diumenge, 28 d’octubre de 2018

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol



Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 
 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada