Després
de la tràgica mort de Patricia Heras, els
possibles errors judicials
del cas 4F, els
maltractaments denunciats i arxivats, i les possibles negligències
de responsables polítics, denunciats al documental "Ciutat morta", i de diversos processos penals que es segueixen
ara contra alguns agents, hi ha una sèrie de decisions polítiques de l'equip de govern de l'alcalde Joan Clos en relació a la Guàrdia Urbana
de Barcelona i les seves unitats especials d'antiavalots, els diürns UPAS (Unitat
de Policia Administrativa i Seguretat) i la
nocturna UNOC (Unitat Nocturna Operativa Centralitzada)
i l'ús que va fer
l'alcalde Clos d'aquests cossos com "guàrdia
pretoriana".
L'assumpció de missions antiavalots d'aquestes unitats
ha de remuntar-se al conflicte del conveni de
treballadors de l'Ajuntament en 1999.
Aquest conflicte va coincidir
amb els expedients
a bombers que s'havien negat a rentar la seva roba
impregnada de productes tòxics a la rentadora del
seu domicili.
Així, ja
que les protestes de funcionaris
i bombers incomodaven
a l'alcalde Joan Clos,
aquest va recórrer a la Unitat de Policia Administrativa i Seguretat i a la Unitat Nocturna Operativa Centralitzada,
amb seu a la Zona Franca, que posseïen material antiavalots
per missions en què els agents podien ser agredits
o necessitaven aplicar
la força, com el control de
l'entorn d'un camp de futbol, la persecució del top manta o els controls d'alcoholèmia en
zones d'oci.
D’aquesta manera pren força aquesta
unitat, els membres cobren un plus especial, que
els va convertir en el que es coneixia com la Guàrdia Pretoriana de l'alcalde. I no només van carregar
en diverses ocasions
contra bombers i funcionaris, sinó que també
contra una manifestació específica
de guàrdies urbans. I sempre que l'alcalde
sortia del consistori a realitzar un acte
o visitar un barri,
anava acompanyat de tres furgonetes d'aquestes unitats
per "protegir-lo" en cas de ser rebut amb pancartes o reivindicacions,
fos per funcionaris
municipals, fos per
veïns.
Quan va passar el conflicte del conveni municipal, aquestes
unitats especials a més d'exercir les seves funcions en relació a
la venda ambulant, tràfic de
drogues, actuar en grans aglomeracions
o participar en desallotjaments,
van continuar acompanyat a l'alcalde
Clos allà on anava,
donant una imatge molt diferent a la d'aquell Pasqual
Maragall que te'l
podies trobar passejant
amb bicicleta per la Carretera de les
Aigües a les 8 del matí, o que podia presentar-se muntat en la seva moto a
un acte. Així un alcalde que concorria a les eleccions amb
el controvertit eslògan de: "Farem de Barcelona la millor ciutat del
món", havia de circular per la mateixa, de manera habitual, acompanyat dels seus antisturbis. I en un context de
màxima confiança entre l'entorn
de l'alcalde i els
comandaments d’aquestes unitats, les queixes reiterades
per les males maneres
o suposats abusos realitzats per agents
d'aquest cos o
el desproporcionat ús de la força
en les seves actuacions, no eren presos
en consideració. I si arribaven al jutjat, eren
negats unànimement pel testimoni d'una infinitat d'agents. Sonada va ser
la polèmica política i mediàtica després de la càrrega policial i desallotjament al desembre de 2004, dels joves acampats a la
gespa del Palau de Pedralbes
reivindicant el compliment del 0,7% al Tercer Món, en un dia que Barcelona es va col·lapsar per la
pluja i la
calamarsa. Aquell dia que a Barcelona els semàfors
van deixar de funcionar per la tempesta, els
comandaments municipals van considerar prioritari fer servir aquestes unitats especials per desallotjar
a aquells "perroflautes".
Jo mateix vaig
ser víctima de la brutalitat d'un
agent d'aquest cos
durant la vaga general
del 20 de juny de 2002. Degudament
identificat com a periodista estava observant a
una vintena de metres com aquests antiavalots
carregaven contra una quinzena de militants de
la CGT que feien una asseguda a la Via Laietana,
al costat de la Catedral, i
un d'aquests agents va venir cap a mi i em
va donar diversos cops de porra. Agressió que malgrat comunicar jo
mateix minuts després
a un regidor de l'equip de govern
i realitzar diverses
queixar formals davant
l'alcalde, no es
va voler investigar, i de la que
l'alcalde no va considerar necessari
disculpar-se, ni tan sols després d'una pregunta
sobre aquesta agressió realitzada pel grup municipal
de CiU en el ple de
l'Ajuntament.
En aquells moments jo tenia molt bones relacions amb diversos agents de la Guàrdia Urbana, ja que havia participat al costat d'ells en el projecte d'ajuda humanitària a Kosovo el 1999, on agents d'aquest cos van estar conduint camions d'ajuda humanitària.
En aquells moments jo tenia molt bones relacions amb diversos agents de la Guàrdia Urbana, ja que havia participat al costat d'ells en el projecte d'ajuda humanitària a Kosovo el 1999, on agents d'aquest cos van estar conduint camions d'ajuda humanitària.
I per la meva participació en aquest projecte tenia accés a regidors i
càrrecs de responsabilitat de l'Ajuntament. I tots em van dir el mateix, que
aquestes unitats especials de la
Guàrdia Urbana tenien
la plena confiança de Joan Clos, eren
intocables i que el
millor que podia fer era oblidar-ho.
Ara després de l'emissió per la televisió catalana del documental La Ciutat
Morta, i de la difusió
que els agents que van testificar en el cas 4F han estat
condemnats i estan
a la presó per maltractaments,
de la difusió de certes actuacions del que va ser cap d'informació del cos, Víctor
Gibanel, i d'altres
casos de denúncies de presumptes abusos, sembla que la
ciutat desperti. Però més enllà que la justícia reobri
el cas 4F hi
ha la responsabilitat política
de qui, després de prendre aquest cos com a
guàrdia personal, potser com a contrapartida, va tolerar o ignorar
els mètodes d'actuació
de determinats agents, donant peu a una evident
impunitat.
Llegir en català a El Periódico
Tras la tragedia de la muerte de Patricia Heras,
los posibles errores judiciales del caso 4F, los malos tratos denunciados y
archivados, y las posibles negligencias de responsables políticos, denunciados
en el documental "Ciutat morta", y de diversos procesos penales
que se siguen ahora contra algunos agentes, están una serie de decisiones
políticas del equipo de gobierno del alcalde Joan Clos en relación a la Guardia
Urbana de Barcelona y sus dos unidades especiales de antidisturbios, los
diurnos UPAS (Unitat de Policia Administrativa i Seguretat) y la nocturna UNOC
(Unitat Nocturna Operativa Centralitzada) y el uso que hizo el alcalde Clos de
dichos cuerpos como “guardia pretoriana”.
La asunción de misiones antidisturbios de estas
unidades debe remontarse al conflicto del convenio de trabajadores del
Ayuntamiento en 1999. Este conflicto coincidió con los expedientes a bomberos
que se habían negado a lavar su ropa impregnada de productos tóxicos en la
lavadora de su domicilio. Así, puesto que las protestas de funcionarios y
bomberos incomodaban al alcalde Joan Clos, éste recurrió a la Unidad de Policía
Administrativa y Seguridad y a la Unidad Nocturna Operativa Centralizada, con
sede en Zona Franca, que poseían material antidisturbios para misiones en las
que los agentes podían ser agredidos o necesitaban aplicar la fuerza, como el
control del entorno de un campo de fútbol, la persecución del top manta o
los controles de alcoholemia en zonas de ocio. Así toma fuerza esta
unidad, cuyos miembros cobran un plus especial, que se les convirtió en lo que
se conocía como la Guardia Pretoriana del alcalde. Y no sólo cargaron en
diversas ocasiones contra bomberos y funcionarios, sino que también contra una
manifestación específica de guardias urbanos. Y siempre que el alcalde salía
del consistorio a realizar un acto o visitar un barrio, iba acompañado de tres furgonetas
de estas unidades para “protegerlo” en caso de ser recibido con pancartas o reivindicaciones,
fuese por funcionarios municipales, fuese por vecinos.
Cuando pasó el conflicto del convenio municipal,
estas unidades especiales además de ejercer sus funciones en relación a la
venta ambulante, trafico de drogas, actuar en grandes aglomeraciones o participar
en desalojos, continuaron acompañado al alcalde Clos allá donde iba, dando una
imagen muy distinta de la de aquel Pasqual Maragall que te lo podías encontrar
paseando en bicicleta por al Carretera de les Aigües a las 8 de la mañana, o
que podía presentarse montado en su moto a un acto. Así un alcalde que concurría
a las elecciones con el controvertido eslogan de: “Haremos de Barcelona la
mejor ciudad del mundo”, había de circular por la misma, de manera habitual,
acompañado de sus antisturbios. Y en un contexto de máxima confianza entre el
entorno del alcalde y los mandos de dichas unidades, las quejas reiteradas por
las malas maneras o supuestos abusos realizados por agentes de dicho cuerpo o el
desproporcionado uso de la fuerza en sus actuaciones, no eran tomados en
consideración, y si llegaban al juzgado eran negados unánimemente por el
testimonio de un sinfín de agentes. Sonada fue la polémica política y mediática
tras la carga policial y desalojo en diciembre de 2004, de los jóvenes
acampados en el césped del Palau de Pedralbes reivindicando el cumplimiento del
0,7% al Tercer Mundo, en un día que Barcelona se colapsó por la lluvia y el
granizo. Aquel día que en Barcelona los semáforos dejaron de funcionar por la
tormenta, los mandos municipales consideraron prioritario usar dichas unidades
especiales para desalojar a la vieja usanza a aquellos “perroflautas”.
Yo mismo fui víctima de la brutalidad de un agente
de dicho cuerpo durante la huelga general del 20 de junio de 2002. Debidamente
identificado como periodista estaba observando a una veintena de metros como
dichos antidisturbios cargaban contra una quincena de militantes de la CGT que
hacían una sentada en la Via Laietana a la altura de la Catedral, y uno de
estos agentes vino hacia mi y me propinó diversos porrazos. Agresión que pese a
comunicar yo mismo minutos después a un concejal del equipo de gobierno y
realizar diversas quejar formales ante el alcalde, no se quiso investigar y de la que el alcalde no consideró
necesario disculparse, ni siquiera, tras una pregunta sobre dicha agresión
realizada por el grupo municipal de CiU en el pleno del Ayuntamiento.
En aquellos momentos yo tenía muy buenas relaciones
con diversos agentes de la Guardia Urbana, dado que le había participado junto
a ellos en el proyecto de ayuda humanitaria en Kosovo en 1999, donde agentes de
este cuerpo estuvieron conduciendo camiones de ayuda humanitaria, y por mi participación
en dicho proyecto tenía acceso a concejales y cargos de responsabilidad del ayuntamiento.
Y todos me dijeron lo mismo, que estas unidades especiales de la Guardia Urbana
tenían la plena confianza de Joan Clos, eran intocables y que lo mejor que podía
hacer era olvidarlo.
Ahora tras la emisión por la televisión catalana
del documental La Ciutat Morta, y de la difusión que los agentes que
testificaron en el caso 4F han sido condenados y están en prisión por malos
tratos, de la difusión de ciertas actuaciones del que fue jefe de información
del cuerpo, Víctor Gibanel, y de otros casos de denuncias de presuntos abusos,
parece que la ciudad despierte. Pero más allá de que la justicia reabra el caso
4F está la responsabilidad política de quien, tras tomar dicho cuerpo como guardia
personal, toleró o ignoró los métodos de actuación de determinados agentes de
dicho cuerpo dando pie a una evidente impunidad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada