APOSTASIA A L'ISLAM. Explico a El Periódico, partint del cas de la noia saudita, Rahaf Mohammed al-Qunun, refugiada al Canada, que la majoria de països musulmans continuen castigant a aquells fills de musulmans que fan públic que han deixat de creure en Al·là

 Xavier Rius Sant, El Periódico, 1 de febrer de 2019

El cas de la jove Rahaf Mohammed al-Qunun, acollida com a refugiada al Canadà després de sol·licitar asil a Tailàndia quan anava a ser retornada a l’Aràbia Saudita, torna a posar sobre la taula la tragèdia que viuen en la majoria de països musulmans aquelles persones que, com ella, manifesten que han deixat de creure en la religió dels seus pares. Una cosa penada amb la presó o amb la mort al seu país.

Tant en l’Antic Testament dels cristians, com en la Torà del judaisme –que són amb poques diferències el mateix llibre–  hi ha versicles que proposen castigar els infidels i els qui incompleixen els manaments. En molts períodes de la història els regnes cristians van iniciar guerres contra estats de diferent religió o seguidors d’altres branques del cristianisme. Però després de les cruentes guerres religioses que van fuetejar Europa durant els segles XVI i XVII, es va imposar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubicaven les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el debat ocuparien el públic. I més o menys ràpidament i amb més o menys retrocessos aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació al Concili Vaticà II. Al continent americà hi ha milions d’evangèlics fonamentalistes que neguen la teoria de l’evolució, i proclamen que la sida és un càstig diví com les plagues d’Egipte. Però afortunadament les democràcies consolidades no permeten que les aquestes idees condicionin els codis penals o civils. Israel va ser creat per Ben Gurion, que reconeixia que, malgrat que era jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que no creu en Déu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic.   

Els codis penals i civils han evolucionat   

L’Alcorà, que comparteix amb la Bíblia una part del seu contingut, té molts fragments en què proposa castigar o matar els infidels, i els que incompleixin alguns dels seus preceptes. En alguns països musulmans els codis penals i civils han evolucionat, i han suprimit la pena de mort o han eliminat la discriminació que proposa per a les dones. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, en la majoria de països islàmics no s’ha acceptat el dret a canviar de religió. I davant la Declaració Universal dels Drets Humans molts països islàmics han subscrit la Declaració dels Drets Humans del Caire que en el seu article desè, després d’afirmar la primacia natural de l’islam, prohibeix forçar qualsevol persona a canviar la seva religió. Però no reconeix el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho. I fins que els països musulmans no reconeguin aquest dret, hi haurà molts casos com els de Rahaf al-Qunun. I per més que ens incomodin les nostres relacions amb les monarquies àrabs, les societats que ens basem en la llibertat ideològica, els haurem de donar el nostre suport.  

Llegir en català al Periódico

Rahaf Mohammed Alqunun

APOSTASIA EN EL ISLAM

 El caso de la joven Rahaf Mohammed Alqunun, acogida como refugiada en Canadá, tras solicitar asilo en Tailandia cuando iba a ser devuelta a Arabia Saudí, vuelve a poner sobre la mesa la tragedia que viven en la mayoría de países musulmanes aquellas personas que, como ella, manifiestan que han dejado de creer en la religión de sus padres. Algo penado con la cárcel o la muerte en su país.

Tanto en el Antiguo Testamento de los cristianos, como en la Torá del judaísmo –que son con pocas diferencias el mismo libro-  hay versículos que proponen castigar a los infieles y a quienes incumplen los mandamientos. En muchos periodos de la historia los reinos cristianos iniciaron guerras contra estados de distinta religión o seguidores de otras ramas del cristianismo. Pero tras las cruentas guerras religiosas que azotaron Europa en los siglos XVI y XVII, se impuso en el XVII y XIX en la mayor parte del viejo continente los valores de la Ilustración que ubicaban las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la razón, la ciencia y el debate ocupararían el público. Y con mayor o menor rapidez y diversos retrocesos, esta concepción se impuso. El catolicismo, que en el Evangelio relativiza o deja sin valor las llamadas a castigar en la Tierra a pecadores e infieles que se hacen en el Antiguo Testamento, oficializó su adaptación en el Concilio Vaticano II. En el continente americano hay millones de evangélicos fundamentalistas que niegan la teoría de la evolución, y proclaman que el sida es un castigo divino como las plagas de Egipto. Pero afortunadamente las democracias consolidadas no permiten que dichas ideas condicionen los códigos penales o civiles. Israel fue creado por Ben Gurion, que reconocía que, pese a ser judío por cultura y familia, no era creyente. En Israel una persona que afirma no creer en Dios o que es homosexual, no solo no tiene que esconderlo, sino que puede tener un cargo público.   

Los códigos penales y civiles han evolucionado   

El Corán, que comparte con la Biblia parte de su contenido, tiene muchos fragmentos proponiendo castigar o matar a los infieles, y a los que incumplen sus preceptos. En algunos países musulmanes los códigos penales y civiles han evolucionado, suprimiendo la pena de muerte o eliminado la discriminación que propone para la mujer. Pero a diferencia de las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, en la mayoría de países islámicos no se ha aceptado el derecho a cambiar de religión. Y frente a la Declaración Universal de los Derechos Humanos muchos países islámicos han suscrito la Declaración de los Derechos Humanos de El Cairo que en su artículo décimo, tras afirmar la primacía natural del islam, prohíbe forzar a cualquier persona a cambiar su religión. Pero no reconoce el derecho de un musulmán a dejar de serlo. Y hasta que los países musulmanes no reconozcan este derecho, habrá muchos casos como los de Rahaf Alqunun. Y por más que incomode a nuestras relaciones con las monarquías árabes, las sociedades que nos basamos en la libertad ideológica, deberemos darles nuestro apoyo. 

 Leer en castellano en El Periódico

CALIFAT MEDIEVAL O REINTERPRETACIÓ DE L'ALCORÀ. Una reflexió sobre els atemptats i el creixement del gihadisme de l'Estat islàmic

La confirmació que alguns dels autors dels atemptats de París eren descendents de magribins immigrats a França o Bèlgica, planteja de nou i amb raó, el preguntar-nos què està fallant perquè joves de segona o quarta generació d’immigrants abracin el gihadisme i el terrorisme.

I davant d’aquesta pregunta es torna a repetir que les coses s’han fet malament, que el racisme genera un sentiment d’exclusió que pot abocar a abraçar el radicalisme violent, o recordar el conflicte identitari d’aquests joves que, a diferència dels seus pares que van venir a Europa  en busca d’unes oportunitats i un benestar, només troben rebuig i discriminació.

És un fet que un aspirant a una feina que es diu Mohammed té, d’entrada, menys possibilitats de ser contractat que un que es digui Jacques. I llavors en la seva soledat identitària alguns poden buscar el seu lloc en el gihadisme violent, en una interpretació de l’islam molt més radical de la que tenen els seus pares que, més a més, rebutja, tot allò de positiu que els seus avis van venir a buscar a Europa.

Tot això és cert. Però hi ha una altra qüestió que sovint s’obvia: La incompatibilitat de les interpretacions literals de certs fragments de l’Alcorà i dels Hadits o frases atribuïdes a Mahoma que formen part també de la Sharia o llei islàmica, amb la llibertat ideològica i de creences, que és una de les bases de tota societat democràtica. Fet que s’agreuja per la manca d’una autoritat que pugui reinterpretar-ho o contextualitzar-ho.

Són moltes les religions que han incitat en diferents moments de la història a l’odi cap a les altres i s’han expandit per la força de l’espasa; el cristianisme també. Però la majoria han deixat de lluitar per la conversió forçosa de la resta del món i les seves autoritats religioses han acceptat els valors de la llibertat de consciència i la llibertat individual del ciutadà de creure o no creure. I, tot i que en judaisme i el cristianisme hi hagi corrents que qüestionen  els descobriments sobre l’evolució humana, aquestes religions ja no s’oposen al que va dir Darwin i a viure en una societat on el ciutadà té dret a creure i a no creure.

A l’islam, des del seu origen hi ha un altre element de controvèrsia. Podem trobar sures o versets de l’Alcorà i Hadits o frases atribuïdes a Mahoma, totalment contradictòries les unes amb les altres. N’hi ha que criden a decapitar als infidels i altres a respectar-los. N’hi ha que diuen que cal convèncer per la força, n’hi que diuen que en matèria de religió no es pot imposar res. 

Mentre la majoria de religions han adaptat la seva doctrina al llarg de l’últim segle i s’han sotmès a l’autoritat civil. L’islam no té califa o autoritat des de 1924 quan Ataturk va abolir la figura del sultà d’Istambul. Sultà que, tot i està qüestionat, era el califa legítim de tota la Umma o comunitat de musulmans d’arreu del món. Des de llavors l’islam no té qui encarni una figura i institució que, en morir Mahoma va començar amb Abu Bakr com a primer califa o successor del Profeta.

El últims anys del califat d’Istambul, Husain ibn Alí, Xerif haiximita de La Meca, o guardià dels llocs sagrats, va intentar ser reconegut sense èxit com califa. I anys més tard la família haiximita van ser expulsat de La Meca per Abdelaziz bin Saud, de la Casa dels Saud, fundador de l’actual Aràbia Saudita, en la que imperava el whabisme o interpretació més arcaica de l’islam. I tot i no aconseguir mai el reconeixemt com a califes, els Saud, com a guardians de La Meca, han anat imposant la seva visó mitjaval d’un islam oposat a qualsevol canvi. I els diners del petroli han ajudar a difondre aquesta visió radical arreu del món. Diners que també han arribat a l’Estat Islàmic.

A alguns països, fossin les dictadures socialistes o nacionalistes àrabs, fossin monarquies com la marroquí o la jordana, van adaptar o relativitzar la interpretació estricta de l’Alcorà. Fins i tot la nova constitució tunisiana prohibeix la persecució de l’apostasia.

A Tunísia ara ja no està perseguit fer públic que s’ha deixat de ser musulmà, o que s’és ateu, o afirmar que moltes de les coses que es diuen a l’Alcorà o el Hadits són únicament metàfores, o dir en públic que no es pot complir de manera estricta el dejuni del ramadà, o afirmar  que es pot ser homosexual i musulmà. Però certament tot això s’oposa a una interpretació estricta de l’Alcorà. I aquí és on apareix l’anomenat Estat Islàmic o Daesh.   

A diferència d’Al Qaida que es limitava en voler atacar a Occident per la seva política al Pròxim Orient, Afaganistan o Palestina, de les cendres de l’equivocada guerra d’Irak sorgeix un insurgent sunnita, Ibrahim Awwad al-Samarri, que després de trencar amb Al Qaida encapçala una força que, en lloc de limitar-se a lluitar contra els invasors, el que vol es recuperar el califat, la unitat dels musulmans, i crear un califat o estat que començaria per l’Iraq i Síria. I aquest líder insurgent canvia de nom i agafa el d’Abu Baker, com el primer califa de la història. I a la vegada que conquereix territoris a Síria i L’Iraq, crida al musulmans d’arreu del món a sumar-se al seu califat i a lluitar contra els infidels, i contra els mal musulmans arreu. Crida a purificar l’islam i extrendre’l a tot el món per la força. El comunicat d’Estat Islàmic pel que s’assumeix l’autoria dels atacs de París i s’adverteix que n’hi hauran més, comença i acaba amb dues sures o fragments de l’Alcorà.

El magnetisme de les seves proclames, l’ús molt estudiats de les xarxes socials amb els seus impactants vídeos, esdevenen un iman per a joves d’arreu del mon que busquen una identitat sense fissures, un grup vencedor que els aculli, i una causa amb la que donar sentit a les vides, amb la seguretat de tenir com a recompensa un lloc privilegiat a Paradís.

Sense menysvalorar la lluita militar contra el Daesh a Síria i l’Iraq, la lluita policial arreu del món, i la necessitat d’acabar amb la discriminació que pateixen molts joves d’origen magribí o asiàtic a Europa, la clau més eficaç per desactivar l’Estat Islàmic està en els propis musulmans.

És impensable ara per ara que reaparegui la figura d’un califa legítim acceptat per tots els musulmans. Però només quan des del món musulmà siguin majoritàries les veus que sense por a ser tractats d’apòstates, diguin clar i alt que tota religió es veritable si crida a la germanor universal, i que qualsevol persona té dret a creure i a deixar de creure i, sobretot que neguin la validesa d’aquelles sures o versets de l’Alcorà que criden a matar als infidels es podrà derrotar als soldats del Califat.
 Leer en castellano en El Periódico
 Llegir en català al Periódico