dissabte, 23 d’octubre del 2021

Menores no acompañados, el fin del despropósito. Analizo en El Periódico la reforma del reglamento. Retirar el permiso de residencia, como ocurría, y privar de trabajar estos jóvenes al cumplir los 18 años, les abocaba a la marginalidad y a buscarse la vida por otros caminos y dejaba sin sentido todo el trabajo de formación e integración realizado y legitimaba las tesis de la ultradrecha de que debían ser expulsados colectivamente


                                          


Xavier Rius Sant, periodista. El Periódico de Catalunya 23 y 24 de octubre de 2021

Leer en castellano en El Periódico de Catalunya

Venciendo la resistencia del ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska, el Consejo de Ministros aprobó el martes la reforma del reglamento de la ley de extranjería para conceder permiso de trabajo y residencia a los jóvenes extutelados que, tras ser formados y acogidos por las administraciones y oenegés quedaban al cumplir los 18 años en situación irregular, al imponérseles unos requisitos imposibles para renovar su permiso de residencia y obtener el de trabajo. Situación draconiana que abocaba a la mayoría de esos jóvenes a la inseguridad vital, la marginalidad, la economía sumergida, el trapicheo y en algunas ocasiones empujaba hacia la delincuencia. Además, este horizonte desmotivaba a muchos a continuar su itinerario educativo y laboral, dado que no podrían trabajar en aquello para lo que se formaban. La política de extranjería e inmigración española ha sido en demasiadas ocasiones restrictiva, abocando a los migrantes a situaciones de trabas burocráticas e irregularidad, creyendo que así se frenaría el flujo de entrada. Políticas restrictivas nunca han frenado los flujos, solo han conseguido abocar a trabajar en la economía sumergida.

Estando a punto la reforma del reglamento para que estos jóvenes pudieran trabajar, el Ministerio del Interior frenó su aprobación tras la crisis de Ceuta de mayo, cuando Marruecos empujó a miles de jóvenes a llegar a España, entendiendo el equipo de Marlaska que subsanar el vacío legal en el que quedaban estos jóvenes al cumplir 18 años generaría efecto llamada. Pero, como se ha visto tantas veces en España, esta visión policial de “pongámoslo difícil por si acaso”, lejos de frenar los flujos solo consigue abocar a los migrantes a la irregularidad. Irregularidad que, en el caso de los jóvenes no acompañados, les mostraba al llegar a su mayoría de edad una salida vital por caminos distintos al trabajo y la integración social. Costó años conseguir que los jóvenes extranjeros reagrupados por sus progenitores pudieran trabajar como cualquier otro joven y evitar el absurdo de que, teniendo permiso de residencia, debieran esperar unos años para conseguir el de trabajo. Y también vivían situaciones similares los solicitantes de asilo que, por la demora burocrática, pese a haber entregado su solicitud y en muchos casos estar ya acogidos por una de las oenegés que les alojaba y tutelaba su formación, no les llegaba el permiso de trabajo. Los solicitantes de asilo ahora pueden trabajar a los seis meses de que sea admitida a trámite su solicitud, admisión a trámite que ahora es más ágil.

Pese a las voces que se alzan, no solo desde la ultraderecha, exigiendo políticas de puertas cerradas y expulsiones masivas como solución mágica a los problemas de desempleo y los insuficientes recursos para financiar los servicios sociales, de vivienda y sanitarios, como hemos visto con el Brexit, la inmigración es absolutamente necesaria para mantener el sistema productivo y la atención a nuestros mayores. El Reino Unido cerró la puerta a la inmigración de los ciudadanos comunitarios, regresando muchos a sus países y la ha cerrado también a los inmigrantes extracomunitarios con permiso de trabajo válido para la Unión Europea. Y la consecuencia ha sido quedarse sin conductores de camiones y sin personal para muchos servicios esenciales, dándose un problema de desabastecimiento.


los menores no acompañados son tal vez el grupo más atacado en España por la ultraderecha de Vox, al responsabilizarles colectivamente de la inseguridad y atribuirles un gasto público mucho mayor del que es realmente. Y la situación vigente hasta ahora de no dejarles trabajar y quitarles el permiso de residencia a los 18 años, de alguna manera legitimaba los argumentos de la ultraderecha: los acogemos cuando son menores porque nos obliga la Convención de Derechos del Niño, pero queremos que se marchen al cumplir 18 años.

Más allá de no ser ciertas las cifras de su coste que daba Vox o la atribución genérica de todo tipo de delitos, sí era cierto que era un despropósito que se invirtiera en formación y acogida para que se integraran en una sociedad que, al llegar a su mayoría de edad, les negaba vivir asumiendo unos derechos y obligaciones que habían estudiado.



MENORS NO ACOMPANYATS, EL FINAL DEL DESPROPÒSIT. 

Vencent la resistència del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, el Consell de Ministres va aprovar dimarts la reforma del reglament de la llei d’estrangeria per concedir permís de treball i residencia als joves extutelados que, després de ser formats i acollits per les administracions i oenagés quedaven al complir els 18 anys en situació irregular, a l’imposar-se’ls uns requisits impossibles per renovar el seu permís de residència i obtenir el de treball. Situació draconiana que abocava a la majoria d’aquests joves a la inseguretat vital, la marginalitat, l’economia submergida, el mercadeig i en algunes ocasions empenyia cap a la delinqüència. A més, aquest horitzó desmotivava molts a continuar el seu itinerari educatiu i laboral, ja que no podrien treballar en allò per a la qual cosa es formaven. La política d’estrangeria i immigració espanyola ha sigut en massa ocasions restrictiva, abocant els migrants a situacions de traves burocràtiques i irregularitat, creient que així es frenaria el flux d’entrada. Polítiques restrictives mai han frenat els fluxos, només han aconseguit abocar a treballar en l’economia submergida.


Estant a punt la reforma del reglament perquè aquests joves poguessin treballar, el Ministeri de l’Interior va frenar la seva aprovació després de la crisi de Ceuta del mes de maig, quan el Marroc va empènyer milers de joves a arribar a Espanya, entenent l’equip de Marlaska que reparar el buit legal en el qual quedaven aquests joves al complir 18 anys generaria efecte crida. Però, com s’ha vist tantes vegades a Espanya, aquesta visió policial de «posem-ho difícil per si de cas», lluny de frenar els fluxos només aconsegueix abocar els migrants a la irregularitat. Irregularitat que, en el cas dels joves no acompanyats, els mostrava a l’arribar a la seva majoria d’edat una sortida vital per camins diferents del treball i la integració social. Va costar anys aconseguir que els joves estrangers reagrupats pels seus progenitors poguessin treballar com qualsevol altre jove i evitar l’absurd que, tenint permís de residència, haguessin d’esperar uns anys per aconseguir el de treball. I també vivien situacions similars els sol·licitants d’asil que, per la demora burocràtica, malgrat haver entregat la seva sol·licitud i en molts casos estar ja acollits per una de les oenagés que els allotjava i tutelava la seva formació, no els arribava el permís de treball. Els sol·licitants d’asil ara poden treballar als sis mesos que sigui admesa a tràmit la seva sol·licitud, admissió a tràmit que ara és més àgil.

Malgrat les veus que s’alcen, no només des de la ultradreta, exigint polítiques de portes tancades i expulsions massives com a solució màgica als problemes d’atur i els insuficients recursos per finançar els serveis socials, de vivenda i sanitaris, com hem vist amb el Brexit, la immigració és absolutament necessària per mantenir el sistema productiu i l’atenció a la nostra gent gran. El Regne Unit va tancar la porta a la immigració dels ciutadans comunitaris, tornant molts als seus països i l’ha tancat també als immigrants extracomunitaris amb permís de treball vàlid per a la Unió Europea. I la conseqüència ha sigut quedar-se sense conductors de camions i sense personal per a molts serveis essencials, amb un problema de desproveïment.
 
Els menors no acompanyats són potser el grup més atacat a Espanya per la ultradreta de Vox, al responsabilitzar-los col·lectivament de la inseguretat i atribuir-los una despesa públic molt més gran del que és realment. I la situació vigent fins ara de no deixar-los treballar i treure’ls el permís de residència als 18 anys, d’alguna manera legitimava els arguments de la ultradreta: els acollim quan són menors perquè ens obliga la Convenció de Drets del Nen, però volem que marxin al complir 18 anys.

Més enllà de no ser certes les xifres del seu cost que donava Vox o l’atribució genèrica de tota mena de delictes, sí que era cert que era un despropòsit que s’invertís en formació i acollida perquè s’integressin a una societat que, a l’arribar a la seva majoria d’edat, els negava viure assumint uns drets i unes obligacions que havien estudiat
 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada