Mohamed VI guanya. Analitzo al Punt Avui la crisi de les pasteres, que ha coincidit amb els intents del Polisario de desencallar el conflicte del Sàhara. Ara a Canàries s'hi quedaran confinats els immigrants que no puguin ser expulsats com passa a Lesbos

 

Xavier Rius Sant, periodista

 El Punt Avui, 21 de novembre de 2020

Si tres conclusions es poden treure de la resposta que ha donat el govern espanyol al fort increment de pasteres i cayucos que han arribat a les Canàries, és que el rei del Marroc, Mohamed VI, ha guanyat, tenint més força de cara a qualsevol negociació amb Brussel·les, i que els independentistes del Front Polisario han estat derrotats. La tercera és que Espanya ha decidit aplicar a les Canàries la mateixa política que Grècia a l’illa de Lesbos, on hi ha milers d’immigrants retinguts des de fa anys. Així crearà a les Canàries campaments per contenir-los, posant fi als trasllats habituals a la Península. I conseqüentment la diplomàcia espanyola treballarà per arribar a acords amb el Senegal, Mauritània, el Marroc i Algèria per tal que acceptin, a canvi de contrapartides, més repatriacions.

No hi ha una única causa del fort increment d’arribades a les Canàries, que ha multiplicat per onze la xifra de les vingudes l’any passat. Dues són les vies per anar a les illes. Una, des del Senegal o Mauritània amb grans cayucos, que fan una travessa que dura dies i necessiten reabastir-se d’aigua i combustible prop de la costa del Sàhara, controlat pel Marroc.

La segona són pasteres que surten del sud del Marroc o de les costes del Sàhara, i no necessiten reabastir-se. I si aquestes últimes setmanes han arribat tantes embarcacions és evident que s’ha fet amb la complicitat de les autoritats marroquines. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’increment de sortides des del Sàhara ha estat propiciat per les mateixes autoritats marroquines, com una advertència a Espanya i a la Unió Europea, en un moment que el Polisario ha volgut fer-se sentir, demanat a l’ONU i a la Unió Europea que compleixi les seves obligacions.

El Sàhara Occidental és el més gran dels disset territoris considerats per l’ONU pendents de descolonitzar. Després de l’alto el foc de 1991, l’ONU hi va pactar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I es va crear una missió, la Minurso, competent d’organitzar-lo i mantenir la pau. Però quan va ser l’hora de fer-lo, el Marroc va impugnar el cens i va quedar tot aturat. I quan el Polisario va acceptar incloure en el cens els colons arribats amb l’ocupació marroquina, molts procedents de la zona d’Ifni, el Marroc el va tornar a bloquejar en no refiar-se del vot dels fills dels colons que estaven simpatitzant amb el Polisario. I el conflicte s’estancà, amb el Marroc ocupant tres quartes parts de l’antiga província espanyola.

Ara fa quatre anys, en morir el líder històric del Polisario. Mohamed Abdelaziz, va ser substituït per Brahim Gali, que va advertir que si no es convocava la consulta, tornarien a la guerra. Poc després el Marroc va voler agafar el control d’un tram desmilitaritzat a la frontera sud amb Mauritània, i Gali hi va enviar les tropes sahrauís, retirant-se finalment al Marroc. Ara fa un mes, dies abans que l’ONU aprovés la resolució per renovar el mandat de la Minurso, un grup de seguidors del Polisario van tallar el tram d’aquesta carretera entre el mur de separació i Mauritània. Acció de protesta que va ser aprovada per Gali, com un gest de força. I va ser llavors quan van incrementar-se notablement les pasteres cap a les Canàries. Finalment el dia 13 va haver-hi intercanvis de trets entre tropes marroquines i sahrauís, i la carretera es torna a obrir. Llavors el Polisario va anunciar que trencava l’alto el foc, però les seves queixes no han estat escoltades i, donada la seva inferioritat, és més que dubtós que s’arrisqui a tornar a la guerra.

A diferència de l’anterior crisi de cayucos a les Canàries l’any 2006, en què el govern de Zapatero va oferir a Mali, el Senegal o Mauritània vies d’emigració legal, ara amb l’increment de l’atur a causa de la Covid, sembla que la contrapartida a les repatriacions serà, amb el vistiplau de Brussel·les, només d’ajuda econòmica i comercial. Europa tanca les portes. I una mostra d’això ja va ser la sentència del Tribunal d’Estrasburg acceptant les devolucions en calent. Sentència que ha permès al Tribunal Constitucional espanyol, aquesta setmana, dictar la sentència legalitzant les devolucions a Ceuta i Melilla.

 Llegir al Punt Avui, clica

 

ALGÈRIA A LA CRUÏLLA, Analitzo al Punt Avui la mort de Gaid Salah, home fort del país, les eleccions que han portat a Abdelmajid Tebún a la presidència, el nomenament del primer ministre amb unes protestes al carrer que demanen la fi del règim i una veritable democràcia. El Font Polisario amenaça de trencar l'alto al foc amb Marroc i tornar a les armes,

Nou anys després de l’inici de les primaveres àrabs, que només han portat la democràcia a Tunísia, Algèria viu un dels seus moments més difícils, amb la mort el passat dilluns de l’home fort del país, el general Ahmed Gaid Salah, dies després que se celebressin les eleccions presidencials convocades després de la renúncia del president Bouteflika.

El passat mes de març, quan es va anunciar que Bouteflika, que portava vint anys al poder i estava totalment incapacitat a causa d’un ictus, es presentaria a la reeleció, van començar les protestes, sorgint el moviment Hirak que demanava la seva retirada, la fi de la corrupció, i eleccions lliures. Llavors el cap de l’estat major de l’exercit, Gaid Salah, forçà la renuncia de Bouteflika i anuncià que es convocarien eleccions lliures. Va fer jutjar per corrupció a determinats membres dels règim, com Said Bouteflika, germà del president que era de fet qui prenia decisions, i al cap dels servies secrets, el general Muhamad Medione “Tawfik, que foren condemnats a deu anys de presó. I convocà eleccions pel 12 de desembre. Però donat que només es va permetre presentar-se a determinats membres del règim, tots d’avançada edat, les protestes van continuar. I amb una abstenció del 60%, va resultar guanyador l’ex-primer ministre, Abdelmajid Tebún de 75 anys d’edat. En aquest context, que una part del regim és empresonat i una altra intenta transcendir i controlar la transició, s’ha produït la mort del cap de l’exèrcit i home fort del país.

A diferència de les protestes que hi ha hagut aquest últim any a altres països àrabs com l’Iraq, on hi ha hagut centenars de morts, les manifestacions del Hirak han estat pacífiques, evitant la policia reprimir-les amb armes de foc. No és cap secret que en la memòria de la societat algeriana hi ha els prop de dos cents mil morts de la guerra civil que devastà el país entre el 1991 i el 2002. Guerra que començà quan es va suspendre la segona volta d’unes eleccions que en primera volta havien guanyat el Front Islàmic de Salvació. Tant els islamistes com l’exèrcit van realitzar nombroses massacres. I un cop l’exèrcit va derrotar als islamistes, Bouteflika i la cúpula militar van iniciar un regnat que s’ha allargat fins ara. Anys en el que el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, i Al Qaida del Magreb Islàmic, tot i cometre atemptats, mai no han aconseguit sortir de la marginalitat. I Algèria havia contingut la implantació de l’Estat Islàmic que té el desert algerià més com a refugi que com a terra on arrelar-hi.

Dissabte el president Tebún va nomenar primer ministre al diplomàtic i professor universitari Abdelaziz Djerad, que diu vol guanyar-se la confiança del poble, també del moviment Hirak. Però caldrà veure si l’exèrcit i els sectors del règim que han sobreviscut a la caiguda de Bouteflika permeten que el nou president i nou primer ministre conduexin el país cap una democracia realment pluripartidista, i si els membres del règim que estaven sent represaliats, aprofiten la mort de Gaid Salah per intentar venjar-se. L’islamisme polític, molt controlat pel règim, pot intentar aprofitar la conjuntura per sortir de la marginalitat. I una hipotètica manca d’autoritat i legitimitat dels nous governants, poden ser ingredients favorables per que es vegi afectat per la inestabilitat i guerra que viu el país veí cap a l’est, Líbia.
I a la seva frontera oest Algèria hi té el conflicte del Sàhara, havent estat l’exèrcit i el Govern algerià un garant del Polisario front els intents del Marroc per legitimar l’annexió per la força l’antiga colònia espanyola. Precisament per la situació d’absolut estancament que viu el conflicte del Sàhara, fa deu dies, just abans que es produís la mort del cap de l’exèrcit algerià, el president del Front Polisario, Brahim Gali, va anunciar el congrés del Polisario, celebrat a Tifarti, localitat de l’antic Sàhara espanyol que conserven els sahrauís, que donat l’absolut impàs del pla de l’ONU per fer el referèndum d’autodeterminació, es plantejaven retornar a les armes. Potser va ser un anunci desesperat per la manca de perspectives que tenen els refugiats que viuen a Tinduf. Però tornar a la guerra ara, que Algèria viu un període inestable, seria la pitjor opció. 

EL SÀHARA DESPRÉS D'ABDELAZIZ, Publico anàlisis al Punt Avui sobre el futur del conflicte del Sàhara després de la mort de líder sahrauí

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, dijous, 2 de juny de 2016

La mort del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, passa en un moment difícil de la història d'aquesta antiga província espanyola, que és el territori més extens dels 17 que l'ONU considera pendents de descolonitzar. Un territori que Espanya va abandonar mentre Franco agonitzava, lliurant-lo al Marroc per un acord que mai no va ser publicat en el BOE.

"Si es torna a la guerra s'obrirà la porta a grups islamistes com EI" "La independència de la RASD va ser reconeguda per 80 estats" 

 

Vaig entrevistar diverses vegades pel diari Avui Mohamed Abdelaziz als campaments de Tindouf, a Algèria, on malviuen els refugiats que van abandonar el territori fugint de l'aviació marroquina i els seus descendents

Mentre Espanya abandonava la seva província, el Polisario va proclamar la independència de la RASD, que va ser reconeguda per 80 estats i admesa a l'Organització per a la Unitat Africana. Com que el Marroc no va poder controlar el desert i va tenir moltes baixes, va aixecar un mur per aturar la infiltració del Polisario, fins que es va arribar a un alto el foc el 1991 i es van signar el 1995 els acords de Houston, pels quals s'acceptava que es fes un referèndum sobre la independència, en el qual votarien aquells que estiguessin al cens espanyol del 1975. Per aquest motiu l'ONU va desplegar la Minurso, o Missió de Nacions Unides per a la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental. El referèndum s'havia de fer el 1998, però el Marroc va posar objeccions al cens i va exigir que votessin els colons arribats des del Marroc. França, per la seva part, s'oposava a la independència.

Marroc sempre va negar la legitimitat sahrauí d'Abdelaziz pel fet que havia estudiat a escoles i universitats marroquines i no parlava espanyol, i l'acusava de ser un titella d'Algèria. La primera vegada que el vaig entrevistar va ser el desembre del 1998, coincidint amb el primer ajornament del referèndum. Abdelaziz, un home senzill que vivia als campaments, va insistir que si Rabat continuava bloquejant el referèndum demanaria l'ingrés de la RASD a l'ONU, descartant de moment el retorn a la guerra.

El vaig tornar a entrevistar l'abril del 2000, quan el procés estava encallat i França pressionava Washington perquè avalés un estatut d'autonomia dins del Marroc. Abdelaziz va manifestar el seu rebuig absolut al pla francès i va amenaçar sense gaire convicció de tornar a la guerra. I tota la gent amb la qual vaig parlar ja no mostraven l'optimisme que m'havien mostrat en viatges anteriors i, entre te i te, reconeixien que potser l'única sortida seria la guerra.

Vaig conversar altres vegades amb ell després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, escenari que va reforçar el rol del Marroc. I Abdelaziz, tot reconeixent la legitimitat i la possibilitat de tornar a la guerra com volien sectors del Polisario, demanava a Espanya que jugués el mateix rol que havia fet Portugal en el procés d'independència de la seva colònia de Timor Oriental, que en aquell moments transitava cap a la sobirania.

Anys més tard Abdelaziz i el Polisario van acceptar la petició marroquina d'incloure els anomenats colons i el els seus fills en el cens del referèndum, i vet aquí que el Marroc va fer-se enrere perquè no es fiava del vots d'aquests, ja que la majoria eren de la zona de Sidi Ifni, tribalment i culturalment propers als sahrauís, i semblava que entre la joventut hi havia, com es veuria després amb l'anomenada intifada sahrauí, una forta simpatia cap al Polisario.

Dic que la mort d'Adelaziz passa en un moment cabdal, ja que fa dos mesos, després que Ban Ki-moon visités els campaments de Tindouf i els territoris de l'antiga província a la dreta del mur, controlats pel Polisario, i es referís amb la paraula “territoris ocupats” a les zones que administra Marroc, Rabat va decretar l'expulsió dels 73 membres de la Minurso i va desafiar així el Consell de Seguretat de l'ONU i el seu secretari general.

Ara, doncs, més enllà del que faci l'ONU, caldrà veure qui podrà liderar el Polisario en un moment en què molts dels qui han nascut als camps el que volen és tenir una vida normal fora. I si el Polisario no aconsegueix liderar els campaments de Tindouf, potser ocuparan l'espai els antics caps tribals o els islamistes, que esperen el seu moment. Hi ha també la incògnita de què farà Algèria quan acabi el mandat d'Abdelaziz Buteflika. Però el que sembla segur és que si es torna a la guerra, a qui s'obriria la porta seria a grups com Al-Qaida o Estat Islàmic, que saben treure profit d'aquest escenaris

Clica per llegir al Punt Avui 

 Llegir l'article de fa dos anys al Periódico, Sàhara el conflicte pendent