FRANÇA, ÚLTIMA OPORTUNITAT? El Triangle. Potser Macron va convocar eleccions pensant que guanyaria Bardella-Le Pen i com no podrien aconseguir suports seria uan antídot, i ara si macronistes i part del Nou Front Popular no pacten, potser Le Pen en sortirà beneficiada

                                                            

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 8 de juliol de 2024

Ahir al vespre quan es va saber que el Nou Front Popular havia estat la candidatura més votada, seguida dels macronistes d’Ensemble del president Emmanuel Macron, quedant en tercer lloc el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella, Twitter es va omplir del vídeo del fragment de la pel·lícula Casablanca, en el cafè Rick quan, mentre oficials alemanys canten un himne de victòria alemany, l’actor Paul Henreid que encarna el personatge del resistent txec Victor Laszlo, demana a l’orquestra que restava en silenci que toqui La Marsellesa, cosa que fan després de rebre el consentiment de Rick, Humphrey Bogart. Llavors tots els francesos es posen drets cantant l’himne de França superant als militars alemanys que callen derrotats. L’escena acaba amb tots el francesos cridant “Vive La France!”.

Aquesta escena molt més èpica i realista que el “No passaran!” que també molta gent va tuitejar ahir en conèixer els resultats, és segons va reconèixer l’ex dirigent del PP i fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, la seva escena de cinema favorita. El polític català ho va explicar fa trenta anys en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que les llavors joves Gemma Nierga, Susanna Griso i Fina Brunet entrevistaven cada setmana a un personatge masculí al que després li feien fer alguna prova. I en el programa confessà que cada cop que veia l’escena del cant de La Marsellesa al Cafè del Rick, se li escapaven les llàgrimes perquè representava el triomf del bé front el mal. Sabent que Vidal-Quadras havia dit en alguna entrevista que aquella era la seva pel·lícula favorita li van demanar que representés l’escena final del comiat al peu de l’avió amb la Susanna Griso fent d’Ilsa, el personatge d’Ingrid Bergman, i ell de Rick, Humphrey Bogart. Representació que va quedar magnífica.

No sé ahir que deuria pensar Vidal Quadras en veure que Twitter s’omplia de la seva escena favorita per celebrar que el Reagrupament Nacional de Le Pen havia estat derrotat quedant en tercer lloc, gràcies al sacrifici que van fer milions de votants conservadors que, perquè el bé derrotés el mal en segona volta van votar el Front Popular en les circumscripcions que el partit de Macron s’havia retirat. I gràcies també a que en aquelles que qui es va retirar va ser el Nou Front Popular, els seus votants no van dubtar en votar el centre dreta conservador. Vidal Quadras ha mantingut aquests últims anys unes bones relacions i una equidistància entre Vox i el PP, però no tinc cap dubte que ell ahir a França hagués optat per Le Pen i Bardella, si l’alternativa hagués estat votar a l’esquerra. I si hagués hagut de triar entre un candidat macronista i un lepenista, crec que hagués optat pel de Reagrupament Nacional de la mateixa manera que el PP no té cap problema per pactar arreu amb Vox.

Aquesta consideració que el Front Nacional i també els seus amics com Vox, Meloni o Orbán és el mal, es va demostrar ahir que la tenen milions i milions de francesos que tenen clar que Le Pen, encara que sigui més moderna que Meloni o Vox en qüestions com l’avortament o el matrimoni homosexual, és el mal. Tenen clar que el Reagrupament Nacional és un cavall de Troia que vol destruir els valors de la República Francesa i del projecte europeu.

Molts pensàvem que com deien les enquestes, Bardella potser seria la força més votada, si bé no tindria majoria per governar, cosa que provocaria una dificultat per governar o fins i tot per que Macron dubtés de nomenar-lo Primer Ministre si quedava molt lluny dels 289 escons i això causaria una situació d’inestabilitat institucional.

L’escenari ara és diferent, Bardella i Le Pen només han aconseguit 143 escons, però cal un acord entre el Nou Front Popular de Mélenchon i els macronistes de Gabriel Attal. I aquí hi ha el principal escull, que Mélenchon té un model i unes maneres poc propícies al pacte i, a més, la seva estratègia no es compartida pel socialistes, comunistes i ecologistes que formaven part juntament amb la França Insubmisa del Nou Front Popular. L’única opció viable seria que el nou primer ministre tingués el suport del centre i la dreta i dels socialistes, ecologistes i potser comunistes, sense el rebuig frontal de Mélenchon. Però si Mélenchon s’hi oposa, es genera una situació ingovernable i s’han de repetir eleccions d’aquí un any. Si això passa, el que sembla evident és que molts francesos conservadors que van votar l’esquerra per evitar el triomf de Bardella, el mal, potser es quedaran a casa i s’abstindran.

Es diu que Macron va dissoldre l’Assemblea Nacional pensant que guanyaria sense una majoria suficient Bardella, el Reagrupament Nacional seria incapaç de governar, i això motivaria que en les presidencials de 2027 i en unes hipotètiques parlamentàries avançades Le Pen s’enfonsés. Però ara els qui han de passar la prova són les esquerres i els seus. De fet, només si ara amb un clima de pau institucional els socialistes, ecologistes i el centre dreta es recuperen i ocupen els espais que van deixar buits, es podrà evitar que en les presidencials de 2027 o en unes noves eleccions parlamentàries, Le Pen i Bardella obtinguin els vots que les enquestes els hi donaven i es facin amb el poder a França.

Per cert, si a la Catalunya Nord tots els escons han anat pel Reagrupament Nacional que des d’ajuntaments com el de Perpinyà està eliminant tot el que queda de cultura catalana i havia anunciat que si ells governaven expulsarien a Puigdemont, al País Basc francès els tres escons han anat pel Front Popular que allà feia campanya també en eusquera i utilitzant la sigla bilingüe “Front Popular-Fronte Herritar”.

Xavier Rius Sant, ves al Triangle

Francia, ¿última oportunidad?

Xavier Rius Sant, El Triangle 8 de julio de 2024

Anoche cuando se supo que el Nuevo Frente Popular había sido la candidatura más votada, seguida de los macronistas de Ensemble del presidente Emmanuel Macron, quedando en tercer lugar el Reagrupamiento Nacional de Marine Le Pen y Jordan Bardella, Twitter se llenó del vídeo del fragmento de la película Casablanca, en el café Rick cuando, mientras oficiales alemanes cantan un himno de victoria alemán, el actor Paul Henreid que encarna al personaje del resistente checo Victor Laszlo, pide a la orquesta que permanecía en silencio que toque La Marsellesa, algo que hacen después de recibir el consentimiento de Rick, Humphrey Bogart. Entonces todos los franceses se ponen de pie cantando el himno de Francia superando a los militares alemanes que callan derrotados. La escena termina con todos los franceses gritando “Vive La France!”.

Esta escena mucho más épica y realista que el “¡No pasarán!” que también mucha gente tuiteó ayer al conocer los resultados, es según reconoció el ex dirigente del PP y fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, su escena de cine favorita. El político catalán lo explicó hace treinta años en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que las entonces jóvenes Gemma Nierga, Susanna Griso y Fina Brunet entrevistaban cada semana a un personaje masculino al que después le hacían hacer alguna prueba . Y en el programa confesó que cada vez que veía la escena del canto de La Marsellesa en el Café de Rick, se le escapaban las lágrimas porque representaba el triunfo del bien frente al mal. Sabiendo que Vidal-Quadras había dicho en alguna entrevista que esa era su película favorita le pidieron que representara la escena final de la despedida al pie del avión con Susanna Griso haciendo de Ilsa, el personaje de Ingrid Bergman, y él de Rick, Humphrey Bogart. Representación que quedó magnífica.

No sé ayer que pensaría Vidal Quadras al ver que Twitter se llenaba de su escena favorita para celebrar que el Reagrupamiento Nacional de Le Pen había sido derrotado quedando en tercer lugar, gracias al sacrificio que hicieron millones de votantes conservadores que, para que el bien derrotara el mal en segunda vuelta votaron al Frente Popular en las circunscripciones en que el partido de Macron se había retirado. Y gracias también a que en aquellas que quien se retiró fue el Nuevo Frente Popular, sus votantes no dudaron en votar al centro derecha conservador. Vidal Quadras ha mantenido en estos últimos años unas buenas relaciones y una equidistancia entre Vox y PP, pero no me cabe duda de que él ayer en Francia hubiera optado por Le Pen y Bardella, si la alternativa hubiera sido votar a la izquierda. Y si hubiera tenido que elegir entre un candidato macronista y uno lepenista, creo que hubiera optado por el de Reagrupament Nacional al igual que el PP no tiene ningún problema para pactar por todas partes con Vox.

Esa consideración de que el Frente Nacional y también sus amigos como Vox, Meloni u Orbán es el mal, se demostró ayer que la tienen millones y millones de franceses que tienen claro que Le Pen, aunque sea más moderna que Meloni o Vox en cuestiones como el aborto o el matrimonio homosexual, es el mal. Tienen claro que el Reagrupament Nacional es un caballo de Troya que quiere destruir los valores de la República Francesa y del proyecto europeo.

Muchos pensábamos que como decían las encuestas, Bardella quizás sería la fuerza más votada, si bien no tendría mayoría para gobernar, lo que provocaría una dificultad para gobernar o incluso para que Macron dudara de nombrarle Primer Ministro si quedaba muy lejos de los 289 escaños, lo que causaría una situación de inestabilidad institucional. El escenario ahora es diferente, Bardella y Le Pen sólo han conseguido 143 escaños, pero es necesario un acuerdo entre el Nuevo Frente Popular de Mélenchon y los macronistas de Gabriel Attal. Y ahí está el principal escollo, que Mélenchon tiene un modelo y unas maneras poco propicias al pacto y, además, su estrategia no es compartida por los socialistas, comunistas y ecologistas que formaban parte junto con la Francia Insumisa del Nuevo Frente Popular. Por lo que la única opción viable sería que el nuevo primer ministro tuviera el apoyo del centro y la derecha y de los socialistas, ecologistas y quizás comunistas, sin el rechazo frontal de Mélenchon. Pero si Mélenchon se opone, se genera una situación ingobernable y hay que repetir elecciones en un año y parece evidente que muchos franceses conservadores que votaron a la izquierda para evitar el triunfo de Bardella, el mal, quizá se quedarían en casa y se abstendrían.

Se dice que Macron disolvió la Asamblea Nacional pensando que ganaría sin una mayoría suficiente Bardella, el Reagrupamiento Nacional sería incapaz de gobernar, lo que motivaría que en las presidenciales de 2027 y en unas hipotéticas parlamentarias avanzadas Le Pen se hundiría. Pero ahora quienes deben pasar la prueba son las izquierdas y los suyos. De hecho, sólo si ahora con un clima de paz institucional los socialistas, ecologistas y el centro derecha se recuperan y ocupan los espacios que dejaron vacíos, se podrá evitar que en las presidenciales de 2027 o en unas nuevas elecciones parlamentarias, Le Pen y Bardella obtengan los votos que las encuestas les daban y se hagan con el poder en Francia.

Por cierto, si en la Catalunya Nord todos los escaños han ido al Reagrupament Nacional que desde ayuntamientos como el de Perpiñán está eliminando todo lo que queda de cultura catalana y había anunciado que si ellos gobernaban expulsarían a Puigdemont, en el País Vasco francés los tres escaños han ido al Frente Popular que allí hacía campaña también en euskera y utilizando la sigla bilingüe “Frente Popular-Fronte Herritar”.

 

Leer en El Triangle

FRANÇA INGOVERABLE, EUROPA DÈBIL. El Triangle. Victòria d'un Macron afeblit. Si Melenchon i Le Pen obtenen bons resultats a les legislatives, podria donar-se una cohabitació impossible amb Macron que debilitaria França i Europa

 

El Triangle, 4 de maig de 2022

Xavier Rius Sant, periodista 

La Unió Europea va respirar després de la victòria d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen el 24 d’abril, que va obtenir un 58,5% pel 41,5% de la candidata ultra. Però tot i la derrota de la líder de Reagrupament Nacional (RN), Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va vèncer Le Pen amb un 66% de vots davant del 33%, ara aquesta n’ha obtingut un 41,5%, i ja ha anunciat que el RN lluitarà per ser determinant a l’Assemblea Nacional, on també entrarà amb força la França Insubmisa de ­Jean-Luc Mélenchon, que va ser la tercera força a la primera ronda de les presidencials i ara diu aspirar a ser primer ministre. Si a la segona volta de les presidencials una part important dels votants de Mélenchon van votar Macron per barrar el pas a Le Pen, ara sense la por que Le Pen sigui la màxima mandatària de França, no regalaran vots a Macron a les eleccions legislatives, que se celebraran els dies 12 i 19 de juny.

Mélenchon confia que seran els socialistes que s’han quedat orfes de partit, els comunistes, ecologistes i molts ciutadans desencantats els que acabaran votant el seu projecte anticapitalista. Si Le Pen i Mélenchon obtenen bons resultats, poden posar les coses molt difícils a Macron en l’actual context de crisi econòmica i social, amb l’increment dels preus dels carburants per la guerra d’Ucraïna i els reptes difícils que hauran d’afrontar la UE i les institucions comunitàries davant el desafiament de Putin. És una realitat que ni Mélenchon ni Le Pen recolzarien determinats sacrificis que demani Brussel·les, per culpa de l’encariment dels carburants, ni donaran el seu vistiplau a les directrius comunitàries.

En la legislatura que acaba, La República en Marxa de Macron té 351 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. La majoria absoluta està en 289 diputats. 135 són ara de la dreta tradicional dels Republicans, 44 dels socialistes i 11 comunistes, mentre que Mélenchon en té 17, i Le Pen, 8. Però amb la desaparició a la primera volta de les presidencials de socialistes i republicans, el nou escenari serà totalment diferent i no té per què ser favorable de nou a Macron. Si es dona una cohabitació, no serà com les de Mitterrand, Chirac i Jospin, en què els líders dels dos principals partits d’estat es podien entendre. I és que els projectes de Le Pen, Mélenchon i Macron són totalment antagònics entre si, més enllà que Mélenchon i Le Pen coincideixen en les crítiques a Brussel·les i el no a la política neoliberal de Macron.

La mecànica de les eleccions legislatives és diferent que la de les presidencials, i poden passar a la segona volta no només dos candidats, sinó tres o quatre, més enllà que sovint dies abans algun d’aquests es retira i demana el vot per una altra força amb qui ha acordat el canvi de cromos. Jo em retiro aquí i demano el vot per tu, a canvi que allà ho facis tu a favor del meu partit. Però per la incompatibilitat de projectes, ni els candidats de Macron es retiraran demanant el vot per Mélenchon, ni els de Mélenchon ho faran demanant el vot per Macron o Le Pen. El resultat final de la segona volta pot donar una Assemblea en què ni Macron tingui una majoria suficient per imposar un primer ministre del seu partit, ni tampoc una Assemblea dominada per un altre partit, com passava amb les cohabitacions de republicans i socialistes, de manera que al final sempre es podia arribar a un acord.

Amb el Partit Socialista i els Republicans desapareguts, hi pot haver un Parlament inestable o un Macron havent d’entendre’s amb Mélenchon, que seria com un PP o Ciutadans governant amb l’ala esquerra de Podemos. Si ja hauria estat letal per a la UE i els seus valors que Le Pen hagués obtingut la presidència, amb la marxa enrere a la lliure circulació, la supressió d’aranzels i l’expulsió d’immigrants, també ho pot ser un Consell de Ministres i una Assemblea Nacional incapaços d’acordar polítiques amb el president Macron, mentre Putin i Le Pen es freguen les mans. Tot és susceptible d’empitjorar. Res feia pensar que en sortir de la pandèmia Europa viuria una guerra com la d’Ucraïna amb la crisi de refugiats i una nova crisi econòmica i energètica. Sent França i Alemanya els pilars o motors de la Unió Europea que vol debilitar Putin, si França resulta ingovernable tots en patirem les conseqüències.

                                                              

Leer en castellano en el Triangle

 4 de mayo de 2022, Xavier Rius Sant

La Unión Europea respiró tras la victoria de Emmanuel Macron frente a Marine Le Pen el 24 de abril, que obtuvo un 58,5% por el 41,5% de la candidata ultra. Pero a pesar de la derrota de la líder de Reagrupamiento Nacional (RN), Macron ha quedado debilitado, ya que mientras que hace cinco años venció a Le Pen con un 66% de votos frente al 33%, ahora ésta ha obtenido un 41, 5%, y ya ha anunciado que el RN luchará por ser determinante en la Asamblea Nacional, donde también entrará con fuerza la Francia Insumisa de Jean-Luc Mélenchon, que fue la tercera fuerza en la primera ronda de las presidenciales y ahora dice aspirar a ser primer ministro. Si en la segunda vuelta de las presidenciales una parte importante de los votantes de Mélenchon votaron a Macron para cerrar el paso a Le Pen, ahora sin el temor de que Le Pen sea la máxima mandataria de Francia, no regalarán votos a Macron en las elecciones legislativas, que se celebrarán los días 12 y 19 de junio.

Mélenchon confía en que serán los socialistas que se han quedado huérfanos de partido, los comunistas, ecologistas y muchos ciudadanos desencantados los que acabarán votando su proyecto anticapitalista. Si Le Pen y Mélenchon obtienen buenos resultados, pueden poner las cosas muy difíciles a Macron en el actual contexto de crisis económica y social, con el incremento de los precios de los carburantes por la guerra de Ucrania y los retos difíciles que tendrán afrontar la UE y las instituciones comunitarias frente al desafío de Putin. Es una realidad que ni Mélenchon ni Le Pen apoyarían determinados sacrificios que pida Bruselas, por culpa del encarecimiento de los carburantes, ni darán su visto bueno a las directrices comunitarias.

En la legislatura que termina, La República en Marcha de Macron tiene 351 de los 577 escaños de la Asamblea Nacional. La mayoría absoluta está en 289 diputados. 135 son ahora de la derecha tradicional de los Republicanos, 44 de los socialistas y 11 comunistas, mientras que Mélenchon tiene 17, y Le Pen, 8. Pero con la desaparición en la primera vuelta de las presidenciales de socialistas y republicanos, el nuevo escenario será totalmente diferente y no tiene por qué ser favorable de nuevo a Macron. Si se da una cohabitación, no será como las de Mitterrand, Chirac y Jospin, en las que los líderes de los dos principales partidos de estado podían entenderse. Y es que los proyectos de Le Pen, Mélenchon y Macron son totalmente antagónicos entre sí, más allá de que Mélenchon y Le Pen coinciden en las críticas a Bruselas y el no a la política neoliberal de Macron.

La mecánica de las elecciones legislativas es diferente que la de las presidenciales, pudiendo pasar a la segunda vuelta no sólo dos candidatos, sino tres o cuatro, más allá de que a menudo días antes alguno de éstos se retira y pide el voto por otra fuerza con quien ha acordado el cambio de cromos. Yo me retiro aquí y pido el voto por ti, a cambio de que allí lo hagas tú a favor de mi partido. Pero por la incompatibilidad de proyectos, ni los candidatos de Macron se retirarán pidiendo el voto por Mélenchon, ni los de Mélenchon lo harán pidiendo el voto por Macron o Le Pen. El resultado final de la segunda vuelta puede dar una Asamblea en la que ni Macron tenga una mayoría suficiente para imponer un primer ministro de su partido, ni tampoco una Asamblea dominada por otro partido, como ocurría con las cohabitaciones de republicanos y socialistas, de forma que al final siempre podía llegarse a un acuerdo.

Con el Partido Socialista y los Republicanos desaparecidos, puede haber un Parlamento inestable o un Macron teniendo que entenderse con Mélenchon, que sería como un PP o Ciudadanos gobernando con el ala izquierda de Podemos. Si ya habría sido letal para la UE y sus valores que Le Pen hubiera obtenido la presidencia, con la marcha atrás a la libre circulación, la supresión de aranceles y la expulsión de inmigrantes, también puede serlo un Consejo de Ministros y una Asamblea Nacional incapaces de acordar políticas con el presidente Macron, mientras Putin y Le Pen se frotan las manos. Todo es susceptible de empeorar. Nada hacía pensar que al salir de la pandemia Europa viviría una guerra como la de Ucrania con la crisis de refugiados y una nueva crisis económica y energética. Siendo Francia y Alemania los pilares o motores de la Unión Europea que quiere debilitar a Putin, si Francia resulta ingobernable todos sufriremos sus consecuencias.

El 2027 serà l’any de Marion Maréchal? Analitzo al Punt Avui victòria de macron, pujada de Le Pen i possible lideratge de Marion Maréchal Le Pen d'aquí 5 anys

 

 El Punt Avui, 26 d'abril de 2022

 Xavier Rius Sant

La Unió Europea i aquells que creiem en els valors dels drets humans i el projecte europeu vam respirar alleujats en conèixer la victòria de Macron front Marine Le Pen. La ultradreta ha format part, o en forma, de governs de coalició a Itàlia o Àustria, i governa en solitari a Hongria i Polònia. Però una victòria de Marine Le Pen com a presidenta de França, en l’actual context de la guerra d’Ucraïna, hauria estat un desastre per al futur d’Europa. La UE s’ha de mostrar unida contra la guerra de Putin, un atac que no és només contra Ucraïna, sinó contra tota la Unió i els seus valors. I cal que la Unió Europea continuï endavant davant cants de sirena com ara els de Le Pen, que volen trencar el projecte, en nom d’un impossible retorn a un proteccionisme econòmic, una preferència dels anomenats de casa en l’àmbit laboral vers els estrangers i un tancament de fronteres que, com s’ha vist al Regne Unit amb el Brexit, no ha solucionat les problemàtiques que pretenia resoldre, sinó que les ha empitjorat.

Però, tot i la victòria, Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va derrotar Le Pen amb un 66% de vots contra un 33% de la líder xenòfoba, ara aquesta ha obtingut un 41’5%. D’aquí unes setmanes se celebraran eleccions legislatives i caldrà veure si, en l’actual context de desfeta dels partits tradicionals, el Reagrupament Nacional de Le Pen i la França Insubmisa de Mélenchon, recollint el vot del descontent, obtenen bons resultats i aboquen França a un quinquenni inestable. Però encara que Macron aconsegueixi la majoria de la cambra, el malestar popular existent i la crisi social i econòmica continuaran amb l’increment dels preus dels carburants a conseqüència de la guerra. I amb Macron que ja no podrà presentar-se el 2027, més enllà de si es produeix una reconfiguració dels partits tradicionals, la ultradreta tornarà intentar-ho. No és cap secret que Marine Le Pen, igual que Macron o Mélenchon, pel seu caràcter desperten l’antipatia de molts ciutadans. I és probable que la candidata de l’extrema dreta no sigui llavors la dues vegades fracassada Marine, sinó la seva neboda Marion Maréchal, que no només va ser amb 22 anys la diputada més jove de l’Assemblée Nationale, sinó que té un bagatge intel·lectual superior al de la seva tia. I de la mateixa manera que Marine, amb un 41%, ha superat el sostre de vot del seu pare, que va ser del 18%, la neboda podria superar el sostre de la tia i de l’avi.

Xavier Rius Sant. Periodista i autor del llibre Els ultres són aquí

 Llegir al Punt Avui

                              

Entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio sobre les eleccions d'avui a França amb Marine Le Pen que passarà a la segona volta, i la candidatura del també ultra Éric Zemmour

 

 Clica aquí per escoltar entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio

MACRON i LA LLUITA CONTRA EL SEPARATISME ISLÀMIC. L’anunci de classes de religió islàmica a Catalunya ha coincidit amb la voluntat del president francès de defensar la laïcitat de l'Estat. Ho analitzo a NacióDigital

  

NacióDigital, diumenge 27 de setembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

L’anunci del Departament d’Educació que s’impartirà religió islàmica com a assignatura optativa en algunes escoles públiques -en atendre la Generalitat la demanda de 2.000 famílies- ha creat controvèrsia tant entre sectors de la comunitat educativa, com de les mateixes forces d’esquerra. Des de posicions progressistes sempre s’havia rebutjat que s’impartís religió catòlica als centres, ni que sigui com optativa. Una cosa és estudiar les religions a secundària i l’altra fer classes de religió a primària.

Serà la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que presideix Mohamed el Ghaidouni, l’entitat responsable de la selecció del professorat i que aquest accepti el marc en què s'hauran d'impartir les classes. Tot i que entre la comunitat educativa hi ha la por a ser acusats d’islamòfobs, entre els que rebutjaven que s’imparteixi religió catòlica, preocupa que la inclusió de la islàmica generi un increment de famílies que demanin la catòlica, trencant l’ideari laic de bona part de les escoles.

 L’anunci que a Catalunya s’impartirà religió islàmica ha coincidit en el temps amb la voluntat del president francès, Emmanuel Macron, de plantejar una sèrie de mesures per defensar laïcitat d'un Estat on no es fa religió a l’escola pública, tret dels departaments exalemanys d’Alsàcia i Mosel·la, on regeix un concordat no derogat.
A França, per exemple, seria impensable que, com va passar aquí, el funeral d’Estat per les víctimes de tragèdies com les de l’avió de Germanwings estavellat el 2015 fos un acte religiós catòlic. De la mateixa manera que l'acte de dol per l'atemptat del 17-A fons una cerimònia ultireligiosa. A França el funeral d’estat sempre és civil.  

Ara Macron vol plantejar una sèrie de mesures, alguna de les quals ja s’han anunciat, com la prohibició que ginecòlogues i llevadores franceses facin els certificats de virginitat que s’exigeix a les noies musulmanes o filles de musulmans a l’hora de casar-se. Mesures per combatre el que s’anomena "separatisme" i "comunitarisme" que regeix amb més o menys intensitat en part de la població de religió musulmana, alguns de tercera generació.
A França aquestes normes paral·leles potser poden ser ignorades per aquells homes fills de musulmans que volen fer la seva vida perquè han deixat de creure o perquè han relativitzat la religió en l’àmbit estrictament privat. Si tenen independència econòmica, no cal que donin xplicacions a ningú, donat que un home musulmà pot casar-se amb una dona no musulmana.

 Però resulta una presó infranquejable per les dones musulmanes que estimen a un no musulmà o per a les filles de musulmans que has esdevingut atees o agnòstiques, ja que l’islam prohibeix el matrimoni d’una musulmana amb un no musulmà. I una filla de musulmà sempre se la considerarà musulmana. Als països islàmics no és legalment possible deixar de ser musulmà ni que una musulmana o filla de musulmà pugui casar-se amb un "infidel". En canvi, un musulmà pot casar-se amb una cristiana perquè que es creu que l’Islam es transmet amb el semen i la dona només és la terra on es posa la llavor.
Tot i que sovint les famílies europees que ho fan, se n’amaguen, totes les parelles europees que han adoptat un nen o nena marroquí, han hagut de passar prèviament pel consultat o la mesquita apostatant del cristianisme i fent la Shahada o conversió a l’islam. També fan la Shahada molts homes europeus ateus o cristians que es casen aquí amb una musulmana o filla de musulmans. No perquè ho exigeixi a Europa el codi civil, sinó com a condició per tal que la família d’ella i la dita comunitat accepti el matrimoni com vàlid i evitar que la considerin quelcom semblant a una prostituta.  

Les mesures de Macron
Les mesures que vol aprovar Macron a França, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials en què es tanca a moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, sinó també que es consolidin en certs barris i entorns  model de vida que contradiuen drets fonamentals establerts amb igualtat entre sexes. El dret a l’educació de les dones, dret al treball, dret a creure en Déu i a deixar de creure-hi, dret a casar-te o aparellar-te amb qui et sembli, entre altres.
Aquesta voluntat de Macron de legislar contra el separatisme i comunitarisme islàmic coincideix amb el debat sobre el dret a la blasfèmia i a les manifestacions contràries als sentiments religiosos, ara que s’està fent a París el judici per l’atemptat de Charlie Hebdo de gener de 2015.
Precisament la periodista del setmanari, Zineb El Rhazoui, viu protegida per la policia des de llavors. Són moltes les dones exmusulmanes a Europa, també a Catalunya i Espanya que denuncien la persecució i amenaces de la Comunitat per haver deixat de creure i fer-ho públic, per aparellar-se amb un no musulmà o per denunciar el masclisme de la religió islàmica.

Dones laiques i exmusulmanes
A Catalunya i l’estat espanyol el col·lectiu Neswia està format per dones musulmanes laiques i exmusulmanes com Mimunt Hamido, Hakima Abdoun, la sahrauí Nasara o l’amazig Zoubida Boughaba, que denuncien no només el masclisme de les societats i col·lectius islàmics, sinó també la tolerància de les esquerres amb les pautes de segregació de l’islam. Neguen que portar el vel sigui una opció que es pren en llibertat, com defensa part de l’esquerra, sinó que en la majoria de casos és una imposició de la família i la Comunitat.
També lamenten que en la defensa del feminisme, el col·lectiu LGTIB i la normalització de les relacions sexuals entre joves, aquesta part de les esquerres, mirin cap a l’altra banda i fugin d'estudi amb l’argument que “elles, les dones musulmanes, han de fer el seu camí”. Tampoc veuen bé que l’esquerra adopti dins la diversitat alguna feminista islàmica amb vel a les seves llistes, alhora que fan silenciar a les exmusulmanes que han triat com opció dins d’aquesta diversitat ser atees. Millor dit, no és que hagin triat pel seu orgull ser atees. Igual que un homosexual no ho tria, moltes filles de musulmans no trien ser atees, simplement s'adonen que ho són.

Quan l'esquerra apropa les exmusulmanes a la dreta
I es que una crítica que fan aquestes filles de musulmans, musulmanes laiques o atees és que l’esquerra expulsa a les dones exmusulmanes i les apropa a la dreta. Recordem, per exemple l’eurodiputada belga, Assita Kanko, que va rebre a Puigdemont i Comín el primer dia que van anar al Parlament Europeu. Va néixer a Burkina Faso en una família musulmana, va apostatar i va impulsar a Bèlgica campanyes contra l’ablació. I va acabar renegant de les esquerres, perquè al seu entendre ignoraven els valors de la Il·lustració europea quan es tractava de les problemàtiques de les dones dels països musulmans. Ara és eurodiputada del partit conservador Nova Aliança Flamenca.
Un cas similar al de la somali Ayaan Hirsi Ali, que es va establir a Holanda on va estudiar i va esdevenir atea. I després de militar un  temps en el patit socialdemòcrata, desenganyada del relativisme cultural que al seu entendre practicava, va acabar sent diputada del conservador Partit Popular. Va patir diverses amenaces de mort i intents d’assassinat, vivint ara als Estats Units on continua amb protecció policial. A Twitter, posant la paraula “ex muslims” trobarem centenars de comptes de grups d’exmusulmans, majoritàriament dones, que denuncien arreu del món, també a Europa, la persecució i amenaces que pateixen per haver abandonat l’Islam.
I és que el pinyol d’aquest conflicte és que els Estats islàmics, a diferència dels de tradició cristiana o jueva, no accepten els valors de la Il·lustració que té com a nucli la llibertat de pensament, de creure o no creure i poder-ho explicar-ho amb normalitat. I és que els països musulmans no només no reconeixen que un musulmà pugui deixar de ser-ho, sinó que es persegueix i castiga l’apostasia. En uns països amb la mort física, en altres amb penes de presó, i en altres amb la mort civil.

Religió en en l'àmbit privat
A Europa, després de les guerres religioses entre catòlics i protestants dels segles XVI i XVII, es van implantar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el lliure pensament ocuparien el públic. I amb més o menys rapidesa aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar aquí a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació amb el Concili Vaticà II.
El Judaisme té com a llibre la Torà -que coincideix en el fonamental amb l’Antic Testament- no ha fet una readaptació del seu text. Israel, però, va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que, malgrat ser jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que és ateu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic. Molts diputats de la Kenésset israeliana, afirmen que són ateus i encara que no agradi als ultraortodoxos, no passa absolutament res.
Més enllà que s’imparteixi religió islàmica a les escoles catalanes, i que aquesta no es faci separant nens i nenes a la classe,  el repte d’acabar amb les segregacions per l’origen culturals i religiós, també s’ha d’afrontar a casa nostra. La solució no és fàcil. Per això cal estar atents a les propostes que farà Macron. I sobretot aquí, escoltar les queixes de les filles d’immigrants musulmans que volen ser simplement dones europees que vesteixen i estimen a qui volen i se senten perseguides per la Comunitat.

  

                                                   

 Llegir a NacióDigital

EL FRACÀS DE LA PRIMAVERA ULTRA. Només si els votants antiglobalització de Melenchon s'abstenen massivament i part dels de Fillon la voten, Le Pen podria guanyar

 "Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.

Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.

Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.

Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica.  Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.

EL FRACASO DE LA PRIMAVERA ULTRA

“Ayer una nueva América, mañana una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y  por Frauke Petry de Alternativa por Alemania, anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania, superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la tercera fuerza.

Pero esta primavera no se está haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad, lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado por los hermanados Trump y Putin.

Una de las causas del fracaso de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.

Pero más allá del voto prestado que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que, como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido Marine Le Pen. Però si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.

LA CRUÏLLA DE L'ISLAM A EUROPA, article que publico al Punt Avui sobre l'atemptat a Charlie Hebdo

Xavier Rius, periodista

Divendres, 9 de gener de 2015 

 Llegir al Punt Avui

 El brutal atemptat a la revista Charlie Hebdo a París significa un punt d'inflexió que, si les comunitats islàmiques que viuen a Europa no afronten amb valentia, pot abocar els seguidors d'aquesta religió a un carreró sense sortida de confrontació que només beneficiarà els sectors musulmans que amb la prèdica o les armes reneguen dels valors de llibertat de consciència i expressió d'Europa i, també, els líders populistes que creixen sacsejant la xenofòbia, en un context de ruptura de la cohesió social. Escenari nefast per a la majoria de musulmans o originaris de països musulmans i també per als qui creiem en els valors de l'humanisme i la llibertat de creences.

Tan cert com que fa sis o dotze segles eren més tolerants i oberts als descobriments científics, als debats filosòfics i a la diversitat de creences certs països islàmics que bona part de l'Europa cristiana, l'islam oficial viu avui al marge de certs descobriments científics, i nega la prevalença de la substantivitat dels drets humans. Substantivitat dels drets humans que es basa en la consideració igualitària de totes les persones siguin d'on siguin i tinguin les creences que tinguin i, també, en la llibertat de poder canviar de creences i no amagar-se'n.

L'islam, que està mancat de màxima autoritat o califa des del 1924, no ha anat en aquesta direcció i considera l'Alcorà l'última i definitiva revelació de Déu que no pot ser reinterpretada, i no només pretén donar resposta als reptes espirituals dels creients, sinó que també és el marc al qual s'han de sotmetre la política i les relacions humanes. I com que està per sobre de la política i els drets humans, no es permet, per exemple, que un musulmà deixi de ser-ho, tot i que milions al nord d'Àfrica deixen de ser-ho sense fer-ho públic.

Certament, en molts països islàmics i entre les comunitats magribines europees hi ha molts pensadors que qüestionen certes interpretacions de l'Alcorà o fins i tot qüestionen l'autenticitat o la literalitat de certs fragments de l'Alcorà i dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma. Però, lamentablement, tret de Tunísia, que gràcies a la pressió del carrer la seva nova constitució prohibeix la persecució de l'apostasia –és a dir, deixar de ser musulmà o qüestionar la literalitat de l'Alcorà–, el text que els musulmans d'una o altra tendència consideren com a sagrat té fragments, sobretot en la seva segona part, que inciten a l'odi contra els ateus, els jueus i els cristians. Tot i que a l'Antic Testament i la Torà hi ha fragments que criden a la violència, avui des de les esglésies cristianes i les sinagogues quan es comenten aquests fragments es contextualitzen i no s'interpreten en aquest sentit.

L'islam, però, tal com s'interpreta majoritàriament, xoca amb els principis de llibertat ideològica, de consciència i d'expressió. Evidentment els musulmans europeus no poden canviar el que es diu des de les mesquites i els palaus reials a Riad, Qatar o Rabat. Però, pel seu propi bé, haurien de reconèixer sense embuts que la llibertat de consciència –creure o no creure– i la d'opinar amb paraules o dibuixos de bon o mal gust formen part dels pilars d'Europa.

 

ULTRADRETA, EL FRACÀS D'EUROPA. Reflexió després de les eleccions a França

 
Grups ultres de tot el continent es preparen per commemorar el proper 20 d'abril el 125 aniversari del naixement de Hitler. Commemoracions que en la majoria de casos només s'anuncien en fòrums privats de la xarxes socials.
El llegat de Hitler a Europa va ser un continent destruït de nou per la guerra. I precisament, per evitar noves guerres en què guanyés qui guanyés perdíem tots, el 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer que donaria pas al Mercat Comú, i anys més tard a la Unió Europea en què els estats cedirien part de la seva sobirania econòmica, monetària i de fronteres a la Unió, en el marc d'un espai comú en el qual els ciutadans estarien emparats per l'anomenada Carta de Drets Fonamentals de la UE .

Cinc setmanes després de l'aniversari de Hitler se celebraran les eleccions europees. Unes eleccions que segons tots els sondejos, i com hem vist aquest diumenge a França a les eleccions municipals, la ultradreta xenòfoba i eurófoba ha obtingut excel·lents resultats. Hi ha qui diu que és exagerat qualificar el Front Nacional de Marine Le Pen de racista o nostàlgic del nazisme. Però el seu pare Jean Marie Le Pen va ser condemnat el 2008 per minimitzar la barbàrie nazi, el 1998 per negar la igualtat de les diferents races, i el 1989 per negar l'existència de les cambres de gas .

Es diu que el Front Nacional de Marine Le Pen no és d'ultradreta sinó senzillament identitari. Però fins fa un any el número tres del partit, l'eurodiputat Bruno Gollnisch, era president de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals de la qual forma part l'antisemita i antigitano, Jobbik hongarès que reivindica el règim feixista de la Creu Flechada que va exterminar als jueus d'Hongria.
Certament Marine Le Pen ha volgut donar una nova imatge de moderació i ha aconseguit amb èxit que al FN convisquin negacionistes de l'Holocaust antisemites amb islamòfobs que consideren a Israel el baluard d'Occident davant l'islam. I en aquesta línia Marine s'ha aliat amb l'holandès Geert Wilders del Partit per la Llibertat, marcant distància amb els que no amaguen la comprensió o enyorança dels diferents feixismes i totalitarismes. Així Marine Le Pen i Geert Wilders centren el seu discurs en un rebuig a la immigració, sobretot la islàmica i proposen sortir de l'euro i recuperar el control de les fronteres nacionals .

Però no ens enganyem. Per més que l'espai econòmic i ciutadà europeu no sigui com vam somiar, les propostes del FN són inviables sense un gran consens de tota la classe política i implicarien grans costos econòmics i comercials a curt i mig termini. És cert que la Unió Europea va pecar d'ingenuïtat en pactar les condicions d'ingrés de Romania i Bulgària en no plantejar prèviament unes polítiques d'integració de les seves comunitats gitanes que, després de caure el comunisme, es van convertir en el boc expiatori de les seves febles democràcies, retornant aquests ciutadans a unes maneres de vida endogàmiques i a un nomadisme que, gràcies a la llibertat de circulació europea, va multiplicar per deu la distància geogràfica per la que es movien els seus besavis. Però una cosa és reconèixer la problemàtica derivada de l'assentament d'uns milers de gitanos romanesos a França i una altra sobredimensionar el problema i fer-ne bandera mediàtica i electoral.

De la mateixa manera, una cosa és discrepar d'interpretacions de l'islam contràries a la interculturalitat i la laïcitat, de les que en són víctimes principals les noves generacions descendents de magribins a Europa, i una altra és la islamofòbia ètnica i cultural que criminalitza milions de persones i els empeny a tancar-se al gueto ètnic com a defensa d'una societat que els assenyala .

La qüestió que ha de preocupar no és únicament que a França el Front Nacional hagi guanyat en 11 ciutats, sinó que la dreta o la mateixa esquerra assumeixin part de les seves tesis. Manuel Valls ara nomenat Primer Ministre, va destacar com a Ministre de l'Interior per les expulsions de gitanos romanesos o kosovars, generant tempestes mediàtiques que van legitimar el discurs de duresa, per més que aquestes mesures siguin políticament poc o gens eficaços sinó van acompanyades d'un pacte europeu per afrontar la situació de marginalitat i precarietat d'aquests col·lectius .

A les pròximes eleccions europees la ultradreta concorrerà amb tres cartells de campanya . El de Le Pen i Geert Wilders, amb un discurs islamòfob, antiimmigració, partidari de recuperar fronteres nacionals i contrari a Brussel·les; el dels clarament neonazis liderats per hongaresos i grecs que diuen sense embuts el que Marine Le Pen demana al seu pare que es calli. I en tercer lloc els identitaris euroescèptics que, sense fer bandera de la xenofòbia, demanaran restriccions a la immigració, la sortida de la Unió Europea i l'euro. Però la principal conseqüència d'aquest ascens de la ultradreta no serà que aquesta tripliqui els seus escons a Estrasburg, sinó que, per la pressió que genera i per la desafecció dels votants de centre i esquerra, aquests partits assumeixin part del seu discurs.

El cavall de Troia de l'Europa que es va unir per evitar noves guerres i nous totalitarismes i ha generat una economia que certament els ciutadans i parlaments no sempre controlen, no seran únicament 45 eurodiputats diputats ultres. El cavall de Troia és aquest centre i aquesta esquerra desorientada que, davant la desafecció dels seus votants, i dubtosa de les eines i brúixoles necessàries per donar un gir a les polítiques econòmiques, assumeix part de discurs dels que d'una manera explícita o maquillada enyoren o valoren idees, gestos o valors dels que van portar a Europa als totalitarisme i la guerra. I, com ja va passar llavors, fan de certs col · lectius el boc expiatori de problemàtiques complexes .

Llegir en català a El Periódico
Leer en castellano en El Periódico

MALI, L'AFGANISTAN PROPER, publico aquest article al Punt Avui

Una guerra de baixa intensitat podria fer trontollar l'estabilitat de tota la regió

Xavier Rius,
La mort a mans de tropes txadianes dels dos principals líders d'Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) a Mali, Abdul-Hamid Abu Zeid i Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, significa a curt termini un afebliment dels grups islamistes i de contrabandistes que actuen contra les tropes malianes africanes i franceses, i contra els interessos occidentals a la regió. Però no ha de significar necessàriament que porti l'estabilització de la regió, atès que aquests grups vinculats o no a Al-Qaida i els grups de traficants d'armes, drogues i tabac, malgrat les seves diferències, tenen un enemic que els uneix.
De fet, l'any 2008, el llavors màxim líder d'AQMI, Abdul Malek Drukdel, que discrepava dels negocis de contraban de drogues, armes i tabac de Belmokhtar, va nomenar cap d'Al-Qaida al Sàhara Abu Zeid, i un any més tard Belmokhtar va dirigir el segrest dels cooperants Albert Vilalta, Roque Pascual i Alícia Gámez a Mauritània. Però, un cop els tuaregs islamistes d'Ansar al-Dine i les franquícies locals d'Al-Qaida, amb armes dels gaddafistes de Líbia, es van apoderar de la regió d'Azawad (al nord de Mali), i després avançaven cap a la capital, Bamako, les diferències van desaparèixer. I l'atac del 16 de gener dirigit per Belmokhtar a la planta de gas d'Algèria va significar, no només una mostra del lideratge de Belmokhtar davant la resta de grups, sinó, sobretot, la capacitat d'internacionalitzar el conflicte a tota la regió.
França hauria d'aconseguir que el govern de Bamako pactés una solució política amb els tuaregs del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad. Però París és conscient ara que tota la regió es podria convertir en un nou Afganistan, ja que, malgrat la mort de Belmokhtar i d'Abu Zeid, sorgiran nous lideratges. I com passava a l'Afganistan, mentre hi hagi un enemic comú, tots els grups, coordinats o pel seu compte, actuaran no només contra el feble exèrcit de Mali i les tropes internacionals, sinó, sobretot, contra els interessos energètics d'Occident a Mali, Mauritània, Algèria i el Níger, d'on prové el gas que consumeix el sud d'Europa i l'urani de les centrals nuclears franceses.
Es dóna una situació similar a la que es va viure en molts moments a l'Afganistan, amb la impossibilitat de les tropes internacionals i del feble exèrcit afganès de controlar les muntanyes i el desert, d'on sortien els grups armats que atacaven i posteriorment s'amagaven. I el Sàhara i el Sahel són una regió més àmplia que abasta tot el cor de l'Àfrica, i podria iniciar-se una llarga guerra de baixa intensitat amb uns grups que faran trontollar l'estabilitat de tota la regió i els interessos energètics d'Europa. Això, potser, no ho havien previst les tropes franceses quan van haver d'actuar a corre-cuita per evitar que els islamistes entressin a la capital de Mali.


Llegir al Punt avui, clica