‘Cronos’, molt bo com a thriller policial i polític, però reincideix en l’error a Ripoll. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 9 de setembre de 2026

L’estrena de la trepidant pel·lícula Cronos, de Fernando González Molina, que narra les 124 hores dels atemptats del 17 d’agost de 2017, ha coincidit amb la dimissió de Josep Lluís Trapero del seu càrrec de Director General de la Policia de la Generalitat, que és un dels protagonistes del film amb l’actor Pablo Derqui fent magistralment el seu paper. Un paper difícil d’afinar pels molts matisos i cares del personatge i per l’admiració de molts i odi d’alguns que desperta. Tot i que sembla que no plegat per res d’això, sinó per les discrepàncies amb la consellera Núria Parlon a qui alguns pensem que el càrrec li va gran i a qui espero que cap grup parlamentari intenti posar-li les coses difícils posant en marxa el ventilador. Un Trapero que ja estava assenyalat i odiat per uns des de les fotos de la paella de Cadaqués a casa de Pilar Rahola amb Puigdemont i al que retreien que no impediria l’1 d’octubre. I venerat i admirat per altres per com va liderar l’actuació policial i també política aquells dies, acompanyat de la gran Patrícia Plaja, encarnada magistralment al film per la Diana Gómez, que acabaria el 21 d’agost del 2017 amb el ja mític “Bueno, pues molt bé, pues adiós«, del que se’n farien samarretes amb la seva cara que lluirien ufanes moltes joves i no tant joves independentistes.

M’ha agradat i commogut la reproducció del que va passar a la Rambla, Cambrils i la sala de crisi del Hard Rock, però penso que en algunes escenes ripolleses s’equivoca. Potser encara molts no en són conscients. Però el que va passar aquells dies i com es va gestionar a Ripoll —no en culpo al llavors alcalde Jordi Munell— va motivar que el mapa polític a Catalunya canviés per sempre. I del discurs autoinculpatori, “què hem fet malament?” replicat hàbilment per Sílvia Orriols, va néixer Aliança Catalana a qui avui la majoria d’enquestes posen en segona posició si es fessin ara eleccions catalanes, però que si el possible enfonsament del PSOE i Pedro Sánchez a les eleccions generals que jo no desitjo es confirma, pot treure a Salvador Illa el seu trumfo més preciat i trobar-nos que a Catalunya es repeteixi la no sorpresa viscuda al land de Saxònia Anhalt diumenge passat.

A la pel·lícula l’actriu Mònica López encara la sergent Anna que té amistat amb la família d’alguns dels terroristes i coneix els nois de la cèl·lula pels que diu que posaria la mà al foc. Personatge que ella mateixa diu que és una barreja d’una assistenta o treballadora social de Ripoll i d’alguna agent de l’escala bàsica de Mossos. I la trama crec que s’equivoca quan ella i una educadora i també algun altre mosso es pregunten en veu alta en què hem fallat perquè els nois s’esguerressin. I aquest abocament de culpa cap a la societat catalana i ripollesa és el que va indignar a molts ripollesos que han acabat votant Sílvia Orriols. I per adobar-ho a la pel·lícula mostren una concentració de famílies magribines dient que l’islam és pau i cridant “no en el nostre nom”. Crec que si escenifiques aquesta concentració no pots deslligar-la dels elements substancials de la mateixa. Certament va haver-hi l’endemà dels atemptats una concentració davant del monestir de famílies musulmanes en la que el que es demanava era que Younes Abouyaaqoub, a qui es buscava com autor dels assassinats, es lliurés a la policia.

Però el dissabte 21 d’agost, mentre es feia a Barcelona la manifestació amb la presència de Mariano Rajoy i el rei Felip VI, a Ripoll, es va fer la concentració popular de rebuig a la plaça del Monestir on una de les que intervingué va ser Hafida Oukabir, germana de Moussa, abatut a Cambrils –el bon noi pel que en la pel·lícula la sergent Anna diu que posaria la mà al foc—, i de Driss, el que va llogar les dues furgonetes però no volia immolar-se i no va participar en els atemptats. I Hafida des de la tribuna, després de repetir la incompatibilitat de l’islam amb aquells crims, va abocar part de la culpa a errors compartits de la societat ripollesa. I en acabar l’acte molta gent de Ripoll es va abraçar a Hafida demanant-li perdó que per la nostra islamofòbia els seus germans havien agafat el camí equivocat. I ves per on un any més tard en difondre’s part del sumari, es van publicar les converses de WhatsApp de Hafida amb la mare i altres familiars on tots deien que Moussa era al paradís en haver obeït la crida d’Alà de fer la yihad. I això va indignar a molts ripollesos als que no van agradar les abraçades a les famílies del terroristes. Potser hagués estat bé posar a la pel·lícula el personatge de Margarita Cabello, responsable de protectora d’animals que passejant els seus gossos, es trobava moltes tardes a Moussa, passejant el seu gos per la Devesa o la riba del Ter, amb qui xerrant un dia i un altre va forjar una certa empatia i complicitat. I en veure que aquell noi era un del terroristes es va sentir enganyada i Cabello va ser qui va animar Orriols primer a presentar-se a les muncipals del 2019, i després va ser una de les dues persones que el 14 de maig de 2020 va anar amb Sílvia Orriols a la notaria de Ripoll a signar l’acta de creació del nou partit Aliança Catalana.

Tornant a la mescla de personatges ripollesos que encarnaria la sergent Anna, la pel·lícula omet a l’ex mediadora i educadora de carrer Wafa Marsi, que va sortir a moltes televisions les setmanes dels atemptats explicant que havia treballat amb aquests nois, als qui després dels atemptats els considerava botxins, però també víctimes. I més tard en irrompre Aliança qualificaria a Orriols de “nazi defensora de supremacisme de la raça blanca”. Marsi, que a diferencia de Hafida no portava vel i lluïa la seva cabellera, seria poc després noticia en ser detinguda, no per connexions amb el yihadisme sinó per tenir llogada al seu nom a Moià una casa i una furgoneta on s’hi van trobar mil cinc-cents quilos de droga, a més d’un fusell de guerra i una pistola. Jo tinc clar que Orriols es una populista xenòfoba racista. Però comportaments com els de Hafida i Wafa van empènyer a molts ripollesos a encimar Orriols com la seva salvadora. I d’això que és rellevant, la pel·lícula no en parla.

                                          

 

                            

 

                                           

    

 Leer en castellano en El Triangle

Rushdie, els talibans i els atemptats del 17-A. Explico al Triangle que per mi mi les causes del terrorisme islamista rau en la negativa de l'islam i les societats islàmiques a acceptar la llibertat de pensament i de consciència i el dret a creure i a no creure.

 

Xavier Rius Sant, El Triangle

17 d'agost de 2022. 5è aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils  

Aquests dies amb motiu del nou intent d’assassinat patit a Nova York per l’escriptor Salman Rushdie, del primer l’aniversari de l’entrada dels talibans a Kabul imposant l’emirat islàmic, i el cinquè aniversari dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, s’està parlant molt d’islamisme radical, de salafisme i la compatibilitat de les societats islàmiques amb la democràcia. Tot i que es dona la paradoxa que el salafisme és sunnita, i la fatua condemnant a mort a Rushdie, autor dels Versos satànics, va ser feta pel líder xiita de l’Iran, l’aitolà Khomeini. Per això no podem centrar la crítica, com s’ha fet aquest últims anys després dels atemptats d’Al Qaida i la irrupció de l’Estat Islàmic, només cap el salafisme i radicalisme sunnita.

També s’està repetint molt la pregunta sobre què s’ha fet malament perquè uns nois nascuts i crescuts a Ripoll es radicalitzessin, i guiats per l’imam Abdelbaki es Satty fossin capaços de fer el que van fer: matar a 16 persones a Barcelona i Cambrils que, recordem, va ser potser una anècdota en comparació amb els seus plans de fer esclatar diverses furgonetes plenes d’explosius a La Sagrada Família, el Camp del Barça i potser la Torre Eiffel. “Què hem fet malament?” Una pregunta que també es va fer molta gent a França després d’atemptats com els de Bataclan i l’Estadi de França el novembre de 2015 que van provocar 130 morts. Pregunta que considero equivocada que centri el debat i l’anàlisi, ja que sembla que vulgui treure responsabilitat i culpabilitat als autors dels atemptats, abocant-la o socialitzant-la amb tota la societat. Un desviament de la culpabilitat similar als que es feia abans en casos de violacions que semblava que es responsabilitzés més a les dones en general per anar amb minifaldilles i escots provocatius que als agressors, únics culpables i responsables de les violacions.

Per a mi el principal element que dificulta l’encaix de les interpretacions majoritàries de l’islam amb la democràcia que volen destruir és el fet que les societats islàmiques no han viscut el que a Europa es coneix com la Il·lustració. Es a dir la preeminència de la raó i la llibertat de pensament, ubicant la religió en l’àmbit personal més allà que es practiqui la fe públicament i col·lectiva. Acceptar que tota religió és bona si t’ajuda a viure i ser millor persona, i acceptar sobretot -aquest és el punt nuclear- el dret a canviar de religió i el dret a esdevenir agnòstic o ateu i fer-ho públic. Però lamentablement l’islam té porta d’entrada, però no en té de sortida ni pel musulmans ni pels fills de musulmans, en entendre que l’islam es transmet amb la sang, el semen de pare. Per això en el països musulmans es permet el casament d’un musulmà amb una cristiana, però no a la inversa. Una filla de musulmans no es pot casar ni amb un cristià, ni amb un ateu. Per això a també a Europa molts homes que es casen amb una filla d’immigrants musulmans es veuen forçats per la dita “comunitat” a fer la conversió a l’islam encara que sigui de mentida, de la mateixa manera que tots els matrimonis o dones solteres que adopten a Europa un nen marroquí han de fer per obligació la cerimònia de convertir-se a l’islam, com a requisit legal indispensable per completar el procés d’adopció.

Com a periodista que porto anys escrivint d’immigració i sobre els països musulmans, penso que és en aquesta no acceptació de la llibertat de creences i a canviar de pensament de les societats islàmiques, on neix la no empatia vers la societat occidental, que es manifesta tant en el terrorisme gihadista, com en el salafisme pacífic que proposa la segregació dels seus, el que a França es denomina “separatisme islàmic”. Quan la majoria de països musulmans quan van signar la Declaració Universal dels Drets Humans van fer una reserva al fragment de l’article 18 que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió que diu que «aquest dret inclou el dret a canviar de religió o de creença», sumant-se anys més tard la majoria de països islàmics a l’anomena Declaració de Drets Humans del Caire que accepta el dret als cristians a ser cristians, però no a un musulmà o fill de musulmà a abandonar l’islam o a reinterpretar-lo. És a dir un musulmà i els seus fills mai poden deixar de ser musulmans, un musulmà no pot qüestionar l’Alcorà en nom de la ciència o no pot rebutjar certs principis islàmics en nom de la llibertat de pensament.

Un nascut musulmà que continua sent creient no pot dir que l’Alcorà és  només una metàfora, o que vulnera els drets humans i el sentit comú l’obligació d’haver de recuperar els dies de dejuni del ramadà perduts per una dona que ha tingut la menstruació o un metge que ha hagut de prendre un te a les cinc de tarda per estar serè en una operació en què estava salvant una vida. Un musulmà no pot dir sí a Darwin i no a la Creació com sí diuen els científics cristians.

Evidentment no ajuda la manca a l’islam d’una autoritat des de 1924, quan es va abolir a Istanbul la figura del califa per fer un pas similar i com van fer les societats de tradició cristiana acceptar la Il·lustració. I a manca d’una autoritat de tots els creients, encara que molts musulmans ho pensin, ningú no pot qüestionar que l’Alcorà i els hadits o frases a atribuïdes a Mahoma s’hagin de continuar interpretant com la definitiva revelació de Déu.

Mentre al cristianisme el creients poden dir que Adam i Eva i la Creació són una metàfora o que el diable no existeix, això a l’islam és apostasia. Si un musulmà diu que ha perdut la fe o que canvia de religió és apostasia. I l’apostasia, sigui per dubtar de l’Alcorà, sigui per canviar de religió, sigui per esdevenir agnòstic, és el pitjor pecat i delicte que pot fer un musulmà. Pecat que a molts països musulmans està penat amb la mort i en d’altres amb la impossibilitat de treballar en feines com mestre, funcionari o periodista i evidentment és divorciat i perd la tutela dels fills.

Potser dir això no agradarà, però per mi, és aquí, d’aquesta negativa a acceptar la llibertat de pensament i la llibertat personal de fer públic que s’és ateu o que s’és homosexual o bisexual i viure com a tal, on neix l’odi de molts musulmans i les societats islàmiques cap els valors occidentals, que els Talibans, l’Estat Islàmic o els aiatol·làs xiïtes expressen després amb crides a la violència cap els apòstates i infidels, mentre els imams i les dites comunitats islàmiques amb caps que ningú ha escollit vetllen perquè “els seus” no perdin la fe veritable. I si els líders musulmans a Europa continuen dient i pensant que Occident és pecador, que les seves filles no es poden pervertir casant-se amb infidels, no ens estranyem després que nois com els de Ripoll es deixessin utilitzar per l’imam de Ripoll.

 

Un dels nois de Ripoll.

  

Leer en castellano en El Triangle,17de agosto de 2022   

Xavier Rius Sant 

En estos días con motivo del nuevo intento de asesinato sufrido en Nueva York por el escritor Salman Rushdie, del primer aniversario de la entrada de los talibanes en Kabul imponiendo el emirato islámico, y del quinto aniversario de los atentados del 17 de agosto en Barcelona y Cambrils, se está hablando mucho de islamismo radical, de salafismo y de la compatibilidad de las sociedades islámicas con la democracia. Aunque se da la paradoja de que el salafismo es suní, y la fatua condenando a muerte a Rushdie, autor de los Versos satánicos, fue hecha por el líder chiita de Irán, el aitolán Jomeini. Por eso no podemos centrar la crítica como se ha hecho en estos últimos años después de los atentados de Al Qaeda y la irrupción del Estado Islámico, sólo en el salafismo y el radicalismo suní.

También se está repitiendo mucho la pregunta sobre qué se ha hecho mal para que unos chicos nacidos y crecidos en Ripoll se radicalizaran, y guiados por el imán Abdelbaki el Satty fueran capaces de hacer lo que hicieron: matar a 16 personas en Barcelona y Cambrils que, recordemos, fue quizás una anécdota en comparación con sus planes de hacer estallar varias furgonetas llenas de explosivos en La Sagrada Família, el Campo del Barça y quizás la Torre Eiffel. «¿Qué hemos hecho mal?» Una pregunta que también se hizo mucha gente en Francia después de atentados como los de Bataclan y el Estadio de Francia en noviembre de 2015 que provocaron 130 muertes. Pregunta que considero equivocada que centre el debate y el análisis, ya que parece que pretenda quitarles responsabilidad y culpabilidad a los autores de los atentados, volcándola o socializándola con toda la sociedad. Un desvío de la culpabilidad similar a los que se hacía antes en casos de violaciones que parecía que se responsabilizara más a las mujeres en general por ir con minifaldas y escotes provocativos, que a los agresores, únicos culpables y responsables de las violaciones.

Para mí el principal elemento que dificulta el encaje de las interpretaciones mayoritarias del islam con la democracia que quieren destruir, es el hecho de que las sociedades islámicas no han vivido lo que en Europa se conoce como la Ilustración. Es decir la preeminencia de la razón y la libertad de pensamiento, ubicando la religión en el ámbito personal, más allá de que se practique la fe pública y colectivamente. Aceptar que toda religión es buena si te ayuda a vivir y ser mejor persona y aceptar sobre todo -éste es el punto nuclear- el derecho a cambiar de religión y el derecho a convertirse en agnóstico o ateo y hacerlo público. Pero lamentablemente el islam tiene puerta de entrada, pero no tiene salida ni para los musulmanes ni para los hijos de musulmanes, al entender que el islam se transmite con la sangre, el semen de padre. Por eso en los países musulmanes se permite la boda de un musulmán con una cristiana, pero no a la inversa. Una hija de musulmanes no puede casarse ni con un cristiano, ni con un ateo. Por eso  también en Europa muchos hombres que se casan con una hija de inmigrantes musulmanes se ven forzados por la llamada “comunidad” a realizar la conversión al islam aunque sea de mentira, al igual que todos los matrimonios o mujeres solteras que adoptan en Europa a un niño marroquí deben hacer por obligación la ceremonia de conversión al islam, como requisito legal indispensable para completar el proceso de adopción.

Como periodista que llevo años escribiendo de inmigración y sobre los países musulmanes, creo que es en esta no aceptación de la libertad de creencias y en cambiar de pensamiento de las sociedades islámicas, donde nace la no empatía hacia la sociedad occidental, que se manifiesta tanto en el terrorismo yihadismo, como en el salafismo pacífico que propone la segregación de los suyos, lo que en Francia se conoce como “separatismo islámico”. Cuando la mayoría de países musulmanes firmaron la Declaración Universal de los Derechos Humanos realizaron una reserva en al aparatado del artículo 18 que reconoce el derecho a la libertad de pensamiento y religión, que dice que «este derecho incluye el derecho a cambiar de religión o de creencia», sumándose años más tarde la mayoría de países islámicos a la llamada Declaración de Derechos Humanos de El Cairo que acepta el derecho a los cristianos a ser cristianos, pero no a un musulmán o hijo de musulmán a abandonar el islam o reinterpretarlo. Es decir, un musulmán y sus hijos nunca pueden dejar de ser musulmanes, un musulmán no puede cuestionar el Corán en nombre de la ciencia o no puede rechazar ciertos principios islámicos en aras de la libertad de pensamiento.

Un nacido musulmán que sigue siendo creyente no puede decir que el Corán es sólo una metáfora, o que vulnera los derechos humanos y el sentido común la obligación de tener que recuperar los días de ayuno del ramadán perdidos por una mujer que ha tenido la menstruación o un médico que ha tenido que tomar un té a las cinco de tarde para estar sereno en una operación en la que estaba salvando una vida. Un musulmán no puede decir sí a Darwin y no a la Creación como sí dicen los científicos cristianos.

Evidentemente no ayuda la falta en el islam de una autoridad desde 1924, cuando se abolió en Estambul la figura del califa, a dar un paso similar y cómo hicieron las sociedades de tradición cristiana aceptar la Ilustración. Y a falta de una autoridad de todos los creyentes, aunque muchos musulmanes lo piensen, nadie puede cuestionar que el Corán y los hadits o frases a atribuidas a Mahoma deban seguir interpretándose como la definitiva revelación de Alá. Mientras en el cristianismo los creyentes pueden decir que Adán y Eva y la Creación son una metáfora o que el diablo no existe, esto en el islam es apostasía. Si un musulmán dice haber perdido la fe o cambiar de religión es apostasía. Y la apostasía, sea por dudar del Corán, sea por cambiar de religión, sea por convertirse en agnóstico, es el peor pecado y delito que puede hacer un musulmán. Pecado que en muchos países musulmanes está penado con la muerte mientras en otros con la imposibilidad de trabajar en puestos como maestro, funcionario o periodista y evidentemente es divorciado y pierde la tutela de los hijos.

Quizás decir esto no guste, pero para mí, es aquí, en la negativa a aceptar la libertad de pensamiento y la libertad personal de hacer público que se es ateo o que se es homosexual o bisexual y vivir como tal, donde nace el odio de muchos musulmanes y las sociedades islámicas hacia los valores occidentales, que los Talibanes, el Estado Islámico o los ayatolás chiís expresan después con llamadas a la violencia hacia los apóstatas e infieles, mientras los imanes y dichas comunidades islámicas con jefes que nadie ha escogido velan para que «los suyos» no pierdan la fe verdadera. Y si los líderes musulmanes en Europa siguen diciendo y pensando que Occidente es pecador, y que sus hijas no pueden pervertirse casándose con infieles, no nos extrañemos después de que chicos como los de Ripoll se dejaran utilizar por el imán de Ripoll.

          

EMETRE IMATGES DE L'EBOLA O LA COVID, D'ALEP O BARCELONA? Ho analitzo a Comunicació21. Publicar o emetre imatges sobre conflictes o pandèmies llunyanes es considera periodisme solidari i compromès, però es desaconsella publicar-les si passen prop nostre

Comunicació21, divendres 20 de novembre de 2020 

 Xavier Rius Sant, periodista

 Hi ha un sentiment generalitzat de frustració entre gran part dels fotoperiodistes d’arreu de l’Estat espanyol, i m’atreveixo a dir que de bona part d’Europa, per no haver pogut recollir imatges de la pandèmia de la Covid-19 sense sentir-nos criticats, qüestionats o fiscalitzats. De la mateixa manera, molts fotògrafs professionals o amateurs que van obtenir imatges dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils van haver d’autocensurar la seva difusió o els hi van censurar els mitjans, en ser titllats de poc ètics, fer premsa groga, fer el joc als gihadistes, vulnerar la intimitat o no respectar el dolor de les víctimes.

Molts dels periodistes que hem cobert conflictes bèl·lics i crisis humanitàries les últimes dècades als Balcans, el Pròxim Orient o l’Àfrica teníem l’estranya sensació de sentir-nos reconeguts socialment per la feina que vam fer allà, però sense la possibilitat de fer el mateix aquí, més enllà que ara molts dels que capten imatges d’un atemptat són ciutadans aliens a la professió, que en ser a prop del lloc ho fotografien i enregistren amb el seu mòbil.

Parlant aquests últims mesos amb diversos col·legues arribàvem sempre a la mateixa conclusió. Fotografiar o enregistrar tragèdies a Sarajevo o Alep o fer un reportatge sobre l’Ebola a l’Àfrica està considerat com a periodisme compromès, ètic, solidari i mereixedor de reconeixement social. Però publicar o emetre imatges d’un atemptat gihadista a Europa, fins i tot en el cas que no es puguin reconèixer les identitats de morts o ferits, o dels malats de la Covid en hospitals saturats, molta gent ho considera una falta de respecte a les víctimes i periodisme sensacionalista. Un col·lega m’ho definia com que ens permetem mostrar i retratar les desgràcies d’altres societats i països dels quals implícitament ens considerem superiors, però no volem ni ens agrada veure la nostra misèria i desgràcies en el nostre propi mirall, sigui un atemptat, siguin persones com nosaltres amuntegades en hospitals col·lapsats, com va passar en la primera onada de la pandèmia.

Durant el setge de Sarajevo, en què els radicals serbis massacraven la població de la ciutat amb bombardejos intermitents i trets dels franctiradors, es publicaven arreu imatges molt crues de les matances. Imatges que els bosnians demanaven que es fessin públiques. Jo vaig viure una experiència molt colpidora a Kosovo el juliol de 1999, dies després que es retiressin l’exèrcit i paramilitars serbis, i entrés l’ONU i l’OTAN per fer-se càrrec del territori, quan vaig ser present en l’obertura d’una fossa comuna d’albanokosovars assassinats unes setmanes abans per l’exèrcit i els paramilitars. I els familiars de les víctimes em demanaven que fes fotos dels cossos dels morts perquè el món ho sabés, i m’explicaven qui era cada mort.

Però tornant a la guerra de Bòsnia, es diu que Bill Clinton va decidir donar l’ordre de bombardejar les bateries sèrbies que assetjaven Sarajevo després que la CNN decidís emetre amb tota la seva cruesa les imatges del bombardeig del 28 d’agost de 1995 al mercat de la capital bosniana amb cossos mutilats, on moriren 43 persones. I amb aquell ‘ja n’hi ha prou’ de Clinton va començar una ofensiva internacional que posaria fi a la guerra. Emetre aquelles imatges va ser premsa groga, pornografia o periodisme compromès? Per mi va ser senzillament explicar i mostrar la veritat.

Mentre les imatges de les càrregues policials de l’1-O gairebé tothom volia que es publiquessin i sortissin a tots els informatius fora de casa nostra “perquè el món ho vegi” i conseqüentment actuï, no ha passat el mateix amb les imatges de la Covid-19 o dels atemptats del 17 d’agost. Aquesta setmana, amb motiu del judici relatiu als atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, el Consell Audiovisual de Catalunya va demanar el dimarts 17, després que es difonguessin les imatges dels joves de Ripoll fabricant explosius i anunciant el que farien, “tenir cura de les imatges d’arxiu que s’emetien” i “abstenir-se de difondre imatges de cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer o si la cruesa és excessiva”. I l’endemà dimecres 18, en fer-se públic el vídeo recopilatori fet pels Mossos d’Esquadra de l’atropellament de la Rambla, el CAC va fer un segon comunicat demanant als mitjans “audiovisuals, digitals, i a les xarxes socials, la màxima cautela en la seva emissió”. El CAC recordava les Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes, elaborades conjuntament amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I algunes televisions, alguns diaris de paper en la seva web i alguns digitals les van emetre, i d’altres, com TV3, no.

Resulta evident que el terrorisme de l’Estat Islàmic i altres grup gihadistes utilitzen les imatges d’assassinats, decapitacions i altres tipus d’atemptats com a propaganda per mostrar el seu poder als seus seguidors i als adeptes que capten o estan captant, i generar por i sensació de vulnerabilitat en les societats occidentals o orientals, laiques, de tradició cristianes o de majoria musulmana que volen destruir. I entre la censura absoluta i la difusió en hores de màxima franja horària segur que hi ha terme mig, tot i que un cop es pengen als digitals ja les pot veure tothom.

Jo, que estic acostumat a escriure sobre gihadisme i que he publicat molts articles sobre els atemptats del 17 d’agost, he de dir que tant el vídeo del joves de Ripoll somrients fabricant bombes, com el de la furgoneta fent ziga-zagues, m’han fet percebre els fets des d’una perspectiva més emocional i crec més popera al que realment va passar. Afortunadament, jo no he hagut de decidir si emetre aquí o allà les imatges, que dono per segur que hauran provocat dolor a algunes de les víctimes i dels familiars. I almenys des del meu punt de vista –jo que trobo totalment equivocats eslògans enfront la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 com “Tot anirà bé!”, que crec que són una falta de respecte per a les víctimes i els que quedaran arruïnats de per vida–, les imatges com la dels nois fabricant explosius amb alegria sabent que van a morir i les de les ziga-zagues de la furgoneta m’han ajudat a comprendre a què ens enfrontem realment.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.

 Llegir-ho a Comunicació21

Llegir-ho a Exterior.cat 

                     

 

TRES REFLEXIONS EN L'ANIVERSARI DELS ATEMPTATS: 1. Mal escenari policial amb Trapero imputat i la desconfiança entre cossos que no ajuda a la necessària coordinació. 2 L'antídot per evitar que es radicalitzin joves musulmans europeus no existirà mentre els països islàmics no acceptin la llibertat ideològica (dret a deixar de ser musulmà) i reinterpretin l'Alcorà. I 3, Com gestionar la indignació i el fàstic provocat per l"A por ellos" i el discurs ultra del Borbó? Considero encertat evitar convertir l'acte d'homenatge a Barcelona en una manifestació contra Felipe VI

1. CONTINUA LA DESCONFIANÇA ENTRE MOSSOS I ELS SEUS CAPS POLÍTICS I LA GUÀRDIA CIVIL I POLICIA NACIONAL.

Ara que s'ha aixecat parcialment el secret del sumari dels atemptats de Barcelona i Cambrils i l'explosió d'Alcanar, s'ha parlat i especulat molt sobre perquè agents de la Policia Nacional i del CNI van visitar a l'imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, a la presó, si era o no confident i si els Mossos ho sabien o van accedir a la seva fitxa.

Per mi preguntar-se això ja no és rellevant. Per mi el veritablement preocupant és que, agreujat pel sumari de l'1-O i el pocessament del Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, la seva intendent, Teresa Laplana, l’exdirector dels Mossos Pere Soler, i l’exsecretari d’Interior César Puig per un delicte d'organització ciminal i dos de sedició i l'empresonament del Conseller, no hagi millorat la coordinació o el fluxe de confiança entre el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, d'una banda, amb els Mossos d'Esquadra. I juntament amb això que els Mossos pateixin els danys col·laterals de l'actual situació política.

D'entrada, tornant a la reflexió sobre l'actuació i coordinació policial dels atemptats del 17-A a Barcelona, Cambrils i Alcanar, m'estranya que ningú es faci aquesta pregunta: Els Mossos, més tard o més d'hora van lligar caps entre l'explosió d'Alcanar, que inicialment creuen que es tracta d'un laboratori de drogues o de revenda de butà, i la furgoneta de la Rambla perquè van ser els Mossos els competents d'investigar l'explosió d'Alcanar, últim municipi pel sud de la província de Tarragona. Però, què hagués passat si els terroristes de Ripoll haguessin triat una casa quatre quilòmetres més al sud al terme de Vinaròs al País Valencià o haguessin fet les compres en algun establiment d'aquest poble de Castelló. Allà la competència la té la Guàrdia Civil i Policia Nacional. I això obliga a que, més enllà de rivalitats corporatives o ideològiques -a por ellos!- i discrepàncies polítiques dels qui tenen la direcció de cada cos, és imprescindible una coordinació i confiança que ara per ara no és gens satisfactòria. I cal que els Mossos tinguin accés immediat a les dades d'Europol i Interpol i s'integrin plenament el el Centro de Inteligencia Contra el Terrorismo y Cimen Organizado (CITCO).

L'1 d'octubre i la brutalitat dels cossos estatals, ha deixat ferides molt grosses tant a nivell emocional com de gestió. I també sóc crític amb algunes decisions o declaracions de l'actual conseller d'Interior, Miquel Buch. 

 El conseller Miquel Buch amb el nou cap dels Mossos, Miquel Esquius a Moià

El conseller va destituir fa un mes al número dos de la Comissaria General d'Informació, l'intendent Miquel Justo Medrano. A Justo Medrano -casat amb una policia nacional- se l'ha acusat internament de ser qui va donar l'avís a la Policia Nacional el 26 d'octubre de que una furgoneta dels Mossos portava documentació sensible per cremar a la incineradora de Sant Adrià del Besós. Aquella furgoneta va ser interceptada per la Policia Nacional i part de la documentació intervinguda ha estat utilitzada per processar Trapero i altres caps del Mossos. Miquel Justo ha negat ser ell l'autor de la xivatada i altres caps i agents dels Mossos creuen va ser una altra persona. Però aquest cessament de la persona que amb encert i responsabilitat co-dirigia la Comissaria General d'Informació ha dolgut a molts dels agents de la "intel·ligència" policial que treballaven a les seves ordre. 

I declaracions com la del nou conseller, Miquel Buch, que jo mateix li vaig sentir a Moià on les va repetir davant del nou cap, el comissari Miquel Esquius, el dia de la inauguració de la comissaria de Mossos, de que ell no és el conseller legítim, sinó només qui substiueix al legítim Joaquim Forn, no són un bon missatge per un cos jeràrquic que ha patit tant a consequència de l'1 d'octubre,el 155, i el processament de la seva cúpula per una injusta qualificació d'organització criminal.

2. L'ANTÍDOT A LA RADICALITZACIÓ DE JOVES NO ESTÀ EN LES NOSTRES MANS, ÉS A LES MANS DELS MUSULMANS EUROPEUS I SOBRETOT DELS RÈGIMS ISLÀMICS QUE ES NEGUEN A ENTENDRE QUE LA BASE DE LA DEMOCRÀCIA ÉS LA LLIBERTAT IDEOLÒGICA, COSA QUE VOL DIR ACCEPTAR EL DRET QUE TÉ TOTHOM A CREURE I NO CREURE, A DEIXAR DE SER MUSULMÀ. CAL QUE DEIXIN DE DIVIDIR EL MÓN ENTRE "ELLS QUE ESTAN EQUIVOCATS" I "NOSALTRES"

Les reaccions islamòfobas i racistes vers a immigrants musulmans o els seus fills generen radicalització. També la manca d'oportunitats laborals i educatives i el conflicte identitari i de pertença. Però aquesta no és la causa principal de que joves considerats integrats abracin el gijadisme.

Després dels atemptats, tant representants de col·lectius musulmans catalans i espanyols, com alguns intel·lectuals i arabistes catalans, davant de les preguntes de per què aquells joves de Ripoll s'havien radicalitzat, van repetir que l'Islam condemna el terrorisme i la violència i que islam en àrab significa pau. 

Certament significa pau, però també submissió a Al·là. I des del meu punt de vista el problema principal de la religió islàmica és que no ha reinterpretat l'Alcorà, com sí ha fet el cristianisme per fer-lo compatible amb els valors de la Il·lustració, els drets humans i la base de la democràcia que és el dret a la llibertat ideològica, cosa que significa també el dret a dir què es pensa i a canviar de religió o fer-se ateu. L'Islam crea un mur amb la resta del món i creences, i aquest mur dificulta que s'empatitzi amb els qui estan a l'altra banda. A la vegada, ofereix un paradís infantil amb premi pels màrtirs en el que, per sort, ja no hi creu ni el Cristianisme ni el Juadisme majoritari.

El problema de l'Islam és que es considera l'única religió veritable, tothom s'ha de sotmetre com diu l'Alcorà a Déu si vol trobar la pau. I està per sobre de les lleis humanes a la majoria de països islàmics i nega, condemnant amb la mort civil o la mort física la apostasia, el deixar de ser musulmà, el que un musulmà o fill de musulmans es faci cristià o ateu. Un musulmà mascle pot casar-se amb un "cristiana" donat que ella és nomes l'úter o test on es posarà la llavor que transmet la religió amb el seu semen. Però els codis civils dels països musulmans no permeten  que una musulmana es casi amb un ateu o un cristià, de la mateixa manera que no es concep que una dona musulmana es casi amb una cabra o un cavall.     

El judaisme va acceptar que molts dels seus fills es fessin ateus o agnòstics (Albert Einstein, Sigmund Freud i Karl Marx) i el fundador de l'estat d'Israel, David Ben Gurión, reconeixia que ell no era creient. El Cristianisme, amb el Nou Testament supera totes les crides a la violència contra els infidels i pecadors, "qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra", i finalment les societats de majoria cristiana en els segles XIX i XX van acceptar el dret a la llibertat religiosa, matrimonis mixtes, al dret a canviar de religió i a fer-se ateu. És veritat que durant segles el Cristianisme va sembrar la mort en nom de la guerra santa, les Creuades i la Inquisició, però això ara és història.  Però aquest canvi les societats islàmiques no l'han fet i l'Islam està per sobre de les lleis i el dret a pensar diferent que vol dir, sobretot, poder canviar d'ideologia o religió.
L'Islam no només no ho accepta el canvi de religió, sinó que encara ho considera el pitjor pecat. Hi ha milers de casos de dones filles de musulmans immigrants a Europa que per casar-se amb un ateu o un cristià -cosa permesa pels codis civils europeus i americans- i evitar ser repudiada per la família i tenir problemes legals quan vagin al país dels seus pares, donat que encara que visquin a Europa la família la tractaran pitjor que si fos una prostituta, obliguen que el nuvi cristià o ateu faci, encara que sigui de mentida, la conversió a l'islam, com també fan totes les parelles europees que adopten un nen o una nena marroquí. 

Certament hi ha milions de cristians evangèlics, sobretot a Amèrica, que fan una lectura literal de la Bíblia, donen suport a Donald Trump i als partits més dretans de Llatinoamèrica, neguen la teoria de l'evolució i creuen que la sida és un càstig diví com les plagues d'Egipte. Però aquestes idees estan per sota de les lleis. En canvi als països musulmans la interpretació literal de l'Alcorà està per sobre de tot i tothom. A Tunísia amb la nova constitució s'ha prohibit la persecució penal de l'apostasia (deixar de ser musulmà), però encara no s'ha regulat que una dona musulmana es pugui casar amb un no musulmà.

Després dels atemptats, molts defensors -sense sentit crític- de l'Islam deien que els nois de Ripoll van ser manipulats per l'imam, però que el veritable Islam nega la violència. Jo que llegeixo àrab i he llegit l'Alcorà, en discrepo. L'Alcorà està ple de cites cridant a matar infidels, tot i que en algunes sures es diu que s'ha de perseguir i castigar als politeistes, associadors  i pagans, però la "gent del llibre", és a dir jueus i cristians, si no expandeixen les seves idees i paguen un impost, poden continuar amb la seva religió. 

Els qui consideren que l'Islam majoritari és una religió de pau després dels atemptats citaven mal traduït el vers corànic 5.32 (o 5.33) que diria "Qui mata un innocent..." o "Qui mata una persona que no ha assassinat a ningú, és com si matés tota la Humanitat. I qui salva una vida és com si salvés tota la humanitat". L'edició catalana de l'Alcorà de Mikel Espalza ho transciu com "que qui matés un innocent que mai hagués fet cosa perversa en aquest món és com si matés tota la humanitat!

نْ أَجْلِ ذَلِكَ كَتَبْنَا عَلَى بَنِي إِسْرَائِيلَ أَنَّهُ مَن قَتَلَ نَفْساً بِغَيْرِ نَفْسٍ أَوْ فَسَادٍ فِي الأَرْضِ فَكَأَنَّمَا قَتَلَ النَّاسَ جَمِيعاً وَمَنْ أَحْيَاهَا فَكَأَنَّمَا أَحْيَا النَّاسَ جَمِيعاً

Però la seva traducció real és: "Qui mata a una persona que no hagués mort ningú ni corromput en la terra, és com si hagués matat tota la humanitat". La paraula  فَس‍‍َ‍ا‌د‌ "fasad" o "fasadín" es traduix, per exemple al diccionari digital Al Qatra com "corrupció, desordre, depravació, degenació".  També hi ha traduccions que ho transcriuen com "Qui mata a una persona que no hagués matat a ningú ni combatut (a l'Islam) és com si hagués matat tota la Humanitat" 

Així doncs ara per ara l'Alcorà crida a combatre o matar als que actuen amb perversió,  degeració, s'oposen o contradiuen l'Islam, fan coses perverses o escampen la corrupció. I evidentment portar una vida fent coses contràries al que diu l'Alcorà i lluitar, criticar, qüestionar o negar l'Islam seria motiu per ser assassinat. Per això cal que els musulmans europeus es desmarquin clarament d'aquestes lectures literals, trenquin amb els "ells i nosaltres; fidels i infidels", cosa que només es farà quan es digui en veu alta que tota religió pot ser la veritable, i tothom -també els nascuts musulmans- tenen dret a canviar de religió o a negar l'existència de Déu. I cal que els països musulmans posin els drets humans per sota de la religió i acceptin la llibertat de consciència i el dret a deixar de ser musulmà.  Si el Judaísme i i el Cristianisme han pogut deixar en l'àmbit metafòric i negar la seva aplicació literal les cites de la Bíblia que criden a matar, cremar i castigar als pecadors, fornicadors i infidels, l'Islam, si també ho podria fer.
Lamentablement, ara per ara sóc pessimista i fins que no es digui clarament des de les mesquites d'aquí i d'allà que tota religió és bona si ajuda a ser millor persona, que no és cap pecat ser ateu i que no s'està en lluita contra un món occidental decadent al que cal destruir, qualsevol imam salafista pot inflar el cap a quatre joves per que morin matant en nom de l'Estat Islàmic o d'Al Qaida. 
Fins que l'Islam i els països musulmans continuïn dividint el món entre fidels i infidels no es podrà combatre eficaçment el gihadisme. De poc serveix treballar des dels països democràtics per fer-se sentir ciutadans de primera als ciutadans musulmans, fer-los tenir el sentiment de pertinença a la societat diversa que som, si els governats i les lleis dels països musulmans continuen posant un mur espiritual, mental i cultural vers a la resta i neguen el dret dels "seus" a deixar de ser musulmans.
Com comento a sota crec que va ser un error convertir la manifestació contra els atemptats de l'any passat en una manifestació contra el rei Felipe VI amb cartells sobre la complicitat d'Espanya i la monarquia amb la venda d'armes a l'Aràbia Saudita. Algunes de les persones que portaven aquestes pancartes i cartells van participar a la manifestació del 5 de maig de 2012 contra el casal neonazi del Clot, el Casal Tramuntana. En aquella manifestació de 2012 també hi participaven membres de la mesquita del Clot. I en acabar la protesta ens van convidar a visitar la mesquita i prendre un te. I als que vam acceptar al seva invitació ens van regalar uns llibres sobre l'islam traduïts al català. Aquella mesquita que certament va per lliure en l'actual context en el que el Marroc les intenta controlar totes, està vinculada a la Cofradia, els Germans Musulmans, i rep diners de Qatar.  Doncs bé llegir aquell llibre posava els pèls de punta com justificava la submissió de la dona a l'home, sigui el seu marit o el pare. Però alguns que eren allà fent el te i que es defineixen com a superfeministes van callar davant la incitació a l'opressió de la dones. Segurament la monarquia espanyola és còmplice amb la venda d'armes l'Aràbia Saudita, però és en la interpretació literal de l'Alcorà que es difon des de Qatar o l'Aràbia Saudita d'on surt la base teòrica per matar als infidels. 

El que dic aquí és plenament compatible amb rebutjar les campanyes xenòfobes vers els musulmans que són les primeres víctimes del gihadisme i de la rigidesa vital que els imposa la interpretació majoritària de la seva religió. I rebutjo les campanyes de la ultradreta i contra l'obertura de mesquites. He dit el mateix moltes altres vegades:

La cruïlla de l'Islam a Europa. El Punt Avui, 9 de gener de 2015
Califat medieval o reinterpretació de l'Alcorà. El Periódico 16 de novembre de 2015
Tunísia, àrab i democràtica. El Periódico 30 de desembre de 2014
Combatre el discurs gihadista des d'Europa. Nació Digital 1 d'agost 2016 

3.COM GESTIONAR LA INDIGNACIÓ I EL FÀSTIC PROVOCAT PER L"A POR ELLOS", LES CÀRREGUES DE L'1-O I ELS DISCURS ULTRA DE FELIPE VI? 

 Donat que el cap d'Estat, el rei Felipe VI vindrà a Barcelona divendres a l'acte d'homenatge a les víctimes, crec encertat que per respecte a les víctimes i els seus familiars l'ANC i Omnium hagin decidit cridar a no manifestar-se contra el Borbó a Barcelona i fer un acte alternatiu al voltant de la presó on està qui era conseller d'Interior, Joaquim Form, i va gestionar amb el processat per organització criminal, el Major Trapero, la desarticulació de la cèl·lula.

Crec qui pot haver hagut alguna mena de pacte o petició del mateix Forn i l'Oriol Junqueras en el marc de els negociacions que hi ha amb Pedro Sánchez per refredar la situació a Catalunya.

Ara bé, les càrregues policials del l'1-O i el lamentable discurs del Borbó del 3 d'octubre han obert una ferida, una sensació que ja no és la desafecció que anunciava el president Montilla, i tampoc és odi. És fàstic. 

Agradi o no Espanya que té un himne sense lletra, i que té un exèrcit que els últims tres cents anys només ha guanyat guerres civils contra els seus propis governs i ciutadans, mai no havia viscut una manifestació patriótica d'exaltació de les seves forces armades o cossos policials marxant o rebuts com herois després d'una victòria. El "A por ellos!" amb banderas cridant i animant com holligans als policies i guàrdies civils enviats a Catalunya a "repartir hostias" ha sigut potser la primera vegada que s'ha vist aquesta escena. Animats a  donar hòsties als seus propis conciutadans. Això fa que fins i tot persones que qüestionem l'estratègia seguida per Puigdemont com jo mateix, tinguem una sensació de fàstic o greuge vers Zoido, Felipe de Borbón o Mariano Rajoy. La ferida és molt grossa i només es curarà demanat perdó i fent una oferta real als catalans per decidir el nostre futur.
Jo vaig publicar els anys noranta i vuitanta nombrosos articles a diaris com EL País i El Mundo molt durs contra ETA i els que li donaven suport i no condemnaven els seus crims. I per aquests articles vaig ser en algun moment persona sensible a patir un atemptat per defensar als policies i guàrdies civils que eren assassinats per ETA, i sé el que és haver de mirar sota el cotxe per si m'havien posat una bomba. I he de dir que vaig tenir un xoc emocional en veure a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil actuant de manera totalment desproporcionada vulnerant tots els protocols d'actuació i proporcionalitat. I sento fàstic pel que va fer al ministre Zoido i aquest cossos l'1-O. 

Però dit això, repeteixo que va ser un error fa un any escridassar el Rei a la manifestació de fa un any. En aquell moment encara no s'havien produït les càrregues de l'1-O i ell era el cap d'Estat.

El proper divendres quan vingui a Barcelona, encara que estigués justificat a causa de la ferida patida l'1 i 3 d'octubre i les falses acusacions de rebel·lió violenta i organització criminal contra els líders polítics catalans i el Major Trapero, les víctimes de l'atemptat gihadista, moltes d'elles estrangeres, no es mereixen veure's involucrats en una manifestacio antiborbònica.

 Manifestació a Barcelona 26 d'agost de 2017

FOTOS DE LA PRIMERA CONCENTRACIÓ DE REBUIG DEL 18 D'AGOST I ENCERCLO ELS QUE INJUSTAMENT NO PODRAN SER A LA DIVENDRES VINENT