divendres, 1 de febrer de 2019

APOSTASIA A L'ISLAM. Explico a El Periódico, partint del cas de la noia saudita, Rahaf Mohammed al-Qunun, refugiada al Canada, que la majoria de països musulmans continuen castigant a aquells fills de musulmans que fan públic que han deixat de creure en Al·là



 Xavier Rius Sant, El Periódico, 1 de febrer de 2019
El cas de la jove Rahaf Mohammed al-Qunun, acollida com a refugiada al Canadà després de sol·licitar asil a Tailàndia quan anava a ser retornada a l’Aràbia Saudita, torna a posar sobre la taula la tragèdia que viuen en la majoria de països musulmans aquelles persones que, com ella, manifesten que han deixat de creure en la religió dels seus pares. Una cosa penada amb la presó o amb la mort al seu país.

Tant en l’Antic Testament dels cristians, com en la Torà del judaisme –que són amb poques diferències el mateix llibre–  hi ha versicles que proposen castigar els infidels i els qui incompleixen els manaments. En molts períodes de la història els regnes cristians van iniciar guerres contra estats de diferent religió o seguidors d’altres branques del cristianisme. Però després de les cruentes guerres religioses que van fuetejar Europa durant els segles XVI i XVII, es va imposar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubicaven les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el debat ocuparien el públic. I més o menys ràpidament i amb més o menys retrocessos aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació al Concili Vaticà II. Al continent americà hi ha milions d’evangèlics fonamentalistes que neguen la teoria de l’evolució, i proclamen que la sida és un càstig diví com les plagues d’Egipte. Però afortunadament les democràcies consolidades no permeten que les aquestes idees condicionin els codis penals o civils. Israel va ser creat per Ben Gurion, que reconeixia que, malgrat que era jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que no creu en Déu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic.   

Els codis penals i civils han evolucionat   

L’Alcorà, que comparteix amb la Bíblia una part del seu contingut, té molts fragments en què proposa castigar o matar els infidels, i els que incompleixin alguns dels seus preceptes. En alguns països musulmans els codis penals i civils han evolucionat, i han suprimit la pena de mort o han eliminat la discriminació que proposa per a les dones. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, en la majoria de països islàmics no s’ha acceptat el dret a canviar de religió. I davant la Declaració Universal dels Drets Humans molts països islàmics han subscrit la Declaració dels Drets Humans del Caire que en el seu article desè, després d’afirmar la primacia natural de l’islam, prohibeix forçar qualsevol persona a canviar la seva religió. Però no reconeix el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho. I fins que els països musulmans no reconeguin aquest dret, hi haurà molts casos com els de Rahaf al-Qunun. I per més que ens incomodin les nostres relacions amb les monarquies àrabs, les societats que ens basem en la llibertat ideològica, els haurem de donar el nostre suport.  


Rahaf Mohammed Alqunun

APOSTASIA EN EL ISLAM
 El caso de la joven Rahaf Mohammed Alqunun, acogida como refugiada en Canadá, tras solicitar asilo en Tailandia cuando iba a ser devuelta a Arabia Saudí, vuelve a poner sobre la mesa la tragedia que viven en la mayoría de países musulmanes aquellas personas que, como ella, manifiestan que han dejado de creer en la religión de sus padres. Algo penado con la cárcel o la muerte en su país.

Tanto en el Antiguo Testamento de los cristianos, como en la Torá del judaísmo –que son con pocas diferencias el mismo libro-  hay versículos que proponen castigar a los infieles y a quienes incumplen los mandamientos. En muchos periodos de la historia los reinos cristianos iniciaron guerras contra estados de distinta religión o seguidores de otras ramas del cristianismo. Pero tras las cruentas guerras religiosas que azotaron Europa en los siglos XVI y XVII, se impuso en el XVII y XIX en la mayor parte del viejo continente los valores de la Ilustración que ubicaban las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la razón, la ciencia y el debate ocupararían el público. Y con mayor o menor rapidez y diversos retrocesos, esta concepción se impuso. El catolicismo, que en el Evangelio relativiza o deja sin valor las llamadas a castigar en la Tierra a pecadores e infieles que se hacen en el Antiguo Testamento, oficializó su adaptación en el Concilio Vaticano II. En el continente americano hay millones de evangélicos fundamentalistas que niegan la teoría de la evolución, y proclaman que el sida es un castigo divino como las plagas de Egipto. Pero afortunadamente las democracias consolidadas no permiten que dichas ideas condicionen los códigos penales o civiles. Israel fue creado por Ben Gurion, que reconocía que, pese a ser judío por cultura y familia, no era creyente. En Israel una persona que afirma no creer en Dios o que es homosexual, no solo no tiene que esconderlo, sino que puede tener un cargo público.   

Los códigos penales y civiles han evolucionado   


El Corán, que comparte con la Biblia parte de su contenido, tiene muchos fragmentos proponiendo castigar o matar a los infieles, y a los que incumplen sus preceptos. En algunos países musulmanes los códigos penales y civiles han evolucionado, suprimiendo la pena de muerte o eliminado la discriminación que propone para la mujer. Pero a diferencia de las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, en la mayoría de países islámicos no se ha aceptado el derecho a cambiar de religión. Y frente a la Declaración Universal de los Derechos Humanos muchos países islámicos han suscrito la Declaración de los Derechos Humanos de El Cairo que en su artículo décimo, tras afirmar la primacía natural del islam, prohíbe forzar a cualquier persona a cambiar su religión. Pero no reconoce el derecho de un musulmán a dejar de serlo. Y hasta que los países musulmanes no reconozcan este derecho, habrá muchos casos como los de Rahaf Alqunun. Y por más que incomode a nuestras relaciones con las monarquías árabes, las sociedades que nos basamos en la libertad ideológica, deberemos darles nuestro apoyo. 

 Leer en castellano en El Periódico


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada