Junts, sin hacer autocrítica, teme a Aliança Catalana. La Vanguardia

 

La Vanguardia, miércoles 5 de noviembre de 2025

Xavier Rius Sant, periodista

Junts a un año y medio de las elecciones municipales siente la fuga de muchos de sus votantes hacia Aliança Catalana, y comprueba encuesta tras encuentra que, de realizarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols podría alcanzarle o superarle. Y ha decidido retirar el apoyo al Gobierno de Pedro Sánchez, para marcar perfil. Y las encuestas coinciden que el notable incremento de Aliança en el Parlament no perjudicará a Vox que también crecerá.

Hasta 2018 España era una de los pocos estados de la Unión Europea en el que la ultraderecha no tenía representación. Y se afirmaba que aquí la sociedad no tenía arraigado el sentimiento xenófobo, ni el miedo a perder la propia identidad, como ocurría en otros países. Así después de los atentados de marzo del 2004 afortunadamente no se asedió ninguna mezquita. Vox no hizo el salto clamando contra el aborto, ni colocando banderas españolas en Gibraltar. Lo dio interponiendo querellas contra los líderes del procés y ejerciendo de acusación en el Tribunal Supremo, ganándose una cuota de Telediario que le abrió la puerta primero en Andalucía en diciembre del 2018 y en el Congreso en abril del 2019. No fue el miedo a la pérdida de indentidad producida por la inmigración lo que le facilitó entrar en el Congreso, sino el dolor identitario que provocaba el temor a la ruptura de España.

No sabemos cuál sería el presente si Mariano Rajoy en lugar de aplicar el artículo 155 y mandar a los antidisturbios a Catalunya el 1 de octubre, no se hubiera dado por enterado como hizo el gobierno de Italia en 1997, cuando cinco millones de personas votaron la independencia de la Padania sin que nadie fuera apaleado ni encarcelado. No sé si los líderes de la Liga Norte presentaron entonces la independencia como algo irrevocable, pero sí que Junqueras y Puigdemont daban por segura la desconexión unilateral de España, argumentando falsedades como que el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos la amparaba, cuando el mismo se redactó refiriéndose a los territorios coloniales. O que el dictamen de 2010 de la Corte Internacional de Justicia sobre la declaración de independencia de Kosovo, avalaba que Catalunya hiciera lo propio. Algo falso ya que dicho dictamen dejó claro que a petición de la Asamblea General de la ONU analizaba si la votación de la declaración de independencia de Kosovo vulneraba o no el derecho internacional, pero no se pronunciaba sobre su ejecución ni si tenía derecho a la independencia, ya nadie se lo había requerido.

Junts con Esquerra afrontan las consecuencias de no haber conseguido algo que decían que estaba al alcance de la mano, sin hacer autocrítica. Y si Vox se dio el salto sacudiendo el miedo que España se rompía, Aliança Catalana surgió agitando en Ripoll el impacto emocional por unos jóvenes de la localidad perpetraran los atentados, pero sumó un segundo elemento, la falta de determinación de Puigdemont y Junqueras en cumplir lo prometido. Junts ahora no puede mantener el argumentario de una independencia a tocar, pero sí puede romper con el PSOE. Y lo hace para intentar acallar un desencanto que capitaliza Orriols. Y a la vez asume a medias algunos de las propuestas de Orriols, por ejemplo la de negar pisos de protección oficial y ciertas ayudas a quienes lleven menos de diez años empadronados en un municipio. Algo que perjudicaría también a los jóvenes autóctonos que intentan establecerse en un municipio distinto del que crecieron. 

Propuesta que rechazó el pleno de la Diputación de Barcelona el pasado jueves y no es más que una mala copia de la que proponen Vox y Aliança de excluir de las ayudas y pisos de protección oficial a los extranjeros. Y evidentemente los votantes que compartan dicha idea, entre el original y la copia, siempre elegirán al primero.

Clica para leer en La Vanguardia 

Dos passaports sí, dues matrícules no. Analitzo al Punt Avui el conficte a Kosova sobre les matrícules sèrbies a Mitrovica i els pobles de majoria sèrbia

 

                          

Xavier Rius Sant, El Punt Avui dimecres 23 de novembre de 2022

La tensió podria tornar al nord de Kosova, a la ciutat dividida de Mitrovica, després que dilluns no s’arribés a cap acord en la cimera dels presidents de Sèrbia, Aleksandar Vucic, i Kosova, Albin Kurti, feta amb la mediació del representant de Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, per tal de trobar un acord en el conflicte sobre les matrícules de vehicles, en no acceptar els líders de la minoria sèrbia de canviar les fetes a Sèrbia amb distintiu de Mitrovica, com a pròpies d’un territori de Sèrbia. Tensió que s’arrossega des de fa temps, i que el passat mes d’agost va motivar que el govern kosovar acceptés, després d’un esclat de protestes, ajornar la decisió de multar els cotxes de residents que circulessin amb matrícula expedida per Belgrad. Però aquests mesos no han acostat les posicions, més aviat al contrari. Tant els líders dels serbis de la part sèrbia de Bòsnia com els de Kosova han rebut el suport de Vladímir Putin per tal de revertir la pertinença dels serbis de Bòsnia a l’Estat bosnià, i dels de Kosova a la república kosovar. L’exemple més clar d’aquest canvi ha estat que el líder dels serbis bosnians, Milorad Dodik, que durant vint anys havia acceptat la pertinença de l’entitat sèrbia de Bòsnia a la República de Bòsnia i Hercegovina, tal com diuen els acords de Dayton de 1995, ara proposa separar-se.

El cas de Kosova és més complex donat que mentre que Bòsnia és un estat reconegut per tota la comunitat internacional, Kosova es mou en uns llimbs que fa massa que duren. Després de la intervenció de 1999, Kosova va passar a ser tutelat per l’ONU i l’OTAN. I el 2008, després de diverses eleccions en què també participaven representants de la minoria sèrbia, en no arribar a cap acord sobre el futur del territori, el Parlament de Kosova va aprovar una declaració d’independència que ni Rússia, ni Sèrbia ni cinc països de la Unió Europea, entre els quals hi ha Espanya, no van reconèixer. França, Alemanya, Italià, el Regne Unit i els Estats Units van decantar-se en favor de la independència.

Sèrbia, desitjosa d’entrar a la Unió Europea, anava resignant-se tàcitament al fet que Kosova seria independent, mentre quedava pendent l’estatus que tindrien els municipis serbis del nord de Kosova i Mitrovica. I no és cap secret que mentre que Javier Solana, com a responsable de la Política Exterior de la Unió Europea, veia com a inevitable la independència de Kosova, l’actual responsable, Josep Borrell, és dels qui hi veuen un precedent per a Catalunya, i està més a prop dels serbis.

En aquest context, per als serbis del nord de Mitrovica era important continuar disposant del document d’identitat i passaport serbis, sense renunciar a la documentació del govern kosovar. Però mentre que tenir dos passaports no és cap problema, els vehicles no poden tenir dues matrícules, i Pristina va dir que multaria a partir d’avui els que portessin la sèrbia. L’OTAN, que garanteix la seguretat a Kosova, ha aconseguit que el govern de Pristina hagi ajornat dos dies més aquesta decisió esperant un acord. Però si no arriba, potser hi haurà enfrontaments i haurà d’actuar per aturar un conflicte no gaire lluny d’Ucraïna.

            

 Llegeix al Punt Avui 

PUTIN, BÒSNIA i KOSOVO. Analitzo al Punt Avui que Putin voldria que la violència tornés a Bòsnia i Kosovo i l'error de Pedro Sánchez de repetir en el seu viatge als Balcans que Kosovo és Sèrbia.

 

 

El Punt Avui. dilluns 8 d'agost de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Ara fa 30 anys, Bòsnia entrava en el seu quart mes de guerra, amb les milícies sèrbies i l’exèrcit Iugoslau sotmetent Sarajevo a un setge de tres anys. La guerra, la neteja ètnica, el fer morir de fam els habitants d’una ciutat es tornaven a repetir a Europa. La guerra no acabaria fins a la intervenció militar de l’OTAN del setembre del 1995, que va forçar el president serbi Slobodan Milosevic a negociar els Acords de Dayton. Uns acords que van dividir el país en dues entitats que legitimaven la línia del front.

La República Srpska, o entitat sèrbia de Bòsnia, habitada per serbis, i la Federació de Bòsnia Hercegovina, on viurien bosniomusulmans, croates també serbis i ciutadans que no desitjaven adscriure’s a cap grup. Les dues entitats tindrien el seu parlament i govern, que gestionarien la majoria de competències, mentre que el Parlament de Bòsnia i el govern central tindrien les de seguretat, defensa, justícia, impostos i exteriors. A la cúpula de l’Estat hi hauria una presidència tripartida rotatòria formada per un bosniomusulmà, un croat i un serbi. I cíclicament alguns dels líders de l’entitat sèrbia han proposat trencar amb Bòsnia i unir-se a la veïna Sèrbia, més enllà que la República Srpska no sigui territorialment compacta i en el cas que trenquessin amb Bòsnia, una part quedaria aïllada.

Per si les institucions de Bòsnia prenien decisions contràries als Acords de Dayton, els acords van crear la figura de l’Alt Representant, nomenat per l’ONU, que vetlla pel seu compliment, i que pot anul·lar decisions de les institucions bosnianes i fins i tot prendre-les ell. El 1997, l’Alt Representant era l’espanyol Carlos Westendorp, que va imposar un únic model de matrícula de cotxe per a tot Bòsnia que no indiqués l’origen. En aquell moment, un jove Pedro Sánchez treballava a Sarajevo a l’oficina de Westendorp.

Mentre el govern i el Parlament de Belgrad tenen ara com a principal objectiu entrar a la Unió Europea, aquest desembre el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, va proclamar que els serbobosnians estaven oprimits, i va proposar separar-se de Bòsnia. Una proposta que no va agradar a la majoria de polítics de Sèrbia, més enllà que en certs moments alguns líders serbis havien plantejat barrejar en unes mateixes negociacions el futur dels enclavaments serbis de Kosova, i el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia, per quedar-se’n uns i perdre els altres. Una proposta forassenyada des del punt de vista de l’ONU i que era rebutjada pels sectors més nacionalistes de Sèrbia perquè seria reconèixer la independència de Kosova.

El fet, però, és que amb el suport de Vladímir Putin, el 10 de febrer, en el context de la tensió per les amenaces vers Ucraïna, el Parlament de la República Srpska, amb el vistiplau del copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, aprovà una llei per desvincular-se de les institucions judicials de l’Estat bosnià i també va proposar que els membres serbis de la policia i l’exèrcit bosnià canviessin els seus uniformes, com a primer pas per trencar amb Sarajevo. No és cap secret que sent Rússia protectora històrica dels serbis, Putin, igual que va viure com una humiliació la dissolució de l’URSS i l’entrada d’algunes de les seves repúbliques a l’òrbita occidental, va considerar una humiliació la derrota política i militar dels nacionalistes serbis a Bòsnia, i la independència de Kosova. Independència que, tot i l’oposició de Rússia, és vista per l’ONU i la Unió Europa com l’única sortida o la solució menys dolenta, si bé Espanya, per comparances amb Catalunya, no l’ha reconegut.

Fa vuit dies, Pedro Sánchez, aprofitant la gira que va fer pels Balcans, va repetir una i altra vegada que Espanya no reconeix Kosova, un fet que va coincidir amb la intenció del govern de Kosova d’unificar les matrícules de cotxes, eliminant les dels enclavaments serbis que porten les mateixes que les de la veïna Sèrbia, un fet que va provocar incidents i talls de carreteres. Una proposta similar a la que es va implementar quan l’ara president espanyol treballava a Sarajevo. Està clar que Putin voldria que la violència tornés a Kosova i Bòsnia, ara que té la seva pugna amb Occident per Ucraïna. I Pedro Sánchez, repetint que Kosova és Sèrbia, li va fer un gran favor.

 

                                        

ADÉU A LES VEGUERIES. la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada l'any 1937

                                                    

Xavier Rius Sant, 29 d'abril de 20121, NacióDigital-NacióManresa

Una de les conseqüències de l'any llarg que portem de restriccions de mobilitat i confinaments canviants, és l'exercici mental de conèixer les divisions territorials administratives de Catalunya, de vegades aplicades amb sentit comú, de vegades amb una literalitat que per persones que viuen o treballen en terra de frontera, es veien abocats infringir la normativa si posaven un peu fora de casa en direcció equivocada.

Vaig treballar més de vint anys de professor de geografia i història i ciències socials a centres públics de primària i secundària de la segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet de Llobregat, i m'adonava que molts alumnes i moltes famílies no tenien clar que vivien en una ciutat diferent a Barcelona. L'expressió "aquesta tarda anem a Barcelona" era utilitzada amb el mateix sentit per un veí de Collblanc d'una banda de la Riera Blanca que administrativament era barri de Sants de Barcelona, que pels de l'altra que eren de L'Hospitalet. Vaig treballar molts anys al barri de Pubilla Cases i Can Vidalet, que alguns carrers fan de separació amb Esplugues, i si preguntaves als alumnes i fins i tot a alguns professors, a quina comarca estaven, et deien al Baix Llobregat, quan L'Hospitalet pertany al Barcelonès. Pau Vila va fer la divisió de comarques preguntant a cada poble on anaven a mercat, i ara potser la pregunta seria a quina zona comercial va la majoria els dissabtes. 

Mentre a la resta d'Espanya es confinaven per províncies, a Catalunya ho vam fer per zones sanitàries. I aquí es van trobar alguns que la seva zona no coincidia ni amb la comarca ni la província. Per exemple part nord del Maresme pertany a la zona sanitària de Girona. Després ens van confinar per comarques i el Moianès, comarca nova i petita, s'adonava que per comprar uns texans o unes sabatilles esportives o un telèfon mòbil, s'havia de buscar l'excusa d'anar al metge o per alguna gestió a Vic o Manresa i aprofitar-ho. I quan fa onze mesos permetien sortir a caminar o fer esport dins del municipi, a pobles com Navarcles o l'Estany, descobrien que a la que caminaven un quilòmetre, ja havien sortit del municipi i podien ser multats. Resultava que aquell bosc i camps "nostres" on tota la vida s'hi ha anat moltes tardes a passejar, ja no eren nostres. No sé com s'ho feien a Badia del Vallès, amb una extensió de 0'9 km2, si demanaven ajuda al seu veí universal, Antonio Díaz, el Mago Pop, per desafiar les lleis de l'espai sense creuar la frontera que tenien al darrera dels contenidors d'escombraries. 

Al mes de juny es van agrupar en una les tres zones sanitàries de l'Àrea de Barcelona, és a dir des de Sitges fins a mig Maresme, i els dos Vallesos, descongestionant l'àrea urbana continua barcelonina. Els que estem federats, com jo en un grup de muntanya hi han hagut monuments que ens podíem moure per fer esport per tot Catalunya i altres que només pel municipi o la zona sanitària. Amb l'últim confinament comarcal, si no t'entrenaves per una competició oficial, no es podia sortir de la comarca. I els ciclistes de Barcelona col·lapsaven la carretera de Vallvidrera, anant després cap el Tibidabo, tornant per l'Arrabassada, generant-se unes situacions d'absoluta perillositat amb els vehicles i gent caminant pels vorals. I les imatges de les platges de Barcelona abarrotades parlaven per sí soles. El tinent d'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, no es cansava de demanar que s'obrís Barcelona i es pogués anar a les platges del Prat, Castelldefels i Gavà que estaven buides. 

 

El Govern de la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries, ni per províncies. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada a finals de l'any 1937, després de derogar les nou regions aprovades el 1936, de les que la Catalunya Central amb Manresa com a capital era la setena, i d'aquí ve el nom del dirari Regió 7. El Parlament de Catalunya va recuperar les vegueries amb una llei de 2010, modificada l'any 2017, que mai s'ha aplicat, i en part congelada per la sentència de l'Estatut. Divisió que tampoc correspon a la divisió administrativa actual de la Generalitat, que fa que un docent o la família d'un alumne que ha de fer una gestió al Departament d'Ensenyament, si treballa o estudia a Centelles ha d'anar a Manresa, però si ho fa a Aiguafreda ha d'anar a Mataró.

Un servidor que tinc fama de friki dels mapes, aquest any molta gent em preguntava si l'endemà o el dissabte podia anar a tal lloc, o per on passar sense sortir de la comarca o divisió vigent aquells dies, i fins i tot per on podia fer-ho, fent trampes. Reconec que més enllà que a mi el carnet de premsa m'ha permès una relativa mobilitat, havent de fer sovint el full d'autorresponsabilitat, algunes vegades mirant el mapa, em recordava a mi mateix l'any 1997 a la Bòsnia dividida en tres zones o el 1999 i 2000 a Kosovo, mirant per on havia de passar per no creuar les línies o creuar-les on hi hagués un checkpoint fàcil de creuar. Ara pensava que m'hauria d'estudiar les vegueries, tot i que en meu entorn crec que seria molt fàcil i en tindria prou amb la de Barcelona i la Catalunya Central, amb el Moianès a la Catalunya Central, sent terra de frontera.

 

LLEDONERS DE NOU. Analitzo a NacióDigital NacióManresa l'escenari que s'obre amb la retirada del tercer grau al presos.

Llegir a NacióDigital NacióManresa
Xavier Rius Sant, 29 de juliol de 2020
El retorn dels presos polítics catalans a Lledoners als que s'ha retirat el tercer grau, fet efectiu per a cinc dels presos dimarts a la tarda, no ha agafat ningú per sorpresa després que la setmana passada el Tribunal Suprem, revoqués els permisos de Carme Forcadell i dictés noves regles de joc. Ara caldrà veure si podran continuar sortint alguns dies unes hores per treballar o fer voluntariat a l'empara de l'article 100.2 o també s'hi els impedirà. Un decisió del Suprem que farà més difícil el diàleg de l'independentisme amb el govern del PSOE i Podemos. I és que si tot el judici del Suprem ha estat ple d'irregularitats, ara el Suprem s'agafa a allò que la presó ha de tenir com a fi la reinserció i l'exemplerització. I la reinserció va lligada al reconeixement dels fets, l'acceptació de càstig penal sense fer trampes i la voluntat de no reincidir. Però com es pot reinsertar a algú que tot i reconeixent els fets, no els considera delicte, no se'n penedeix i diu que potser ho tornarà a fer?

No negaré que jo he estat molt crític amb l'estratègia del procés, pels brindis al sol que des del meu punt de vista van fer Raül Romeva i el conjunt de l'independentisme sobre el dret internacional, i de com interpreta l'ONU el dret a l'autodeterminació. Dret que digui el que digui el Pacte de Drets Civils i Polítics,  només li reconeix a 17 territoris colonials entre els que hi ha Gibraltar, Les Malvines, Nova Caledònia o l'antic Sàhara espanyol. I també he estat crític amb el brindis al sol dels qui varen pilotar el Procés, pel que fa als suports internacionals necessaris. Perquè encara que es tingués el dret internacional a favor, com té el Sàhara, cal valorar el suports i adversaris que es té en l'àmbit polític mundial. I el Sàhara, per l'oposició clara de França, Espanya, Marroc i els Estats Units ho té cada vegada més difícil. Dir que el Sàhara ho té molt difícil, no es desitjar que no aconsegueixi. És només reconèixer quina és la correlació de forces i els obstacles abans de llançar-se al cos a cos.

 Uns obstacles que a Catalunya només s'haguessin pogut superar amb un suport intern, vull dir dels catalans, de molts més del 50%. Mai he negat pel que fa a Catalunya que jo fa tres anys era pessimista. I més enllà de la fermesa cívica de l'1-O, les coses van anar pitjor del que pensava, en veure la voluntat de revenja de l'aparell judicial espanyol. I és que crec que la cúpula judicial espanyola actua amb rancúnia com si ETA encara existís, tractant l'independentisme com si fos una part d'ETA o potser més perillós que la mateixa ETA i per això actua amb revenja i dinamita de facto el diàleg entre la Generalitat i les forces independentistes amb el govern de PSOE-Podemos, potser per protegir també a Espanya d'ella mateixa. Perquè Espanya es podia permetre un independentisme que posés cotxes bomba, però no l'independentisme pacífic català.

Recordo el març de l'any 2000 a Kosovo, en un viatge per l'interior d'aquest territori llavors administrat per l'OTAN i l'ONU, la conversa amb un destacat militar espanyol allà destinat que creuant pobles cremats amb foses comunes a banda i banda de la carretera es va sincerar i em va dir: "Mira Xavier, quan veus tanta mort, tanta destrucció a Kosovo t'adones com estem de bé a Espanya. Sí, tenim a ETA. Però quants mort farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana". Espanya es podia permetre ETA, però no l'independentisme català que se l'ha de tractar a molta mà dura, perquè a diferència d'ETA, sí que és un perill real per Espanya.

D'aquí uns dies sabrem si l'aparell judicial permetrà o no que els presos continuïn sortint alguns dies entre setmana a treballar o fer voluntariat. I si ho acaba impedint, Lledoners, al cor del Bages, tornarà a ser l'escenari de les mobilitzacions de moltes tardes aglutinant un independentisme, que fa una setmana semblava més dividit que mai. No sabem si anem endavant o enrere. Però si el president Torra no proposa o ordena un confinament estricte, aquest agost, sense possibilitat de viatjar a les Balears ni als boscos de Navarra, Lledoners amb cadireta de platja, estelada i para-sol, potser tornarà ser el centre de tot. També dins dels murs de les claus de la governabilitat o ingovernabilitat, si no hi ha pressupostos, d'Espanya.

1-O, FEM AUTOCRÍCTICA? ANALITZO SITUACIÓ POLÍTICA ARA QUE FARÀ DOS ANYS DELS ATEMPTATS i DE L'1 D'OCTUBRE, ADVERTEIXO DEL PERILL QUE NO HI HAGI GOVERN A MADRID, i LAMENTO QUE L'INDEPENDENTISME NO HAGI FET AUTOCRÍTICA PER HAVER DIT COSES QUE NO EREN CERTES SOBRE LA INTEPRETACIÓ QUE FA L'ONU DEL DRET D'AUTODETERMINACIÓ i SOBRE EL DICTAMEN TRIBUNAL DE JUSTÍCIA SOBRE LA DUI DE KOSOVO i NO VALORÉS REALMENT LA CORRELACIÓ DE FORCES FEN COMPARACIONS EQUIVOCADES AMB GANDHI I LUTHER KING. Cal fer el dol per un projecte que no va sortir bé i per fer-ho cal analitzar què va passar. Cal que l'unionisme deixi de mentir i considerar el nacionalisme com quelcom tòxic, quan PP i C'S també ho són, i cal demanar perdó per les càrregues de l'1-O

Analitzo en aquest vídeo com ens acostem al segon aniversari de l'1-O, al dels atemptats d'agost i es prepara l'11 de setembre, sense fer autocrítica uns i altres, en un context que si no es forma govern, pot portar a un llarg hivern amb el Trifachito.

 Adverteixo del perill que representa l'actual PP i Ciudadanos, i lamento que el sobiranisme falsegés el context legal i internacional sobre el dret a l'autodetrminació, equiparés el moviment independentista que només tenia el suport de la meitat de la població amb les lluites de Luther King, Gandhi o Mandela que tenien un suport molt majoritari.També lamento que PP i C'S continuïn palant del "nacionalimo" com quelciom tòxic, quan ells també ho són i mostro procupació de la voluntat d'aquest partis de suprimir l'exigència de saber català pels treballadors públics 

 

TRIST PANORAMA DESPRÉS DE LES DIVERSES ELECCIONS. Algunes reflexions sobre la situació política a Catalunya

 (Foto: El País)

Aquest dissabte es van constituir els nous ajuntaments a Catalunya i arreu de l'Estat i el panorama, des del meu punt de vista és força trist. I la probable investidura de Pedro Sánchez està pendent de si fa la felonia criminal d'acceptar els vots d'ERC i Bildu.

Vox avui és una força influent a molts ajuntaments de Madrid, Castella, Andalusia i altres comunitats, formant part dels equips de govern o de les majories que legitimen el govern, estarà algun govern autonòmic, mentre el conflicte català continua monopolitzant el debat arreu de l'Estat. 

A Suècia es va trigar mig any en fer govern, per evitar que la ultradreta el condicionés per activa o per passiva. Aquí el PP i Ciudadanos governen gràcies a Vox. Fins i tot la Junta d'Andalusia, a petició de Vox, destinarà 100.000 euros a combatre els efectes de la immersió lingüística que no sé com els pensen gastar.

Vox és el que és, i són qui són; el PP uns postfranquistes ofegats en la corrupció que no volen que Ciudadanos i Vox els hi prengui l'espai. Però penso que persones com Albert Rivera i Ines Arrimadas són senzillament males persones.

Ho dic sense el mínim odi. Ho dic amb molta tristor. Com pot Albert Rivera i Inés Arrimadas, amb la cantarella de que no vol discriminació laboral, defensar que per treballar de mestre, funcionari d'alguna administració o secretari municipal a Catalunya, no s'hagi d'exigir un mínim nivell de català o el compromís d'apendre'l en un parell d'anys? 
Creuen Arrimadas i Rivera que a Ripoll o La Garriga, pot arribar demà un secretari municipal i, en nom de la no discriminació, exigir que el ple municipal i tota la documentació administrativa sigui exclusivament en castellà? Volen que "se tenga que pedir permiso para hablar en catalán en una reunión del claustro de profesores, y si a alguien se le ha escapado quelcomo en catalán, perdir perdón por respeto a quien no le habla (el catalufo o polaco) ni le da la gana de hablarle o aprenderle". Aixó jo ho vaig viure fa 37 anys i em dol veure que Rivera i Arrimadas vulguin que s'hagi de demanar permís i perdó per parlar en català els treballadors i usuaris en un organisme o servei de l'adminsitació per no discriminar als que no volen aprendre català.  (Perdoneu pel "leismo", però és que totes les mestres amb les vaig treballar els anys vuitanta i no volien aprendre català i exigien que féssim els claustres i reunions "por respeto" en castellà "le hacían") Ciutadans continua parlant del "nacionalisme" com si fos una patologia, sense acceptar que Ciudadanos és tan o més nacionalista que ERC o Puigdemont. 

Tinc sentiment de tristor per la situació dels presos polítics, que desitjaria que sortissin ja en llibertat i que la condemna fos només per desobediència. Tinc por el el Tribunal Suprem dicti una condemna llarga "para que escarmienten". Em va commoure molt el discurs de Joaquim Forn dissabte al ple de l'Ajuntament de Barcelona i em va doldre el que va passar després a la plaça Sant Jaume. De la coherència de Colau prefereixo deixar-ho per més endavant.

Però també em dol veure com molts independentistes no volen reconèixer que s'ha jugat i s'ha perdut. I si s'ha perdut és, entre d'altres motius, perquè es va faltar a la veritat sobre els marcs legals i no es van valorar o explicar les forces d'uns i altres.

I aquí és on centro la meva disconformitat. Es va mentir sobre el dret internacional i com s'interpreta el dret a l'autodeterminació, que agradi o no, només se li reconeix a 17 territoris entre els que no hi ha és Catalunya. L´únic europeu és Gibraltar.  I el més gran de tots, l'antic Sàhara espanyol, tot i estar reconegut com estat independent per una setantena de països i tenir el dret internacional i les resolucions de l'ONU al seu favor, no té ara per ara cap possibilitat d'aconseguir-ho per la correlació de forces i la manca de suports internacionals.

Dir que el Sàhara no té ara per ara cap possibilitat, no es defensar al Marroc. És dir que si el Polisario ara fes segons quines accions per canviar el statu quo, l´únic que faria seria empitjorar, com els hi ha passat els palestins. Dir que els palestins, segons que facin, només aconseguiran empitjorar,  no és està a favor d'Israel, i com vag dir fa temps sembla que els catalans volem fer com els palestins.  Però els palestins creuen que, si va malament, tenen el Paradís esperant-los. Nosaltres no.

I em dol veure com des de l'independentisme es continua falsejant el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo, ja que el Tribunal, buscant una manera de no contradir la irreversible desconnexió de Kosovo vers Sèrbia, el que va dir és que, sense pronunciar-se sobre  les conseqüències jurídiques de la Declaració Unilateral d'Independència, ni sobre la seva aplicació o excució, el fet que 109 de 120 diputats del parlament de Kosovo votessin una declaració d'independència, aquella votació no vulnerava el dret internacional. (Mireu fragments del dictamen a soto) I fins que Rússia (i Sèrbia) no aixequin el veto, Kosovo no serà un estat membre de l'ONU, que ara no ho és. I em dol que Raül Romeva digués o insinués de nou en el judici que el dictamen sobre Kosovo reconeix el dret a fer i executar declaracions unilaterals d'independència. 

No estic dient que jo hi estigui en contra. Em lamento que abans de l'1-O i després es va falsejar el context internacional, els marcs legals internacionals i es va donar com fàcil una cosa que només s'aconseguirà si el suport és molt més del 48% o el 53%, i si la gent, conscient de quins són els obstacles i les forces està disposada a un llarg i dolorós camí per aconseguir-ho.

Ara la ultradreta condiciona la política espanyola i la resolució del conflicte català. I si la condemna als presos és dura, encara que Estrasburg tombi la sentència donat que no hi ha hagut ni rebel·lió ni sedició ni violència, no estarem més a prop d'Itaca. 

CASTANYES A LLEDONERS. Publico a Naciódigital un anàlisis de la situació actual del Procés després de les peticions de pena de Fiscalia, les discrepàncies entre ERC i La Crida-Puigdemont-Torra, i la sensació que l'Estat espanyol sembla que vulgui o prefereixi un independentisme violent que l'actual que és no-violent

Xavier Rius Sant, Nació Digital, Nació Manresa, diumenge 4 de novembre de 2018

 En les diferents concentracions que s'han fet al llarg del pont de Tots Sants davant les presons de Lledoners, Puig de les Basses i el Catllar, va haver-hi qui va portar castanyes, moniatos i panellets per matar la gana i compartir-los amb altres manifestants. Però les castanyes que s'han hagut de menjar els presos polítics no eren aquestes, ni tampoc les discrepàncies estratègiques entre Junts per Cat i La Crida amb Esquerra Republicana de Catalunya. Sembla que els enfrontaments o discrepàncies que hi ha hagut aquestes últimes setmanes entre els dos grups parlamentaris no es trasllada afortunadament a la relació entre els presos, per més que la relació postal o telefònica entre Puigdemont i Junqueras continuï, lamentablement, sota cero.

La castanya de veritat ha sigut les peticions de pena d'una fiscalia que personalitza el lideratge dels fets ocorreguts en la persona d'Oriol Junqueras al qui, amb la petició de 25 anys de presó, l'eleva gairebé a la figura del Mandela català. Fa cinc anys quan Artur Mas tornà del seu viatge a la Índia, el llavors president digué que el Procés català seria com la lluita de Gandhi. Comentari que va ser utilitzat pel programa Polònia per fer un gag en que Artur Mas vestit de Gandhi li explicava això a Oriol Junqueras tot puntualitzant que, si s'havia de fer una vaga de fam, que comencés a fer-la Junqueras perquè estava més grassonet i aguantaria més. I sembla que aquell gag no anava gaire equivocat. Puigdemont és al seu exili daurat de Waterloo, Mas jubilat i gairebé oblidat, però Junqueras elevat per la Fiscalia a la seva cel·la de Lledoners com el Gandhi o Mandela català. 

I castanyes com aquestes peticions de penes fan oblidar les diferències estratègiques entre La Crida i ERC. Puigdemont que vol continuar fent créixer el conflicte amb l'Estat per implementar la República, i Torra que vol el mateix, però no fa res que el pugui portar a Estremera. Mentre que ERC, si fem cas al que deien Rufian d'acabar amb l'independentisme màgic, i Tardà de que amb un 47'5% no es va enlloc, sembla que voldria ajornar per una bona temporada la República, en espera de tenir una majoria molt més àmplia, aconseguir la llibertat dels presos, i evitar la caiguda de Pedro Sánchez i la vinguda d'un nou govern del PP ara amb Pablo Casado que promet un 155 "de veritat" i definitiu.

Efectivament la magnitud de les penes ajorna una autocrítica, que jo considero necessària. Es van dir coses que no eren certes, com que el dret de l'autoderminació de l'ONU ens emparava o que el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, legitimava la DUI catalana. La veritat és que digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l'ONU només reconeix el dret a l'autodeterminació a 14 territoris d'un llistat en el que hi ha l'antic Sàhara espanyol, o Nova Caledònia, però en el que no hi és Catalunya. I tot i reconèixer aquest dret a aquest territoris, cal després uns pactes –Nova Caledònia l'ha aconseguit- i uns suports internacionals que el Sàhara sembla que mai no els tindrà. I pel que fa a la DUI de Kosovo, el que va dir el tribunal era que "sense pronunciar-se sobre l'aplicació de la Declaració i les conseqüències de la seva execució", el fet que 109 de 120 diputats del Parlament de Kosovo aprovessin una declaració no vulnerava res. Va ser una sentència salomònica per no bloquejar la desconnexió de facto de Kosovo de Sèrbia, feta de fet després de la guerra de 1999, quan va passar a ser administrada per l'ONU i la província trencà tots els lligams amb Belgrad, i no crear un precedent que legitimés altres independències unilaterals.

 

I ja que parlo de Kosovo, voldria acabar recordant una conversa que vaig tenir amb un alt comandament militar espanyol a Kosovo el març del 2000 en una viatge per l'interior del territori en un vehicle de l'OTAN. "Mira, Xavier –em digué-, cuando ves tantos pueblos quemados, tantos muertos, tanta destrucción, te das cuenta de lo bien que estamos en España. Sí, en España tenemos a ETA que este año matará a 25 o 30 personas, pero son menos de los muertos que habrá este fin de semana en las carreteras españolas por accidentes de tráfico".

Què vull dir amb això? Que l'Estat espanyol sabia com actuar i conviure amb l'independentisme terrorista d'ETA. Matava policies, militars, polítics i alguns vianants que eren al lloc equivocat. Però era un risc molt menys perillós que el de patir un accident de trànsit. Tothom seguia fent la seva vida, l'Estat no ho vivia com un desafiament, com ho viu ara, no motivava cap "A por ellos" i a cap ciutat espanyola es va respondre als atemptats omplint els balcons de banderes espanyoles. I sincerament penso que hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme o sobiranisme català fos violent, perquè es quelcom que els hi treu menys el son que afrontar un referèndum i fer una proposta alternativa als catalans per votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

 Lledoners, al capvespre amb Montserrat al fons

 Concentració de divendres de suport als presos

                                         

Marcel Mauri, d'Omnium, entrant a Lledoners per visitar a Jordi Cuixart
-----
article, articles, artículo, artículos, 

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol

Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 

 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.

FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont

Llegir a El 9Nou

Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 

Xavier Rius, periodista

 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.

Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.

Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.

Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  

La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   

I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  

I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.

Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.

Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 

Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 

Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  

L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.

El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.

Xavier Rius, 30 d'abril de 2018