L'Afganistan, 20 anys després de l'11-S. El Triangle

                                           

                                                                             

El Triangle, 8 de setembre de 2021

Xavier Rius Sant, periodista

Es compleixen vint anys dels atemptats de l’11-S que van tenir com a primera resposta l’ofensiva militar a l’Afganistan per capturar Bin Laden i fer fora el règim talibà que donava suport a Al-Qaida. Els Estats Units i la resta de països que, amb el vistiplau de l’ONU, van implicar-se en una missió militar, humanitària i política per construir un nou règim, s’han retirat d’una manera humiliant per l’equivocada estratègia de Joe Biden, i la voluntat d’aquest de complir el que va pactar a Qatar Donald Trump amb els talibans.

L’enfonsament de l’estat afganès, mentre molts dels que van creure en un nou Afganistan on es respectarien els drets humans i es donarien oportunitat a les dones intentaven agafar un avió en el caos de l’aeroport, ha generat dolor en els països occidentals que van creure en el que feien, van enviar-hi tropes, molts soldats hi van perdre la vida i van aportar-hi milions de dòlars per a la reconstrucció.

Mentre George Bush pare, el de la primera guerra de l’Iraq de 1991, feta amb el vistiplau de l’ONU, un cop expulsats de Kuwait els ocupants iraquians, va fer cas al general Norman Schwarzkopf quan tenia les tropes a punt d’ocupar Bagdad, que va aconsellar retirar-se, en no haver-hi ni un mandat, ni un pla per administrar l’Iraq si s’eliminava Saddam Hussein, George Bush fill, un any i mig després l’11-S, sense el mandat de l’ONU, va fer el contrari i va dissoldre temeràriament l’estat iraquià.

Amb els talibans derrotats i Bin Laden fugit, George Bush fill i els falcons de la Casa Blanca Donald Rumsfeld i Dick Cheney van inventar-se la història que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva i col·laborava amb Al-Qaida per envair l’Iraq. Mentre a l’Afganistan els EUA i l’ONU comptaven amb els senyors de la guerra i els líders tribals per crear una nova administració allà on els talibans no havien deixat res, Bush fill va ocupar l’Iraq sense el vistiplau de l’ONU, i va dissoldre l’estat iraquià, des de l’exèrcit fins a la policia, el sistema judicial i l’administració municipal, provocant un caos que només va servir per alimentar la insurgència i una nova guerra. Una insurgència que mutaria. I un insurgent, Abu Bakr al-Baghdadi, que havia estat empresonat el 2004 per les forces americanes a Camp Bucca, un cop alliberat va ser qui va crear el grup l’Estat Islàmic que actuaria també a Síria, i trencaria amb Al-Qaida per considerar-la massa tova.

Són diverses les causes de la ràpida victòria talibana aconseguida mentre l’Estat afganès es dissolia ell sol. Però la manera que Trump va pactar amb els talibans, menyspreant el Govern de Kabul, va debilitar encara més un Estat que no es podia sostenir per ell sol, per tres motius. Un era el tribalisme que fa que molts ciutadans sentin la fidelitat al seu grup per sobre de la lleialtat i el sentiment de pertinència a l’Estat comú. Aquest tribalisme o comunitarisme, com passa als eternament bloquejats Bòsnia i el Líban, és camp adobat per a la corrupció que mina encara més la necessària credibilitat dels ciutadans en l’Estat. La segona és que l’Afganistan se sostenia econòmicament gràcies al 40% del PIB que prové dels ajuts estrangers. Una economia que depèn del ajuts no pot caminar sola. I la tercera és que la principal font d’ingressos de l’Afganistan és l’opi, un mercat incompatible amb la transparència, i necessita la corrupció i el tribalisme per continuar fluint. Tot i això, molts creien que malgrat que part de l’ajuda es perdés pel camí, malgrat no ser clar i productiu com el Pla Marshall a Europa després de la Segona Guerra Mundial, valia la pena continuar fent-ho perquè no hi havia alternativa.

                              

Sense saber quin sistema governarà l’Afganistan, entre altres motius perquè els talibans no tenen ni idea com fer-ho, els EUA, que van pactar amb ells a Doha, diuen que han canviat i es coordinaran amb ells per combatre el terrorisme de la seva mutació, l’Estat Islàmic. Mentre Europa, que tem un nou èxode de refugiats, diu que sense reconèixer el règim, s’ha de mantenir l’ajuda i desbloquejar els fons retinguts perquè l’economia torni a fluir. Els talibans voldrien l’ajut de tecnòcrates i funcionaris turcs, saudites, qatarians o xinesos per posar en marxa l’administració i l’economia. Però, no ens enganyem, l’economia de l’Afganistan depèn de l’opi. I mentre les drogues siguin il·legals a la major part del món, el seu comerç i la corrupció que genera seran incompatibles amb qualsevol intent de crear un Estat sòlid.

                             

Emirat talibà inclusiu? Analitzo al Punt Avui el nou marc polític a l'Afganistán amb el talibans que volen el suport d'ex dirigents com Karzai o Abdul·là

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

 
Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dissabte 28 d'agost de 2021 

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

 Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

 

                                                            

Amb el president Ashraf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants d'Afghanistan. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de ToraBora.  

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

SORTIDA HUMILIANT, 20 ANYS DESPRÉS. Analitzo al Punt Avui la caiguda de Kabul, el caos de l'aeroport iels errors de la intel·ligència americana

  

Xavier Rius Sant, periodista

 El Punt Avui, dimarts 17 d'agost de 2021

Tenia part de raó el president Biden fa cinc setmanes, quan va afirmar que en la retirada de les tropes dels Estats Units de Kabul, que havia de concloure a finals d’agost, no hi hauria imatges de gent amuntegant-se al terrat de l’ambaixada, intentant pujar a un helicòpter com a Saigon. Assegurava que la retirada seria ordenada i es transferiria la seguretat a l’exèrcit afganès, que havia estat armat i entrenat. Efectivament, la imatge de la retirada no ha estat la dels terrats, sinó la del caos a l’aeroport de Kabul. A Saigon no es va produir la imatge de col·laboradors vietnamites penjant dels helicòpters en ple vol i morint. Ni la dels soldats disparant contra els civils per controlar l’ocupació de la massa, com ha passat a Kabul.

Amb els talibans amos de la ciutat i les ambaixades abandonades, a l’aeroport hi havia milers de persones desesperades. Avions comercials sense permís per enlairar-se i militars d’una vintena de països, entre els quals l’Estat SORTIDA HUMILIANT6, 20 ANYS DESPRÉSespanyol, tot esperant a Dubai el vistiplau dels controladors dels Estats Units per volar fins a Kabul i tenir pista lliure per recollir els seus nacionals, així com els col·laboradors afganesos i les seves famílies que han tingut la sort de poder arribar a la terminal. Atesa la complexitat de la situació, la tasca es podria allargar dies. Caldrà veure si, quan els últims marines que protegeixen l’aeroport intenten marxar amb els últims helicòpters i avions, encara queda gent desesperada a les pistes i què faran quan vegin que els abandonen.

El Pentàgon va recomanar a Biden que replantegés l’acord de retirada signat per l’administració de Trump amb els talibans, perquè creia que el país es podria descontrolar en un any i mig. Ni la CIA ni el Pentàgon van preveure que l’enfonsament seria tan ràpid ni que la conquesta talibana abastaria tot el país, sense que hagi quedat ni una facció de l’exèrcit, ni una milícia local mantenint la bandera de l’Afganistan i les seves institucions en un parell de regions frontereres. Una vegada més, s’ha demostrat inviable construir una democràcia a cop de bombardejos i suborns, com ja va passar a l’Iraq.

La intel·ligència dels Estats Units fa dècades que va d’error en error. Que l’administració dels Estats Units negociés directament amb els talibans d’esquena al fràgil govern afganès va donar legitimitat als fanàtics insurgents i va debilitar encara més l’exèrcit i les institucions de Kabul. Poc abans de la caiguda del xa de l’Iran el 1979, la CIA no va preveure que el país estava a les portes d’un esclat revolucionari. Tampoc mesos després, l’assalt a l’ambaixada de Teheran amb la crisi dels ostatges. Quan el xa protegit per Washington Reza Pahlavi fugia de Teheran el gener del 1979, el seu avió va tenir dificultats per enlairar-se per la quantitat d’or i de diners que portava a la bodega. Un problema tècnic similar al que va tenir diumenge el president de l’Afganistan, Ashraf Ghani, en pujar a l’helicòpter amb què va abandonar el palau presidencial rumb cap a l’Uzbekistan. Errors d’intel·ligència gegantins com el que va tenir l’administració de Bush el 2003, que no va voler veure que si dissolia l’exèrcit i l’estat iraquià, provocaria el caos i una guerra civil. Potser després del fiasco de Kabul, es plantejaran les coses de marera diferent quan vulgui efectuar la retirada americana de l’Iraq.

El fet que l’enfonsament de l’Afganistan i la humiliant fugida a l’aeroport passin dies abans del vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre, que van justificar les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, farà molt dolorosa aquesta commemoració als EUA i altres països que hi van enviar tropes, amb la pèrdua de milers de vides. També ingents quantitats de diners dedicades a fer un món més segur i donar oportunitats a les dones. Tant d’esforç i dolor no han servit de res.

 

KABUL PITJOR QUE SAIGON. Analitzo al Punt Avui la situació de l'Afaganistan després de la retirada militar dels Estats Units i l'ofensiva talibana contra el règim de Kabul que difícilment resistirà

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, divendres 6 d'agost de 2021  

A la pel·lícula 12 valents, del danès Nicolai Fuglsig, en la qual es narra la intervenció de dotze soldats de les forces especials nord-americanes a l’Afganistan dies després dels atacs de l’11 de setembre de 2001, combatent al costat del general de l’Aliança del Nord, Abdul Rashid Dostum, el general uzbek diu a l’oficial americà que comanda la unitat: “A l’Afganistan no hi ha decisions correctes. Som el cementiri de molts imperis. Vostès avui són amics, demà potser enemics. Els soldats dels Estats Units es convertiran aquí en una altra tribu, i seran uns covards si marxen i els nostres enemics si es queden.”

En complir-se vint anys dels atacs de l’11 de setembre de 2001 els Estats Units s’han retirat del país, no només sense derrotar Al-Qaida, sinó pactant amb els talibans la retirada, després que 2.451 americans perdessin la vida. Els talibans, a l’acord signat amb els Estats Units a Qatar, van garantir a l’exèrcit estranger aquella dita d’“enemic que fuig, pont de plata”. I quan fa un mes que van abandonar la seva principal fortalesa, l’aeròdrom de Bagram, els talibans ja han aconseguit el control de més de la meitat del país; controlen la majoria de passos fronterers, estan a punt d’entrar a Kandahar, segona ciutat del país, i executen policies i funcionaris afganesos a les localitats que conquereixen. I amb accions com l’atemptat de dimarts contra la residència del ministre de Defensa, Bismillah Khan Mohammadi, han deixat clar que pensen aplicar la seva justícia contra els membres del govern, l’exèrcit i l’administració afganesa quan recuperin Kabul.

Certament l’Afganistan ha sigut el cementiri d’imperis des d’Alexandre Magne, l’Imperi Britànic o la Unió Soviètica, i durant aquests vint anys els Estats Units no van ser capaços d’implementar un poder local i un estat mínimament cohesionat, donada la divisió ètnica del país i la corrupció generalitzada. Després de la derrota soviètica de 1989, part de la societat afganesa va rebre els talibans com uns alliberadors cansats dels enfrontaments entre els diferents senyors de la guerra. Però de seguida els talibans van mostrar la seva veritable cara imposant el terror, tancant les dones a casa, i perseguint a tots els qui no eren de l’ètnia paixtu o no compartien la seva visió de l’islam.

Rússia, penúltim imperi derrotat allà, i la Xina estan jugant les seves cartes en el que s’anomenava el Gran Joc de l’Àsia Central, començat pels imperis rus i britànic per controlar la regió, els seus recursos i les seves rutes. Així Pequín, a canvi d’un reconeixement dels talibans com a possible nou poder a Kabul, ha rebut la garantia que els talibans no donaran suport al moviment dels musulmans uigurs de la regió de Xinjiang, fronterera amb l’Afganistan. I Rússia ha negociat amb els talibans per tal que no desestabilitzin les repúbliques exsoviètiques de l’Uzbekistan, el Tadjikistan i el Turkmenistan i barrin el pas a Estat Islàmic.

Els Estats Units, abandonant el dèbil estat afganès, han evitat haver de fugir perdent més homes, però l’administració de Joe Biden i també les Nacions Unides i els dirigents dels altres països que van formar part de la coalició internacional, han de preveure com actuar, abans que la caiguda de Kabul sigui imminent, per evacuar el personal diplomàtic, assessors i personal local que ha treballat per ells, per tal que no es reprodueixin imatges com les de la fugida dels últims helicòpters des dels terrats de Saigon del 30 d’abril de 1975, amb milers de treballadors locals abandonats. Són vint mil els afganesos que han treballat pels Estats Units, l’ONU i altres organismes que han demanat abandonar el país, als quals caldria sumar 53.000 familiars. I és que mentre que el règim del Vietnam del Sud va aguantar dos anys des de la retirada de les tropes americanes, tot fa pensar que l’enfonsament de l’estat afganès i l’entrada dels talibans a Kabul podria ser cosa de setmanes i no hi ha ni un mar a 30 quilòmetres, ni una dotzena de portaavions per treure tanta gent en pocs dies. I mentre que les tropes del Vietnam del Nord van respectar mínimament el dret internacional en la seva entrada a Saigon, els talibans no sembla que pensin fer-ho. Recordem que quan hi van entrar per primer cop el setembre de 1996 van assaltar la seu de les Nacions Unides i van executar a molts que s’hi havien refugiat, entre els quals hi havia l’expresident afganès Mohammad Najibulá.