Junts, sin hacer autocrítica, teme a Aliança Catalana. La Vanguardia

 

La Vanguardia, miércoles 5 de noviembre de 2025

Xavier Rius Sant, periodista

Junts a un año y medio de las elecciones municipales siente la fuga de muchos de sus votantes hacia Aliança Catalana, y comprueba encuesta tras encuentra que, de realizarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols podría alcanzarle o superarle. Y ha decidido retirar el apoyo al Gobierno de Pedro Sánchez, para marcar perfil. Y las encuestas coinciden que el notable incremento de Aliança en el Parlament no perjudicará a Vox que también crecerá.

Hasta 2018 España era una de los pocos estados de la Unión Europea en el que la ultraderecha no tenía representación. Y se afirmaba que aquí la sociedad no tenía arraigado el sentimiento xenófobo, ni el miedo a perder la propia identidad, como ocurría en otros países. Así después de los atentados de marzo del 2004 afortunadamente no se asedió ninguna mezquita. Vox no hizo el salto clamando contra el aborto, ni colocando banderas españolas en Gibraltar. Lo dio interponiendo querellas contra los líderes del procés y ejerciendo de acusación en el Tribunal Supremo, ganándose una cuota de Telediario que le abrió la puerta primero en Andalucía en diciembre del 2018 y en el Congreso en abril del 2019. No fue el miedo a la pérdida de indentidad producida por la inmigración lo que le facilitó entrar en el Congreso, sino el dolor identitario que provocaba el temor a la ruptura de España.

No sabemos cuál sería el presente si Mariano Rajoy en lugar de aplicar el artículo 155 y mandar a los antidisturbios a Catalunya el 1 de octubre, no se hubiera dado por enterado como hizo el gobierno de Italia en 1997, cuando cinco millones de personas votaron la independencia de la Padania sin que nadie fuera apaleado ni encarcelado. No sé si los líderes de la Liga Norte presentaron entonces la independencia como algo irrevocable, pero sí que Junqueras y Puigdemont daban por segura la desconexión unilateral de España, argumentando falsedades como que el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos la amparaba, cuando el mismo se redactó refiriéndose a los territorios coloniales. O que el dictamen de 2010 de la Corte Internacional de Justicia sobre la declaración de independencia de Kosovo, avalaba que Catalunya hiciera lo propio. Algo falso ya que dicho dictamen dejó claro que a petición de la Asamblea General de la ONU analizaba si la votación de la declaración de independencia de Kosovo vulneraba o no el derecho internacional, pero no se pronunciaba sobre su ejecución ni si tenía derecho a la independencia, ya nadie se lo había requerido.

Junts con Esquerra afrontan las consecuencias de no haber conseguido algo que decían que estaba al alcance de la mano, sin hacer autocrítica. Y si Vox se dio el salto sacudiendo el miedo que España se rompía, Aliança Catalana surgió agitando en Ripoll el impacto emocional por unos jóvenes de la localidad perpetraran los atentados, pero sumó un segundo elemento, la falta de determinación de Puigdemont y Junqueras en cumplir lo prometido. Junts ahora no puede mantener el argumentario de una independencia a tocar, pero sí puede romper con el PSOE. Y lo hace para intentar acallar un desencanto que capitaliza Orriols. Y a la vez asume a medias algunos de las propuestas de Orriols, por ejemplo la de negar pisos de protección oficial y ciertas ayudas a quienes lleven menos de diez años empadronados en un municipio. Algo que perjudicaría también a los jóvenes autóctonos que intentan establecerse en un municipio distinto del que crecieron. 

Propuesta que rechazó el pleno de la Diputación de Barcelona el pasado jueves y no es más que una mala copia de la que proponen Vox y Aliança de excluir de las ayudas y pisos de protección oficial a los extranjeros. Y evidentemente los votantes que compartan dicha idea, entre el original y la copia, siempre elegirán al primero.

Clica para leer en La Vanguardia 

Pujol, de nou a Castellterçol amb la independència llunyana. NacióManresa, NacióDigital

 

Xavier Rius Sant, NacióManresa, NacióDigita, 30 de novembre de 2024

Aquest divendres l'expresident Jordi Pujol acompanyat d'Artur Mas i de bona part de dirigents de l'antiga Convergència, alguns d'ells càrrecs públics de Junts, ha rebut un emotiu homenatge a Castellterçol, poble del Moianès on va néixer Prat de la Riba. Precisament en els primers anys de desterrament públic que va partir Pujol després de la confessió feta el 2014 dels diners de la deixa que tenia a l'estranger, Castellterçol va se un dels pocs llocs on Pujol es va deixar veure en públic, assistint als actes anuals de l'1 d'agost en memòria de Prat de la Riba. L'ex alcalde convergent Manel Vila, que sent una gran estima ver l'expresident, s'encarregava que de convidar-lo i li feia passar a Pujol la mandra de deixar-se veure en uns anys que els aplaudiments i reconeixements cap a la seva persona havien estat substituïts per xiulets i retrets.

Però mentre la seva assistència en qualitat de públic acompanyat de la seva esposa Marta Ferrusola aquest anys de travessa del desert a alguns dels homenatge a Prat de la Riba no tenien cap missatge polític, sí que en va tenir el fet que participés assegut a primera fila en l'acte del centenari de la mort de Prat a Castellterçol de l'1 d'agost de 2017, dos mesos abans del referèndum de l'1 d'octubre. La presència de Pujol a Castellterçol l'agost de 2017 tenia un sentit diferent ja que en aquell homenatge al fundador de la Mancomunitat, amb la presència de Carles Puigdemont i bona part dels dirigents del PDECAT i d'Esquerra Republicana, tots els parlaments que es van fer des de la tribuna no només es va dir que Prat de la Riba si visqués seria independentista, sinó que es va donar com a segur el fet que es votaria vuit setmanes després, i que Catalunya ben aviat seria independent. Pujol amb la seva presència a primer a fila escoltant i aplaudint, donava d'alguna manera la benedicció a aquell viatge incert cap a Ítaca. Aquell dia Pujol estava assegut al costat del conseller Lluis Puig, el següent en aquella primera fila era Joaquim Forn, el següent Toni Comín, en aquell moment militant d'ERC, i al costat de Comin seia el president Carles Puigdemont. Puigdemont, que rebé els aplaudiments de Pujol, donà per segura la victòria.

Acabat aquell acte els dirigents d'ERC van marxar, però una seixantena de militants i dirigents del PDECat, entre ells Joaquim Forn, el diputat Carles Campuzano i la president de la Diputació Mercè Conesa, van participar en el sopar al retaurantr La Plaça contigu al Museu casa Natal de Prat de la Riba. Sopar en el que Forn i Conesa no van parlar de Prat de la Riba, sinó de la independència que creien propera. Pujol, en canvi, acompanyat de l'ex alcalde convergent, Manel Vila, de la militant díscola Sílvia Requena i de cinc militants locals del partit,  van anar a sopar al bar restaurant El Xup ubicat a la carretera de Barcelona.  I mentre en el sopar de La Plaça tot era emoció i optimisme pel que havia de passar l'1 d'octubre i la consegüent Declaració Unilateral d'Independència, en el sopar del Xup l'ex alcalde convergent, l'expresident del "peix al cove" i de "l'ara això no toca" i la díscola Requena van expressar les seves pors de que el país l'endemà de l'1 d'octubre prengués mal.

I mirant de nou ara la foto dels que eren a primera fila a Castellterçol l'1 d'agost de 2017 al costat de Jordi Pujol, alguns sí que van prendre molt de mal. Puig va patir el que va patir i encara és a l'exili. Forn va passar més de tres anys a la presó. Comín roman ara a Brussel·les i Estrasburg sense aconseguir la butaca al Parlament Europeu que li pertoca. I Puigdemont continua a Waterloo, lloc on Napoleó va perdre la batalla decisiva, esperant si els tribunals espanyols li concedeixen o no l'amnistia després d'un llarg exili.

Avui Jordi Pujol ha dit que no veu la independència possible en els propers anys i que si arriba no serà abans de deu o quinze anys. I els qui titllaven de traïdors als qui s'atrevien a dir això el 2017, l'han escoltat i aplaudit. Pujol ha estat sense dubte el president que va reconstruir l'autogovern de Catalunya i dirigir-lo amb encerts i errors i alguna pàgina fosca de la que encara cap jutge ha dictat sentència. El seu pragmatisme va fer que més enllà dels seus aplaudiments a Puigdemont l'1 d'agost de 2017 a Castellterçol, no amagués la seves pors que el procés no acabés com s'anunciava. I bé no va acabar. Però avui ha rebut de l'espai nacionalista de Convergència, el PDECat i Junts l'agraïment pel que va fer i el perdó pels errors seus o dels fills.

El que no fa encara ningú, ni els dirigents d'Esquerra que s'esbatussen, ni els qui eren avui a Castellterçol homenatjant Pujol, és autocrítica per haver fet un referèndum d'independència sense un pla per l'endemà, ni suports internacionals, ni estructures d'estat per implementar-la. I discrepant de Jordi Pujol, la qüestió no és si la independència es podrà tornar a intentar aconseguir-la d'aquí deu o quinze anys.

La qüestió és que fins que no es reconegui que el 2017 no podia acabar perquè el pla de desconnexió o la transició de legalitat a legalitat no s'aguantava per enlloc en no tenir suficients suports interns i no tenir-ne d'externs, serà impossible que el que s'intenti en el futur tingui millor recorregut que el que es va fer el 2017.

Lllegir a NacióDigital-NacióManresa

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol

Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 

 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.

DELS ATEMPTATS D'AGOST A L'1 D'OCTUBRE i EL 155. CINC MESOS QUE HEM VIST (I HE FOTOGRAFIAT) LA HISTÒRIA SENSE HAVER DE VIATJAR AL LLOC DEL CONFLICTE

Entre el mesos d'agost i desembre de 2017 hem viscut a Catalunya alguns dels fets històrics a nivell mundial d'aquest 2017, i que ben segur ocuparan bona part de tots els resums informatius i gràfics de 2017. 

El primer, els atemptats gihadistes del 17 d'agost de Barcelona i Cambrils, la resposta del Mossos d'Esquadra que acaba amb l'abatiment de Younes Abouyaaqoub, les mobilitzacions ciutadanes i la publicació d'informacions polèmiques com que l'imam de Ripoll, impulsor i reclutador del grup, havia estat confident del CNI i que s'havia evitat la seva expulsió quan va sortir de la presó. 
Unes polèmiques en que s'acabava qüestionant l'eficàcia dels Mossos d'Esquadra i la política informativa davant de centenars de periodistes vinguts d'arreu del món, feta des de la Generalitat i el cos de Mossos, amb el major Trapero al capdavant.
 Es va plantejar decretar el nivell 5 d'alerta antiterrorista, que hagués implicat el desplegament de l'exèrcit pels carrers de Catalunya, cosa que finalment no es va fer. De fet, els atemptats i l'àgil resposta dels Mossos d'Esquadra, va posar sobre la taula que ni el Cuerpo Nacional de Policia ni la Guardia Civil ni l'exèrcit, deixant de banda els serveis d'informació i les seves xarxes, no tenien gaires efectius desplegats a Catalunya, ni llocs on allotjar-los en cas que es necessités enviar-hi reforços.

El cap d'Estat, el monarca políticament autista del que passa a Catalunya, el rei Felipe VI Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia, així com el president del Govern espanyol, el gallec que quan va ser vicepresident de la Xunta es va negar a pronunciar mai una sola paraula en gallec, van venir a Barcelona dues vegades aquella setmana. Crec que el fet que fossin esbroncats a la manifestació del 26 d'agost, que més a més a nivell gràfic, plena d'estelades, sembles un acte independentista,  va ser un error que potser va influir en la resposta de l'estat a l'1 d'octubre. Durant més d'una setmana Barcelona, Les Rambles i les rodes de premsa multilingües al Departament d'Interior van ocupar les portades dels informatius d'arreu del món i les Rambles va esdevenir un permanent plató pels directes de totes les cadenes de TV

La segona qüestió que ha fet que Catalunya fos portada dels informatius durant setmanes, és la cursa fins el referèndum de l'1-O, el 155 i les eleccions del 21-D. Més enllà de la manera, penso equivocada, amb les que mig Parlament va aprovar les lleis de Transitorietat i el Referèndum, tot començaria el 20 de setembre amb les imatges de l'escorcoll de la Guàrdia Civil a la Conselleria d'Economia i l'intent d'entrar a la seu de CUP, que motivaria l'obertura d'una macrocausa per rebel·lió que acabaria portant a la presó als líders d'Omnium i l'ANC, els Jordis, a nou membres del Govern de la Generalitat, a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i a la fugida a Brussel·les del President, Carles Puigdemont, i de quatre consellers, a part de la imputació del major Trapero.

La brutal repressió duta a terme l'1 d'octubre per la Policia Nacional i la Guardia Civil, sorprengué als mitjans informatius d'arreu del món que oferiren imatges en directe de les desproporcionades actuacions. I tot i que molts líders polítics europeus van mostrar el seu desacord amb les càrregues, la postura general de la Unió Europea va ser de suport a la unitat d'Espanya. El 3 d'octubre va haver-hi una vaga general o parada de país, seguida majoritàriament que va tenir també el suport de forces i sindicats no independentistes. I molts dels que lideraven aquestes protestes van acabar entrant a la presó, cosa que  generaria més i massives manifestacions tant a Barcelona com a totes les capitals de comarca. La fermesa de la resposta no-violenta dels ciutadans que volien votar, va ser molt comentada a la premsa d'arreu, tot i que el govern espanyol i la judicatura només hi va veure un delicte de rebel·lió. I l'unionisme també sortiria al carrer, molts balcons s'omplirien de banderes espanyoles i la ultradreta trobaria un espai per actuar, de vegades violentament, manifestants-se en solitari o en el marc de les anomenades convocatòries constitucionalistes. Va haver-hi molt atacs a la premsa per part de militants unionistes i grups o militants ultres que també van anar contra meva persona, amb pintades a l'escola Ramon Llull, que s'havia convertit en símbol de les càrregues policials de l'1 d'octubre.

Va arribar el 155 i les mobilitzacions de rebuig no van tenir el suport que els independentistes esperaven, i va coincidir amb l'empresonament de nou consellers i la marxa a l'estranger de Puigdemont. Després noves eleccions en que les forces independentistes revalidarien la seva majoria parlamentària amb el 47,5% dels vots, sent Ciudadanos la força més votada davant d'un PP que s'enfonsava. La victòria d'Arriamadas va ser amarga i no es va produir aquell vespre les manifestacions unionistes de celebració, donat que els partits constitucionalistes no sumaven per formar govern.

De totes aquests fets  poso aquí fotos fetes per mi aquest cinc mesos.

 Soraya Sáenz de Santamaría, Mariano Rajoy, Felipe VI, Carles Puigdemont, Ada Colau...

Mariano Rajoy, el galleg que sent Vicepresident de la Xunta de Galicia mai digué una paraula en gallec en considerar-ho d'aldeano. Individu sense emocions i egocéntric, que amb la seva actuació incrementa l'injust sentimient antigalleg, en complir amb escreix certs estereotips.

  Uns membres de la comunita sikh parlant amb el conseller d'Interior, Joaquim Forn, de la persecució social que pateixen el sikh arreu del món, després cada atempatats islamista, donat que molta gent els confon amb musulmans, estil Bin-Laden.

El Major Josep Lluís Trapero, lloat per la premsa internacional, poc després imputat per rebel·lió i cesat. Els consellers que són al seu costat tampoc acabaran ben parats 

 El rei va ser esbroncat en aquesta manifestació i va viure com una humiliació encapçalar uan manifestació pelna d'estelades. Crec que va ser un error que va influir en la repsosta de l'estat a l'1-O

No tinc por, crit escpontani que es va convertir en lema

Manifestació de musulmans contra el terrorsime. La ultradreta va intentar generar islamofòbia sense aconseguir-ho

La Rambla, convertida el dies següents als atemptats en plató de les cadenes informatives d'arreu

CAP A L'1 D'OCTUBRE. El suposat delicte de rebel·lió

 Davant la seu de la CUP

 Davant la conselleria d'Economia. Manifestacions tumultuoses

 Manifestacions de la ultradreta per la unitat d'Espanya i en favor de la Guardia Civil

 Davant l'ANC

Davant la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia

Jordi Turull a Moià fent campanya pel Sí

 L'1 D'OCTUBRE

 A les 7 del matí el mossos aixequen acta

La intervenció i càrrega policial al Ramon Llull on una persona perdria un ull per una pilota de goma

Cadenes de TV d'arreu retransmetent en directe les càrregues al Ramon Llull

A la tarda es van suspendre les càrregues policial i es va poder votar en normalitat

La vaga de país del dia 3

  La Sagrada Família tancada

 Davant del Ramon Llull

Davant del Ramon Llull

Manifestació massiva al centre de Barcelona

A Moià, 2000 persones al carrer

 El Toni Bosch, del Barral, encapçalant la manifestació a Moià. Moriria tres setmanes després

MANIFESTACIONS ESPONTÀNIES CONTRA LA GUARDIA CIVIL

L'EMPRESONAMENT DELS JORDIS

 Al cap de poc, aquests també a la presó.

En acabar la concentració pels Jordis, manifestacions espontànies davant la Delegació del Govern central. El fet es repetiria altres dies

El President Carles Puidemont encapçala una concentració per la llibertat dels Jordis.  Les cares ja no són d'optimisme. Al seu costat, Javier Pacheco, Secretari General de Comissions Obreres de Catalunya.

La manifestació de mig milió de persones del 21 d'octubre

L'aturada del 8 de novembre no és majoritària

LA MANIFESTACIÓ DE L'11 DE NOVEMBRE

Familiars i amics del presos llegint les seves cartes

(resumen del año 2017, Resum, Cataluña, Catalunya, España, Barcelona, Madrid, ¿Qué ha pasado? ¿Qué pasó? Com ha anat? resum de l'any 20, atemptats, atentados, atentado, referèndum, referéndum, Catalonia, 155, artículo, article, -,Piolín, Cuerpo Nacional de Policía, encapuchados, qui sóc?, ¿Quién es?, Qui, és, e, e, de,a, articles, notícies, web, pàgina, página, blog, Xavier Rius, periodista, )