Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dictamen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dictamen. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 d’octubre del 2018

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol



Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 
 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.



dilluns, 30 d’abril del 2018

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.



Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.
Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.
Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  






La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   
I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  
I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.
Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.
Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 
Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 
Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  
L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.
El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.
Xavier Rius, 30 d'abril de 2018