La participació d’avions espanyols en les operacions de vigilància de l’OTAN als països bàltics i que el govern s’hagi ofert per enviar avions a Bulgària, sumat a la marxa d’una fragata al mar Negre i la probable activació d’altres unitats en dispositius de l’OTAN, ha motivat que dirigents d’Unides Podem, algunes d’elles ministres, rebutgessin la implicació espanyola i recuperessin la consigna del “No a la guerra!”, recordant que l’opinió pública sempre s’ha oposat a la participació en conflictes externs.
No crec que el conflicte entre Rússia i Ucraïna desencadeni una guerra, sinó que més aviat pot desembocar en una reactivació del conflicte entre tropes ucraïneses i les milícies pro-russes i unitats russes integrades en les forces secessionistes. Però no es descartable que les hostilitats se’n puguin anar de les mans.
El “No a la guerra” a Espanya va néixer amb la primera guerra de l’Iraq del 1991, quan els Estats Units, altres països de l’OTAN i alguns d’àrabs van expulsar Saddam de Kuwait amb la cobertura de resolucions de l’ONU. Espanya, amb Felipe González a La Moncloa i Narcís Serra a Defensa, va enviar dues corbetes i una fragata al golf Pèrsic. Uns vaixells nodrits de soldats de quinta sense preparació per a la guerra química o bacteriològica. I la cantant Marta Sánchez va fer, el Nadal de 1990, un recital a la fragata a l’estil Marilyn Monroe a Corea, i va cantar el seu nou tema Soldados del amor. Aquell enviament de soldats de lleva al Golf va motivar que el nombre d’objectors de consciència creixés els anys següents, accelerant la fi del servei militar obligatori. Bona part de la intel·lectualitat espanyola va criticar, amb raó, Felipe González per haver-se sumat a una guerra que es feia per petroli.
Anys més tard, a començament dels noranta, esclaten les guerres de l’antiga Iugoslàvia. El 1992, quan els Cascos Blaus han aconseguit un fràgil alto el foc a Croàcia, comença el setge de tres anys de la ciutat de Sarajevo. Des de part de la intel·lectualitat esquerrana es diu que no es defensa els bosnians perquè no tenen petroli, però tampoc es dona suport a una intervenció aèria per destruir les bateries i artilleria sèrbia que tenen assetjada la ciutat i que ataquen també les forces de l’ONU. Però Pasqual Maragall i José María Mendiluce des de Barcelona són una excepció i demanen que, sota la direcció de l’ONU, l’OTAN s’intervingui, i lideren des de Catalunya campanyes d’ajut humanitari. El 1995, després de la matança de Srebrenica, des del pacifisme es va continuar rebutjant un intervenció de l’ONU i l’OTAN. Tot i això, el 21 de juliol de 1995 vint mil persones es van manifestar a Barcelona, demanant una actuació internacional del que en el futur s’anomenaran intervencions humanitàries. Manifestació que va ser encapçalada per Jordi Pujol i Pasqual Maragall, però sense la participació de part de l’esquerra i dels grups pacifistes. Després, quan va haver-hi la intervenció de l’OTAN per aturar la neteja ètnica a Kosova, el líder d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va declarar: “Bombardegen Milosevic perquè és d’esquerres.”
Però no va haver-hi cap manifestació a Catalunya ni a Espanya de més d’un centenar de persones contra la intervenció. Després, amb l’excusa dels atemptats de l’11-S, va venir la segona guerra de l’Iraq i l’ocupació dels país, liderada per George Bush fill amb el suport de José María Aznar. I es van viure a Barcelona les manifestacions més multitudinàries d’arreu del món.
Tota guerra és un desastre, i podem discutir si volem ser un estat neutral i tenir o no exèrcit o externalitzar la defensa a un país veí. Evidentment Putin no és Hitler, ni Ucraïna és la innocent Polònia que va ser envaïda. Però el context d’aquest conflicte és totalment diferent del que va fer que el 2003 a Barcelona i Madrid milions de persones sortissin al carrer a cridar no a la guerra.
