dilluns, 16 de novembre del 2015

CALIFAT MEDIEVAL O REINTERPRETACIÓ DE L'ALCORÀ. Una reflexió sobre els atemptats i el creixement del gihadisme de l'Estat islàmic



La confirmació que alguns dels autors dels atemptats de París eren descendents de magribins immigrats a França o Bèlgica, planteja de nou i amb raó, el preguntar-nos què està fallant perquè joves de segona o quarta generació d’immigrants abracin el gihadisme i el terrorisme.
I davant d’aquesta pregunta es torna a repetir que les coses s’han fet malament, que el racisme genera un sentiment d’exclusió que pot abocar a abraçar el radicalisme violent, o recordar el conflicte identitari d’aquests joves que, a diferència dels seus pares que van venir a Europa  en busca d’unes oportunitats i un benestar, només troben rebuig i discriminació.
És un fet que un aspirant a una feina que es diu Mohammed té, d’entrada, menys possibilitats de ser contractat que un que es digui Jacques. I llavors en la seva soledat identitària alguns poden buscar el seu lloc en el gihadisme violent, en una interpretació de l’islam molt més radical de la que tenen els seus pares que, més a més, rebutja, tot allò de positiu que els seus avis van venir a buscar a Europa.
Tot això és cert. Però hi ha una altra qüestió que sovint s’obvia: La incompatibilitat de les interpretacions literals de certs fragments de l’Alcorà i dels Hadits o frases atribuïdes a Mahoma que formen part també de la Sharia o llei islàmica, amb la llibertat ideològica i de creences, que és una de les bases de tota societat democràtica. Fet que s’agreuja per la manca d’una autoritat que pugui reinterpretar-ho o contextualitzar-ho.
Són moltes les religions que han incitat en diferents moments de la història a l’odi cap a les altres i s’han expandit per la força de l’espasa; el cristianisme també. Però la majoria han deixat de lluitar per la conversió forçosa de la resta del món i les seves autoritats religioses han acceptat els valors de la llibertat de consciència i la llibertat individual del ciutadà de creure o no creure. I, tot i que en judaisme i el cristianisme hi hagi corrents que qüestionen  els descobriments sobre l’evolució humana, aquestes religions ja no s’oposen al que va dir Darwin i a viure en una societat on el ciutadà té dret a creure i a no creure.
A l’islam, des del seu origen hi ha un altre element de controvèrsia. Podem trobar sures o versets de l’Alcorà i Hadits o frases atribuïdes a Mahoma, totalment contradictòries les unes amb les altres. N’hi ha que criden a decapitar als infidels i altres a respectar-los. N’hi ha que diuen que cal convèncer per la força, n’hi que diuen que en matèria de religió no es pot imposar res. 
Mentre la majoria de religions han adaptat la seva doctrina al llarg de l’últim segle i s’han sotmès a l’autoritat civil. L’islam no té califa o autoritat des de 1924 quan Ataturk va abolir la figura del sultà d’Istambul. Sultà que, tot i està qüestionat, era el califa legítim de tota la Umma o comunitat de musulmans d’arreu del món. Des de llavors l’islam no té qui encarni una figura i institució que, en morir Mahoma va començar amb Abu Bakr com a primer califa o successor del Profeta.
El últims anys del califat d’Istambul, Husain ibn Alí, Xerif haiximita de La Meca, o guardià dels llocs sagrats, va intentar ser reconegut sense èxit com califa. I anys més tard la família haiximita van ser expulsat de La Meca per Abdelaziz bin Saud, de la Casa dels Saud, fundador de l’actual Aràbia Saudita, en la que imperava el whabisme o interpretació més arcaica de l’islam. I tot i no aconseguir mai el reconeixemt com a califes, els Saud, com a guardians de La Meca, han anat imposant la seva visó mitjaval d’un islam oposat a qualsevol canvi. I els diners del petroli han ajudar a difondre aquesta visió radical arreu del món. Diners que també han arribat a l’Estat Islàmic.
A alguns països, fossin les dictadures socialistes o nacionalistes àrabs, fossin monarquies com la marroquí o la jordana, van adaptar o relativitzar la interpretació estricta de l’Alcorà. Fins i tot la nova constitució tunisiana prohibeix la persecució de l’apostasia.
A Tunísia ara ja no està perseguit fer públic que s’ha deixat de ser musulmà, o que s’és ateu, o afirmar que moltes de les coses que es diuen a l’Alcorà o el Hadits són únicament metàfores, o dir en públic que no es pot complir de manera estricta el dejuni del ramadà, o afirmar  que es pot ser homosexual i musulmà. Però certament tot això s’oposa a una interpretació estricta de l’Alcorà. I aquí és on apareix l’anomenat Estat Islàmic o Daesh.   
A diferència d’Al Qaida que es limitava en voler atacar a Occident per la seva política al Pròxim Orient, Afaganistan o Palestina, de les cendres de l’equivocada guerra d’Irak sorgeix un insurgent sunnita, Ibrahim Awwad al-Samarri, que després de trencar amb Al Qaida encapçala una força que, en lloc de limitar-se a lluitar contra els invasors, el que vol es recuperar el califat, la unitat dels musulmans, i crear un califat o estat que començaria per l’Iraq i Síria. I aquest líder insurgent canvia de nom i agafa el d’Abu Baker, com el primer califa de la història. I a la vegada que conquereix territoris a Síria i L’Iraq, crida al musulmans d’arreu del món a sumar-se al seu califat i a lluitar contra els infidels, i contra els mal musulmans arreu. Crida a purificar l’islam i extrendre’l a tot el món per la força. El comunicat d’Estat Islàmic pel que s’assumeix l’autoria dels atacs de París i s’adverteix que n’hi hauran més, comença i acaba amb dues sures o fragments de l’Alcorà.
El magnetisme de les seves proclames, l’ús molt estudiats de les xarxes socials amb els seus impactants vídeos, esdevenen un iman per a joves d’arreu del mon que busquen una identitat sense fissures, un grup vencedor que els aculli, i una causa amb la que donar sentit a les vides, amb la seguretat de tenir com a recompensa un lloc privilegiat a Paradís.
Sense menysvalorar la lluita militar contra el Daesh a Síria i l’Iraq, la lluita policial arreu del món, i la necessitat d’acabar amb la discriminació que pateixen molts joves d’origen magribí o asiàtic a Europa, la clau més eficaç per desactivar l’Estat Islàmic està en els propis musulmans.
És impensable ara per ara que reaparegui la figura d’un califa legítim acceptat per tots els musulmans. Però només quan des del món musulmà siguin majoritàries les veus que sense por a ser tractats d’apòstates, diguin clar i alt que tota religió es veritable si crida a la germanor universal, i que qualsevol persona té dret a creure i a deixar de creure i, sobretot que neguin la validesa d’aquelles sures o versets de l’Alcorà que criden a matar als infidels es podrà derrotar als soldats del Califat.
 Leer en castellano en El Periódico
 Llegir en català al Periódico


4 comentaris:

  1. Un día me dijiste: «A ver, la causa de tantos golpes de Estado y dictaduras en Latinoamérica son los ejércitos, ¿no? Pues bien, Costa Rica decidió por ello quitar el ejército, y desde entonces, el país ya sin ejército disfruta de paz y tranquilidad.»
    Muy bien, pero... ¿por qué no dices lo mismo con el islam. Japón dijo: «Ni un solo musulmán en nuestro país.» Y desde entonces (o sea, desde siempre), nada de consecuencias nefastas del hecho de la inintegrabilidad de los musulmanes ahí donde vayan, y nada de atentados.
    ¿No te parecería bien que este hacer de Japón se aplicase en Europa? Como siempre, Xavier, con tu doble lógica y tu doble moral.

    ResponElimina
  2. Q.: sentiment d’exclusió que pot abocar a abraçar el radicalisme violent
    R.: ¿Y por qué no es al revés? Toda persona sana decide, si se siente rechazada, empezar a tratar de que le acepten, por medio de hacer más lo que esperan de ella, es decir, integrándose mejor, es decir, obedeciendo el refrán que dice: «En Roma, tú te vistes como los romanos.» Si deciden abrazar el gamberrismo o el terrorismo, ellos son los únicos responsables de dicha decisión, no nosotros.
    Q.: només troben rebuig i discriminació
    R.: Mentira. Son excesivamente tolerados, muchísimo más de lo que deberían serlo: https://youtu.be/Q787OcLmwO8
    Q.: un aspirant a una feina que es diu Mohammed té, d’entrada, menys possibilitats de ser contractat que un que es digui Jacques
    R.: Es justo lo contrario. Lo mismo con las ayudas.
    Q.: interpretacions literals
    R.: Es que el Corán solamente puede ser interpretado literalmente: https://youtu.be/JAXpoJWDxiI
    Q.: Són moltes les religions que han incitat en diferents moments de la història a l’odi cap a les altres i s’han expandit per la força de l’espasa; el cristianisme també.
    R.: Falso. Si hablamos de las miles de religiones que existen, es seguro que habrán muchas, pero no estamos hablando de la religión de una tribu perdida en una selva tropical, con no más de 5000 adeptos, ni de sociedades secretas (son tan secretas, que ni sabemos qué hacen, pero se sospecha cometen sacrificios humanos) sino que comúnmente entendemos por religiones las principales. En este sentido, solamente el islam incita al odio y a la violencia. El cristianismo no lo hace, el judaísmo no lo hace, el budismo no lo hace, el taoísmo tampoco, ni las religiones de la India, etc. Las religiones vienen definidas por su libro sagrado y su fundador, no por sus supuestos adeptos, los cuales, efectivamente, son todos pecadores porque toda criatura humana comete pecados (robar, matar, pederastia, etc.). El Corán y Mahoma mandan matar a todo el mundo, eso no lo hacen las otras religiones. Leemos: «Combatid a los infieles (= no-musulmanes) y a los hipócritas (= musulmanes moderados); sed severos para con ellos, ¡que acaben en el infierno!» (Corán 66,9). Las Cruzadas constituyeron una guerra defensiva contra el invasor musulmán. El cristianismo se propagó por la noviolencia, al contrario de lo que ocurrió y ocurre con el islam.

    ResponElimina
  3. Q.: sures o versets (...) totalment contradictòries
    R.: En caso de contradicción interna en el Corán, es decir, que una aleya mande hacer una cosa y otra mande justo lo contrario, la aleya que debe ser obedecida por el musulmán es la más reciente cronológicamente y la otra pasa a no valer nada aunque siga figurando en el Corán. La que hay que obedecer no es la que figure en una página más cercana al final de un ejemplar del Corán de los más comunes (los que no respetan el orden cronológico), sino que es la que figura más al final, sí, ¡¡pero cronológicamente!! Las aleyas primeras cronológicamente son las pacíficas, también llamadas mecanas, las últimas son las violentas, llamadas medinenses, y que son las que prevalecen sobre todos lo demás textos sagrados o casi sagrados.
    Q.: en matèria de religió no es pot imposar res
    R.: La aleya 256 del sura 2, «¡no cabe coacción en religión!» no es una prueba de que el islam sea respetuoso con las personas pertenecientes a otras religiones. No dice: «Nada de coacción con respecto a los miembros de otras religiones», sino que dice: «ninguna coacción en la religión», en singular, es decir «en el islam», puesto que no hay otra religión que el islam (Corán 3,85; 9,29; 24,2; 110,2). Los expertos musulmanes siempre han entendido que esta aleya significa «el derecho de los no-musulmanes a abrazar el islam sin que nadie lo impida»❶ porque el islam abriría a una vida de libertad absoluta en donde no hay «ninguna coacción»: «Alá no os ha impuesto ninguna carga en la religión» (Corán 22,78). Ello les resulta muy conveniente, en efecto, y explica por qué debería preferirse el islam. Ahora bien, que una vez dentro del islam estaríamos «sin coacción» no es más que un mito ya que la vida cotidiana en los países musulmanes prueba todo lo contrario, incluso para los mismos musulmanes. Por otra parte, que uno viva «sin coacción» porque es musulmán no significa que deba renunciar a ejercer la coacción contra los no-musulmanes, o contra los que no lo son lo suficiente, como numerosas aleyas lo demuestran, particularmente en el mismo sura, instando a asesinar a los no-musulmanes por serlo (Corán 2,190-193.216). ¿La «tolerancia» de esta célebre aleya tendrá algo que ver con la que los tontos útiles (como Xavier Rius) imaginan?
    Q.: l'islam no te califa
    R.: Que el islam no quiera evolucionar no tiene nada que ver con que haya o no califas, sino que viene de más antiguo: fue en el siglo X que los musulmanes reconocieron, coherentemente con su fe, que no debía buscarse más saber o conocimientos que no fuera si no en el Corán, los hadices y la Sira de Ibn Ishak: https://youtu.be/nmKfUfcrGh4 Cualquier cosa que no esté en el Corán recibe la consideración de mala o superflua; así, el general de Omar I (es decir, Umar ibn al-Jattab) —segundo califa de los llamados «ortodoxos»— le pidió a este que diese una orden en cuanto a la biblioteca de Alejandría, y la que dio fue —sin problemas de conciencia pese al incalculable valor de la misma— que fuese incendiada: «Si los libros contienen la misma doctrina que el Corán, no sirven de nada porque constituyen una repetición; si no están de acuerdo con la doctrina del Corán, no tiene sentido conservarlos.» ¿Cómo explicar el estado de subdesarrollo endémico de las sociedades musulmanas si no es por la devoción que le profesan al Corán?
    _____________
    ❶ Aparte de que todas las aleyas que invitan a la paciencia hacia los infieles, fueron abolidas por el Verso de la Espada, que es la última aleya cronológicamente: «Transcurridos los meses sagrados, matad a los asociadores dondequiera que les encontréis; capturadles, sitiadles y emboscadles» (Corán 9,5).

    ResponElimina
  4. Veo que no publicas la continuación. Quiza se deba a que la confundes con el ya publicado (tienen el mismo formato, con las Q.: y las R.:, pero el contenido es distinto) y creas que por error su autor haya enviado dos veces un mismo mensaje, cuando no es así, sino que son diferentes.

    ResponElimina