divendres, 12 de setembre del 2025

El Col·legi de Periodistes de Catalunya em nomena "col·legiat d'honor". L'acte es farà el dimarts 30 de setembre al migdia

 




El Col·legi de Periodistes de Catalunya incorporarà quatre nous col·legiats d’honor en un acte que se celebrarà el pròxim dimarts 30 de setembre, a les 12.00h, a la seu de Barcelona del Col·legi. La Junta de Govern vol distingir i reconèixer així la trajectòria i la contribució de quatre professionals que han deixat una empremta significativa en l’ofici.

Els homenatjats són Maria Glòria Farrés i Ramon, Josep Bosch Grau, Xavier Rius Sant i Fernando García Talarn. Amb aquest nomenament, el Col·legi vol posar en valor la diversitat de perfils i especialitzacions que configuren la professió i que contribueixen a reforçar el paper del periodisme com a servei públic i eina de cohesió social.

La trajectòria de cadascun dels nous col·legiats d’honor és àmplia i reconeguda: Farrés és una veu històrica de la ràdio i del radioteatre; Bosch ha estat corresponsal internacional en ciutats clau i portaveu de l’Organització Mundial del Comerç; Rius Sant s’ha especialitzat en conflictes, immigració i ultradreta i García és una veu referent en la comunicació local i esportiva a les Terres de l’Ebre.

Aquest nomenament té un caràcter honorífic i no comporta cap obligació addicional, però permet als distingits continuar participant en la vida col·legial i accedir als serveis de la institució. El Col·legi manté així la voluntat de reconèixer trajectòries que representen la pluralitat i la seva contribució al periodisme català.

En la darrera edició, el 2024, van rebre la mateixa distinció Toni Clapés, Rosa Matas, Lluïsa Bertomeu, Miquel Ruiz, Hèctor Aranda i Toni Orensanz.

Parlo a la Tarda de Catalunya Ràdio sobre la reunió del grup Patriotas que celebra Vox a Vistalegre

 


Escolta entrevista a La Tarda de Catalunya Ràdio a partir del minut 7,30 


dilluns, 8 de setembre del 2025

ACUSAR ISRAEL DE GENOCIDI NO ÉS NI ANTISEMITISME NI ANTISIONISME. Ho explico al Triangle

 




Des de 1996 he escrit dotzenes d’articles a diaris, sobretot a  El País i l’Avui i també a revistes i al meu blog sobre els delictes d’incitació o justificació del genocidi, negació de l’Holocaust i promoure la rehabilitació de règims que van cometre genocidis. Delictes tipificats des de 1995 als articles 510 i 607 del Codi Penal, que després de sentències dels tribunals Suprem i Constitucional sobre els casos de les llibreries Europa i Kalki de Barcelona, fent prevaldre la llibertat d’expressió, van tombar parcialment el redactat d’aquests articles que van haver de ser reformulats l’any 2015 amb un nou redactat. Redactat que aviat haurà de tornar a passar la revisió per part del Tribunal Constitucional després de la nova condemna de presó imposada per l’Audiència de Barcelona ara fa un any a l’editor neonazi, Pedro Varela.

El primer article sobre la qüestió el vaig publicar a El País 14 de desembre de 1996 quan els Mossos d’Esquadra van escorcollar la llibreria. Procés que va portar al judici que es va celebrar, el el 16 d'octubre de 1998, al qual vaig assistir i en el que juntament amb SOS Racisme feien d’acusació particular diverses associacions jueves a les que acompanyava Simon Samuel, president del Centre Wiesenthal a Europa. La sentència va condemnar per primera vegada al propietari de la llibreria Europa, Pedro Varela, que la va recórrer al Constitucional que finalment li donaria parcialment la raó argumentant que negar l’Holocaust era legítim ja prevalia la llibertat d’expressió i el dret a interpretar la història. Sobre aquella patacada del Constitucional que contradeia el que s’estava regulant a la resta d’estats de la Unió, també vaig escriure diversos articles en els que abordava la qüestió des d’un punt de vista jurídic. Un d’aquests articles, el titulat “Odio racial con impunidad" el vaig publicar a El País el 8 de març de 2008, era molt crític amb la sentència. I va motivar que poc després ho parlés personalment amb el vicepresident del Tribunal Constitucional que havia estat ponent de la sentència, que m’argumentà de nou la llibertat d’expressió.

El maig de 2009 vaig assistir als actes de commemoració de l’alliberament del camp de Mauthausen en un viatge de quatre dies en el que també hi eren persones destacades de la comunitat jueva catalana, com Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l’any 1944, gràcies a l’actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l’italià Giorgio Perlasca. Vándor m’explicà el seu periple i sobre ell vaig publicar un emotiu article amb motiu de la seva mort el 21 de març de 2014 al Periódico, republicat a diverses webs de comunitats jueves. També venia amb el grup o delegació catalana a Mauthausen el publicista jueu Lluís Bassat amb qui vaig conversar llargament i m’explicà la història de la seva família sefardita, part de la qual va ser víctima de la Shoà o Holocaust.

Pel seguiment que vaig fer sobre la qüestió, l’any 2013 vaig rebre de diversos diputats i de la mateixa Fiscalia els esborranys de nou articulat que estudiava el Ministeri de Justícia en els que, recollint una directiva europea, instava a penalitzar la negació de l’Holocaust dels sis milions de jueus, i evitar que prosperessin els recursos de futurs condemnats que al·legarien de nou el dret a la llibertat d’expressió. I un dels esborranys que va estar a punt d’aprovar el Consell de Ministres per remetre a les Corts, tipificava com a delicte la negació d’actes perpetrats des de la Segona Guerra Mundial i que tribunals internacionals com el de Nuremberg i altres posteriors com els específics per les guerres de l’antiga Iugoslàvia, Rwanda i la nova Cort Penal Internacional qualifiquessin els fets com a genocidi. Si aquell redactat hagués prosperat seria delicte avui a Espanya negar l’Holocaust jueu i el genocidi perpetrat per les milícies sèrbies a Srebrenica el 1995, però no el dels armenis de començaments del Segle XX. Finalment però, el redactat aprovat va ometre aquest tall històric i castiga genèricament “aquells que públicament neguin, trivialitzin o enalteixin delictes de genocidi i lesa humanitat o contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat, o enalteixin els seus autors quan s’haguessin comès contra un grup o un part del mateix”.

Aquesta passada setmana l’Associació Internacional d’Experts en Genocidi (IAGS) va anunciar que la conducta d’Israel a Gaza compleix la definició legal establerta a la convenció de l’ONU sobre el genocidi, detallant una sèrie d’accions empreses per Israel durant la guerra de 22 mesos que l’associació reconeix com a constitutives de genocidi, crims de guerra i crims de lesa humanitat. La IAGS és l’associació professional d’experts en genocidi més gran del món i inclou nombrosos especialistes en l’Holocaust perpetrat pels nazis contra jueus, gitanos i homosexuals.

He defensat reiteradament que l’Holocaust sí que va existir i que negar-ho o minimitzar-lo ha de tenir persecució penal, i em dol que per posicionar-me primer contra la negativa d’Israel a desenvolupar els Acords d’Oslo i permetre la creació d’un estat palestí viable, per rebutjar l’expansió del assentaments, i qualificar ara de genocidi el que fa Israel a Gaza, com he escrit diverses vegades a EL TRIANGLE, des d’entitats de l’anomenada Comunitat Jueva de Catalunya i associacions catalanes d’amics d’Israel, se m’acusi d’antisemita, ignorant i filonazi.

Aquest anys per posicionar-me contra els grups ultres neonazis he rebut tota mena d’amenaces, pintades i piulades dient-me diverses vegades “jueu i maricón”. Fins i tot un cop em vaig trobar una bala entre el capó i el parabrises del meu cotxe, que evidentment no hi va arribar volant com les fulles dels arbres que s’hi posen. Res d’això m’espanta. Però em dol aquesta manca d’autocrítica de les entitats jueves i pro Israel de Catalunya.

A Israel hi ha veus minoritàries però importants, com la de l’ex president del Parlament, Avraham Burg, entrevistat fa uns dies per TV3, que diu que s’ha de portar a un Tribunal Internacional els actuals líders del país pels crims de guerra que estan cometent. I també a Catalunya hi ha ovelles negres jueves que es manifesten contra la política criminal d’Israel. Però les entitats jueves que s’atribueixen la representació dels jueus catalans i les associacions catalanes amigues d’Israel no només continuen negant que el que es fa avui a Gaza és molt semblant al que feien les SS al gueto de Varsòvia o la Creu Fletxada a Hongria. No qüestionen que “Obrir les portes de l’Infern a Gaza” com anunciava fa uns dies un dirigent israelià que deixava clar que no hi quedaria en peu cap casa, és un delicte de genocidi. I més enllà del mal que fan als palestins amb la fam i les bombes, no s’adonen que amb això només aconseguiran més odi i motius per noves venjances. I els que executen o aplaudeixen els crims que Ben Gvir i Netanyahu dissenyen son corresponsables del genocidi i d’un odi cap a Israel que creixerà i perdurarà durant generacions.

                                 
En Mauthausen en mayo de 2009

diumenge, 7 de setembre del 2025

Entrevista al digital El Crític sobre Aliança Catalana

 



Xavier Rius Sant: “En les municipals del 2027, Aliança Catalana es vol presentar en
200 llocs: volen l’eix transversal de Figueres a Vic i Lleida”

Pablo Castaño
Al llibre expliques la biografia política de Sílvia Orriols. Quins són els seus referents
principals en la història política de Catalunya?

Sílvia Orriols i David Subirana, la seva exparella, havien estat a Esquerra Republicana, però no hi
van durar gaire. Orriols em va dir que volia entrar a Maulets, però a Ripoll no n’hi havia. En les
eleccions europees del 2004, va a la llista d’Estat Català, on hi ha dues faccions. Ella creu que hi
mana la facció comunista i plega, i crea el col·lectiu Els Intransigents. El seu referent principal és
Daniel Cardona, que durant la Guerra Civil crea Nosaltres Sols i Bandera Negra. Li deien
“l’Irlandès” perquè volia imitar el Sinn Féin. Orriols el té venerat, diu que ell mai va defallir, quan,
després del 14 d’abril del 1931, Francesc Macià es fa enrere i ubica la Generalitat dins de la
República Espanyola. Orriols pensa que Carles Puigdemont, quan ho teníem a tocar, va fer el mateix.
Un altre referent és mossèn Armengol, el capellà de Berga, que va dir que hem estat solidaris fins i
tot amb els palestins.

I els seus referents internacionals?

Jordi Aragonès diu que el seu referent és Steve Bannon i els ultraliberals trumpistes. En l’àmbit
europeu tenien com a referent Marine Le Pen, però no podia ser perquè va dir que Puigdemont és
un delinqüent i que, quan ells governessin, l’extradirien. A més, Louis Aliot, l’exparella de Le Pen, va
retallar les subvencions del català a l’escola i va restringir les fogueres de Sant Joan. Giorgia Meloni
tampoc, perquè és molt “que Dios te bendiga, aborto cero”. Orriols no està d’acord amb el discurs de
Vox i de Meloni de la “cultura de la muerte”. Els referents són sobretot Geert Wilders i Alternativa
per a Alemanya.

Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que votants i càrrecs públics estan
enlluernats per l’Orriols”

Què ha fet Orriols com a alcaldessa?

El primer any tot era continuista. Entra el juny del 2023 i el gener del 2024 prorroga pressupostos.
Són un grup sense experiència. Però a l’oposició no hauria pogut fer la tempesta mediàtica que va
fer. Dona ordres de no empadronar , el delegat del Govern i la consellera li diuen que ho ha de fer i,
al cap de tres mesos, empadrona tothom. No podien aplicar les seves polítiques; tot el que deia de
retallar ajuts socials no pots fer-ho a l’Ajuntament. Però el fet que surti a la tele dient que no
empadronen a tothom i que aquí no hi cap tothom li dona rellevància mediàtica. O els tuits, com el
que va fer dient que la Policia Municipal havia identificat una persona magrebina, i que, després de
comprovar que no tenia papers, se la va conduir a la Policia Nacional, que en va iniciar l’expedient
d’expulsió.
Ella volia la moció de censura: que em facin fora, faig la víctima, em dedico al Parlament i a fer
comarques i d’aquí a dos anys tornaré amb majoria absoluta, com Xavier García Albiol. Perden la
moció i s’obre el mes per trobar un candidat alternatiu. Al final, Junts es fa enrere i, per tant, els
pressupostos queden aprovats.

Com ha influït l’ascens d’Aliança Catalana en Junts i en l’independentisme en general?

A Orriols l’està votant gent de tot arreu, perquè hi ha molt independentista emprenyat. També gent
de la CUP, d’ERC, gent que no votava o podia votar altres partits, però a qui més mal farà és a Junts.

Quan tu sents Oriol Junqueras dient que la independència la farem, però l’hem de fer bé, o que s’ha
de votar Puigdemont perquè torni el president… no hi ha autocrítica. No tenien forces per fer la
independència, no hi havia suports internacionals, l’enemic no era idiota i els jutges no perdonen
res. pensa que són uns “cantamanyanes” i, en canvi, l’Orriols fa aquell discurs curt i clar.
A Esquerra van perduts. Junts es fa enrere en la moció per una estratègia equivocada. Per por de
perdre vots, la legitimen. Amb el tema del padró, que no es pot empadronar tothom, no van firmar el
manifest. Més que les paraules, Junts agafa la música d’Orriols. Llavors la legitimes; és un error que
ha passat sempre. Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que molts votants i molts càrrecs
públics estan enlluernats per l’Orriols. Si els partits centrals legitimen el seu discurs, els donen la
raó.

Intenten recollir independentistes emprenyats, barrejant la immigració amb el turisme:
aquest sentiment de pèrdua d’identitat”

En una entrevista del 2023 al diari El 9 Nou que cites al llibre, Orriols afirma que, amb el
cordó sanitari, l’oposició li va fer la campanya que la va portar a l’alcaldia de Ripoll. Què
opines de l’estratègia del cordó sanitari al Parlament?
Josep Rull em va dir que només li havia tallat la paraula dues vegades. El problema és que, encara
que el canal 3/24 no faci un directe , després ella ho penja a TikTok o a Twitter i té 160.000 visites.
Junts es va saltar el cordó sanitari en el debat de política general, perquè es va abstenir en la moció
d’Aliança que demanava reactivar la declaració unilateral d’independència. El cordó sanitari no
funciona; a la llarga és contraproduent perquè els victimitza. Si plantegen un tema de sentit comú,
que no és sobre els migrants, com ara que aquest aire condicionat s’ha de canviar perquè fa soroll a
l’escola o propostes per fer al parc infantil… aïllar-los crec que és un error.

Com es relacionen Aliança Catalana i Vox?

Tenen molt bona relació. Són al pis de sota del Parlament: el PP, Aliança i Vox comparteixen parets,
lavabo i impressores. Joan Garriga (Vox) em va dir: “Jo pagava un servei de premsa diari; no sabíem
que hi havia un servei de premsa del Parlament perquè ningú ens ho havia dit. Llavors jo a la Sílvia
la vaig ajudar: escolta, que el servei de premsa és gratis; no volia que li fessin el mateix que a mi”.
Comparteixen el tema de la immigració i l’assetjament a les carpes; això els ha unit. Aliança vota
mocions de Vox si les tradueix al català; moltes vegades s’hi han abstingut perquè estan en un
“idioma estranger”.

Com expliques al llibre, els estatuts d’AC la defineixen com “un partit nacionalista que
dedica la seva activitat a aconseguir un estat independent per a la Nació Catalana”. Què és
més important per al partit avui, l’independentisme o l’agenda antiimmigració?

És més la immigració que la independència. És recollir independentistes emprenyats. És barrejar la
immigració amb el tema dels turistes, els expats, aquest sentiment que Catalunya es mor amb tanta
gent de fora, aquest sentiment de pèrdua d’identitat.

Quina perspectiva de creixement té Aliança Catalana?

En les municipals del 2027, han de fer la gran crescuda. El 2023 van fer només tres llistes (Ripoll,
Manlleu i Ribera d’Ondara) i van obtenir 8 regidors. Abans de les eleccions al Parlament, no van
enviar les butlletes a casa perquè no tenien diners. Si les haguessin enviat… Es van quedar a 2.800
vots del 3% a Barcelona, i amb el 3% hagués aconseguit dos o tres diputats per aquesta circunscripció. Ara es volen presentar en uns 200 llocs. Volen l’eix transversal, des de Figueres, Girona
i Banyoles fins a Vic. Per a això necessites una gran feina, perquè no et passi com a la Plataforma
per Catalunya, que el candidat sigui el friqui del poble. Si fan més de 200 llistes, totes no les podran
controlar. Per crear els grups territorials, necessitaven la lideressa disponible, per poder anar a
parlar amb la gent. Per això volien la moció de censura. Orriols ho decideix tot. Si mires els estatuts
d’Aliança Catalana, el Consell de Govern són 14 persones, amb 7 presidentes de vegueria que no
existeixen. No hi ha vicepresident ni secretari general. Per fer les llistes, ho voldrà controlar ella.

Més enllà de l’agenda antiimmigració i la independència, què defensa en la pràctica Aliança Catalana?

Als 33 punts de la campanya del 2024 no hi apareixia ni sortir de la Unió Europea ni l’oposició a
l’Agenda 2030; no tenien programa. Cardona deia “no som de dreta ni d’esquerra, som catalanistes,
fem la independència, després ja ens barallarem”. Però al programa econòmic s’hi ha posat molta
cosa provinent de Jordi Aragonès, que és totalment trumpista. Hi ha gent dins del partit que no hi
està d’acord. Com passa amb el suport incondicional a Netanyahu, els tuits que fan, els palestins són
el diable, han de marxar… Hi ha gent dins del partit que no ho veu així, però callen.
Al llibre dediques un capítol a explicar com 8TV va donar un espai a Orriols que li va permetre fer-se coneguda. 

Com valores l’actitud dels grans mitjans de comunicació envers Sílvia Orriols i Aliança Catalana?

TV3 els ignora bastant, però l’han hagut d’entrevistar. Com que és un partit parlamentari, els
mitjans públics han de donar compte del que fa, no li poden fer boicot ni cordó sanitari. Més que
mitjans, són personatges. Per exemple, Rubèn Novoa, del mitjà digital X Catalunya, és l’únic que els
pregunta a les rodes de premsa al Parlament. La resta dels mitjans l’ignoren totalment, però és
irrellevant, perquè el que li dona força són els vídeos a YouTube o en altres xarxes.