Illa potencia Orriols com a cap de l'oposició? Analitzo al Punt Avui si Salvador Illa aprofita l'absència dels líders de Junts i ERC al Parlament, per potenciar Orriols, replicant-la, fent que ella acabi ocupant l'espai de cap de l'oposició

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, divendres 10 de juiol 2026

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

Fa un any, després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.

 Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Xavier Rius Sant, periodista´

Llegeix al Punt Avui

              

                    després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.erò Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà.

CORDÓ SANITARI O SOGA AL COLL. Explico al 9 Nou que Salvador Illa s'equivoca desautoritzant i dissolent l'agrupació del PSC de Ripoll

 

Xavier Rius, El 9 Nou  

Penso que la direcció del PSC i Salvador Illa s’han equivocat desautoritzant els regidors que van abstenir-se a la votació dels pressupostos de Ripoll. Una desautorització que només ha aconseguit fer més forta Sílvia Orriols, que una vegada més es referma gràcies als errors dels altres partits, que sembla que vulguin regalar-li una majoria absolutíssima d’aquí a un any.

Fins ara jo responsabilitzava de part dels èxits d’Aliança Catalana, tant a Ripoll com a les eleccions catalanes quan va entrar al Parlament, ERC i Junts. Pel que fa a Esquerra, en responsabilitzava l’exconsellera Tània Verge per certes decisions penso equivocades. I responsabilitzava també Junts, en primer lloc per negar-se fa tres anys a donar suport a un govern de coalició a Ripoll. Si Orriols no hagués aconseguit l’altaveu de l’alcaldia, dubto que hagués entrat al Parlament. I Junts es va tornar a equivocar fa un any, en fer-se enrere després d’un serial de cinc setmanes a la moció de censura pactada amb el PSC, ERC i la CUP vinculada a la no aprovació dels pressupostos, que hauria donat l’alcaldia a la regidora de Junts Maria Soldevila. Ara, però, penso que el president Illa s’ha equivocat desautoritzant els seus regidors i dissolent l’agrupació local en nom d’una coherència antifeixista, de la qual el partit ha estat mancat en altres moments.

Des que vaig publicar el 2011 el primer llibre sobre ultradreta, aquell centrat en Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, i García Albiol, que prometia netejar Badalona, més enllà que jo parlés i entrevistés polítics de tots els colors, cosa que com a periodista he de fer, he estat convidat diverses vegades a reunir-me amb polítics municipals o amb membres de cúpula dels partits que em demanaven la meva opinió o em convidaven a participar en jornades. I reconec que no resulta agradable dir, sigui davant de mig centenar de càrrecs locals, sigui en privat als màxims dirigents, que s’estan equivocant.

Tornant a Orriols, tinc clar que des de la Mesa del Parlament es va constatar que era un error tallar les seves intervencions, ja que després ho petava a les xarxes victimitzant-se. Però en canvi tinc la percepció que Salvador Illa ho veu diferent i entra en un cos a cos amb Orriols en el qual ella no acostuma a quedar derrotada. I he arribat a dubtar si el president la confronta pensant que si ella incrementa la seva expectativa de vots perjudicarà Junts, no el PSC. Però veient el que ha fet Salvador Illa i la direcció de dissoldre l’agrupació de Ripoll, anunciant que seran substituïts per una gestora i per militants de fora, sembla que el que provocarà Illa és que el PSC, que ara tenia dos regidors, es quedi d’aquí a un any fora del consistori. En nom del cordó sanitari s’ha posat la soga al coll dels regidors. Estic d’acord que amb la ultradreta no s’ha de pactar, però si Aliança governa en absoluta minoria ningú no pot obligar els regidors de l’oposició que votin sempre en contra de tot, més quan els dos moments en què es va estar a punt de formar un govern de coalició que tingués el suport d’ERC, PSC, la CUP i Junts, va ser avortat a última hora per la direcció de Junts. I durant els tres anys que porta governant Orriols en reiterades vegades s’han aprovat propostes per unanimitat, també amb el vot de la CUP, o amb el suport o l’abstenció de Junts, el PSC o ERC. Mai la direcció de cap partit favorable al cordó sanitari havia exigit que es votés no a tot. I abstenir-se ha estat moltes vegades l’opció triada per no bloquejar el funcionament de l’Ajuntament.

I tornant als pressupostos aprovats amb l’abstenció del PSC, la llei per donar estabilitat als ajuntaments que són governats per un partit que no té la majoria estableix que l’alcalde a qui li tomben els comptes pot sotmetre’s a una moció de confiança. I si la guanya, els pressupostos queden aprovats. Però si la perd, continua de moment com a alcalde a l’espera que l’oposició faci en trenta dies una moció de censura i presenti un candidat alternatiu. I si la moció de censura no es presenta, com va passar fa un any en fer-se enrere Junts, l’alcaldessa continua i els pressupostos són validats. Precisament per evitar un nou serial com el de fa un any els regidors del PSC van decidir abstenir-se per no regalar a Orriols més minuts de telenotícies i vídeos virals a les xarxes. Abstenció que també es van plantejar els regidors d’ERC. Abstenir-se perquè els pressupostos vagin endavant evitant un nou serial mediàtic, o votar a favor de la reforma d’un equipament o unes taxes no és legitimar propostes xenòfobes com limitar l’empadronament o tancar una mesquita o establiments regentats per estrangers que diu que farà Orriols i no estan marcades per les partides que fixen els pressupostos. I pel que fa als barems d’ajuts socials, tampoc són als pressupostos, ja que els fixa el Consell Comarcal.

 Xavier Rius Sant periodista        

Llegeix al 9 Nou

NUDO CORREDIZO EN RIPOLL. La Vanguardia, El PSC se ahoga con su cordón sanitario

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia 15 de abril de 2026

No entiendo la que se ha liado en Ripoll por la abstención de los dos concejales del PSC a los que el partido obliga a dimitir por haber permitido con su abstención que Sílvia Orriols apruebe los presupuestos, cuando la conclusión a la que llegaron el PSC y ERC hace poco más de un año, cuando Junts se descolgó en el último momento a sumarse a una moción de censura que iba a dar a los de Puigdemont la alcaldía, fue que más hubiera valido permitir con alguna abstención que se aprobaran las cuentas en Ripoll y evitarse dos meses de culebrón y exposición mediática de Orriols, tras los que las cuentas quedaron aprobadas.

No es lo mismo investir a un presidente o un alcalde ultra o votar leyes que castigan a los inmigrantes o recortan libertades que desencallar con una abstención unos presupuestos municipales, más cuando lo relativo a las ayudas sociales se decide en el consejo comarcal. Y es que si hay una diferencia en España entre la administración local y la de los gobiernos autonómicos o del gobierno central es que los ayuntamientos, si quedan bloqueados al no conseguir aprobar los presupuestos, no pueden disolverse y convocar elecciones. 

El alcalde, cuando ve rechazada la aprobación de los presupuestos, tiene un mecanismo para evitar el bloqueo: la moción de confianza vinculada a la aprobación de los presupuestos. Es decir, el alcalde o alcaldesa al que el pleno le rechaza los presupuestos puede plantear una moción de confianza para que el pleno se posicione sobre su continuidad. Y, si la gana, los presupuestos quedan aprobados. Pero si la pierde no queda cesado. Se abre un plazo de un mes para que la oposición plantee una moción de censura con un candidato que tenga el apoyo de la mayoría absoluta. Y, si pasado ese mes no se ha presentado la moción, el alcalde o alcaldesa queda revalidado y los presupuestos aprobados. Así los aprobaron en Barcelona en diversas ocasiones estando en minoría Xavier Trías, Ada Colau y Jaume Collboni, ya que para ser desbancados hubiera sido necesario que partidos antagónicos pactaran candidatos de consenso.

Varios ediles reconocían el año pasado que más les hubiera valido una abstención para que se aprobaran los presupuestos

Orriols fue investida alcaldesa en 2023 con solo seis de los diecisiete concejales, al negarse Junts a apoyar un gobierno de coalición que tuviera la mayoría absoluta. Gobernando en minoría en 2024 prorrogó los presupuestos del anterior gobierno de Junts. Y en 2025, al serle rechazados, se arriesgó y presentó la moción de confianza a su continuidad que perdió. Pero tras semanas en que Ripoll y ella misma estuvieron en primera plana de los informativos, cuando Junts, ERC, PSC y la CUP habían pactado ya la moción de censura proponiendo a la concejal de Junts, Maria Soldevila, como alcaldesa, en el último momento Junts se echó atrás. Y, al no formalizarse la moción de censura, Orriols salió victoriosa revalidándose como alcaldesa frente a una oposición dividida, y los presupuestos aprobados. 

En aquel momento, en público y privado, concejales de los diversos grupos, también del PSC y ERC, reconocieron que más les hubiera valido ahorrase el culebrón permitiendo con la abstención de algún concejal que se aprobaran los presupuestos.

Eso es lo que decidieron hacer la pasada semana los dos concejales del PSC para no regalarle a Orriols cinco o seis semanas de protagonismo, con el que posiblemente se victimizaría, para acabar alzándose de nuevo como vencedora ante una oposición que es incapaz de unirse para desbancarla. 

Ciertamente la presencia de grupos como Vox o Aliança y sus propuestas disruptivas hace difícil la gobernabilidad y el alcance de mayorías. Por activa o por pasiva, la mayoría de partidos han cometido errores. 

La CUP, por no desmarcarse de los escraches a carpas y mesas de Vox y Aliança que en ocasiones acaban con violencia y solo refuerzan a dichos partidos. 

Junts, asumiendo algunas propuestas de Aliança, pactando en Manresa con el Front Nacional, partido con el que Orriols saltó a la política, o ganándose en Vic a Josep Anglada, que esta legislatura ha sido el comodín fácil para conseguir la mayoría en muchas votaciones, u oponiéndose en 2023 en Ripoll a un gobierno de coalición, con lo que hizo grande a Orriols. 

Pero el PSC, desde que la ultraderecha irrumpió en Catalunya a nivel municipal con Josep Anglada, también ha cometido notables errores. Y ahora se ha enredado en su propio cuello con el cordón sanitario.

                          

Sílvia Orriols y Aliança Catalana, de Ripoll al Parlament. Analizo su irrupción en LaSexta Columna

 

Sílvia Orriols y Aliança Catalana, de Ripoll al Parlament. Analizo su irrupción en LaSexta Columna.  Ver el programa completo, aquí

Escucha aquí algún fragmento

                  

"De Anglada a Orriols: así se forjó la nueva extrema derecha catalana". Publico esta Tribuna de Opinión en El País

 

Xavier Rius Sant, El País, 23 de enero de 2026

Junts ha entrado en pánico. Alcaldes y dirigentes de la formación que dirige desde Waterloo Carles Puigdemont saben que muchos de sus electores darán su voto en las próximas elecciones municipales a Aliança Catalana. Una preocupación que comparten los demás partidos catalanes, ya que las encuestas señalan que, de celebrarse ahora autonómicas, la formación de Silvia Orriols pasaría de 2 a más de 20 diputados. Pero para eso faltan todavía dos años y medio y antes hay elecciones municipales, en las que no sólo Junts sino también ERC y la CUP ven peligrar sus alcaldías por la irrupción de la nueva ultraderecha independentista. ¿Cómo es posible que un partido que en 2023 sólo se presentó en tres municipios ahora se vea como una amenaza que ha provocado que Junts endurezca su discurso sobre la inmigración?

Hasta 2018, España era uno de los pocos países de la Unión Europea en los que la extrema derecha no tenía una presencia significativa en las instituciones. Con una excepción, precisamente en Cataluña, donde Plataforma per Catalunya, el partido de Josep Anglada, obtuvo 67 concejales en 2011, pero fracasó en su intento de dar el salto al Parlament. Una de las causas de su declive fue que el procés desplazó el debate identitario del que se nutre la ultraderecha —si los de fuera son una amenaza para los de aquí— por otro debate también identitario: si los ciudadanos se sentían más españoles o más catalanes, si querían seguir siendo parte de España o vivir en una república independiente.

Aunque fundado en 2013, Vox fracasó electoralmente hasta que Javier Ortega Smith, ahora caído en desgracia dentro de su partido, interpuso diversas querellas contra políticos independentistas, para acabar ejerciendo la acusación en el Supremo, lo que le dio una cuota mediática sin la cual no habría salido de la marginalidad. Vox no dio el salto agitando el miedo a la inmigración ni manifestándose contra el aborto, sino gracias a la visibilidad que obtuvo ejerciendo de acusación contra el independentismo. Una independencia que Puigdemont y Oriol Junqueras mostraban como alcanzable, afirmando que tenían sólidos aliados internacionales y unas estructuras de Estado preparadas para activar la desconexión, incluso si España se negaba a negociar.

Pero el 17 de agosto de 2017, seis semanas antes del referéndum independentista, se produjeron los atentados de la Rambla y Cambrils, ejecutados por un grupo de hijos de inmigrantes marroquíes nacidos o crecidos en Ripoll y captados por un imán del que se publicarán informaciones sobre su condición de confidente de la Guardia Civil y del CNI. Y la evidencia de que unos chicos a los que todo el mundo conocía en Ripoll, hablaban catalán y se consideraban integrados habían cometido esos crímenes monstruosos afectó emocionalmente a la sociedad ripollesa. En dicho contexto se produjo el error de dar voz en la tribuna de la concentración de repulsa por los atentados que se celebró en Ripoll a Hafida Oukabir, hermana de dos miembros de la célula: Moussa, que murió en Cambrils, y Dris, que fue quien alquiló las furgonetas que iban a utilizarse como coches bomba. El 26 de agosto de 2017, ante unas 3.000 personas, la hermana de los dos terroristas hizo un parlamento en el que mostró la radicalización de estos jóvenes como un fracaso de la sociedad ripollesa, más allá de afirmar que el islam condenaba dichas acciones. Acabado el acto, muchas vecinas se abrazaron a ella, llorando y casi pidiéndole perdón, como si la culpa de la radicalización de sus hermanos fuera de los ripolleses. Pero meses después, se filtraron los audios de Hafida en los que hablaba con sus padres, a los que decía que Moussa, como buen musulmán, había seguido la llamada de Alá. Y durante el juicio se difundieron los vídeos de los jóvenes mientras fabricaban explosivos y decían en catalán “os mataremos a todos”. Y Orriols recogió el sentimiento de rabia de muchos ripolleses, quienes pensaban que los partidos y entidades de la localidad habían mostrado más solidaridad con las familias de los terroristas que con las víctimas.

Orriols, mileurista con cuatro hijas y un hijo, había creado el grupo Els Intransigents, que tenía como referente a Daniel Cardona, líder de Estat Catalá, quien afirmaba en los años veinte que “un cráneo de Ávila no será nunca como uno de Plana de Vic” y se enfrentó a Francesc Macià en 1931 porque, tras proclamar la República Catalana, dio marcha atrás y encajó la Generalitat dentro de la República Española.

Orriols sólo obtuvo un escaño de concejal en Ripoll en 2019 pero, cuatro años después, Junts, que gobernaba el municipio, se desplomó. Junts bajó a tres concejales mientras Aliança se convertía en la fuerza más votada, con seis. Aunque Junts rechazó sumarse a un Gobierno de coalición, dijo inicialmente que apoyaría la investidura de un Ejecutivo municipal liderado por ERC, con el PSC y la CUP. Pero finalmente se desdijo y, al no alcanzar la candidata de ERC la mayoría absoluta en el pleno, Orriols obtuvo la alcaldía al ser la fuerza más votada. Ya como alcaldesa, demorando el empadronamiento de inmigrantes o anunciando el castigo a conductas incívicas protagonizadas por foráneos, consiguió una notoriedad amplificada en las redes que se haría viral y de la que no habría gozado si fuese la líder de la oposición municipal.

En la campaña de las elecciones al Parlament de 2024, Orriols desempolvó su segundo argumento: que el procés fue un engaño, ya que Puigdemont, como Macià en 1931, se echó atrás. Y empezó a presentarse como la salvadora de Cataluña, tuiteando que, desde Ripoll, cuna de Cataluña, ella, que nació un 9 de octubre, día en el que el rey Jaume I expulsó a los musulmanes de Valencia liderará la liberación la nación. Y ya desde el Parlament, con intervenciones contundentes que, como cantos de sirena, son virales en las redes, intercala la frustración por la traición de Puigdemont y el rechazo a la inmigración con las críticas al wokismo y al Pacto Verde.

Xavier Rius Sant es periodista y autor de libros como Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal) y Aliança Catalana. Els nostres ultres (Icaria Editorial).

Leer en El País

Aliança Catalana i el seu desig de conquerir l'Eix Transversal. Nació Digital, NacióManresa

                                      

Xavier Rius Sant, NacióDigital, Nació Manresa, divendres 12 de desembre de 2025

Catalunya té 947 municipis i a les properes eleccions municipals Aliança Catalana valora presentar-se a un màxim de 150 o 200 i evitar que les llistes se li descontrolin o s'omplin de descartats per Junts o Esquerra, de frikis i d'arribistes d'última hora. Hi ha també la dificultat per un partit amb poca estructura i on tot ho vol controlar la presidenta i que no té ni Secretari General, ni Vicepresident, de gestionar la tria de candidats. Vox a les municipals de 2019 només va presentar-se a 729 municipis del total de 8.132 de l'Estat espanyol. I el partit va encarregar a uns anomenats "homes de negre" vinculats a Ortega Smith, que a l'estil d'una empresa de selecció de personals, miraven xarxes socials i teclejaven els noms, un a un a Google, per comprovar els noms proposats de tots i cadascun dels membres de les llistes, més enllà que des del Comitè Executiu es donés el vistiplau als caps de llista de les capitals de província i municipis importants. Un altre problema dels partits novells i sense gaire estructura és el finançament de la campanya a cada municipi que es presenten. Sent Aliança un partit parlamentari, ja està auditat pel Tribunal de Comptes i no es pot finançar la campanya de cada localitat com ho havia pogut fer Plataforma per Catalunya fa catorze o vint anys en plan, el cap de llista posa dos mil euros, el segon en posa mil, el partit mil més, i el que falta es paga amb donacions de militants, simpatitzants i d'altres membres de la llista i del que es recapti a la paradeta dels dissabtes.

El partit vol presentar-se no només on tingui un o una cap de llista potent, acceptant militants o regidors i ex regidors d'altres partits, sobretot de Junts, ERC o d'alguna candidatura independent com el BeGI de Berga, sinó que també vol focalitzar allà on va obtenir bons resultats en les eleccions catalanes de maig de 2024. I confia que en molts municipis potser passarà com a Ripoll el maig de 2023, i ser la llista més votada. Per això aposten per viles, ciutats i capitals de comarca del que seria amb mirada ample l'Eix Transversal. Des de Figueres, Olot i Girona, passant per Berga, Vic i Manresa, fins Tàrrega, Cervera i Lleida. I evidentment també a algunes ciutats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i els Vallesos, Reus, Tarragona i certs municipis de les Terres de l'Ebre.

Però en el cor de l'Eix Transversal Aliança té dos municipis significatius on l'espai electoral d'Aliança potser ja està ocupat. No em refereixo a Vox, que certament tem que a ciutats com Terrassa se li vagin votants cap a la formació d'Orriols, ja que a les passades municipals va rebre el vots de ciutadans que van triar el partit espanyol perquè demanava mà dura amb la immigració, l'incivisme i la multireincidència, tot i que no combregaven amb l'espanyolisme centralista, ni amb l'ultra catolicisme d'Ignacio Garriga que acabava els míting dient en castellà "¡Que Dios os bendiga!". Em refereixo a les candidatures que impulsen els regidors Sergi Perramon a Manresa i Josep Anglada a Vic.

A les eleccions al Parlament de maig de 2024 Aliança Catalana va quedar en quart lloc a Manresa amb 2.812 vots, un 9,42%. Però té el problema que a les municipals de 2023 s'hi va presentar l'antic partit de Sílvia Orriols, el Front Nacional de Catalunya, amb Sergi Perramon de cap de llista que va aconseguir 1.618 vots i dos regidors. Ell i Maria dels Àngels Cutrich. Perramon ben aviat es distancià del Front, però va rebutjar integrar-se a Aliança Catalana, fins i tot quan va ser sondejat per encapçalar la llista d'Aliança a la demarcació de Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya. I des dels plens municipals de Manresa i les xarxes Perramon ha moderat una mica el seu discurs relatiu a la immigració. En canvi, el cap de Junts a Manresa, Ramon Bacardit, ha anat incrementant un discurs centrat en la delinqüència, la immigració i la problemàtica de joves multireincidents.

La setmana passada Perramon va presentar a la sala El Voilà la marca Avenç Nacionalista com una plataforma que vol aglutinar una candidatura o coalició de centre dreta que ell s'ofereix a encapçalar, a la que vol que s'hi sumin Junts i Aliança. Deixant de banda que és impensable que la direcció de Junts autoritzi coaligar-se amb la formació de Sílvia Orriols, Avenç Nacionalista legalment no és el nom d'una plataforma o futura coalició, ja que Perramon va registrar el juny passat la seva legalització com a partit polític, tal com consta en la web del Registre de Partits del Ministeri de l'Interior en el que va quedar inscrit i legalitzat amb data del 8 d'agost de 2025, constant com a Secretari General d'aquest nou partit, Avenç Nacionalista (AVN), qui va ser número tres a la llista del FNC a Manresa les passades municipals, Jordi Puig Ros.

Veig viable que Junts pogués oferir a Perramon que anés de número dos en una llista o coalició que encapçalaria evidentment Bacardit, però en cap cas veig a Junts acceptant coaligar-se amb Aliança, i en el cas que ho fes només amb Perramon, cedir-li a ell ser cap de cartell. I més enllà que Vox es torni a presentar a Manresa, si finalment Perramon ho fa en solitari o fins i tot acompanyat de Junts, la candidatura d'Aliança quedarà lluny de ser la força més votada a la capital del Bages.

L'altra capital de comarca de l'Eix Tranversal on Orriols ho pot tenir difícil per treure bons resultats és Vic, ja que Josep Anglada, que amb el seu partit Som Identitaris té dos regidors, ell i Marta Riera, pensa tornar a presentar-se. I d'altra banda l'alcalde Junts, Albert Castells, ha assumit alguna de les propostes d'Anglada com endurir l'empadronament. I en un municipi altament conservador com Vic, Aliança no té de moment un candidat o candidata amb carisma i popularitat per competir amb Castells i Anglada.

Llegir a NacióDigital                                             

LA PUJADA D'ALIANÇA CATALANA i ELS PACTES QUE POTSER VINDRAN, El Triangle

   

LA PUJADA D'ALIANÇA i ELS PACTES QUE VINDRAN

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 24 de novembre de 2025

A cap partit ha estranyat l’espectacular pujada d’Aliança Catalana que anuncia l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, perquè les enquestes que fan els propis partits ja apuntaven des de setembre que, de celebrar-se eleccions catalanes, la formació de Sílvia Orriols viuria una espectacular pujada, atrapant o superant Junts. Una pujada que no perjudicaria a Vox, tot i que alguns votants de Vox optarien per Orriols, ja que la formació d’Ignacio Garriga també incrementaria els seus escons amb nous votants, sobretot d’homes joves.

Moltes dones són refractàries a votar Vox en no compartir l’ultra catolicisme d’Ignacio Garriga i el seu rebuig a l’avortament, també en el cas de violació. Alguna d’aquestes enquestes que tenen els partits des de finals d’estiu, no pronostica només que Aliança igualaria o superaria Junts, sinó que Esquerra, contràriament al que ha dit el CEO, no pujaria i la segona plaça podria estar ocupada per Aliança amb 21 i o 22 escons. Les ziga-zagues que ha fet Junts els últims mesos, tant a nivell d’alguns alcaldes, com trencant amb Pedro Sánchez, es deuen al pànic que han provocat aquestes enquestes, unit a la percepció de molts alcaldes que molts ciutadans d’aquí un any i mig a les municipals poden donar el vot a Aliança. Segons el sondeig del CEO, un de cada cinc votants de Junts donaria ara la confiança a Aliança, si bé Aliança més a més de nodrir-se com Vox d’abstencionistes i joves nous votants, rebria vots de persones que havien votat a tots els altres partits. El CEO també diu que Aliança seria primera força a les demarcacions de Lleida i Girona.

No desenvoluparé per enèsima vegada el que penso de que si els partits de centre dreta, com estan fent Junts i el PP, copien les propostes o s’acosten a Aliança i Vox, l’únic que aconsegueixen és que els partits que barregen la xenofòbia amb el populisme anti-política creixin encara més, perquè el votant entre la còpia i l’original sempre tria l’original. Però de la mateixa manera que si Pedro Sánchez cau i Feijóo és el nou president, Abascal, sigui segona o tercera força al Congrés, confia esdevenir el veritable cap de l’oposició per retreure a Feijóo que “fa les mateixes polítiques que Pedro Sánchez ja que vostè és un titella de Brussel·les i Von der Leyen”, Orriols confia que. quedi segona, tercera o quarta força, sigui la veritable oposició al nou govern de la Generalitat.

Amb les dades del sondeig del CEO va d’un o dos escons que es pugui repetir el pacte entre el PSC, Esquerra i els Comuns. Pel que sembla que l´únic govern estable que es podria formar seria l’investit amb els vots dels socialistes, Junts i ERC. Però no veig ara per ara als de Puigdemont preparats per fer aquest pacte d’investidura o potser un tripartit, i menys decidint-ho amb Puigdemont ja a Catalunya, passant a la història com que va tornar per beneir la sociovergència, oblidant l’1 d’octubre. L’opció d’un govern de majoria independentista de Junts, ERC, Aliança i la CUP és totalment inversemblant.

De moment, però, confiant que Salvador Illa acabi la legislatura, tenim les municipals a un any i mig vista. I si Pedro Sánchez aguanta, podria convocar les generals simultàniament a les municipals. I aquí Aliança tindria un problema.

Aliança només es presentarà a les municipals allà on tingui un grup consolidat, o sigui com a molt entre cent o dos-cents municipis. Orriols ha dit diverses vegades que Aliança no es presentarà a les eleccions de la metròpoli, o sigui d’Espanya, ja que “a Madrid no hi tenim res a fer”. Però també va dir que no faria com anteriors alcaldes de Ripoll com Jordi Munell i Eudald Casadesús, que eren alcaldes i diputats, en considerar-ho incompatible, i arribada l’hora s’hi va presentar.

En el cas que les municipals coincideixin amb les generals, la campanya dels ajuntaments quedarà mediàticament bastant solapada per la de les generals, més enllà que serà difícil d’explicar que es demana el vot per Aliança a l’urna de les municipals i es proposi abstenció o vot nul per la de les generals. Quin argument tenen els dirigents d’Aliança que contradiuen la lideressa per sí anar a Madrid? Doncs que es deixaria clar que no s’investiria ningú, però si dels diputats d’Aliança al Congrés depenia que hi hagués una majoria per juntament amb Vox collar al PP per fer una llei d’estrangeria que acabés les regularitzacions i permetés les expulsions massives, o lleis que trenquessin amb imposicions de Brussel·les als pagesos, Aliança no tindria cap problema per donar el vot, de la mateixa manera que Orriols ha reintegrat la Policia Nacional a la Junta de Seguretat de Ripoll per facilitar que, els qui tenen la competència per expulsar, ho puguin fer més fàcilment.

                                        

• 
  
  

La subida de Aliança y los pactos que vendrán

Xavier Rius, periodista, El Triangle 25 de noviembre de 2025

A ningún partido ha extrañado la espectacular subida de Aliança Catalana que anuncia el último barómetro del Centro de Estudios de Opinión, porque las encuestas que hacen los propios partidos ya apuntaban desde septiembre que, de celebrarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols viviría una espectacular subida, atrapando o superando a Junts. Una subida que no perjudicaría a Vox, aunque algunos votantes de Vox optarían por Orriols, ya que la formación de Ignacio Garriga también incrementaría sus escaños con nuevos votantes, sobre todo de hombres jóvenes.

Muchas mujeres son reacias a votar a Vox al no compartir el ultra catolicismo de Ignacio Garriga y su rechazo al aborto, también en el caso de violación. Alguna de esas encuestas que tienen los partidos desde finales de verano, no pronostica sólo que Aliança igualaría o superaría a Junts, sino que Esquerra, contrariamente a lo que ha dicho el CEO, no subiría y la segunda plaza podría estar ocupada por Aliança con 21 o 22 escaños. Las decisiones que ha tomado Junts en los últimos meses, tanto a nivel de algunos alcaldes, como rompiendo con Pedro Sánchez, se deben al pánico que han provocado estas encuestas, unido a la percepción de muchos alcaldes de que muchos ciudadanos de aquí a un año y medio en las municipales pueden dar el voto a Aliança. Según el sondeo del CEO, uno de cada cinco votantes de Junts daría ahora la confianza a Aliança, si bien Aliança además de nutrirse como Vox de abstencionistas y jóvenes nuevos votantes, recibiría votos de personas que habían votado a todos los demás partidos. El CEO también dice que sería primera fuerza en las demarcaciones de Lleida y Girona.

No desarrollaré por enésima vez lo que pienso de que si los partidos de centro derecha, como están haciendo Junts y el PP, copian las propuestas o se acercan a Aliança y Vox, lo único que consiguen es que los partidos que mezclan la xenofobia con el populismo anti-política crezcan aún más, porque el votante entre la copia y el original siempre elige el original. Pero del mismo modo que si Pedro Sánchez cae y Feijóo es el nuevo presidente, Abascal, sea segunda o tercera fuerza en el Congreso, confía en convertirse en el verdadero jefe de la oposición para reprochar a Feijóo que «hace las mismas políticas que Pedro Sánchez ya que usted es un títere de Bruselas y Von der Leyen«. Orriols confía en que, quede segunda, tercera o cuarta fuerza, ser la verdadera oposición al nuevo gobierno de la Generalitat.

Con los datos del sondeo del CEO va de uno o dos escaños que se pueda repetir el pacto entre el PSC, Esquerra y los Comunes. Por lo que parece que el único gobierno estable que se podría formar sería el investido con los votos de los socialistas, Junts y ERC. Pero no veo hoy por hoy a los de Puigdemont preparados para hacer este pacto de investidura o quizás un tripartito, y menos decidiéndolo con Puigdemont ya en Cataluña, pasando a la historia como que volvió para bendecir la sociovergencia, olvidando el 1 de octubre. La opción de un gobierno de mayoría independentista de Junts, ERC, Aliança y la CUP es totalmente inverosímil.

De momento, sin embargo, confiando en que Salvador Illa acabe la legislatura, tenemos las municipales a un año y medio vista. Y si Pedro Sánchez aguanta, podría convocar las generales simultáneamente a las municipales. Y aquí Aliança tendría un problema.

Aliança sólo se presentará a las municipales allí donde tenga un grupo consolidado, o sea como mucho entre cien o doscientos municipios. Orriols ha dicho varias veces que Aliança no se presentará a las elecciones de la metrópoli, o sea de España, ya que «en Madrid no tenemos nada que hacer». Pero también dijo que no haría como anteriores alcaldes de Ripoll como Jordi Munell y Eudald Casadesús, que eran alcaldes y diputados, al considerarlo incompatible, y llegada la hora se presentó.

En el caso de que las municipales coincidan con las generales, la campaña de los ayuntamientos quedará mediáticamente bastante solapada por la de las generales, más allá de que será difícil de explicar que se pide el voto para Aliança en la urna de las municipales y se proponga abstención o voto nulo en la de las generales. ¿Qué argumento tienen los dirigentes de Aliança que contradicen a la lideresa por si ir a Madrid? Pues que se dejaría claro que no se investiría a nadie, pero si de los diputados de Aliança en el Congreso dependiese que hubiera una mayoría para junto con Vox apretar al PP para hacer una ley de extranjería que acabara con las regularizaciones y permitiera las expulsiones masivas, o leyes que rompieran con imposiciones de Bruselas a los campesinos, Aliança no tendría ningún problema para dar su voto, al igual que Orriols ha reintegrado la Policía Nacional a la Junta de Seguridad de Ripoll para facilitar que, quienes tienen la competencia para expulsar, lo puedan hacer más fácilmente.

Llegir al Triangle en català

Clica aquí para leer en castellano en El Triangle 

                                                

Publicat a l'edició de paper el 10 de desembre 2025

Junts, sin hacer autocrítica, teme a Aliança Catalana. La Vanguardia

 

La Vanguardia, miércoles 5 de noviembre de 2025

Xavier Rius Sant, periodista

Junts a un año y medio de las elecciones municipales siente la fuga de muchos de sus votantes hacia Aliança Catalana, y comprueba encuesta tras encuentra que, de realizarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols podría alcanzarle o superarle. Y ha decidido retirar el apoyo al Gobierno de Pedro Sánchez, para marcar perfil. Y las encuestas coinciden que el notable incremento de Aliança en el Parlament no perjudicará a Vox que también crecerá.

Hasta 2018 España era una de los pocos estados de la Unión Europea en el que la ultraderecha no tenía representación. Y se afirmaba que aquí la sociedad no tenía arraigado el sentimiento xenófobo, ni el miedo a perder la propia identidad, como ocurría en otros países. Así después de los atentados de marzo del 2004 afortunadamente no se asedió ninguna mezquita. Vox no hizo el salto clamando contra el aborto, ni colocando banderas españolas en Gibraltar. Lo dio interponiendo querellas contra los líderes del procés y ejerciendo de acusación en el Tribunal Supremo, ganándose una cuota de Telediario que le abrió la puerta primero en Andalucía en diciembre del 2018 y en el Congreso en abril del 2019. No fue el miedo a la pérdida de indentidad producida por la inmigración lo que le facilitó entrar en el Congreso, sino el dolor identitario que provocaba el temor a la ruptura de España.

No sabemos cuál sería el presente si Mariano Rajoy en lugar de aplicar el artículo 155 y mandar a los antidisturbios a Catalunya el 1 de octubre, no se hubiera dado por enterado como hizo el gobierno de Italia en 1997, cuando cinco millones de personas votaron la independencia de la Padania sin que nadie fuera apaleado ni encarcelado. No sé si los líderes de la Liga Norte presentaron entonces la independencia como algo irrevocable, pero sí que Junqueras y Puigdemont daban por segura la desconexión unilateral de España, argumentando falsedades como que el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos la amparaba, cuando el mismo se redactó refiriéndose a los territorios coloniales. O que el dictamen de 2010 de la Corte Internacional de Justicia sobre la declaración de independencia de Kosovo, avalaba que Catalunya hiciera lo propio. Algo falso ya que dicho dictamen dejó claro que a petición de la Asamblea General de la ONU analizaba si la votación de la declaración de independencia de Kosovo vulneraba o no el derecho internacional, pero no se pronunciaba sobre su ejecución ni si tenía derecho a la independencia, ya nadie se lo había requerido.

Junts con Esquerra afrontan las consecuencias de no haber conseguido algo que decían que estaba al alcance de la mano, sin hacer autocrítica. Y si Vox se dio el salto sacudiendo el miedo que España se rompía, Aliança Catalana surgió agitando en Ripoll el impacto emocional por unos jóvenes de la localidad perpetraran los atentados, pero sumó un segundo elemento, la falta de determinación de Puigdemont y Junqueras en cumplir lo prometido. Junts ahora no puede mantener el argumentario de una independencia a tocar, pero sí puede romper con el PSOE. Y lo hace para intentar acallar un desencanto que capitaliza Orriols. Y a la vez asume a medias algunos de las propuestas de Orriols, por ejemplo la de negar pisos de protección oficial y ciertas ayudas a quienes lleven menos de diez años empadronados en un municipio. Algo que perjudicaría también a los jóvenes autóctonos que intentan establecerse en un municipio distinto del que crecieron. 

Propuesta que rechazó el pleno de la Diputación de Barcelona el pasado jueves y no es más que una mala copia de la que proponen Vox y Aliança de excluir de las ayudas y pisos de protección oficial a los extranjeros. Y evidentemente los votantes que compartan dicha idea, entre el original y la copia, siempre elegirán al primero.

Clica para leer en La Vanguardia 

Comentari d"Aliança Catalana, Els nostres ultres" i de la presentació a la Llibreria Taifa d'Olga Merino a La Vanguardia

 Dijous vaig presentar el llibre "Aliança Catalana, Els nostres ultres" a la llibreria taifà del carrer Verdi, organitzada pel col·lectiu Lliure Pensa Ment. Hi va assistir la periodista Olga Merino que avui en fa un comentari a La Vanguardia.

Olga Merino, La Vanguardia, sábado 18 de octubre de 2025

Semana inflamable en la que han coincidido el premio Planeta –Juan del Val, ay–, la Feria de Frankfurt y el Congreso de la Lengua Española en Arequipa, desde donde llegan las fumarolas sulfúricas por el pique entre los directores de la Real Academia y el Instituto Cervantes. A pesar de la combustión y las ausencias, no se ha resentido la turbina de las presentaciones, entre las que se han detectado dos epifenómenos: la concurrencia de libros políticos y de charlas entre escritores sin que medie novedad editorial alguna. Vayamos por partes.

“Un cráneo de Ávila no será nunca como un cráneo de la Plana de Vic”. Esta frase de traca la pronunció hace un siglo Daniel Cardona, uno de los fundadores de Estat Català y referente intelectual de Sílvia Orriols, según relata el periodista Xavier Rius Sant en el bautizo de su ensayo Aliança Catalana: els nostres ultres (Icaria), el jueves, en Taifa Llibres. Ante el respetable, Rius disecciona cómo en la génesis de este partido de extrema derecha, que va como un cohete en las encuestas, convergen las frustraciones por el procés , la indignación en Ripoll por los atentados del 2017 –estos chicos musulmanes, que hablan catalán, a quienes acogimos, y “mira cómo nos lo pagan”– y la personalidad de la alcaldesa Orriols, quien presume de haber nacido un 9 de octubre, la misma fecha en que Jaume I expulsó a los sarracenos de Valencia.

El acto está a punto de nieve cuando la brigada Fahrenheit 451 debe levantarse con disimulo de los taburetes, delatada por las chaquetillas ignífugas y fosforitas, y emprender el vuelo hacia otro evento. Zumbando, pues, hacia la librería Ona, en cuya puerta el jefe de comunicación del Parlament de Catalunya, Josep Escudé, cuenta a los bomberos que viene a su vez de otra presentación. ¿Cómo? Sí, aquí cerca, en Altaïr, la del libro Mitólogos, el arte de seducir a las masas ( Debate), del profesor Toni Aira. La política, cada vez más, es performance y narrativa visual; en la portada aparece la gorra roja de Trump con la leyenda “Make America Great Again”.

Pero estamos en Ona, donde el reportero Adrià Santasusagna acaba de soltar: “Esquerra Republicana es un volcán ahora mismo”. ¿Seguirá ardiendo la lava o cristalizará en una pacífica montaña? Que tengan piedad los volcanes de los pobres mortales, que ya tuvimos bastante. Algunas pistas para indagar en la incandescencia del asunto aparecen en su ensayo L’esquerda republicana (La Campana), coescrito con el periodista Bernat Vilaró. Entre el público, la diputada de ERC en el Congreso Teresa Jordà y la expresidenta del Parlament Carme Forcadell. De la mano de Isabel Garcia Pagan, subdirectora de La Vanguardia , los autores desentrañan las claves de la pugna entre Oriol Junqueras y Marta Rovira y asoman al respetable a los abismos que ha encarado la formación soberanista en los últimos años: la cárcel, el exilio/huida, los mariachis frente a la sede de Junts, los carteles contra Ernest Maragall que pretendían “expulsar el alzhéimer de Barcelona” y las negociaciones bajo mano.

Charlas entre escritores: Clara Usón ( Las fieras , Seix Barral) y Ferran Grau ( Hiperràbia , Angle) enfrentaron el martes, en la librería Documenta, a los dos protagonistas de las obras mencionadas, la sanguinaria etarra Idoia López Riaño, apodada la Tigresa, y Ludo, uno de los tres jóvenes que mataron a una mendiga quemándola viva en un cajero de Sant Gervasi, en diciembre del 2005; dos épocas distintas y parecida banalidad del mal. El mismo día, en Finestres, otras dos autoras, Beatriz Serrano y Andrea Genovart, charlaron solo porque sí, por el simple gozo de platicar. Nos gustan mucho estas afinidades electivas sin reloj ni calendario.

EL ASCENSO DE ALIANÇA y VOX. Analitzo en La vanguardia la ecuesta de que augura un subida de 2 a 19 escaños a Aliança

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia 24 de septiembre de 2025

La encuesta publicada por La Vanguardia que pronostica un espectacular ascenso de Aliança Catalana, que pasaría de dos a diecinueve escaños, y una subida de Vox que pasaría de once a dieciséis, confirma la tendencia de lo que ha ocurrido los últimos años en muchos otros estados de la Unión Europea en los que ha ultraderecha euroescéptica y xenófoba ha ascendido vertiginosamente llegando a gobernar en algunos países. 

Si Vox dio el salto a partir de las elecciones andaluzas de diciembre de 2018, para consolidarse en noviembre de 2019 como la tercera fuerza política, no fue por clamar contra la inmigración, ni por manifestarse contra el aborto, sino por sus acción judicial contra el procés ganando un protagonismo y cuota televisiva que tuvo su momento más álgido ejerciendo la acusación en el Tribunal Supremo. 

Aliança en cambio, que surgió de la candidatura local encabezada por Sílvia Orriols en 2019, recogió el malestar de parte de la ciudadanía de Ripoll tras los atentados perpetrados por unos jóvenes de origen marroquí a los que se consideraba integrados. La gestión que se hizo tras los mismos con el acto de repulsa en Ripoll en el que intervino la hermana de dos miembros de la célula, en el que se dio la percepción que Ripoll mostraba más su solidaridad con las familias de los terroristas que con las propias víctimas, supo ser rentabilizado por Orriols. Después Junts se equivocó permitiendo que se hiciera con la alcaldía y le dio una visibilidad que le abrió la puerta al Parlament.

Pasado el procés Vox necesita agitar el miedo a la inmigración que guste o no seguirá llegando y asentándose con o sin papeles dada la caída de la natalidad. Y las expulsiones masivas que proponen Abascal y Orriols son inviables técnica y jurídicamente como le ha ocurrido a Meloni en Italia. Aliança en cambio todavía puede crecer mucho a costa del procés, argumentando la supuesta cobardía de sus líderes y como voto de castigo a Junts, ERC y la CUP. 

Es de la autocensura que impone el 'wokismo' de dónde se alimenta la ultraderecha, más allá del miedo a la inmigración

Pero si las dos ultraderechas crecen y se ganan la simpatía de muchos jóvenes es también porque solo la ultraderecha monopoliza el rechazo a otras cuestiones como ciertos discursos de género que muchos jóvenes varones sienten que les criminaliza injustamente, al entender que debería calificarse sencillamente violencia machista lo que ahora se denomina violencia de género, o muchas chicas y mujeres que discrepan de determinados aspectos de la ley Trans, y si lo expresan en voz alta son censuradas o canceladas. 

Hace unos días La Vanguardia entrevistaba al corresponsal de guerra y escritor David Rieff, nada sospechoso de simpatizar con la ultraderecha con motivo de su último libro relativo a la ortodoxia moralista, en el que afirmaba que “El wokismo es una guerra contra la gran cultura europea”. Rieff, como también lo hacen tres mujeres de origen marroquí crecidas en Catalunya, Mimunt Hamido, Najat el Hachmi o Hanan Serrouk, lamentan que la izquierda calle o sea cómplice de la islamización y la pérdida de libertades que padecen las hijas de inmigrantes musulmanes, creándose lo que denominan “contracomunidades”. 

Lamentan que las izquierdas defiendan que casi todos podamos ser bisexuales o transexuales, pero callan ante la persecución que sufren por parte de su entorno aquellas mujeres hijas de musulmanes que en Europa, por ejemplo, osen mantener una relación con un no musulmán, o a expresar en público que han abandonado el islam. 

Rieff explica que el “wokismo” con la cancelación y criminalización de ciertos debates, ha sustituido la política tradicional, impidiendo que se pueda hablar de todo. Y es de esta autocensura que crece, de dónde se alimenta la ultraderecha, más allá del miedo a la inmigración o del “España se rompe” o “España nos mata” del que se han nutrido y se nutren Vox y Aliança.

Leer el artículo en La Vanguardia

Parlo a la Tarda de Catalunya Ràdio sobre la reunió del grup Patriotas que celebra Vox a Vistalegre

 

Escolta entrevista a La Tarda de Catalunya Ràdio a partir del minut 7,30 

Abascal aprieta, Orriols espera. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, periodista. 

Miércoles 9 de julio de 2025

No pasaron ni 24 horas de la clausura del congreso del PP en el que Núñez Feijóo se postuló para ser el próximo presidente de España sin hacer cordón sanitario a Vox, es decir aceptando sus votos, pero excluyendo gobernar en coalición con Santiago Abascal, que la portavoz de Emergencia Demográfica y Políticas Sociales de Vox, Rocío de Meer, expuso la propuesta de expulsar a ocho millones de extranjeros e hijos de extranjeros, muchos de ellos ya nacionalizados españoles. Una propuesta imposible de realizar sin modificar la Constitución por lo que se refiere a los hijos de extranjeros que obtuvieron previamente la nacionalidad española, como es el caso de muchos latinoamericanos. Y que exigiría para el resto la modificación del Código Civil, ya que actualmente sólo se puede retirar la nacionalidad a personas de origen extranjero condenados por delitos muy graves. Y retirar el permiso de residencia permanente en España, que es a la vez un permiso para todo el territorio de la Unión Europea, sin una condena judicial o una acusación de terrorismo, tampoco es posible. Posteriormente ante el revuelo creado Abascal matizó que no proponía expulsar ocho millones sinó únicamente “a los que no respetan a las mujeres, importan una religión extraña, delinquen o han venido a vivir del esfuerzo de los demás”

Siendo los partidos ultras y nacioalpopulistas euroescépticos primera o segunda fuerza política en muchos estados de la Unión, Abascal no quiere conformarse en continuar como tercera y comodín de investidura del PP. Ya lo demostró hace un año cuando abandonó los ejecutivos regionales en los que gobernaba con el PP. Pese a que el futuro de Pedro Sánchez puede cambiar si el caso Koldo, Ábalos y Cerdán aporta indicios que tras la trama estaba la financiación del partido, no parece que los socios de investidura vayan a provocar su caída. Así en las próximas elecciones, sean anticipadas o en 2027, lo que pretende Vox si continua como tercera fuerza y los escaños del PP y Vox suman la mayoría, investir a Feijóo pese a que rechace la mayoría de sus condiciones programáticas, pero quedándose en la oposición. Abascal sabe que confrontando como ahora desde la tribuna del Congreso con Pedro Sánchez, poco rédito puede obtener. Pero en cambió si a quien rebate cada semana es un presidente del gobierno del PP, al que reprochará continuar obedeciendo a Bruselas en inmigración, agenda verde, etc., confía que eso sí le permitiría dar el sorpaso y superar en las siguientes elecciones al PP.

En Cataluña parece que Salvador Illa sí aguantará los tres años que quedan de legislatura, siempre y cuando el PSC no se vea salpicado por la trama. Y será en dichas elecciones catalanas previstas para 2028 en las que las encuestas auguran un exponencial incremento de Aliança Catalana. Pero previamente habrá elecciones municipales en las que Aliança espera conseguir bastantes alcaldías. La duda que tiene Aliança es hasta dónde hacer crecer el partido y el número de municipios en los que presentar candidaturas sin que se les vaya de las manos con listas nutridas de nuevos afiliados. Elecciones en las que competirá con Vox con propuestas similares, pero también con Junts. Por ello Sílvia Orriols el pasado febrero cuando presentó la moción de confianza que abría la puerta a una moción de censura, en el fondo deseaba perder temporalmente la alcaldía para victimizarse, centrarse en la extensión del partido y poder estar más días en el Parlament que es donde obtiene visibilidad.

ENTREVISTA AL TRIANGLE SOBRE EL LLIBRE "ALIANÇA CATALANA. ELS NOSTRES ULTRES"

Llegeix l'entrevista que em fa Peru Errotea a la web del Triangle, 8 de juny de 2025

                            

Llegeix l'entrevista a la web del Triangle el 8 de juny de 2025 i publicat a l'edició en paper el 4 de juny de 2025

Periodista i escriptor. Especialitzat en conflictes internacionals, terrorisme, emigració i ultradreta, ha publicat diversos llibres. Entre aquests, Els ultres són aquí: de Plataforma per Catalunya a Vox i Vox: el retorno de los ultras que nunca se fueron. Ara, surt a les llibreries Aliança Catalana: els nostres ultres (Icaria Editorial).

Per què “els nostres ultres”, els d’Aliança Catalana?

Vox venia de franquistes. Era la tornada dels ultres que mai van marxar, perquè estaven amagats al PP o disseminats en els grups d’extrema dreta, amb les seves baralles eternes. En canvi, Aliança neix “de gent de casa”, “dels nostres”. És un fill bastard del procés, no en sentit pejoratiu, sinó com a conseqüència, d’alguna manera, del desencantament que va produir la fi de la idea que la independència estava a tocar, cosa que, si la qüestionaves, et deien tonto.

Pel que sembla, també va influir en la seva aparició la qüestió dels autors de l’atemptat de les Rambles i de l’imam de Ripoll?

Sílvia Orriols, que venia d’Estat Català i de les capelletes independentistes enfadades des de feia molts anys, tenia com a referent Daniel Cardona. Aquell personatge dels anys de la República, ara idealitzat, que es va desmarcar de Francesc Macià, perquè primer va proclamar la República Catalana i al cap d’uns dies va convertir la Generalitat en part de la República espanyola. Orriols estava en aquest espai polític, tenia una web que es deia “Els intransigents”, on s’escrivia “Castella” amb minúscules, ignorava la immigració… Va aprofitar l’impacte emocional que van provocar a Ripoll els atemptats del 2017. Els seus autors eren coneguts, es relacionaven amb la gent, anaven plegats a la discoteca… Fins i tot una de les tres fundadores d’Aliança, Margarita Cabello, que era de la protectora d’animals, passejant gossos es trobava moltes vegades amb alguns d’ells. Amb els atemptats es produeix un sentiment de desconcert, que ens han enganyat… Si a això hi sumes el personatge de l’imam…

En qualsevol cas, no crida l’atenció l’aparent dissociació entre un fet puntual, com va ser l’atemptat, amb la gènesi d’un moviment nacionalista de nou encuny?

L’imam era confident, es va dir, de la Policia, la Guàrdia Civil… Llavors, “Espanya ens tracta així…”. Els dubtes sobre l’imam alimentaven la teoria conspirativa que Espanya va voler activar això per carregar-se el procés. Una altra tercera pota de l’assumpte és la regidora de Barris, Fina Guix, que era la que més parlava amb la gent, i sempre sentia el mateix: “Els moros, aquesta gent…”. Sabia que no seguiria figurant a la llista electoral i, al costat de Margarita Cabello, Sílvia Orriols i el seu marit, llancen una candidatura. Per a això, necessitaven 500 signatures, que eren impossibles d’aconseguir. Orriols recorre al Front Nacional, que era un partit fantasma, i li demana ajuda.

Existeixen referents a Espanya, a Europa, que algun grupuscle d’àmbit local s’hagi transformat en poc temps en un moviment d’abast i vocació, diguem-ne, amplis? Forma part del fenomen de les extremes dretes, com Vox, Le Pen, Wilders…?

Sí, és clar, formen part del mateix. A les eleccions alemanyes, en les quals Alternativa per Alemanya va quedar en segon lloc, van estar celebrant-ho a la seva seu responsables d’Aliança Catalana. Si és així, és clar que comparteixen ideari. I, no obstant això, s’enfaden quan se’ls diu que són d’extrema dreta. També altres, com Matteo Salvini, ja s’havien fotografiat amb samarretes de l’estelada. El Vlaams Belang, nacionalista flamenc, tampoc amaga la seva relació amb nacionalistes catalans, sinó tot el contrari.

Sílvia Orriols, com una espècie de Joana d’Arc rediviva, s’està fabricant un partit a la seva mesura?

Ella destaca que va néixer un 9 d’octubre, festa de València, que commemora la conquesta de Jaume I als sarraïns, els moros…. També ressalta que a Ripoll hi està enterrat Guifré el Pilós. El dia de reflexió de les eleccions catalanes, Orriols va dir davant la seva tomba: “Aquí va començar tot”. Així, si Barcelona és la Ciutat Comtal, Ripoll és el “bressol” de Catalunya. Ella es creu ungida per salvar-la. A més, es considera imbatible perquè li surten bé les jugades. Fa uns mesos, va tornar a perdre els pressupostos i va recórrer a una moció de confiança, i la va perdre. Quan semblava clar que hi hauria una moció de censura, Puigdemont diu que la deixin governar.

Aliança Catalana és, en definitiva, una extensió del neoliberalisme de Junts, com ho és Vox del PP?

Efectivament, a Junts hi ha un corrent conservador liberal molt fort. Josep Anglada tenia 3.000 vots a les municipals de Vic. Després, a les catalanes, 2.000 deixaven de votar-lo per votar CiU. D’aquest espai, més conservador i d’ordre, es desprenen corrents com Aliança Catalana. Això no vol dir que en el nacionalisme conservador hi hagi un substrat racista. El que sí que hi ha és molta gent independentista que s’ha sentit enganyada. Encara que Aliança pesca de tot arreu, el seu principal calador de vots és el dels independentistes cabrejats.

Aquesta tornada al passat d’Aliança, en la figura de Daniel Cardona, que coincideix amb la d’altres personatges, com l’ucraïnès Stepan Bandera, també nacionalista, constitueix un gest de radicalitat?

Ningú coneix Daniel Cardona, que és una figura oblidada. Però Orriols reivindica aquella època en què es va estar a punt d’aconseguir la independència. Cardona és una figura dels anys 20, que desfilava uniformat, però era d’ordre, contrari a la crema de convents, o que es matessin empresaris, com passava als pobles. A principis dels anys 80, Estat Català, que estava legalitzat com a partit polític, va organitzar algunes campanyes de tall nacionalista radical, com una que reclamava parar l’emigració, referida als andalusos. Jordi Pujol va avisar l’aleshores líder d’Estat Català, Josep Planchart, perquè acabés amb allò. Pujol estava llavors molt interessat en el que Paco Candel va denominar Els altres catalans. És a dir, la gent que venia a treballar a Catalunya.

Aliança Catalana ha vingut per quedar-se o constitueix més aviat un fenomen passatger, com els núvols d’estiu?

Per quedar-se. Tret que alguna qüestió de molt calat, com els aranzels de Trump, acabi afectant-los, és previsible que tinguin un llarg recorregut, i amb tendència a créixer. Vox està fent equilibris amb el tema dels aranzels. Aliança va cometre un error quan va decidir no posar la fotografia d’Orriols a la papereta de votació a Barcelona. Tampoc les van enviar als domicilis… Ara, amb diputats al Parlament, disposen de més possibilitats per obtenir crèdits bancaris. Si s’haguessin repetit les eleccions autonòmiques, les enquestes donaven entre 7 i 12 diputats a Aliança. I en les pròximes eleccions no serà estrany que aconsegueixin i fins i tot superin aquestes previsions.

Aliança Catalana respon més aviat a un fenomen rural, de pobles, o es tracta d’una cosa més transversal, de tot el territori i amb un component de classe més homogeni?

A la ciutat de Barcelona, amb un dos i escaig per cent, no van entrar, però a la província sí. A Berga, van passar del 10%, i a molts altres llocs, com Manresa, Vic… també. No van entrar, és clar, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Per això els van faltar 2.800 vots per arribar al 3%.

Provoca molts maldecaps Aliança a les files de Carles Puigdemont?

Sí, per descomptat. Passa com amb Vox al PP. Molts peperos vells, que fa deu anys anaven a les manifestacions en contra de l’avortament, ja no compten. Però els seus votants d’entre 18 i 30 anys s’han passat a Vox. Aliança té, sobretot, molt votant independentista convençut, de 50 anys cap amunt. També la voten joves, però menys.

Què es pot dir del comportament d’Aliança Catalana en la seva funció opositora al Parlament?

Pel que sembla, es registra una gran sintonia entre Vox i Aliança al Parlament. Tots dos pateixen les conseqüències d’un cert cordó sanitari. I això potser uneix. Quan, al carrer, col·loquen alguna paradeta, tots dos han d’estar escortats pels Mossos. En aquest sentit, es pot constatar que, a més d’il·legals, aquests atacs són contraproduents políticament. Representants d’Aliança i Vox van coincidir, evidentment, a la festa d’Alternativa per a Alemanya. Però resulta que després els separen els seus nacionalismes respectius. Aliança es declarava partidària de Le Pen, fins que va dir que Puigdemont era un delinqüent i que, si arribava a la presidència, l’expulsaria de França. A Perpinyà, l’alcalde d’Agrupació Nacional ha eliminat la subvenció a l’escola en català. Ara sembla que Aliança s’entén bé amb Geert Wilders.