Crítica de Sílvia Hinojosa al llibre a La Vanguardia. "La porta d'Aliança"

 

                                 

Sílvia Hinojosa 12 i 13 de maig de 2025, La Vanguardia

El fenómeno de Aliança Catalana sigue alimentando la producción editorial. El tiempo dirá si la formación de Sílvia Orriols confirma el crecimiento que le auguran las encuestas o se desvanece. No sería el primer caso. La política, como el mundo del espectáculo, crea ese tipo de estrellas fugaces. Pero Aliança parece tener los astros alineados. Por eso pone de los nervios a algunos de los partidos adversarios y despierta interés mediático. A la vez, son muchos los interrogantes.

De ese protagonismo en la escena política catalana ha llegado a las librerías Aliança Catalana: els nostres ultres , del periodista Xavier Rius Sant, un retrato detallado de cómo surge y crece esta ultraderecha independentista e islamófoba, a partir de una doble circunstancia: la frustración en una parte de la sociedad catalana que creyó en la promesa de la independencia, y la indignación por el hecho de que los autores de los atentados del 17 de agosto del 2017 en Barcelona y Cambrils fueron unos chicos de Ripoll, hijos de inmigrantes marroquíes, que hablaban catalán y se consideraban integrados.

El libro describe a Orriols como alguien “con escasa capacidad de empatizar”

Ripoll es el kilómetro cero de Aliança Catalana. Allí, Orriols, una administrativa, madre de cinco hijos, obtuvo en el 2019 un escaño de concejal con el Front Nacional de Catalunya –otra formación ultra–, y cuatro años después, la alcaldía, ya con Aliança, formación creada en el 2020 y en cuya expansión Rius Sant detalla el papel clave, entre bastidores, de figuras como Jordi Aragonès, Oriol Gès, Eduard Llaguno o Maiol Sanaüja

El autor, experto en inmigración y extrema derecha, describe a Orriols como una persona “hecha a sí misma y con escasa capacidad de empatizar”, que coge su primer avión en un viaje institucional a Italia en el 2019 y en el tiempo libre se queda en el hotel, sin socializar con los anfitriones y los demás concejales. Para ilustrar su “ideario etnicista”, el libro reproduce unos fragmentos del blog del colectivo Els Intransigents, que lideró una joven Orriols, en el que se ataca a la inmigración castellana, de la misma manera que años después señalará a los musulmanes.

En el ascenso de los ultras, el autor recuerda que están ocupando el vacío que dejan otros partidos y apunta, entre los responsables de ese ascenso, a una izquierda “que mira hacia otro lado” ante unos imanes que expanden una religión y una cultura que controla todas las esferas de la vida, y que tiene puerta de entrada pero no de salida. Esa puerta es la que está aprovechando también Aliança.

El vel de l'Islam. De la incapacitat d'ubicar la religió en l'àmbit privat , com va fer Europa amb la Il·lustració, enixen tant el salafuisme docial i polític, com el gihadisme violent. Publico al Triangle amb motiu del Sense Ficció de TV3

                             

El Triangle, dimecres 8 de febrer de 2023 

 Xavier Rius Sant, periodista

El programa Sense Ficció es va atrevir el 24 de gener amb el documental Atrapades entre dos mons a trencar el tabú sobre la situació que viuen a Catalunya les filles de musulmans, que han esdevingut atees o agnòstiques o, que inicien una relació sentimental amb un no musulmà. Als paísos islàmics no es permet que una musulmana o filla de musulmans es pugui casar amb un no musulmà. A l’inrevés sí, un musulmà es pot casar amb una cristiana, donat que es creu que l’islam es transmet amb el semen del pare. I són moltes les dones europees que es casen amb un musulmà magribí o fill de magribins sense que se’ls exigeixi convertir-se, si bé els fills s’educaran com a musulmans i tindran nom musulmà. I moltes filles d’immigrants musulmans, residents elles i la seva família a Europa, que es volen casar amb un europeu no musulmà, per tal de no ser repudiades per la família i assetjades per l’anomenada “comunitat”, no tenen més remei que forçar a que el seu futur marit a fer el ritual de conversió a l’islam, encara que sigui de mentida.

En el documental de TV3 les filles de musulmans que hi apareixien denunciaven també la persecució que patien per haver-se negat a portar el vel. Un vel que, com expliquen sovint la melillense Mimunt Hamido, autora del llibre “No nos taparán” i la catalana Najat el Hachmi, és molt diferent del mocador que portaven les seves àvies al Marroc. Unes àvies que anaven amb un vestit de mànigues amples que mostrava els colzes i no cobria el coll, i un mocador al cap que deixava a la vista les orelles i part del cabell. Ara en canvi el nou vel vingut d’Aràbia Saudita implica tapar tot el cabell, les orelles, tot el coll i la part de sota la barbeta.

Hi ha una crítica en els moviments d’ex-musulmanes a Europa cap a les esquerres i partits de centre que es neguen a donar suport a les filles de musulmanes que han deixat de creure o que volen casar-se amb un no musulmà. Lamenten que per les esquerres tots podem ser transsexuals o bisexuals i autodeterminar-nos el gènere, però no defensen el dret a deixar de creure de les filles d’immigrants musulmans o a enamorar-se d’un europeu no musulmà. No es condemna, argumentant la suposada complexitat de la qüestió i dient que no es poden aplicar paràmetres occidentals, ni valorar-ho des de la superioritat moral eurocentrista per dir què poden fer o no fer la filles de musulmans. I no es cap casualitat que moltes ex-musulmanes europees davant d’aquest abandonament que pateixen per part de les esquerres i també del partits de centre acabin acostant-se a la ultradreta. Recorda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que va rebre Puigdemont al Parlament Europeu el dia que va aconseguir la credencial d’eurodiputat? Kanko, nascuda a Burkina Faso, farta del relativisme cultural de la majoria de partits belgues i flamencs, va afiliar-se a la Nova Aliança Flamenca, adscrita al grup de Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu en el que també hi són Vox i els Germans d’Itàlia de Meloni.

Després de l’assassinat a Algeciras de Diego Valencia, membres de les associacions islàmiques andaluses responien dient que l’Islam és una religió de pau i citaven mal traduïda la sura 5-32 de l’Alcorà, afirmant que el llibre sagrat diu que “qui mata un innocent mata tota la humanitat”. Fragment de l’Alcorà que si es tradueix correctament, condemna que es mati a “qui no ha mort ningú, ni estès la corrupció moral per la Terra”. I acte seguit diu que cal “crucificar i amputar a qui combat a Alà i al seu enviat –Mahoma- i a qui estén la corrupció moral per la Terra”. I rebutjar o negar la religió d’Alà, és combatre’l. Dir que l’Alcorà no va ser revelat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma, sinó inventat per uns homes, i que el seu contingut, la llei islàmica, és una barbaritat aplicar-lo, és combatre a Mahoma. I dir que una filla de musulmans pugui tenir relacions sexual amb un no musulmà, o fer públic que ha deixat de creure, és estendre la corrupció per la terra.

I és que el problema rau en que mentre les societats de les altres dues religions monoteistes, el judaisme i el cristianisme, han assumit la llibertat ideològica i de creences, deixant la religió en l’àmbit personal, i tant a les democràcies de tradició cristiana com a Israel, molts ateus han pogut ser i són primers ministres, les societats islàmiques es neguen a treure’s el seu vel mental. I d’aquesta incapacitat d’ubicar la religió en l’àmbit privat, com va fer Europa amb la Il·lustració, neix tant el salafisme social i polític com el gihadisme violent.

 

Leer en castellano en la web del Triangle. 8 de febrero de 2023

El programa Sense Ficció se atrevió el 24 de enero con el documental Atrapades entre dos mons a romper el tabú sobre la situación que viven en Cataluña las hijas de musulmanes, que se han convertido en ateas o agnósticas o, que inician una relación sentimental con un no musulmán. En los países islámicos no se permite que una musulmana o hija de musulmanes pueda casarse con un no musulmán. Al revés sí, un musulmán puede casarse con una cristiana, dado que se cree que el islam se transmite con el semen del padre. Y son muchas las mujeres europeas que se casan con un musulmán magrebí o hijo de magrebíes sin que se les exija convertirse, si bien los hijos se educarán como musulmanes y tendrán nombre musulmán. Y muchas hijas de inmigrantes musulmanes, residentes ellas y su familia en Europa, que quieren casarse con un europeo no musulmán, para no ser repudiadas por la familia y asediadas por la llamada “comunidad”, no tienen más remedio que forzar a que su futuro esposo a hacer el ritual de conversión al islam, aunque sea de mentira.

En el documental de TV3 las hijas de musulmanes que aparecían denunciaban también la persecución que sufrían por haberse negado a llevar el velo. Un velo que, como explican a menudo la melillense Mimunt Hamido, autora del libro “No nos taparán” y la catalana Najat el Hachmi, es muy diferente al pañuelo que llevaban sus abuelas en Marruecos. Unas abuelas que iban con un vestido de mangas anchas que mostraba los codos y no cubría el cuello, y un pañuelo en la cabeza que dejaba a la vista las orejas y parte del cabello. Ahora en cambio el nuevo velo venido de Arabia Saudita implica tapar todo el cabello, las orejas, todo el cuello y la parte de debajo de la barbilla.

Hay una crítica en los movimientos de ex-musulmanas en Europa hacia las izquierdas y partidos de centro que se niegan a apoyar a las hijas de musulmanas que han dejado de creer o que quieren casarse con un no musulmán. Lamentan que para las izquierdas todos podemos ser transexuales o bisexuales y autodeterminarnos el género, pero no defienden el derecho a dejar de creer de las hijas de inmigrantes musulmanes o a enamorarse de un europeo no musulmán. No se condena, argumentando la supuesta complejidad de la cuestión y diciendo que no se pueden aplicar parámetros occidentales, ni valorarlo desde la superioridad moral eurocentrista para decir qué pueden hacer o no hacer las hijas de musulmanes. Y no es ninguna casualidad que muchas ex-musulmanas europeas ante este abandono que sufren por parte de las izquierdas y también de los partidos de centro acaben acercándose a la ultraderecha. ¿Recuerda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que recibió a Puigdemont en el Parlamento Europeo el día que logró la credencial de eurodiputado? Kanko, nacida en Burkina Faso, harta del relativismo cultural de la mayoría de partidos belgas y flamencos, se afilió a la Nueva Alianza Flamenca, adscrita al grupo de Conservadores y Reformistas del Parlamento Europeo en el que también están Vox y los Hermanos de Italia de Meloni.

Tras el asesinato en Algeciras de Diego Valencia, miembros de las asociaciones islámicas andaluzas respondían diciendo que el Islam es una religión de paz y citaban mal traducida la sura 5-32 del Corán, afirmando que el libro sagrado dice que “quien mata a un inocente mata a toda la humanidad”. Fragmento del Corán que si se traduce correctamente, condena que se mate a «quien no ha matado a nadie, ni extendido la corrupción moral por la Tierra». Y acto seguido dice que hay que “crucificar y amputar a quien combate a Alá y a su enviado –Mahoma– y a quien extiende la corrupción moral por la Tierra”. Y rechazar o negar la religión de Alá, es combatirlo. Decir que el Corán no fue revelado por el arcángel Gabriel a Mahoma, sino inventado por unos hombres, y que su contenido, la ley islámica, es una barbaridad aplicarlo, es combatir a Mahoma. Y decir que una hija de musulmanes puede tener relaciones sexuales con un no musulmán, o hacer público que ha dejado de creer, es extender la corrupción por la tierra.

Y es que el problema radica en que mientras las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, el judaísmo y el cristianismo, han asumido la libertad ideológica y de creencias, dejando la religión a nivel personal, y tanto en las democracias de tradición cristiana como en Israel, muchos ateos han podido ser y son primeros ministros, las sociedades islámicas se niegan a quitarse su velo mental. Y de esa incapacidad de ubicar la religión en el ámbito privado, como hizo Europa con la Ilustración, nace tanto el salafismo social y político como el yihadismo violento.

 

 

Rushdie, els talibans i els atemptats del 17-A. Explico al Triangle que per mi mi les causes del terrorisme islamista rau en la negativa de l'islam i les societats islàmiques a acceptar la llibertat de pensament i de consciència i el dret a creure i a no creure.

 

Xavier Rius Sant, El Triangle

17 d'agost de 2022. 5è aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils  

Aquests dies amb motiu del nou intent d’assassinat patit a Nova York per l’escriptor Salman Rushdie, del primer l’aniversari de l’entrada dels talibans a Kabul imposant l’emirat islàmic, i el cinquè aniversari dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, s’està parlant molt d’islamisme radical, de salafisme i la compatibilitat de les societats islàmiques amb la democràcia. Tot i que es dona la paradoxa que el salafisme és sunnita, i la fatua condemnant a mort a Rushdie, autor dels Versos satànics, va ser feta pel líder xiita de l’Iran, l’aitolà Khomeini. Per això no podem centrar la crítica, com s’ha fet aquest últims anys després dels atemptats d’Al Qaida i la irrupció de l’Estat Islàmic, només cap el salafisme i radicalisme sunnita.

També s’està repetint molt la pregunta sobre què s’ha fet malament perquè uns nois nascuts i crescuts a Ripoll es radicalitzessin, i guiats per l’imam Abdelbaki es Satty fossin capaços de fer el que van fer: matar a 16 persones a Barcelona i Cambrils que, recordem, va ser potser una anècdota en comparació amb els seus plans de fer esclatar diverses furgonetes plenes d’explosius a La Sagrada Família, el Camp del Barça i potser la Torre Eiffel. “Què hem fet malament?” Una pregunta que també es va fer molta gent a França després d’atemptats com els de Bataclan i l’Estadi de França el novembre de 2015 que van provocar 130 morts. Pregunta que considero equivocada que centri el debat i l’anàlisi, ja que sembla que vulgui treure responsabilitat i culpabilitat als autors dels atemptats, abocant-la o socialitzant-la amb tota la societat. Un desviament de la culpabilitat similar als que es feia abans en casos de violacions que semblava que es responsabilitzés més a les dones en general per anar amb minifaldilles i escots provocatius que als agressors, únics culpables i responsables de les violacions.

Per a mi el principal element que dificulta l’encaix de les interpretacions majoritàries de l’islam amb la democràcia que volen destruir és el fet que les societats islàmiques no han viscut el que a Europa es coneix com la Il·lustració. Es a dir la preeminència de la raó i la llibertat de pensament, ubicant la religió en l’àmbit personal més allà que es practiqui la fe públicament i col·lectiva. Acceptar que tota religió és bona si t’ajuda a viure i ser millor persona, i acceptar sobretot -aquest és el punt nuclear- el dret a canviar de religió i el dret a esdevenir agnòstic o ateu i fer-ho públic. Però lamentablement l’islam té porta d’entrada, però no en té de sortida ni pel musulmans ni pels fills de musulmans, en entendre que l’islam es transmet amb la sang, el semen de pare. Per això en el països musulmans es permet el casament d’un musulmà amb una cristiana, però no a la inversa. Una filla de musulmans no es pot casar ni amb un cristià, ni amb un ateu. Per això a també a Europa molts homes que es casen amb una filla d’immigrants musulmans es veuen forçats per la dita “comunitat” a fer la conversió a l’islam encara que sigui de mentida, de la mateixa manera que tots els matrimonis o dones solteres que adopten a Europa un nen marroquí han de fer per obligació la cerimònia de convertir-se a l’islam, com a requisit legal indispensable per completar el procés d’adopció.

Com a periodista que porto anys escrivint d’immigració i sobre els països musulmans, penso que és en aquesta no acceptació de la llibertat de creences i a canviar de pensament de les societats islàmiques, on neix la no empatia vers la societat occidental, que es manifesta tant en el terrorisme gihadista, com en el salafisme pacífic que proposa la segregació dels seus, el que a França es denomina “separatisme islàmic”. Quan la majoria de països musulmans quan van signar la Declaració Universal dels Drets Humans van fer una reserva al fragment de l’article 18 que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió que diu que «aquest dret inclou el dret a canviar de religió o de creença», sumant-se anys més tard la majoria de països islàmics a l’anomena Declaració de Drets Humans del Caire que accepta el dret als cristians a ser cristians, però no a un musulmà o fill de musulmà a abandonar l’islam o a reinterpretar-lo. És a dir un musulmà i els seus fills mai poden deixar de ser musulmans, un musulmà no pot qüestionar l’Alcorà en nom de la ciència o no pot rebutjar certs principis islàmics en nom de la llibertat de pensament.

Un nascut musulmà que continua sent creient no pot dir que l’Alcorà és  només una metàfora, o que vulnera els drets humans i el sentit comú l’obligació d’haver de recuperar els dies de dejuni del ramadà perduts per una dona que ha tingut la menstruació o un metge que ha hagut de prendre un te a les cinc de tarda per estar serè en una operació en què estava salvant una vida. Un musulmà no pot dir sí a Darwin i no a la Creació com sí diuen els científics cristians.

Evidentment no ajuda la manca a l’islam d’una autoritat des de 1924, quan es va abolir a Istanbul la figura del califa per fer un pas similar i com van fer les societats de tradició cristiana acceptar la Il·lustració. I a manca d’una autoritat de tots els creients, encara que molts musulmans ho pensin, ningú no pot qüestionar que l’Alcorà i els hadits o frases a atribuïdes a Mahoma s’hagin de continuar interpretant com la definitiva revelació de Déu.

Mentre al cristianisme el creients poden dir que Adam i Eva i la Creació són una metàfora o que el diable no existeix, això a l’islam és apostasia. Si un musulmà diu que ha perdut la fe o que canvia de religió és apostasia. I l’apostasia, sigui per dubtar de l’Alcorà, sigui per canviar de religió, sigui per esdevenir agnòstic, és el pitjor pecat i delicte que pot fer un musulmà. Pecat que a molts països musulmans està penat amb la mort i en d’altres amb la impossibilitat de treballar en feines com mestre, funcionari o periodista i evidentment és divorciat i perd la tutela dels fills.

Potser dir això no agradarà, però per mi, és aquí, d’aquesta negativa a acceptar la llibertat de pensament i la llibertat personal de fer públic que s’és ateu o que s’és homosexual o bisexual i viure com a tal, on neix l’odi de molts musulmans i les societats islàmiques cap els valors occidentals, que els Talibans, l’Estat Islàmic o els aiatol·làs xiïtes expressen després amb crides a la violència cap els apòstates i infidels, mentre els imams i les dites comunitats islàmiques amb caps que ningú ha escollit vetllen perquè “els seus” no perdin la fe veritable. I si els líders musulmans a Europa continuen dient i pensant que Occident és pecador, que les seves filles no es poden pervertir casant-se amb infidels, no ens estranyem després que nois com els de Ripoll es deixessin utilitzar per l’imam de Ripoll.

 

Un dels nois de Ripoll.

  

Leer en castellano en El Triangle,17de agosto de 2022   

Xavier Rius Sant 

En estos días con motivo del nuevo intento de asesinato sufrido en Nueva York por el escritor Salman Rushdie, del primer aniversario de la entrada de los talibanes en Kabul imponiendo el emirato islámico, y del quinto aniversario de los atentados del 17 de agosto en Barcelona y Cambrils, se está hablando mucho de islamismo radical, de salafismo y de la compatibilidad de las sociedades islámicas con la democracia. Aunque se da la paradoja de que el salafismo es suní, y la fatua condenando a muerte a Rushdie, autor de los Versos satánicos, fue hecha por el líder chiita de Irán, el aitolán Jomeini. Por eso no podemos centrar la crítica como se ha hecho en estos últimos años después de los atentados de Al Qaeda y la irrupción del Estado Islámico, sólo en el salafismo y el radicalismo suní.

También se está repitiendo mucho la pregunta sobre qué se ha hecho mal para que unos chicos nacidos y crecidos en Ripoll se radicalizaran, y guiados por el imán Abdelbaki el Satty fueran capaces de hacer lo que hicieron: matar a 16 personas en Barcelona y Cambrils que, recordemos, fue quizás una anécdota en comparación con sus planes de hacer estallar varias furgonetas llenas de explosivos en La Sagrada Família, el Campo del Barça y quizás la Torre Eiffel. «¿Qué hemos hecho mal?» Una pregunta que también se hizo mucha gente en Francia después de atentados como los de Bataclan y el Estadio de Francia en noviembre de 2015 que provocaron 130 muertes. Pregunta que considero equivocada que centre el debate y el análisis, ya que parece que pretenda quitarles responsabilidad y culpabilidad a los autores de los atentados, volcándola o socializándola con toda la sociedad. Un desvío de la culpabilidad similar a los que se hacía antes en casos de violaciones que parecía que se responsabilizara más a las mujeres en general por ir con minifaldas y escotes provocativos, que a los agresores, únicos culpables y responsables de las violaciones.

Para mí el principal elemento que dificulta el encaje de las interpretaciones mayoritarias del islam con la democracia que quieren destruir, es el hecho de que las sociedades islámicas no han vivido lo que en Europa se conoce como la Ilustración. Es decir la preeminencia de la razón y la libertad de pensamiento, ubicando la religión en el ámbito personal, más allá de que se practique la fe pública y colectivamente. Aceptar que toda religión es buena si te ayuda a vivir y ser mejor persona y aceptar sobre todo -éste es el punto nuclear- el derecho a cambiar de religión y el derecho a convertirse en agnóstico o ateo y hacerlo público. Pero lamentablemente el islam tiene puerta de entrada, pero no tiene salida ni para los musulmanes ni para los hijos de musulmanes, al entender que el islam se transmite con la sangre, el semen de padre. Por eso en los países musulmanes se permite la boda de un musulmán con una cristiana, pero no a la inversa. Una hija de musulmanes no puede casarse ni con un cristiano, ni con un ateo. Por eso  también en Europa muchos hombres que se casan con una hija de inmigrantes musulmanes se ven forzados por la llamada “comunidad” a realizar la conversión al islam aunque sea de mentira, al igual que todos los matrimonios o mujeres solteras que adoptan en Europa a un niño marroquí deben hacer por obligación la ceremonia de conversión al islam, como requisito legal indispensable para completar el proceso de adopción.

Como periodista que llevo años escribiendo de inmigración y sobre los países musulmanes, creo que es en esta no aceptación de la libertad de creencias y en cambiar de pensamiento de las sociedades islámicas, donde nace la no empatía hacia la sociedad occidental, que se manifiesta tanto en el terrorismo yihadismo, como en el salafismo pacífico que propone la segregación de los suyos, lo que en Francia se conoce como “separatismo islámico”. Cuando la mayoría de países musulmanes firmaron la Declaración Universal de los Derechos Humanos realizaron una reserva en al aparatado del artículo 18 que reconoce el derecho a la libertad de pensamiento y religión, que dice que «este derecho incluye el derecho a cambiar de religión o de creencia», sumándose años más tarde la mayoría de países islámicos a la llamada Declaración de Derechos Humanos de El Cairo que acepta el derecho a los cristianos a ser cristianos, pero no a un musulmán o hijo de musulmán a abandonar el islam o reinterpretarlo. Es decir, un musulmán y sus hijos nunca pueden dejar de ser musulmanes, un musulmán no puede cuestionar el Corán en nombre de la ciencia o no puede rechazar ciertos principios islámicos en aras de la libertad de pensamiento.

Un nacido musulmán que sigue siendo creyente no puede decir que el Corán es sólo una metáfora, o que vulnera los derechos humanos y el sentido común la obligación de tener que recuperar los días de ayuno del ramadán perdidos por una mujer que ha tenido la menstruación o un médico que ha tenido que tomar un té a las cinco de tarde para estar sereno en una operación en la que estaba salvando una vida. Un musulmán no puede decir sí a Darwin y no a la Creación como sí dicen los científicos cristianos.

Evidentemente no ayuda la falta en el islam de una autoridad desde 1924, cuando se abolió en Estambul la figura del califa, a dar un paso similar y cómo hicieron las sociedades de tradición cristiana aceptar la Ilustración. Y a falta de una autoridad de todos los creyentes, aunque muchos musulmanes lo piensen, nadie puede cuestionar que el Corán y los hadits o frases a atribuidas a Mahoma deban seguir interpretándose como la definitiva revelación de Alá. Mientras en el cristianismo los creyentes pueden decir que Adán y Eva y la Creación son una metáfora o que el diablo no existe, esto en el islam es apostasía. Si un musulmán dice haber perdido la fe o cambiar de religión es apostasía. Y la apostasía, sea por dudar del Corán, sea por cambiar de religión, sea por convertirse en agnóstico, es el peor pecado y delito que puede hacer un musulmán. Pecado que en muchos países musulmanes está penado con la muerte mientras en otros con la imposibilidad de trabajar en puestos como maestro, funcionario o periodista y evidentemente es divorciado y pierde la tutela de los hijos.

Quizás decir esto no guste, pero para mí, es aquí, en la negativa a aceptar la libertad de pensamiento y la libertad personal de hacer público que se es ateo o que se es homosexual o bisexual y vivir como tal, donde nace el odio de muchos musulmanes y las sociedades islámicas hacia los valores occidentales, que los Talibanes, el Estado Islámico o los ayatolás chiís expresan después con llamadas a la violencia hacia los apóstatas e infieles, mientras los imanes y dichas comunidades islámicas con jefes que nadie ha escogido velan para que «los suyos» no pierdan la fe verdadera. Y si los líderes musulmanes en Europa siguen diciendo y pensando que Occidente es pecador, y que sus hijas no pueden pervertirse casándose con infieles, no nos extrañemos después de que chicos como los de Ripoll se dejaran utilizar por el imán de Ripoll.

          

EL LÍBAN, BÒSNIA i EL COMUNITARISME. Analitzo al Punt Avui el bloqueig polític i social al Líban i com al Líban i a Bòsnia el sistema polític basat en quotes i grups ètnics o religiosos, imposades en acabar la guerra, que neguen el dret a ser simplement ciutadà, són un mur infranquejable per esdevenir un estat de dret format per ciutadans i perpetuen el nepotisme i la corrupció

  

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021

La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.

Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.

El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.

El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.

 

 

França, caricatures i laïcitat. El Triangle.

 

 Xavier Rius Sant, periodista

El Triangle, 4 de novembre de 2020 

La ferma voluntat del president Emmanuel Macron de combatre el que a França es coneix com a “separatisme islàmic” i la defensa feta pel president del professor Samuel Paty, decapitat el 16 d’octubre per haver mostrat caricatures de Mahoma a classe, ha aixecat irades protestes a diferents països islàmics. Protestes en les quals es qualifica d’islamòfob el president francès i se l’acusa d’incitar l’odi envers els musulmans, i es demana el boicot als productes francesos. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, s’ha sumat a aquesta crida al boicot i ha qüestionat la salut mental de Macron.

Erdogan vol aprofitar aquesta polèmica per mostrar-se com a líder dels musulmans arreu del món, sabent que en altres estats islàmics els seus governants, si bé permetran les protestes i lamentaran les paraules de Macron, no s’atreviran a demanar el boicot  pels acords comercials que tenen amb París. A Qatar, per exemple, tot i haver-se retirat de molts supermercats els productes francesos, el seu emir no pot fer una crida al boicot, donat que el seu exèrcit depèn de l’armament que compra a França, incloent-hi el
flamant caça bombarder Rafale.

Els valors republicans de França van lligats a una ferma defensa de la laïcitat. I per això a França els funerals d’estat són civils. Mentre que a Itàlia o de vegades a Espanya els funerals d’estat són religiosos i es fan en una catedral, i a Holanda són multiconfessionals, a França la religió és quelcom personal i íntim. I la República francesa, tot i els milions de musulmans practicants que hi ha, no vol evolucionar cap al comunitarisme holandès que va denunciar la somali Ayaan Hirsi, que va arribar al país com a refugiada, un cop nacionalitzada va ser diputada, i va haver de fugir als Estats Units per les amenaces que patia per les seves crítiques a l’islam. Hirsi va denunciar que el sistema multireligiós holandès, amb escoles catòliques, protestants i islàmiques, emparava que en aquestes últimes s’impartissin uns valors antagònics amb els drets humans.

França ha patit els pitjors atemptats gihadistes de l’última dècada a Europa, com el del novembre del 2015 a la sala Bataclan, amb 130 morts, o el de Niça de juliol de 2016, amb 84. I mesos abans del de Bataclan hi va haver el de Charlie Hebdo, precisament per haver publicat caricatures de Mahoma. I tot i haver aplicat una política de control de les mesquites, amb el Consell Francès de Culte Musulmà, que hauria d’evitar el que passa a altres països, on imams vinguts de l’Aràbia Saudita o el Pakistan, portadors de valors antagònics, dirigeixen les mesquites, el fet és que el salafisme i l’empatia amb el gihadisme creix. Creix entre la tercera o quarta generació de musulmans i entre molts dels que arriben. Aquest és el cas d’Abdoullakh Anzorov, assassí de Samuel Paty. Un rus de 18 anys de família txetxena. 

El que Macron vol combatre és que s’instal·li a la societat el que anomena separatisme islàmic. És a dir, que part dels musulmans que viuen a França visquin de portes endins amb uns altres codis, com si es tractés d’una societat paral·lela. En aquest sentit va anunciar que es prohibiria que els ginecòlegs fessin certificats de virginitat per a les noies musulmanes que es casen. Una qüestió fàcil de legislar, però difícil d’erradicar. I és que les mesures que vol  aprovar Macron, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials, o la creació de policies de la xaria a diferents barris, sinó trencar el cercle amb el qual es tanca moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, i també joves fills de musulmans que la  dita “comunitat” engarjola mentalment i acaben odiant el país. I és des d’aquesta segregació on neix el desarrelament envers els valors occidentals on arrela el gihadisme.

Macron vol evitar que una part de la societat visqui al marge dels valors de la Il·lustració que imperen a Europa. Una Europa on, després de les guerres entre catòlics i protestants, es van implantar uns valors que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat,
mentre la ciència i el lliurepensament ocuparien el públic. Però el principal obstacle per a Macron no està a França. Està en la majoria de països islàmics que neguen el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho i a una dona musulmana a casar-se amb un infidel.

 Llegir en català al Triangle

 

 

Francia, caricaturas y laicidad

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 4 de noviembre de 2020La 

firme voluntad del presidente Emmanuel Macron de combatir lo que en Francia se conoce como "separatismo islámico" y la defensa hecha por el presidente del profesor Samuel Paty, decapitado el 16 de octubre por haber mostrado caricaturas de Mahoma en clase, ha levantado airadas protestas en diferentes países islámicos. Protestas en las que se califica de islamófobo al presidente francés y se le acusa de incitar el odio hacia los musulmanes, y se pide el boicot a los productos franceses. El presidente turco, Recep Tayyip Erdogan, se ha sumado a este llamamiento al boicot y ha cuestionado la salud mental de Macron.

Erdogan quiere aprovechar esta polémica para mostrarse como líder de los musulmanes en todo el mundo, sabiendo que en otros estados islámicos sus gobernantes, si bien permitirán las protestas y lamentarán las palabras de Macron, no se atreverán a pedir el boicot por los acuerdos comerciales que tienen con París. En Qatar, por ejemplo, a pesar de haberse retirado de muchos supermercados los productos franceses, su emir no puede hacer un llamamiento al boicot, dado que su ejército depende del armamento que compra en Francia, incluyendo el flamante caza bombardero Rafale.

Los valores republicanos de Francia van ligados a una firme defensa de la laicidad. Y por eso en Francia los funerales de estado son civiles. Mientras que en Italia o a veces en España los funerales de estado son religiosos y se hacen en una catedral, y en Holanda son multiconfesionales, en Francia la religión es algo personal e íntimo. Y la República francesa, pese a los millones de musulmanes practicantes que hay allí, no quiere evolucionar hacia el comunitarismo holandés que denunció la somalí Ayaan Hirsi, que llegó al país como refugiada, una vez nacionalizada fue diputada, y tuvo que huir a Estados Unidos por las amenazas que sufría por sus críticas al islam. Hirsi denunció que el sistema multireligioso holandés, con escuelas católicas, protestantes e islámicas, amparaba que en estas últimas se impartieran unos valores antagónicos con los derechos humanos.

Francia ha sufrido los peores atentados yihadistas de la última década en Europa, como el de noviembre  de 2015 en la sala Bataclan, con 130 muertos, o el de Niza de julio de 2016, con 84. Y meses antes del de Bataclan hubo el de Charlie Hebdo, precisamente por haber publicado caricaturas de Mahoma. Y a pesar de haber aplicado una política de control de las mezquitas, con el Consejo Francés de Culto Musulmán, que tendría que evitar lo que pasa en otros países, donde imanes venidos de Arabia Saudí o Pakistán, portadores de valores antagónicos, dirigen las mezquitas, el hecho es que el salafismo y la empatía con el yihadismo crece. Crece entre la tercera o cuarta
generación de musulmanes y entre muchos de los que llegan. Este es el caso de Abdoullakh Anzorov, asesino de Samuel Paty. Un ruso de 18 años de familia chechena.

Lo que Macron quiere combatir es que se instale en la sociedad lo que denomina separatismo islámico. Es decir, que parte de los musulmanes que viven en Francia vivan de puertas adentro con otros códigos, como si se tratara de una sociedad paralela. En este sentido anunció que se prohibiría que los ginecólogos hicieran certificados de virginidad para las chicas musulmanas que se casan. Una cuestión fácil de legislar, pero difícil de erradicar. Y es que las medidas que quiere aprobar Macron, algunas de difícil plasmación legal, pretenden combatir no sólo los guetos físicos y sociales, o la creación de policías de la sharin en diferentes barrios, sino romper el círculo con el que se encierra a muchas mujeres francesas o residentes en Francia de religión islámica, y también jóvenes hijos de musulmanes que la dicha "comunidad" encarcela mentalmente y acaban odiando el país. Y es desde esta segregación donde nace el desarraigo hacia los valores occidentales donde arraiga el yihadismo.

Macron quiere evitar que una parte de la sociedad viva al margen de los valores de la Ilustración que imperan en Europa. Una Europa donde, después de las guerras entre católicos y protestantes, se implantaron unos valores que ubican las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la ciencia y el librepensamiento ocuparían el público. Pero el principal obstáculo para Macron no está en Francia. Está en la mayoría de países islámicos que niegan el derecho de un musulmán a dejar de serlo y a una mujer musulmana a casarse con un infiel.

 Leer en castellano en El Triangle

 

MACRON i LA LLUITA CONTRA EL SEPARATISME ISLÀMIC. L’anunci de classes de religió islàmica a Catalunya ha coincidit amb la voluntat del president francès de defensar la laïcitat de l'Estat. Ho analitzo a NacióDigital

  

NacióDigital, diumenge 27 de setembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

L’anunci del Departament d’Educació que s’impartirà religió islàmica com a assignatura optativa en algunes escoles públiques -en atendre la Generalitat la demanda de 2.000 famílies- ha creat controvèrsia tant entre sectors de la comunitat educativa, com de les mateixes forces d’esquerra. Des de posicions progressistes sempre s’havia rebutjat que s’impartís religió catòlica als centres, ni que sigui com optativa. Una cosa és estudiar les religions a secundària i l’altra fer classes de religió a primària.

Serà la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que presideix Mohamed el Ghaidouni, l’entitat responsable de la selecció del professorat i que aquest accepti el marc en què s'hauran d'impartir les classes. Tot i que entre la comunitat educativa hi ha la por a ser acusats d’islamòfobs, entre els que rebutjaven que s’imparteixi religió catòlica, preocupa que la inclusió de la islàmica generi un increment de famílies que demanin la catòlica, trencant l’ideari laic de bona part de les escoles.

 L’anunci que a Catalunya s’impartirà religió islàmica ha coincidit en el temps amb la voluntat del president francès, Emmanuel Macron, de plantejar una sèrie de mesures per defensar laïcitat d'un Estat on no es fa religió a l’escola pública, tret dels departaments exalemanys d’Alsàcia i Mosel·la, on regeix un concordat no derogat.
A França, per exemple, seria impensable que, com va passar aquí, el funeral d’Estat per les víctimes de tragèdies com les de l’avió de Germanwings estavellat el 2015 fos un acte religiós catòlic. De la mateixa manera que l'acte de dol per l'atemptat del 17-A fons una cerimònia ultireligiosa. A França el funeral d’estat sempre és civil.  

Ara Macron vol plantejar una sèrie de mesures, alguna de les quals ja s’han anunciat, com la prohibició que ginecòlogues i llevadores franceses facin els certificats de virginitat que s’exigeix a les noies musulmanes o filles de musulmans a l’hora de casar-se. Mesures per combatre el que s’anomena "separatisme" i "comunitarisme" que regeix amb més o menys intensitat en part de la població de religió musulmana, alguns de tercera generació.
A França aquestes normes paral·leles potser poden ser ignorades per aquells homes fills de musulmans que volen fer la seva vida perquè han deixat de creure o perquè han relativitzat la religió en l’àmbit estrictament privat. Si tenen independència econòmica, no cal que donin xplicacions a ningú, donat que un home musulmà pot casar-se amb una dona no musulmana.

 Però resulta una presó infranquejable per les dones musulmanes que estimen a un no musulmà o per a les filles de musulmans que has esdevingut atees o agnòstiques, ja que l’islam prohibeix el matrimoni d’una musulmana amb un no musulmà. I una filla de musulmà sempre se la considerarà musulmana. Als països islàmics no és legalment possible deixar de ser musulmà ni que una musulmana o filla de musulmà pugui casar-se amb un "infidel". En canvi, un musulmà pot casar-se amb una cristiana perquè que es creu que l’Islam es transmet amb el semen i la dona només és la terra on es posa la llavor.
Tot i que sovint les famílies europees que ho fan, se n’amaguen, totes les parelles europees que han adoptat un nen o nena marroquí, han hagut de passar prèviament pel consultat o la mesquita apostatant del cristianisme i fent la Shahada o conversió a l’islam. També fan la Shahada molts homes europeus ateus o cristians que es casen aquí amb una musulmana o filla de musulmans. No perquè ho exigeixi a Europa el codi civil, sinó com a condició per tal que la família d’ella i la dita comunitat accepti el matrimoni com vàlid i evitar que la considerin quelcom semblant a una prostituta.  

Les mesures de Macron
Les mesures que vol aprovar Macron a França, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials en què es tanca a moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, sinó també que es consolidin en certs barris i entorns  model de vida que contradiuen drets fonamentals establerts amb igualtat entre sexes. El dret a l’educació de les dones, dret al treball, dret a creure en Déu i a deixar de creure-hi, dret a casar-te o aparellar-te amb qui et sembli, entre altres.
Aquesta voluntat de Macron de legislar contra el separatisme i comunitarisme islàmic coincideix amb el debat sobre el dret a la blasfèmia i a les manifestacions contràries als sentiments religiosos, ara que s’està fent a París el judici per l’atemptat de Charlie Hebdo de gener de 2015.
Precisament la periodista del setmanari, Zineb El Rhazoui, viu protegida per la policia des de llavors. Són moltes les dones exmusulmanes a Europa, també a Catalunya i Espanya que denuncien la persecució i amenaces de la Comunitat per haver deixat de creure i fer-ho públic, per aparellar-se amb un no musulmà o per denunciar el masclisme de la religió islàmica.

Dones laiques i exmusulmanes
A Catalunya i l’estat espanyol el col·lectiu Neswia està format per dones musulmanes laiques i exmusulmanes com Mimunt Hamido, Hakima Abdoun, la sahrauí Nasara o l’amazig Zoubida Boughaba, que denuncien no només el masclisme de les societats i col·lectius islàmics, sinó també la tolerància de les esquerres amb les pautes de segregació de l’islam. Neguen que portar el vel sigui una opció que es pren en llibertat, com defensa part de l’esquerra, sinó que en la majoria de casos és una imposició de la família i la Comunitat.
També lamenten que en la defensa del feminisme, el col·lectiu LGTIB i la normalització de les relacions sexuals entre joves, aquesta part de les esquerres, mirin cap a l’altra banda i fugin d'estudi amb l’argument que “elles, les dones musulmanes, han de fer el seu camí”. Tampoc veuen bé que l’esquerra adopti dins la diversitat alguna feminista islàmica amb vel a les seves llistes, alhora que fan silenciar a les exmusulmanes que han triat com opció dins d’aquesta diversitat ser atees. Millor dit, no és que hagin triat pel seu orgull ser atees. Igual que un homosexual no ho tria, moltes filles de musulmans no trien ser atees, simplement s'adonen que ho són.

Quan l'esquerra apropa les exmusulmanes a la dreta
I es que una crítica que fan aquestes filles de musulmans, musulmanes laiques o atees és que l’esquerra expulsa a les dones exmusulmanes i les apropa a la dreta. Recordem, per exemple l’eurodiputada belga, Assita Kanko, que va rebre a Puigdemont i Comín el primer dia que van anar al Parlament Europeu. Va néixer a Burkina Faso en una família musulmana, va apostatar i va impulsar a Bèlgica campanyes contra l’ablació. I va acabar renegant de les esquerres, perquè al seu entendre ignoraven els valors de la Il·lustració europea quan es tractava de les problemàtiques de les dones dels països musulmans. Ara és eurodiputada del partit conservador Nova Aliança Flamenca.
Un cas similar al de la somali Ayaan Hirsi Ali, que es va establir a Holanda on va estudiar i va esdevenir atea. I després de militar un  temps en el patit socialdemòcrata, desenganyada del relativisme cultural que al seu entendre practicava, va acabar sent diputada del conservador Partit Popular. Va patir diverses amenaces de mort i intents d’assassinat, vivint ara als Estats Units on continua amb protecció policial. A Twitter, posant la paraula “ex muslims” trobarem centenars de comptes de grups d’exmusulmans, majoritàriament dones, que denuncien arreu del món, també a Europa, la persecució i amenaces que pateixen per haver abandonat l’Islam.
I és que el pinyol d’aquest conflicte és que els Estats islàmics, a diferència dels de tradició cristiana o jueva, no accepten els valors de la Il·lustració que té com a nucli la llibertat de pensament, de creure o no creure i poder-ho explicar-ho amb normalitat. I és que els països musulmans no només no reconeixen que un musulmà pugui deixar de ser-ho, sinó que es persegueix i castiga l’apostasia. En uns països amb la mort física, en altres amb penes de presó, i en altres amb la mort civil.

Religió en en l'àmbit privat
A Europa, després de les guerres religioses entre catòlics i protestants dels segles XVI i XVII, es van implantar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el lliure pensament ocuparien el públic. I amb més o menys rapidesa aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar aquí a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació amb el Concili Vaticà II.
El Judaisme té com a llibre la Torà -que coincideix en el fonamental amb l’Antic Testament- no ha fet una readaptació del seu text. Israel, però, va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que, malgrat ser jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que és ateu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic. Molts diputats de la Kenésset israeliana, afirmen que són ateus i encara que no agradi als ultraortodoxos, no passa absolutament res.
Més enllà que s’imparteixi religió islàmica a les escoles catalanes, i que aquesta no es faci separant nens i nenes a la classe,  el repte d’acabar amb les segregacions per l’origen culturals i religiós, també s’ha d’afrontar a casa nostra. La solució no és fàcil. Per això cal estar atents a les propostes que farà Macron. I sobretot aquí, escoltar les queixes de les filles d’immigrants musulmans que volen ser simplement dones europees que vesteixen i estimen a qui volen i se senten perseguides per la Comunitat.

  

                                                   

 Llegir a NacióDigital

De Medina a la Meca. Analitzo al Punt Avui la pràctica depredadora de diner públic de la família reial i el descrèdit de la institució monàrquica, que és rebutjada cada vegada per més gent a l'Estat espanyol, com es va veure amb les cassolades arreu d'Espanya mentre Felip VI feia el seu discurs

Xavier Rius Sant - Periodista

El Punt Avui, divendres 20 de març de 2020 (setè dia de confinament i Estat d'Alarma) 

L’any 622 Mahoma va fugir de la Meca cap a Medina perquè la població de la Meca va rebutjar la religió sorgida, segons la tradició islàmica, després que l’arcàngel Gabriel li revelés que ell era l’últim profeta del tronc de Moisès. Mahoma va fer el viatge de 450 kilòmetres cap al nord i, després d’enfrontaments i batalles, l’any 630 tornaria triomfal a la seva ciutat, la Meca, on s’imposaria aquesta religió. Un dels preceptes de l’islam que ha de complir tot musulmà, si té mitjans, és el pelegrinatge a la Meca.

Per portar els milions de peregrins a la ciutat santa, el rei Abdullah bin Abdulaziz al-Saud va fer construir un tren d’alta velocitat que unís les dues ciutats, obra que va ser feta per un seguit d’empreses espanyoles.

És habitual en obres realitzades a països de poca transparència fiscal que els dirigents del país que les encarreguen rebin suborns d’alguna de les companyies que concursen per l’adjudicació. Però el que no és habitual és que el cap d’estat del país al qual pertanyen les empreses que executen el projecte rebi una mena de suborn a la inversa, com són els 100 milions de dòlars que va percebre el llavors rei Joan Carles.

Des d’abans de la seva abdicació ja circulaven informacions sobre la fortuna en paradisos fiscals i els negocis que tenia amb la seva amant, Corinna Larsen. I aquestes informacions van créixer amb el safari a Botswana i el ja famós “m’he equivocat, no tornarà a passar”.

Diumenge, després que diversos mitjans estrangers donessin detalls de les investigacions de la fiscalia suïssa sobre el blanqueig de diners, que vindrien dels 100 milions de dòlars que hauria donat el rei Abdullah a Joan Carles, del regal de 65 milions d’euros que l’actual rei emèrit hauria fet a Corinna i del seu dipòsit en una fundació de la qual Felip VI seria beneficiari, va motivar que, en plena crisi per l’estat d’alarma pel coronavirus, la Casa Reial fes un comunicat que anunciava que es retirava l’assignació econòmica de Joan Carles i que Felip renunciava a l’herència del seu pare.

Que es digui que un rei renuncia a l’herència del seu pare és un oxímoron, atès que el llegat principal que llega un rei al seu fill és la corona.

Però, bromes a part, la gravetat del moment en què es troba Espanya per l’estat d’alarma i el coronavirus ha evitat que esdevingués el tema central de l’actualitat política, més quan la família reial no està sent una família exemplar, com vam veure també amb la pràctica de depredador de diners públics d’Iñaki Urdangarin, i una infanta que, tot i treballar a La Caixa, en el judici va fer el paper de no saber què signava.

Felip VI es va coronar, de cara a una part important de la societat espanyola, amb el discurs del 3 d’octubre que va legitimar l’A por ellos!. Però tal com es va veure dimecres al vespre, no només a Catalunya, sinó també a moltes ciutats i pobles de tot Espanya amb les cassolades de protesta a la mateixa hora que ell feia el discurs –per demanar que torni el que s’ha robat i es gasti en la compra de respiradors i mascaretes–, el trencament amb la institució monàrquica no es només cosa d’una gran majoria de catalans, sinó també de molta gent d’arreu de l’Estat espanyol.

Certament, hi ha estats com ara el Regne Unit, Holanda i el països nòrdics on la institució hereditària del cap de l’estat té acceptació, i en alguns d’aquests també fulletons de bragueta que en el fons humanitza els monarques.

Però el rei Felip VI, en el seu discurs de dimecres, més enllà de paraules retòriques sobre que superarem la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19, no va fer cap autocrítica sobre la seva família.

Les cassoles que sonaven abans-d’ahir al vespre fan pensar que la institució viu els seus moments més baixos. Veig dubtós que pugui fer com Mahoma, que, vuit anys després de fugir a Medina, va poder tornar a la Meca victoriós.

 Llegir al Punt Avui

EL SILENCI DEL REI. Vídeo al meu Canal de Youtube

 Dijous, 19 de març, 6è dia de confinament.

Vídeo al meu canal de Youtube analitzant el discurs de rei Felipe VI sobre la crisi del Coronavirus, Covid-19 en el que no va fer autocrítica sobre la Família Real i l'evolució dels escàndols econòmics de Juan Carlos I

 Ves al meu Canal de Youtube, Xavier Rius Sant, periodista

EL SUPREMACISME HINDÚ DE MODI. Analitzo al Punt Avui la política de Narendra Modi a l'India contra els musulmans, i les protestes hagudes després de la visita de Trump

,

Xavier Rius Sant, periodista. 28 de febrer de 2019

Llegir al Punt Avui

El viatge d’aquesta setmana de Trump a l’Índia, en què ha lloat el primer ministre, Narendra Modi, i que va incloure una visita a l’estat de Gujarat, on l’any 2002, quan Modi era governador, va tenir lloc una de les pitjors matances de l’Índia postcolonial, amb més de mil morts, la majoria musulmans, ha motivat una nova escalada de violència religiosa que ha provocat una trentena de morts, amb enfrontaments que van començar quan grups de nacionalistes hindús, motivats pel suport de Trump a Modi, van atacar barris de majoria musulmana. Atacs que Modi no va condemnar fins tres dies després d’haver començat.

Narendra Modi, que va aconseguir el càrrec de primer ministre de l’Índia fa sis anys, és membre del partit nacionalista hindú, Bharatiya Janata Party (BJP), proper al moviment supremacista, Hindutva, que propugna una superioritat espiritual i política dels hindús purs. Supremacia que fa considerar ciutadans de segona els musulmans, els sikhs o els cristians. I Trump va lloar Modi, oblidant que, per la seva política genocida de quan era governador, tenia fins no fa gaire prohibida l’entrada als Estats Units. I aquest suport a Modi ha estat entès com un vistiplau per a una nova tongada d’atacs cap a musulmans.

Es diu que va ser Winston Churchill qui va idear la partició de la colònia britànica de l’Índia en dos estats, un de majoria hindú i un altre, el Pakistan, de majoria musulmana, per tenir un contrapès o un aliat si l’Índia de Gandhi i Nehru s’acostava massa a la Unió Soviètica. I el fet és que amb aquella partició es va produir, segons l’ONU, el major desplaçament forçós de població. Uns catorze milions de persones, hindús, musulmans o sikhs, van haver de deixar casa seva i les seves terres per ocupar-ne altres d’algú que havia marxat, havia estat expulsat, o que es pretenia fer fora, i es va produir un nombre de morts que uns quantifiquen en 200.000 i altres xifren en dos milions.

Si bé anteriorment ja hi havia hagut alternança al govern de l’Índia entre el partit del Congrés Nacional Indi dels Gandhi i els Nehru, i el nacionalista Bharatiya Janata Party, Modi, fidel als principis del moviment Hindutva, va derogar l’any passat l’autonomia del Caixmir indi, de majoria musulmana. Acció que va executar amb mà de ferro. I Modi alimenta un sentiment d’odi vers els musulmans i altres minories religioses, per canalitzar cap als seus objectius de neteja ètnica la desesperació dels hinduistes més pobres. Pobres sigui per un fet propi de l’hinduisme, no de l’islam, el sistema de castes, sigui per viure en barris de barraques de desarrelats a les ciutats. Però Trump ha mirat cap a una altra banda davant de la política excloent de Modi i, en l’actual escenari d’escalfament de tensió amb el Pakistan pel Caixmir i pel maltractament dels musulmans indis, el president dels EUA ha aprofitat la visita per tancar la venda d’helicòpters americans per un valor de tres mil milions de dòlars.

En el context actual, en què el fonamentalisme i terrorisme islamista representa un perill per a la pau arreu del món, sovint s’oblida que tan nefast i criminal com aquest ho poden ser també les polítiques que criminalitzen els musulmans o els volen convertir en ciutadans de segona. Passa a l’Índia, i passa a Myanmar amb els rohingyes, que han patit aquests últims anys una persecució amb matances i deportacions fetes per un estat, un govern i un exèrcit de religió budista. I tot i que des d’Occident sovint s’ha considerat el budisme i l’hinduisme com a religions de pau, enfront del bel·licós islam, tota religió pot esdevenir una ideologia d’odi si s’utilitza per excloure els altres.

NETANYAHU VOL IMMUNITAT I DIBUIXAR NOVES FRONTERES D'ISRAEL. Analitzo al Punt Avui les eleccions d'avui

Xavier Rius Sant, - periodista

Llegir al Punt Avui, dimarts 17 de setembre de 2019 

 

Israel celebra avui eleccions legislatives, cinc mesos després de les últimes, en què van empatar l’actual primer ministre, Benjamin Netanyahu, i l’exgeneral Benny Gantz, i que van permetre una nova legislatura amb Netanyahu al capdavant, que es convertia en el polític que més anys ha governat Israel i superava, així, Ben-Gurion.

La voluntat de l’exministre de Defensa Avigdor Lieberman de suprimir l’exempció de servir l’exèrcit que tenen els jueus ultraortodoxos va deixar en minoria Netanyahu, que governava amb el suport dels partits partidaris d’aquesta exempció.

 
La proposta de Lieberman d'obligar als ultraortodoxes (esquerra) a anar a l'exèrcit va trencar el govern. Netanyahu vol guantar-se el vots dels colons (dreta)

Benny Gantz, que era el cap de l’estat major de l’exèrcit durant l’última guerra a Gaza, té uns punts de vista pel que fa als palestins força semblants als del falcó Netanyahu i també és favorable a la recent proposta seva d’annexionar-se la vall del Jordà, on viuen 65.000 palestins i 11.000 colons.

Un nombre reduït de colons en comparació dels 600.000 que hi ha a tot Cisjordània i Jerusalem est. Però aquesta annexió significaria dinamitar el que queda dels Acords d’Oslo, que van establir que la ciutat de Jericó, al centre de la vall, sigui una “zona A”, de control exclusiu de l’Autoritat Nacional Palestina. I més enllà que els Acords d’Oslo passessin a ser paper mullat amb la construcció del mur que va esquarterar les zones palestines, fins ara l’Autoritat Palestina no ha perdut mai de cop un territori tan extens. I no se sap quin seria el futur dels palestins que viuen allà. Si serien traslladats o si podrien quedar-s’hi i passar a ser ciutadans israelians de segona com els anomenats “àrabs israelians”.

Darrere d’aquesta proposta d’annexionar-se la vall del Jordà, que fa inviable un estat palestí, hi ha el suposat pla de pau del gendre del president nord-americà, Donald Trump, el jueu Jared Kushner. Un pla que no té el suport dels jueus nord-americans, que són majoritàriament demòcrates i prefereixen una solució que doni estabilitat a la zona. El pla de Kushner sí que té el suport dels milions de cristians evangèlics dels Estats Units, votants de Trump, que creuen en la profecia que diu que, quan la majoria dels jueus tornin a viure a Terra Santa, tindrà lloc l’anhelada segona arribada del Messies.

A Netanyahu, els seus adversaris li retreuen que vulgui continuar dirigint el país per aconseguir la immunitat en els diversos processos oberts que té per corrupció i que el podrien portar a la presó. I, evidentment, la garantia que votin per la seva immunitat serà una de les condicions que posarà als partits a l’hora de formar i encapçalar una coalició de govern.

Però si Gantz, que mostra una imatge de renovació i d’absència d’interessos personals, supera avui i no per la mínima Netanyahu, caldrà veure si pot aconseguir una majoria estable entre els 120 escons de la Knesset. No tindrà el suport de la llista dels àrabs israelians –la majoria dels quals s’abstenen–, que ara tenen quatre escons, ni dels esquerrans del Meretz, un partit pacifista partidari d’un acord amb els palestins, ara també amb quatre escons.

Per això, només podrà governar qui tingui el suport dels minoritaris partits religiosos i dels colons. Però la voluntat de Lieberman d’estendre als ultrareligiosos l’obligatorietat d’anar a l’exèrcit dificulta la creació de possibles majories.

Netanyahu confia que amb la proposta que ha llançat d’annexionar-se la vall del Jordà podrà guanyar uns quants escons més gràcies al vot dels colons. I en l’actual escenari de màxima tensió entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, amb l’atac mitjançant drons a instal·lacions petrolieres saudites com a penúltim incident, i amb Donald Trump a la Casa Blanca, Netanyahu sap que ara pot no només batre Ben-Gurion, fundador d’Israel, en el nombre d’anys en el càrrec, sinó superar també la seva obra dibuixant les noves fronteres d’Israel.

                       

APOSTASIA A L'ISLAM. Explico a El Periódico, partint del cas de la noia saudita, Rahaf Mohammed al-Qunun, refugiada al Canada, que la majoria de països musulmans continuen castigant a aquells fills de musulmans que fan públic que han deixat de creure en Al·là

 Xavier Rius Sant, El Periódico, 1 de febrer de 2019

El cas de la jove Rahaf Mohammed al-Qunun, acollida com a refugiada al Canadà després de sol·licitar asil a Tailàndia quan anava a ser retornada a l’Aràbia Saudita, torna a posar sobre la taula la tragèdia que viuen en la majoria de països musulmans aquelles persones que, com ella, manifesten que han deixat de creure en la religió dels seus pares. Una cosa penada amb la presó o amb la mort al seu país.

Tant en l’Antic Testament dels cristians, com en la Torà del judaisme –que són amb poques diferències el mateix llibre–  hi ha versicles que proposen castigar els infidels i els qui incompleixen els manaments. En molts períodes de la història els regnes cristians van iniciar guerres contra estats de diferent religió o seguidors d’altres branques del cristianisme. Però després de les cruentes guerres religioses que van fuetejar Europa durant els segles XVI i XVII, es va imposar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubicaven les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el debat ocuparien el públic. I més o menys ràpidament i amb més o menys retrocessos aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació al Concili Vaticà II. Al continent americà hi ha milions d’evangèlics fonamentalistes que neguen la teoria de l’evolució, i proclamen que la sida és un càstig diví com les plagues d’Egipte. Però afortunadament les democràcies consolidades no permeten que les aquestes idees condicionin els codis penals o civils. Israel va ser creat per Ben Gurion, que reconeixia que, malgrat que era jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que no creu en Déu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic.   

Els codis penals i civils han evolucionat   

L’Alcorà, que comparteix amb la Bíblia una part del seu contingut, té molts fragments en què proposa castigar o matar els infidels, i els que incompleixin alguns dels seus preceptes. En alguns països musulmans els codis penals i civils han evolucionat, i han suprimit la pena de mort o han eliminat la discriminació que proposa per a les dones. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, en la majoria de països islàmics no s’ha acceptat el dret a canviar de religió. I davant la Declaració Universal dels Drets Humans molts països islàmics han subscrit la Declaració dels Drets Humans del Caire que en el seu article desè, després d’afirmar la primacia natural de l’islam, prohibeix forçar qualsevol persona a canviar la seva religió. Però no reconeix el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho. I fins que els països musulmans no reconeguin aquest dret, hi haurà molts casos com els de Rahaf al-Qunun. I per més que ens incomodin les nostres relacions amb les monarquies àrabs, les societats que ens basem en la llibertat ideològica, els haurem de donar el nostre suport.  

Llegir en català al Periódico

Rahaf Mohammed Alqunun

APOSTASIA EN EL ISLAM

 El caso de la joven Rahaf Mohammed Alqunun, acogida como refugiada en Canadá, tras solicitar asilo en Tailandia cuando iba a ser devuelta a Arabia Saudí, vuelve a poner sobre la mesa la tragedia que viven en la mayoría de países musulmanes aquellas personas que, como ella, manifiestan que han dejado de creer en la religión de sus padres. Algo penado con la cárcel o la muerte en su país.

Tanto en el Antiguo Testamento de los cristianos, como en la Torá del judaísmo –que son con pocas diferencias el mismo libro-  hay versículos que proponen castigar a los infieles y a quienes incumplen los mandamientos. En muchos periodos de la historia los reinos cristianos iniciaron guerras contra estados de distinta religión o seguidores de otras ramas del cristianismo. Pero tras las cruentas guerras religiosas que azotaron Europa en los siglos XVI y XVII, se impuso en el XVII y XIX en la mayor parte del viejo continente los valores de la Ilustración que ubicaban las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la razón, la ciencia y el debate ocupararían el público. Y con mayor o menor rapidez y diversos retrocesos, esta concepción se impuso. El catolicismo, que en el Evangelio relativiza o deja sin valor las llamadas a castigar en la Tierra a pecadores e infieles que se hacen en el Antiguo Testamento, oficializó su adaptación en el Concilio Vaticano II. En el continente americano hay millones de evangélicos fundamentalistas que niegan la teoría de la evolución, y proclaman que el sida es un castigo divino como las plagas de Egipto. Pero afortunadamente las democracias consolidadas no permiten que dichas ideas condicionen los códigos penales o civiles. Israel fue creado por Ben Gurion, que reconocía que, pese a ser judío por cultura y familia, no era creyente. En Israel una persona que afirma no creer en Dios o que es homosexual, no solo no tiene que esconderlo, sino que puede tener un cargo público.   

Los códigos penales y civiles han evolucionado   

El Corán, que comparte con la Biblia parte de su contenido, tiene muchos fragmentos proponiendo castigar o matar a los infieles, y a los que incumplen sus preceptos. En algunos países musulmanes los códigos penales y civiles han evolucionado, suprimiendo la pena de muerte o eliminado la discriminación que propone para la mujer. Pero a diferencia de las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, en la mayoría de países islámicos no se ha aceptado el derecho a cambiar de religión. Y frente a la Declaración Universal de los Derechos Humanos muchos países islámicos han suscrito la Declaración de los Derechos Humanos de El Cairo que en su artículo décimo, tras afirmar la primacía natural del islam, prohíbe forzar a cualquier persona a cambiar su religión. Pero no reconoce el derecho de un musulmán a dejar de serlo. Y hasta que los países musulmanes no reconozcan este derecho, habrá muchos casos como los de Rahaf Alqunun. Y por más que incomode a nuestras relaciones con las monarquías árabes, las sociedades que nos basamos en la libertad ideológica, deberemos darles nuestro apoyo. 

 Leer en castellano en El Periódico