Illa potencia Orriols com a cap de l'oposició? Analitzo al Punt Avui si Salvador Illa aprofita l'absència dels líders de Junts i ERC al Parlament, per potenciar Orriols, replicant-la, fent que ella acabi ocupant l'espai de cap de l'oposició

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, divendres 10 de juiol 2026

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

Fa un any, després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.

 Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Xavier Rius Sant, periodista´

Llegeix al Punt Avui

              

                    després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.erò Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà.

Orriols s'ennuega amb les candidatures municipals. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 20 de juny de 2026

Li està costant a Aliança Catalana nomenar els caps de llista a les principals ciutats per les eleccions municipals i no sembla que ho encerti en municipis estratègics de la Catalunya Central. El gener va dir que per Sant Jordi faria un acte públic on presentaria els cap de llista de Barcelona i altres ciutats destacades, però finalment aquell dia no convocà cap acte i es limità a penjar un vídeo a les xarxes amb els caps de llista de Reus, Figueres, Banyoles, Tàrrega, Roda de Ter i Tortosa, presentant per la capital del Baix Ebre a Eduard Rel, un ex dirigent del PSC. Poc després el partit informà que l’empresari Marc Villafañé, conegut per haver guanyar el 2008 el concurs “Mister Girona” en seria el cap de llista a aquesta ciutat.

El partit fa tres anys es va presentar només a Ripoll, on guanyà amb sis regidors, a Manlleu, on entrà de regidor Roger Saborit, i al municipi lleidatà de Ribera d’Ondara, on n’obtingué un, Albert Puig, que ostentà per un temps l’alcaldia. Però per la manera de funcionar del partit no va saber retenir aquests regidors, trencant amb Orriols tant Saborit com Puig. Ara el nou regidor de Manlleu és un conegut ultra espanyolista. Ruptures que confirmaven les crítiques a la peculiar manera de funcionar del partit, on no hi ha ni vicepresident ni secretari general i tot gira al voltant de la lideressa Sílvia Orriols i dues o tres persones. I si bé Aliança perdia regidors dels altres dos municipis on es va presentar, aconseguia que entressin a la formació una vintena de regidors trànsfugues que es presentaren per Junts o per llistes independents a Berga, Santpedor, Amposta. Bellpuig, Roda de Ter o Sant Antoni de Vilamajor. Però no va ser fins ahir que es va designar el cap de llista per Barcelona ciutat, després de les renúncies de persones rellevants com el publicista Lluís Carrasco que no es va sentir còmode amb la cotilla trumpista ideològica d’Orriols i temia que el podia perjudicar en el futur com a publicista, donat que la política és per uns anys, però la professió per tota la vida.

Així, el partit ha optat per Jordi Aragonès, cosí de l’ex president Pere Aragonès, Secretari d’Estudis i Programes del partit, i persona d’ideologia ultraliberal i trumpista que ja va anar de número dos a la llista per Barcelona a les eleccions catalanes. Precisament aquest alineament amb Trump i Netanyahu que defensen Aragonès i Orriols espanta a molta gent que es planteja formar part de candidatures d’Aliança. Orriols no va anar fa deu dies als actes de la Sagrada Família amb el Papa argumentant que la llengua catalana hi seria poc present però no ha tingut objeccions per anar a actes a la sinagoga de Barcelona on gairebé tot es feia en castellà i hebreu.

Tot i que la majoria d’enquestes sobre uns futures eleccions catalanes coincideixen en apuntar que Aliança, si es fessin ara, pujaria de dos escons a una vintena, i que podria quedar fins i tot segona força per darrera del PSC, superant a ERC i Junts, el calendari electoral no va a favor seu. Prèviament a les catalanes previstes per maig de 2028, hi haurà eleccions espanyoles a les que Sílvia Orriols diu que no s’hi presentarà. I abans també, les municipals. Però dels 947 municipis que té Catalunya, Aliança amb prou feines es presentarà a cent cinquanta.

Un escenari molt dolent per Aliança seria que les municipals se celebressin a la vegada que les espanyoles, ja que donat que Orriols diu que no s’hi presentarà i cridarà a l’abstenció, deixaria en una situació compromesa els seus possible votants. Votar Aliança significa per molts fins ara votants de Junts trencar amb el passat, amb els partits que Orriols diu processistes i es van fer enrere quan es creia que es tenia la independència a tocar. I seria difícil per a molts votar al “candidat de la Sílvia” a la urna de les municipals, i amb una pinça al nas tornar a votar a Míriam Nogueras i als de Puigdemont pel Congrés i el Senat.

A més, si coincidissin municipals i espanyoles, la campanya electoral d’Aliança, que, com hem dit, només es presentarà a uns cent cinquanta municipis i no faria campanya per les Generals, la deixaria gairebé fora als mitjans de comunicació. Per això per Aliança el millor seria que les eleccions espanyoles fossin després de les municipals. Però per la manca de presència i potencial dels cent i escaig caps de llista, alguns d’ells gens independentistes, i pel fet que Aliança no es presentarà a totes les comarques ni a moltes ciutats importants, aquesta sensació que no para de pujar podria desinflar-se.

Es deia que Orriols volia tenir bons resultats al municipis de l’Eix Tranversal, des de Figueres, Girona i Olot, passant per Berga, Vic i Manresa, fins a Lleida. Evidentment també a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, així com a Tarragona i Reus. A Berga i Ripoll pot ser la força més votada, però a dues capitals de comarca significatives, Manresa i Vic ho té molt malament. A Manresa el regidor del Front Nacional, partit originari d’Orriols, Sergi Perramon, amb la seva nova marca, Avenç Nacionalista, moderant el seu discurs sobre immigració ha pactat fer coalició amb Junts. I pel que fa a Manresa, Vox també té representació amb un grup consolidat, no sembla que quedi gaire espai per Aliança que de moment no té candidat. I a Vic, on Josep Anglada pel seu partit Som Identitaris continua com a regidor acompanyat de Marta Riera, Aliança no n’encerta ni una. Primer es va dir que la regidora d’Ara Vic-Pacte Local, Elisenda Carrera, podia ser la candidata d’Aliança. Ella no ho va desmentir i va ser expulsada del grup i de l’equip de govern, quedant com no adscrita sense que Aliança tampoc l’hagi proclamat con alcaldable. I ara Aliança ha signat un acord amb la formació Futur Blau de Vic, liderada per l’advocat Xavier Capelles, ex membre de Fuerza Nueva, conegut militant unionista durant el procés, impulsor de Societat Civil Catalana. Però sigui qui sigui finalment el cap de llista a la capital d’Osona, es evident que molts vigatans preferiran donar la confiança a Josep Anglada.

Certament els partits nous tenen problemes de creixement i volen evitar que se’ls omplin les llistes dels frikies i oportunistes de cada poble. Però Aliança. que com dic no té ni vicepresident ni secretari general, funciona d’una marea peculiar. I el Secretari d’Organització i Finances, Oriol Ges, resident a Vic, que anà de número tres a la llista de les passades eleccions catalanes, és a la vegada Coordinador del Grup Mixt del Parlament i evidentment, més enllà de que es digui que té enemics dins el Comitè de Govern, no ho pot abastar tot amb una Sílvia Orriols que tampoc delega gaire.

Una cosa es que Orriols sàpiga treure profit a les xarxes de les seves rèpliques i contrarèpliques al Parlament a la vegada que fa d’alcaldessa de Ripoll, i una altra és que el partit sigui capaç de funcionar amb unes estructures de gestió gairebé inexistents, més enllà d’un Comitè de Govern de només sis persones, que tampoc es reuneix físicament amb la regularitat que caldria.

Núcleo Nacional convoca per demà dissabte una concentració davant la Delegació del Govern a Barcelona. Fa cinc mesos va fer a Sentmenat el seu primer acte a Catalunya i després s'han reunit a l'antic Club Empel davant de la seu de Vox

(Actualitzat a sota, dissabte 22 hores)

El grup ultra o neonazi, Núcleo Nacional, nascut a les protestes contra la amnistia a Ferraz el novembre de 2023, ha convocat per demà dissabte 13 de juny una concentració davant la Delegació del Govern a Barcelona al carrer Mallorca. Fa cinc mesos, després d'anunciar que obria seu a Barcelona, va fer només un acte a porta tancada a una nau on es fan events de tot tipus, que va llogar a Sentmenat. En aquell acte, va intervenir com a líder del grup a Barcelona Cesar Agüera, propietari d'un club esportiu de la Llagosta i hi van ser presents molts del militants ultres vinculats fa cinc o quinze anys als grups de caps rapats i holligans de Brigadas Blanquiazules i Casuals dels Boixos Nois, implicats alguns a actvilats il·lícites.  

Posterioment Núcleo Nacional ha utilitzat com a local social a Barcelona l'antic Club Empel al carrer del Camp, propietat de Javier Barraycoa, espai social i bar utilitzat per membres de Vox que té la seu just al costat, i que teòricament va tancar fa mig any.

Trobada de NN a l'antic Club Empel de Barcelona que teòricament va tancar fa mig any

L'antic Club Empel

El grup legalitzat com associació cultural i esportiva que té un gran local social al carrer Maria Tubau de Madrid, està liderat per Iván Rico Olivares, conegut com una "rana baneada", l'ex dirigent de Democracia Nacional de Valladolid, Enrique Lemus, i l'ex membre de la Falange i Bastión Frontal, Isabel (Medina) Peralta. També acostuma a intervenir als actes el raper Alberto Gonzalo de Juan, conocido como Alberto Pugilato.  Alguns membres de La Falange van als seus actes, però Falange discrepa en el fet de manifestar-se encaputxats

Iván Rico, una Rana Baneada

Enrique Lemus

Isabel M Peralta

                          

Cesar Agüera

Donat que Vox no té com a tal unes juventuts, Revuelta orgànicament no té vincles amb Vox, alguns joves simpatitzants de Vox acostumen a anar a les manifestacions i actes de Núcleo Nacional, sense que sigui per ells probelma aplaudir a Abascal quan defensa Netanyahu i a Israel, i després anar a actes on es cridi "Adolf Hitler Tenía Razón (AHTR)", es defensi a Palestin, es negui l'Holocaust o s'afirmi que l'error de Hitler potser va ser no completar l'Holocaust o aplicar-lo equivocadament tres generacions abans d'hora.

Ignoro si més enllà de la concentració es permetrà fer manifestació i si la convocatòria antifeixista podrà apropar-s'hi.

 


ACTUALITZAT, DISSABTE 13 DE JUNY, 22 HORES: 

Uns 80 militants o simpatitzants de Núcleo Nacional s'han concentrat davant la Delegació del Govern de Barcelona, entre els que estava Isabel M Peralta i Enrique Lemus. Molts dels concentrats anaven encaputuxats, i hi havia antics membres del Casal Tramuntana, de  Democracia Nacional i habituals dels 12 d'octubre a Montjuïc.  Han cantat cançons com Primavera/División Azul, han fet crits contra la immigració, demanant deportacions massives per combatre la inseguretat ciutadana. Els organitzadors han fet tres parlaments amb el megàfon. 

Mentre els ultres es concentraven, uns 700 antifeixistes es manifestaven al Passeig de Sant Joan,  patint alguna càrrega de la Brigada Mòbil de Mossos que ha impedit que s'apropessin a la Delegació del Govern.

                                     

Enrique Lemus de NN amb el megàfon.

Dos portaveus de la Organització Juvenil Socialista, OJS, un dels grups antifeixistes que ha convocat a la Plaça Tetuan i Passeig de Sant Joan 

    

Càrregues dels Mossos

Analitzo al Triangle resultat de les eleccions andaluses on el PP no ha aconseguit la majoria absoluta i depèn de Vox

                                                

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de maig de 2026

Tal com han anat els resultats de les eleccions andaluses d’ahir, l´únic que ha guanyat és Vox i Santiago Abascal que, tot i que, com li va passar fa dos mesos a Castella i Lleó, ha frenat la seva pujada aconseguint només un escó més que els que va obtenir a les de fa quatre anys. Però Vox té la clau per la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que s’ha quedat a dos escons de la majoria absoluta. Si bé les eleccions andaluses no han estat avançades, com ha passat a l’Aragó, Extremadura i Castella i Lleó, el PP enlloc d’aconseguir desempallegar-se de Vox, ha baixat en escons front un Vox que ha pujat arreu i com ja hem vist en aquestes tres autonomies, aboca al Partit Popular a unes negociacions difícils, fent-li acceptar propostes com l’anomenada prioritat nacional o que se li doni una vicepresidència anomenada de desregulació que pretén trencar amb molts acords de la Unió Europea.

Hi ha qui diu que Pedro Sánchez d’aquí poc més d’un any, potser coincidint amb les municipals, potser un mes i mig després, es traurà de nou un conill de la xistera i a les eleccions generals aconseguirà que la por a Vox li doni un nombre de diputats suficient que sumat als dels socis de Podem, Sumar PNB, ERC i Bildu, i no sabem si de Junts, li permetran tornar a ser investit per continuar a la Moncloa. Es diu que a Sánchez ja li va bé a curt termini, que el PP esdevingui arreu ostatge de Santiago Abascal, perquè serà de nou la vacuna que mobilitzarà als abstencionistes i indecisos com fa tres anys. Però no ens enganyem, tots els estudis demoscòpics diuen que bona part dels joves i nous votants opten per Vox com a candidatura antisistema. Un Vox que al Congrés de Diputats ha posat com a portaveu d’habitatge i drets socials al jove Carlos HernándezQuero, amb una imatge i un discurs gens caspós, i que per indignació d’Hazte Oír està abandonant el seu no absolut a l’avortament, conscient que aquest conservadorisme moral l’allunyava dels potencials nous votants joves, sobretot noies i dones.

Per això, veient com afronten altres països europeus la pujada de l’extrema dreta, no demano per Andalusia un govern de coalició entre populars i socialistes a l’estil dels governs d’Alemanya. Em pregunto si potser no seria el moment de plantejar-se que amb l’abstenció de quatre diputats del PSOE a la segona votació del ple d’investidura, fer possible que Moreno Bonilla continuï governant sense haver d’obrir el govern a Vox i el seu programa. En una primera votació d’investidura cal la majoria absoluta de la cambra, però a la segona, dos dies després, n’hi ha prou amb que hi hagi més sis que nos. Amb el que si Vox i els tres partits d’esquerra, també el PSOE, opten pel no, però quatre diputats del PSOE, en lloc de votar no, surten de l’hemicicle o s’abstenen, en tenir en aquest cas Moreno Bonilla més sis que nos, seria investit president sense el suport de Vox.

Es pot objectar que per governar no n’hi ha prou amb la investidura i cal pactar pressupostos i més coses. Però recordem que Vox el juliol de 2024 va abandonar sorpressivament els cinc governs autonòmics deixant en minoria el PP. I penso que si Feijóo arriba a la Moncloa d’aquí poc més d’un any, Abascal, que en cap cas vol ser vicepresident, després d’investir probablement Feijóo, sortirà dels governs autonòmics de nou intentant desgastar el màxim al PP, proclamant que “el vam votar a vostè perquè fes fora Pedro Sánchez però està fent les mateixes polítiques que Sánchez”. Abascal confia que més aviat que tard pugui fer el sorpasso i, com Meloni, desbancar les altres dretes i ser primera força. De fet ja ho ha dit aquest matí de dilluns el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, a la roda de premsa de valoració dels resultats en relació al que ha dit la premsa internacional que Vox ara són els àrbitres. Garriga ha dit, ara som certament àrbitres, però volem ser molt més que això i aplicar les nostres polítiques.

                             

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de mayo de 2026.

Tal y como han ido los resultados de las elecciones andaluzas de ayer, el único que ha ganado es Vox y Santiago Abascal que, aunque, como le pasó hace dos meses en Castilla y León, ha frenado su subida consiguiendo sólo un escaño más que los que obtuvo a las de hace cuatro años. Pero Vox tiene la llave para la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que se ha quedado a dos escaños de la mayoría absoluta. Si bien las elecciones andaluzas no han sido adelantadas, como ha pasado en Aragón, Extremadura y Castilla y León, el PP en lugar de conseguir quitarse Vox de encima, ha bajado en escaños frente a un Vox que ha subido en todas partes y como ya hemos visto en esas tres autonomías, aboca al Partido Popular a unas negociaciones difíciles, haciéndole aceptar propuestas como la llamada prioridad nacional. o que se le dé una vicepresidencia llamada de desregulación que pretende romper con muchos acuerdos de la Unión Europea.

Hay quien dice que Pedro Sánchez de aquí a poco más de un año, quizás coincidiendo con las municipales, quizás un mes y medio después, se sacará de nuevo un concejo de la chistera y en las elecciones generales conseguirá que el miedo a Vox le dé un número de diputados suficiente que sumado a los de los socios de Podemos, Sumar PNB, ERC y Bildu, y no sabemos si de Junts, le permitirán volver a ser investido para continuar en La Moncloa. Se dice que a Sánchez ya le va bien a corto plazo, que el PP se convierta en todos lados rehén de Santiago Abascal, porque será de nuevo la vacuna que movilizará a los abstencionistas e indecisos como hace tres años. Pero no nos engañemos, todos los estudios demoscópicos dicen que buena parte de los jóvenes y nuevos votantes optan por Vox como candidatura antisistema. Un Vox que en el Congreso de Diputados ha colocado como portavoz de vivienda y derechos sociales al joven Carlos HernándezQuero, con una imagen y un discurso nada casposo, y que para indignación de Hazte Oír está abandonando su no absoluto al aborto, consciente de que este conservadurismo moral lo alejaba de los potenciales nuevos votantes jóvenes, sobre todo chicas y mujeres.

Por eso, viendo como afrontan otros países europeos la subida de la extrema derecha, no pido para Andalucía un gobierno de coalición entre populares y socialistas al estilo de los gobiernos de Alemania. Me pregunto si quizás no sería el momento de plantearse que con la abstención de cuatro diputados del PSOE en la segunda votación del pleno de investidura, hacer posible que Moreno Bonilla siga gobernando sin tener que abrir el gobierno a Vox y su programa. En una primera votación de investidura hace falta la mayoría absoluta de la cámara, pero en la segunda, dos días después, basta con que haya más síes que noes. Con lo que si Vox y los tres partidos de izquierda, también el PSOE, optan por el no, pero cuatro diputados del PSOE, en lugar de votar no, salen del hemiciclo o se abstienen, al tener en este caso a Moreno Bonilla más síes que noes, sería investido presidente sin el apoyo de Vox.

Se puede objetar que para gobernar no basta con la investidura y hay que pactar presupuestos y más cosas. Pero recordemos que Vox en julio de 2024 abandonó sorpresivamente los cinco gobiernos autonómicos dejando en minoría al PP. Y pienso que si Feijóo llega a La Moncloa de aquí poco más de un año, Abascal, que en ningún caso quiere ser vicepresidente, tras investir probablemente a Feijóo, saldrá de los gobiernos autonómicos de nuevo intentando desgastar al máximo al PP, proclamando que «le votamos a usted para que echara a Pedro Sánchez pero está haciendo las mismas políticas que Sánchez».

Abascal confía en que más pronto que tarde pueda hacer el sorpasso y, como Meloni, desbancar a las otras derechas y ser primera fuerza. De hecho ya lo ha dicho esta mañana de lunes el secretario general de Vox, Ignacio Garriga, en la rueda de prensa de valoración de los resultados en relación a lo que ha dicho la prensa internacional de que Vox ahora son los árbitros. Garriga ha dicho, ahora somos ciertamente árbitros pero queremos ser mucho más que eso y aplicar nuestras políticas.

           

Converso amb Siscu Baiges a Youtube sobre el concepte de "prioritat nacional" imposat per Vox en les negociacions per investir presidents autonòmics del PP. El concepte és inviable i inaplicable, tot i que Josep Anglada ja el va proposar amb "Primer els de casa" i Sílvia Orriols a Ripoll quan prometia que els ajuts serien pels ripollesos

 

Converso amb Siscu Baiges a Youtube sobre el concepte de "prioritat nacional" imposat per Vox en les negociacions per investir presidents autonòmics del PP. El concepte és inviable i inaplicable, contradiu els marcs legals i la Constitució, tot i que Josep Anglada ja el va proposar amb "Primer els de casa" i Sílvia Orriols a Ripoll quan prometia que els ajuts serien pel ripollesos.

ORTEGA SMITH, EL PURGADOR PURGADO. La Vanguardia

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, viernes 6 de marzo de 2026 

Ahora es Javier Ortega Smith quien, como Espinosa de los Monteros o Macarena Olona, tras estar en primera línea en Vox, ha sido apartado. Mientras Espinosa, Olona y tantos otros se fueron —digamos voluntariamente— tras ser ninguneados, Ortega está dando batalla y formalmente ya ha sido expulsado del partido al negarse a acatar su cese como portavoz en el ayuntamiento de Madrid. Por el mismo camino va José Ángel Antelo, líder de Vox en Murcia.

Pero, a diferencia de tantos otros que dieron la batalla por perdida, Ortega, desde la autoridad moral de ser el fundador del partido y quien, gracias a ejercer la acusación ante el independentismo que culminó en su papel en el juicio del Supremo, dio al partido la cuota de telediario que lo sacó de la irrelevancia, se ha negado a acatar su destitución y continúa con su escaño en el Congreso y en el Ayuntamiento de Madrid, donde otros dos concejales le apoyan.

Ortega hizo el servicio militar en la COE 13, los boinas verdes, donde forjó amistad con diversos compañeros que le acompañarán después, tanto en la Fundación Denaes como en Vox. Entre estos boinas verdes destacan Ignacio Ansaldo, entonces propietario de una empresa de jardinería, Julio Utrilla, directivo de una empresa de seguridad, y Gonzalo Padrón, directivo de una inmobiliaria. Había quienes se referían a ellos como “los jardineros”. Y se decía que de su trabajo, por ejemplo de servicios de vigilancia en urbanizaciones, aportaron fondos para Denaes y para la creación de Vox.

Incluso los partidos ubicados en la extrema derecha necesitan un funcionamiento democrático para evitar convertirse en una secta

Cuando en noviembre de 2013 Abascal, Ortega Smith y Vidal Quadras acuerdan crear Vox con vistas a presentarse a las elecciones europeas de 2014, para evitar que el gobierno de Mariano Rajoy intentase retardar su inscripción demorando los trámites para que no llegara a tiempo a dichos comicios si descubrían que Vox era la marca de disidentes del PP, Ortega encomendó a Ansaldo, Utrilla y Padrón ser quienes formalizaran el acta notarial de fundación del partido que se remitió al Registro de Partido del Ministerio del Interior, que dio por legalizada la formación el 17 de diciembre de 2013, constando Ansaldo como presidente de Vox. Y Ansaldo, ahora concejal de Vox en Madrid, se mantiene fiel a Ortega junto con la también concejal Carla Toscano. 

Hace dos meses Ortega acudió a un acto de la Fundación Atenea presidida por Espinosa de los Monteros, y algo que fue considerado por Abascal como un agravio. Puede ser una paradoja, pero incluso los partidos ubicados en el populismo y la extrema derecha necesitan para funcionar y que sus cargos públicos puedan ejercer sus responsabilidades un funcionamiento democrático y unos órganos transparentes de toma de decisiones para evitar que el partido se convierta en algo parecido a una secta. 

Vox afirmaba en su manifiesto fundacional que sus cargos orgánicos y las personas que debían encabezar las candidaturas electorales debían ser “elegidas por sufragio universal secreto, acabando así con las listas cerradas elaboradas por la cúpula a espaldas de los afiliados”. Pero después cambió sus estatutos eliminando las primarias para elegir candidatos a las elecciones y también suprimió las votaciones para designar a los presidentes provinciales, siendo ahora todos designados por el Comité de Acción Política formado por cuatro o cinco personas en nombre de la Ejecutiva Nacional. 

Ignorándose los estatutos, Vox ha pasado de tener un secretario general y tres vicepresidentes a designar a Ignacio Garriga, que vive en Barcelona y tiene el escaño en el Parlament, como secretario gsecretario general y vicepresidente único. En las últimas asambleas del partido en que se ha renovado el cargo de presidente a Abascal, nadie le ha votado, ya que se modificaron los estatutos exigiendo que quien se postule debe conseguir un número de avales telemáticos imposibles de conseguir para alguien ajeno a la dirección. Y si solo hay un candidato, que siempre es Abascal, queda proclamado automáticamente. 

Ahora muchos de los que se marcharon de Vox recuerdan que era el mismo Ortega Smith u otro ex boina verde compañero suyo, el Vicesecretario de Organización, Tomás Fernández Ríos, quien remitía los mails comunicando que habían sido cesados. Por ello, la cosa no va de pugna entre ultraliberales y ex falangistas; va de si Vox es un partido con democracia interna o una organización piramidal y de culto al líder. Ortega Smith de su época de boina verde solía recordar algo que les decía su instructor: que en combate hay que prepararse para resistir, ya que todo es susceptible de empeorar Veremos hasta dónde y cómo está dispuesto a resistir quien fundó el partido.

Leer en La Vanguardia, clica

xxxxxx 676767==00

BBBBB 343365464647484949494 res

DR85431147

ffffffffff +998 DLRS   55515883 998 /+ EXD +..617357600 Wts //HHH/ DR  exd AV 23135

emRG INStRAVL  +3 +9 10001949/ WTS 

Sílvia Orriols y Aliança Catalana, de Ripoll al Parlament. Analizo su irrupción en LaSexta Columna

 

Sílvia Orriols y Aliança Catalana, de Ripoll al Parlament. Analizo su irrupción en LaSexta Columna.  Ver el programa completo, aquí

Escucha aquí algún fragmento

                  

"De Anglada a Orriols: así se forjó la nueva extrema derecha catalana". Publico esta Tribuna de Opinión en El País

 

Xavier Rius Sant, El País, 23 de enero de 2026

Junts ha entrado en pánico. Alcaldes y dirigentes de la formación que dirige desde Waterloo Carles Puigdemont saben que muchos de sus electores darán su voto en las próximas elecciones municipales a Aliança Catalana. Una preocupación que comparten los demás partidos catalanes, ya que las encuestas señalan que, de celebrarse ahora autonómicas, la formación de Silvia Orriols pasaría de 2 a más de 20 diputados. Pero para eso faltan todavía dos años y medio y antes hay elecciones municipales, en las que no sólo Junts sino también ERC y la CUP ven peligrar sus alcaldías por la irrupción de la nueva ultraderecha independentista. ¿Cómo es posible que un partido que en 2023 sólo se presentó en tres municipios ahora se vea como una amenaza que ha provocado que Junts endurezca su discurso sobre la inmigración?

Hasta 2018, España era uno de los pocos países de la Unión Europea en los que la extrema derecha no tenía una presencia significativa en las instituciones. Con una excepción, precisamente en Cataluña, donde Plataforma per Catalunya, el partido de Josep Anglada, obtuvo 67 concejales en 2011, pero fracasó en su intento de dar el salto al Parlament. Una de las causas de su declive fue que el procés desplazó el debate identitario del que se nutre la ultraderecha —si los de fuera son una amenaza para los de aquí— por otro debate también identitario: si los ciudadanos se sentían más españoles o más catalanes, si querían seguir siendo parte de España o vivir en una república independiente.

Aunque fundado en 2013, Vox fracasó electoralmente hasta que Javier Ortega Smith, ahora caído en desgracia dentro de su partido, interpuso diversas querellas contra políticos independentistas, para acabar ejerciendo la acusación en el Supremo, lo que le dio una cuota mediática sin la cual no habría salido de la marginalidad. Vox no dio el salto agitando el miedo a la inmigración ni manifestándose contra el aborto, sino gracias a la visibilidad que obtuvo ejerciendo de acusación contra el independentismo. Una independencia que Puigdemont y Oriol Junqueras mostraban como alcanzable, afirmando que tenían sólidos aliados internacionales y unas estructuras de Estado preparadas para activar la desconexión, incluso si España se negaba a negociar.

Pero el 17 de agosto de 2017, seis semanas antes del referéndum independentista, se produjeron los atentados de la Rambla y Cambrils, ejecutados por un grupo de hijos de inmigrantes marroquíes nacidos o crecidos en Ripoll y captados por un imán del que se publicarán informaciones sobre su condición de confidente de la Guardia Civil y del CNI. Y la evidencia de que unos chicos a los que todo el mundo conocía en Ripoll, hablaban catalán y se consideraban integrados habían cometido esos crímenes monstruosos afectó emocionalmente a la sociedad ripollesa. En dicho contexto se produjo el error de dar voz en la tribuna de la concentración de repulsa por los atentados que se celebró en Ripoll a Hafida Oukabir, hermana de dos miembros de la célula: Moussa, que murió en Cambrils, y Dris, que fue quien alquiló las furgonetas que iban a utilizarse como coches bomba. El 26 de agosto de 2017, ante unas 3.000 personas, la hermana de los dos terroristas hizo un parlamento en el que mostró la radicalización de estos jóvenes como un fracaso de la sociedad ripollesa, más allá de afirmar que el islam condenaba dichas acciones. Acabado el acto, muchas vecinas se abrazaron a ella, llorando y casi pidiéndole perdón, como si la culpa de la radicalización de sus hermanos fuera de los ripolleses. Pero meses después, se filtraron los audios de Hafida en los que hablaba con sus padres, a los que decía que Moussa, como buen musulmán, había seguido la llamada de Alá. Y durante el juicio se difundieron los vídeos de los jóvenes mientras fabricaban explosivos y decían en catalán “os mataremos a todos”. Y Orriols recogió el sentimiento de rabia de muchos ripolleses, quienes pensaban que los partidos y entidades de la localidad habían mostrado más solidaridad con las familias de los terroristas que con las víctimas.

Orriols, mileurista con cuatro hijas y un hijo, había creado el grupo Els Intransigents, que tenía como referente a Daniel Cardona, líder de Estat Catalá, quien afirmaba en los años veinte que “un cráneo de Ávila no será nunca como uno de Plana de Vic” y se enfrentó a Francesc Macià en 1931 porque, tras proclamar la República Catalana, dio marcha atrás y encajó la Generalitat dentro de la República Española.

Orriols sólo obtuvo un escaño de concejal en Ripoll en 2019 pero, cuatro años después, Junts, que gobernaba el municipio, se desplomó. Junts bajó a tres concejales mientras Aliança se convertía en la fuerza más votada, con seis. Aunque Junts rechazó sumarse a un Gobierno de coalición, dijo inicialmente que apoyaría la investidura de un Ejecutivo municipal liderado por ERC, con el PSC y la CUP. Pero finalmente se desdijo y, al no alcanzar la candidata de ERC la mayoría absoluta en el pleno, Orriols obtuvo la alcaldía al ser la fuerza más votada. Ya como alcaldesa, demorando el empadronamiento de inmigrantes o anunciando el castigo a conductas incívicas protagonizadas por foráneos, consiguió una notoriedad amplificada en las redes que se haría viral y de la que no habría gozado si fuese la líder de la oposición municipal.

En la campaña de las elecciones al Parlament de 2024, Orriols desempolvó su segundo argumento: que el procés fue un engaño, ya que Puigdemont, como Macià en 1931, se echó atrás. Y empezó a presentarse como la salvadora de Cataluña, tuiteando que, desde Ripoll, cuna de Cataluña, ella, que nació un 9 de octubre, día en el que el rey Jaume I expulsó a los musulmanes de Valencia liderará la liberación la nación. Y ya desde el Parlament, con intervenciones contundentes que, como cantos de sirena, son virales en las redes, intercala la frustración por la traición de Puigdemont y el rechazo a la inmigración con las críticas al wokismo y al Pacto Verde.

Xavier Rius Sant es periodista y autor de libros como Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal) y Aliança Catalana. Els nostres ultres (Icaria Editorial).

Leer en El País

LES GUERRES DE TRUMP. El Triangle, últim article de l'any

 

Xavier Rius, El Triangle, dimarts 30 de desembre de 2025

Encara no fa un any que Donald Trump torna a ser a la Casa Blanca, tot i no haver posat fi a la guerra d’Ucraïna com havia promès, ni tampoc a les d’Israel amb el veïns, afirma que ell ha acabat vuit guerres mentre ataca militarment el seu nou enemic, Veneçuela. Diu que ha posat fi a les guerres d’Índia amb Pakistan, la d’Armènia i l’Azerbaitjan, la de la República Democràtica del Congo i Ruanda, la de Cambodja amb Tailàndia, la de Sèrbia i Kosovo, el conflicte d’Egipte i Etiòpia, el d’Isarel amb l’Iran, i els d’Israel amb Gaza i el Líban. I fa uns dies tornava a dir que estava a punt de tancar la d’Ucraïna.

Més enllà que en alguns d’aquests conflictes només ha aconseguit signar un nou alto al foc, la majoria continuen oberts. I està clar que el d’Ucraïna no acabarà fins que Putin, que té tot el temps del món i més capacitat militar i humana que Zelenski, aconsegueixi els territoris que aspira reintegrar a la Gran Rússia. A diferència del seu primer mandat en que anaven dimitint o sent cessats els col·laboradors de Trump, ara el president enviant aquí i allà al seu amic, l’empresari Steve Witfkoff, el seu gendre Jared Kushner i el Secretari d’Estat, Marco Rubio, està dissenyant una caòtica diplomàcia mundial en la que es barregen negocis privats, humiliació dels adversaris, i promeses milionàries de reconstrucció i càstigs amb aranzels i fer que es comprin més armes als Estats Units

Trump governa retolador en mà signant ordres executives, algunes de les quals, com les dels aranzels després modifica o li son qüestionades pels tribunals com les relatives a deportacions o al desplegament de la Guàrdia Nacional. La seva egolatria és tal, no només per exigir el Premi Nobel de la Pau o fer-se guanyar la medalla de la pau de la FIFA, sinó que malgrat que la situació a Palestina no millora, amb bombardejos diaris a Gaza i el Líban i atacs indiscriminats a Cisjordània, és capaç d’atribuir-se haver aconseguit per primera vegada en tres mil anys la pau al Pròxim Orient. Uns conflictes que lamentablement continuen oberts en tots el seus fronts. Rep a Volodomir Zelenski a Mar-a-Lago diumenge passat, que ha cedit en alguns dels punts exigits per Putin, i veu com l’acord de pau continua lluny ja que es vol la seva capitulació. I l’endemà Trump va rebre a Benjamin Netanyahu a qui tàcitament va donar permís per tornar a bombardejar l’Iran. Un Netanyahu que ocupa amb els seves tropes part de Síria, continua bombardejant cada dia el Líban, s’apropia de més i més terres palestines i cases a Cisjordània i Jerusalem, mentre continua ocupant militarment la meitat de Gaza amb els seus soldats que han matat des de l’inici de l’alto al foc a més de 400 palestins.

El segon estadi del pla de pau per Gaza, que hauria d’haver començat amb la creació d’una administració internacional amb participació palestina per administrar la franja, està totalment postposat amb excuses que Hamás incompleix l’alto el foc en no haver aconseguit recuperar el cadàver que manca d’un ostatge i no haver-se desarmat. I Netanyahu, que necessita victòries i el suport de Washington per afrontar les eleccions que hi haurà d’aquí a un any, aquesta setmana ha rebut de nou totes les lloances de Trump. No només en no ser censurat pel que fa a Cisjordània, sino que encén encara més la regió i es posa en contra també als seus aliats de les monarquies àrabs en contra en ser el primer país del món que reconeix diplomàticament el territori de Somalilàndia independitzat unilateralment de Somàlia. El somni de molts independentistes catalans que creien ingènuament que Israel reconeixeria unilateralment la independència de Catalunya, Netanyahu sí que ho ha fet amb aquest territori de la banya d’Àfrica.

Tan trist com que Trump s’atribueixi haver acabat amb les guerres del Pròxim Orient és la submissió que mostren cap a ell molts líders europeus començant per Mark Rutte, secretari general d’una OTAN, que veu com el seu membre més potent s’ha aliat amb Putin per desballestar els sistema de seguretat compartida creat després de la Segona Guerra Mundial. Així la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units, aprovada per Trump, situa a Rússia ja no com una amenaça, sinó com un aliat, a la vegada que mostra una absoluta desconfiança vers els fins ara aliats europeus. I com a mostra d’aquesta prepotència nega visat a Thierry Breton, ex comissari europeu de Mercat Interior, en represàlia per haver impulsat la regulació digital a Europa front la deriva gens innocent dels algoritmes de xarxes socials com X d’Elon Musk.

I mentre Trump humilia Europa i lloa a Putin, potser provocarà que el veritable guanyador d’aquestes guerres i aquests canvis sigui la Xina, que no pateix l’ofec que significa la guerra i les sancions per Rússia, ni tampoc de l’increment armamentístic i les amenaces de Rússia per la Unió Europea. Xina es modernitza mentre expandeix mercats arreu i la seva influència sobretot a l’Àfrica.

Leer en castellano en El Triangle.

Nadal a Barcelona, El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dimarts 23 de desembre de 2025

Un servidor és ateu, i crec que me n’he fet més aquest últims anys després de fer-se públic que molts dels capellans que vaig tenir com a professors als Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, eren uns pederastes. Però malgrat això m’agrada celebrar la tradició nadalenca, no només perquè em recorda la infància, sinó perquè crec en el missatge que ens ha arribat de Jesús, que predica fer el bé i estimar totes les persones indistintament de les seves creences. I com recull l’Evangeli de Sant Joan, predica el perdó. “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. Un canvi substancial front l’Antic Testament, la Torà i el Sanedrí del Talmud, anteriors a Jesús, i front l’Alcorà, que és posterior, que prediquen el càstig vers els infidels i els que cometen pecats de la carn.

M’agrada la història de Josep, Maria i el nen Jesús al Portal de Betlem que acaben refugiant-se en un estable, que és una metàfora del que passa també a l’anomenat primer món. Ho hem vist aquests dies amb el desallotjament sense donar alternatives en ple episodi de pluges i fred dels immigrants del Badalona-9.

Betlem és una ciutat de la Palestina històrica, propera a Jerusalem del que des de fa més vint anys està separada per un mur de ciment. Actualment forma part del territori que teòricament administra l’Autoritat Palestina, però lamentablement cada està cop més encerclada d’assentaments jueus. I aquest Nadal, un cop més, ni hi haurà turistes, ni pelegrins, ni es podrà celebrar amb normalitat el naixement de Jesús a causa de la política bel·licista i atacs de l’exèrcit israelià i els colons jueus supremacistes. Jo guardo amb gran estima un rosari que vaig comprar a Betlem fa divuit anys, tot i no ser creient. Fet de fusta d’unes oliveres que probablement ja hauran estat arrencades pels colons racistes jueus que cada cop s’assemblen més als nazis.

La celebració del naixement de Jesús, coincideix amb el solstici d’hivern, si bé els cristians ortodoxes ho celebren dues setmanes més tard. A Barcelona des de fa molts anys tots els Nadals es posava un gran pessebre a la Plaça Sant Jaume. Pessebre que va començar a ser qüestionat en els primers mandats d’Ada Colau, amb l’argument de si en una societat laica les institucions han d’instal·lar pessebres a l’espai públic i acabava sent substituït a Barcelona per una instal·lacions conceptuals no religioses o per suposats pessebres que semblaven qualsevol cosa menys un pessebre.

A mi que els Comuns o ERC hagin qüestionat en nom del laïcisme l’oportunitat de fer un pessebre tradicional o de si s’ha de felicitar les Festes de Nadal, em sembla una total incoherència, més quan aquests partits i molts dels seus càrrecs públics sí que feliciten habitualment el Ramadà del musulmans i participen en algun Iftar o sopar de trencament del dejú que es celebra en algun equipament municipal. Ara amb Jaume Collboni a l’Ajuntament el que s’està fent és posar un pessebre petit als baixos de la Casa Gran que es pot visitar gratuïtament en un horari determinat. I fora a la plaça hi fa un mapping o il·luminació amb dibuixos de les façanes de l’Ajuntament i la Generalitat, pensant que així posaven fi a les polèmiques. Però hi ha qui lamenta que aquests mappings, alguns anys no hagin tingut referències prou explícites al Nadal. Aquest any Vox ha protestat de nou, i el 12 de desembre el partit ultra va instal·lar durant unes hores un pessebre al mig de la plaça.

L’any passat em va encantar l’espectacle Llums de Sant Pau al recinte modernista de l’antic hospital que es fa des de 2021 i s’ha convertit sense dubte en el millor espectacle nadalenc de Barcelona. Tot i anar-hi en un dia del Pont de la Puríssima, ser mig festiu i amb festa a les escoles, no hi havia aglomeració de gent, tots els espais estaven inclosos en l’entrada general, i era fàcil poder fer-se una foto en les diferents instal·lacions. Recordo que a qui no havia comprat per internet l’entrada, li deien que per aquella franja horària ja no en quedaven. I l’hora en punt i a la mitja, s’obria l’accés pels que feien cua, que entraven tots en cinc o deu minuts. L’any passat a part d’arbres de Nadal, i l’espai del Carter Reial, els trineus i altres instal·lacions de la part inferior sota sostre, cada instal·lació lluminosa representava com es celebra el Nadal i en algun cas també el solstici d’hivern a diferent llocs del món, fossin o no de tradició cristiana. Sincerament em va meravellar. I t’hi podies fer fotos sense aglomeracions.

Aquest any en canvi, fidel a la nova tradició barcelonina de morir d’èxit al recinte de l’Hospital de Sant Pau que hi he anat en dia festiu, i hi havia una gentada dins, que era difícil fer fotos sense grups i famílies interferint uns vers el altres. Quan vaig entrar en el torn de dos quarts de set, encara estava entrant per l’altra escala la cua de la gent que havia comprat l’entrada entrada per les sis. O sigui que el flux d’entrada era constant. Evidentment no hi havia restricció de temps per estar dins, però si el flux d’entrada gent de tres fileres per cada escala era constant, a dins hi havia un excés de gent que t’impedia gaudir de les llums i les diferents instal·lacions que comparades amb les realment nadalenques de l’any passat deixaven molt que desitjar. Una cosa és que hi hagi excés de gent al Moll de la Fusta i al Port Vell on hi ha també una magnífica instal·lació nadalenca, però allà no es paga er entrar-hi. I la novetat d’aquest aquest any a Sant Pau, que és la cinquena edició, més enllà de la sobreocupació, és que espais interiors com el Carter Reial que l’any passat eren lliures, aquest any tenia l’entrada restringida a i s’havia de pagar un suplement.

Ah! I encara que la retolació estigués en català, lamentablement si preguntaves on era això o allò als informadors o personal de seguretat que portaven l’armilla de Llums de Sant Pau, escrit en català, no tenien problema per respondre en anglès si un turista s’adreçava a ells en aquell idioma, però si ho preguntaves en català, et deien que els hi diguessis en espanyol que no t’entenien. Decepcionant.

Leer en castellano en El Triangle

Aliança Catalana i el seu desig de conquerir l'Eix Transversal. Nació Digital, NacióManresa

                                      

Xavier Rius Sant, NacióDigital, Nació Manresa, divendres 12 de desembre de 2025

Catalunya té 947 municipis i a les properes eleccions municipals Aliança Catalana valora presentar-se a un màxim de 150 o 200 i evitar que les llistes se li descontrolin o s'omplin de descartats per Junts o Esquerra, de frikis i d'arribistes d'última hora. Hi ha també la dificultat per un partit amb poca estructura i on tot ho vol controlar la presidenta i que no té ni Secretari General, ni Vicepresident, de gestionar la tria de candidats. Vox a les municipals de 2019 només va presentar-se a 729 municipis del total de 8.132 de l'Estat espanyol. I el partit va encarregar a uns anomenats "homes de negre" vinculats a Ortega Smith, que a l'estil d'una empresa de selecció de personals, miraven xarxes socials i teclejaven els noms, un a un a Google, per comprovar els noms proposats de tots i cadascun dels membres de les llistes, més enllà que des del Comitè Executiu es donés el vistiplau als caps de llista de les capitals de província i municipis importants. Un altre problema dels partits novells i sense gaire estructura és el finançament de la campanya a cada municipi que es presenten. Sent Aliança un partit parlamentari, ja està auditat pel Tribunal de Comptes i no es pot finançar la campanya de cada localitat com ho havia pogut fer Plataforma per Catalunya fa catorze o vint anys en plan, el cap de llista posa dos mil euros, el segon en posa mil, el partit mil més, i el que falta es paga amb donacions de militants, simpatitzants i d'altres membres de la llista i del que es recapti a la paradeta dels dissabtes.

El partit vol presentar-se no només on tingui un o una cap de llista potent, acceptant militants o regidors i ex regidors d'altres partits, sobretot de Junts, ERC o d'alguna candidatura independent com el BeGI de Berga, sinó que també vol focalitzar allà on va obtenir bons resultats en les eleccions catalanes de maig de 2024. I confia que en molts municipis potser passarà com a Ripoll el maig de 2023, i ser la llista més votada. Per això aposten per viles, ciutats i capitals de comarca del que seria amb mirada ample l'Eix Transversal. Des de Figueres, Olot i Girona, passant per Berga, Vic i Manresa, fins Tàrrega, Cervera i Lleida. I evidentment també a algunes ciutats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i els Vallesos, Reus, Tarragona i certs municipis de les Terres de l'Ebre.

Però en el cor de l'Eix Transversal Aliança té dos municipis significatius on l'espai electoral d'Aliança potser ja està ocupat. No em refereixo a Vox, que certament tem que a ciutats com Terrassa se li vagin votants cap a la formació d'Orriols, ja que a les passades municipals va rebre el vots de ciutadans que van triar el partit espanyol perquè demanava mà dura amb la immigració, l'incivisme i la multireincidència, tot i que no combregaven amb l'espanyolisme centralista, ni amb l'ultra catolicisme d'Ignacio Garriga que acabava els míting dient en castellà "¡Que Dios os bendiga!". Em refereixo a les candidatures que impulsen els regidors Sergi Perramon a Manresa i Josep Anglada a Vic.

A les eleccions al Parlament de maig de 2024 Aliança Catalana va quedar en quart lloc a Manresa amb 2.812 vots, un 9,42%. Però té el problema que a les municipals de 2023 s'hi va presentar l'antic partit de Sílvia Orriols, el Front Nacional de Catalunya, amb Sergi Perramon de cap de llista que va aconseguir 1.618 vots i dos regidors. Ell i Maria dels Àngels Cutrich. Perramon ben aviat es distancià del Front, però va rebutjar integrar-se a Aliança Catalana, fins i tot quan va ser sondejat per encapçalar la llista d'Aliança a la demarcació de Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya. I des dels plens municipals de Manresa i les xarxes Perramon ha moderat una mica el seu discurs relatiu a la immigració. En canvi, el cap de Junts a Manresa, Ramon Bacardit, ha anat incrementant un discurs centrat en la delinqüència, la immigració i la problemàtica de joves multireincidents.

La setmana passada Perramon va presentar a la sala El Voilà la marca Avenç Nacionalista com una plataforma que vol aglutinar una candidatura o coalició de centre dreta que ell s'ofereix a encapçalar, a la que vol que s'hi sumin Junts i Aliança. Deixant de banda que és impensable que la direcció de Junts autoritzi coaligar-se amb la formació de Sílvia Orriols, Avenç Nacionalista legalment no és el nom d'una plataforma o futura coalició, ja que Perramon va registrar el juny passat la seva legalització com a partit polític, tal com consta en la web del Registre de Partits del Ministeri de l'Interior en el que va quedar inscrit i legalitzat amb data del 8 d'agost de 2025, constant com a Secretari General d'aquest nou partit, Avenç Nacionalista (AVN), qui va ser número tres a la llista del FNC a Manresa les passades municipals, Jordi Puig Ros.

Veig viable que Junts pogués oferir a Perramon que anés de número dos en una llista o coalició que encapçalaria evidentment Bacardit, però en cap cas veig a Junts acceptant coaligar-se amb Aliança, i en el cas que ho fes només amb Perramon, cedir-li a ell ser cap de cartell. I més enllà que Vox es torni a presentar a Manresa, si finalment Perramon ho fa en solitari o fins i tot acompanyat de Junts, la candidatura d'Aliança quedarà lluny de ser la força més votada a la capital del Bages.

L'altra capital de comarca de l'Eix Tranversal on Orriols ho pot tenir difícil per treure bons resultats és Vic, ja que Josep Anglada, que amb el seu partit Som Identitaris té dos regidors, ell i Marta Riera, pensa tornar a presentar-se. I d'altra banda l'alcalde Junts, Albert Castells, ha assumit alguna de les propostes d'Anglada com endurir l'empadronament. I en un municipi altament conservador com Vic, Aliança no té de moment un candidat o candidata amb carisma i popularitat per competir amb Castells i Anglada.

Llegir a NacióDigital                                             

Extremadura, la encrucijada para alejarse de Vox. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, jueves 11 de diciembre de 2025

Titula Javier Gallego su artículo en La Vanguardia del 9 de diciembre que “los barones del PP aconsejan a Guardiola hacer una campaña regional”. Los líderes territoriales del PP creen que centrar la campaña extremeña en elementos que tensionan la política española o trayendo a los mítines a Feijóo o Díaz Ayuso, ensombrece la gestión de María Guardiola, que salió reforzada tras la salida de Vox de los gobiernos regionales. Trayendo a Ayuso y Feijóo, se hablará mucho de una España que ven abocada al precipicio, y Santiago Abascal tendrá mucho que decir. Pero si se habla de la necesidad que el PP tenga la mayoría para aprobar los presupuestos que Vox bloqueó, y poder afrontar los retos que tiene la comunidad, Guardiola tiene mucho que ganar.

Las elecciones extremeñas, convocadas tras el bloqueo de Vox a la aprobación de los presupuestos, se producen siete años después de que Vox saliera de la marginalidad, consiguiendo doce escaños en las elecciones andaluzas de diciembre de 2018, meses antes de que los de Abascal irrumpieran en el Congreso. En diciembre de 2018 todavía no había comenzado el juicio en el Supremo a los líderes independentistas en el que Javier Ortega Smith, ejerciendo de acusación popular, ganó una cuota de telediario que tuvo mucho que ver con los buenos resultados que Vox obtendría en las elecciones de abril y noviembre de 2019. Aquellas elecciones andaluzas de diciembre de 2018 se convocaron tras romper Ciudadanos con la presidenta socialista Susana Díaz, a la que los de Rivera reprochaban que el PSOE hubiera conseguido la mayoría necesaria para desalojar a Mariano Rajoy de la Moncloa, pactando y consiguiendo los votos de los supuestos amigos de ETA, Bildu, y de los partidos catalanes, Junts y Esquerra, que querían romper España. Y durante la campaña electoral andaluza de 2018 poco se habló de problemas reales de Andalucía como la corrupción, infraestructuras, la agricultura y la mano de obra necesaria inmigrante o autóctona para la misma, la pesca o la industria. Se habló y mucho de la supuesta traición del PSOE por haber pactado con los amigos de ETA y los que querían romper España. Incluso se creó el bulo que en las escuelas catalanas se prohibía ir al baño a los nietos de los andaluces que emigraron a Catalunya el siglo pasado, si lo pedían hablando español.

Y, por cierto, en relación con los acuerdos con Bildu y el PNV, y del largo proceso liderado por Rodríguez Zapatero para que ETA se autodisolviera, vale la pena ver series como “La Frontera” emitida estos días por Televisión Española, y otras películas recientes como “La infiltrada”, para enorgullecernos de que ese terrorismo terminara hace catorce años. Vergüenza tendría que darles a aquellos dirigentes o ex dirigentes del PP que, refiriéndose a pactos o acuerdos del PSOE con Bildu o a la situación de Catalunya, afirman que ETA está más viva que nunca, más allá que con ello el PP refuerce los argumentos de Abascal y de grupos extraparlamentarios como Núcleo Nacional.

Leer en La Vanguardia