PUBLICAT AVUI DIJOUS 23 ACTUALITZAT L'ARTICLE EN L'EDICIÓ DE PAPER. Dilluns va sortir a la web del Punt Avui, però la pàgina en paper va caure a última hora per posar-hi publiciat
Aclariment:
Aquest article penjat i editat a l'edició digital avui dilluns 20 d'octubre, finalment no ha sortit en paper en caure la pàgina que ha estat ocupada per publicitat. Sortirà d'aqui uns dies.
Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 20 d'octubre de 2014
Text actualitzat edició en paper de dijous 23 d'octubre:
Dubto que hagi estat
una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb el nom de Determinació Absoluta
les operacions militars aèries de la coalició internacional liderada pels
Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI). No crec que el nom sigui adient, perquè
una operació militar contra un enemic desplegat en un ampli territori amb
moltes ciutats difícilment el pot combatre només de l'aire. I llançar armes
des d'avions als kurds, com s’ha fet a Kobane, podria resultar contraproduent
si es confirma que algun d’aquests carregaments va caure a mans dels
gihadistes.
Però, més enllà de
les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i
aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi tenen
veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia política clara,
qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui, fracassa si no hi ha consens
polític de com es pretén omplir aquell espai.
Així, tenim que
l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot, contra els xiïtes de l'Iraq i els
alauites de Síria, que considera apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita
volen que caigui Baixir al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i
l'Iran es debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la
vegada, les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no
hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos derrotat.
A l'Iraq, l'EI va
obtenir suport entre els caps tribals sunnites a causa de la política sectària
del xiïta Nuri al-Maliki enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com
Qatar o Aràbia Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els
fons econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va prendre
Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va enviar tropes,
armes i assessors militars, mentre que els Estats Units van començar a
bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics històrics en el mateix
bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba la ronda de negociacions a Viena sobre
el programa nuclear iranià i sembla que els Estats Units i l'Iran estarien a
prop d'un acord sobre el nombre de centrifugadores d'urani per a ús civil que
pot mantenir Teheran i, a canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia
Saudita, que participa a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només
perquè la fi de les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un
perill per a la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a
finalitats civils.
A més a més, hi ha
el conflicte kurd. El principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han
estat els kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk,
abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van anar a
lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada Kobane ha
esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els Estats Units
bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que passin la frontera les
armes i restringèix el pas dels milicians kurds necessaris per trencar el setge de Kobane. Unes
armes i municions sense què els atacs americans són poc eficaços, atès que els
milicians kurds només poden recuperar i consolidar els punts on l'aviació
esclafa els islamistes, si els ocupa amb artilleria i metralladores abastides
de munició. I, per embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara
és considerat per la Unió Europea una organització terrorista.
Davant tota aquesta
indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat Islàmic, que
sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds, convertir o expulsar
els cristians i derrocar les monarquies petrolieres.
Dubto que hagi estat una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb
el nom de Determinació Absoluta les operacions militars aèries de la
coalició internacional liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic
(EI). No crec que el nom sigui adient, perquè una operació militar
contra un enemic desplegat en un ampli territori amb moltes ciutats
difícilment el pot combatre només de l'aire.
Però, més enllà de
les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i
aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi
tenen veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia
política clara, qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui,
fracassa si no hi ha consens polític de com es pretén omplir aquell
espai.
Així, tenim que l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot,
contra els xiïtes de l'Iraq i els alauites de Síria, que considera
apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita volen que caigui Baixir
al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i l'Iran es
debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la vegada,
les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no
hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos
derrotat.
A l'Iraq, l'EI va obtenir suport entre els caps tribals
sunnites a causa de la política sectària del xiïta Nuri al-Maliki
enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com Qatar o Aràbia
Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els fons
econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va
prendre Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va
enviar tropes, armes i assessors militars, mentre que els Estats Units
van començar a bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics
històrics en el mateix bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba l'actual
ronda de negociacions a Viena sobre el programa nuclear iranià i sembla
que els Estats Units i l'Iran estarien a prop d'un acord sobre el nombre
de centrifugadores d'urani per a ús civil que pot mantenir Teheran i, a
canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia Saudita, que participa
a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només perquè la fi de
les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un perill per a
la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a
finalitats civils.
A més a més, hi ha el conflicte kurd. El
principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han estat els
kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk,
abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van
anar a lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada
Kobane ha esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els
Estats Units bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que
passin la frontera les armes i els milicians kurds necessaris per
trencar el setge de Kobane. Unes armes i municions sense què els atacs
americans són poc eficaços, atès que els milicians kurds només poden
recuperar i consolidar els punts on l'aviació esclafa els islamistes, si
els ocupa amb artilleria i metralladores abastides de munició. I, per
embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara és considerat
per la Unió Europea una organització terrorista.
Davant tota
aquesta indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat
Islàmic, que sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds,
convertir o expulsar els cristians i derrocar les monarquies
petrolieres.
Llegir al Punt Avui (clica)
Més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels estats que participen en la coalició
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada