acabar el conflicte. Així doncs la integració al Marroc deixa de ser una de les dues opcions possibles, per esdevenir l’avalada pel Consell de Seguretat de l’ONU.

Un Consell de Seguretat que des de 1992, en signar-se l’alto el foc entre Marroc i el Front Polisario, proposava la celebració d’un referèndum en el que els sahrauís havien de triar entre la independència o la integració al Marroc. I a tal efecte es desplegava una missió civil i militar, anomenada Missió per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, MINURSO que, a més de garantir l’alto el foc havia d’organitzar-lo. Un referèndum acceptat inicialment pel rei Hassan II del Marroc en el que votarien tant els sahrauís que eren als camps algerians de Tinduf, com els que vivien a la part ocupada pel Marroc.

Però quan s’havia de fer, l’any 1997 o el 1998, Marroc el va rebutjar en exigir que hi poguessin participar també els colons que Rabat hi va desplaçar després d’ocupar el territori. Quan el 2003 el Front Polisario va acceptar que els colons marroquins i els seus fills poguessin votar, el nou rei, Mohamed VI se’n va desdir, rebutjant el referèndum en no fiar-se dels colons i dels seus fills, ja que molts havien abraçat la causa independentista.

A partir de llavors tot quedà bloquejat amb el Marroc controlant la major part de territori, mentre el Polisario que controla poc més d’una quarta part a l’est del mur construït pel Marroc, demanava que Espanya exercís el seu lideratge com antiga metròpoli. Però els governs de Madrid, governés qui governés, estava collat pel Marroc amb els fluxos migratoris, els acords de pesca, la pressió vers Ceuta i Melilla, les pasteres a Canàries i la necessària col·laboració antiterrorista, en ser marroquins la majoria de terroristes islàmics autors d’atemptats a Espanya.

La cosa es complicarà més pels sahrauís quan el 2020 Donald Trump, desmarcant-se del que deia la ONU, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara a canvi que Marroc se sumés als anomenats Acords d’Abraham i reconegués l’estat d’Isarel. Simultàniament el Polisario va considerar que la construcció per part del Marroc d’una carretera i deixar-hi allà tropes, en una franja de territori que havia de ser neutral, trencava l’acord, anunciant que tornava a la guerra. Però Algèria, protectora dels sahrauís no va facilitar armament, com havia fet fins 1991, per que tornessin a la guerra i aquest retorn a la guerra no ha estat tal, sinó només bombardejos esporàdics i escaramusses que certament han provocat morts de marroquins, sahrauís i mauritans.

Entre 1998 i 2004, vaig entrevistar tres vegades pel diari Avui a Mohamed Abdelaziz, líder del Polisario i president de la República Sahrauí, i em consta que ell estava convençut que el referèndum es faria. Però a partir de la dimissió de l’ex Secretari d’Estat americà, James Baker, com a mediador o enviat especial del Secretari General de l’ONU, i l’increment del terrorisme gihadista, el Marroc va convertir-se en un país i un règim que havia de ser protegit ja que Europa i el Estats Units van considerar prioritari que la monarquia de Mohamed VI no perillés. Mentre, els sahrauís van anar perdent suports i aliats. Simultàniament s’ha produït un altre element estratègic a la regió. L’increment de la activitat gihadista a la veïna Mali i la pèrdua de la influència francesa, retirant París fa dos anys les tropes mentre Rússia amb tropes o mercenaris es feia amb el control de bona part del Sahel. Potser un dels motius pel que Rússia no va vetar i bloquejar divendres la resolució de l’ONU que avala la proposat marroquina pel Sàhara és que potser a canvi rebia el vistiplau tàcit per continuar expandint la seva influència al Sahel en un moment que el regim militar de Mali podria caure assetjat per les milícies islamistes del Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM) que són prop de la capital de Mali, Bamako.

Ara el Marroc, on fa uns parell de mesos van esclatar fortes protestes espontànies dels joves per la manca d’oportunitats laborals, governat per Mohamed VI de qui es diu que pateix una malaltia greu, haurà de detallar el seu pla d’autonomia i com gestionaria el retorn de prop de dos cents mil sahrauís al territori, on bona part de la població va ser reemplaçada per colons marroquins. I pel que fa al Polisario, liderat des de la mort de Mohamed Abdelaziz per l’històric Brahim Gali sembla que es mantindrà ferm rebutjant la proposta, i potser intentarà que hi hagi alguna mena d’intifada a les ciutats de l’Aaiun, Smara i Dajla de la població sahrauí autòctona.

Cal veure què pensa fer el règim algerià del president Abdelmadjid Tebboune. L’enviat de Donald Trump, l’empresari Steven Witkoff, ha augurat que en dos mesos Marroc i Algèria faran les paus i obriran la frontera que està tancada des de fa dècades i es posaran d’acord pel que fa al Sàhara. Dubto, però, que Algèria abandoni ara els sahrauís. I aquí el pla de pau, a diferència del que volen Trump i Witkoff per Gaza i Ucraïna, no implica grans negocis immobiliaris, ni facilita els seus negocis amb les monarquies petrolieres.

Imatge de la ciutat de l'Aaiun

Leer en castellano en El Triangle

Publicat a l'edició de paper del 12 de novembre de 2025 una mica retallat

PAU ETERNA O NOMÉS D'UN ANY PER NO ESPATLLAR EL NOBEL DE TRUMP? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 13 d'octubre de 2025 

Donald Trump ha afirmat diverses vegades a la cimera de  Xarm el-Xeikh en la que Els Estats Units, Egipte, Qatar i Turquia han signat l’acord d’alto del foc a Gaza, que aquest acord de pau era el que esperava el Pròxim Orient després de tres mil anys de guerres. No se on ubica Trump l’inici del conflicte perpetu, si a la bíblica expulsió del jueus d’Egipte que creuaren el Mar Roig en sentit invers al vol que ha fet avui Trump des d’Israel on ha estat aclamat a la península del Sinaí, en no haver-hi datació fiable d’aquest fet que narra la Bíblia i la Torà. Però si Trump es referia a l’expulsió dels jueus de Jerusalem que foren desterrats a Babilònia, per ordres de  Nabucodonosor, aquest fet històric va tenir lloc el l’any 597 abans de Crist, o sigui que Trump s’equivoca en quatre segles.

Cimera de menys de quatre hores que ha tingut tres actes, en la que no hi has assistit ni signant els que teòricament acorden la pau, Israel i Hamàs. I pel que  fa a la debilitada Autoritat Palestina, el seu president Mahmud Abbas, després de saludar Trump acompanyat de Macron, no ha assistit a l’acte de signatura quedant buida la seva butaca al costat de la del secretari general de la ONU, Antonio Guterres, juntament amb els mandataris mundials entre els qui hi havia Pedro Sánchez.

Trump, primer en el seu discurs a Knesset o parlament d’Isarel, i després a Xarm el-Xeikh  s’ha atribuït a ell i als seus col·laboradors haver aconseguit una pau que durarà fins l’eternitat amb un convenciment similar al que tenia l’any 1940 Hitler quan es presentava com fundador del Reich del Mil anys. Però ha eludit detallar en que es basarà aquest pla de pau que ha de ser etern i quina opció de futur es donarà als palestins més enllà de que la comunitat internacional amb els diners de l’ONU, Europa i els paísos islàmics financin una reconstrucció que Trump i els seus assessors empresaris i mediadors, Steve Witkoff i Jared Kushner hi volen guanyar diners o aconseguir contraprestacions amb més negocis a Aràbia Saudita, els Emirats i Qatar.

Donald Trump postulant-se de nou per guanyar d’aquí un any el Nobel de la Pau no ha estat l´únic protagonista. Ho ha sigut també el president i dictador egipci, Abdelfatah al-Sisi, qui ha reforçat la seva imatge organitzant la cimera i ha recordat al menys dues vegades a Trump que la opció amb la que ha d’acabar aquest pla de pau és l’autodeterminació del poble palestí esdevenint un estat. Al Sisi té el mèrit d’haver-se negat a facilitar la neteja ètnica que Netanyahu, Trump i Elon Musk volien fet de la franja per fer-hi una Riviera, en rebutjar obrir la porta al flux de palestins que Israel que haguessin fugit de les bombes o la fam. De fet molts palestins consideren una victòria la fi de la guerra, perquè Netanyahu i els seus ministres racistes Ben Gvir i Bezalel Smotrich no han aconseguit el que pretenien, fer fora al màxim de palestins possibles. I efectivament n’han mort setanta mil i probablement ara marxaran molts malalts i ferits cap a hospitals de l’estranger, però no hi ha hagut una nova Nakba o desplaçament massiu de població cap a fora de Gaza.

El general Al Sisi ha sortit reforçat i s’ha legitimat davant els àrabs i musulmans en reivindicar la creació d’un estat palestí. Ell no acabarà com Anuar el Sadat que signà el 1979 la pau amb Israel a canvi que es retirés de la península del Sinaí que ocupava i de que Egipte reconegués Israel, que va ser assassinat poc després en una desfilada militar per un grup de soldats islamistes. La pau o apropar-se a l’enemic massa vegades s’ha cobrat la vida vida d’alguns que ho van intentar, com Abdul·là I de Jordània,  besavi de l’actual rei, assassinat a la mesquita d’Al Aqsa de Jerusalem el 1951, o a com li va passar a la banda contrària al primer ministre israelià Yitshaq Rabbín assassinat el per Yigal Amir, un jueu ultranacionalista. Rabbin donava suport al procés de pau d’Oslo qu havia de desembocar en la creació d’un estat palestí. De fet els hereus polítics de l’assassí de Rabbin, com Ben Gvir o Smotrich desenvolupen avui carteres clau en el govern de Netanyahu. Però per més que Al Sisi hagi demanat la creació d’un estat palestí, aquesta opció no només no està en l’agenda de Trump i de Netanyahu, sinó que seria difícil de formalitzar-lo amb 700.000 colons a Jerusalem Est Cisjordània i els nous assentament que pretén fer ara Israel al nord de Betlem, incomunicant el nord i sud de Cisjordània.

Sense saber què es pensa oferir als gazatians ni si més enllà que s’aprovin noves colònies i assentaments, la pau resultarà impossible si els colons amb el suport de l’exèrcit continuen  assaltant, cremant cases i apropiant-se terres de palestins a Cisjordània. Accions que ja han provocat aquests dos anys mil morts de civils desarmats que han quedat impunes. I evidentment sense un retorn de la legitimitat a l’Autoritat Palestina, si pot ser amb líders com l’encara empresonat Marwan Barghuti, els palestins no recuperan l’esperança. Perquè com deia a La Vanguardia dies abans del 7 d’octubre de 2023 l’ex cap del Shim Bet els serveis secrets d’Israel,  el general Ami Ayalon, a Israel no hi haurà pau fins que el palestins tinguin esperança.

Hi ha un element positiu d’aquest estrany acord de pau i de la delirant escenificació  que s’ha fet i li han fet avui a Donald Trump. Com ha dit a la compareixença final el primer ministre pakistanès, quan Trump l’hi ha demanat que agafés la paraula, el govern pakistanès ha tornat a proposar Trump pel Nobel de la pau. Per aixó hem de confiar que al menys durant els propers dotze mesos Trump, per guanyar-se’l, ha de fer que la pau es mantingui i el procés avanci, mes enllà de la feina de les excavadores, formigoneres i els camions amb menjar que entraran a Gaza. Perque si Netanyahu, Ben Gvir i Smotrich continuen animant o tolerant que els colons  matin palestins a Cisjordània i els hi cremin les cases i les terres, la violència continuarà.  Penso que certament l’alto el foc i la fi de la guerra ha arribat ara a Gaza per l’emprenyament de Trump amb Netanyahu que va bombardejar Doha, la capital de Qatar, posant en perill els negocis del seu gendre Jared Kushner, del mediador i promotor immobiliari Steve Witkoff, i d’ell mateix a qui Qatar va dir que li regalia el nou Air Force One. Però Netanyahu sense l’armadura de la guerra i els tribunals assetjant-lo pels diversos casos de corrupció i amb uns colons ultrareligiosos representats per Smotrich i Ben Gvir, faran tot el possible per rebentar la pau, ja que per ells la guerra constant o sigui eterna, és els camí amb que aspiren construir el Gran Israel bíblic mentre esperen la tornada del Messies.

Xavier Rius Sant, periodista   

 

  

Leere en castellano en El Triangle

Ada Colau i la desmemòria de les associacions jueves catalanes. El Triangle. Va ser el govern d’Ada Colau el que el juliol de 2018 va proposar i aprovar canviar el nom del carrer dit fins llavors Sant Domènec del Call, nom que lloava la matança de l'any 1.391, pel de Salomó Ben Adret. Una petició que les entitats jueves havien demanat sense èxit a anteriors equips de govern de Convergència i del PSC sense ser escoltades.

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 5 d'octubre de 2025 dilluns

Un servidor discrepa d’algunes de les coses que proposen els Comuns, Sumar i Podem, però m’indigna que els representants de les comunitats i entitats jueves catalanes, juntament amb associacions catalanes d’amistat amb Israel, qualifiquin a l’eurodiputat dels Comuns, Jaume Asens, coordinador de l’equip jurídic de la Flotilla, i a l’exalcaldessa Ada Colau que hi ha participat, d’antisemites o judeofòbics, mentre les autoritats israelianes qualifiquen Colau a més d’antisemita de terrorista. Però ja se sap, les persones que han perdut qualitats o característiques humanes com el pensament crític i la capacitat d’empatitzar, com Netanyahu i els qui li donen suport i com li va passar a Hitler, Stalin o Milosevic i els líders paramilitars serbis que assetjaven Sarajevo, ho tenen fàcil per desqualificar als adversaris polítics insultant la memòria col·lectiva.

Als Balcans vaig conèixer molta gent que negava o justificava per exemple el setge de Sarajevo i les matances diàries de civils que provocaven, apel·lant al que havien viscut i patit els seus avantpassats a la primera o segona guerra mundial o fins i tot a la batalla de Kosovo contra el turcs de 1389. Moltes vegades persones o pobles que han estat maltractats esdevenen maltractadors. Molts homes o dones maltractadors van ser maltractats de nens, i d’adults repeteixen el mateix patró. Així esdevenen uns agressors que maltracten sense sentiment de culpa en ser incapaços de dissociar la seva violència de la que van patir els seus avantpassats. I tot i ser botxins i agressors, es creuen que ells són les víctimes, sense ser capaços de percebre les víctimes de la violència que ara exerceixen, no són els qui els van agredir a ells o als seus avantpassats fa tres generacions o sis segles.

Israel, lamentablement, es va construir sobre l’expulsió de part dels legítims habitants de Palestina, sense que els que van anar allà com a víctimes de l’Holocaust, fossin capaços d’adonar-se que estaven fent una nova neteja ètnica i unes deportacions de població en la que ells passaven a ser els agressors. I això és el que fa ara bona part de la societat israeliana que és incapaç de reconèixer que a Gaza estan fent un genocidi, mentre a Cisjordània, on aquests últims dos anys s’ha assassinat mil palestins i cada dia són cremades cases palestines per part dels colons o les forces policials i militars que actuen amb plena impunitat, estan perpetrant una nova neteja ètnica contra civils innocents.

L’atac del 7 d’octubre de fa dos anys enderrocant les defenses d’Israel a Gaza i assassinant Hamàs més d’un miler de civils i segrestant-ne 250, evidentment és condemnable, però el futur que vindrà amb tanta mort i destrucció a Gaza i l’expansió a Cisjordània i l’odi que ha engendrat, serà molt pitjor pels palestins que el que els oferien les propostes anteriors. Però aquella acció del 7 d’octubre que condemno, va demostrar a l’arrogant societat israeliana que mai podrà tenir pau sinó dona una alternativa de futur realista als palestins. Alternativa que només pot ser un estat palestí o un estat binacional únic per palestins i jueus, a no ser que Israel vulgui convertir-se en un estat d’apartheid com era Sudàfrica.

Perquè dic que és un insult que es qualifiqui Colau d’antisemita o anti jueva? Doncs perquè va ser el govern d’Ada Colau el que el juliol de 2018, en el seu primer mandat, va proposar i aprovar canviar el nom del carrer dit fins llavors Sant Domènec del Call pel de Salomó Ben Adret. Una petició que les entitats jueves havien demanat sense èxit a anteriors equips de govern de Convergència i del PSC sense ser escoltades. Aquest carrer del call jueu de Barcelona s’anomenava “Sant Domènec del Call” per commemorar la matança de mes de tres-cents jueus en el carrer que era una de les entrades del call. Assalt instigat i permès per les autoritats catalanes cristianes que va tenir lloc del 5 al 8 d’agost del 1391, dia de Sant Domènec. Així doncs, Barcelona en haver posat al carrer d’entrada al call el nom del sant del dia en que van haver-hi més jueus morts, donava a entendre que aquella matança va ser justa protegida i beneïda pel sant del dia. I a petició de les entitats jueves -les mateixes que ara acusen l’ex-alcaldessa d’antisemita- Ada Colau va proposar al ple municipal canviar-lo pel de Salomó Ben Adret (1235-1310) que va ser rabí de Barcelona durant més de 40 anys i es considera una figura cabdal de la història de la cultura catalana medieval i referent de convivència a Barcelona d’aquells temps.

                                       

Ada Colau embarcant a la Flotilla cap a Gaza el passat 31 d'agost a Barcelona

Leer en castellano en El Triangle

Torna el Districte 11

 

El passat dilluns l’alcalde Jaume Collboni, acompanyat de l’ambaixador de Palestina a Espanya, Husni Abdel Wahed, va presentar la creació del nou Districte 11 de l’ajuntament de Barcelona que, amb un pressupost inicial d’un milió i mig d’euros, treballarà per la reconstrucció de les ciutats de Palestina. Recupera així el nom de la iniciativa creada per Pasqual Maragall el 1995, que tenint Barcelona deu districtes incorporava la ciutat germana de Sarajevo, que el 1984 havia estat seu dels Jocs Olímpic d’Hivern, com a districte 11 de Barcelona. Una iniciativa que va tenir el suport de tots els grups municipals, acompanyant el cap de l’oposició, Miquel Roca, a Maragall en un dels primers viatges a la ciutat que havia patit tres anys de setge.

Aquell primer Districte 11 va obrir una seu a Sarajevo, dirigint l’oficina primer el periodista Carles Bosch i després el també periodista Eric Hauck, sent el funcionari municipal Manel Vila, el seu gerent. I Barcelona amb el suport d’altres institucions espanyoles i internacionals com el Comitè Olímpic Internacional va reconstruir el barri olímpic de Mojmilo, el pavelló olímpic de Zetra i va servir de base logística des de la que van poder treballar altres ajuntaments, entitats i ONG catalanes i espanyoles en altres projectes humanitaris. Amb Joan Clos ja com alcalde, va liderar el 1999 l’ajuda als refugiats de Kosovo, obrint també una oficina a Pristina que va estar operativa més d’un any.

Ara bé, Joan Clos va perdre el seu interès en la iniciativa, desapareixent com a tal Districte 11 que va canviar de nom passant a ser reconvertit en Barcelona Solidària. Tot i això, l’Alt Representant de Política Exterior de la Unió Europea, Javier Solana, i el mateix Secretari General de l’ONU, Kofi Annan, cada cop que anaven a Bòsnia o abordaven la seva reconstrucció es referien al que havia fet Barcelona amb Districte 11 com a exemple, i van haver-hi intents contradictoris des del mateix ajuntament de Barcelona de recuperar l’empenta i el nom. Una de les accions que es va fer sota el paraigües de Barcelona Solidària i el Pla Municipal de Cooperació va ser l’agermanament amb les ciutat de Tel Aviv i Gaza, assumint Barcelona la construcció el 2004 del Parc de la Pau a Gaza, inaugurat el 2005 que quatre anys després seria totalment destruït per Israel en una de les seves ofensives.

En l’actual context del genocidi que està patint la franja i l’increment dels atacs i l’ampliació d’assentaments a Cisjordània, Jaume Collboni fa un mes havia de visitar les ciutats de Betlem i Ramallah, convidat pels seus alcaldes. Visita que no va poder fer en negar Israel el visat d’entrada. I des dels camps de refugiats palestins de Jordània, acompanyat de la regidora Maria Eugènia Gay, anuncià que Barcelona tornaria a crear un onzè districte des del que es gestionaria la solidaritat amb Palestina. Projecte que efectivament es va presentar dilluns en l’acte solemne al Saló de Cent en el que anuncià que la regidora Maria Eugènia Gay en seria la responsable i l’ara ja jubilat Manel Vila seria el president del Consell Assessor del Districte 11.

Benvingut sigui aquest projecte de reconstrucció a Gaza i Cisjordània. Però més enllà dels dubtes del grup de Junts sobre si donar-hi suport -el regidor Jordi Martí, va abandonar l’acte de dilluns mentre parlava l’ambaixador palestí evitant aplaudir-lo i unir-se a la foto final- i l’evident oposició de Vox i potser també del PP que no hi van assistir, el projecte pot trobar molts entrebancs en ser totalment diferent la situació de la Bòsnia de 1996 de la de la Palestina de 2025. D’entrada a Bòsnia les autoritats sèrbies van acceptar que l’ONU, l’OTAN i la Unió Europea jugués un paper determinant amb un Alt Representant reconegut per tothom i uns cascos blaus desplegats. Però ara, no només no s’ha acabat la guerra de destrucció i desplaçament de població a Gaza sinó que Israel està expandint els assentaments a Cisjordània, mentre l’exèrcit i els colons maten cada dia ciutadans desarmats i els cremen les cases.

I no perdonant Netanyahu que Espanya hagi liderat la nova onada de reconeixements internacionals de Palestina i que des de Barcelona sortís la Flotilla, està per veure si l’actual govern de l’estat jueu permetrà o no la presencia de funcionaris i cooperants de Barcelona. Evidentment sí que Barcelona podrà ajudar als refugiats palestins dels camps de Jordània i el Líban. Però reconstruir Gaza o Cisjordània in situ com ho va fer a la devastada Sarajevo, potser a curt termini no serà possible.

Leer en castellano en El Triangle

Husni Abdel Wahed, ambaixador de l'Estat de Palestina a Espanya

Jaume Collboni amb Manel Vila

M Eugènia Gay, Jaume Collboni i Husni Abdel Wahed

ACUSAR ISRAEL DE GENOCIDI NO ÉS NI ANTISEMITISME NI ANTISIONISME. Ho explico al Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 7 de setembre de 2025

Des de 1996 he escrit dotzenes d’articles a diaris, sobretot a  El País i l’Avui i també a revistes i al meu blog sobre els delictes d’incitació o justificació del genocidi, negació de l’Holocaust i promoure la rehabilitació de règims que van cometre genocidis. Delictes tipificats des de 1995 als articles 510 i 607 del Codi Penal, que després de sentències dels tribunals Suprem i Constitucional sobre els casos de les llibreries Europa i Kalki de Barcelona, fent prevaldre la llibertat d’expressió, van tombar parcialment el redactat d’aquests articles que van haver de ser reformulats l’any 2015 amb un nou redactat. Redactat que aviat haurà de tornar a passar la revisió per part del Tribunal Constitucional després de la nova condemna de presó imposada per l’Audiència de Barcelona ara fa un any a l’editor neonazi, Pedro Varela.

El primer article sobre la qüestió el vaig publicar a El País 14 de desembre de 1996 quan els Mossos d’Esquadra van escorcollar la llibreria. Procés que va portar al judici que es va celebrar, el el 16 d'octubre de 1998, al qual vaig assistir i en el que juntament amb SOS Racisme feien d’acusació particular diverses associacions jueves a les que acompanyava Simon Samuel, president del Centre Wiesenthal a Europa. La sentència va condemnar per primera vegada al propietari de la llibreria Europa, Pedro Varela, que la va recórrer al Constitucional que finalment li donaria parcialment la raó argumentant que negar l’Holocaust era legítim ja prevalia la llibertat d’expressió i el dret a interpretar la història. Sobre aquella patacada del Constitucional que contradeia el que s’estava regulant a la resta d’estats de la Unió, també vaig escriure diversos articles en els que abordava la qüestió des d’un punt de vista jurídic. Un d’aquests articles, el titulat “Odio racial con impunidad" el vaig publicar a El País el 8 de març de 2008, era molt crític amb la sentència. I va motivar que poc després ho parlés personalment amb el vicepresident del Tribunal Constitucional que havia estat ponent de la sentència, que m’argumentà de nou la llibertat d’expressió.

El maig de 2009 vaig assistir als actes de commemoració de l’alliberament del camp de Mauthausen en un viatge de quatre dies en el que també hi eren persones destacades de la comunitat jueva catalana, com Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l’any 1944, gràcies a l’actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l’italià Giorgio Perlasca. Vándor m’explicà el seu periple i sobre ell vaig publicar un emotiu article amb motiu de la seva mort el 21 de març de 2014 al Periódico, republicat a diverses webs de comunitats jueves. També venia amb el grup o delegació catalana a Mauthausen el publicista jueu Lluís Bassat amb qui vaig conversar llargament i m’explicà la història de la seva família sefardita, part de la qual va ser víctima de la Shoà o Holocaust.

Pel seguiment que vaig fer sobre la qüestió, l’any 2013 vaig rebre de diversos diputats i de la mateixa Fiscalia els esborranys de nou articulat que estudiava el Ministeri de Justícia en els que, recollint una directiva europea, instava a penalitzar la negació de l’Holocaust dels sis milions de jueus, i evitar que prosperessin els recursos de futurs condemnats que al·legarien de nou el dret a la llibertat d’expressió. I un dels esborranys que va estar a punt d’aprovar el Consell de Ministres per remetre a les Corts, tipificava com a delicte la negació d’actes perpetrats des de la Segona Guerra Mundial i que tribunals internacionals com el de Nuremberg i altres posteriors com els específics per les guerres de l’antiga Iugoslàvia, Rwanda i la nova Cort Penal Internacional qualifiquessin els fets com a genocidi. Si aquell redactat hagués prosperat seria delicte avui a Espanya negar l’Holocaust jueu i el genocidi perpetrat per les milícies sèrbies a Srebrenica el 1995, però no el dels armenis de començaments del Segle XX. Finalment però, el redactat aprovat va ometre aquest tall històric i castiga genèricament “aquells que públicament neguin, trivialitzin o enalteixin delictes de genocidi i lesa humanitat o contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat, o enalteixin els seus autors quan s’haguessin comès contra un grup o un part del mateix”.

Aquesta passada setmana l’Associació Internacional d’Experts en Genocidi (IAGS) va anunciar que la conducta d’Israel a Gaza compleix la definició legal establerta a la convenció de l’ONU sobre el genocidi, detallant una sèrie d’accions empreses per Israel durant la guerra de 22 mesos que l’associació reconeix com a constitutives de genocidi, crims de guerra i crims de lesa humanitat. La IAGS és l’associació professional d’experts en genocidi més gran del món i inclou nombrosos especialistes en l’Holocaust perpetrat pels nazis contra jueus, gitanos i homosexuals.

He defensat reiteradament que l’Holocaust sí que va existir i que negar-ho o minimitzar-lo ha de tenir persecució penal, i em dol que per posicionar-me primer contra la negativa d’Israel a desenvolupar els Acords d’Oslo i permetre la creació d’un estat palestí viable, per rebutjar l’expansió del assentaments, i qualificar ara de genocidi el que fa Israel a Gaza, com he escrit diverses vegades a EL TRIANGLE, des d’entitats de l’anomenada Comunitat Jueva de Catalunya i associacions catalanes d’amics d’Israel, se m’acusi d’antisemita, ignorant i filonazi.

Aquest anys per posicionar-me contra els grups ultres neonazis he rebut tota mena d’amenaces, pintades i piulades dient-me diverses vegades “jueu i maricón”. Fins i tot un cop em vaig trobar una bala entre el capó i el parabrises del meu cotxe, que evidentment no hi va arribar volant com les fulles dels arbres que s’hi posen. Res d’això m’espanta. Però em dol aquesta manca d’autocrítica de les entitats jueves i pro Israel de Catalunya.

A Israel hi ha veus minoritàries però importants, com la de l’ex president del Parlament, Avraham Burg, entrevistat fa uns dies per TV3, que diu que s’ha de portar a un Tribunal Internacional els actuals líders del país pels crims de guerra que estan cometent. I també a Catalunya hi ha ovelles negres jueves que es manifesten contra la política criminal d’Israel. Però les entitats jueves que s’atribueixen la representació dels jueus catalans i les associacions catalanes amigues d’Israel no només continuen negant que el que es fa avui a Gaza és molt semblant al que feien les SS al gueto de Varsòvia o la Creu Fletxada a Hongria. No qüestionen que “Obrir les portes de l’Infern a Gaza” com anunciava fa uns dies un dirigent israelià que deixava clar que no hi quedaria en peu cap casa, és un delicte de genocidi. I més enllà del mal que fan als palestins amb la fam i les bombes, no s’adonen que amb això només aconseguiran més odi i motius per noves venjances. I els que executen o aplaudeixen els crims que Ben Gvir i Netanyahu dissenyen son corresponsables del genocidi i d’un odi cap a Israel que creixerà i perdurarà durant generacions.

Leer en castellano en  El Triangle  

                                 

En Mauthausen en mayo de 2009