L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   

Leer en castellano en El Triangle.

Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.

La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.

Leer en castellano en El Triangle

                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.

Extremadura, la encrucijada para alejarse de Vox. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, jueves 11 de diciembre de 2025

Titula Javier Gallego su artículo en La Vanguardia del 9 de diciembre que “los barones del PP aconsejan a Guardiola hacer una campaña regional”. Los líderes territoriales del PP creen que centrar la campaña extremeña en elementos que tensionan la política española o trayendo a los mítines a Feijóo o Díaz Ayuso, ensombrece la gestión de María Guardiola, que salió reforzada tras la salida de Vox de los gobiernos regionales. Trayendo a Ayuso y Feijóo, se hablará mucho de una España que ven abocada al precipicio, y Santiago Abascal tendrá mucho que decir. Pero si se habla de la necesidad que el PP tenga la mayoría para aprobar los presupuestos que Vox bloqueó, y poder afrontar los retos que tiene la comunidad, Guardiola tiene mucho que ganar.

Las elecciones extremeñas, convocadas tras el bloqueo de Vox a la aprobación de los presupuestos, se producen siete años después de que Vox saliera de la marginalidad, consiguiendo doce escaños en las elecciones andaluzas de diciembre de 2018, meses antes de que los de Abascal irrumpieran en el Congreso. En diciembre de 2018 todavía no había comenzado el juicio en el Supremo a los líderes independentistas en el que Javier Ortega Smith, ejerciendo de acusación popular, ganó una cuota de telediario que tuvo mucho que ver con los buenos resultados que Vox obtendría en las elecciones de abril y noviembre de 2019. Aquellas elecciones andaluzas de diciembre de 2018 se convocaron tras romper Ciudadanos con la presidenta socialista Susana Díaz, a la que los de Rivera reprochaban que el PSOE hubiera conseguido la mayoría necesaria para desalojar a Mariano Rajoy de la Moncloa, pactando y consiguiendo los votos de los supuestos amigos de ETA, Bildu, y de los partidos catalanes, Junts y Esquerra, que querían romper España. Y durante la campaña electoral andaluza de 2018 poco se habló de problemas reales de Andalucía como la corrupción, infraestructuras, la agricultura y la mano de obra necesaria inmigrante o autóctona para la misma, la pesca o la industria. Se habló y mucho de la supuesta traición del PSOE por haber pactado con los amigos de ETA y los que querían romper España. Incluso se creó el bulo que en las escuelas catalanas se prohibía ir al baño a los nietos de los andaluces que emigraron a Catalunya el siglo pasado, si lo pedían hablando español.

Y, por cierto, en relación con los acuerdos con Bildu y el PNV, y del largo proceso liderado por Rodríguez Zapatero para que ETA se autodisolviera, vale la pena ver series como “La Frontera” emitida estos días por Televisión Española, y otras películas recientes como “La infiltrada”, para enorgullecernos de que ese terrorismo terminara hace catorce años. Vergüenza tendría que darles a aquellos dirigentes o ex dirigentes del PP que, refiriéndose a pactos o acuerdos del PSOE con Bildu o a la situación de Catalunya, afirman que ETA está más viva que nunca, más allá que con ello el PP refuerce los argumentos de Abascal y de grupos extraparlamentarios como Núcleo Nacional.

Leer en La Vanguardia

                    

Entrevista al Punt Avui sobre el llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres"

Entrevista que em fa Pere Bosch sobre el llibre al Punt Avui, publicada el dissabte 12 d'abril de 2025. Clica aquí per llegir-la al Punt Avui 

                

Xavier Rius Sant

 

Periodista i autor del llibre “Aliança Catalana: els nostres ultres”

“El discurs més xenòfob d’Aliança Catalana no està en el programa”

 Acaba de publicar un llibre en què ressegueix l’evolució de l’extrema dreta a Catalunya i el sorgiment d’Aliança Catalana

 Defensa que la formació política liderada per Sílvia Orriols “ocupa un espai que la resta de partits sovint deixen buit”

Pere Bosch i Cuenca - Barcelona, 12 dabril de 2025

Ens trobem amb Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) a la llibreria Laie, al carrer Pau Claris de Barcelona. És un espai tranquil, ideal per prendre un cafè o un refrigeri envoltat de llibres. I, en qualsevol cas, es tracta d’un lloc molt més plàcid que el que va escollir fa pocs dies per parlar amb un altre mitjà de comunicació. En aquella ocasió es va citar en un bar situat molt a prop de l’ajuntament de Ripoll i l’entrevista es va veure afectada per algunes interferències. El segon tinent d’alcaldia li va aixecar el dit del mig i el va acusar reiteradament de “mentider” pel llibre que acaba de publicar, titulat Aliança Catalana: els nostres ultres.

Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir? Ultres, extrema dreta, xenòfobs...t a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?

Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.

En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.

Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.

El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.

Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.

Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?

L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.

En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?

És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.

En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?

Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins

I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?

En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.

En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...

El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.

I en el cas del Parlament?

La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.

Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?

El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.

Una veu crítica

Pels drets humans

En el seu blog, Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) es defineix com a “periodista i escriptor especialitzat en conflictes internacionals, immigració, terrorisme i ultradreta”. També hi recorda que va treballar 32 anys com a professor de geografia i història i que va estar vinculat a moviments pacifistes durant els anys vuitanta i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes. A més a més, ha col·laborat en un munt de mitjans de comunicació i té una sòlida producció bibliogràfica, en bona part centrada en la gestió migratòria i el sorgiment dels partits xenòfobs. Fa tres anys va publicar Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (Pòrtic) i Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal). També va fer una incursió en el món de la ficció amb la novel·la Amor a la carta (Raima, 2012).

Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?

Ultres, extrema dreta, xenòfobs... Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.

En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.

Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.

El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.

Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.

Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?

L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.

En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?

És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.

En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?

Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins

I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?

En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.

En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...

El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.

I en el cas del Parlament?

La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.

Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?

El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.

Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?

Ultres, extrema dreta, xenòfobs... Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.

En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.

Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.

El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.

Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.

Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?

L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.

En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?

És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.

En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?

Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins

I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?

En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.

En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...

El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.

I en el cas del Parlament?

La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.

Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?

El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui 

         

FRANÇA INGOVERABLE, EUROPA DÈBIL. El Triangle. Victòria d'un Macron afeblit. Si Melenchon i Le Pen obtenen bons resultats a les legislatives, podria donar-se una cohabitació impossible amb Macron que debilitaria França i Europa

 

El Triangle, 4 de maig de 2022

Xavier Rius Sant, periodista 

La Unió Europea va respirar després de la victòria d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen el 24 d’abril, que va obtenir un 58,5% pel 41,5% de la candidata ultra. Però tot i la derrota de la líder de Reagrupament Nacional (RN), Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va vèncer Le Pen amb un 66% de vots davant del 33%, ara aquesta n’ha obtingut un 41,5%, i ja ha anunciat que el RN lluitarà per ser determinant a l’Assemblea Nacional, on també entrarà amb força la França Insubmisa de ­Jean-Luc Mélenchon, que va ser la tercera força a la primera ronda de les presidencials i ara diu aspirar a ser primer ministre. Si a la segona volta de les presidencials una part important dels votants de Mélenchon van votar Macron per barrar el pas a Le Pen, ara sense la por que Le Pen sigui la màxima mandatària de França, no regalaran vots a Macron a les eleccions legislatives, que se celebraran els dies 12 i 19 de juny.

Mélenchon confia que seran els socialistes que s’han quedat orfes de partit, els comunistes, ecologistes i molts ciutadans desencantats els que acabaran votant el seu projecte anticapitalista. Si Le Pen i Mélenchon obtenen bons resultats, poden posar les coses molt difícils a Macron en l’actual context de crisi econòmica i social, amb l’increment dels preus dels carburants per la guerra d’Ucraïna i els reptes difícils que hauran d’afrontar la UE i les institucions comunitàries davant el desafiament de Putin. És una realitat que ni Mélenchon ni Le Pen recolzarien determinats sacrificis que demani Brussel·les, per culpa de l’encariment dels carburants, ni donaran el seu vistiplau a les directrius comunitàries.

En la legislatura que acaba, La República en Marxa de Macron té 351 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. La majoria absoluta està en 289 diputats. 135 són ara de la dreta tradicional dels Republicans, 44 dels socialistes i 11 comunistes, mentre que Mélenchon en té 17, i Le Pen, 8. Però amb la desaparició a la primera volta de les presidencials de socialistes i republicans, el nou escenari serà totalment diferent i no té per què ser favorable de nou a Macron. Si es dona una cohabitació, no serà com les de Mitterrand, Chirac i Jospin, en què els líders dels dos principals partits d’estat es podien entendre. I és que els projectes de Le Pen, Mélenchon i Macron són totalment antagònics entre si, més enllà que Mélenchon i Le Pen coincideixen en les crítiques a Brussel·les i el no a la política neoliberal de Macron.

La mecànica de les eleccions legislatives és diferent que la de les presidencials, i poden passar a la segona volta no només dos candidats, sinó tres o quatre, més enllà que sovint dies abans algun d’aquests es retira i demana el vot per una altra força amb qui ha acordat el canvi de cromos. Jo em retiro aquí i demano el vot per tu, a canvi que allà ho facis tu a favor del meu partit. Però per la incompatibilitat de projectes, ni els candidats de Macron es retiraran demanant el vot per Mélenchon, ni els de Mélenchon ho faran demanant el vot per Macron o Le Pen. El resultat final de la segona volta pot donar una Assemblea en què ni Macron tingui una majoria suficient per imposar un primer ministre del seu partit, ni tampoc una Assemblea dominada per un altre partit, com passava amb les cohabitacions de republicans i socialistes, de manera que al final sempre es podia arribar a un acord.

Amb el Partit Socialista i els Republicans desapareguts, hi pot haver un Parlament inestable o un Macron havent d’entendre’s amb Mélenchon, que seria com un PP o Ciutadans governant amb l’ala esquerra de Podemos. Si ja hauria estat letal per a la UE i els seus valors que Le Pen hagués obtingut la presidència, amb la marxa enrere a la lliure circulació, la supressió d’aranzels i l’expulsió d’immigrants, també ho pot ser un Consell de Ministres i una Assemblea Nacional incapaços d’acordar polítiques amb el president Macron, mentre Putin i Le Pen es freguen les mans. Tot és susceptible d’empitjorar. Res feia pensar que en sortir de la pandèmia Europa viuria una guerra com la d’Ucraïna amb la crisi de refugiats i una nova crisi econòmica i energètica. Sent França i Alemanya els pilars o motors de la Unió Europea que vol debilitar Putin, si França resulta ingovernable tots en patirem les conseqüències.

                                                              

Leer en castellano en el Triangle

 4 de mayo de 2022, Xavier Rius Sant

La Unión Europea respiró tras la victoria de Emmanuel Macron frente a Marine Le Pen el 24 de abril, que obtuvo un 58,5% por el 41,5% de la candidata ultra. Pero a pesar de la derrota de la líder de Reagrupamiento Nacional (RN), Macron ha quedado debilitado, ya que mientras que hace cinco años venció a Le Pen con un 66% de votos frente al 33%, ahora ésta ha obtenido un 41, 5%, y ya ha anunciado que el RN luchará por ser determinante en la Asamblea Nacional, donde también entrará con fuerza la Francia Insumisa de Jean-Luc Mélenchon, que fue la tercera fuerza en la primera ronda de las presidenciales y ahora dice aspirar a ser primer ministro. Si en la segunda vuelta de las presidenciales una parte importante de los votantes de Mélenchon votaron a Macron para cerrar el paso a Le Pen, ahora sin el temor de que Le Pen sea la máxima mandataria de Francia, no regalarán votos a Macron en las elecciones legislativas, que se celebrarán los días 12 y 19 de junio.

Mélenchon confía en que serán los socialistas que se han quedado huérfanos de partido, los comunistas, ecologistas y muchos ciudadanos desencantados los que acabarán votando su proyecto anticapitalista. Si Le Pen y Mélenchon obtienen buenos resultados, pueden poner las cosas muy difíciles a Macron en el actual contexto de crisis económica y social, con el incremento de los precios de los carburantes por la guerra de Ucrania y los retos difíciles que tendrán afrontar la UE y las instituciones comunitarias frente al desafío de Putin. Es una realidad que ni Mélenchon ni Le Pen apoyarían determinados sacrificios que pida Bruselas, por culpa del encarecimiento de los carburantes, ni darán su visto bueno a las directrices comunitarias.

En la legislatura que termina, La República en Marcha de Macron tiene 351 de los 577 escaños de la Asamblea Nacional. La mayoría absoluta está en 289 diputados. 135 son ahora de la derecha tradicional de los Republicanos, 44 de los socialistas y 11 comunistas, mientras que Mélenchon tiene 17, y Le Pen, 8. Pero con la desaparición en la primera vuelta de las presidenciales de socialistas y republicanos, el nuevo escenario será totalmente diferente y no tiene por qué ser favorable de nuevo a Macron. Si se da una cohabitación, no será como las de Mitterrand, Chirac y Jospin, en las que los líderes de los dos principales partidos de estado podían entenderse. Y es que los proyectos de Le Pen, Mélenchon y Macron son totalmente antagónicos entre sí, más allá de que Mélenchon y Le Pen coinciden en las críticas a Bruselas y el no a la política neoliberal de Macron.

La mecánica de las elecciones legislativas es diferente que la de las presidenciales, pudiendo pasar a la segunda vuelta no sólo dos candidatos, sino tres o cuatro, más allá de que a menudo días antes alguno de éstos se retira y pide el voto por otra fuerza con quien ha acordado el cambio de cromos. Yo me retiro aquí y pido el voto por ti, a cambio de que allí lo hagas tú a favor de mi partido. Pero por la incompatibilidad de proyectos, ni los candidatos de Macron se retirarán pidiendo el voto por Mélenchon, ni los de Mélenchon lo harán pidiendo el voto por Macron o Le Pen. El resultado final de la segunda vuelta puede dar una Asamblea en la que ni Macron tenga una mayoría suficiente para imponer un primer ministro de su partido, ni tampoco una Asamblea dominada por otro partido, como ocurría con las cohabitaciones de republicanos y socialistas, de forma que al final siempre podía llegarse a un acuerdo.

Con el Partido Socialista y los Republicanos desaparecidos, puede haber un Parlamento inestable o un Macron teniendo que entenderse con Mélenchon, que sería como un PP o Ciudadanos gobernando con el ala izquierda de Podemos. Si ya habría sido letal para la UE y sus valores que Le Pen hubiera obtenido la presidencia, con la marcha atrás a la libre circulación, la supresión de aranceles y la expulsión de inmigrantes, también puede serlo un Consejo de Ministros y una Asamblea Nacional incapaces de acordar políticas con el presidente Macron, mientras Putin y Le Pen se frotan las manos. Todo es susceptible de empeorar. Nada hacía pensar que al salir de la pandemia Europa viviría una guerra como la de Ucrania con la crisis de refugiados y una nueva crisis económica y energética. Siendo Francia y Alemania los pilares o motores de la Unión Europea que quiere debilitar a Putin, si Francia resulta ingobernable todos sufriremos sus consecuencias.

Vídeo de la presentació del llibre "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox" a la llibreria Byron de Barcelona

Vídeo de la presentació del llibre "Els ultres són aquí" de Xavier Rius a la Llibreria Byron. Video presentación nuevo libro de Xavier Rius Sant, "Els ultres són aquí" "De Plataforma per Catalunya a Vox" en la Librería Byron de Barcelona

Clica per comprar el llibre a la Llibreria Byron. Comprar el libro en la librería Byron

Emirat talibà inclusiu? Analitzo al Punt Avui el nou marc polític a l'Afganistán amb el talibans que volen el suport d'ex dirigents com Karzai o Abdul·là

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

 
Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dissabte 28 d'agost de 2021 

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

 Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

 

                                                            

Amb el president Ashraf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants d'Afghanistan. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de ToraBora.  

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.