MALI, L'AFGANISTAN PROPER, publico aquest article al Punt Avui

Una guerra de baixa intensitat podria fer trontollar l'estabilitat de tota la regió

Xavier Rius,
La mort a mans de tropes txadianes dels dos principals líders d'Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) a Mali, Abdul-Hamid Abu Zeid i Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, significa a curt termini un afebliment dels grups islamistes i de contrabandistes que actuen contra les tropes malianes africanes i franceses, i contra els interessos occidentals a la regió. Però no ha de significar necessàriament que porti l'estabilització de la regió, atès que aquests grups vinculats o no a Al-Qaida i els grups de traficants d'armes, drogues i tabac, malgrat les seves diferències, tenen un enemic que els uneix.
De fet, l'any 2008, el llavors màxim líder d'AQMI, Abdul Malek Drukdel, que discrepava dels negocis de contraban de drogues, armes i tabac de Belmokhtar, va nomenar cap d'Al-Qaida al Sàhara Abu Zeid, i un any més tard Belmokhtar va dirigir el segrest dels cooperants Albert Vilalta, Roque Pascual i Alícia Gámez a Mauritània. Però, un cop els tuaregs islamistes d'Ansar al-Dine i les franquícies locals d'Al-Qaida, amb armes dels gaddafistes de Líbia, es van apoderar de la regió d'Azawad (al nord de Mali), i després avançaven cap a la capital, Bamako, les diferències van desaparèixer. I l'atac del 16 de gener dirigit per Belmokhtar a la planta de gas d'Algèria va significar, no només una mostra del lideratge de Belmokhtar davant la resta de grups, sinó, sobretot, la capacitat d'internacionalitzar el conflicte a tota la regió.
França hauria d'aconseguir que el govern de Bamako pactés una solució política amb els tuaregs del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad. Però París és conscient ara que tota la regió es podria convertir en un nou Afganistan, ja que, malgrat la mort de Belmokhtar i d'Abu Zeid, sorgiran nous lideratges. I com passava a l'Afganistan, mentre hi hagi un enemic comú, tots els grups, coordinats o pel seu compte, actuaran no només contra el feble exèrcit de Mali i les tropes internacionals, sinó, sobretot, contra els interessos energètics d'Occident a Mali, Mauritània, Algèria i el Níger, d'on prové el gas que consumeix el sud d'Europa i l'urani de les centrals nuclears franceses.
Es dóna una situació similar a la que es va viure en molts moments a l'Afganistan, amb la impossibilitat de les tropes internacionals i del feble exèrcit afganès de controlar les muntanyes i el desert, d'on sortien els grups armats que atacaven i posteriorment s'amagaven. I el Sàhara i el Sahel són una regió més àmplia que abasta tot el cor de l'Àfrica, i podria iniciar-se una llarga guerra de baixa intensitat amb uns grups que faran trontollar l'estabilitat de tota la regió i els interessos energètics d'Europa. Això, potser, no ho havien previst les tropes franceses quan van haver d'actuar a corre-cuita per evitar que els islamistes entressin a la capital de Mali.


Llegir al Punt avui, clica

TUAREGS, EL GAS I AL-QAIDA, publico aquest article al Punt Avui

 

Xavier Rius, Periodista. 22/1/2013

 Un soldat francès patrullant ahir pels carrers de la població de Diabaly, a Mali Foto: JOE PENNEY/REUTERS

Tot i les crítiques que es poden fer per la manera com Algèria ha actuat contra l'atac d'Al-Qaida del Magrib Islàmic, de Ben Mokhtar, a la planta de gas d'Ein Amenas, i de la pressa amb què França va iniciar l'ofensiva contra els salafistes que volien apoderar-se de la capital de Mali, si no s'haguessin fet aquestes accions la situació a tot l'Àfrica seria pitjor, donat que Al-Qaida seria ja a la capital, Bamako, i Algèria estaria negociant amb els terroristes i els hauria legitimat.
      L'atac a la planta de gas, per la manera com es va fer, no va ser una resposta decidida en 48 hores contra l'ofensiva a Mali. L'atac a Algèria era una acció que ja s'havia anat gestant des que la franquícia d'Al-Qaida al Magrib Islàmic i els tuaregs salafistes d'Ansar Dine es van quedar amb armes de Gaddafi i dels tuaregs que lluitaven amb el líder libi. I és que hi ha un encadenament entre la fi de la guerra a Líbia, la inestabilització de Mali i l'atac d'Algèria.
      Mali, amb unes fronteres artificials, dominat pels bambara, havia marginat els tuaregs, poble nòmada d'un milió i mig de persones, islamitzat parcialment i tardanament, en el qual les dones viuen en règim d'igualtat, i que havia protagonitzat revoltes contra els estats que tenen la sobirania del territori. I només una petita part d'aquests tenen nacionalitat de Mali.
       Dos mesos després de la caiguda de Gaddafi, els tuaregs laics del Moviment Nacional d'Azawad, amb armes de Líbia, inicien una revolta a Mali, fet que obligarà el president a negociar el repartiment de les riqueses. En aquest context, un grup de militars comet un cop d'estat contra el president Touré, que es aprofitat pel grup minoritari tuareg d'Ansar Dine (Defensors de la Fe) i de la franquícia d'Al-Qaida per arrabassar el control d'Azawad als tuaregs laics i avançar cap a Bamako, on hi ha un exèrcit dividit.
       Amb el vistiplau de l'ONU es va decidir enviar tropes africanes per aturar els rebels, que no només amenaçaven Mali, Algèria, el Marroc i els interessos energètics d'Europa, sinó també tot el cor d'Àfrica des del Níger fins al golf de Guinea, on la Xina té molt a dir. Al-Qaida del Magrib Islàmic, que s'havia limitat fins ara a segrestar occidentals a les zones que controla el Polisario i a Mali, es mostrava capaç d'establir el seu Afganistan a l'Àfrica, i desestabilitzar-la de l'Atlàntic a l'Índic. I la mostra d'aquesta capacitat d'atemptar ha estat l'atac a Algèria.Algèria ha actuat amb contundència perquè per res del món vol tornar als anys de la guerra civil. I la intervenció francesa era necessària, ja que sense París la missió africana hauria estat derrotada.
       Però ara la qüestió no és només afrontar els drets dels tuaregs. La qüestió és que França, Algèria i la comunitat internacional s'han implicat en una altra guerra en un desert sense fronteres amb unes coves on Al-Qaida guarda els arsenals de Gaddafi.
 Llegir al Punt Avui, clica

BREIVIK, LA TEORIA DE LA FERRADURA, article al Punt Avui

El Punt Avui

 21/04/12 02:00 - Periodista - Xavier Rius

 

La majoria de forces de l'extrema dreta xenòfoba europea, que fan del no a la immigració el centre del seu ideari, han anat assumint propostes econòmiques semblants a les que tenen o tenien grups comunistes i l'extrema esquerra: nacionalització de la banca, socialització de certes empreses, sortida de l'euro, etc. I quan se'ls pregunta per aquest canvi, ho justifiquen dient que la classificació de forces polítiques, amb el semicercle que ubica unes a la dreta, d'altres a l'esquerra, i l'extrema dreta i extrema esquerra totalment allunyades, ja no és vàlida. Per ells, que ara es fan dir “identitaris”, l'espectre polític es representa amb una ferradura on els extrems s'acosten i gairebé es toquen, cosa que justificaria la similitud de propostes econòmiques dels uns i dels altres. I d'alguna manera, tant l'extrema dreta com l'extrema esquerra compartien la seva lluita radical contra el “sistema”, encara que l'extrema dreta no tingui cap inconvenient d'aprofitar-se i beneficiar-se al màxim de les possibilitats que li dóna la democràcia que combat per créixer i nodrir-se dels avantatges legals de ser una força parlamentària.
Aquestes forces d'extrema dreta qualifiquen el multiculturalisme com un virus que destruirà Europa i Occident. Consideren la immigració una eina del capitalisme per destruir econòmicament les classes mitjanes i treballadores autòctones. I culpen les esquerres pel fet de defensar un model multicultural o intercultural, una societat de ciutadans de diferents orígens i creences amb igualtat de drets i deures.
Anders Behring Breivik, autor de la massacre d'Utoya, va manifestar dimarts passat, en començar el judici, que s'havia inspirat en la manera d'actuar d'Al-Qaida com a principal organització revolucionària actual. Una organització, debilitada per l'anomenada primavera àrab, que s'ha caracteritzat per sembrar el terror de manera indiscriminada i sense cap mena de compassió cap a les víctimes. I Breivik, com fa Al-Qaida quan justifica atacs indiscriminats contra la població, la fa responsable dels règims als quals combat.
Sorprèn que parli d'Al-Qaida com a font d'inspiració revolucionària, ja que Al-Qaida seria a l'extrem oposat de les seves idees. Però aquí aquest “croat” de l'extrema dreta xenòfoba fa realitat també l'anomenada teoria de la ferradura, ja que aplica un terrorisme similar i brutal, que el diferencia de la majoria de grups anomenats terroristes.
I aquesta similitud amb el terrorisme d'Al-Qaida, la va mostrar també en començar el judici, després de reconèixer els fets i dir que ho tornaria a fer, quan va demanar que o bé se l'absolgui com a “croat” que ha volgut salvar Europa o se'l condemni a mort. Com els terroristes d'Al-Qaida espera el reconeixent i el martiri, en una visió apocalíptica de la realitat. Una visió i una manera de fer similar a la de Mohamed Merah, fa un mes a Tolosa, en els seus atacs contra ciutadans jueus i musulmans. I no és casualitat que inicialment es pensés, per la manera d'actuar, que Merah era un “llop solitari” de l'extrema dreta i se'l comparés amb Breivik.
Psiquiatres i juristes poden debatre ara si Breivik i Merah són malalts mentals o il·luminats per una fe cega en una missió. Breivik va matar joves socialistes com a responsables d'un multiculturalisme, i Merah persones d'origen immigrant i musulmans per col·laboracionistes amb l'enemic –l'elecció de víctimes jueves va ser un pla B un cop no va ser possible matar un militar d'origen magribí–. Tots dos lluitaven pel mateix: contra una Europa de ciutadans diversos amb igualtat de drets i deures.
Link de l'article al Punt Avui