L’estrena de la trepidant pel·lícula Cronos, de Fernando González Molina, que narra les 124 hores dels atemptats del 17 d’agost de 2017, ha coincidit amb la dimissió de Josep Lluís Trapero del seu càrrec de Director General de la Policia de la Generalitat, que és un dels protagonistes del film amb l’actor Pablo Derqui fent magistralment el seu paper. Un paper difícil d’afinar pels molts matisos i cares del personatge i per l’admiració de molts i odi d’alguns que desperta. Tot i que sembla que no plegat per res d’això, sinó per les discrepàncies amb la consellera Núria Parlon a qui alguns pensem que el càrrec li va gran i a qui espero que cap grup parlamentari intenti posar-li les coses difícils posant en marxa el ventilador. Un Trapero que ja estava assenyalat i odiat per uns des de les fotos de la paella de Cadaqués a casa de Pilar Rahola amb Puigdemont i al que retreien que no impediria l’1 d’octubre. I venerat i admirat per altres per com va liderar l’actuació policial i també política aquells dies, acompanyat de la gran Patrícia Plaja, encarnada magistralment al film per la Diana Gómez, que acabaria el 21 d’agost del 2017 amb el ja mític “Bueno, pues molt bé, pues adiós«, del que se’n farien samarretes amb la seva cara que lluirien ufanes moltes joves i no tant joves independentistes.
M’ha agradat i commogut la reproducció del que va passar a la Rambla, Cambrils i la sala de crisi del Hard Rock, però penso que en algunes escenes ripolleses s’equivoca. Potser encara molts no en són conscients. Però el que va passar aquells dies i com es va gestionar a Ripoll —no en culpo al llavors alcalde Jordi Munell— va motivar que el mapa polític a Catalunya canviés per sempre. I del discurs autoinculpatori, “què hem fet malament?” replicat hàbilment per Sílvia Orriols, va néixer Aliança Catalana a qui avui la majoria d’enquestes posen en segona posició si es fessin ara eleccions catalanes, però que si el possible enfonsament del PSOE i Pedro Sánchez a les eleccions generals que jo no desitjo es confirma, pot treure a Salvador Illa el seu trumfo més preciat i trobar-nos que a Catalunya es repeteixi la no sorpresa viscuda al land de Saxònia Anhalt diumenge passat.
A la pel·lícula l’actriu Mònica López encara la sergent Anna que té amistat amb la família d’alguns dels terroristes i coneix els nois de la cèl·lula pels que diu que posaria la mà al foc. Personatge que ella mateixa diu que és una barreja d’una assistenta o treballadora social de Ripoll i d’alguna agent de l’escala bàsica de Mossos. I la trama crec que s’equivoca quan ella i una educadora i també algun altre mosso es pregunten en veu alta en què hem fallat perquè els nois s’esguerressin. I aquest abocament de culpa cap a la societat catalana i ripollesa és el que va indignar a molts ripollesos que han acabat votant Sílvia Orriols. I per adobar-ho a la pel·lícula mostren una concentració de famílies magribines dient que l’islam és pau i cridant “no en el nostre nom”. Crec que si escenifiques aquesta concentració no pots deslligar-la dels elements substancials de la mateixa. Certament va haver-hi l’endemà dels atemptats una concentració davant del monestir de famílies musulmanes en la que el que es demanava era que Younes Abouyaaqoub, a qui es buscava com autor dels assassinats, es lliurés a la policia.
Però el dissabte 21 d’agost, mentre es feia a Barcelona la manifestació amb la presència de Mariano Rajoy i el rei Felip VI, a Ripoll, es va fer la concentració popular de rebuig a la plaça del Monestir on una de les que intervingué va ser Hafida Oukabir, germana de Moussa, abatut a Cambrils –el bon noi pel que en la pel·lícula la sergent Anna diu que posaria la mà al foc—, i de Driss, el que va llogar les dues furgonetes però no volia immolar-se i no va participar en els atemptats. I Hafida des de la tribuna, després de repetir la incompatibilitat de l’islam amb aquells crims, va abocar part de la culpa a errors compartits de la societat ripollesa. I en acabar l’acte molta gent de Ripoll es va abraçar a Hafida demanant-li perdó que per la nostra islamofòbia els seus germans havien agafat el camí equivocat. I ves per on un any més tard en difondre’s part del sumari, es van publicar les converses de WhatsApp de Hafida amb la mare i altres familiars on tots deien que Moussa era al paradís en haver obeït la crida d’Alà de fer la yihad. I això va indignar a molts ripollesos als que no van agradar les abraçades a les famílies del terroristes. Potser hagués estat bé posar a la pel·lícula el personatge de Margarita Cabello, responsable de protectora d’animals que passejant els seus gossos, es trobava moltes tardes a Moussa, passejant el seu gos per la Devesa o la riba del Ter, amb qui xerrant un dia i un altre va forjar una certa empatia i complicitat. I en veure que aquell noi era un del terroristes es va sentir enganyada i Cabello va ser qui va animar Orriols primer a presentar-se a les muncipals del 2019, i després va ser una de les dues persones que el 14 de maig de 2020 va anar amb Sílvia Orriols a la notaria de Ripoll a signar l’acta de creació del nou partit Aliança Catalana.
Tornant a la mescla de personatges ripollesos que encarnaria la sergent Anna, la pel·lícula omet a l’ex mediadora i educadora de carrer Wafa Marsi, que va sortir a moltes televisions les setmanes dels atemptats explicant que havia treballat amb aquests nois, als qui després dels atemptats els considerava botxins, però també víctimes. I més tard en irrompre Aliança qualificaria a Orriols de “nazi defensora de supremacisme de la raça blanca”. Marsi, que a diferencia de Hafida no portava vel i lluïa la seva cabellera, seria poc després noticia en ser detinguda, no per connexions amb el yihadisme sinó per tenir llogada al seu nom a Moià una casa i una furgoneta on s’hi van trobar mil cinc-cents quilos de droga, a més d’un fusell de guerra i una pistola. Jo tinc clar que Orriols es una populista xenòfoba racista. Però comportaments com els de Hafida i Wafa van empènyer a molts ripollesos a encimar Orriols com la seva salvadora. I d’això que és rellevant, la pel·lícula no en parla.
