Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Bassat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Bassat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de setembre del 2025

ACUSAR ISRAEL DE GENOCIDI NO ÉS NI ANTISEMITISME NI ANTISIONISME. Ho explico al Triangle

 




Des de 1996 he escrit dotzenes d’articles a diaris, sobretot a  El País i l’Avui i també a revistes i al meu blog sobre els delictes d’incitació o justificació del genocidi, negació de l’Holocaust i promoure la rehabilitació de règims que van cometre genocidis. Delictes tipificats des de 1995 als articles 510 i 607 del Codi Penal, que després de sentències dels tribunals Suprem i Constitucional sobre els casos de les llibreries Europa i Kalki de Barcelona, fent prevaldre la llibertat d’expressió, van tombar parcialment el redactat d’aquests articles que van haver de ser reformulats l’any 2015 amb un nou redactat. Redactat que aviat haurà de tornar a passar la revisió per part del Tribunal Constitucional després de la nova condemna de presó imposada per l’Audiència de Barcelona ara fa un any a l’editor neonazi, Pedro Varela.

El primer article sobre la qüestió el vaig publicar a El País 14 de desembre de 1996 quan els Mossos d’Esquadra van escorcollar la llibreria. Procés que va portar al judici que es va celebrar, el el 16 d'octubre de 1998, al qual vaig assistir i en el que juntament amb SOS Racisme feien d’acusació particular diverses associacions jueves a les que acompanyava Simon Samuel, president del Centre Wiesenthal a Europa. La sentència va condemnar per primera vegada al propietari de la llibreria Europa, Pedro Varela, que la va recórrer al Constitucional que finalment li donaria parcialment la raó argumentant que negar l’Holocaust era legítim ja prevalia la llibertat d’expressió i el dret a interpretar la història. Sobre aquella patacada del Constitucional que contradeia el que s’estava regulant a la resta d’estats de la Unió, també vaig escriure diversos articles en els que abordava la qüestió des d’un punt de vista jurídic. Un d’aquests articles, el titulat “Odio racial con impunidad" el vaig publicar a El País el 8 de març de 2008, era molt crític amb la sentència. I va motivar que poc després ho parlés personalment amb el vicepresident del Tribunal Constitucional que havia estat ponent de la sentència, que m’argumentà de nou la llibertat d’expressió.

El maig de 2009 vaig assistir als actes de commemoració de l’alliberament del camp de Mauthausen en un viatge de quatre dies en el que també hi eren persones destacades de la comunitat jueva catalana, com Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l’any 1944, gràcies a l’actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l’italià Giorgio Perlasca. Vándor m’explicà el seu periple i sobre ell vaig publicar un emotiu article amb motiu de la seva mort el 21 de març de 2014 al Periódico, republicat a diverses webs de comunitats jueves. També venia amb el grup o delegació catalana a Mauthausen el publicista jueu Lluís Bassat amb qui vaig conversar llargament i m’explicà la història de la seva família sefardita, part de la qual va ser víctima de la Shoà o Holocaust.

Pel seguiment que vaig fer sobre la qüestió, l’any 2013 vaig rebre de diversos diputats i de la mateixa Fiscalia els esborranys de nou articulat que estudiava el Ministeri de Justícia en els que, recollint una directiva europea, instava a penalitzar la negació de l’Holocaust dels sis milions de jueus, i evitar que prosperessin els recursos de futurs condemnats que al·legarien de nou el dret a la llibertat d’expressió. I un dels esborranys que va estar a punt d’aprovar el Consell de Ministres per remetre a les Corts, tipificava com a delicte la negació d’actes perpetrats des de la Segona Guerra Mundial i que tribunals internacionals com el de Nuremberg i altres posteriors com els específics per les guerres de l’antiga Iugoslàvia, Rwanda i la nova Cort Penal Internacional qualifiquessin els fets com a genocidi. Si aquell redactat hagués prosperat seria delicte avui a Espanya negar l’Holocaust jueu i el genocidi perpetrat per les milícies sèrbies a Srebrenica el 1995, però no el dels armenis de començaments del Segle XX. Finalment però, el redactat aprovat va ometre aquest tall històric i castiga genèricament “aquells que públicament neguin, trivialitzin o enalteixin delictes de genocidi i lesa humanitat o contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat, o enalteixin els seus autors quan s’haguessin comès contra un grup o un part del mateix”.

Aquesta passada setmana l’Associació Internacional d’Experts en Genocidi (IAGS) va anunciar que la conducta d’Israel a Gaza compleix la definició legal establerta a la convenció de l’ONU sobre el genocidi, detallant una sèrie d’accions empreses per Israel durant la guerra de 22 mesos que l’associació reconeix com a constitutives de genocidi, crims de guerra i crims de lesa humanitat. La IAGS és l’associació professional d’experts en genocidi més gran del món i inclou nombrosos especialistes en l’Holocaust perpetrat pels nazis contra jueus, gitanos i homosexuals.

He defensat reiteradament que l’Holocaust sí que va existir i que negar-ho o minimitzar-lo ha de tenir persecució penal, i em dol que per posicionar-me primer contra la negativa d’Israel a desenvolupar els Acords d’Oslo i permetre la creació d’un estat palestí viable, per rebutjar l’expansió del assentaments, i qualificar ara de genocidi el que fa Israel a Gaza, com he escrit diverses vegades a EL TRIANGLE, des d’entitats de l’anomenada Comunitat Jueva de Catalunya i associacions catalanes d’amics d’Israel, se m’acusi d’antisemita, ignorant i filonazi.

Aquest anys per posicionar-me contra els grups ultres neonazis he rebut tota mena d’amenaces, pintades i piulades dient-me diverses vegades “jueu i maricón”. Fins i tot un cop em vaig trobar una bala entre el capó i el parabrises del meu cotxe, que evidentment no hi va arribar volant com les fulles dels arbres que s’hi posen. Res d’això m’espanta. Però em dol aquesta manca d’autocrítica de les entitats jueves i pro Israel de Catalunya.

A Israel hi ha veus minoritàries però importants, com la de l’ex president del Parlament, Avraham Burg, entrevistat fa uns dies per TV3, que diu que s’ha de portar a un Tribunal Internacional els actuals líders del país pels crims de guerra que estan cometent. I també a Catalunya hi ha ovelles negres jueves que es manifesten contra la política criminal d’Israel. Però les entitats jueves que s’atribueixen la representació dels jueus catalans i les associacions catalanes amigues d’Israel no només continuen negant que el que es fa avui a Gaza és molt semblant al que feien les SS al gueto de Varsòvia o la Creu Fletxada a Hongria. No qüestionen que “Obrir les portes de l’Infern a Gaza” com anunciava fa uns dies un dirigent israelià que deixava clar que no hi quedaria en peu cap casa, és un delicte de genocidi. I més enllà del mal que fan als palestins amb la fam i les bombes, no s’adonen que amb això només aconseguiran més odi i motius per noves venjances. I els que executen o aplaudeixen els crims que Ben Gvir i Netanyahu dissenyen son corresponsables del genocidi i d’un odi cap a Israel que creixerà i perdurarà durant generacions.

                                 
En Mauthausen en mayo de 2009

dimecres, 19 de març del 2014

MOR JAIME VÁNDOR, SUPERVIVENT I CRONISTA DE L'HOLOCAUST. Va ser un dels milers d'hongaresos que aconseguí protecció espanyola a Budapest


Lluís Bassat, escoltant el parlament de Jaime Vándor a Mauthausen, el maig de 2009.

Dilluns va morir a Barcelona Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l'any 1944, gràcies a l'actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l'italià Giorgio Perlasca, que, sense ser-ho, actuà com a cònsol d'Espanya quan Sanz va rebre l'ordre d'abandonar Hongria. Sanz Briz i Perlasca, sense informar-ne el tot a les autoritats espanyoles, van atorgar protecció i passaport espanyol a milers de jueus hongaresos a l'empara d'una llei de Primo de Rivera que permetia donar la nacionalitat espanyola als sefardites o descendents dels jueus expulsats dels regnes de Castella i Aragó el 1492.

Aquest últims anys, amb motiu dels diversos llibres i estudis sobre l'ultra dreta, he conversat hores i hores amb militants i dirigents d'extrema dreta que diuen que l'Holocaust nazi dels jueus no va existir o es va exagerar. Però el testimoni de supervivents d'aquell genocidi planificat,  com és el cas de Vándor, recorden al món que, lamentablement, sí que va succeir i no va ser ni un accident, ni una acció localitzada o improvisada per uns quants. 

Vándor va néixer a Viena el febrer de 1933, setmanes després de l'arribada al poder de Hitler. El seu nom era Helmut Jacques Vándor, de pare austríac i mare hongaresa. El cognom Vándor el va adoptar el seu avi patern quan els austríacs van obligar als jueus a agafar un nom germànic, i va triar Wandor que vol dir "en viatge". I el 1939, mentre el pare aconseguia viatjar a Barcelona, la mare amb part de la família fugí a Budapest, pensant que allà estarien segurs, sense imaginar que el 1944 es donaria l'ordre d'exterminar tots els jueus d'Hongria.

La veu de Vándor sempre va ser un doble clam. Un clam d'esperança en la humanitat, en explicar-nos en primera persona com ell i tants altres van sobreviure gràcies a l'acció espontània i desinteressada d'un diplomàtic espanyol i un feixista italià que, en lloc de tancar als ulls a la barbàrie, van prendre partit. I posant en perill les seves pròpies vides, van salvar milers de jueus hongaresos d'una mort segura a les cambres de gas o d'un tret a la riba del Danubi. 

Però les paraules de Vándor són també un clam de denúncia d'uns crims execrables i sense cap mena de justificació racional, executats amb precisió, gràcies a la complicitat d'uns i el silenci d'altres. Denúncia que Vándor feia de manera pausada i sense odi ni rancúnia, amb la mateixa emoció que es dedicava a la filologia, la música, la literatura hongaresa o hebrea, la història del poble jueu, o a escriure poesia. I és que Vándor preferia presentar-se com a docent, músic o expert en llengua i cultura hebrea, que com a supervivent de l'Holocaust. 
  
Vaig tenir el plaer de compartir amb Jaime Vándor, el maig de 2009, un viatge a Mauthausen que organitzà l'associació Amical Mauthausen al camp de concentració austríac, amb motiu dels actes anuals de commemoració del seu alliberament. També va ser en aquell viatge el publicista Lluís Bassat, de família sefardita balcànica, que viatjava per primera vegada a un cap nazi. 

Tant Vandor com Bassat van perdre bona part de les seves famílies als camps d'extermini i, en els quatre dies que va durar aquella estada a Mauthausen i els camps i instal·lacions properes, alternaven l'escoltar en silenci el testimoni de la mitja dotzena de catalans i espanyols supervivents de Mauthausen, que ens explicaven a la pedrera, les mines, als crematoris i als barracons com s'arribava, es vivia i la majoria morien allà, amb el seu viatge interior familiar, com a jueus supervivents d'una barbàrie difícil d'explicar i entendre des de la racionalitat.

Però Vandor també va participar aquells dies activament en diversos actes explicant la seva història i la dels milers d'hongaresos i austríacs salvats per Sanz Briz i Perlasca que a ell, la seva mare i els seus germans els va permetre arribar a Barcelona el 1947, on els esperava el seu pare. Una història poc coneguda fins que va ser portada al cinema el 2002 per l'italià Alberto Negrín.

El destí ha fet que la seva última obra no hagi estat una nova edició de poemes, sinó el llibre "Una vida al caire de l'Holocaust", escrit conjuntament amb Jaume Castro, publicat fa uns mesos. Un testimoni de denúncia d'uns fets i un viatge -com diu el seu cognom- que va viure amb els ull d'un nen que arribava a la vida a la vegada que Hitler era nomenat Canceller del Reich, i amb onze anys, aconseguia escapar del gueto de Budapest i dels trens cap a Auschwitz, iniciant un viatge amb passaport espanyol que el portaria a Barcelona, la ciutat on va morir, en pau, dilluns.

L Bassat i J Vándor entrant a Mauthausen el maig de 2009
Vándor al costat d'alumnes d'institut espanyols i supervivents del camp al monument als republicans que hi van morir.
Vándor amb Lluís Bassat i l'esposa d'aquest en els monument als jueus assassinats al camp d'Ebensee, a 110 Km de Mauthausen, on hi havia les fàbriques subterrànies dels coets V2. Es va obrir a finals de 1943 i en un any i mig hi van morir 8.745 presoners.
El Cónsol Perlasca, pel·lícula que recull com el diplomàtic Ángel Sanz Briz i el fals cònsol, Giorgio Perlasca, van salvar a milers de jueus hongaresos, fent-los passar per sefardies, els que a l'ampara d'una llei de Primo de Rivera, podien obtenir la nacionalitat espanyola.

Llegir en castellà a El Periódico