REFUGIATS QUE ARA SÍ PODEM ACOLLIR. El que no va ser possible al 2015 i 2016, acollir de manera àgil sense incrementar el patiment als refugiats que fugien de la guerra de Síria, ara ha estat possible. Hi ha diferències d'altres crisis: No han tingut temps de començar el dol, donat que fa un mes no imaginaven que hi hauria invasió. Donada la devastació, moltes no podran tornar i les dones reagruparan als seus marits

                              

Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de març de 2022 

El que no va ser possible al 2015 i 2016, acollir de manera àgil sense incrementar el patiment als refugiats que fugien de la guerra de Síria i altres conflictes bèl·lics, que arribaven a la Unió Europea per Grècia des de Turquia, ara sí que està sent possible amb els milions de persones, que venen fugint de la invasió russa d’Ucraïna. El 2016 Brussel·les va proposar repartir entre els diferents estats de la Unió 120.000 refugiats per alliberar la pressió a Alemanya que en va acabar acollint prop d’un milió. I llavors, uns sense embuts de paraula, altres amb els fets, gairebé tots els estats s’hi van oposar. A Espanya n’hi tocaven 14.931, la majoria dels quals no van venir.

L’agost de 2015, quan ja n’havien arribat a Europa 292.0000 i es calculava que a finals d’any s’arribaria al mig milió, el llavors màxim responsable de l’ACNUR, l’agència de l’ONU pels refugiats, Antonio Guterres, afirmava que la Unió Europea amb cinc cents milions d’habitants podia assumir sense cap mena de problemes mig milió de refugiats que significava l’u per mil de la seva població. Però no va ser possible. Els països de l’anomenat Grup de Visegrad format per Hongria, Polònia República Txeca i Eslovàquia s’hi van negar d’entrada. Altres com Espanya o Itàlia donaven llargues i argumentaven que ja acollien als que arribaven en pastera des del nord d’Àfrica. I finalment va ser Alemanya que es va quedar amb la majoria, més enllà del fet que molts refugiats volien anar a Alemanya, França, Bèlgica o Holanda perquè era on hi tenien familiars o coneguts. Ningú volia quedar-se a Grècia, Romania o Hongria.

Després d’aquesta crisi del 2015 i 2016 la Unió Europea es va empantanar en discussions si calia o no modificar el Reglament de Dublín. Reglament que estableix que és el primer país de la Unió que el demandant d’asil trepitja o arriba l’encarregat de tramitar la petició de protecció internacional i fer-se’n càrrec fins que en sis mesos o en dos anys es resolgui la seva sol·licitud. I mentrestant milers de demandants d’asil es quedaven retinguts indefinidament a Lesbos i altres illes gregues on encara molts continuen.

Les discussions a la Unió Europea sobre modificar o no el Reglament de Dublín van quedar aturades sobtadament amb l’arribada fa dos anys del cigne negre, o fet imprevist que ho capgira tot, de la pandèmia. I al menys el primer any de Covid es va frenar de cop l’arribada de migrants i demandants d’asil. I ara que s’esvaïa la Covid a Europa, es deia que aprendríem la lliçó o avís de la natura, mentre economistes, antropòlegs i epidemiòlegs repetien que els humans només evitaríem l’extinció de l’espècie canviant de paradigma i anant cap a un desenvolupament diferent. Però mira per on, de sobte ha arribat un segon cigne negre o fet inesperat amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, i un nou fluxe bíblic de refugiats. I la supervivència de l’espècie humana o una devastació global no perilla ja a dos segles vista pel nostre model de desenvolupament, sinó a un mes vista per les decisions que pot prendre Vladimir Putin si es veu acorralat i prem el botó nuclear.

Però allò que va ser impossible pels que fugien de l’Estat Islàmic, la guerra civil a Síria i també de la devastació que l’exèrcit rus feia per evitar la derrota de Baixar al Assad, sí que ha estat possible pels milions d’ucraïnesos. No només perquè els països abans més reacis a rebre refugiats, els del Grup de Visegrad —Eslovàquia, Hongria, Polònia i la República Checa— ara els hi obren la porta. Sinó perquè la Unió Europea ha activat un mecanisme de protecció internacional ja previst en la legislació comunitària per acollir i donar immediatament papers i permís de treball als que arriben d’Ucraïna. Uns refugiats que més enllà que ara sí que se‘ls vol perquè son rossos i cristians, tenen unes diferències a tenir en compte a l’hora de gestionar la seva acollida. No em refereixo només a que són dones, nens i gent gran. Em refereixo que són persones que no han fet el dol. Que fa un mes pensaven on anirien de vacances aquest estiu ara que s’acabava la pandèmia i si potser compraven un cotxe nou. I no ens enganyem, donada la devastació que està provocant Putin, la majoria no tindran cases on tornar. I molts de qui la seva casa no acabi destruïda es trobaran que tampoc serà fàcil el retorn perquè haurà estat ocupada per ucraïnesos que no van marxar. Així que no ens enganyem, si la guerra no acaba ja, la majoria d’ucraïnesos que ara arriben no podran tornar a viure al seu país.

 

Refugiados que ahora sí podemos acoger

 Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de marzo de 2022 

 Leer en El Triangle

Lo que no fue posible en 2015 y 2016, acoger de forma ágil sin incrementar el sufrimiento a los refugiados que huían de la guerra de Siria y otros conflictos bélicos, que llegaban a la Unión Europea por Grecia desde Turquía, ahora sí que está siendo posible con los millones de personas, que vienen huyendo de la invasión rusa de Ucrania. En 2016 Bruselas propuso repartir entre los diferentes estados de la Unión a 120.000 refugiados para liberar la presión en Alemania que acabó acogiendo cerca de un millón. Y entonces, unos sin disimularlo en sus expresiones públicas, otros con los hechos, casi todos los estados se opusieron. A España le tocaban 14.931, la mayoría de los cuales no vinieron.


En agosto de 2015, cuando ya habían llegado a Europa 292.0000 y se calculaba que a finales de año se llegaría al medio millón, el entonces máximo responsable de ACNUR, la agencia de la ONU para los refugiados, Antonio Guterres, afirmaba que la Unión Europea con quinientos millones de habitantes podía asumir sin problemas medio millón de refugiados que significaban el uno por mil de su población. Pero no fue posible. Los países del llamado Grupo de Visegrado formado por Hungría, Polonia República Checa y Eslovaquia se negaron de entrada. Otros como España o Italia daban largas y argumentaban que ya acogían a quienes llegaban en patera desde el norte de África. Y finalmente fue Alemania quien se quedó con la mayoría, más allá de que muchos refugiados querían ir a Alemania, Francia, Bélgica u Holanda porque era donde tenían a familiares o conocidos. Nadie quería quedarse en Grecia, Rumanía o Hungría.

Tras esta crisis de 2015 y 2016 la Unión Europea se empantanó en discusiones sobre si era necesario o no modificar el Reglamento de Dublín, reglamento que establece que es el primer país de la Unión que el demandante de asilo pisa o llega el encargado de tramitar la petición de protección internacional y hacerse cargo de ella hasta que en seis meses o en dos años se resuelva su solicitud. Y mientras tanto miles de solicitantes de asilo se quedaban retenidos indefinidamente en Lesbos y otras islas griegas donde todavía siguen muchos.

Las discusiones en la Unión Europea sobre modificar o no el Reglamento de Dublín quedaron paradas repentinamente con la llegada hace dos años del cisne negro, o hecho imprevisto que le da la vuelta todo, de la pandemia. Y al menos en el primer año de Covid se frenó de repente la llegada de migrantes y demandantes de asilo. Y ahora que se desvanecía la Covid en Europa, se decía que aprenderíamos la lección o aviso de la naturaleza, mientras economistas, antropólogos y epidemiólogos repetían que los humanos sólo evitaríamos la extinción de la especie cambiando de paradigma y yendo hacia un desarrollo diferente. Pero mira por dónde, de repente ha llegado un segundo cisne negro o hecho inesperado con la invasión de Ucrania por parte de Rusia, y un nuevo flujo bíblico de refugiados. Y la supervivencia de la especie humana o una devastación global no peligra ya a dos siglos vista por nuestro modelo de desarrollo, sino a un mes vista por las decisiones que puede tomar Vladimir Putin si se ve acorralado y pulsa el botón nuclear.

Pero lo que fue imposible para los que huían del Estado Islámico, la guerra civil en Siria y también de la devastación que el ejército ruso hacía para evitar la derrota de Bashar en Asad, sí ha sido posible para los millones de ucranianos. No sólo porque los países antes más reacios a recibir refugiados, los del Grupo de Visegrado —Eslovaquia, Hungría, Polonia y República Checa— ahora les abren la puerta. Sino porque la Unión Europea ha activado un mecanismo de protección internacional ya previsto en la legislación comunitaria para acoger y dar de inmediato papeles y permiso de trabajo a los que llegan de Ucrania. Unos refugiados que más allá de que ahora sí se les quiere porque son rubios y cristianos, tienen unas diferencias a tener en cuenta a la hora de gestionar su acogida. No me refiero sólo a que son mujeres, niños y ancianos. Me refiero a que son personas que no han hecho el duelo. Que hace un mes pensaban dónde irían de vacaciones este verano ahora que se acababa la pandemia y si quizá comprarían un coche nuevo. Y no nos engañemos, dada la devastación que está provocando Putin, la mayoría no tendrán casas a las que volver. Y muchos de los que su casa no acabe destruida se encontrarán con que tampoco será fácil el regreso porque habrá sido ocupada por ucranianos que no se fueron. Así que no nos engañemos, si la guerra no termina ya, la mayoría de ucranianos que ahora llegan no podrán volver a vivir en su país.

 

Mohamed VI guanya. Analitzo al Punt Avui la crisi de les pasteres, que ha coincidit amb els intents del Polisario de desencallar el conflicte del Sàhara. Ara a Canàries s'hi quedaran confinats els immigrants que no puguin ser expulsats com passa a Lesbos

 

Xavier Rius Sant, periodista

 El Punt Avui, 21 de novembre de 2020

Si tres conclusions es poden treure de la resposta que ha donat el govern espanyol al fort increment de pasteres i cayucos que han arribat a les Canàries, és que el rei del Marroc, Mohamed VI, ha guanyat, tenint més força de cara a qualsevol negociació amb Brussel·les, i que els independentistes del Front Polisario han estat derrotats. La tercera és que Espanya ha decidit aplicar a les Canàries la mateixa política que Grècia a l’illa de Lesbos, on hi ha milers d’immigrants retinguts des de fa anys. Així crearà a les Canàries campaments per contenir-los, posant fi als trasllats habituals a la Península. I conseqüentment la diplomàcia espanyola treballarà per arribar a acords amb el Senegal, Mauritània, el Marroc i Algèria per tal que acceptin, a canvi de contrapartides, més repatriacions.

No hi ha una única causa del fort increment d’arribades a les Canàries, que ha multiplicat per onze la xifra de les vingudes l’any passat. Dues són les vies per anar a les illes. Una, des del Senegal o Mauritània amb grans cayucos, que fan una travessa que dura dies i necessiten reabastir-se d’aigua i combustible prop de la costa del Sàhara, controlat pel Marroc.

La segona són pasteres que surten del sud del Marroc o de les costes del Sàhara, i no necessiten reabastir-se. I si aquestes últimes setmanes han arribat tantes embarcacions és evident que s’ha fet amb la complicitat de les autoritats marroquines. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’increment de sortides des del Sàhara ha estat propiciat per les mateixes autoritats marroquines, com una advertència a Espanya i a la Unió Europea, en un moment que el Polisario ha volgut fer-se sentir, demanat a l’ONU i a la Unió Europea que compleixi les seves obligacions.

El Sàhara Occidental és el més gran dels disset territoris considerats per l’ONU pendents de descolonitzar. Després de l’alto el foc de 1991, l’ONU hi va pactar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I es va crear una missió, la Minurso, competent d’organitzar-lo i mantenir la pau. Però quan va ser l’hora de fer-lo, el Marroc va impugnar el cens i va quedar tot aturat. I quan el Polisario va acceptar incloure en el cens els colons arribats amb l’ocupació marroquina, molts procedents de la zona d’Ifni, el Marroc el va tornar a bloquejar en no refiar-se del vot dels fills dels colons que estaven simpatitzant amb el Polisario. I el conflicte s’estancà, amb el Marroc ocupant tres quartes parts de l’antiga província espanyola.

Ara fa quatre anys, en morir el líder històric del Polisario. Mohamed Abdelaziz, va ser substituït per Brahim Gali, que va advertir que si no es convocava la consulta, tornarien a la guerra. Poc després el Marroc va voler agafar el control d’un tram desmilitaritzat a la frontera sud amb Mauritània, i Gali hi va enviar les tropes sahrauís, retirant-se finalment al Marroc. Ara fa un mes, dies abans que l’ONU aprovés la resolució per renovar el mandat de la Minurso, un grup de seguidors del Polisario van tallar el tram d’aquesta carretera entre el mur de separació i Mauritània. Acció de protesta que va ser aprovada per Gali, com un gest de força. I va ser llavors quan van incrementar-se notablement les pasteres cap a les Canàries. Finalment el dia 13 va haver-hi intercanvis de trets entre tropes marroquines i sahrauís, i la carretera es torna a obrir. Llavors el Polisario va anunciar que trencava l’alto el foc, però les seves queixes no han estat escoltades i, donada la seva inferioritat, és més que dubtós que s’arrisqui a tornar a la guerra.

A diferència de l’anterior crisi de cayucos a les Canàries l’any 2006, en què el govern de Zapatero va oferir a Mali, el Senegal o Mauritània vies d’emigració legal, ara amb l’increment de l’atur a causa de la Covid, sembla que la contrapartida a les repatriacions serà, amb el vistiplau de Brussel·les, només d’ajuda econòmica i comercial. Europa tanca les portes. I una mostra d’això ja va ser la sentència del Tribunal d’Estrasburg acceptant les devolucions en calent. Sentència que ha permès al Tribunal Constitucional espanyol, aquesta setmana, dictar la sentència legalitzant les devolucions a Ceuta i Melilla.

 Llegir al Punt Avui, clica

 

Devolucions en calent, de Melilla a Grècia. Analitzo com la sentència del Tribunal d'Estrasburg canviant de criteri i legalitzant les devolucions en calent a Ceuta i Melilla, es va redactar pensant en aplicar aquesta mesura als que volen entrar a Grècia des de Turquia i, en el cas que es reprodueixi un fluxe pels Balcans com fa cinc anys

Xavier Rius Sant, Nació Digital, dimarts 3 de marçde 2020

Fins fa tres setmanes, la jurisprudència de la Unió Europea considerava il·legals les devolucions col·lectives i les devolucions en calent de persones que acabaven d'entrar per un pas no habilitat a un estat membre de la Unió Europea i eren interceptades pels cossos policials prop de la frontera.
Així ho havia establert en diferents sentències, com la que va dictar en primera instància el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg l'any 2017, que va condemnar Espanya per la devolució en calent de dos migrants a Melilla l'any 2014. La sentència no qüestionava el dret a expulsar-los o a retornar-los. Però exigia que es fes després d’identificar els migrants, i obrir uns expedients individuals d'expulsió o devolució que, en el cas que concloguessin amb una ordre d'expulsió, es poguessin recórrer i donar-los l'oportunitat a que demanessin asil.

 Però aquesta sentència va ser recorreguda pel govern de Mariano Rajoy al mateix Tribunal d'Estrasburg que fa tres setmanes, fent un gir de 180 graus, canviava la seva doctrina i avalava les devolucions en calent dels migrants que són detinguts ja en territori espanyol, tot just després de saltar la tanca. I el tribunal ho justificava dient que els migrants havien entrat de manera violenta i tumultuària i que, a més, si haguessin volgut acollir-se al dret d'asil ho haguessin pogut fer als consolats espanyols del Marroc, com el de Nador, proper a Melilla, o al mateix punt del control policial de la frontera espanyola a l'enclavament nord-africà.
Uns arguments totalment falsos atès que, a un subsaharià indocumentat o sense el passaport vigent, que és com arriben la majoria, no se'l permet entrar físicament a les delegacions diplomàtiques. I per arribar legalment a les dependències fronteres espanyoles de Ceuta i Melilla abans s'ha d'haver sortit legalment del Marroc. Però el Marroc no deixa sortir a qui no porta un passaport en regla.

I és que aquest canvi de postura del Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea sembla que s'ha fet per donar marge legal als països europeus que, o bé van aixecar tanques fronteres amb motiu de la crisi migratòria de 2015 i 2016, o es plantegen aixecar-ne ara davant la crisi dels refugiats. I volen actuar amb contundència, fent recular per la força i de manera col·lectiva possibles nous fluxos de migrants o refugiats, com ja està passant aquest dies a la frontera terrestre o marítima entre Grècia i Turquia.
 

L'humanitarisme d'Angela Merkel està en hores baixes a Alemanya, país que va acollir la majoria de refugiats de fa quatre i cinc anys. I com a conseqüència del trencament del cordó sanitari a la ultradreta a l'estat de Turíngia, va haver de renunciar Annegret Kramp-Karrenbauer a ser la successora de la cancellera.
Però sigui qui sigui el successor de Merkel, sembla segur que amb els xenòfobs d'Alternativa per Alemanya, crescuts i presents a tots els parlaments dels lander, no es permetrà que un nou flux de refugiats, encara que fos molt menor, procedent de Síria i Turquia, arribi a Alemanya. I a mig camí entre Grècia i Alemanya i ha alguns dels estats del Grup de Visegrad com ara Hongria, partidaris d'aplicar tota la força per fer recular els migrants que són a Grècia o hi intenten arribar des de Turquia. I amb aquesta sentència d'Estrasburg ja tenen carta blanca per poder-ho fer.

La situació de la guerra de Síria, amb un nou flux de refugiats procedent de l'últim bastió rebel a la regió d'Idlib, i amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, disposat a utilitzar l'aixeta dels refugiats per aconseguir més fons de la Unió Europea o més suports internacionals en la seva pugna amb Rússia i el vencedor Al-Assad, ha estat el detonat d'aquest increment de refugiats intentant arribar a Grècia.

A Grècia hi governa la dretana Nova Democràcia, i també s'ha sentit abandonada per la Unió Europea. A les illes gregues hi ha més de 40.000 refugiats en condicions de vida infrahumanes, desitjosos d'anar a altres països de la Unió. I el govern pretén contenir-los construint centres d'internament tancats per milers de persones a les illes de Quios i Lesbos.
I és que en el fons de tot el que hi ha és el fracàs d'una Unió Europea que, amb 515 milions d'habitants, va ser incapaç fa quatre anys per egoisme d'uns, tacticismes d'altres i pura xenofòbia de molts altres, de gestionar l'acollida i distribució d'un milió de persones. I que ara es prepara per evitar que un nou flux de persones, fugint de la guerra, entri a la Unió Europea.                    

 Llegir a NacióDigital

Vídeo en el que analitzo la crisis de l'Open Arms i la jugada que li ha sortit malament a Salvini. Repeteixo que Líbia, un estat fallit, no pot ser un interlocutor ni a qui s'ha de pagar perquè aturi les pasteres. També parlo del Brexit, Trump i el tractat amb l'Iran, i lamento el silenci de la UE a les últimes condemnes a dones iranianes per oposar-se al vel

Ara que ja es dóna per acabada la crisi de l'Open Arms i a Matteo Salvini li ha sortit malament la jugada d'intentar unes eleccions anticipades per les que ell ja feia campanya aquest agost fent-se selfies en banyador, tot despotricant dels immigrants mentre impedia l'Open Arms i l'Ocean Viking atracar a cap port italià, faig aquest vídeo. Cal un sistema permanent de repartiment d'immigrants que arriben als països del sud, i no s'ha perseguir, sancionar, ni criminalitzar les ONG. no

També parlo de la voluntat de Boris Johnson i la seva intenció de fer un Brexit dur a l'octubre, de Donald Trump i de la cimera de Birraitz del G-7, on Emmanuel Macron va portar al ministre d'Exteriors d'Iran, Mohamad Javad Zarif, per intentar un acostament amb Trump i mirar de salvar l'acord sobre el programa nuclear de l'Iran, llàstima però que la dividida i debilitada Europa no aixequi la evu per les condemnes d'aquests últims dies a quatre dones a l'Iran per negar-se a portar vel o fer campanya contra la seva obligació.  

Matteo salvini fent campanya a les pltages d'Itàlia

Boris Johnson i Donald Trump al G-7

Condemnes de 24, 23, 10 i 16 anysde presó per Yasaman Aryani, Mojgan Keshavarz, Monireh Arabshahi i Saba Kord Afshari

MÉS ENLLÀ DE L'OPEN ARMS. Acabi més aviat o més tard l'Open Arms desembarcant a un port europeu,Europa ho ha d’assumir com una realitat a afrontar més enllà que els ultres i populistes voldran sacsejar-ho per guanyar vots.

Tot i que el nombre d’immigrants i refugiats que arriben per mar a Europa per les rutes de l’Estret, d’Itàlia, els Balcans i les illes gregues ha disminuït un 30% en el que portem d’any, en comparació amb el mateix període de l’any anterior, segons dades de l’agència europea Frontex,  el vicepresident italià, Matteo Salvini, ha rendibilitzat aquesta problemàtica. Salvini va finquitar  l’operació europea de salvament Sophia, a la vegada que tancava els ports italians als vaixells humanitaris i feia una llei que penalitza amb fortes multes i presó l’entrada a ports italians de vaixells d’ONGs. Per Salvini el rescat ha de quedar en mans exclusives de vaixells de militars que, enlloc de traslladar als migrants, refugiats i nàufrags a ports europeus, els ha de retornar a Líbia i lliurar-los als guardacostes d’aquest país, que no obeeixen l’autoritat d’un govern real, sinó a les diferents milícies, màfies i forces armades que combaten entre elles i operen en aquest estat fallit i abusen sexualment de moltes migrants. 

Tot i que els partits populistes xenòfobs no van treure a les passades eleccions europees tan bons resultats com auguraven algunes enquestes, Brussel·les és incapaç de respondre al populisme que creix i governa o influeix als governs de certs països. I el més greu no és que a Itàlia mani el xenòfob Salvini. El més greu és que altres estats com Espanya, que fa un any van donar una lliçó acollint el vaixell Aquarius, ara mirin cap una altra banda tot i l’opinió favorable de bona part de la classe política i els mitjans de comunicació a acollir-los. Des que Salvini va començar la seva creuada contra els rescats, dos mils migrants o refugiats han quedat bloquejats durant setmanes al mar o a ports sense poder desembarcar, dels quals la Comissió Europea amb acords ad hoc amb la meitat dels estats membres, en va aconseguir distribuir i traslladar 840. Però als amics ultres de Salvini d’altres països no els agrada que Itàlia els hi enviï de rebot més migrants, pel que la cosa ara és que no puguin atracar ni per abastir-se als ports italians.

Si fa sis setmanes va ser la capitana alemanya, Carola Rackete, amb el Sea Watch 3, ara el pols Itàlia i la Unió Europea el té amb els 147 nàufrags de la catalana Open Arms i els de l’Ocean Viking de Meteges Sense Fronteres i SOS Mediterrani. I el govern de Pedro Sánchez que al·lega que Espanya ja fa molt amb el salvament a les costes de l’Estret, no té cap explicació moral que justificar el canvi de postura entre la de fa un any amb l’Aquarius i ara amb l’Open Arms. Tot i que sap que negar l’entrada a Espanya de l’Open Arms l’allunya dels socis de Podemos i els nacionalistes bascos i catalans que necessita que votin per ell o s’abstinguin en la sessió d’investidura que hi hauria d’haver el mes vinent. Per això, i per la pressió de l’agencia de refugiats de l’ONU i de bona part de l’opinió pública, és probable que Madrid accepti acollir a bona part dels migrants de l’Aquarius, sempre i quan algun altre país faci el mateix amb la resta o amb els de l’Ocean Viking. Però l’endemà que desembarquin estarem en la mateixa situació. No és pot aplicar amb Líbia la solució turca de la guerra de Síria perquè Líbia és un estat fallit i els migrants o refugiats no són nacionals de països veïns. I tampoc és pot aplicar el que va fer Espanya el 2005 amb la crisi dels cayucos a Canàries, que amb la política del pal i la pastanaga, va arribar a acords amb Senegal, Gambia i Mali, donat que els que salten a Europa des de Líbia venen d’un gran nombre de països, molts d’ells amb situacions reals de conflicte i sequera. Senzillament Europa ho ha d’assumir com una realitat a afrontar consustancial als seus propis valors més enllà que els ultres i populistes voldran sacsejar-ho per guanyar vots.  

MÉS DE 165.000 PERSONES A LA MANIFESTACIÓ "VOLEM ACOLLIR!" A BARCELONA, EN LA QUE ÉS LA MAJOR MANIFESTACIÓ FETA MAI A EUROPA EN FAVOR DELS REFUGIATS. Segons els organitzadors hi han assistit 500.000 persones

La manifestació d'aquesta tarda a Barcelona convocada per la campanya "Volem acollir" de la campanya Casa Nostra és Casa Vostra, ha estat èxit amb 160.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana  i 500.000 segons els organitzadors. Tot i que jo crec més correcta la xifra de la Guàrdia Urbana, sigui com sigui, a les 6 de la tarda, dues hores després de començar la manifestació, encara hi havia gent esperant per començar a baixar a la plaça Urquinaona. I a les 4, a l´hora de començar, a Via Laietana l'alaçada de La Caixa, davant de la capçalera, tota la part inferior de la Via Laietana ja estava plena de gent. Una participació que fa que tal com ja va passar amb les manifestacions contra la guerra d'Irak, la capital catalana sigui capdavantera en la defensa del drets del refugiats. Mitja hora abans de començar li he preguntat a un al càrrec de la Generalitat, que fa anys havia portat el programes de cooperació internacional solidaritat de l'Ajuntament de Barcelona, quant gent pensava que hi assistiria i m'ha dit, "espero que al menys 30.000 persones". Doncs bé, aquesta xifra s'ha multiplicat per sis o per deu, segons quina xifra de participants considerem.

Hi havia una primera capçalera -amb milers de persones davant que ocupaven ja la Via Laietana- amb la pancarta portada per immigrants i refugiats, músics i actors i, també, Òscar Camps, de Proactiva Open Arms, que amb el vaixell Astral ha estat rescatant gent a Grècia i Itàlia. Més endarrere, amb milers d persones al mig, hi havia una segona pancarta de capçalera portada per membres d'entitats i ONG. I molt més enrere una tercera capçalera en la que hi havien consellers de la Generalitat, i diputats, alcades i regidors del PEDCAT, ERC, PSC, Catalunya sí que es pot, Iniciativa, Podemos... i la CUP. Hi havia algun càrrec públic de Ciutadans, però cap del PP.

En arribar la capçalera al parc de la Barceloneta, amb guent que encara esperava per començar a caminar a Urquinaona, s'ha llegit el manifest de la campanya, i uns metres més enllà, a la platja la Fura dels Baus, des del vaixell Astral de Proactiva Open Arms, han simulat el rescat d'uns naúfrags. Tot seguit han començat una sèrie d'actuacions musicals, i han parlat diversos refugiats que han explicat el seu testimoni i han demanat que Europa Espanya i Catalunya obri la porta als refugiats. Ruben Wagseimberg de Casa Nostra és casa Vostra ha recordat que aquesta tarda mentre és feia la manifestació, s'havien rescatat 400 persones al mar entre Líbia i Itàlia i prop d'un centenar podrien haver desaparegut, i Dolors Serra, també de Casa Nostra és Casa Vostra, ha demanat vies segueres per l'arribada de refugiats.

Tot seguit hi han hagut més actuacions musicals i els organitzadors han anat al Palau de la Generalitat que han estat rebuts pel president Carles Puigdemont.   

 

 

 Amb Ahmaed sandalio Jalifa, el Brahim i el Fuad del Centre Euroàrab i la Casa Palestina

 Un servidor amb la Maite quan he baixat del balcó des d'on feia les fotos

 La Samia Ben Tecaya m'ha pescat fent fotos des d'aquell balcó....