DEMOCRACIA NACIONAL I LA FALANGE-FE CONVOQUEN DEMÀ A MONTJUÏC, MENTRE SOMATEMPS, ESPANYA I CATALANS, ALIANZA NACIONAL, VOX, PxC i ALTRES GRUPS, SENSE SOCIETAT CIVIL CATALANA, HO FAN A PASSEIG DE GRÀCIA. VOX CONVOCA TAMBÉ UN ACTE PER DISSABTE A SANT VICENÇ DELS HORTS.

Aquest divendres, 12 d'octubre, dia de La Hispanitat, s'han convocat les habituals manifestacions de l'extremadreta sense la participació de Societat Civil Catalana, que ja va fer el seu acte diumenge passat.

DN I FALANGE A MONTJUÏC I LA SEVA CANDIDATURA EUROPEA "ADÑ"

D'una banda Democracia Nacional i La Falange-Fe - els grups autors de l'atac de Blanquerna sense Alianza Nacional-  convoquen com cada anys a les 11 a Plaça Espanya i a les 12 a la Plaça Sant Jordi a Montjuïc on faran els parlaments, la cremada d'estelades i la jura de la bandera espanyola. Aquest any hi ha la novetat que no hi serà el president de DN, Manuel Canduela, donat que va dimitir del càrrec fa un mes. Tampoc no hi serà el fins agost, delegat de DN a Catalunya, Albert Bruguera que va ser cessat del càrrec.
 Imagino que explicaran que DN i La Falange-FE, han arribat a un acord amb López Diéguez d'Alternativa Española (AES) i amb Norberto Pico de Falange de las JONS, per fer una candidatura unitària a les europees que s'anomenarà "ADÑ-Identitad Española".  Aquests grups no es plantegen en cap cas un acostament o pacte amb Vox al que acusen de sionista i lligat a les elits econòmiques espanyoles i mundials.  
Alianza Nacional, que diu que va se exclosa de participar a la coalició ADÑ, no convoca a Montjuïc, sinó a Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya.

Democracia Nacional i La Falange-FE presentaran la candidatura ADÑ-Identitat Española

 VOX SERÀ A PLAÇA CATALUNYA
Per la seva banda Somatemps, el Movimiento Cívico Espanya i Catalans,  (sense Societat Civil Catalana) convoquen a sortir en manifestació a Passeig de Gràcia-Provença fins Plaça Catalunya, on hi hauran els parlaments. Han creat una web de la convocatòria anomenada EspañaSomosTodos.es,  on hi ha el manifest i publicaran els grups i partits que s'hi han adherit. Plataforma per Catalunya i Som Identitaris -el partit de Josep Anglada- i Alianza Nacional hi seran. 

Finalment Vox hi ha donat suport explicit i hi serà present, però no diu si hi participaran els sues líders, Javier Ortega Smitz i Santiago Abascal. Però l'acte important de Vox serà dissabte a Sant Vicenç dels Horts -ciutat d'Oriol Junqueras- on Ortega Smith parlarà al costat de l'exregidor de Ciudadanos, ara no adscrit, Santos Mateo Franco.  
Per demà també s'han convocat diverses manifestacions antifeixistes a Barcelona

MOVIMENTS A LA ULTRA DRETA DAVANT EL TSUNAMI D'ORTEGA SMITH?
No es cap secret que hi ha una evident preocupació a Plataforma per Catalunya i la federació Respeto, suma de PxC, España 2000 i el Partido por la Libertad (PxL) per aquesta irrupció de Vox. Respeto i España 2000, amb 7 regidors al Corredor d'Henares a Madrid i el seu líder Rafa Ripoll, han agafat una línia diferent a la d'España 2000 a València on abans d'ahir els ultres valencians van mostrar la seva cara i maneres habituals. Aquestes diferències podrien ser la causa que Respeto y España 2000 tinguin dues sectorials de juventut diferents: Juventud Identitaria y Juventud Nacional.  
 I mentre PxC té clar que la possibilitat de repetir o no bons resultats a Salt i el Vendrell no depén ni es veurà afectada pel tsunami d'Ortega Smith, España 2000 de Madrid i el Partido por la Libertad de José María Ruiz Puerta són conscients que Vox se'ls pot menjar, i això els obligarà a prendre decissions (entrar a Vox o pactar-hi) per sobreviure.
Per la seva banda Anglada, que ha creat el nou partit Som Identaris, i que fa uns mesos va rebre propostes d'estendre el seu partit fora de Catalunya, sembla que es conformarà en intentar obtenir regidors a diferents municipis de Catalunya. Ahir va ser a Badalona, on difícilment pot competir amb Albiol, però va haver-hi manifestació antifeixista contra ell i un fort cordó policial, cosa que ell sempre agraeix perquè li dóna notorietat mediàtica.

 Vox ha publicat avui un twit convocant a l'acte de Plaça Catalunya, però el seu acte important serà dissabte a Sant Vicenç dels Horts, ciutat on Oriol Junqueras ha sigut alcalde.

L'AUDIÈNCIA PROVINCIAL REBUTJA EL RECURS DEL FISCAL QUE DEMANAVA REPETIR EL JUDICI AL DIRIGENT DE DNJ, JUAN DE HARO, PER AMENACES I COACCIONS A ENRIC BORRÀS I ALTRES PERIODISTES EL 12 D'OCTUBRE DE 2016 A MONTJUÏC

La Secció Tercera de l'Audiència de Barcelona ha rebutjat el recurs del Fiscal de Delictes d'Odi, Miguel Ángel Aguilar, que demanava la repetició del judici en el que es va absoldre al màxim dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, de les presumptes amenaces i agressions a Enric Borràs (Diari Ara), Rebeca Carranco (El País), Guillem Sànchez (Periódico) i Benet Íñigo (RAC1) que van haver de sortir de l'acte entre crits i amenaces. la sentència només va condemnar a l'altre acusat, José M. P, que digué a Borràs "Como me hagas una foto y se la mandes a tu hermano te arranco la cabeza!" a una multa per un delicte lleu d'amenaces. El fiscal justificava el seu recurs en entendre que el jutge va ignorar o valorar malament la proves: el vídeo i les declaracions dels testimonis. L'advocat de l'acusació particular es va adherir a la petició de repetir el judici feta pel fiscal Aguilar.
La sentència del Penal 27 justificava una pena tan lleu en entendre que que els crits de "Eso, hazme una foto y mándasela a tu hermano, que te voy a arrancar la cabeza" no constituïen "un anunci serio de decapitació u altre atac" sinó "l'exteriorització del disgust o incomoditat" per les fotografies que li havia fet Enric Borràs.

Imatge del juduci

L'Audiència justifica el seu rebuig a ordenar la repetició del judici argumentant que "No ha quedado acreditado que Juan de Haro y J. M. P, participaran a modo de inductores de una conducta delictiva , no siendom posible pretender para ellos ninguan responsabilidad penal más allá de la (multa) interpuesta a J.M.P, por la expresa amenaza dirigida a Enric Borràs".

Així mateix en relació a les arugumentacions del fiscal que no es van valorar adequadament les proives diu que "la valoración (de la prueba) no es arbitaria, ilógica, irrazonable o absurda, por lo que no cabe estimar las pretensiones anulatorias del recurso".

Text complert de la sentència eliminant cognoms d'un dels acusats:

 

 

 

 +

ELS NOIS DE RIPOLL, publico al 9 Nou un article d'anàlisis sobre els joves de Ripoll que van cometre els atemptats i els motius que dificulta a molts fills d'immigrants musulmans empatitzar amb la societat occidental. La prohibició a canviar de religió que hi ha als països i societats islàmiques i la divisió del món entre "musulmans" i "no musulmans" dificulta la empatització amb la societat occidental, afavorint que joves que han viscut sempre aquí, esdevinguin terroristes

Xavier Rius, El 9 Nou, dilluns 8 d'octubre de 2018

Aquest agost, amb motiu de l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, molts es van tornar a preguntar què haviem fet malament que havia motivat que aquells nois de Ripoll que tothom coneixia, parlaven català, jugaven a futbol amb els altres a nois es convesrtissin en assassins. En algun casos els atutors d’atemptats gihadistes a Europa eren originaris de barris probelmàtics com el de Molenbeek a Bèlgica, en el que molts dels joves pateixen segregació i manca d’oportunitats laborals i educatives. Però aquest no era el cas de la majoria del nois de Ripoll, i d’aquí sortia la pregunta, feta amb evident sentiment de culpa. Sentiment d’autoculpa del que discrepo, donat que aquí se’ls hi va donar unes oportunitats que mai no haguessin tingut al Marroc.

I juntament amb aquesta pregunta es van fer actes de conmemoració dels atemptats en els que es posava en relleu la diversitat religiosa, i el fet que totes les religions volen la pau. Plantejament de sortida del que em permeto discrepar, no perquè no sigui cert, sinó perquè es fa d’una posició equivocada que entén la societat com la coexistència de diverses religions o col·lectius religisos convint i repectant-se, però que en el fons legitima l’element principal que va empenyer a aquest joves a cometre els atemptats, el mur o la diferència entre “comunitats”, que en el cas dels musulmans, per la prohibició legal en les societats i països islàmics de canviar de religió o reconeixer que un ha esdevingut ateu, s’acentua molt més.

Perquè és aquí hi ha l’error principal de certes vissions de la diversat i la llibertat. La base de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les altres creences –tu allà, jo aquí i ens desitgen Bon Nadal i Benaventuròs Ramadà-, la base és acceptar el dret a pensar. I pensar vol dir poder dubtar, canviar d’ideologia o religio i fer-ho públic. No som comunitats diferenciades, som una sola comunitat on no només hi  ha gent de totes les creences, sinó que les persones canviem d’ideologia o religió sense que aixó sigui problemàtic ni traumàtic, i on un pot deixar de creure en Déu.

Tant a l’Antic Testament dels cristians com la Torà del judaisme hi ha versets que proposen castigar o matar infidels. Al llarg de la història els regnes cristians van iniciar moltes guerres contra els considerats infidels i  altres branques del cristianisme. Però amb la Il·lustració de finals del segle XVIII, després de les guerres entre catòlics i protestants, poc a poc  la religió va quedar ubicada amb més o menys matisos en l’àmbit individual. Ara –i passant per alt el subrrealista cas de Willy Toledo- el dret a creure o no creure i a canviar de religió forma part de la llibertat ideològica en la que se sustenten les democràcies. Als Estats Units i l’Amèrica Llatina hi ha milions de cristians evangèlics que neguen la teoria de l’evolució i creuen que la SIDA va ser un càstig diví. Però les seves idees no es sobreposen als codis penals ni civils. Israel va ser creat per  Ben Gurion, que no amagava que tot i ser jueu de cultura, ell era ateu.

L’Alcorà que comparteix amb Bíblia bona part del seu contingut i profetes també té molts versets proposant castigar o matar als infidels i als que viuen de manera a contrària a l’islam. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, el món islàmic no ha acceptat el valors de la Il·lustració i els drets humans, que parteixen de la llibertat ideològica i de consciència. Llibertat que només es reconeix quan s’accepta el dret a canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic.

I aquí on hi ha potser l’element nuclear que empeny a molts fills d’immigrants musulmans a abraçar de cop el terrorisme religiós. Quan han estat educats per la famíla  i l’entorn que en el món es divideix entre ells i nosaltres, musulmans i no musulmans, quan els codis civils dels països musulmans consideren un delicte molt greu –penat a uns llocs amb la mort física i a d’altres amb la mort civil- el deixar de ser musulmà, quan una dona musulmana és impossible jurídicament que es casi amb un no musulmà –a l’inreves sí perquè creuen que l’islam es transmet amb el semen de l’home-, s’interioritza una segregació vers els no musulmans i una impossibilitat d’empatitzar amb els altres.  

A França s’han fet nombroses propostes, de moment sense éxit, per forjar un islam compatible amb els valors de la llibertat ideològica, que supediti la religió en l’àmbit personal d’aquells que voluntàriament hi creuen. Fa uns mesos tres-centes personalitats de diferents ideologies entre les qui havia Nikolas Sarkozy o els filòsofs Bernard Henri Levy i Alain Filkelkraut van signar un manifest proposant que l’islam revisés l’Alcorà, fent quelcom similar al que va fer l’església catòlica amb el Concili Vaticà II, i es declaressin obsolets tots els versets que proposen matar o castigar als infidels. Simultàniament trenta imams entre el que hi havia del de la Gran Mesquita de París en feien un dient que el veritable missatge de l’islam estava sent segrestat per gent inculta i manipulada danyant la imatge i les creences de la majoria de musulmans que només volen viure en pau. Però evidenment aixó xoca amb el fet que la majoria de mesquites europees tenen vincles i sovint dependència econòmica amb institucions religioses i polítiques del Marroc, Turquia o Aràbia Saudita.

I és aquí, en aquesta dicultat o manca de voluntat d’empatitzar amb al societat occidental on la religió és només un tret lliure i canviant de cadascú, quan joves fills d’immigrants musulmans, tot i no haver tingut fins llavors una vida gaire religiosa, per procés individual, com a sortida al conflicte identitari de no sé d’aquí ni d’allà, o habilment manipulats per algun personatge nefast com Abdelbaki es-Satty decideixen atemptar contra els seus veïns. I la interpretació literal de l’Alcorà i els hadits atribuits a Mahoma pel que fa a l’anada Paradís al que s’accedeix de manera més aventejosa si es mort defefensant l’islam, els deslliura de remordiments i els garanteix una felicitat en la que superaran les seves frustracions i contradiccions.

 Imatges de la manifestació del 21 d'agost de l'any passat de musulmans contra el terrorisme

SERÀ VOX LA ULTRADRETA ESPANYOLA? Analitzo al Periódico la situació de la ultradreta catalana i espanyola amb PxC i Anglada que volen remontar, la crisis de DN, i les evidents possibilitats que té VOX de captar l'espai electoral ultra i aconseguir representació a les municipals, autonòmiques i europees de maig

El Periódico, 1 d'octubre de 2018 (en paper demà dia 2)

La ultradreta que és present a la majoria dels parlaments de la UE, i que en les eleccions europees incrementarà la seva representació, a Espanya continuarà sent marginal, tret que Vox obtingui bons resultats en la triple cita de maig.

En els anys 2010 i 2011 el discurs xenòfob va ser sacsejat per Josep Anglada i Xavier García Albiol, i va obtenir ressó mediàtic les seves proclames contra les mesquites i les promeses d’acabar amb els suposats privilegis dels immigrants, barrejades amb afirmacions que vinculaven immigració i delinqüència. Plataforma per Catalunya va estar a punt d’entrar en el Parlament català i va obtenir 67 regidors, mentre Albiol guanyava a Badalona. Però poc després la immigració va sortir de l’agenda política i fora per això, fora per les disputes internes a Plataforma per Catalunya que van portar a l’expulsió del seu líder, en les municipals de 2015 PxC només va obtenir set regidors, revalidant Anglada per lliure la seva acta de regidor a Vic.

Amb motiu del referèndum de l’1-O, grups fins aleshores marginals com Democràcia Nacional (DN) van liderar algunes manifestacions unionistes i van aconseguir imposar les seves consignes en altres més majoritàries, si bé el seu discurs lligat al franquisme dificulta que obtingui cap rèdit. L’última crisi de DN, amb el cessament d’Albert Bruguera a Catalunya i la dimissió del seu president, Manuel Canduela, els retorna a la marginalitat. PxC i Anglada per separat, intentaran amb poques possibilitats recuperar la representació del 2011. Però qui té possibilitats d’aconseguir l’espai ultra i obtenir bons resultats és Vox, ja que la ultradreta sociològica a Espanya és, per damunt de tot, defensora d’una Espanya centralista. I aquí és on el partit de Santiago Abascal i Javier Ortega Smith buscarà els vots. Criticarà la immigració i reivindicarà la sobirania d’Espanya. Però no agitant l’eurofòbia dels ultres europeus, sinó apel·lant a la grandesa d’Espanya i denunciant que els tribunals europeus amb Puigdemont s’han burlat del Tribunal Suprem.

Xavier Rius, periodista.

 Llegir en català al Periódico

¿Será Vox la ultraderecha española?

 Xavier Rius, El Periódico, lunes 1 de octubre de 2018 (en papel mañada día 2)

La ultraderecha que está presente en la mayoría de los parlamentos de la UE, y que en las elecciones europeas incrementará su representación, en España continuará siendo marginal a no ser que Vox obtenga buenos resultados en la triple cita de mayo.

En los años 2010 y 2011 el discurso xenófobo fue agitado por Josep Anglada y Xavier García Albiol, obteniendo eco mediático sus proclamas contra las mezquitas y sus promesas de acabar con los supuestos privilegios de los inmigrantes, mezcladas con afirmaciones que vinculaban inmigración y delincuencia. Plataforma per Catalunya estuvo a punto de entrar en el Parlamento catalán y obtuvo 67 concejales, mientras Albiol ganaba en Badalona. Pero poco después la inmigración salió de la agenda política y fuera por eso, fuera por las disputas internas en Plataforma per Catalunya que llevaron a la expulsión de su líder, en las municipales de 2015 PxC solo obtuvo siete concejales, revalidando Anglada por libre su acta de concejal en Vic.

Con motivo del referéndum del 1-O, grupos hasta entonces marginales como Democracia Nacional (DN) lideraron algunas manifestaciones unionistas y consiguieron imponer sus consignas en otras más mayoritarias, si bien su discurso ligado al franquismo dificulta que obtenga rédito alguno. La última crisis de DN, con el cese de Albert Bruguera en Catalunya y la dimisión de su presidente, Manuel Canduela, les retorna a la marginalidad. PxC y Anglada por separado, intentarán con pocas posibilidades recuperar la representación del 2011. Pero quien tiene posibilidades de hacerse con el espacio ultra y obtener buenos resultados es Vox, dado que la ultraderecha sociológica en España es por encima de todo defensora de una España centralista. Y aquí es donde el partido de Santiago Abascal buscará sus votos. Criticará la inmigración y reivindicará la soberanía de España. Pero no agitando la eurofobia de los ultras europeos, sino apelando a la grandeza de España y denunciando que los tribunales europeos, con Puigdemont, se han burlado del Tribunal Supremo.

Leer en El Periódico 

Més sobre Vox:
Vox comença el curs polític amb la manifestació del 9 de setembre a Barcelona
Acte multitudinari de Vox a Barcelona (3 de juny de 2018)
VOX recurre a falsas noticias islamófobas al estilo de PxC en la campaña andaluza (2015)

¿Ultras en Vox? a falta de una candidatura europea con posibilidades, algunos dirigentes o militantes ultras entran en Vox (2014)

EXPLICO AL PUNT AVUI, QUÈ VA SIGNIFICAR PER MI L'1-O

El Punt Avui pregunta a 50 persones de diferents àmbits què va significar a nivell personal i a nivell de país l'1 d'octubre d'ara fa una any. Sóc un dels preguntats i aquesta és la meva resposta:

"Era a l'escola Ramon Llull de Barcelona i em va impactar veure centenars de persones fent resistència pacífica enfront de la brutalitat policial. Una brutalitat que superava molt la que recordava

dels grisos. Jo, que durant els anys vuitanta i noranta vaig publicar articles molt durs contra ETA cada cop que matava un policia, vaig tenir un xoc emocional, i em preguntava si des de Madrid estaven interessats que sorgís a Catalunya una violència similar. A nivell de país, crec que van provocar una ferida que costarà molt de tancar."

Clica per veure més imatges de l'1-O al Ramon Llull de Barcelona

LA BIBLIOTECA DE MOIÀ APROFITA L'ANIVERSARI DEL REFERÈNDUM PER CANVIAR EL NOM A 1 D'OCTUBRE. 500 persones parcticipen a l'acte de commemoració de referèndum

 Llegir a Nació Digital

Xavier Rius Sant, 30 de setembre de 2018

Mig miler de persones han participat aquest vespre a Moià a l'acte de commemoració del referèndum de l'1 d'Octubre, davant de la biblioteca que ha passat a denominar-se Biblioteca Municipal 1 d'Octubre.
L'acte ha començat amb els emotius parlaments de la directora de l'Institut de Moià, Laura López, i de Jofre Torres que feren de voluntaris en els dos col·legis electorals del municipi –l'escola pública i la biblioteca- que han recordat des de les reunions "gairebé clandestines amb la Generalitat" en paraules de López, la vetlla la nit abans i l'obertura dels col·legis, la por de que vingués la Guàrdia Civil, i com a mitja tarda es va decidir tancar l'escola i portar les urnes a la biblioteca que romangué oberta fins les vuit del vespre amb els carrers bloquejats amb camions i tractors.
Tot seguit s'ha llegit una carta de Jordi Cuixart en la que deia que s'ha d'aprofitar el proper judici, no per defensar-se sinó denunciar la repressió i vulneració de drets a Catalunya, s'ha projectat un videoclip de Lluís Cascales "Mission Republic" fet a Moià i un curt de Queralt Guinart amb imatges de les votacions a la biblioteca, els carrers bloquejats i la gent que la defensava.
L'acte ha acabat amb la col·locació de la placa de "Biblioteca Municipal 1 d'Octubre".

 Lluís Cascales

 Nou nom i nova placa a la biblioteca

 Jofre Torres

 Laura López

 Videoclip que s'ha estrenat

ENTREVISTA A VILAWEB SOBRE ULTRADRETA A EUROPA, ESPANYA I CATALUNYA

Vilaweb, 23 de setembre de 2018,  @martavallsribas

El fantasma de l’extrema dreta recorre Europa. Un fenomen que s’escampa cada nova convocatòria electoral sense que ningú no sàpiga com aturar-lo. Si fa una dècada els partits de l’extrema dreta tenien una posició marginal als parlaments i als òrgans de poder dels estats europeus, el 2018 la situació s’ha capgirat. L’últim cas ha estat a Suècia, on a les eleccions del 9 de setembre el partit nacionalista i antiimmigració Demòcrates de Suècia va multiplicar la representació: 63 escons d’un total de 349. I no n’és l’únic. El poder i la impunitat que va prenent s’han fet evidents a les manifestacions racistes i neonazis de Chemnitz, a Alemanya, de les últimes setmanes, o en les agressions de grups ultra contra l’independentisme català. El periodista Xavier Rius Sant és especialista en drets humans, conflictes internacionals, immigració i ultradreta. Hi conversem per provar d’entendre el perquè de l’auge d’aquests moviments a Europa i a l’estat espanyol.
—L’extrema dreta creix a tot Europa. Per què?
—Per a entendre-ho, primer hem de tenir clar que són grups molt diferents ideològicament. Per exemple, VOX, a l’estat espanyol, pregona l’avortament zero i, en canvi, el Front Nacional de Marine Le Pen, a França, està d’acord amb la llei de terminis de Zapatero. També n’hi ha que neguen l’holocaust i n’hi ha que se’n van a l’altre extrem i defensen que Israel és el baluard d’Occident contra l’islam.
—Què tenen en comú, doncs?
—L’ultradreta es fonamenta en la dificultat d’empatitzar amb els altres, perquè posa al mateix sac un col·lectiu i el culpabilitza de tots els problemes. Ara, com que l’antisemitisme ja no és moda, va en contra de l’islam, i sí que té èxit. I apel·la al discurs de la por per guanyar suports: ‘Vénen de fora, tenen uns altres costums i són violents. Ells ens ataquen a nosaltres’. I ho justifiquen amb notícies com: ‘Joves magrebins n’agredeixen uns altres a la perifèria de Barcelona’. A partir d’aquí comença l’enrenou.
—Coincideixen en un discurs dur en contra de la immigració.
—Sí, contra l’islam, especialment. I en defensa del tancament de fronteres entre els estats europeus: són euroescèptics.
—I per què en contra de l’islam?
—És un problema que es retroalimenta. La manca de llibertat religiosa de l’islam és un obstacle per a construir una societat intercultural i interreligiosa. Els musulmans hauran d’acceptar la llibertat de creença i els valors de la il·lustració, que a Europa s’adopten els segles XVIII i XIX, després de les matances de les guerres entre protestants i catòlics. Un exemple d’aquesta manca és que una musulmana no es pot casar amb mi, perquè no en sóc jo, de musulmà. Això fa que els primers perjudicats siguin els fills d’immigrants: hi ha moltes filles d’immigrants musulmans que no poden fer la seva vida si no trenquen amb la família. Però en un afer tan complex com aquest, defensar que no hi hagi mesquites, no arregla res. A l’inrevés, arran de l’insult als musulmans, es genera més tancament i reafirmació identitària. La resposta no ha de ser mai la xenofòbia ni el racisme.
—Per què els neonazis tornen a prendre els carrers a Alemanya, on semblava que s’havia treballat tan bé la memòria històrica i la condemna del nazisme?
—El nazisme és perseguit penalment però això no vol dir que hagi desaparegut mai. En aquestes protestes, s’hi barreja tot: els nazis que surten de l’armari, el moviment antiimmigració i Merkel, que pateix pel seu acord de govern amb la CSU (Unió Social Cristiana), també molt durs quant a la immigració. De fet, l’antiimmigració a Alemanya comença amb el moviment PEGIDA (Patriotes Europeus Contra la Islamització d’Europa), com a moviment de carrer. En veure que podia donar-li rèdit, Alternativa com a Alemanya la incorpora al seu discurs.
—S’ha relacionat molt l’auge de l’extrema dreta amb la crisi econòmica. Per això sorprèn el cas suec: en la societat del benestar exemplar, l’extrema dreta es dispara.
— Suècia és un poble blanc, molt poc barrejat i sense un passat colonial. A la Gran Bretanya, per exemple, hi ha britànics conservadors que tenen la nacionalitat de fa generacions, però són negres o fills d’indígenes. Això a Suècia no passa. L’arribada de migrants en tan poc temps fa que el discurs ‘ens envaeixen’ cali amb facilitat. A més, les diferències culturals són enormes i les dificultats de comunicació fan que la comprensió mútua sigui encara més difícil: a qui no coneixes i amb qui no pots comunicar-te et genera por.
—Què diríeu als qui proposen de tancar les fronteres…
—Que és impossible. Què volen fer? Tancar les fronteres entre els estats de la zona Schengen? No seria possible que hi hagués el moviment de turistes i treballadors que hi ha. Tampoc és viable de tancar les fronteres exteriors, de dir: ‘Ara no comprarem més cacauets al Marroc’. I tot allò que nosaltres hi venem, què?
—Defensen de blindar l’entrada al continent de persones de fora d’Europa. Els caps de govern d’Alemanya i Àustria, Merkel i Kurz, van acordar de donar més recursos i competències a Frontex, que esperen que entrarà en vigor el 2020.
—Les fronteres exteriors ja són tancades. I ja hi ha acords amb el Marroc i Turquia per a retornar migrants o impedir-los que vinguin. Amb Líbia, un dels principals punts de sortida de migrants, és impossible d’arribar-hi a cap acord perquè és un estat fallit. Què més hi pots fer? Col·locar més tanques? No pots aturar la sortida de vaixells. I si s’enfonsen, hi ha dues opcions: deixar-los morir o anar-los a salvar. També poden fer augmentar els controls per retornar-los una vegada siguin aquí. I també ho fan, si són del Marroc o d’Algèria. Però si són de Burkina Faso, Eritrea o Somàlia sovint no és possible. No hi ha solucions màgiques.
—Aleshores els estats es barallen entre ells per com repartir-se els migrants.
—Merkel va aconseguir que haguessin de retornar al primer país europeu que havien trepitjat per a iniciar-hi la tramitació de l’asil. I això significa que, pel cap baix, tots han de restar durant dos anys a Grècia, Itàlia o Espanya. Però aquests països, en contra, volen repartir-los.

—La setmana passada el parlament europeu va votar de sancionar Hongria per haver erosionat la democràcia. Però cal que la sanció sigui aprovada per unanimitat i no n’hi haurà. No hi ha mecanismes per a frenar les polítiques xenòfobes? 
— No és per falta de mecanismes que no ho faran. No aplicaran les sancions perquè les conseqüències econòmiques serien tan complicades que la UE no es pot moure de la retòrica. Si Viktor Orbán governa amb un suport popular tan gran i, a més, en coalició amb el partit Jobbik (aquests sí que són nazis de veritat!) doncs què hi ha de fer Europa? Ningú no té ganes de sancionar ningú, perquè som un club econòmic i tenim interessos creuats. A més, hi ha qui creu que seria contraproduent, sancionar Orban, perquè encara el deixarien com una víctima de la dictadura de Brussel·les.

—Com ha afectat la presidència de Donald Trump a l’extrema dreta d’Europa?
—A la ultradreta li agrada Trump perquè és un personatge autoritari que, a més, contradiu allò que diuen les elits econòmiques, encara que sigui un personatge de la casta. Trump fa un discurs amb l’estómac (o amb la testosterona) en què diu allò que vol sentir algú de classe mitjana que ha perdut poder adquisitiu. A mi, qui em fa por de veritat és Steve Bannon, que vol exportar el seu discurs ultra a Europa. Aquest és el més perillós.
—L’extrema dreta ha capitalitzat la frustració amb el sistema?
—Sí, perquè l’esquerra no dóna solucions màgiques. A més, l’extrema dreta pot prometre una cosa i fer la contrària, perquè els seguidors són més compassius envers els seus dirigents. Perquè la corrupció enfonsa un partit d’esquerres i, en canvi, la dreta diu: ‘Bé, tots roben’. Mira a València, l’argument era: ‘Val més que robin aquests que no els altres’. A Trump, li dóna suport l’extrema dreta evangèlica, però ell no és cap exemple de vida monacal sexual, diguem-ne.
—A l’estat espanyol els partits considerats ultres no són ni al congrés ni als parlaments, però sí que darrerament hi ha hagut una xifra preocupant d’agressions.
—Aquí la diferència és que els partits d’extrema dreta no reconeixen que ho són. A més, el cas és que aquí no s’abandera amb la immigració sinó amb la unitat de l’estat. VOX també hi barreja el franquisme i l’ultracatolicisme, encara que també hi ha incorporat la islamofòbia. Caldrà veure què passa a les municipals. Però bé, potser perquè ‘Espanya era un imperi’ i ‘vam portar la civilització’ a les Filipines i Cuba, històricament la ultradreta no ha estat gaire racista. Ara bé, sí que agafen els arguments contra l’islam. Aquí vam tenir Plataforma per Catalunya, que va estar a punt d’entrar al parlament.
—També vam tenir el ‘Netegem Badalona’ de Xavier García Albiol.
—Però no com al nord d’Europa. A Alemanya poden ser molt moderns, però va haver-hi vuit-cents atacs a albergs d’acollida d’immigrants. Aquí és inversemblant. El discurs de l’Albiol funciona a escala municipal, dir ‘els immigrants reben totes les beques menjador‘. Però fixa’t, una ironia, els dos regidors de Salt (Gironès) de Plataforma per Catalunya van haver de dimitir perquè tenien parelles negres. Una altra anècdota curiosa: tu saps qui porta el digital Voces del Pueblo? Un home negre. Afortunadament, l’ultradreta no és gaire racista, ni a Catalunya ni a Espanya.
—Les agressions a les manifestacions unionistes no paren de repetir-se.
—Perquè la seva bandera és la unitat d’Espanya. Les manifestacions unionistes són liderades per Democracia Nacional i passa que, al final, la gent normaleta, votants de Ciutadans, se sumen als càntics que propaguen els dels grups ultra, de ‘Puigdemont a prisión’ o ‘España una y no cinquenta y una’.
—Ciutadans aprofita la situació per vendre el discurs de confrontació social…
—Els és rendible per als qui no són independentistes i que estan cansats de la història. Però no crec que els funcioni aquí el ‘A por ellos’, perquè la gent pot estar-ne farta, però no vol que s’empresoni tot el govern català. És tot estratègia, volen vendre que Catalunya és un infern per treure’n rèdit a la resta de l’estat espanyol, però no pas aquí.

Llegir la entrevista que em fa Marta Valls a Vilaweb 

SOM IDENTITARIS, PARTIT DEL FUNDADOR DE PxC, JOSEP ANGLADA, CELEBRA CONSELL NACIONAL A VIC AMB LA PRETENSIÓ DE FER ALGUNES CANDIDATURES MUNICIPALS FORA DE CATALUNYA.

Ahir dissabte es va celebrar a Vic el Consell Nacional de SOM Identitaris (SOMI) partit del fundador de PxC, Josep Anglada, en el que es va ratificar la intenció de presentar candidatures, no només a diversos municipis de Catalunya, sinó també a la resta de l'estat. El delegat territorial de Tarragona, Eduard Mañas, va presentar el manifest o ponència ideològica que s'haurà d'aprovar en el proper consell i es va oficialitzar la candidatura a Manlleu amb un cap de llista el nom dels qual no han fet públic. A la reunió hi va assistir Jean Pierre Malen, que va ser tresorer durant molts anys del Front Nacional de Jean Marie Le Pen i  que des d’ahir és un nou militant de SOMI. Malen viu a cavall de Cannes i Castelldefels.

SOMI pretén aprofitar persones descontentes amb el projecte de la federació Respeto y España 2000 a la resta de l'estat per expandir el parit i fer candidatures fora de Catalunya. Anglada també va confirmar que participarà a la conferència internacional anti-islamització que se celebrarà a Lisboa el mes vinent i que el dia 12 d'octubre participarà a la manifestació unionista de Plaça Catalunya a la que hi assisteix habitualment tant dirigents del PP i Ciudadanos, com de VOX, Somatemps i altres grups ultres. 

 A la manifestació del dia 12 d'octubre de Plaça Catalunya també hi serà Plataforma per Catalunya (PxC), que a les eleccions del maig intentarà recuperar-se de la forta patacada de 2015, quan va passar de 67 regidors a només 7. El partit té com Secretaria General a Mònica Lora, regidora de Mataró i única regidora de la demarcació de Barcelona. Lora ha anunciat que participarà com a convidada a la manifestació a la manifestació del proper dissabte de JUSAPOL a Barcelona en favor de l'equiparació salarial del Cuerpo Nacional de Policia i la Guàrdia Civil amb les policies autonòmiques i d'homenatge als policies i guàrdies civils que van venir  a Cataluya a l'anomenada Operación Copérnico, es a dir l"A por ellos" a hòsties contra els qui anaven a votar l'1-O. 
Com he dit altres vegades jo crec que de cara les municipals i europees de maig, el vot ultra, antiimigració i en favor d'una major duresa front l'independentisme anirà majoritàriament cap a VOX i Ciudadanos, excepte en els ajuntaments que presentin a l'alcaldia caps de llista molt coneguts per la seva militància veïnal, esportiva, associativa o política.  

PRESENTACIÓ DE L'EDICIÓ AMPLIADA DEL LLIBRE "AROMA ÀRAB, RECEPTES I RELATS" DE SALAH JAMAL. Gastronomia, ingredients, foc lent, relats, olors, esperances, pors, ironia, i històries cuinades magistralment

El metge i escriptor palestí, arrelat a Catalunya, Salah Jamal, autor de diferents llibres sobre el conflicte palestí, i que va donar-se a conèixer també pel seu llibre de cuina "Aroma Àrab, receptes i relats", del que es van fer nou edicions en castellà i quatre en català, ha presentat aquest migdia, acompanyat de Ferran Adrià, la reedició ampliada i millorada amb noves receptes i narracions, i fotos de Marta Torrent, editada en català per Cossetània Edicions i en castellà per Planeta Gastro. Presentació a la que hem assitit una trentena de periodistes de disciplines o temàtiques tant diferents com cuïna, llibres, cultura o política internacional i món àrab.

Aquesta foto no és del llibre, és d'un dels plats que hem degustat a la presentació

Si al llibre "Nakba, 48 relats de vida i resistència a Palestina" uneix la narració dels fets històrics de Palestina, amb les seves vivències i records de cada un d'aquells moments al Nablús on va néixer i dels seu exili posterior, a Aroma Àrab  barreja una cinquantena de receptes amb històries i anècdotes relacionades o no amb algun dels ingredient del plat, viscut per ell mateix o que ha conegut per altres persones, fent que el lector salti de la gastronomia a la política, vagi de les aromes dels fogons a les sensacions de les passions humanes, mostrant-nos la diversitat cultural del món àrab, les seves diferències i, també, xocs i malentesos entre persones, llegües i cultures, sovint divertits.

Primera pàgina d'una de les històries o narracions

El llibre, que manté el pròleg inicial de l'escriptor Ignasi Riera que el va definir com molt més que un llibre de cuina en ser "una sabia reflexió antropològica", ha estat presentat per Ferran Adrià aquest migdia en un dinar en un cèntric restaurant libanès de Barcelona. Adrià ha qualificat el llibre d'increïble, no només per l'aspecte culinari, sinó també "perquè la cuina i la cultura àrab estan poc representades a la nostra societat".   

Per la seva banda Salah Jamal ha explicat com ell, que no es considera cuiner "donat que cuino a la meva manera, ara poso això i ara una mica d'allò", va ser animat a fer un llibre de cuina per una amic de l'Ateneu Barcelonès, cosa que finalment va acceptar però publicant al costat de cada recepta un conte o narració. Personalment jo afegiria que el que hi ha cada història o anècdota és una reflexió sobre la vida, el compartir, els plaers, les olors, les pors, les esperances i els sabors.