ACCEPTARÀ UCRAÏNA QUE JA NO POT GUANYAR? Escric al Triangle amb motiu del quart aniversari de la invasió la meva anàlisi segosn la qual Ucraïna ha d'aprofitar que no ha estat derrotada, ja que si continua la guerra pot perdre, ara sí, més territoris.

                            

Xavier Rius Sant, El Triangle. 24 de febrer de 2026

Es compleixen quatre anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, acció llampec amb la que Putin pretenia derrocar al govern legítim de Volodomir Zelensky, posar un president titella a Kíiv i annexionar-se per sempre el Donbass i altres territoris russòfons, fent-los tornar a la mare pàtria. Una mare pàtria dita en el passat Imperi Rus i Unió Soviètica a la que hi retornaria amb Putin que, un cop annexionat bona part del territori, deixaria sota el control del govern tutelat de Kíiv el que restés, que obeiria dòcilment a Moscou.

Putin es volia emmirallar en l’Imperi dels Romànov i amb Stalin per fer gran una Rússia de la qual per ell Ucraïna n’era part. Creia que encara que formalment continués com un estat independent, un cop annexionada Crimea, el Donbàs i altres zones russòfones, aquest estat independent,Ucraïna, tornaria a ser la terra dels límits i els confins de Rússia, propietat de Rússia i dins de Rússia. “Kraïna” en algunes llengües eslaves significa “la terra dels límits”, “de la frontera” o “dels confins”. “U Kraïna” en rus significa “la terra de la nostra la frontera”. Hi ha també la Kraïna croata, poblada majoritàriament per serbis, que tenia aquest nom perquè fa uns segles era la terra de frontera de la cristiandat front els turcs musulmans. I va patir una de les més cruentes guerres iugoslaves el 1991. I Putin, que desitjava passar a la història com Pere el Gran o com Stalin, va intentar conquerir-la per evitar que els ciutadans portessin la seva U-Kraïna, cap a Occident, cap a les democràcies lliberals, la Unió Europea i potser també cap a l’OTAN. Però Kraïna en llengua ucraïnesa no significa “la terra dels límits o frontera”, sino “la nostra terra, la nostra pàtria”. I els ucraïnesos, parlin rus o ucraïnès, no obliden els milions de morts provocats per la fam amb la que Stalin els va intentar destruir mentre els hi prenia el gra per alimentar Rússia.

Tot i l’èxit militar dels primers dies el març de 2022, amb els tancs russos arribant a Kíiv, l’exèrcit ucraïnès va fer-los recular o destruir, si bé no va poder evitar la caiguda de la ciutat costera de Mariúpol, i part de les regions de Kherson i Zaporiya. En canvi, en quatre anys Putin no ha aconseguit el control de tot el Donbàs, mantenint Ucraïna un vint per cent del territori de Donetsk. Ucraïna ha combatut la superioritat militar Russa amb drons guiats pels satèl·lits Starlink que han canviat les tàctiques i estratègies de la guerra moderna. Dolorós ha estat per Putin no conquerir la joia de la corona, la culta i mítica Odessa,la ciutat costera d’Ucraïna al mig de la franja marítima que manté Kíiv des de la desembocadura del riu Dnièper fins la del Danubi.

Donald Trump va prometre que acabaria amb la guerra en una setmana, i tot i les últimes trobades celebrades fa un mes als Emirats Àrabs, i les de la setmana passada a Ginebra, el govern de Zelensky, a qui Trump li ha retirat part del suport militar, de satèl·lits i financer, es nega a claudicar ja que Putin exigeix que se li entregui aquest vint per cent de Donetsk que Ucraïna manté. Un territori que conserva gràcies a la pèrdua de la vida de milers de soldats. Però Ucraïna tampoc vol claudicar ja que creu que si ara entrega tot el Donbàs a canvi de la pau, no té cap garantia que Putin no vulgui conquerir d’aquí un temps més territori. L’ONU i una força de cascos blaus d’interposició, gràcies a Trump, no seria ja cap garantia de seguretat per evitar que Putin traspassés les línies de l’armistici. I Putin rebutja que s’hi despleguin tropes d’estats de la Unió Europea, o sigui de l’OTAN.

Zelensky està ara en una cruïlla històrica. Sap que si no aconsegueix un armistici indefinit en base l’actual línia del front, li serà difícil amb la disminució de l’ajuda militar, financera i de telecomunicacions aturar, no només noves ofensives russes al que li queda de Donetsk, sino també una possible ofensiva russa al sud cap a Odessa. Ofensiva que si fos exitosa per Putin, deixaria a Ucraïna sense cap sortida al mar, pel que li acabaria passant com als palestins que, com ens confirmen els mapes, després de rebutjar cada mala oferta d’Israel, la següent sempre ha sigut molt pitjor. I si Zelensky accepta ara perdre aquesta part del Donbàs, per garantir-se la fi de la guerra i mantenir Odessa i els ports pels que exporta el gra i importa altres productes, creu que sense una garantia de seguretat per part dels Estats Units, Europa i l’OTAN, res evitarà que Putin trenqui l’acord i es llanci a conquerir més territori per acabar la feina.

Rússia té molts més habitants que Ucraïna i pot aconseguir nous soldats per fer de carn de canó a les presons, amb mercenaris, amb guerrillers txetxens als que no els tremola el ganivet a l’hora de tallar el coll als enemics o amb joves amb poc futur laboral de les regions asiàtiques de Rússia. Les sancions econòmiques no espanten Putin ja que fins i tot Europa, d’una manera o altra, ha continuat comprant gas rus, senzillament perquè el necessita. I Putin, com demostra aquest dies, ataca cada dia i cada nit les infraestructures energètiques per fer passar fred i acabar amb la moral de la població ucraïnesa. Contra això els drons i satèl·lits no hi poden fer res.

¿Aceptará Ucrania que ya no puede ganar?

Xavier Rius, El Triangle en castellano, martes 24 de febrero de 2026

Se cumplen cuatro años de la invasión de Ucrania por parte de Rusia, acción llamativa con la que Putin pretendía derrocar al gobierno legítimo de Volodomir Zelensky, poner un presidente títere en Kíiv y anexionarse para siempre el Donbass y otros territorios rusófonos, haciéndolos volver a la madre patria. Una madre patria dicha en el pasado Imperio Ruso y Unión Soviética a la que regresaría con Putin que, una vez anexionado buena parte del territorio, dejaría bajo el control del gobierno tutelado de Kíiv lo que quedara, que obedecería dócilmente a Moscú.

Putin se quería reflejar en el Imperio de los Románov y con Stalin para hacer grande una Rusia de la que para él Ucrania era parte. Creía que aunque formalmente continuase como un estado independiente, una vez anexionada Crimea, el Donbás y otras zonas rusófonas, este estado independiente,Ucrania, volvería a ser la tierra de los límites y los confines de Rusia, propiedad de Rusia y dentro de Rusia. «Kraína» en algunas lenguas eslavas significa «la tierra de los límites», «de la frontera» o «de los confines». «U Kraína» en ruso significa «la tierra de nuestra frontera». Está también la Kraína croata, poblada mayoritariamente por serbios, que tenía este nombre porque hace unos siglos era la tierra de frontera de la cristiandad frente a los turcos musulmanes. Y sufrió una de las más cruentas guerras yugoslavas en 1991. Y Putin, que deseaba pasar a la historia como Pedro el Grande o como Stalin, intentó conquistarla para evitar que los ciudadanos llevaran su U-Kraína, hacia Occidente, hacia las democracias liberales, la Unión Europea y quizá también hacia la OTAN. Pero Kraína en lengua ucraniana no significa «la tierra de los límites o frontera», sino «nuestra tierra, nuestra patria». Y los ucranianos, hablen ruso o ucraniano, no olvidan los millones de muertos provocados por el hambre con que Stalin les intentó destruir mientras les quitaba el grano para alimentar a Rusia.

A pesar del éxito militar de los primeros días en marzo de 2022, con los tanques rusos llegando a Kíiv, el ejército ucraniano los hizo retroceder o los destruyó, si bien no pudo evitar la caída de la ciudad costera de Mariúpol, y parte de las regiones de Kherson y Zaporiya. En cambio, en cuatro años Putin no ha conseguido el control de todo el Donbás, manteniendo Ucrania un veinte por ciento del territorio de Donetsk. Ucrania ha combatido la superioridad militar Rusa con drones guiados por los satélites Starlink que han cambiado las tácticas y estrategias de la guerra moderna. Doloroso ha sido para Putin no conquistar la joya de la corona, la culta y mítica Odessa,la ciudad costera de Ucrania en medio de la franja marítima que mantiene Kíiv desde la desembocadura del río Dniéper hasta la del Danubio.

Donald Trump prometió que acabaría con la guerra en una semana, y a pesar de los últimos encuentros celebrados hace un mes en los Emiratos Árabes, y los de la semana pasada en Ginebra, el gobierno de Zelensky, a quien Trump le ha retirado parte del apoyo militar, de satélites y financiero, se niega a claudicar ya que Putin exige que se le entregue ese veinte por ciento de Donetsk que Ucrania mantiene. Un territorio que conserva gracias a la pérdida de la vida de miles de soldados. Pero Ucrania tampoco quiere claudicar ya que cree que si ahora entrega todo el Donbás a cambio de la paz, no tiene ninguna garantía de que Putin no quiera conquistar de aquí a un tiempo más territorio. La ONU y una fuerza de cascos azules de interposición, gracias a Trump, no sería ya ninguna garantía de seguridad para evitar que Putin traspasara las líneas del armisticio. Y Putin rechaza que se desplieguen tropas de estados de la Unión Europea, o sea de la OTAN.

Zelensky está ahora en una encrucijada histórica. Sabe que si no consigue un armisticio indefinido en base a la actual línea del frente, le será difícil con la disminución de la ayuda militar, financiera y de telecomunicaciones parar, no sólo nuevas ofensivas rusas a lo que le queda de Donetsk, sino también una posible ofensiva rusa en el sur hacia Odessa. Ofensiva que si fuese exitosa para Putin, dejaría a Ucrania sin ninguna salida al mar, por lo que le acabaría pasando como a los palestinos que, como nos confirman los mapas, después de rechazar cada mala oferta de Israel, la siguiente siempre ha sido mucho peor. Y si Zelensky acepta ahora perder esta parte del Donbás, para garantizarse el fin de la guerra y mantener Odessa y los puertos por los que exporta el grano e importa otros productos, cree que sin una garantía de seguridad por parte de Estados Unidos, Europa y la OTAN, nada evitará que Putin rompa el acuerdo y se lance a conquistar más territorio para acabar el trabajo.

Rusia tiene muchos más habitantes que Ucrania y puede conseguir nuevos soldados para hacer de carne de cañón en las cárceles, con mercenarios, con guerrilleros chechenos a los que no les tiembla el cuchillo a la hora de cortar el cuello a los enemigos o con jóvenes con poco futuro laboral de las regiones asiáticas de Rusia. Las sanciones económicas no espantan a Putin ya que incluso Europa, de una manera u otra, ha continuado comprando gas ruso, sencillamente porque lo necesita. Y Putin, como demuestra estos días, ataca cada día y cada noche las infraestructuras energéticas para hacer pasar frío y acabar con la moral de la población ucraniano. Contra esto los drones y satélites no pueden hacer nada.

Leer en castellano en El Triangle

RECUPERO AQUESTS VÍDEOS DE FA 4 ANYS SOBRE EL CONFLICTE 

LES GUERRES DE TRUMP. El Triangle, últim article de l'any

 

Xavier Rius, El Triangle, dimarts 30 de desembre de 2025

Encara no fa un any que Donald Trump torna a ser a la Casa Blanca, tot i no haver posat fi a la guerra d’Ucraïna com havia promès, ni tampoc a les d’Israel amb el veïns, afirma que ell ha acabat vuit guerres mentre ataca militarment el seu nou enemic, Veneçuela. Diu que ha posat fi a les guerres d’Índia amb Pakistan, la d’Armènia i l’Azerbaitjan, la de la República Democràtica del Congo i Ruanda, la de Cambodja amb Tailàndia, la de Sèrbia i Kosovo, el conflicte d’Egipte i Etiòpia, el d’Isarel amb l’Iran, i els d’Israel amb Gaza i el Líban. I fa uns dies tornava a dir que estava a punt de tancar la d’Ucraïna.

Més enllà que en alguns d’aquests conflictes només ha aconseguit signar un nou alto al foc, la majoria continuen oberts. I està clar que el d’Ucraïna no acabarà fins que Putin, que té tot el temps del món i més capacitat militar i humana que Zelenski, aconsegueixi els territoris que aspira reintegrar a la Gran Rússia. A diferència del seu primer mandat en que anaven dimitint o sent cessats els col·laboradors de Trump, ara el president enviant aquí i allà al seu amic, l’empresari Steve Witfkoff, el seu gendre Jared Kushner i el Secretari d’Estat, Marco Rubio, està dissenyant una caòtica diplomàcia mundial en la que es barregen negocis privats, humiliació dels adversaris, i promeses milionàries de reconstrucció i càstigs amb aranzels i fer que es comprin més armes als Estats Units

Trump governa retolador en mà signant ordres executives, algunes de les quals, com les dels aranzels després modifica o li son qüestionades pels tribunals com les relatives a deportacions o al desplegament de la Guàrdia Nacional. La seva egolatria és tal, no només per exigir el Premi Nobel de la Pau o fer-se guanyar la medalla de la pau de la FIFA, sinó que malgrat que la situació a Palestina no millora, amb bombardejos diaris a Gaza i el Líban i atacs indiscriminats a Cisjordània, és capaç d’atribuir-se haver aconseguit per primera vegada en tres mil anys la pau al Pròxim Orient. Uns conflictes que lamentablement continuen oberts en tots el seus fronts. Rep a Volodomir Zelenski a Mar-a-Lago diumenge passat, que ha cedit en alguns dels punts exigits per Putin, i veu com l’acord de pau continua lluny ja que es vol la seva capitulació. I l’endemà Trump va rebre a Benjamin Netanyahu a qui tàcitament va donar permís per tornar a bombardejar l’Iran. Un Netanyahu que ocupa amb els seves tropes part de Síria, continua bombardejant cada dia el Líban, s’apropia de més i més terres palestines i cases a Cisjordània i Jerusalem, mentre continua ocupant militarment la meitat de Gaza amb els seus soldats que han matat des de l’inici de l’alto al foc a més de 400 palestins.

El segon estadi del pla de pau per Gaza, que hauria d’haver començat amb la creació d’una administració internacional amb participació palestina per administrar la franja, està totalment postposat amb excuses que Hamás incompleix l’alto el foc en no haver aconseguit recuperar el cadàver que manca d’un ostatge i no haver-se desarmat. I Netanyahu, que necessita victòries i el suport de Washington per afrontar les eleccions que hi haurà d’aquí a un any, aquesta setmana ha rebut de nou totes les lloances de Trump. No només en no ser censurat pel que fa a Cisjordània, sino que encén encara més la regió i es posa en contra també als seus aliats de les monarquies àrabs en contra en ser el primer país del món que reconeix diplomàticament el territori de Somalilàndia independitzat unilateralment de Somàlia. El somni de molts independentistes catalans que creien ingènuament que Israel reconeixeria unilateralment la independència de Catalunya, Netanyahu sí que ho ha fet amb aquest territori de la banya d’Àfrica.

Tan trist com que Trump s’atribueixi haver acabat amb les guerres del Pròxim Orient és la submissió que mostren cap a ell molts líders europeus començant per Mark Rutte, secretari general d’una OTAN, que veu com el seu membre més potent s’ha aliat amb Putin per desballestar els sistema de seguretat compartida creat després de la Segona Guerra Mundial. Així la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units, aprovada per Trump, situa a Rússia ja no com una amenaça, sinó com un aliat, a la vegada que mostra una absoluta desconfiança vers els fins ara aliats europeus. I com a mostra d’aquesta prepotència nega visat a Thierry Breton, ex comissari europeu de Mercat Interior, en represàlia per haver impulsat la regulació digital a Europa front la deriva gens innocent dels algoritmes de xarxes socials com X d’Elon Musk.

I mentre Trump humilia Europa i lloa a Putin, potser provocarà que el veritable guanyador d’aquestes guerres i aquests canvis sigui la Xina, que no pateix l’ofec que significa la guerra i les sancions per Rússia, ni tampoc de l’increment armamentístic i les amenaces de Rússia per la Unió Europea. Xina es modernitza mentre expandeix mercats arreu i la seva influència sobretot a l’Àfrica.

Leer en castellano en El Triangle.

ZELENSKI, PUTIN, EL PAPA I TRUMP. El Triangle

                               

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 27 d'abril de 2025

   Algun dia potser sabrem si Rússia va deixar caure al règim de Baixar al Assad el desembre passat perquè el règim sirià i el seu exèrcit estava massa podrit i era absurd intentar salvar-lo. O si el va deixar caure perquè no podia desplegar la seva aviació, tropes i armament pesant com havia fet Rússia vuit anys abans per esclafar i expulsar l’oposició islamista i l’Estat Islàmic, ja que Putin estava centrat en la guerra d’Ucraïna i no es podia permetre dividir les seves forces. O si potser també ho va fer com un concessió a Donald Trump i Benyamin Netanyahu, esperant Putin cobrar-se a Ucraïna el favor, conscient que la caiguda d’Al Assad trencaria com desitjava Trump i Netanyahu l’Eix de Resistència xiïta que donava suport a Hamàs. Una aliança formada per Hizbul·là, els utis del Iemen que encara bloquegen el Mar Roig, les milícies xiïtes de l’Iraq i el regim dels aiatol·làs de l’Iran que enviaven homes i armes cap el Líban travessant Síria.

Sense Al Assad, Hizbul·là va quedar debilitat en perdre no només el suport de Síria sinó també aïllat en no poder rebre l’avituallament de l’Iran. Gràcies a això Netanyahu amb vistiplau de Trump ha pogut aplicar la seva política de derrota total de Hamàs, forçar un canvi polític al Líban amb un nou president i un govern que ja no obeeix a Hizbul·là, i ampliar l’ocupació del Golan sirià. Ara Israel té tropes que s’han instal·lat a pocs quilòmetres de Damasc. Gràcies a la caiguda d’Al Assad i la debilitat del nou règim islamista sirià ha expandit la seva ocupació fent Israel més gran.

Sigui quin sigui d’aquests tres motius el que més va pesar perquè Putin deixés caure Al Assad, la conseqüència per Netanyahu és que ha pogut aplicar la seva política de terra cremada amb els palestins, ocupar més i més terres a Cisjordània i fer inhabitable gran part de Gaza. Uns crims de guerra a la franja i a Cisjordània que el papa Francesc va denunciar fins el seu últim dia sense que Trump escoltés els seus precs. Francesc també demanava i pregava per la pau a Ucraïna, tot i que el president americà humilià Zelenski fa un mes en la seva visita al despatx oval, culpant Ucraïna, la víctima, de voler provocar la Tercera Guerra Mundial,

Ara però, després de les reticències de Putin de negociar un alto al foc, com vam veure en les imatges del Vaticà amb Trump i Zelensky parlant asseguts no gaire lluny de la capella ardent del papa Francesc, Trump posa la pilota en el camp de Rússia. Zelenski sense renunciar formalment a la sobirania de Crimea ni als territoris que Rússia ocupa a l’est i sud del país, està disposat a signar un alto al foc o armistici indefinit si li permet recuperar un part del territori perdut, com el de la central nuclear de Zaporija i de la pressa Kakhovka a les dues ribes del riu Dinipró.

Zelensky accepta signar un armistici per posar fi a la pèrdua de més vides humanes de soldats i l’evidència que si és ell qui el rebutja, li serà difícil continuar la guerra ja que perdrà el suport dels Estats Units. Però dubto que Putin es pugui permetre posar fi a la guerra més enllà que ho podria presentar com una victòria ja que ha retornat a la mare pàtria i la Gran Rússia el Donbàs i tota la riba del Mar d’Azov. Putin té por a la pau de la mateixa manera que la rebutja Netanyahu. Amb la pau, sense el soroll de les bombes i els drons i la demonització de l’enemic a Putin i Netanyahu els hi resultaria més difícil continuar amb la retallada de llibertats i la voluntat d’eternitzar-se en el poder.

Sent la Xina l’única potència que està sortint beneficada del desgavell que ha provocat Trump, ara toca esperar si Putin accepta aquest alto el foc a Ucraïna fent les petites concessions que demana Ucraïna i accepta Trump en relació a retornar algunes àrees i centres energètics estratègics que quedarien tutelats pels Estats Units o potser pel europeus. Si les forces d’interposició a les actuals línies del front serien només europees sense el comandament de l’OTAN, o si estarien sota la bandera d’una missió de l’ONU encara no ho sabem. I queden serrells prou importants com si un cop descartat l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN, en el cas que l’armistici es consolidi, si Putin i Trump intentarien impedir l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea. Una Unió que tot i el gir atlantista i pro-Brussel·les de Giorgia Meloni, cada cop té més cavalls de Troia organitzats al Parlament Europeu en el grup de Patriotes per Europa que lideren Marine Le Pen y Viktor Orbán, i el de les Nacions Sobiranes liderat per Alternativa per Alemanya.En aquest context el dubte és si Putin contraria a Trump i posa obstacles a l’alto el foc, aquesta desobediència serà tant important com perquè el president dels Estats Units trenqui la sintonia autoritària i anti Unió Europea que l’uneix a Putin. Penso que no. Ara com mai ho tenen gairebé tot a favor. Les democràcies que reculen arreu, criminals de guerra com Netanyahu que saben que tenen impunitat, amics a als estats de la Unió Europea i potser, si l’Esperit Sant ho vol, un nou Sant Pare que passi pàgina al que va intentar canviar Francesc i sigui semblant a Benet XVI, Ratzinger, que vetllava per mantenir una doctrina immutable.

                               

                        

Xvaier Rius sant. El Triangle, domingo 27 de abril de 2025

Algún día quizá sabremos si Rusia dejó caer al régimen de Bashar al Assad en diciembre pasado porque el régimen sirio y su ejército estaba demasiado podrido y era absurdo intentar salvarlo. O si lo dejó caer porque no podía desplegar su aviación, tropas y armamento pesado como había hecho Rusia ocho años antes para aplastar y expulsar a la oposición islamista y al Estado Islámico, ya que Putin estaba centrado en la guerra de Ucrania y no se podía permitir dividir sus fuerzas. O si quizá también lo hizo como un concesión a Donald Trump y Benyamin Netanyahu, esperando Putin cobrarse en Ucrania el favor, consciente de que la caída de Al Assad rompería como deseaba Trump y Netanyahu el Eje de Resistencia chií que apoyaba a Hamás. Una alianza formada por Hizbulá, los utis del Yemen que aún bloquean el Mar Rojo, las milicias chiíes de Irak y el régimen de los ayatolás de Irán que enviaban hombres y armas hacia el Líbano atravesando Siria.

Sin Al Assad, Hizbulá quedó debilitado al perder no sólo el apoyo de Siria sino también aislado al no poder recibir el avituallamiento de Irán. Gracias a ello Netanyahu con el visto bueno de Trump ha podido aplicar su política de derrota total de Hamás, forzar un cambio político en el Líbano con un nuevo presidente y un gobierno que ya no obedece a Hizbulá, y ampliar la ocupación del Golán sirio. Ahora Israel tiene tropas que se han instalado a pocos kilómetros de Damasco. Gracias a la caída de Al Assad y la debilidad del nuevo régimen islamista sirio ha expandido su mayor ocupación haciendo Israel más grande.

Sea cual sea de estos tres motivos el que más pesó para que Putin dejara caer Al Assad, la consecuencia para Netanyahu es que ha podido aplicar su política de tierra quemada con los palestinos, ocupar más y más tierras en Cisjordania y hacer inhabitable gran parte de Gaza. Unos crímenes de guerra en la franja y en Cisjordania que el papa Francisco denunció hasta su último día sin que Trump escuchara sus ruegos. Francisco también pedía y peleaba por la paz en Ucrania, aunque el presidente americano humilló a Zelensky hace un mes en su visita al despacho oval, culpando a Ucrania, a la víctima, de querer provocar la Tercera Guerra Mundial,

Ahora sin embargo, tras las reticencias de Putin de negociar un alto al fuego, como vimos en las imágenes del Vaticano con Trump y Zelensky hablando sentados no muy lejos de la capilla ardiente del papa Francisco, Trump pone la pelota en el campo de Rusia. Zelensky sin renunciar formalmente a la soberanía de Crimea ni a los territorios que Rusia ocupa en el este y sur del país, está dispuesto a firmar un alto al fuego o armisticio indefinido si le permite recuperar un parte del territorio perdido, como el de la central nuclear de Zaporija y de la prisa Kakhovka en las dos orillas del río Dinipró.

Zelensky acepta firmar un armisticio para poner fin a la pérdida de más vidas humanas de soldados y la evidencia de que si es él quien lo rechaza, le será difícil continuar la guerra ya que perderá el apoyo de Estados Unidos. Pero dudo que Putin pueda permitirse poner fin a la guerra más allá de que podría presentarlo como una victoria ya que ha devuelto a la madre patria y la Gran Rusia el Donbás y toda la orilla del Mar de Azov. Putin tiene miedo a la paz de la misma manera que la rechaza Netanyahu. Con la paz, sin el ruido de las bombas y los drones y la demonización del enemigo a Putin y Netanyahu les resultaría más difícil continuar con el recorte de libertades y la voluntad de eternizarse en el poder.

Siendo China la única potencia que está saliendo beneficada del descalabro que ha provocado Trump, ahora toca esperar si Putin acepta este alto el fuego en Ucrania haciendo las pequeñas concesiones que pide Ucrania y acepta Trump en relación a devolver algunas áreas y centros energéticos estratégicos que quedarían tutelados por Estados Unidos o quizás por los europeos. Si las fuerzas de interposición en las actuales líneas del frente serían sólo europeas sin el mando de la OTAN, o si estarían bajo la bandera de una misión de la ONU todavía no lo sabemos. Y quedan flecos lo suficientemente importantes como si una vez descartado el ingreso de Ucrania en la OTAN, en el caso de que el armisticio se consolide, si Putin y Trump intentarían impedir la entrada de Ucrania en la Unión Europea. Una Unión que a pesar del giro atlantista y pro-Bruselas de Giorgia Meloni, cada vez tiene más caballos de Troya organizados en el Parlamento Europeo en el grupo de Patriotas por Europa que lideran Marine Le Pen y Viktor Orbán, y el de las Naciones Soberanas liderado por Alternativa por Alemania.

En este contexto la duda es si Putin contraría a Trump y pone obstáculos al alto el fuego, esta desobediencia será tan importante como para que el presidente de Estados Unidos rompa la sintonía autoritaria y anti Unión Europea que le une a Putin. Pienso que no. Ahora como nunca lo tienen casi todo a favor. Las democracias que retroceden por todas partes, criminales de guerra como Netanyahu que saben que tienen impunidad, amigos en los estados de la Unión Europea y quizás, si el Espíritu Santo lo quiere, un nuevo Santo Padre que pase página a lo que intentó cambiar Francisco y sea parecido a Benedicto XVI, Ratzinger, que velaba por mantener una doctrina inmutable.

g

Europa entre Putin i Trump, amb els ultres dins de casa. El Triangle

                                                        

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dissabte 8 de març de 2025

Ni Keir Starmer és Churchill, ni Emmanuel Macron és De Gaulle. Però els caps de govern del Regne Unit i França, els dos únics d’Europa que tenen l’arma nuclear i seient permanent i dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU, sense imaginar-ho fa uns mesos, ni haver-s’ho proposat, es troben en una cruïlla de la història d’Europa en un moment que el vell continent ha estat abandonat pels Estats Units i que Vladimir Putin se sent més fort que mai. Un president rus crescut, després de la humiliació a la que Donald Trump va sotmetre el passat 28 de febrer a Volodimir Zelenski. Trump de moment no és Adolf Hitler, però com Hitler no sap empatitzar amb el dolor dels altres ni li importen les conseqüències que poden tenir les seves polítiques per la resta del món. I encara que Trump no sigui Hitler, aquest va guanyar democràticament les eleccions el 1932 i 1933 fent-se legítimament amb la Cancelleria del Reich, nou anys després de fracassar el seu intent de cop d’estat, el Putsch de Munic, pel que va estar uns anys empresonat. I un cop al poder va imposar una dictadura que ja sabem com va anar. Trump al país que es considerava la democràcia més antiga i consolidada del món, on hi havia presidents com Nixon que van haver de dimitir senzillament per haver mentit, després de negar la legitimitat a la victòria de Joe Biden el novembre de 2020 i incitar el gener de 2021 a l’assalt del Capitoli en el que hi van haver policies morts i es volia linxar al mateix vicepresident Mike Pence, no va ser condemnat ni inhabilitat i el passat mes de novembre va guanyar les eleccions.

Europa pensa que si Putin se sent fort militarment podria anar més enllà d’Ucraïna a les regions que ja controla, no per intentar de nou ocupar Kíiv, sinó per ampliar-les i a la vegada annexionar-se la Transnítria moldava, i potser obrir-se camí des de Bielorússia per l’anomenat corredor de Suwalki per territori de Polònia o Lituània fins l’enclavament portuari rus de Kaliningrad fronterer a la ciutat polonesa de Gdansk. Com Trump vol tornar a fer Rússia Gran a costa d’Ucraïna. Nom, Ucraïna, que en rus significa terra de la frontera, terra dels confins. Uns confins que vol recuperar.

Resulta paradoxal que un dels estats que hauria de donar protecció nuclear a la Unió Europea és el Regne Unit de Keir Stramer, que tot just intenta posar ordre al caòtic Brexit provocat per un populisme ple de mentides similar al que propaga Trump. Com vam veure de nou divendres passat amb al reunió de caps d’estat o de govern de la Unió Europea, està fent pinya amb països de la OTAN que no pertanyen a la Unió com el Regne Unit, Islàndia, Noruega i Turquia que foren convidats telemàticament per, junts, afrontar el doble desafiament de Putin i Trump. I es proposa un fort increment de la despesa militar i un anar plegats en política exterior. Però més enllà de les discrepàncies que pugui haver-hi amb Turquia que, tot i ser membre de l’OTAN juga també amb altres cartes i a altres escenaris, es demana un increment de la despesa militar, producció d’armes i millora de la capacitat tecnològica pròpia, no només per continuar ajudant Ucraïna, sinó per poder defensar-se de les amenaces de Putin que no vol una Ucraïna integrada a la Unió Europea, ni associada o defensada per l’OTAN, ni tampoc amb tropes europees desplegades en una línia d’armistici si s’arriba a un acord de fi de les hostilitats.

Amb Giorgia Meloni descol·locada pel gir dels esdeveniments, ja que ella sempre ha donat suport a Ucraïna, ens trobem que els tres pilars de la defensa d’Europa són França amb un Macron que fa tres mesos se’l considerava un líder acorralat per Marine Le Pen i la França Insubmisa, Alemanya amb el govern encara no format de conservadors i socialdemòcrates de  Friedrich Merz, i el Regne Unit de Starmer, que no pertany a la Unió. Una Unió on la ultradreta té més força que mai amb 188 eurodiputats al Parlament Europeu dividits en tres grups i algun no adscrit. Una ultradreta que no és homogènia, i mentre sembla evident que Alternativa per Alemanya prendrà partit per Putin i Trump, no sabem encara com es posicionarà Marine Le Pen.

Churchill i De Gaulle van resistir Hitler amb l’ajut dels Estats Units de Roosevelt i aliant-se amb Stalin. Però ara Rússia i els Estats Units no estan amb nosaltres. La qüestió no és només sostenir o deixar caure Ucraïna, tot i que Europa no té prou armes per evitar que d’aquí uns mesos Putin guanyi més territori. Forçar a Zelenski a signar un armistici deshonrós, podria animar a Putin a repetir la jugada a Moldàvia i el corredor de Suwalki ocupant territori d’un estat de la Unió. I deixant de banda què farà Le Pen, a casa nostra no sabem com gestionarà el PP de Núñez Feijóo les seves relacions amb Vox que juga descaradament a favor de Putin i Trump. I és que mentre a Àustria, Alemanya o França els conservadors tenen clar que no s’ha de governar amb la ultradreta, el PP continua necessitant i deixant-se estimar per Vox. Però es clar, el PP espanyol encara no ha deixat enrere la seva actitud indulgent vers el franquisme, perquè Franco a diferència de Hitler i Mussolini, no era tan dolent i potser va fer coses bones.

 Llegir en català al Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 8 de marzo de 2025

Ni Keir Starmer es Churchill, ni Emmanuel Macron es De Gaulle. Pero los jefes de gobierno del Reino Unido y Francia, los dos únicos de Europa que tienen el arma nuclear y asiento permanente y derecho de veto en el Consejo de Seguridad de la ONU, sin imaginarlo hace unos meses, ni habérselo propuesto, se encuentran en una encrucijada de la historia de Europa en un momento en que el viejo continente ha sido abandonado por Estados Unidos y que Vladimir Putin se siente más fuerte que nunca. Un presidente ruso crecido, tras la humillación a la que Donald Trump sometió el pasado 28 de febrero a Volodimir Zelenski.

Trump de momento no es Adolf Hitler, pero como Hitler no sabe empatizar con el dolor de los demás ni le importan las consecuencias que pueden tener sus políticas en el resto del mundo. Y aunque Trump no sea Hitler, éste ganó democráticamente las elecciones en 1932 y 1933 haciéndose legítimamente con la Cancillería del Reich, nueve años después de fracasar su intento de golpe de estado, el Putsch de Munich, por el que estuvo unos años encarcelado. Y una vez en el poder impuso una dictadura que ya sabemos cómo acabó. Trump en el país que se consideraba la democracia más antigua y consolidada del mundo, donde había presidentes como Nixon que tuvieron que dimitir sencillamente por haber mentido, tras negar la legitimidad a la victoria de Joe Biden en noviembre de 2020 e incitar en enero de 2021 al asalto del Capitolio en el que hubo policías muertos y se quería linchar al propio vicepresidente Mike Pence, no fue condenado ni inhabilitado y el pasado mes de noviembre ganó las elecciones.

Europa piensa que si Putin se siente fuerte militarmente podría ir más allá de Ucrania en las regiones que ya controla, no para intentar de nuevo ocupar Kíiv, sino para ampliarlas y a la vez anexionarse la Transnítria moldava, y quizás abrirse camino desde Bielorrusia por el llamado corredor de Suwalki por territorio de Polonia o Lituania hasta el enclave portuario ruso de Kaliningrado, fronterizo con la ciudad polaca de Gdansk. Como Trump quiere volver a hacer Rusia Grande a costa de Ucrania. Nombre, Ucrania, que en ruso significa tierra de la frontera, tierra de los confines. Unos confines que quiere recuperar.

Resulta paradójico que uno de los estados que debería dar protección nuclear a la Unión Europea es el Reino Unido de Keir Stramer, que intenta poner orden en el caótico Brexit provocado por un populismo lleno de mentiras similar al que propaga Trump. Como vimos de nuevo el viernes pasado con la reunión de jefes de estado o de gobierno de la Unión Europea, está haciendo piña con países de la OTAN que no pertenecen a la Unión como el Reino Unido, Islandia, Noruega y Turquía que fueron invitados telemáticamente para, juntos, afrontar el doble desafío de Putin y Trump. Y se propone un fuerte incremento del gasto militar y un ir juntos en política exterior. Pero más allá de las discrepancias que pueda haber con Turquía que, a pesar de ser miembro de la OTAN juega también con otras cartas y en otros escenarios, se pide un incremento del gasto militar, producción de armas y mejora de la capacidad tecnológica propia, no sólo para seguir ayudando a Ucrania, sino para poder defenderse de las amenazas de Putin que no quiere una Ucrania integrada en la Unión Europea, ni asociada o defendida por la OTAN, ni tampoco con tropas europeas desplegadas en una línea de armisticio si se llega a un acuerdo de fin de las hostilidades.

Con Giorgia Meloni descolocada por el giro de los acontecimientos, ya que ella siempre ha apoyado a Ucrania, nos encontramos con que los tres pilares de la defensa de Europa son Francia con un Macron que hace tres meses se le consideraba un líder acorralado por Marine Le Pen y la Francia Insubmisa, Alemania con el gobierno aún no formado de conservadores y socialdemócratas de Friedrich Merz, y el Reino Unido de Starmer, que no pertenece a la Unión. Una Unión donde la ultraderecha tiene más fuerza que nunca con 188 eurodiputados en el Parlamento Europeo divididos en tres grupos y alguno no adscrito. Una ultraderecha que no es homogénea, y mientras parece evidente que Alternativa por Alemania tomará partido por Putin y Trump, no sabemos todavía cómo se posicionará Marine Le Pen.

Churchill y De Gaulle resistieron a Hitler con la ayuda de los Estados Unidos de Roosevelt y aliándose con Stalin. Pero ahora Rusia y los Estados Unidos no están con nosotros. La cuestión no es sólo sostener o dejar caer a Ucrania, aunque Europa no tiene suficientes armas para evitar que desde hace unos meses Putin gane más territorio. Forzar a Zelenski a firmar un armisticio deshonroso podría animar a Putin a repetir la jugada en Moldavia y el corredor de Suwalki ocupando territorio de un estado de la Unión. Y dejando de lado qué hará Le Pen, en España no sabemos cómo gestionará el PP de Núñez Feijóo sus relaciones con Vox que juega descaradamente a favor de Putin y Trump. Y es que mientras en Austria, Alemania o Francia los conservadores tienen claro que no se debe gobernar con la ultraderecha, el PP sigue necesitando y dejándose querer por Vox. Pero claro, el PP español todavía no ha dejado atrás su actitud indulgente hacia el franquismo, porque Franco a diferencia de Hitler y Mussolini, no era tan malo y quizá hizo cosas buenas.

Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista que em van fer a 8TV Televisió llavors. També un altre vídeo que vaig publicar. Lamentablement el que dic continua sent actualitat

 Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista a 8 Televisió de llavors que em fa Albert Brosa. Lamentablement el que dic continua sent actualitat. Entrevista emesa el 28 de febrer de 2022

"U-craïna" significa la terra dels confins o de la nosta frontera en rus, però en ucraïnes "U craïna" significa la nostra terra, la pàtria, el país, la nació. 

Ucraïna, dos anys després amb Putin més fort. El Triangle

 

El Triangle, 23 de febrer de 2024

Xavier Rius Sant, periodista 

Aquest dissabte es compleixen dos anys de l’intent d’invasió russa d’Ucraïna, el que entenem com Guerra d’Ucraïna, i aquests dies també farà deu anys de l’inici del que es coneix com a Guerra del Donbass i de l’annexió russa de Crimea. Més enllà del fracàs militar i d’intel·ligència del que Putin anomena Operació Militar Especial que començà la matinada del 24 de febrer de 2022 amb la intenció de derrocar el govern europeista i pro-occidental de Volodomir Zelensky, el vent bufa cada vegada més a favor seu ja que en un règim autoritari i sense llibertat de premsa, el fracassos i els milers de morts no tenen perquè passar factura si es controla els mitjans i les xarxes, s’elimina la dissidència i es manté les neveres dels ciutadans mínimament plenes .

La Unió Europea i els Estats Units van respondre amb fermesa a l’intent d’invasió de fa dos anys, donant ajuda militar i econòmica a Ucraïna i imposant sancions a Rússia. Però les sancions ni han debilitat Putin ni han afectat de manera substancial la butxaca i el dia a dia dels ciutadans russos. I els prop de cent mil soldats russos i membres de les milícies pro-russes del Donbass morts en combat tampoc afecten Putin que, controlant amb mà de ferro la informació que es dona de la guerra, evita que els funerals i retorns de cadàvers tinguin ressò a les televisions i les xarxes socials. Com passa tantes vegades, un règim autoritari que controla la premsa no té perquè veure’s afectat pels fracassos i les morts si no buiden les butxaques dels ciutadans. I alguns dels països emergents com Brasil, Sudàfrica o l’Índia es van negar a condemnar la invasió o van optar per una neutralitat que beneficiava Rússia permetent mostrar Putin que no estava aïllat.

La Unió Europea ha aprovat aquest dies un nou paquet d’ajudes a Ucraïna de 50.000 milions d’euros, però mentre els donants es queden sense municions per rearmar Ucraïna, molts estats membres es neguen a incrementar el seu pressupost de Defensa i posen reticències a perdre més sobirania amb una futura política de defensa comuna. L’evident fracàs inicial de Putin que creia que la columna de blindats que des de la frontera bielorussa es disposava a entrar triomfant a Kíiv, on pensava que la població els rebria com alliberadors, i la inesperada capacitat de ressistència dels ucraïnesos, així com la determinació de bona part del mon en condemnar l’agressió, va generar el miratge que atacs a la integritat d’un estat sobirà fracassrien, de la mateixa manera que després de la guerra de Bòsnia i Kosovo es deia que ja no es produirien més neteges ètniques de gran abast a cap lloc del món, ni bombardejos de barris residencials de les ciutats. Però de la mateixa manera que a l’Àfrica o l’Àsia s’han continuat produint neteges ètniques -per exemple la dels rohingyes a Myanmar, per no parlar del que fa Israel a Gaza sense que ningú pugui aturar-ho- Putin sap que, tot i el fracàs inicial a Ucraïna, res el farà renunciar a Crimea ni tampoc retirar-se del Donbass ocupat. I sap que el rellotge pot anar a favor seu a mida que s’acosten les eleccions americanes de novembre d’aquest any de les que probablement sortirà guanyador Donald Trump si cap jutge aconsegueix inhabilitar-lo per presentar-se. Assaltar el Capitoli d’un país que deia ser la democràcia més antiga i més consolidada del món pot resultar gratis per qui va incitar a fer-ho. I, evidentment, si Trump recupera la presidència, l’ajuda militar dels Estats Units a Ucraïna s’acabarà.

L’assassinat d’Aleksei Navalni a una presó no només confirma la deriva autoritària de Rússia, en la que no hi ha espai per criticar Putin, sinó que és un exemple paradigmàtic de com acaben els qui fa una dècada, quan encara es creia que Rússia era una democràcia, van intentar fer quelcom fonamental en qualsevol sistema democràtic, com intentar presentar-se a les eleccions i guanyar-les. De moment el 15 de març es celebraran eleccions presidencials a Rússia i Putin guanyarà per golejada, entronitzant-se com el tsar d’una Rússia que només ell pot salvar i que governa cada cop amb més mà de ferro des del 1999 quan va ser nomenat Primer Ministre. En canvi Zelenski dos anys després de liderar l’heroica ressistència, veu el seu lideratge afeblit amb una població cansada. Fracassada l’ofensiva de la primavera passada ha hagut de retirar-se fa vuit dies de la ciutat Avdivka que Putin ha rebut com una confirmació de la seva victòria. I Zelenski sap que si intenta negociar un alto el foc permanent donant per vàlides les línies actuals del front, i Rússia es queda Crimea i la resta de país ocupat, pot passar a la història d’Ucraïna com un perdedor. Però si no ho fa, i no rep més armes d’Europa i els Estats Units, la línia del front en base la qual més tard o més d’hora s’haurà de negociar, estarà més a prop de Kíiv.

Ucrania, dos años después con Putin más fuerte

Xavier Rius Sant, sábado 25 de febrero de 2023. El Triangle 

Este sábado se cumplen dos años del intento de invasión rusa de Ucrania, lo que entendemos como Guerra de Ucrania, y estos días también hará diez años del inicio de lo que se conoce como Guerra del Donbass y de la anexión rusa de Crimea. Más allá del fracaso militar y de inteligencia de lo que Putin llama Operación Militar Especial que comenzó la madrugada del 24 de febrero de 2022 con la intención de derrocar al gobierno europeísta y pro-occidental de Volodomir Zelensky, el viento sopla cada vez más a su favor ya que en un régimen autoritario y sin libertad de prensa, el fracaso y los miles de muertos no tienen por qué pasar factura si se controla los medios y las redes, se elimina la disidencia y se mantiene las neveras de los ciudadanos mínimamente llenas.

La Unión Europea y Estados Unidos respondieron con firmeza al intento de invasión de hace dos años, dando ayuda militar y económica a Ucrania e imponiendo sanciones a Rusia. Pero las sanciones ni han debilitado a Putin ni han afectado de forma sustancial al bolsillo y al día a día de los ciudadanos rusos. Y los cerca de cien mil soldados rusos y miembros de las milicias pro-rusas del Donbass muertos en combate tampoco afectan a Putin que, controlando con mano de hierro la información que se da de la guerra, evita que los funerales y retornos de cadáveres tengan eco en las televisiones y las redes sociales. Como tantas veces ocurre, un régimen autoritario que controla la prensa no tiene por qué verse afectado por los fracasos y las muertes si no vacían los bolsillos de los ciudadanos. Y algunos de los países emergentes como Brasil, Sudáfrica o India se negaron a condenar la invasión u optaron por una neutralidad que beneficiaba a Rusia permitiendo mostrar a Putin que no estaba aislado.

La Unión Europea ha aprobado este días un nuevo paquete de ayudas a Ucrania de 50.000 millones de euros, pero mientras los donantes se quedan sin municiones para rearmar a Ucrania, muchos estados miembros se niegan a incrementar su presupuesto de Defensa y ponen pegas a perder más soberanía con una futura política de defensa común. El evidente fracaso inicial de Putin que creía que la columna de blindados que desde la frontera bielorrusa se disponía a entrar triunfante en Kiev, donde pensaba que la población los recibiría como liberadores, y la inesperada capacidad de resistencia de los ucranianos, así como la determinación de buena parte del mundo en condenar la agresión, generó el espejismo que ataques a la integridad de un estado soberano fracasarían, al igual que después de la guerra de Bosnia y Kosovo se decía que ya no se producirían más limpiezas étnicas de gran alcance en ningún lugar del mundo, ni bombardeos de barrios residenciales de las ciudades. Pero al igual que en África o Asia se han continuado produciendo limpiezas étnicas -por ejemplo la de los rohingyas en Myanmar, por no hablar de lo que hace Israel en Gaza sin que nadie pueda detenerlo- Putin sabe que , a pesar del fracaso inicial en Ucrania, nada le hará renunciar a Crimea ni tampoco retirarse del Donbass ocupado. Y sabe que el reloj puede ir a su favor a medida que se avecinan las elecciones americanas de noviembre de este año de las que probablemente saldrá ganador Donald Trump si ningún juez logra inhabilitarlo para presentarse. Asaltar el Capitolio de un país que decía ser la democracia más antigua y más consolidada del mundo puede resultar gratis para quien incitó a ello. Y, evidentemente, si Trump recupera la presidencia, la ayuda militar de Estados Unidos a Ucrania se acabará.

El asesinato de Aleksei Navalni en una cárcel no sólo confirma la deriva autoritaria de Rusia, en la que no hay espacio para criticar a Putin, sino que es un ejemplo paradigmático de cómo acaban quienes hace una década, cuando todavía se creía que Rusia era una democracia, intentaron hacer algo fundamental en cualquier sistema democrático, como intentar presentarse a las elecciones y ganarlas. De momento el 15 de marzo se celebrarán elecciones presidenciales en Rusia y Putin ganará por goleada, entronizándose como el zar de una Rusia que sólo él puede salvar y que gobierna cada vez con más mano de hierro desde 1999 cuando fue nombrado Primer Ministro. En cambio Zelenski dos años después de liderar la heroica resistencia, ve su liderazgo debilitado con una población cansada. Fracasada la ofensiva de la pasada primavera ha tenido que retirarse hace ocho días de la ciudad Avdivka que Putin ha recibido como una confirmación de su victoria. Y Zelenski sabe que si intenta negociar un alto el fuego permanente dando por válidas las líneas actuales del frente, y Rusia se queda Crimea y el resto de país ocupado, puede pasar a la historia de Ucrania como un perdedor. Pero si no lo hace, y no recibe más armas de Europa y Estados Unidos, la línea del frente en base a la que más tarde o más temprano habrá que negociar, estará más cerca de Kiev.

Leer en El Triangle

Putin humiliat, amb Ucraïna esperant. Article al Punt Avui sobre el pols de Yevgueni Prigozhin a Putin

      

                                                  

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 26 de juny de 2023

llegir al Punt Avui

L’any 1930 l’escriptor rus Borís Pilniak publicà la novel·la El Volga desemboca al mar Caspi, que narra el dia a dia dels enginyers que han de construir una presa per aturar i fer recular riu amunt les aigües del riu Okà, al sud de Moscou, per tal de fer anar enrere el seu afluent, el Moskvà, que aportaria així l’aigua de l’Okà a la capital. Projecte que en la novel·la no acaba bé, desbordant l’Okà la presa pels marges, continuant les aigües el seu curs cap al Volga i el Caspi. Un any després de la seva publicació, el futur líder del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Andreu Nin va traduir-lo al català, i en el pròleg que Nin va fer a l’edició catalana lamentava que Pilniak estigués caient en desgràcia a Moscou i es censuressin alguns dels seus llibres. I, per motius diferents, tant Pilniak com Nin van ser executats el 1937 per ordre directa de Stalin.

El president rus, Vladímir Putin, va començar la seva carrera professional al KGB aprenent a interrogar, torturar i si calia eliminar dissidents reals o imaginaris, com a forma habitual de mantenir l’ordre. Uns mètodes similars als que van posar fi a la vida de Pilniak a Moscou i Nin a Barcelona. Quan es va dissoldre l’URSS, Putin va entrar a la política a l’ombra de Borís Ieltsin i el va substituir després. Però, a diferència de l’alcohòlic Ieltsin, Putin es va mostrar com a persona d’ordre dins del país i líder de ferro a la guerra amb Txetxènia, servint-se també d’atemptats terroristes perpetrats per txetxens sobre els quals sempre hi ha hagut la sospita que havien estat impulsats des de l’entorn de Putin per justificar una guerra implacable i una progressiva retallada de llibertats a Rússia. I a mesura que convertia les eleccions en una pantomima, Putin s’anava rodejant d’una camarilla d’oligarques i militars que li deien el que ell volia sentir.

Putin considera la dissolució de l’URSS com la tragèdia més gran per al seu poble, però no per la pèrdua dels drets socials que el comunisme garantia, sinó per la pèrdua d’Ucraïna i altres antigues repúbliques que considera pròpies. També veia com una tragèdia tant l’admiració que creixia entre els joves pels valors occidentals com el fet que Ucraïna volgués acostar-se a la Unió Europea, com es va escenificar en la Revolució Taronja del 2004 i la del Maidan del 2014. Putin, més a més de rodejar-se d’oligarques que es van fer rics aprofitant les privatitzacions, va rodejar-se de personatges com Ievgueni Prigojin, que es va convertir en l’amo del grup paramilitar Wagner, que faria la feina bruta de Rússia a Síria, Líbia, el Sudan o Mali. Si Bush fill, en la segona guerra de l’Iraq, va permetre que, amb el secretari de Defensa Donald Rumsfeld i el vicepresident Cheney, s’externalitzés la guerra a grups de mercenaris com Blackwater, per què no podia ell fer el mateix a Rússia. I si bé amb Obama el poder d’aquests grups mercenaris va minvar, amb Putin Wagner va expandir-se, actuant a Síria, Líbia, el Sudan, la República Centreafricana o Mali.

Els últims anys, molts dels oligarques que havien fet gran Putin, en fer públiques discrepàncies, van anar morint enverinats o per suïcidi. Morts que es van incrementar un cop va començar la invasió d’Ucraïna. I davant d’un exèrcit mal armat i uns serveis d’intel·ligència que no gosaven contradir Putin, els mercenaris de Wagner són els únics que han donat a Rússia victòries com la de Bakhmut, si bé el seu líder, Prigojin, fugint dels triomfalismes, ha anat incrementant les crítiques contra Serguei Xoigú, ministre de Defensa, i tota la cúpula militar, qüestionant el curs de la guerra. Divendres a la nit Prigojin s’aixecà contra Xoigú i contra Putin i dirigí les tropes cap a Moscou. Com explica en els seus llibres Ryszard Kapuscinski, autor d’obres com L’Imperi, relatiu a la caiguda de l’URSS, al llarg de la història, quan el poble o una facció armada s’aixeca i va cap al palau i els soldats no s’atreveixen o no reben ordre de disparar, el poder del dictador s’evapora. Ahir els tancs de Prigojin s’aturaren prop del riu Okà i, després d’una negociació de la qual desconeixem els termes, van recular. Més enllà de si Wagner continuarà o no a Ucraïna i de si Prigojin perdrà el seu imperi, Putin ha quedat totalment tocat. Humiliat, però no mort. Conserva l’arma nuclear i una guerra a Ucraïna que no pot guanyar.

     

               

EL DILEMA EL TÉ EUROPA. Analitzo al Punt Avui la situació de la guerra d'Ucraïna en complir-se un any de la invasió

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 20 de febrer de 2023 

A la sèrie Un poble francès , emesa per TV3 el 2019, que narra la vida en una localitat on s’instal·len els ocupants alemanys a la Segona Guerra Mundial, el cap de la policia alemanya i de les SS que dirigeix la persecució de la Resistència, Heinrich Müller, que interpreta l’actor Richard Sammel, confessa a la seva amant francesa, molt abans que el front de l’Est s’enfonsi, que Alemanya perdrà la guerra, perquè per cada tanc i avió que fabrica en aquell moment, els aliats ja en fabriquen quatre. I, com una equació matemàtica, el Reich serà derrotat.

Ucraïna, armada per la majoria d’estats de l’OTAN, en complir-se un any de l’inici de la invasió resisteix, després d’haver aconseguit la retirada de les tropes russes de Kherson, Khàrkiv, i de les columnes de tancs que pretenien prendre Kíiv. La determinació del president Volodímir Zelenski i la capacitat que va mostrar l’exèrcit ucraïnès les primeres setmanes van ser determinants perquè els països occidentals anessin més enllà de les condemnes i es decidissin a donar suport militar al petit David que lluita contra Goliat. Gràcies a la fermesa ucraïnesa, la nefasta planificació de la invasió, la desmoralització de les tropes, l’ajut en intel·ligència de països de l’OTAN, els tancs capturats als russos i el proveïment per part dels estats de l’OTAN d’armament antitancs, municions, sistemes antimíssils i drons, Ucraïna va repel·lir l’invasor, que es va retirar deixant ciutats en runes i plenes de ca-dàvers. El que havia de ser un passeig triomfal, ha esdevingut un malson per a Putin, que ni tan sols ha aconseguit el control de tot el Donbass ni de les regions de Kherson i Zaporíjia, que va declarar annexionades. La mobilització de 300.000 joves russos, sense formació, no va revertir les derrotes de Rússia. Només gràcies a les topes txetxenes de Ramzan Kadirow i els mercenaris de Wagner reforçats amb presoners comuns, han aconseguit recuperar terreny a Soledar i als voltants de Bakhmut. Però ha estat amb l’estratègia de destrucció total que ja van aplicar a Síria.

En vista de la probable ofensiva que farà Rússia a la primavera, Ucraïna fa mesos que demana als països de l’OTAN tancs i avions. I després de la resistència alemanya, els aliats s’han compromès a lliurar uns 150 tancs Leopard 2 alemanys, Abrams americans i Challenger britànics.

No se sap quants nous tancs T-90 té Rússia operatius, i quants en conserva dels models anteriors. Però amb 150 tancs, sumats als que manté en bon estat Ucraïna i als que va arrabassar als russos, ni es pot iniciar una gran campanya per recuperar el Donbass ni frenar una hipotètica ofensiva russa a gran escala si Putin decidís concentrar totes les seves forces en dos o tres punts. En la batalla de les Ardenes, en què Hitler va intentar el desembre del 1944 aturar l’avenç dels aliats, en va desplegar 1.800. Ucraïna, després del compromís de rebre aquests 150 tancs, demana també aviació, i es reobre el debat als parlaments i entre l’opinió pública europea sobre fins on s’han d’implicar, i les conseqüències de l’increment de la despesa militar fins al 2% del PIB. El fantasma de l’error de França i el Regne Unit el 1938 amb Daladier i Chamberlain pactant amb Hitler per apaivagar-lo, i l’evidència que ara Occident té al davant un Putin que no es pot permetre una derrota, i que, després d’Ucraïna, potser volia Moldàvia i les Repúbliques Bàltiques, centren la pregunta de fins on s’han d’implicar les democràcies europees. Fins on han de posar en marxa la indústria bèl·lica per superar Rússia i forçar Putin a negociar? I, tot i que a mitjà termini Ucraïna acabi tenint més tancs que Rússia, Putin disposa de l’amenaça de l’arma nuclear, i d’una opinió pública desinformada que, tot i les sancions –a diferència del que passa en les democràcies europees, en què són públiques les veus crítiques a la implicació en l’escalada bèl·lica–, no s’atrevirà a qüestionar el que decideixi el líder. La guerra va per llarg.

Llegir al Punt Avui 

          

 

Dos passaports sí, dues matrícules no. Analitzo al Punt Avui el conficte a Kosova sobre les matrícules sèrbies a Mitrovica i els pobles de majoria sèrbia

 

                          

Xavier Rius Sant, El Punt Avui dimecres 23 de novembre de 2022

La tensió podria tornar al nord de Kosova, a la ciutat dividida de Mitrovica, després que dilluns no s’arribés a cap acord en la cimera dels presidents de Sèrbia, Aleksandar Vucic, i Kosova, Albin Kurti, feta amb la mediació del representant de Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, per tal de trobar un acord en el conflicte sobre les matrícules de vehicles, en no acceptar els líders de la minoria sèrbia de canviar les fetes a Sèrbia amb distintiu de Mitrovica, com a pròpies d’un territori de Sèrbia. Tensió que s’arrossega des de fa temps, i que el passat mes d’agost va motivar que el govern kosovar acceptés, després d’un esclat de protestes, ajornar la decisió de multar els cotxes de residents que circulessin amb matrícula expedida per Belgrad. Però aquests mesos no han acostat les posicions, més aviat al contrari. Tant els líders dels serbis de la part sèrbia de Bòsnia com els de Kosova han rebut el suport de Vladímir Putin per tal de revertir la pertinença dels serbis de Bòsnia a l’Estat bosnià, i dels de Kosova a la república kosovar. L’exemple més clar d’aquest canvi ha estat que el líder dels serbis bosnians, Milorad Dodik, que durant vint anys havia acceptat la pertinença de l’entitat sèrbia de Bòsnia a la República de Bòsnia i Hercegovina, tal com diuen els acords de Dayton de 1995, ara proposa separar-se.

El cas de Kosova és més complex donat que mentre que Bòsnia és un estat reconegut per tota la comunitat internacional, Kosova es mou en uns llimbs que fa massa que duren. Després de la intervenció de 1999, Kosova va passar a ser tutelat per l’ONU i l’OTAN. I el 2008, després de diverses eleccions en què també participaven representants de la minoria sèrbia, en no arribar a cap acord sobre el futur del territori, el Parlament de Kosova va aprovar una declaració d’independència que ni Rússia, ni Sèrbia ni cinc països de la Unió Europea, entre els quals hi ha Espanya, no van reconèixer. França, Alemanya, Italià, el Regne Unit i els Estats Units van decantar-se en favor de la independència.

Sèrbia, desitjosa d’entrar a la Unió Europea, anava resignant-se tàcitament al fet que Kosova seria independent, mentre quedava pendent l’estatus que tindrien els municipis serbis del nord de Kosova i Mitrovica. I no és cap secret que mentre que Javier Solana, com a responsable de la Política Exterior de la Unió Europea, veia com a inevitable la independència de Kosova, l’actual responsable, Josep Borrell, és dels qui hi veuen un precedent per a Catalunya, i està més a prop dels serbis.

En aquest context, per als serbis del nord de Mitrovica era important continuar disposant del document d’identitat i passaport serbis, sense renunciar a la documentació del govern kosovar. Però mentre que tenir dos passaports no és cap problema, els vehicles no poden tenir dues matrícules, i Pristina va dir que multaria a partir d’avui els que portessin la sèrbia. L’OTAN, que garanteix la seguretat a Kosova, ha aconseguit que el govern de Pristina hagi ajornat dos dies més aquesta decisió esperant un acord. Però si no arriba, potser hi haurà enfrontaments i haurà d’actuar per aturar un conflicte no gaire lluny d’Ucraïna.

            

 Llegeix al Punt Avui 

PUTIN, STALIN i ELS TSARS. Analitzo al Punt Avui les derrotes russes a Ucraïna i les veus que s'aixequen contra Putin

                                               

Xavier Rius Sant, periodista  

El Punt Avui, diumenge 18 de setembre de 2022 

Ramzan Kadírov president de Txetxènia, que amb les seves tropes participa al costat de Rússia en la guerra d’Ucraïna, va lamentar, coincidint amb la recuperació per part d’Ucraïna de més de 7.000 quilòmetres quadrats de territori, que Vladímir Putin no estava sent informat de la situació real al camp de batalla i que Rússia seguia una estratègia equivocada. Kadírov culpava els generals i els serveis d’informació. Kadírov fa dues dècades va tenir un paper cabdal ajudant Putin a esclafar l’independentisme txetxè amb uns mètodes en els quals no hi havia pietat per als civils. Uns mètodes de terra cremada que Kadírov amb les seves tropes txetxenes i unitats especials de l’exèrcit rus van aplicar a Síria els anys 2015 i 2016, fet que va permetre a Baixar al-Assad recuperar la major part de territori que havien arribat a controlar Estat Islàmic i les milícies d’Al-Qaida. El món va mirar llavors cap a l’altra banda davant els crims que cometien les tropes txetxenes, russes i sirianes, atès que tot valia per esclafar Al-Qaida i Estat Islàmic. I al llarg d’aquests 200 dies de guerra les tropes russes, amb els seus aliats txetxens i els mercenaris del grup Wagner, han comès a Ucraïna nombrosos crims de guerra com ara tortures i execucions de civils. Així es va comprovar a Butxa, al nord de Kíiv, en retirar-se d’allà les unitats russes fa cinc mesos, i es torna a veure en ciutats com ara Izium recuperades aquests dies.

 

Però, per salvatge que sigui l’actuació de determinades unitats russes o txetxenes, la seva barbàrie no es pot comparar amb la política de terra cremada que aplicaven a Síria, amb una aviació i artilleria que ho arrasava tot. I aquesta és una de les queixes de Kadírov, que també insinua que els generals i serveis d’informació no explicaven la veritat a Putin per por. La intel·ligència russa va creure fa un mes que Ucraïna concentraria la seva ofensiva al sud, a prop de Kherson, on Moscou va traslladar part del seu exèrcit, però va tenir lloc al nord-est. I, com veiem en les imatges dels tancs i munició abandonats, els soldats van fugir amb el que duien posat sense intentar resistir en una guerra en què els drons ucraïnesos han tingut un paper determinant, contra els quals els tancs no poden fer res. Per dir-ho d’alguna manera, els generals fan promeses atemorits a Putin, com ho feien amb Ióssif Stalin, però no són capaços de disparar contra els seus propis homes si es retiren com es feia a Stalingrad. I ara es repeteix allò que passava primer en l’època dels tsars de la família Romànov i després en temps de Stalin, que davant dels desastres la culpa no ha de ser del líder, sinó dels incompetents ministres i generals.

En una Rússia en què no hi ha llibertat d’expressió i molts dissidents, periodistes i oligarques del petroli són empresonats o moren misteriosament –en això sí que el sistema funciona com en els vells temps–, també s’han sentit veus com ara la de regidors de Moscou i Sant Petersburg culpant Putin i demanant la seva destitució. Crítiques que han estat recollides per alguns mitjans de comunicació. En una Rússia on no hi ha dades globals del nombre de soldats morts, que ningú ja no dubta que supera de molt les 15.000 baixes que la Unió Soviètica va tenir en 14 anys a l’Afganistan, els regidors i alcaldes tenen unes dades que ningú no pot qüestionar. El nombre de joves que tornats del front són enterrats als cementiris dels seus respectius pobles, barris i ciutats. Regidors que responsabilitzen Putin i la direcció militar no només de la mort de milers de joves, sinó d’enfonsar la mateixa Rússia.

Putin s’ha volgut emmirallar en l’Imperi dels Romànov i la Unió Soviètica de Stalin per fer gran una Rússia de la qual Ucraïna era part. I confiava que, com els va passar al tsar Alexandre amb Napoleó i a Stalin amb Hitler, el fred, l’anomenat “general hivern”, fes dubtar i dividís la UE i li donés la victòria. Però no està sent així. No poder prendre al març Kíiv per canviar-hi el govern, i després Odessa per garantir-se el control de tota la costa, ja eren dues derrotes polítiques. Ara Rússia ha tingut la seva derrota militar al nord-est i pot perdre el Donbass, i tacada de sang intenta amagar la xifra de morts. Rússia s’enfonsa com a potència, mentre l’amic Xi Jinping fa negocis amb tothom, no es taca les mans, ni empetiteix la Xina. Rússia no tindrà la victòria, però Putin no vol saber-ho. I com més trigui a assumir-ho més dur per a Rússia, Ucraïna i el món serà el final. I recordem que l’últim Romànov no va acabar bé.

 

 

PUTIN, BÒSNIA i KOSOVO. Analitzo al Punt Avui que Putin voldria que la violència tornés a Bòsnia i Kosovo i l'error de Pedro Sánchez de repetir en el seu viatge als Balcans que Kosovo és Sèrbia.

 

 

El Punt Avui. dilluns 8 d'agost de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Ara fa 30 anys, Bòsnia entrava en el seu quart mes de guerra, amb les milícies sèrbies i l’exèrcit Iugoslau sotmetent Sarajevo a un setge de tres anys. La guerra, la neteja ètnica, el fer morir de fam els habitants d’una ciutat es tornaven a repetir a Europa. La guerra no acabaria fins a la intervenció militar de l’OTAN del setembre del 1995, que va forçar el president serbi Slobodan Milosevic a negociar els Acords de Dayton. Uns acords que van dividir el país en dues entitats que legitimaven la línia del front.

La República Srpska, o entitat sèrbia de Bòsnia, habitada per serbis, i la Federació de Bòsnia Hercegovina, on viurien bosniomusulmans, croates també serbis i ciutadans que no desitjaven adscriure’s a cap grup. Les dues entitats tindrien el seu parlament i govern, que gestionarien la majoria de competències, mentre que el Parlament de Bòsnia i el govern central tindrien les de seguretat, defensa, justícia, impostos i exteriors. A la cúpula de l’Estat hi hauria una presidència tripartida rotatòria formada per un bosniomusulmà, un croat i un serbi. I cíclicament alguns dels líders de l’entitat sèrbia han proposat trencar amb Bòsnia i unir-se a la veïna Sèrbia, més enllà que la República Srpska no sigui territorialment compacta i en el cas que trenquessin amb Bòsnia, una part quedaria aïllada.

Per si les institucions de Bòsnia prenien decisions contràries als Acords de Dayton, els acords van crear la figura de l’Alt Representant, nomenat per l’ONU, que vetlla pel seu compliment, i que pot anul·lar decisions de les institucions bosnianes i fins i tot prendre-les ell. El 1997, l’Alt Representant era l’espanyol Carlos Westendorp, que va imposar un únic model de matrícula de cotxe per a tot Bòsnia que no indiqués l’origen. En aquell moment, un jove Pedro Sánchez treballava a Sarajevo a l’oficina de Westendorp.

Mentre el govern i el Parlament de Belgrad tenen ara com a principal objectiu entrar a la Unió Europea, aquest desembre el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, va proclamar que els serbobosnians estaven oprimits, i va proposar separar-se de Bòsnia. Una proposta que no va agradar a la majoria de polítics de Sèrbia, més enllà que en certs moments alguns líders serbis havien plantejat barrejar en unes mateixes negociacions el futur dels enclavaments serbis de Kosova, i el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia, per quedar-se’n uns i perdre els altres. Una proposta forassenyada des del punt de vista de l’ONU i que era rebutjada pels sectors més nacionalistes de Sèrbia perquè seria reconèixer la independència de Kosova.

El fet, però, és que amb el suport de Vladímir Putin, el 10 de febrer, en el context de la tensió per les amenaces vers Ucraïna, el Parlament de la República Srpska, amb el vistiplau del copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, aprovà una llei per desvincular-se de les institucions judicials de l’Estat bosnià i també va proposar que els membres serbis de la policia i l’exèrcit bosnià canviessin els seus uniformes, com a primer pas per trencar amb Sarajevo. No és cap secret que sent Rússia protectora històrica dels serbis, Putin, igual que va viure com una humiliació la dissolució de l’URSS i l’entrada d’algunes de les seves repúbliques a l’òrbita occidental, va considerar una humiliació la derrota política i militar dels nacionalistes serbis a Bòsnia, i la independència de Kosova. Independència que, tot i l’oposició de Rússia, és vista per l’ONU i la Unió Europa com l’única sortida o la solució menys dolenta, si bé Espanya, per comparances amb Catalunya, no l’ha reconegut.

Fa vuit dies, Pedro Sánchez, aprofitant la gira que va fer pels Balcans, va repetir una i altra vegada que Espanya no reconeix Kosova, un fet que va coincidir amb la intenció del govern de Kosova d’unificar les matrícules de cotxes, eliminant les dels enclavaments serbis que porten les mateixes que les de la veïna Sèrbia, un fet que va provocar incidents i talls de carreteres. Una proposta similar a la que es va implementar quan l’ara president espanyol treballava a Sarajevo. Està clar que Putin voldria que la violència tornés a Kosova i Bòsnia, ara que té la seva pugna amb Occident per Ucraïna. I Pedro Sánchez, repetint que Kosova és Sèrbia, li va fer un gran favor.

 

                                        

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui