TRUMP, PUTIN, Y SUS MALOS CONSEJEROS. La Vanguardia

                         

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, miércoles 29 de julio de 2026

Maquiavelo en su tratado “El Príncipe”, advertía sobre los peligros de la corte: “No hay otra manera de protegerse contra las adulaciones que hacerle entender a los hombres que no te ofenden al decirte la verdad”. Tanto Putin como Trump están atrapados en Ucrania e Irán en unas guerras que iniciaron convencidos que ganarían en pocos días por su corte de aduladores, tras desprenderse de aquellos que podían contradecirles y tal vez sí decían la verdad.

Putin, prisionero de uno de los errores que llevó a la URSS al colapso, inició hace más de cuatro años la “Operación Especial” de Ucrania, convencido que no duraría más de una semana, con el objetivo de recuperar la gloria que perdió la URSS en 1991. Ciertamente influyeron en la caída de la URSS la derrota en Afganistán y la imposibilidad de incrementar el gasto militar para hacer frente a la llamada Iniciativa de Defensa Estratégica de Ronald Reagan. Pero antes de eso la URSS estaba condenada al desastre económico al construirse sobre la base del pánico al líder que condenaba a un gulag o eliminaba a quienes se atrevían a contradecirle, en una Unión Soviética que se sostenía sobre grandes mentira.

A modo de ejemplo, la gran mentira sobre la producción de algodón. Fue Stalin quien ordenó multiplicar la producción de algodón que se recolectaba en Uzbequistán y Turkmenistán. Se sustituyó el algodón autóctono por variedades foráneas, se acabó con la producción de frutas, verduras y cereales, mientras se convertían zonas áridas en campos de algodón que se regaban con nuevos canales que arrebataban agua a los ríos Sir Daria y Amu Daria. Canales hechos en terreno arenoso que no evitaban la filtración de agua, con lo que la mayor parte de la misma se perdía. Los primeros años el experimento funcionó, pero los campos de algodón demandaban más agua y más fertilizantes químicos. Los fertilizantes se filtraban en la capa freática y desertizaban otras zonas. El mar de Aral se fue secando acabando con la producción pesquera, minimizándolo los ingenieros agrónomos con el argumento de que el Caspio y el Aral se comunicaban freáticamente y cíclicamente uno crecía en detrimento del otro. La producción de algodón caía, mientras los dirigentes falsificaban los resultados de cada cosecha, en una mentira colectiva que iba desde los koljoses productores, a los máximos funcionarios y directivos de las fábricas textiles que, en dicho régimen de mentira colectiva, se corrompían con más y más sobornos para sostener el engaño. A mediados de los ochenta el Politburó de Moscú decidió investigar el llamado “caso del algodón” y cuatro mil miembros del partido y tres mil policías, fueron condenados. Pero ya era tarde para revertir la muerte del Aral, recuperar la industria pesquera y retornar al cultivo de frutas y cereales.

Vladímir Putin, antiguo miembro del KGB, aplicó desde el primer día los métodos autocráticos, eliminando primero políticamente a quienes le cuestionaban o podían ganarle en las urnas. Después, como hemos visto estos últimos diez años, muchos oligarcas, ex ministros o periodistas que se atrevían a cuestionar decisiones eran encarcelados o fallecían cayendo de un octavo piso, accidentes en la ducha o infecciones súbitas. Y Putin se lanzó a invadir Ucrania sin prever ni la resistencia de los ucranianos ni su capacidad de fabricar nuevas armas como los drones que ahora acechan Moscú, infraestructuras de comunicaciones o energéticas y a la misma flota.

Donald Trump, por su parte, está ahora encallado en Ormuz tras haber cesado a buena parte de la cúpula militar y de inteligencia y rodearse de aduladores y personajes como Steve Witkoff y Jared Kushner que mezclan diplomacia y negocios personales sin esconderlo. Si bien el peor consejero de Trump fue el primer ministro israelí Benyamin Netanyahu, que le hizo creer que el régimen de los ayatolás caería o se plegaría a su voluntad, como el venezolano. Y con Ormuz cerrado y amenazándose de cerrar el estrecho de Bab el Madeb en el Mar Rojo, no pone sólo en peligro la economía de los Estados Unidos, sino la del mundo entero. Puede que Putin pueda permitirse quedar unos años más atrapado en Ucrania, pero el mundo no puede permitirse alargar más el cierre de Ormuz.   

                 

  

ACCEPTARÀ UCRAÏNA QUE JA NO POT GUANYAR? Escric al Triangle amb motiu del quart aniversari de la invasió la meva anàlisi segosn la qual Ucraïna ha d'aprofitar que no ha estat derrotada, ja que si continua la guerra pot perdre, ara sí, més territoris.

                            

Xavier Rius Sant, El Triangle. 24 de febrer de 2026

Es compleixen quatre anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, acció llampec amb la que Putin pretenia derrocar al govern legítim de Volodomir Zelensky, posar un president titella a Kíiv i annexionar-se per sempre el Donbass i altres territoris russòfons, fent-los tornar a la mare pàtria. Una mare pàtria dita en el passat Imperi Rus i Unió Soviètica a la que hi retornaria amb Putin que, un cop annexionat bona part del territori, deixaria sota el control del govern tutelat de Kíiv el que restés, que obeiria dòcilment a Moscou.

Putin es volia emmirallar en l’Imperi dels Romànov i amb Stalin per fer gran una Rússia de la qual per ell Ucraïna n’era part. Creia que encara que formalment continués com un estat independent, un cop annexionada Crimea, el Donbàs i altres zones russòfones, aquest estat independent,Ucraïna, tornaria a ser la terra dels límits i els confins de Rússia, propietat de Rússia i dins de Rússia. “Kraïna” en algunes llengües eslaves significa “la terra dels límits”, “de la frontera” o “dels confins”. “U Kraïna” en rus significa “la terra de la nostra la frontera”. Hi ha també la Kraïna croata, poblada majoritàriament per serbis, que tenia aquest nom perquè fa uns segles era la terra de frontera de la cristiandat front els turcs musulmans. I va patir una de les més cruentes guerres iugoslaves el 1991. I Putin, que desitjava passar a la història com Pere el Gran o com Stalin, va intentar conquerir-la per evitar que els ciutadans portessin la seva U-Kraïna, cap a Occident, cap a les democràcies lliberals, la Unió Europea i potser també cap a l’OTAN. Però Kraïna en llengua ucraïnesa no significa “la terra dels límits o frontera”, sino “la nostra terra, la nostra pàtria”. I els ucraïnesos, parlin rus o ucraïnès, no obliden els milions de morts provocats per la fam amb la que Stalin els va intentar destruir mentre els hi prenia el gra per alimentar Rússia.

Tot i l’èxit militar dels primers dies el març de 2022, amb els tancs russos arribant a Kíiv, l’exèrcit ucraïnès va fer-los recular o destruir, si bé no va poder evitar la caiguda de la ciutat costera de Mariúpol, i part de les regions de Kherson i Zaporiya. En canvi, en quatre anys Putin no ha aconseguit el control de tot el Donbàs, mantenint Ucraïna un vint per cent del territori de Donetsk. Ucraïna ha combatut la superioritat militar Russa amb drons guiats pels satèl·lits Starlink que han canviat les tàctiques i estratègies de la guerra moderna. Dolorós ha estat per Putin no conquerir la joia de la corona, la culta i mítica Odessa,la ciutat costera d’Ucraïna al mig de la franja marítima que manté Kíiv des de la desembocadura del riu Dnièper fins la del Danubi.

Donald Trump va prometre que acabaria amb la guerra en una setmana, i tot i les últimes trobades celebrades fa un mes als Emirats Àrabs, i les de la setmana passada a Ginebra, el govern de Zelensky, a qui Trump li ha retirat part del suport militar, de satèl·lits i financer, es nega a claudicar ja que Putin exigeix que se li entregui aquest vint per cent de Donetsk que Ucraïna manté. Un territori que conserva gràcies a la pèrdua de la vida de milers de soldats. Però Ucraïna tampoc vol claudicar ja que creu que si ara entrega tot el Donbàs a canvi de la pau, no té cap garantia que Putin no vulgui conquerir d’aquí un temps més territori. L’ONU i una força de cascos blaus d’interposició, gràcies a Trump, no seria ja cap garantia de seguretat per evitar que Putin traspassés les línies de l’armistici. I Putin rebutja que s’hi despleguin tropes d’estats de la Unió Europea, o sigui de l’OTAN.

Zelensky està ara en una cruïlla històrica. Sap que si no aconsegueix un armistici indefinit en base l’actual línia del front, li serà difícil amb la disminució de l’ajuda militar, financera i de telecomunicacions aturar, no només noves ofensives russes al que li queda de Donetsk, sino també una possible ofensiva russa al sud cap a Odessa. Ofensiva que si fos exitosa per Putin, deixaria a Ucraïna sense cap sortida al mar, pel que li acabaria passant com als palestins que, com ens confirmen els mapes, després de rebutjar cada mala oferta d’Israel, la següent sempre ha sigut molt pitjor. I si Zelensky accepta ara perdre aquesta part del Donbàs, per garantir-se la fi de la guerra i mantenir Odessa i els ports pels que exporta el gra i importa altres productes, creu que sense una garantia de seguretat per part dels Estats Units, Europa i l’OTAN, res evitarà que Putin trenqui l’acord i es llanci a conquerir més territori per acabar la feina.

Rússia té molts més habitants que Ucraïna i pot aconseguir nous soldats per fer de carn de canó a les presons, amb mercenaris, amb guerrillers txetxens als que no els tremola el ganivet a l’hora de tallar el coll als enemics o amb joves amb poc futur laboral de les regions asiàtiques de Rússia. Les sancions econòmiques no espanten Putin ja que fins i tot Europa, d’una manera o altra, ha continuat comprant gas rus, senzillament perquè el necessita. I Putin, com demostra aquest dies, ataca cada dia i cada nit les infraestructures energètiques per fer passar fred i acabar amb la moral de la població ucraïnesa. Contra això els drons i satèl·lits no hi poden fer res.

¿Aceptará Ucrania que ya no puede ganar?

Xavier Rius, El Triangle en castellano, martes 24 de febrero de 2026

Se cumplen cuatro años de la invasión de Ucrania por parte de Rusia, acción llamativa con la que Putin pretendía derrocar al gobierno legítimo de Volodomir Zelensky, poner un presidente títere en Kíiv y anexionarse para siempre el Donbass y otros territorios rusófonos, haciéndolos volver a la madre patria. Una madre patria dicha en el pasado Imperio Ruso y Unión Soviética a la que regresaría con Putin que, una vez anexionado buena parte del territorio, dejaría bajo el control del gobierno tutelado de Kíiv lo que quedara, que obedecería dócilmente a Moscú.

Putin se quería reflejar en el Imperio de los Románov y con Stalin para hacer grande una Rusia de la que para él Ucrania era parte. Creía que aunque formalmente continuase como un estado independiente, una vez anexionada Crimea, el Donbás y otras zonas rusófonas, este estado independiente,Ucrania, volvería a ser la tierra de los límites y los confines de Rusia, propiedad de Rusia y dentro de Rusia. «Kraína» en algunas lenguas eslavas significa «la tierra de los límites», «de la frontera» o «de los confines». «U Kraína» en ruso significa «la tierra de nuestra frontera». Está también la Kraína croata, poblada mayoritariamente por serbios, que tenía este nombre porque hace unos siglos era la tierra de frontera de la cristiandad frente a los turcos musulmanes. Y sufrió una de las más cruentas guerras yugoslavas en 1991. Y Putin, que deseaba pasar a la historia como Pedro el Grande o como Stalin, intentó conquistarla para evitar que los ciudadanos llevaran su U-Kraína, hacia Occidente, hacia las democracias liberales, la Unión Europea y quizá también hacia la OTAN. Pero Kraína en lengua ucraniana no significa «la tierra de los límites o frontera», sino «nuestra tierra, nuestra patria». Y los ucranianos, hablen ruso o ucraniano, no olvidan los millones de muertos provocados por el hambre con que Stalin les intentó destruir mientras les quitaba el grano para alimentar a Rusia.

A pesar del éxito militar de los primeros días en marzo de 2022, con los tanques rusos llegando a Kíiv, el ejército ucraniano los hizo retroceder o los destruyó, si bien no pudo evitar la caída de la ciudad costera de Mariúpol, y parte de las regiones de Kherson y Zaporiya. En cambio, en cuatro años Putin no ha conseguido el control de todo el Donbás, manteniendo Ucrania un veinte por ciento del territorio de Donetsk. Ucrania ha combatido la superioridad militar Rusa con drones guiados por los satélites Starlink que han cambiado las tácticas y estrategias de la guerra moderna. Doloroso ha sido para Putin no conquistar la joya de la corona, la culta y mítica Odessa,la ciudad costera de Ucrania en medio de la franja marítima que mantiene Kíiv desde la desembocadura del río Dniéper hasta la del Danubio.

Donald Trump prometió que acabaría con la guerra en una semana, y a pesar de los últimos encuentros celebrados hace un mes en los Emiratos Árabes, y los de la semana pasada en Ginebra, el gobierno de Zelensky, a quien Trump le ha retirado parte del apoyo militar, de satélites y financiero, se niega a claudicar ya que Putin exige que se le entregue ese veinte por ciento de Donetsk que Ucrania mantiene. Un territorio que conserva gracias a la pérdida de la vida de miles de soldados. Pero Ucrania tampoco quiere claudicar ya que cree que si ahora entrega todo el Donbás a cambio de la paz, no tiene ninguna garantía de que Putin no quiera conquistar de aquí a un tiempo más territorio. La ONU y una fuerza de cascos azules de interposición, gracias a Trump, no sería ya ninguna garantía de seguridad para evitar que Putin traspasara las líneas del armisticio. Y Putin rechaza que se desplieguen tropas de estados de la Unión Europea, o sea de la OTAN.

Zelensky está ahora en una encrucijada histórica. Sabe que si no consigue un armisticio indefinido en base a la actual línea del frente, le será difícil con la disminución de la ayuda militar, financiera y de telecomunicaciones parar, no sólo nuevas ofensivas rusas a lo que le queda de Donetsk, sino también una posible ofensiva rusa en el sur hacia Odessa. Ofensiva que si fuese exitosa para Putin, dejaría a Ucrania sin ninguna salida al mar, por lo que le acabaría pasando como a los palestinos que, como nos confirman los mapas, después de rechazar cada mala oferta de Israel, la siguiente siempre ha sido mucho peor. Y si Zelensky acepta ahora perder esta parte del Donbás, para garantizarse el fin de la guerra y mantener Odessa y los puertos por los que exporta el grano e importa otros productos, cree que sin una garantía de seguridad por parte de Estados Unidos, Europa y la OTAN, nada evitará que Putin rompa el acuerdo y se lance a conquistar más territorio para acabar el trabajo.

Rusia tiene muchos más habitantes que Ucrania y puede conseguir nuevos soldados para hacer de carne de cañón en las cárceles, con mercenarios, con guerrilleros chechenos a los que no les tiembla el cuchillo a la hora de cortar el cuello a los enemigos o con jóvenes con poco futuro laboral de las regiones asiáticas de Rusia. Las sanciones económicas no espantan a Putin ya que incluso Europa, de una manera u otra, ha continuado comprando gas ruso, sencillamente porque lo necesita. Y Putin, como demuestra estos días, ataca cada día y cada noche las infraestructuras energéticas para hacer pasar frío y acabar con la moral de la población ucraniano. Contra esto los drones y satélites no pueden hacer nada.

Leer en castellano en El Triangle

RECUPERO AQUESTS VÍDEOS DE FA 4 ANYS SOBRE EL CONFLICTE 

Ucrania y los mapas de Palestina. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia lunes 2 de febrero de 2026

La última ronda de las negociaciones de paz para Ucrania volvió a encallarse por la exigencia de Rusia de hacerse con el control de todo el Donbass, incluido ese 20% de Donetsk que no ha conquistado. Ucrania ha dejado claro que no se retirará de ese territorio que conserva gracias al sacrificio de miles de soldados. Zelensky acepta un armisticio manteniendo la línea del frente actual en el Donbass y da por perdido el territorio ocupado en Zaporiyia y Jersón, pero rechaza retirarse de esa parte del Donbass.

Trump presiona a Ucrania para que acepte los términos propuestos por Rusia con la amenaza de retirarle definitivamente el apoyo militar, de inteligencia y tecnológico, con lo que las tropas quedarían ciegas en esta guerra de drones y misiles. Y para conseguir la claudicación de Ucrania, Rusia ha intensificado los ataques a infraestructuras energéticas dejando a millones de personas sin luz ni calefacción.

Si miramos los mapas de estos cuatro años vemos como, sin avanzar Rusia mucho en el Donbass, cuyas milicias separatistas ya controlaban grandes extensiones, se hizo con el control de parte de las regiones de Járkov, Sumy, llegando casi a sitiar la capital, donde las tropas rusas fueron derrotadas. Pero Rusia también atacó en el sur de Mariúpol a Jersón en la costa del Mar Negro, quedándole a Ucrania solo la zona costera de Odesa y parte de Jersón en la desembocadura del Dniéper. Así pues pese a los lentos que son ahora los avances rusos en Donetsk, si Ucrania pierde el apoyo militar y el uso de satélites de Estados Unidos, con la población cansada y padeciendo un frío, no está claro que en el caso que Rusia inicie una ofensiva en el sur para apoderarse de Odesa, Ucrania pueda parar el envite, con lo que perdería su única salida al mar. Así pues se encuentra en la encrucijada que si persiste rechazando las exigencias de Putin sobre Donetsk, continúe la guerra y no sólo pierda más territorio en el Donbass, sino que también Odesa y su única salida al mar.

Comparo el mapa de los frentes de Ucrania con los mapas de Palestina, porque los palestinos con argumentos legítimos como que ellos siempre vivieron allá, rechazaron el Plan de Partición de la ONU que les otorgaba el 50% del territorio. En la primera guerra de 1947 Palestina no sólo perdió más de la mitad de ese 50% que le daba la ONU, sino que cientos de miles de árabes tuvieron que abandonar sus tierras y pueblos. Así se instauró un nuevo mapa, vigente entre 1949 y 1967 con Gaza parcialmente tutelada por Egipto y Cisjordania por Jordania. Pero después con nuevas guerras que perderían los palestinos, Gaza, Cisjordania y Jerusalén Oriental fueron ocupadas por Israel que llegó a establecer cerca de cien mil colonos.

Los acuerdos de Oslo fracasaron en parte por el asesinato de Isaac Rabin, la irrupción de la Segunda Intifada y el ascenso de Hamás, ante una OLP inoperante. Y se decía que los palestinos no perdían la oportunidad de perder todas las oportunidades. El mapa de hace tres años era de una Cisjordania cuarteada con muros y puestos de control que junto a Jerusalén Oriental albergaba ya seiscientos mil colonos. Llegaron los Acuerdos de Abraham que daban toda Gaza y menos de un 20 por ciento de una Cisjordania a la futura entidad palestina, que descarrilaron por la ofensiva del 7 de octubre.

Y el mapa actual es ya el de Gaza arrasada y empequeñecida por una nueva franja de seguridad, mientras pueblos y tierras palestinas de Cisjordania son arrasadas cada día por colonos armados. El riesgo que corre Zelensky ahora, si pierde el apoyo de Trump y rechaza el acuerdo es que pese a que Putin no pueda tomar Kyiv, el mapa resultante sea, como ocurre a los palestinos, mucho peor del actual.

Leer en La Vanguardia

Europa entre Putin i Trump, amb els ultres dins de casa. El Triangle

                                                        

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dissabte 8 de març de 2025

Ni Keir Starmer és Churchill, ni Emmanuel Macron és De Gaulle. Però els caps de govern del Regne Unit i França, els dos únics d’Europa que tenen l’arma nuclear i seient permanent i dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU, sense imaginar-ho fa uns mesos, ni haver-s’ho proposat, es troben en una cruïlla de la història d’Europa en un moment que el vell continent ha estat abandonat pels Estats Units i que Vladimir Putin se sent més fort que mai. Un president rus crescut, després de la humiliació a la que Donald Trump va sotmetre el passat 28 de febrer a Volodimir Zelenski. Trump de moment no és Adolf Hitler, però com Hitler no sap empatitzar amb el dolor dels altres ni li importen les conseqüències que poden tenir les seves polítiques per la resta del món. I encara que Trump no sigui Hitler, aquest va guanyar democràticament les eleccions el 1932 i 1933 fent-se legítimament amb la Cancelleria del Reich, nou anys després de fracassar el seu intent de cop d’estat, el Putsch de Munic, pel que va estar uns anys empresonat. I un cop al poder va imposar una dictadura que ja sabem com va anar. Trump al país que es considerava la democràcia més antiga i consolidada del món, on hi havia presidents com Nixon que van haver de dimitir senzillament per haver mentit, després de negar la legitimitat a la victòria de Joe Biden el novembre de 2020 i incitar el gener de 2021 a l’assalt del Capitoli en el que hi van haver policies morts i es volia linxar al mateix vicepresident Mike Pence, no va ser condemnat ni inhabilitat i el passat mes de novembre va guanyar les eleccions.

Europa pensa que si Putin se sent fort militarment podria anar més enllà d’Ucraïna a les regions que ja controla, no per intentar de nou ocupar Kíiv, sinó per ampliar-les i a la vegada annexionar-se la Transnítria moldava, i potser obrir-se camí des de Bielorússia per l’anomenat corredor de Suwalki per territori de Polònia o Lituània fins l’enclavament portuari rus de Kaliningrad fronterer a la ciutat polonesa de Gdansk. Com Trump vol tornar a fer Rússia Gran a costa d’Ucraïna. Nom, Ucraïna, que en rus significa terra de la frontera, terra dels confins. Uns confins que vol recuperar.

Resulta paradoxal que un dels estats que hauria de donar protecció nuclear a la Unió Europea és el Regne Unit de Keir Stramer, que tot just intenta posar ordre al caòtic Brexit provocat per un populisme ple de mentides similar al que propaga Trump. Com vam veure de nou divendres passat amb al reunió de caps d’estat o de govern de la Unió Europea, està fent pinya amb països de la OTAN que no pertanyen a la Unió com el Regne Unit, Islàndia, Noruega i Turquia que foren convidats telemàticament per, junts, afrontar el doble desafiament de Putin i Trump. I es proposa un fort increment de la despesa militar i un anar plegats en política exterior. Però més enllà de les discrepàncies que pugui haver-hi amb Turquia que, tot i ser membre de l’OTAN juga també amb altres cartes i a altres escenaris, es demana un increment de la despesa militar, producció d’armes i millora de la capacitat tecnològica pròpia, no només per continuar ajudant Ucraïna, sinó per poder defensar-se de les amenaces de Putin que no vol una Ucraïna integrada a la Unió Europea, ni associada o defensada per l’OTAN, ni tampoc amb tropes europees desplegades en una línia d’armistici si s’arriba a un acord de fi de les hostilitats.

Amb Giorgia Meloni descol·locada pel gir dels esdeveniments, ja que ella sempre ha donat suport a Ucraïna, ens trobem que els tres pilars de la defensa d’Europa són França amb un Macron que fa tres mesos se’l considerava un líder acorralat per Marine Le Pen i la França Insubmisa, Alemanya amb el govern encara no format de conservadors i socialdemòcrates de  Friedrich Merz, i el Regne Unit de Starmer, que no pertany a la Unió. Una Unió on la ultradreta té més força que mai amb 188 eurodiputats al Parlament Europeu dividits en tres grups i algun no adscrit. Una ultradreta que no és homogènia, i mentre sembla evident que Alternativa per Alemanya prendrà partit per Putin i Trump, no sabem encara com es posicionarà Marine Le Pen.

Churchill i De Gaulle van resistir Hitler amb l’ajut dels Estats Units de Roosevelt i aliant-se amb Stalin. Però ara Rússia i els Estats Units no estan amb nosaltres. La qüestió no és només sostenir o deixar caure Ucraïna, tot i que Europa no té prou armes per evitar que d’aquí uns mesos Putin guanyi més territori. Forçar a Zelenski a signar un armistici deshonrós, podria animar a Putin a repetir la jugada a Moldàvia i el corredor de Suwalki ocupant territori d’un estat de la Unió. I deixant de banda què farà Le Pen, a casa nostra no sabem com gestionarà el PP de Núñez Feijóo les seves relacions amb Vox que juga descaradament a favor de Putin i Trump. I és que mentre a Àustria, Alemanya o França els conservadors tenen clar que no s’ha de governar amb la ultradreta, el PP continua necessitant i deixant-se estimar per Vox. Però es clar, el PP espanyol encara no ha deixat enrere la seva actitud indulgent vers el franquisme, perquè Franco a diferència de Hitler i Mussolini, no era tan dolent i potser va fer coses bones.

 Llegir en català al Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 8 de marzo de 2025

Ni Keir Starmer es Churchill, ni Emmanuel Macron es De Gaulle. Pero los jefes de gobierno del Reino Unido y Francia, los dos únicos de Europa que tienen el arma nuclear y asiento permanente y derecho de veto en el Consejo de Seguridad de la ONU, sin imaginarlo hace unos meses, ni habérselo propuesto, se encuentran en una encrucijada de la historia de Europa en un momento en que el viejo continente ha sido abandonado por Estados Unidos y que Vladimir Putin se siente más fuerte que nunca. Un presidente ruso crecido, tras la humillación a la que Donald Trump sometió el pasado 28 de febrero a Volodimir Zelenski.

Trump de momento no es Adolf Hitler, pero como Hitler no sabe empatizar con el dolor de los demás ni le importan las consecuencias que pueden tener sus políticas en el resto del mundo. Y aunque Trump no sea Hitler, éste ganó democráticamente las elecciones en 1932 y 1933 haciéndose legítimamente con la Cancillería del Reich, nueve años después de fracasar su intento de golpe de estado, el Putsch de Munich, por el que estuvo unos años encarcelado. Y una vez en el poder impuso una dictadura que ya sabemos cómo acabó. Trump en el país que se consideraba la democracia más antigua y consolidada del mundo, donde había presidentes como Nixon que tuvieron que dimitir sencillamente por haber mentido, tras negar la legitimidad a la victoria de Joe Biden en noviembre de 2020 e incitar en enero de 2021 al asalto del Capitolio en el que hubo policías muertos y se quería linchar al propio vicepresidente Mike Pence, no fue condenado ni inhabilitado y el pasado mes de noviembre ganó las elecciones.

Europa piensa que si Putin se siente fuerte militarmente podría ir más allá de Ucrania en las regiones que ya controla, no para intentar de nuevo ocupar Kíiv, sino para ampliarlas y a la vez anexionarse la Transnítria moldava, y quizás abrirse camino desde Bielorrusia por el llamado corredor de Suwalki por territorio de Polonia o Lituania hasta el enclave portuario ruso de Kaliningrado, fronterizo con la ciudad polaca de Gdansk. Como Trump quiere volver a hacer Rusia Grande a costa de Ucrania. Nombre, Ucrania, que en ruso significa tierra de la frontera, tierra de los confines. Unos confines que quiere recuperar.

Resulta paradójico que uno de los estados que debería dar protección nuclear a la Unión Europea es el Reino Unido de Keir Stramer, que intenta poner orden en el caótico Brexit provocado por un populismo lleno de mentiras similar al que propaga Trump. Como vimos de nuevo el viernes pasado con la reunión de jefes de estado o de gobierno de la Unión Europea, está haciendo piña con países de la OTAN que no pertenecen a la Unión como el Reino Unido, Islandia, Noruega y Turquía que fueron invitados telemáticamente para, juntos, afrontar el doble desafío de Putin y Trump. Y se propone un fuerte incremento del gasto militar y un ir juntos en política exterior. Pero más allá de las discrepancias que pueda haber con Turquía que, a pesar de ser miembro de la OTAN juega también con otras cartas y en otros escenarios, se pide un incremento del gasto militar, producción de armas y mejora de la capacidad tecnológica propia, no sólo para seguir ayudando a Ucrania, sino para poder defenderse de las amenazas de Putin que no quiere una Ucrania integrada en la Unión Europea, ni asociada o defendida por la OTAN, ni tampoco con tropas europeas desplegadas en una línea de armisticio si se llega a un acuerdo de fin de las hostilidades.

Con Giorgia Meloni descolocada por el giro de los acontecimientos, ya que ella siempre ha apoyado a Ucrania, nos encontramos con que los tres pilares de la defensa de Europa son Francia con un Macron que hace tres meses se le consideraba un líder acorralado por Marine Le Pen y la Francia Insubmisa, Alemania con el gobierno aún no formado de conservadores y socialdemócratas de Friedrich Merz, y el Reino Unido de Starmer, que no pertenece a la Unión. Una Unión donde la ultraderecha tiene más fuerza que nunca con 188 eurodiputados en el Parlamento Europeo divididos en tres grupos y alguno no adscrito. Una ultraderecha que no es homogénea, y mientras parece evidente que Alternativa por Alemania tomará partido por Putin y Trump, no sabemos todavía cómo se posicionará Marine Le Pen.

Churchill y De Gaulle resistieron a Hitler con la ayuda de los Estados Unidos de Roosevelt y aliándose con Stalin. Pero ahora Rusia y los Estados Unidos no están con nosotros. La cuestión no es sólo sostener o dejar caer a Ucrania, aunque Europa no tiene suficientes armas para evitar que desde hace unos meses Putin gane más territorio. Forzar a Zelenski a firmar un armisticio deshonroso podría animar a Putin a repetir la jugada en Moldavia y el corredor de Suwalki ocupando territorio de un estado de la Unión. Y dejando de lado qué hará Le Pen, en España no sabemos cómo gestionará el PP de Núñez Feijóo sus relaciones con Vox que juega descaradamente a favor de Putin y Trump. Y es que mientras en Austria, Alemania o Francia los conservadores tienen claro que no se debe gobernar con la ultraderecha, el PP sigue necesitando y dejándose querer por Vox. Pero claro, el PP español todavía no ha dejado atrás su actitud indulgente hacia el franquismo, porque Franco a diferencia de Hitler y Mussolini, no era tan malo y quizá hizo cosas buenas.

Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista que em van fer a 8TV Televisió llavors. També un altre vídeo que vaig publicar. Lamentablement el que dic continua sent actualitat

 Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista a 8 Televisió de llavors que em fa Albert Brosa. Lamentablement el que dic continua sent actualitat. Entrevista emesa el 28 de febrer de 2022

"U-craïna" significa la terra dels confins o de la nosta frontera en rus, però en ucraïnes "U craïna" significa la nostra terra, la pàtria, el país, la nació. 

Ucraïna, dos anys després amb Putin més fort. El Triangle

 

El Triangle, 23 de febrer de 2024

Xavier Rius Sant, periodista 

Aquest dissabte es compleixen dos anys de l’intent d’invasió russa d’Ucraïna, el que entenem com Guerra d’Ucraïna, i aquests dies també farà deu anys de l’inici del que es coneix com a Guerra del Donbass i de l’annexió russa de Crimea. Més enllà del fracàs militar i d’intel·ligència del que Putin anomena Operació Militar Especial que començà la matinada del 24 de febrer de 2022 amb la intenció de derrocar el govern europeista i pro-occidental de Volodomir Zelensky, el vent bufa cada vegada més a favor seu ja que en un règim autoritari i sense llibertat de premsa, el fracassos i els milers de morts no tenen perquè passar factura si es controla els mitjans i les xarxes, s’elimina la dissidència i es manté les neveres dels ciutadans mínimament plenes .

La Unió Europea i els Estats Units van respondre amb fermesa a l’intent d’invasió de fa dos anys, donant ajuda militar i econòmica a Ucraïna i imposant sancions a Rússia. Però les sancions ni han debilitat Putin ni han afectat de manera substancial la butxaca i el dia a dia dels ciutadans russos. I els prop de cent mil soldats russos i membres de les milícies pro-russes del Donbass morts en combat tampoc afecten Putin que, controlant amb mà de ferro la informació que es dona de la guerra, evita que els funerals i retorns de cadàvers tinguin ressò a les televisions i les xarxes socials. Com passa tantes vegades, un règim autoritari que controla la premsa no té perquè veure’s afectat pels fracassos i les morts si no buiden les butxaques dels ciutadans. I alguns dels països emergents com Brasil, Sudàfrica o l’Índia es van negar a condemnar la invasió o van optar per una neutralitat que beneficiava Rússia permetent mostrar Putin que no estava aïllat.

La Unió Europea ha aprovat aquest dies un nou paquet d’ajudes a Ucraïna de 50.000 milions d’euros, però mentre els donants es queden sense municions per rearmar Ucraïna, molts estats membres es neguen a incrementar el seu pressupost de Defensa i posen reticències a perdre més sobirania amb una futura política de defensa comuna. L’evident fracàs inicial de Putin que creia que la columna de blindats que des de la frontera bielorussa es disposava a entrar triomfant a Kíiv, on pensava que la població els rebria com alliberadors, i la inesperada capacitat de ressistència dels ucraïnesos, així com la determinació de bona part del mon en condemnar l’agressió, va generar el miratge que atacs a la integritat d’un estat sobirà fracassrien, de la mateixa manera que després de la guerra de Bòsnia i Kosovo es deia que ja no es produirien més neteges ètniques de gran abast a cap lloc del món, ni bombardejos de barris residencials de les ciutats. Però de la mateixa manera que a l’Àfrica o l’Àsia s’han continuat produint neteges ètniques -per exemple la dels rohingyes a Myanmar, per no parlar del que fa Israel a Gaza sense que ningú pugui aturar-ho- Putin sap que, tot i el fracàs inicial a Ucraïna, res el farà renunciar a Crimea ni tampoc retirar-se del Donbass ocupat. I sap que el rellotge pot anar a favor seu a mida que s’acosten les eleccions americanes de novembre d’aquest any de les que probablement sortirà guanyador Donald Trump si cap jutge aconsegueix inhabilitar-lo per presentar-se. Assaltar el Capitoli d’un país que deia ser la democràcia més antiga i més consolidada del món pot resultar gratis per qui va incitar a fer-ho. I, evidentment, si Trump recupera la presidència, l’ajuda militar dels Estats Units a Ucraïna s’acabarà.

L’assassinat d’Aleksei Navalni a una presó no només confirma la deriva autoritària de Rússia, en la que no hi ha espai per criticar Putin, sinó que és un exemple paradigmàtic de com acaben els qui fa una dècada, quan encara es creia que Rússia era una democràcia, van intentar fer quelcom fonamental en qualsevol sistema democràtic, com intentar presentar-se a les eleccions i guanyar-les. De moment el 15 de març es celebraran eleccions presidencials a Rússia i Putin guanyarà per golejada, entronitzant-se com el tsar d’una Rússia que només ell pot salvar i que governa cada cop amb més mà de ferro des del 1999 quan va ser nomenat Primer Ministre. En canvi Zelenski dos anys després de liderar l’heroica ressistència, veu el seu lideratge afeblit amb una població cansada. Fracassada l’ofensiva de la primavera passada ha hagut de retirar-se fa vuit dies de la ciutat Avdivka que Putin ha rebut com una confirmació de la seva victòria. I Zelenski sap que si intenta negociar un alto el foc permanent donant per vàlides les línies actuals del front, i Rússia es queda Crimea i la resta de país ocupat, pot passar a la història d’Ucraïna com un perdedor. Però si no ho fa, i no rep més armes d’Europa i els Estats Units, la línia del front en base la qual més tard o més d’hora s’haurà de negociar, estarà més a prop de Kíiv.

Ucrania, dos años después con Putin más fuerte

Xavier Rius Sant, sábado 25 de febrero de 2023. El Triangle 

Este sábado se cumplen dos años del intento de invasión rusa de Ucrania, lo que entendemos como Guerra de Ucrania, y estos días también hará diez años del inicio de lo que se conoce como Guerra del Donbass y de la anexión rusa de Crimea. Más allá del fracaso militar y de inteligencia de lo que Putin llama Operación Militar Especial que comenzó la madrugada del 24 de febrero de 2022 con la intención de derrocar al gobierno europeísta y pro-occidental de Volodomir Zelensky, el viento sopla cada vez más a su favor ya que en un régimen autoritario y sin libertad de prensa, el fracaso y los miles de muertos no tienen por qué pasar factura si se controla los medios y las redes, se elimina la disidencia y se mantiene las neveras de los ciudadanos mínimamente llenas.

La Unión Europea y Estados Unidos respondieron con firmeza al intento de invasión de hace dos años, dando ayuda militar y económica a Ucrania e imponiendo sanciones a Rusia. Pero las sanciones ni han debilitado a Putin ni han afectado de forma sustancial al bolsillo y al día a día de los ciudadanos rusos. Y los cerca de cien mil soldados rusos y miembros de las milicias pro-rusas del Donbass muertos en combate tampoco afectan a Putin que, controlando con mano de hierro la información que se da de la guerra, evita que los funerales y retornos de cadáveres tengan eco en las televisiones y las redes sociales. Como tantas veces ocurre, un régimen autoritario que controla la prensa no tiene por qué verse afectado por los fracasos y las muertes si no vacían los bolsillos de los ciudadanos. Y algunos de los países emergentes como Brasil, Sudáfrica o India se negaron a condenar la invasión u optaron por una neutralidad que beneficiaba a Rusia permitiendo mostrar a Putin que no estaba aislado.

La Unión Europea ha aprobado este días un nuevo paquete de ayudas a Ucrania de 50.000 millones de euros, pero mientras los donantes se quedan sin municiones para rearmar a Ucrania, muchos estados miembros se niegan a incrementar su presupuesto de Defensa y ponen pegas a perder más soberanía con una futura política de defensa común. El evidente fracaso inicial de Putin que creía que la columna de blindados que desde la frontera bielorrusa se disponía a entrar triunfante en Kiev, donde pensaba que la población los recibiría como liberadores, y la inesperada capacidad de resistencia de los ucranianos, así como la determinación de buena parte del mundo en condenar la agresión, generó el espejismo que ataques a la integridad de un estado soberano fracasarían, al igual que después de la guerra de Bosnia y Kosovo se decía que ya no se producirían más limpiezas étnicas de gran alcance en ningún lugar del mundo, ni bombardeos de barrios residenciales de las ciudades. Pero al igual que en África o Asia se han continuado produciendo limpiezas étnicas -por ejemplo la de los rohingyas en Myanmar, por no hablar de lo que hace Israel en Gaza sin que nadie pueda detenerlo- Putin sabe que , a pesar del fracaso inicial en Ucrania, nada le hará renunciar a Crimea ni tampoco retirarse del Donbass ocupado. Y sabe que el reloj puede ir a su favor a medida que se avecinan las elecciones americanas de noviembre de este año de las que probablemente saldrá ganador Donald Trump si ningún juez logra inhabilitarlo para presentarse. Asaltar el Capitolio de un país que decía ser la democracia más antigua y más consolidada del mundo puede resultar gratis para quien incitó a ello. Y, evidentemente, si Trump recupera la presidencia, la ayuda militar de Estados Unidos a Ucrania se acabará.

El asesinato de Aleksei Navalni en una cárcel no sólo confirma la deriva autoritaria de Rusia, en la que no hay espacio para criticar a Putin, sino que es un ejemplo paradigmático de cómo acaban quienes hace una década, cuando todavía se creía que Rusia era una democracia, intentaron hacer algo fundamental en cualquier sistema democrático, como intentar presentarse a las elecciones y ganarlas. De momento el 15 de marzo se celebrarán elecciones presidenciales en Rusia y Putin ganará por goleada, entronizándose como el zar de una Rusia que sólo él puede salvar y que gobierna cada vez con más mano de hierro desde 1999 cuando fue nombrado Primer Ministro. En cambio Zelenski dos años después de liderar la heroica resistencia, ve su liderazgo debilitado con una población cansada. Fracasada la ofensiva de la pasada primavera ha tenido que retirarse hace ocho días de la ciudad Avdivka que Putin ha recibido como una confirmación de su victoria. Y Zelenski sabe que si intenta negociar un alto el fuego permanente dando por válidas las líneas actuales del frente, y Rusia se queda Crimea y el resto de país ocupado, puede pasar a la historia de Ucrania como un perdedor. Pero si no lo hace, y no recibe más armas de Europa y Estados Unidos, la línea del frente en base a la que más tarde o más temprano habrá que negociar, estará más cerca de Kiev.

Leer en El Triangle

Dos passaports sí, dues matrícules no. Analitzo al Punt Avui el conficte a Kosova sobre les matrícules sèrbies a Mitrovica i els pobles de majoria sèrbia

 

                          

Xavier Rius Sant, El Punt Avui dimecres 23 de novembre de 2022

La tensió podria tornar al nord de Kosova, a la ciutat dividida de Mitrovica, després que dilluns no s’arribés a cap acord en la cimera dels presidents de Sèrbia, Aleksandar Vucic, i Kosova, Albin Kurti, feta amb la mediació del representant de Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, per tal de trobar un acord en el conflicte sobre les matrícules de vehicles, en no acceptar els líders de la minoria sèrbia de canviar les fetes a Sèrbia amb distintiu de Mitrovica, com a pròpies d’un territori de Sèrbia. Tensió que s’arrossega des de fa temps, i que el passat mes d’agost va motivar que el govern kosovar acceptés, després d’un esclat de protestes, ajornar la decisió de multar els cotxes de residents que circulessin amb matrícula expedida per Belgrad. Però aquests mesos no han acostat les posicions, més aviat al contrari. Tant els líders dels serbis de la part sèrbia de Bòsnia com els de Kosova han rebut el suport de Vladímir Putin per tal de revertir la pertinença dels serbis de Bòsnia a l’Estat bosnià, i dels de Kosova a la república kosovar. L’exemple més clar d’aquest canvi ha estat que el líder dels serbis bosnians, Milorad Dodik, que durant vint anys havia acceptat la pertinença de l’entitat sèrbia de Bòsnia a la República de Bòsnia i Hercegovina, tal com diuen els acords de Dayton de 1995, ara proposa separar-se.

El cas de Kosova és més complex donat que mentre que Bòsnia és un estat reconegut per tota la comunitat internacional, Kosova es mou en uns llimbs que fa massa que duren. Després de la intervenció de 1999, Kosova va passar a ser tutelat per l’ONU i l’OTAN. I el 2008, després de diverses eleccions en què també participaven representants de la minoria sèrbia, en no arribar a cap acord sobre el futur del territori, el Parlament de Kosova va aprovar una declaració d’independència que ni Rússia, ni Sèrbia ni cinc països de la Unió Europea, entre els quals hi ha Espanya, no van reconèixer. França, Alemanya, Italià, el Regne Unit i els Estats Units van decantar-se en favor de la independència.

Sèrbia, desitjosa d’entrar a la Unió Europea, anava resignant-se tàcitament al fet que Kosova seria independent, mentre quedava pendent l’estatus que tindrien els municipis serbis del nord de Kosova i Mitrovica. I no és cap secret que mentre que Javier Solana, com a responsable de la Política Exterior de la Unió Europea, veia com a inevitable la independència de Kosova, l’actual responsable, Josep Borrell, és dels qui hi veuen un precedent per a Catalunya, i està més a prop dels serbis.

En aquest context, per als serbis del nord de Mitrovica era important continuar disposant del document d’identitat i passaport serbis, sense renunciar a la documentació del govern kosovar. Però mentre que tenir dos passaports no és cap problema, els vehicles no poden tenir dues matrícules, i Pristina va dir que multaria a partir d’avui els que portessin la sèrbia. L’OTAN, que garanteix la seguretat a Kosova, ha aconseguit que el govern de Pristina hagi ajornat dos dies més aquesta decisió esperant un acord. Però si no arriba, potser hi haurà enfrontaments i haurà d’actuar per aturar un conflicte no gaire lluny d’Ucraïna.

            

 Llegeix al Punt Avui 

PUTIN, STALIN i ELS TSARS. Analitzo al Punt Avui les derrotes russes a Ucraïna i les veus que s'aixequen contra Putin

                                               

Xavier Rius Sant, periodista  

El Punt Avui, diumenge 18 de setembre de 2022 

Ramzan Kadírov president de Txetxènia, que amb les seves tropes participa al costat de Rússia en la guerra d’Ucraïna, va lamentar, coincidint amb la recuperació per part d’Ucraïna de més de 7.000 quilòmetres quadrats de territori, que Vladímir Putin no estava sent informat de la situació real al camp de batalla i que Rússia seguia una estratègia equivocada. Kadírov culpava els generals i els serveis d’informació. Kadírov fa dues dècades va tenir un paper cabdal ajudant Putin a esclafar l’independentisme txetxè amb uns mètodes en els quals no hi havia pietat per als civils. Uns mètodes de terra cremada que Kadírov amb les seves tropes txetxenes i unitats especials de l’exèrcit rus van aplicar a Síria els anys 2015 i 2016, fet que va permetre a Baixar al-Assad recuperar la major part de territori que havien arribat a controlar Estat Islàmic i les milícies d’Al-Qaida. El món va mirar llavors cap a l’altra banda davant els crims que cometien les tropes txetxenes, russes i sirianes, atès que tot valia per esclafar Al-Qaida i Estat Islàmic. I al llarg d’aquests 200 dies de guerra les tropes russes, amb els seus aliats txetxens i els mercenaris del grup Wagner, han comès a Ucraïna nombrosos crims de guerra com ara tortures i execucions de civils. Així es va comprovar a Butxa, al nord de Kíiv, en retirar-se d’allà les unitats russes fa cinc mesos, i es torna a veure en ciutats com ara Izium recuperades aquests dies.

 

Però, per salvatge que sigui l’actuació de determinades unitats russes o txetxenes, la seva barbàrie no es pot comparar amb la política de terra cremada que aplicaven a Síria, amb una aviació i artilleria que ho arrasava tot. I aquesta és una de les queixes de Kadírov, que també insinua que els generals i serveis d’informació no explicaven la veritat a Putin per por. La intel·ligència russa va creure fa un mes que Ucraïna concentraria la seva ofensiva al sud, a prop de Kherson, on Moscou va traslladar part del seu exèrcit, però va tenir lloc al nord-est. I, com veiem en les imatges dels tancs i munició abandonats, els soldats van fugir amb el que duien posat sense intentar resistir en una guerra en què els drons ucraïnesos han tingut un paper determinant, contra els quals els tancs no poden fer res. Per dir-ho d’alguna manera, els generals fan promeses atemorits a Putin, com ho feien amb Ióssif Stalin, però no són capaços de disparar contra els seus propis homes si es retiren com es feia a Stalingrad. I ara es repeteix allò que passava primer en l’època dels tsars de la família Romànov i després en temps de Stalin, que davant dels desastres la culpa no ha de ser del líder, sinó dels incompetents ministres i generals.

En una Rússia en què no hi ha llibertat d’expressió i molts dissidents, periodistes i oligarques del petroli són empresonats o moren misteriosament –en això sí que el sistema funciona com en els vells temps–, també s’han sentit veus com ara la de regidors de Moscou i Sant Petersburg culpant Putin i demanant la seva destitució. Crítiques que han estat recollides per alguns mitjans de comunicació. En una Rússia on no hi ha dades globals del nombre de soldats morts, que ningú ja no dubta que supera de molt les 15.000 baixes que la Unió Soviètica va tenir en 14 anys a l’Afganistan, els regidors i alcaldes tenen unes dades que ningú no pot qüestionar. El nombre de joves que tornats del front són enterrats als cementiris dels seus respectius pobles, barris i ciutats. Regidors que responsabilitzen Putin i la direcció militar no només de la mort de milers de joves, sinó d’enfonsar la mateixa Rússia.

Putin s’ha volgut emmirallar en l’Imperi dels Romànov i la Unió Soviètica de Stalin per fer gran una Rússia de la qual Ucraïna era part. I confiava que, com els va passar al tsar Alexandre amb Napoleó i a Stalin amb Hitler, el fred, l’anomenat “general hivern”, fes dubtar i dividís la UE i li donés la victòria. Però no està sent així. No poder prendre al març Kíiv per canviar-hi el govern, i després Odessa per garantir-se el control de tota la costa, ja eren dues derrotes polítiques. Ara Rússia ha tingut la seva derrota militar al nord-est i pot perdre el Donbass, i tacada de sang intenta amagar la xifra de morts. Rússia s’enfonsa com a potència, mentre l’amic Xi Jinping fa negocis amb tothom, no es taca les mans, ni empetiteix la Xina. Rússia no tindrà la victòria, però Putin no vol saber-ho. I com més trigui a assumir-ho més dur per a Rússia, Ucraïna i el món serà el final. I recordem que l’últim Romànov no va acabar bé.

 

 

PUTIN, BÒSNIA i KOSOVO. Analitzo al Punt Avui que Putin voldria que la violència tornés a Bòsnia i Kosovo i l'error de Pedro Sánchez de repetir en el seu viatge als Balcans que Kosovo és Sèrbia.

 

 

El Punt Avui. dilluns 8 d'agost de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Ara fa 30 anys, Bòsnia entrava en el seu quart mes de guerra, amb les milícies sèrbies i l’exèrcit Iugoslau sotmetent Sarajevo a un setge de tres anys. La guerra, la neteja ètnica, el fer morir de fam els habitants d’una ciutat es tornaven a repetir a Europa. La guerra no acabaria fins a la intervenció militar de l’OTAN del setembre del 1995, que va forçar el president serbi Slobodan Milosevic a negociar els Acords de Dayton. Uns acords que van dividir el país en dues entitats que legitimaven la línia del front.

La República Srpska, o entitat sèrbia de Bòsnia, habitada per serbis, i la Federació de Bòsnia Hercegovina, on viurien bosniomusulmans, croates també serbis i ciutadans que no desitjaven adscriure’s a cap grup. Les dues entitats tindrien el seu parlament i govern, que gestionarien la majoria de competències, mentre que el Parlament de Bòsnia i el govern central tindrien les de seguretat, defensa, justícia, impostos i exteriors. A la cúpula de l’Estat hi hauria una presidència tripartida rotatòria formada per un bosniomusulmà, un croat i un serbi. I cíclicament alguns dels líders de l’entitat sèrbia han proposat trencar amb Bòsnia i unir-se a la veïna Sèrbia, més enllà que la República Srpska no sigui territorialment compacta i en el cas que trenquessin amb Bòsnia, una part quedaria aïllada.

Per si les institucions de Bòsnia prenien decisions contràries als Acords de Dayton, els acords van crear la figura de l’Alt Representant, nomenat per l’ONU, que vetlla pel seu compliment, i que pot anul·lar decisions de les institucions bosnianes i fins i tot prendre-les ell. El 1997, l’Alt Representant era l’espanyol Carlos Westendorp, que va imposar un únic model de matrícula de cotxe per a tot Bòsnia que no indiqués l’origen. En aquell moment, un jove Pedro Sánchez treballava a Sarajevo a l’oficina de Westendorp.

Mentre el govern i el Parlament de Belgrad tenen ara com a principal objectiu entrar a la Unió Europea, aquest desembre el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, va proclamar que els serbobosnians estaven oprimits, i va proposar separar-se de Bòsnia. Una proposta que no va agradar a la majoria de polítics de Sèrbia, més enllà que en certs moments alguns líders serbis havien plantejat barrejar en unes mateixes negociacions el futur dels enclavaments serbis de Kosova, i el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia, per quedar-se’n uns i perdre els altres. Una proposta forassenyada des del punt de vista de l’ONU i que era rebutjada pels sectors més nacionalistes de Sèrbia perquè seria reconèixer la independència de Kosova.

El fet, però, és que amb el suport de Vladímir Putin, el 10 de febrer, en el context de la tensió per les amenaces vers Ucraïna, el Parlament de la República Srpska, amb el vistiplau del copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, aprovà una llei per desvincular-se de les institucions judicials de l’Estat bosnià i també va proposar que els membres serbis de la policia i l’exèrcit bosnià canviessin els seus uniformes, com a primer pas per trencar amb Sarajevo. No és cap secret que sent Rússia protectora històrica dels serbis, Putin, igual que va viure com una humiliació la dissolució de l’URSS i l’entrada d’algunes de les seves repúbliques a l’òrbita occidental, va considerar una humiliació la derrota política i militar dels nacionalistes serbis a Bòsnia, i la independència de Kosova. Independència que, tot i l’oposició de Rússia, és vista per l’ONU i la Unió Europa com l’única sortida o la solució menys dolenta, si bé Espanya, per comparances amb Catalunya, no l’ha reconegut.

Fa vuit dies, Pedro Sánchez, aprofitant la gira que va fer pels Balcans, va repetir una i altra vegada que Espanya no reconeix Kosova, un fet que va coincidir amb la intenció del govern de Kosova d’unificar les matrícules de cotxes, eliminant les dels enclavaments serbis que porten les mateixes que les de la veïna Sèrbia, un fet que va provocar incidents i talls de carreteres. Una proposta similar a la que es va implementar quan l’ara president espanyol treballava a Sarajevo. Està clar que Putin voldria que la violència tornés a Kosova i Bòsnia, ara que té la seva pugna amb Occident per Ucraïna. I Pedro Sánchez, repetint que Kosova és Sèrbia, li va fer un gran favor.

 

                                        

Putin confia en el "general Hivern" per aconseguir els seus objectius a Ucraïna. Explico al Triangle que a l'igual que l'hivern va derrotar a Napoleó i Hitler a Rússia, ara confia que la pujada de preus i escasetat de gas i petroli trenqui la unitat dels estats europeus i abandonin a Ucraïna.

 

 

j         

              

          

 

Putin confia en el general Hivern per aconseguir els seus objectius a Ucraïna

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 27 de juliol de 2022

El general Hivern, o sigui el fred i la gana van ser dos elements que van desencadenar i facilitar la victòria de Rússia front la França de Napoleó el desembre de 1812, en la que els russos anomenarien la Guerra Patriòtica, que seria plasmada a la literatura a “Guerra i Pau” de Lleó Tolstoi. Les temperatures gèlides del General Hivern també van ser determinants per la victòria soviètica front Hitler, que va començar la invasió de la URSS el juny de 1941, però va topar amb Stalingrad, on les tropes alemanyes va ser derrotades el febrer de 1943, precipitant una retirada que culminaria el maig de 1945 amb l’Exèrcit Roig penjant la bandera roja a les runes del Reichstag.

I tot i que a Putin no li ha anat de moment la invasió d’Ucraïna com pensava, ja que en aquest cinc mesos ni tan sols s’ha fet amb el control de tot el Donbass, el president de Rússia confia que arribi el general hivern de desembre 2022 fins març de 2023, amb el que creu que es trencarà la unitat dins de la Unió Europea, els Estats Units i el Regne Unit. I front les dificultats per assumir el descontentament social que generaran les restriccions de gas que s’ha anuncien amb propostes com la de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen de retallar un 15% el consum, i amb un petroli pel núvols que dispararà encara més la inflació, es claudiqui i s’ha s’accepti que Rússia pugui dominar Ucraïna i bona part de l’espai post-soviètic imposant canvis de fronteres fets per la força. Claudicació que potser no es manifestarà en declaracions públiques, sinó en la fi per part d’alguns països de l’ajuda militar, sense la qual Volodomir Zelensky, el president inesperat, no hagués pogut resistir.

Vladimir Putin no va anomenar guerra l’operació militar iniciada el 24 de febrer, sinó “operació especial per desnazificar” el país veí, per entroncar-la amb la Gran Guerra Patriòtica. Una  operació especial que Putin, mal assessorat, pensava que duraria pocs dies, i posaria un govern titella a Kíiv amb el que s’aconseguirà que tant Bielorússia, la Rússia blanca, com Ucraïna, que es pot traduir en rus i altres llengües eslaves com la terra de la frontera, tornessin a la Mare Rússia i a l’antic espai soviètic. I un cop Putin controlés Ucraïna, podria arribar per terra i unir territorialment l’autoproclamada República de Transnítria, franja oriental de Moldàvia poblada majoritàriament per russos, que el 1992 un cop dissolta la URSS, després d’un breu conflicte bèl·lic amb les tropes moldaves, es va proclamar independent.

Putin creia que amb uns Estats Units debilitats i sense cap ganes d’involucrar-se en guerres alienes, després del fiasco de la retirada de Kabul, i amb una Unió Europea dividida i una forta dependència del gas rus de molts dels seus estats, sobretot d’Alemanya que estava tancant les centrals nuclears, podria per fi complir el seu destí de tornar a fer Rússia gran. Creia que podria complir la seva missió històrica, no només de reparar l’error de desembre de 1991 quan la URSS es va autodissoldre equivocadament, sinó de fer justícia als milions de russos residents des de fa dues o tres generacions a altres repúbliques que es van quedar nacionalment orfes i molts, per no esdevenir ciutadans de segona, van renunciar a la seva identitat. Dissolució de la URSS que va provocar, no només la independència d’Ucraïna i Bielorússia, sinó també conflictes armats en regions d’altres repúbliques ex soviètiques amb forta presència de ciutadans russos com la comentada Transnítria moldava, o les regions georgianes d’Ossètia del Sud i Abkhazia, declarades totes tres repúbliques independents, no reconegudes per la comunitat internacional. Mentre Transnítria, fronterera amb Ucraïna, estava aïllada de Rússia, Abkhazia i Ossètia, al nord de Geòrgia sí que eren fronteres amb Rússia que podia alimentar-les i vetllar per la seva seguretat. I una posició de força després d’una victòria rampant a Ucraïna facilitaria el reconeixement tàcit de la sobirania russa d’aquestes dues regions de Geòrgia.

Però l’exèrcit rus no ha pres Kíiv en cinc mesos, ni els milions d’ucraïnesos de parla russòfona han rebut les topes russes com alliberadores. I com s’ha vist ciutats on el rus és la llengua majoritària com Odessa, s’han oposat amb força l’agressió. Putin creia i creu que, malgrat els entrebancs inicials encara pot passar a la història com el tsar Pere el Gran que modernitzà l’Imperi i es va annexionar territoris de Suècia i Polònia, en honor de qui te el nom la segona ciutat de Rússia, Sant Petersburg. Creu que passat l’estiu, el General Hivern aconseguirà capgirar la situació com ho va fer a Stalingrad després d’un any que semblava que per Rússia i la URSS tot ja estava perdut. L’acceptació de bona part de la població russa a la guerra iniciada per Putin, sigui per convicció, ignorància o indiferència, l’ajuda a persistir.

Certament si Zelensky i l’exèrcit ucraïnès no hagués resistit les primeres setmanes, el suport de la comunitat internacional ajudant econòmica i militarment a Kíiv no hagués estat tant intens i probablement s’hagués deixat caure el govern ucraïnès o s’hagués donat suport a un acord que impliqués l’annexió total a Rússia de les ara autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, tot i que era evident que amb això no Putin no en tindria prou. Però afortunadament, més enllà de l’ambigüitat de l’Hongria d’Orban, s’ha negat a reconèixer la sobirania russa de Crimea i d’aquestes dues autoproclamades repúbliques, argumentant que Europa no por repetir el que va fer França i Anglaterra el 1938 amb els Acords de Munich, signats amb Hitler pels primers ministres de França i el Regne Unit,  Édouard Daladier i Arthur Neville Chamberlain que creien que acceptant la annexió alemanya del sudets txecs, apaivagarien les ànsies expansionistes de Hitler.

Europa i els Estats Units van de moment a la una, si bé tothom sap que més enllà del que passi aquest hivern, els països occidentals no es poden permetre allargar indefinidament aquesta situació. I la por a una escalada militar directa, més ara que Suècia i Finlàndia han abandonat el seu pacifisme entrant a l’OTAN, el perill d’un confrontació encara que comenci de manera  accidental és una realitat. La negativa dels Estats Units a donar míssils Patriot a Ucraïna, que sí ha instal·lat ara a Polònia o Eslovàquia va en aquest sentit. Són míssils que han de ser dirigits per militars nord-americans, cosa que implicaria si se’n despleguessin a Ucraïna caldria enviar-hi de manera permanent soldats nord-americans, amb el que s’arribaria a un escenari que en el fons desitja Putin, i donaria peu a un enfrontament militar directe entre les dues potències.

A mig termini no sembla que hi hagi cap escenari que pugui portar a Ucraïna a la pau, però tampoc a Putin a la victòria. El General Hivern farà mal a Europa, però potser a qui més en farà serà als països de l’Àfrica que no es podran permetre l’increment dels preus dels cereals i altres productes, cosa que generarà en l’actual context de sequera encara més migració cap Europa a la que cap tanca a Melilla ni acords amb l’estat fallit de Líbia podrà aturar. I encara que alguns estats de la Unió Europea volguessin perdonar a Putin per recuperar el subministrament de gas, tampoc ho podrien aconseguir amb l’actual xarxa de gasoductes que passa per altres estats, ni podrien aconseguir petroli als preus d’abans.

Hi ha també un canvi legal que fa que el món actual sigui molt diferent als de 1991 que voldria tornar Putin, que no permetrà que el líder rus pugui ser perdonat pels seus actes després d’un hipotètic acord de pau amb algunes concessions. Em refereixo al desenvolupament de la legislació internacional sobre crims de guerra que farà que Putin, els seus ministre i els seus generals siguin considerats sempre a mig món criminals de guerra. Certament Putin bombardejant ciutats amb la població civil com objectiu o amb el seu exèrcit fent matances com les que van tenir lloc a Butxa a les afores de Kíiv, no va fer res que no hagués fet l’exèrcit rus de la mà de les tropes de Baixar Al Assad amb el silenci de la comunitat internacional a Síria per derrotar a l’Estat Islàmic i a les filials d’Al Qaida. Però mentre el món es pot permetre tenir un president de Síria acusat de crims, que ell negarà o dirà que va ser lamentables danys colaterals per derrotar l’Estat Islàmic que sembrava la mort de Damasc a Berlín, la diplomàcia i les relacions internacionals seran difícils de gestionar amb un president de la segona potència mundial reclamat o investigat per crims de guerra a mig món. Perquè encara que Rússia no hagi signat el tractat de la Cort Penal Internacional, aquest tipus de crims no prescriuen, i també s’han inclòs en els codis penals de la majoria d’estats. I les relacions internacionals i diplomàtiques seran difícils de gestionar, si Putin i altres líders russos corren perill de ser detinguts quan surtin del seu país.

 

 Leer en castellano en El Triangle. Jueves 27 de julio de 2022

El general Invierno, o sea el frío y el hambre fueron dos elementos que desencadenaron y facilitaron la victoria de Rusia frente a la Francia de Napoleón en diciembre de 1812, en la que los rusos llamarían la Guerra Patriótica, que sería plasmada en la literatura en “Guerra y Paz” de León Tolstoi. Las temperaturas gélidas del General Invierno también fueron determinantes para la victoria soviética frente a Hitler, que inició la invasión de la URSS en junio de 1941, pero se topó con Stalingrado, donde las tropas alemanas fueron derrotadas en febrero de 1943, precipitando una retirada que culminaría en mayo de 1945 con el Ejército Rojo colgando la bandera roja en lo alto de las ruinas del Reichstag.

Y aunque a Putin de momento no le ha ido la invasión de Ucrania como pensaba, ya que en estos cinco meses ni siquiera se ha hecho con el control de todo el Donbass, el presidente de Rusia confía en que llegue el general invierno de diciembre 2022 hasta marzo de 2023, con lo que cree que se romperá la unidad dentro de la Unión Europea, Estados Unidos y Reino Unido. Y frente a las dificultades para asumir el descontento social que generarán las restricciones de gas que se anuncian con propuestas como la de la presidenta de la Comisión Europea, Ursula Von der Leyen de recortar un 15% el consumo, rechazada por algunos estados, y con un petróleo por las nubes que disparará aún más la inflación, se claudique y se acepte que Rusia pueda dominar Ucrania y buena parte del espacio post-soviético, imponiendo cambios de fronteras conseguidos por la fuerza. Claudicación que quizás no se manifestará en declaraciones públicas, sino en la disminución o el fin por parte de algunos países de la ayuda militar, sin la cual Volodomir Zelensky, el presidente inesperado, no hubiera podido resistir.

Vladimir Putin no llamó guerra a la operación militar iniciada el 24 de febrero, sino “operación especial para desnazificar” al país vecino, para entroncarla con la Gran Guerra Patriótica. Una operación especial que Putin, mal asesorado, pensaba que duraría pocos días, y pondría un gobierno títere en Kíiv con el que se conseguiría que tanto Bielorrusia, Rusia blanca, como Ucrania, que se puede traducir en ruso y otras lenguas eslavas como la tierra de la frontera, volvieran a la Madre Rusia y al antiguo espacio soviético. Y una vez Putin controlara a Ucrania, podría llegar por tierra y unir territorialmente la autoproclamada República de Transnítria, franja oriental de Moldavia poblada mayoritariamente por rusos, que en 1992 una vez disuelta la URSS, tras un breve conflicto bélico con las tropas moldavas, se proclamó independiente.

Putin creía que con Estados Unidos debilitados y sin ganas de involucrarse en guerras ajenas, tras el fiasco de la retirada de Kabul, y con una Unión Europea dividida y una fuerte dependencia del gas ruso de muchos de sus estados, sobre todo de Alemania que estaba cerrando las centrales nucleares, podría por fin cumplir su destino de volver a hacer a Rusia grande. Creía que podría cumplir su misión histórica, no sólo de reparar el error de diciembre de 1991 cuando la URSS se autodisolvió, sino de hacer justicia a los millones de rusos residentes desde hace dos o tres generaciones en otras repúblicas que quedaron nacionalmente huérfanos y muchos, para no convertirse en ciudadanos de segunda, renunciaron a su identidad. Disolución de la URSS que provocó, no sólo la independencia de Ucrania y Bielorrusia, sino también conflictos armados en regiones de otras repúblicas ex soviéticas con fuerte presencia de ciudadanos rusos como la comentada Transnitria moldava, o las regiones georgianas de Osetia del Sur y Abjasia, declaradas las tres repúblicas independientes, no reconocidas por la comunidad internacional. Mientras Transnítria, fronteriza con Ucrania, está aislada de Rusia, Abjasia y Osetia, en el norte de Georgia sí que son fronterizas o limítrofes con Rusia que podía alimentarlas y velar por su seguridad. Y una posición de fuerza después de una rápida victoria en Ucrania, facilitaría el reconocimiento tácito de la soberanía rusa de estas dos regiones de Georgia.

Pero el ejército ruso no ha tomado Kíiv en cinco meses, ni los millones de ucranianos de habla rusa han recibido las topes rusas como liberadoras. Y como se ha visto ciudades en las que el ruso es la lengua mayoritaria como Odessa, se han opuesto con fuerza la agresión. Putin creía y cree que, a pesar de los obstáculos iniciales, todavía puede pasar a la historia como el zar Pedro el Grande que modernizó el Imperio y se anexionó territorios de Suecia y Polonia, en honor de quien tiene el nombre la segunda ciudad de Rusia, San Petersburgo. Cree que pasado el verano, el General Invierno conseguirá revertir la situación como lo hizo en Stalingrado después de un año que parecía que para Rusia y la URSS ya estaba todo perdido. La aceptación de buena parte de la población rusa en la guerra iniciada por Putin, sea por convicción, ignorancia o indiferencia, le ayuda a persistir.

Ciertamente si Zelensky y el ejército ucraniano no hubiera resistido en las primeras semanas, el apoyo de la comunidad internacional ayudando económica y militarmente en Kíiv no hubiera sido tan intenso y probablemente se hubiera dejado caer el gobierno ucraniano o se hubiera aceptado un acuerdo que implicara la anexión total a Rusia de las ahora autoproclamadas repúblicas de Donetsk y Lugansk, aunque era evidente que con esto Putin no tendría suficiente. Pero afortunadamente, más allá de la ambigüedad de Hungría de Orban, la Unión Europea  se ha negado a reconocer la soberanía rusa de Crimea y de estas dos autoproclamadas repúblicas, argumentándose que Europa no puede repetir lo que hizo Francia e Inglaterra 1938 con los Acuerdos de Munich, firmados con Hitler por los primeros ministros de Francia y Reino Unido, Édouard Daladier y Arthur Neville Chamberlain que creían que aceptando la anexión alemana de los Sudetes checos, apaciguarían las ansias expansionistas de Hitler.

 —–

Europa y Estados Unidos van de momento a la una, si bien todo el mundo sabe que más allá de lo que ocurra este invierno, los países occidentales no pueden permitirse alargar indefinidamente esta situación. Y el miedo a una escalada militar directa, más ahora que Suecia y Finlandia han abandonado su pacifismo entrando en la OTAN, el peligro de una confrontación aunque empiece de forma accidental es una realidad. La negativa de Estados Unidos a entregar misiles Patriot a Ucrania, que sí ha instalado ahora en Polonia o Eslovaquia va en este sentido. Son misiles que deben ser dirigidos por militares estadounidenses, lo que implicaría si se desplegaran en Ucrania enviar de forma permanente soldados estadounidenses, con lo que se llegaría a un escenario que en el fondo desea Putin, y daría pie a un enfrentamiento militar directo entre las dos potencias.

A medio plazo no parece haber ningún escenario que pueda llevar a Ucrania a la paz, pero tampoco a Putin a la victoria. El General Invierno hará daño a Europa, pero quizá a quien más perjudicará serán los países de África que no podrán permitirse el incremento de los precios de los cereales y otros productos, lo que generará en el actual contexto de sequía, un incremento de la migración hacia Europa a la que ninguna valla en Melilla, ni acuerdos con el estado fallido de Libia podrá detener. Y aunque algunos estados de la Unión Europea desearan perdonar a Putin a fin de recuperar el suministro de gas, tampoco podrán hacerlo con la actual red de gasoductos que pasa por otros estados, ni podrán conseguir petróleo a los precios de antes.

Hay también un cambio legal que hace que el mundo actual sea muy diferente al de 1991 que desearía retornar Putin, que no permitirá que el líder ruso pueda ser perdonado por sus actos después de un hipotético acuerdo de paz con algunas concesiones. Me refiero al desarrollo de la legislación internacional sobre crímenes de guerra que provocará que Putin, sus ministros y sus generales sean considerados por siempre en medio mundo criminales de guerra. Ciertamente Putin bombardeando ciudades con la población civil como objetivo o con su ejército haciendo matanzas como las que tuvieron lugar en Bucha en las afueras de Kíiv, no hizo nada que no hubiera realizado el ejército ruso de la mano de las tropas de Bajar Al Asad, con el silencio de la comunidad internacional en Siria para derrotar al Estado Islámico y a las filiales de Al Qaeda. Pero mientras el mundo puede permitirse tener un presidente de Siria acusado de crímenes, que él negará o dirá que fueron lamentables daños colaterales por derrotar al Estado Islámico que sembraba la muerte de Damasco a Berlín, la diplomacia y las relaciones internacionales serán difíciles de gestionar con un presidente de la segunda potencia mundial reclamado o investigado por crímenes de guerra en medio mundo. Porque aunque Rusia no haya firmado el tratado de la Corte Penal Internacional, este tipo de crímenes no prescriben, y también se han incluido en los códigos penales de la mayoría de países. Y las relaciones internacionales y diplomáticas serán difíciles de gestionar si Putin y otros líderes rusos corren peligro de ser detenidos cuando salgan de su país.

Xavier Rius Sant 

 

 

 

L'enfonsament del Moskova en aigües del Potemkim. Explico al Triangle que Putin creia que conqueriria Odessa, Perla del Mar Negre, de gran valor emocional en viures allà l'aixecament dels mariners del cuirassat Potemkim, narrat a la pel·lícula icònica de la propaganda soviètica. No l'ha conquerit i a les aigües d'Odessa Ucraïna ha enfonsat el vaixell insigna de la flota russa.

 

El Triangle, 15 d'abril de 2022

Xavier Rius Sant 

Odessa, la perla del Mar Negre, havia de ser una de les primeres ciutats ucraïneses en caure en mans de l’exèrcit rus quan va començar fa cinquanta dies la invasió d’Ucraïna. Una invasió que un Putin mal informat per uns generals i serveis d’intel·ligència que no gosaven a contradir-lo, creia que seria ràpida. I mentre pensaven que el Donbass, les repúbliques secessionistes de Donetsk i Luhansk, caurien completament en menys d’una setmana i les columnes de blindats des de Bielorússia es farien amb el control de Kíiv, derrocant al president Volodomir Zelensky, Odessa cauria atacada per terra des de Crimea i des del mar per la flota russa del Mar Negre. I amb tota la costa d’Ucraïna sota domini rus, i controlant Kíiv, es nomenaria un govern pro-rus a Ucraïna com havien fet els tancs russos a Budapest i Praga del 1956 i 1968.

L’entrada triomfal de les tropes russes a Odessa a la vegada que el govern ucraïnès de Zelensky era destituït, havia de tenir un gran valor simbòlic i emocional per la voluntat de Putin de fer Rússia gran de nou, en haver-se viscut fa més d’un segle a Odessa un dels episodis més mítics i emocionals de la Revolució Russa que derrocant als tsars d’un imperi decadent, la van fer renéixer amb la creació de la Unió Soviètica. A Odessa, anys abans de la Revolució té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim ancorat al port d’aquella ciutat, donant-se una situació pre-revolucionaria i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets que van ser plasmats al cinema en la mítica pel·lícula del cineasta soviètic Einsestein “El cuirassat Potemkim”. Però ves per on, no només Zelensky no va fugir fa un mes ni ha estat derrotat. I tot i que sembla que aviat serà conquerida totalment la ciutat costanera de Mariúpol al Mar d’Azov, després d’arrasar-la com va fer l’exèrcit rus fa set anys a Alep, no només no ha caigut Odessa en mans russes, sinó que prop de les seves aigües es va enfonsar fa tres dies el cuirassat Moskva, vaixell insígnia de la flota russa. Ucraïna diu que van atacar i enfonsar el Moskva amb míssils, mentre Rússia diu que va ser per una explosió accidental i una avaria. Però encara que fos certa la versió russa, com en la guerra el que compten són els resultats, seria també una gran derrota com ho ha estat  que les columnes de tancs que havien d’entrar a Kíiv, es quedessin per la negligent planificació de l’estat major sense combustible ni subministres el cinquè dia de guerra, deixant-se caçar com conills pels míssils antitancs de les forces ucraïneses.

                   

El Moskova a dalt i a sota cartell de la pel·lícula El cuirassat Potemkim

A la Segona Guerra Mundial va ser significativa la resistència de la ciutat d’Stalingrad, que portava el nom del president i comandant en cap de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin. Si queia Stalingrad, queia la Unió Soviètica. I si bé ara a Rússia ni les ciutats ni els cuirassats porten els nom dels líders, l’enfonsament de Moskva o Moskova, vaixell que porta el nom de la capital del país, constata la derrota de Rússia com també ho constata la impossibilitat de prendre Odessa. Ben segur que d’aquí uns anys alguna pel·lícula reflectirà el que va passar prop d’Odessa, amb imatge, no de mariners del Potemkim aixecant-se contra la tirania, sinó saltant a l’aigua amb Moskva en flames.

Stalin que no va perdre Stalingrad i va guanyar la guerra, ho tenia més fàcil per amagar les seves derrotes i fer callar les veus dels qui el contradeien. L’escriptor ucraïnès jueu, Vasili Grossman, que va fer de corresponsal de guerra pel diari de l’Exèrcit Roig, va viure i descriure batalles èpiques i l’alliberament dels camps nazis. Però també va ser testimoni de les violacions de civils que feien les tropes russes als territoris que alliberaven i no oblidava la gran fam o Holodomor que Stalin va provocar a Ucraïna anys abans, arrabassant el blat i el bestiar als camperols. Grosman va escriure després “Vida i destí”, llibre que serà comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi, però la seva publicació va ser prohibida i Grossman perseguit ja que deia veritats que no podia escoltar Stalin. Hi ha també  un altre un altre escriptor d’aquella època, primer adorat i després maleït, Boris Pilniak, que va publicar el 1930 la novel·la “El Volga desemboca al mar Caspi” on relata l’intent  d’uns enginyers d’executar l’ordre de capgirar el sentit de dos rius, l’Oka i el Moskova per tal d’unir-los amb un tercer i aconseguir regadius. El llibre que per uns mostrava l’intent del règim comunista d’aconseguir més regadius i fer millor la vida de la gent, també es podia entendre com una crítica als tecnòcrates soviètics que per acontentar a Stalin, pretenien fer l’impossible. El llibre fou publicat a Rússia el 1930 i poc després a Catalunya sent l’autor de la traducció el líder del POUM, Andreu Nin. I ves per on el 1937 Pilniak seria executat acusat de ser contrarevolucionari, el mateix any que Stalin faria matar també per altres motius a Andreu Nin.

Putin, de moment no elimina als seus generals com feia Stalin, però sí empresona, enverina i mata a periodistes i dissidents, i s’ha rodejat d’una camarilla que com a Stalin, li diuen el que ell vol escoltar. No ha aconseguit plantar la bandera russa a la plaça Maidan de Kíiv, ni derrocar al president Zelensky, a qui malgrat ser jueu com Grossman, qualifica de nazi. I tot que aviat caigui Mariúpol, no ha pres Odessa i ha estat humiliat a les aigües d’aquella ciutat en ser enfonsat el vaixell insígnia de la flota russa. Sap que té l’arma nuclear, bloqueja la sortida del blat d’Ucraïna pel mar que compraven països d’arreu del món i juga amb l’aixeta del gas que escalfa mig Europa i ens amenaça a tots amb un Holmodor o època de fam i fred i pensant que potser serà com la que va viure Ucraïna els anys trenta. Sap que el seu poble també patirà, però potser  no li importa perquè a Rússia, amb els mitjans d’informació controlats, poca gent el pot qüestionar.

 llegir al Triangle en català

 

El hundimiento del Moskova en aguas del Potemkim

Xavier Rius Sant, 15 de abril de 2022, leer en castellano en El Triangle

Odessa, la perla del Mar Negro, debía ser una de las primeras ciudades ucranianas en caer a manos del ejército ruso cuando comenzó hace cincuenta días la invasión de Ucrania. Una invasión que un Putin mal informado por unos generales y servicios de inteligencia que no se atrevían a contradecirle, creía que sería rápida. Y mientras pensaban que el Donbass, las repúblicas secesionistas de Donetsk y Luhansk, caerían completamente en menos de una semana y las columnas de blindados desde Bielorrusia se harían con el control de Kiiv, derrocando al presidente Volodomir Zelensky, Odessa caería atacada por tierra desde Crimea y desde el mar por la flota rusa del Mar Negro. Y con toda la costa de Ucrania bajo dominio ruso, y controlando Kiiv, se nombraría un gobierno pro-ruso en Ucrania como habían hecho los tanques rusos en Budapest y Praga de 1956 y 1968.

La entrada triunfal de las tropas rusas en Odessa a la vez que el gobierno ucraniano de Zelensky era destituido, debía tener un gran valor simbólico y emocional por la voluntad de Putin de hacer Rusia grande de nuevo, al haberse vivido hace más de un siglo en Odessa uno de los episodios más míticos y emocionales de la Revolución Rusa que tras derribar a los zares de un imperio decadente, la hicieron renacer con la creación de la Unión Soviética. En Odessa, años antes de la Revolución tiene lugar el motín de la tropa del acorazado Potemkim anclado en el puerto de esta ciudad, dándose una situación prerrevolucionaria y la masacre de civiles en la escalinata de la ciudad. Hechos que fueron plasmados en el cine en la mítica película del cineasta soviético Einsestein “El acorazado Potemkim”. Pero no sólo Zelensky no huyó hace un mes, ni tampoco ha sido derrotado. Y aunque parece que pronto será conquistada totalmente la ciudad costera de Mariúpol en el Mar de Azov, después de arrasarla como hizo el ejército ruso hace siete años en Alepo, no sólo no ha caído Odessa en manos rusas, sino que cerca de sus aguas se hundió hace tres días el acorazado Moskva, buque insignia de la flota rusa. Ucrania dice que atacaron y hundieron el Moskva con misiles, pero Rusia dice que fue debido a una explosión accidental y una avería. Pero aunque fuera cierta la versión rusa, como en la guerra lo que cuentan son los resultados, sería también una gran derrota como lo ha sido que las columnas de tanques que debían entrar en Kiiv, se quedaran por la negligente planificación estado mayor sin combustible ni suministros el quinto día de guerra, dejándose cazar como conejos por los misiles antitanques de las fuerzas ucranianas.

En la Segunda Guerra Mundial fue significativa la resistencia de la ciudad de Stalingrado, que llevaba el nombre del presidente y comandante jefe de la Unión Soviética, Ióssif Stalin. Si caía Stalingrado, caía la Unión Soviética. Y si bien ahora en Rusia ni las ciudades ni los acorazados llevan el nombre de los líderes, el hundimiento del Moskva o Moskova, barco que lleva el nombre de la capital del país, constata la derrota de Rusia como también lo constata la imposibilidad de tomar Odessa. Posiblemente en unos años alguna película reflejará lo que pasó cerca de Odessa, con imagen, no de marineros del Potemkim alzándose contra la tiranía, sino saltando al agua con Moskova en llamas.

Stalin que no perdió Stalingrado y ganó la guerra, lo tenía más fácil para esconder sus derrotas y acallar las voces de quienes le contradecían. El escritor ucraniano judío, Vasili Grossman, que hizo de corresponsal de guerra para el diario del Ejército Rojo, vivió y describió batallas épicas y la liberación de los campos nazis. Pero también fue testigo de las violaciones de civiles que hacían las tropas rusas en los territorios que liberaban y no olvidaba la gran hambruna o Holodomor que Stalin provocó en Ucrania años antes, arrebatándo el trigo y el ganado a los campesinos. Grosman escribió después “Vida y destino”, libro que será comparado con “Guerra y Paz” de Tolstoi, pero su publicación fue prohibida y Grossman fue perseguido ya que decía verdades que no podía escuchar a Stalin. Hay también otro escritor de aquella época, primero adorado y después maldito, Boris Pilniak, que publicó en 1930 la novela “El Volga desemboca en el mar Caspio” donde relata el intento de unos ingenieros de ejecutar la orden de cambiar la dirección del agua de dos ríos, Oka y Moskova, para unirlos con un tercero y conseguir regadíos. El libro que para unos mostraba el intento del régimen comunista de conseguir más regadíos y hacer mejor la vida de la gente, también podía entenderse como una crítica a los tecnócratas soviéticos que para contentar a Stalin, pretendían hacer lo imposible. El libro fue publicado en Rusia en 1930 y poco después en Cataluña siendo el autor de la traducción el líder del POUM, Andreu Nin. Pero en 1937 Pilniak sería ejecutado acusado de ser contrarrevolucionario, el mismo año que Stalin haría matar también por otros motivos en España a Andreu Nin.

Putin, de momento no elimina a sus generales como hacía Stalin, pero sí encarcela, envenena y mata a periodistas y disidentes, y se ha rodeado de una camarilla que ,como a Stalin, dicen lo que él quiere escuchar. No ha logrado plantar la bandera rusa en la plaza Maidan de Kíiv, ni derribar al presidente Zelensky, al que pese a ser judío como Grossman, califica de nazi. Y aunque pronto caiga Mariúpol, no ha tomado Odessa y ha sido humillado en las aguas de aquella ciudad al ser hundido el buque insignia de la flota rusa. Sabe que tiene el arma nuclear, bloquea la salida del trigo de Ucrania por el mar que compraban países de todo el mundo, juega con el grifo del gas que calienta media Europa y nos amenaza a todos con un Holmodor o época de hambre y frío y pensando que tal vez será como la que vivió Ucrania en los años treinta. Sabe que su pueblo también sufrirá, pero tal vez no le importa porque en Rusia, con los medios de información controlados, poca gente puede cuestionarlo.

Imatge de la pel·lícula

 Imatges de la guerra a Ucraïna