Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 de juny de 2026 

Ves al Triangle

Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.

Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.

Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.

No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.

Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.

Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.

              

Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel

Xavier Rius, sábado 6 de junio de 2026, Leer en castellano en El Triangle

Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».

Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.

Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.

No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.

¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.

Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.

Netanyahu busca la seva solució final. Analitzo al Triangle els sis mesos de guerra a Gaza

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 d'abril de 2023

Diumenge es compleix mig any de l’inici de l’actual guerra de Gaza, conflicte en el que han mort prop de 35.000 civils palestins, 205 treballadors humanitaris i 130 periodistes i en el que s’han destruït la majoria de cases i infraestructures civils de la Franja. Guerra que esclatà com a resposta a la supressiva ofensiva de Hamàs i altres grups palestins del 7 d’octubre saltant el mur que encercla la franja i matant 695 civils israelians, 71 civils estrangers, 400 soldats i policies israelians i segrestant més de 1200 persones. Un atac perpetrat en el 50 aniversari de la guerra del Yom Kippur que mostrava de nou, mig segle després, la vulnerabilitat d’Israel tot i la seva superioritat tecnològica i militar. Un estat d’Israel que comprovava un cop més que no es podia sostenir ni existir en pau, humiliant o ignorant als legítims habitants de Palestina que vivien allà des de molt abans de l’existència de l’estat jueu. Un estat nascut en part gràcies al sentiment de culpa d’Occident per la barbàrie de l’Holocaust, però que era esclau del seu pecat original. Haver-se creat desplaçant per la força als qui habitaven aquella terra des de feia segles, els palestins.

No justifico els crims comesos pels milicians de Hamàs aquell dia, però no es pot entendre la brutalitat de l’acció supressiva del 7 d’octubre sense reconèixer el carreró sense sortida en el que Binyamin Netanyahu ha deixat des que governa Israel els territoris palestins, convertint Gaza en quelcom comparable als guetos en que els nazis tancaven els jueus, i fent impossible un territori palestí autogovernat i sostenible a Cisjordània, en haver-s’hi instal·lat aquestes últimes dècades gairebé mig milió de colons jueus, molts d’ells vinguts de Llatinoamèrica o l’antiga Unió Soviètica als qui Israel els ha donat terres, cases i aigua arravatada als palestins.

Netanyahu ha pogut fer tot això gràcies a la seva aliança amb la ultradreta racista i els grups religiosos, aconseguint perpetuar-se en el poder i evitar així haver de donar comptes a la justícia per les causes de corrupció que està imputat. Per Netanyahu continuar en el poder indefinidament a qualsevol preu, hi hagi pau o hi hagi guerra, és la solució que necessita per evadir la presó. I aquests sis mesos, amb l’excusa de l’atac del 7 d’octubre intenta passar a la història com el líder que va fer Israel més gran, aplicant una solució final per Gaza. Deixar dos milions de persones sense casa i sense terra, devastant la franja com va fer Alemanya, per exemple al gueto de Varsòvia, mentre els colons de Cisjordània maten dia a dia amb plena impunitat civils palestins per prendre’ls la terra i l’aigua i fer Israel encara més gran.

Aquests últims dies Netanyahu i el govern dels partits que li donen suport han comés dos fets que no sabem si poden ser contraproduents als plans per continuar l’ofensiva per construir aquest Gran Israel. Un, el bombardeig de l’ambaixada iraniana a Damasc, fet sense precedents que vulnera tota legalitat internacional que no sabem si forma part d’una provocació deliberada per fer que l’Iran i Hizbul·là caiguin al parany, acabin amb la seva resposta moderada i es desencadeni una nova guerra al sud del Líban i nord d’Israel a la que Netanyahu respondria potser complint un dels seus somnis messiànics, bombardejant Beirut i Teheran.

L’altra fet ha estat l’assassinat de de set treballadors de l’ONG World Central Kitchen que ha indignat a l’admistració Biden, principal proveïdora d’armes a Israel. Assassinats que confirmen l’actitud genocida amb la que actua Israel que considera als palestins como a “no persones” i a les ong i periodistes còmplices, amb uns plantejaments semblant als que tenia l’Alemanya nazi amb els jueus. Es diu molt que Israel és la única democràcia del Pròxim Orient. Però si abans era una democràcia només pel ciutadans de nacionalitat israeliana, no pels milions de palestins de Gaza i Cisjordània que vivien en un regim d’aparheid, ara és un estat boig liderat per algú que fuig de la justícia. I més enllà que certament faci mes gran territorialment Israel, per més desenes de milers de palestins que mati, no aconseguirà la seva solució final de fer desaparèixer els palestins de Gaza i Cisjordània.

I acabi quan acabi el lideratge de Netanyahu a l’estat jueu, el llegat que haurà deixat amb tant morts serà més odi i rancúnia, i més persones disposades a morir d’aquí cinc o cinquanta anys perpetrant nous atacs cap a Israel com els del 7 d’octubre.

 

Leer en castellano en El Triangle

El domingo se cumple medio año del inicio de la actual guerra de Gaza, conflicto en el que han muerto cerca de 35.000 civiles palestinos, 205 trabajadores humanitarios y 130 periodistas y en el que se han destruido la mayoría de casas e infraestructuras civiles de la Franja. Guerra que estalló como respuesta a la sorpresiva ofensiva de Hamás y otros grupos palestinos del 7 de octubre saltando el muro que rodea la franja y matando a 695 civiles israelíes, 71 civiles extranjeros, 400 soldados y policías israelíes y secuestrando a más de 1200 personas. Un ataque perpetrado en el 50 aniversario de la guerra del Yom Kippur que mostraba de nuevo, medio siglo después, la vulnerabilidad de Israel pese a su superioridad tecnológica y militar. Un estado de Israel que comprobaba una vez más que no podía sostenerse ni existir en paz, humillando o ignorando a los legítimos habitantes de Palestina que vivían allí desde mucho antes de la existencia del estado judío. Un estado nacido en parte gracias al sentimiento de culpa de Occidente por la barbarie del Holocausto, pero que era esclavo de su pecado original. Haberse creado desplazando por la fuerza a quienes habitaban aquella tierra desde hacía siglos, los palestinos.

No justifico los crímenes cometidos por los milicianos de Hamás ese día, pero no se puede entender la brutalidad de la acción sorpresiva del 7 de octubre sin reconocer el callejón sin salida en el que Benjamin Netanyahu ha dejado desde que gobierna Israel los territorios palestinos, convirtiendo a Gaza en algo comparable a los guetos en que los nazis encerraban a los judíos, y haciendo imposible un territorio palestino autogobernado y sostenible en Cisjordania, al haberse instalado en estas últimas décadas casi medio millón de colonos judíos, muchos de ellos venidos de Latinoamérica o la antigua Unión Soviética a quienes Israel les ha dado tierras, casas y agua arrebatada a los palestinos.

Netanyahu ha podido hacer todo esto gracias a su alianza con la ultraderecha racista y los grupos religiosos, logrando perpetuarse en el poder y evitar así tener que rendir cuentas a la justicia por las causas de corrupción que está imputado. Para Netanyahu continuar en el poder indefinidamente a cualquier precio, haya paz o haya guerra, es la solución que necesita para evadir la cárcel. Y estos seis meses, con la excusa del ataque del 7 de octubre intenta pasar a la historia como el mayor líder que hizo Israel mayor, aplicando una solución final para Gaza. Dejar a dos millones de personas sin casa y sin tierra, devastando la franja como hizo Alemania, por ejemplo en el gueto de Varsovia, mientras los colonos de Cisjordania matan día a día con plena impunidad a civiles palestinos para tomarles la tierra y el agua y hacer Israel aún mayor.

Estos últimos días Netanyahu y el gobierno de los partidos que le apoyan han cometido dos hechos que no sabemos si pueden ser contraproducentes en los planes para continuar la ofensiva para construir ese Gran Israel. Uno, el bombardeo de la embajada iraní en Damasco, hecho sin precedentes que vulnera toda legalidad internacional que no sabemos si forma parte de una provocación deliberada para que Irán e Hizbulá caigan a la trampa, acaben con su respuesta moderada y se desate una nueva guerra en el sur del Líbano y norte de Israel a la que Netanyahu respondería quizá cumpliendo uno de sus sueños mesiánicos, bombardeando Beirut y Teherán. El otro hecho ha sido el asesinato de siete trabajadores de la ONG World Central Kitchen que ha indignado a la admistración Biden, principal proveedora de armas en Israel. Asesinatos que confirman la actitud genocida con la que actúa Israel que considera a los palestinos como “no personas” y a las ong y periodistas cómplices, con planteamientos similares a los que tenía la Alemania nazi con los judíos. Se dice mucho que Israel es la única democracia de Oriente Próximo. Pero si antes era una democracia sólo por los ciudadanos de nacionalidad israelí, no por los millones de palestinos de Gaza y Cisjordania que vivían en un régimen de apartheid, ahora es un estado loco liderado por alguien que huye de la justicia. Y más allá de que ciertamente haga mayor territorialmente Israel, por más decenas de miles de palestinos que mate, no conseguirá su solución final de hacer desaparecer a los palestinos de Gaza y Cisjordania.

Y acabe cuando acabe el liderazgo de Netanyahu en el estado judío, el legado que habrá dejado con tanto muertos será más odio y rencor, y más personas dispuestas a morir dentro de cinco o cincuenta años perpetrando nuevos ataques hacia Israel como los del 7 de octubre

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "NAKBA, 48 RELATS DE VIDA I RESISTÈNCIA A PALESTINA" DE SALAH JAMAL

Ahir es va presentar a l'Ateneu Barcelonès el nou llibre del metge palestí, Salah Jamal, "Nakba, 48 relats de vida i resistència a Palestina", editat per Tigre de Paper. Llibre que acompanya cada relat amb una il·lustració del dibuixant Miquel Ferreres.

Els relats de Jamal, escrits en primera persona des de la seva veu i mirada com a nen i adolescent, recullen la seva infantesa i joventut a Nablus, ciutat Cisjordana on neix el 1951, a la que aniria la seva família el 1948 en haver de marxar de Beisan, un poble més al nord proper al llac Tiberíades, que passà a mans israelianes pel pla de partició de l'ONU. I el llibre acaba amb la seva marxa de Palestina el 1968 i 1969 després de la Guerra dels Sis Dies i l'ocupació israeliana de Cisjordània. Ens mostra, des del més quotidià d'un nen i un adolescent que esdevé un adult en territori en conflicte i guerra, fins els avatars familiars o els seus conflictes amb el mestre de religiò islàmica de l'escola. I a diferència d'anteriors llibres seus com "Alló que cal saber sobre els àrabs" (Edicitorial Flor del Viento Viento, 2012) o  Palestina, Ocupació i resistència (2002) no fa un resum històric polític, històric o sociològic del que es pot trobar a altres llibres, sinó que seguint el fil conductor de les seves vivències, els seus sentiments i les seves emocions, ens explica la seva pròpia història personal, la de la seva família i la del poble palestí.

I tot i escriure des de l'òptica d'un nen o un jove, farceix els relats amb reflexions, narracions i contextualitzacions de l'evolució dels països àrabs, la pugna entre monarquies més o menys religioses i repúbliques laiques, i les esperances que van representar els intents de panarabisme laic impulsat per Nasser des d'Egipte al que en alguns moments s'hi van sumar Iraq i Síria, i les esperances amb el lideratge d'OLP i Arafat. "El fracàs del nacionalisme àrab, encarnat per la figura de Nasser, i el de la guerrilla palestina, així com la ineptitud del comunisme, van empènyer les masses musulmanes a abraçar l'islamisme com a nou referent. "L'islam és la solució" repetien els islamistes, que anaven en augment"

Els últims capítols, ja en veu d'adolescent que s'ha fet adult, ens narra com viu la guerra del 67, l'ocupació israeliana i la seva marxa des de Beirut cap Europa el 8 d'octubre de 1969. I acaba amb un epíleg escrit ja des del present on mostra la seva melanconia, la seva visió que la Nakba, expulsió o "desastre" ha continuat fins ara. "Tenia visats per entrar (com estudiant) a molts països europeu -diu en l'últim relat- Pero vaig recalar a Barcelona perquè la seva universitat oferia més facilitats i perquè cada dia hi sortia el sol".

A l'epíleg ens fa una reflexió, no només de la situació a Palestina, sinó a altres països àrabs, i ens recull la seva conversa amb un soldat israelià amb motiu d'una de les seves vistes posterior a Palestina i Nablus. El soldat israelià, com volent posar traves a la seva entrada a Cisjordània, si en tenia dret o no, l'interrogà sobre on havia nascut ell, on havien nascut els seus pares i els seus avis, i li fa repetir una i altre vegada a quin lloc de Palestina van néixer. Llavors Salah li pregunta a aquest soldat, que parla un perfecte castellà, on va néixer ell i els seus pares i avis, i li respon que ell va néixer a Argentina i el seus avis a Ucraïna. Una bona metàfora de l'autisme històric dels qui es van creuer amb un dret superior per expulsar als palestins de la seva terra. 

L'alcaldessa, Ada Colau, Salah Jamal i Joan Roura

Precisament en com han fet uns i altres el relat sobre la Nakba, l'expulsió dels palestins en les diferents guerres i de com Israel ha justificat l'expulsió dels palestins en base l'Holocaust fets pels nazis alemanys i altres règims europeus,  va centrar la seva intervenció ahir Salah Jamal a la seva intervenció a sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès davant de tres centes persones que ocupaven la platea i l'afiteatre. Salah va criticar la divisió dels països àrabs que només ha beneficiat a Israel que primer negava el drama palestí i després aconseguí que el problema palestí fos nomes "un petit apendeix del drama principal i superior que va ser l'Holocaust". Salah denuncià que Israel criminalitzi i acusi d'antisemitisme als qui defensen els palestins, fet pel que va conèixer i iniciar l'amistat amb Miquel Ferreres que il·lustra el llibre amb 48 il·lustracions, donat que a causa d'un acudit publicat al Periódico, l'ambaixada israeliana l'acusà publicament d'antisemita.

Jamal, acabà la seva intervenció lamentant que la Nakba continuï, i lamentà que ara s'hagi produït una nova Nakba a Síria on un milió de palestins i sis milions de sirians han hagut de fugir de les seves terres i les seves cases. Així ho explica en el fragment final del llibre:
"La Nakba del 1948 és un fet històric que encara no ha finalitzat. La tragèdia inacabada afecta no tans sol els palestins a la mateixa Palestina, sinó també els que viuen a l'exili: Recentment a Síriam arran de la Primavera Àrab, avortada a matadegolla pel règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al Yarmouk va ser destruït i el seu mig milió d'habitants es van tornar a trobar vagant pel món. No hi ha cap dubta que la Nakba Palestina es va iniciar el 1948 però continua, incessant, encara avui, i dia a dia" 

La presentació d'ahir que va ser oberta per l'alcaldessa Ada Colau, tot just s'anunciava des de la taula la posada en llibertat de Carles Puigemenot. I Colau, després de recordar que ella renuncia a assistir a moltes presentacions de llibres que se la conviada, havia decidit participar-hi  tot i que "alguns ho voldran tergiversar i ho voldran confondre amb antisemitisme", però va insistir que "no té res a veure amb això". Colau va fer referència a la implicació de Barcelona en la resolució de conflictes i la col·laboració humanitària i manifestar que la col·laboració que havia iniciat Barcelona amb la ciutat de Gaza fa uns mandats, i que es va deixar de fer en l'anterior, s'havia reactivitat.
Per la seva banda el periodista de TV3, Joan Roura, va explicar com va conèixer el conflicte palestí quan de jove va anar un estiu a un kibutz israelià, fet a prop d'on hi havia hagut unes cases de palestins expulsats, però que a Europa no es va conèixer aquest drama fins el 1986. I referint-se a Salah Jamal, el va presentar com "un amic, un escriptor, un cuiner, un dermatòleg i un barceloní de pro", afegint "ell sí que és un Senyor de Barcelona, no com alguns altres que diuen ser-ho i ja sabeu..."

Per la seva banda el dibuixant Miquel Ferreres, autor de les il·lustracions, explicà que molts eviten posicionar-se, però ell va fer-ho amb un acudit, l'ambaixada l'acusa d'antisemita i va ser llavors quan va coneixer a Salah i es van fer amics. L'acte va acabar a amb la interpretació dúna canço per part de Paco Ibáñez.

Miquel Ferreres

Paco Ibáñez va cantar una cançó

Salah Jamal

MOR JOSÉ ALCUBIERRE, UN DELS ÚLTIMS SUPERVIVENTS DE MAUTHAUSEN. VA SER QUI VA PODER TREURE DEL CAMP RODETS DE FOTOS FETES PER Fc. BOIX DE LES ATROCITATS FETES PELS NAZIS, QUE VAN SERVIR DE PROVA AL TRIBUNAL DE NÚREMBERG

 (Llegir-ho a Nació Digital)
La nit de Reis va morir, als 90 anys d'edat, a la ciutat francesa d'Angulema, el barceloní José Alcubierre, supervivent del camp de concentració nazi de Mauthausen, on va passar cinc anys. Alcubierre va destacar per ser un dels presoners que va aconseguir treure del camp i amagar rodets de fotografies de les atrocitats fetes per Francesc Boix, que van servir, després, de prova de càrrec al Tribunal de Nuremberg per condemnar als líders nazis que negaven les atrocitats que dels camps.
Alcubierre al llarg de la seva vida va rebre tota mena de reconeixements, l'últim fa un  any, La Legió d'Honor francesa, però mai va ser condecorat per part de l'Estat espanyol. Mentre la salut li va permetre participava cada any, a començaments de maig acompanyant la delegació catalana i espanyola d'Amical Mauthausen, als actes de commemoració de l'alliberament del camp de Mauthausen, i  les vistes al camps de Gusen i Ebensee .

Vaig tenir el privilegi de parlar extensament amb ell quatre dies a Mauthausen, Gusen i Ebensee el maig de 2009. Explicava  com ell, fill d'una família aragonesa i germà del dirigent del PSUC i director general de Transports de la Generalitat, Miguel Alcubierre, va ser deportat amb el seu pare, el 1940 d'Angulema a Mauthausen, amb el comboi dels 927, en part per decisió de Serrano Suñer (el que s'ha rehabilitat a la televisió fa uns dies amb la novel·la de la periodista Nieves Herrero).
A Mauthausen hi va arribar amb només 14 anys, i va veure i viure tota mena d'atrocitats, que va detallar. I no és el mateix conèixer-les per la lectura d'un llibre, que per l'explicació de testimonis directes, com ell. Va tenir la sort de ser destinat a un camp de treball i una fàbrica a l'exterior, on rebien un tracte millor per part dels kapos i els propietaris austríacs i, més a més, de vegades, d'anada o tornada cap a Mauthausen algun veí els hi donava una patata o un tros de pa. El seu pare Miguel, en canvi, va ser destinat al camp anomenat "el Matadero" i va morir poc després.
Alcubierre, Juan Camacho, mort a l'Uruguay dos mesos després, i Paco Ortiz, mort el juliol de 2013 a Perpinyà, i altres supervivent espanyols o d'altres nacionalitats explicaven in situ com van morir tants presoners pujant carregats a l'esquena amb pedres de 25 o 40 kilos els 186 esglaons de la pedrera. Explicaren també a baix a la pedrera l'anomenat "mur dels paracaigudistes" per on presoners de trens acabats d'arribar -jueus, polonesos, iugoslaus, soldats russos, comunistes, etc...- eren llançats al buit, obligats a saltar, o empentats de vegades per una altra membre de la pròpia família que se'ls obligava -sota l'amenaça que si no ho feien moririen tots- a escollir qui havia de morir i qui restaria amb vida per treballar. També explicaven com eren obligats a ficar-se grups de soldats russos a les anomenades piscines, nits d'hivern, amb la resta de presoners contemplant-ho, fins que morien de fred.

Alcubierre va explicar diverses vegades, sempre acompanyat de la seva esposa, de vegades en petit grup i a les xerrada col·lectiva que va fer, que quan ell entrava i sortida cada dia del camp per anar a treballar, va fer, sense gaires paraules donat que no podien aturar-se, "amistat" amb la noia austríaca d'una casa de pagés per la que passaven, que sovint li donava menjar.
Dins del camp el presoner català, Francesc Boix, va ser destinat a fotografiar els presoners, les execucions, les piles cadàvers i, també visites de caps de Reich com la que va fer Heinrich Himler, que van ser utilitzades al Tribunal de Nüremberg, per tombar el que deien els acusats que no sabien res del que passava als camps. Boix revelava les fotos i feia les còpies que li demanaven els alemanys, però de tant en tant "perdia" algun rodet i el feia desaparèixer, i va demanar a José Alcubierre, a Jesús Grau i a Jacinto Cortés, que sortien cada dia del camp, que els amaguessin fora en algun lloc segur. I, dit i fet, Alcubierre va aprofitar diverses vegades el lleu contacte físic amb les mans que mantenien quan aquesta noia li donava una mica de menjar, per passa-li el rodet. 
 El maig de 1945, en fugir els soldats de les SS i els guardians del camp,  ell va anar amb altres companys a casa de la seva amiga a recuperar els rodets. Jo, tot fent un cafè amb ell, li vaig preguntar què va passar amb la noia si aquella amistat tan especial va continuar. I assegut al costat de la seva dona, rient, em va dir: "Això no t'ho explicaré!".

Al viatge de maig de 2009 també hi va ser Jaime Vándor, un dels milers de jueus de Budapest salvats pel diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i els fals cònsul Giorgio Perlasca, que els hi van donat passaports espanyols. Vándor va morir de càncer a Barcelona el març de 2014. També va ser al viatge el publicista català, jueu sefardí, Lluís Bassat, la major part de la seva família morí a Auschwitz.

 José Alcubierre amb el publicista català sefardí, Lluís Bassat, al camp d'Ebensee, on els presoners treballaven a les mines d'on s'obtenia el combustible fossil per les bombes voladores que es llençaven des de França cap a Londres

Memorial del "Mur dels paracaigudistes", per on feien saltar o empentaven molts presoners.

Mesos després de l'alliberament, Alcubierre al fons. Al centre, el fotògraf, Francesc Boix

Boix, al Tribunal de Nüremberg senyalant i inculpant als acusats que van ser a Mauthausen

 Llegeix l'article a Nació Digital
Més informacions:
Mor Francisco Ortiz, un dels últims supervivents de Mauthausen. juliol 2013
Mor Juan Camacho

Mor Jaime Vandor

MOR JAIME VÁNDOR, SUPERVIVENT I CRONISTA DE L'HOLOCAUST. Va ser un dels milers d'hongaresos que aconseguí protecció espanyola a Budapest

Lluís Bassat, escoltant el parlament de Jaime Vándor a Mauthausen, el maig de 2009.

Dilluns va morir a Barcelona Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l'any 1944, gràcies a l'actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l'italià Giorgio Perlasca, que, sense ser-ho, actuà com a cònsol d'Espanya quan Sanz va rebre l'ordre d'abandonar Hongria. Sanz Briz i Perlasca, sense informar-ne el tot a les autoritats espanyoles, van atorgar protecció i passaport espanyol a milers de jueus hongaresos a l'empara d'una llei de Primo de Rivera que permetia donar la nacionalitat espanyola als sefardites o descendents dels jueus expulsats dels regnes de Castella i Aragó el 1492.

Aquest últims anys, amb motiu dels diversos llibres i estudis sobre l'ultra dreta, he conversat hores i hores amb militants i dirigents d'extrema dreta que diuen que l'Holocaust nazi dels jueus no va existir o es va exagerar. Però el testimoni de supervivents d'aquell genocidi planificat,  com és el cas de Vándor, recorden al món que, lamentablement, sí que va succeir i no va ser ni un accident, ni una acció localitzada o improvisada per uns quants. 

Vándor va néixer a Viena el febrer de 1933, setmanes després de l'arribada al poder de Hitler. El seu nom era Helmut Jacques Vándor, de pare austríac i mare hongaresa. El cognom Vándor el va adoptar el seu avi patern quan els austríacs van obligar als jueus a agafar un nom germànic, i va triar Wandor que vol dir "en viatge". I el 1939, mentre el pare aconseguia viatjar a Barcelona, la mare amb part de la família fugí a Budapest, pensant que allà estarien segurs, sense imaginar que el 1944 es donaria l'ordre d'exterminar tots els jueus d'Hongria.

La veu de Vándor sempre va ser un doble clam. Un clam d'esperança en la humanitat, en explicar-nos en primera persona com ell i tants altres van sobreviure gràcies a l'acció espontània i desinteressada d'un diplomàtic espanyol i un feixista italià que, en lloc de tancar als ulls a la barbàrie, van prendre partit. I posant en perill les seves pròpies vides, van salvar milers de jueus hongaresos d'una mort segura a les cambres de gas o d'un tret a la riba del Danubi. 

Però les paraules de Vándor són també un clam de denúncia d'uns crims execrables i sense cap mena de justificació racional, executats amb precisió, gràcies a la complicitat d'uns i el silenci d'altres. Denúncia que Vándor feia de manera pausada i sense odi ni rancúnia, amb la mateixa emoció que es dedicava a la filologia, la música, la literatura hongaresa o hebrea, la història del poble jueu, o a escriure poesia. I és que Vándor preferia presentar-se com a docent, músic o expert en llengua i cultura hebrea, que com a supervivent de l'Holocaust. 
  
Vaig tenir el plaer de compartir amb Jaime Vándor, el maig de 2009, un viatge a Mauthausen que organitzà l'associació Amical Mauthausen al camp de concentració austríac, amb motiu dels actes anuals de commemoració del seu alliberament. També va ser en aquell viatge el publicista Lluís Bassat, de família sefardita balcànica, que viatjava per primera vegada a un cap nazi. 

Tant Vandor com Bassat van perdre bona part de les seves famílies als camps d'extermini i, en els quatre dies que va durar aquella estada a Mauthausen i els camps i instal·lacions properes, alternaven l'escoltar en silenci el testimoni de la mitja dotzena de catalans i espanyols supervivents de Mauthausen, que ens explicaven a la pedrera, les mines, als crematoris i als barracons com s'arribava, es vivia i la majoria morien allà, amb el seu viatge interior familiar, com a jueus supervivents d'una barbàrie difícil d'explicar i entendre des de la racionalitat.

Però Vandor també va participar aquells dies activament en diversos actes explicant la seva història i la dels milers d'hongaresos i austríacs salvats per Sanz Briz i Perlasca que a ell, la seva mare i els seus germans els va permetre arribar a Barcelona el 1947, on els esperava el seu pare. Una història poc coneguda fins que va ser portada al cinema el 2002 per l'italià Alberto Negrín.

El destí ha fet que la seva última obra no hagi estat una nova edició de poemes, sinó el llibre "Una vida al caire de l'Holocaust", escrit conjuntament amb Jaume Castro, publicat fa uns mesos. Un testimoni de denúncia d'uns fets i un viatge -com diu el seu cognom- que va viure amb els ull d'un nen que arribava a la vida a la vegada que Hitler era nomenat Canceller del Reich, i amb onze anys, aconseguia escapar del gueto de Budapest i dels trens cap a Auschwitz, iniciant un viatge amb passaport espanyol que el portaria a Barcelona, la ciutat on va morir, en pau, dilluns.

L Bassat i J Vándor entrant a Mauthausen el maig de 2009

Vándor al costat d'alumnes d'institut espanyols i supervivents del camp al monument als republicans que hi van morir.

Vándor amb Lluís Bassat i l'esposa d'aquest en els monument als jueus assassinats al camp d'Ebensee, a 110 Km de Mauthausen, on hi havia les fàbriques subterrànies dels coets V2. Es va obrir a finals de 1943 i en un any i mig hi van morir 8.745 presoners.

El Cónsol Perlasca, pel·lícula que recull com el diplomàtic Ángel Sanz Briz i el fals cònsol, Giorgio Perlasca, van salvar a milers de jueus hongaresos, fent-los passar per sefardies, els que a l'ampara d'una llei de Primo de Rivera, podien obtenir la nacionalitat espanyola.

Llegir en castellà a El Periódico

MOR FRANCISCO ORTIZ, UN DELS ÚLTIMS SUPERVIVENTS ESPANYOLS DE MAUTHAUSEN

Francisco Ortiz, superviment de Mauthausen, dret amb la bandera de la República, mort fa uns dies.

Fa quatre anys vaig anar amb l'Amical Mauthausen i la delegació catalana i espanyola als actes de commemoració del 64 aniversari de l'alliberament del camp de Mauthausen. Llavors hi van participar sis supervivents espanyols, alguns amb nacionalitat francesa. Ara crec que només queden quatre vius. Fa uns dies va morir un dels últims, Paco Ortiz, a la seva casa de Perpinyà, notícia que ha passat gairebé desapercebuda. 

No puc transmetre en paraules els sentiments que vaig tenir en escoltar de la seva veu el testimoni del que van veure, van viure i van sobreviure. 

Quan algú m'escriu i em replica aquí al blog que "criminalitzo" a persones que relativitzen o qüestionen l'Holocaust o honoren als que el van perpetrar, o creen blogs com Divisionbarna88 (clica) -el 88 vol dir Heil Hitler!-, recordo el que em van explicar aquells supervivents de diferentes nacionalitats amb qui vaig compartir 4 dies a Mauthausen i altres camps el maig de 2009, recordo el que vaig veure de com s'admistristrava el mal, el patiment i la mort.  El temps s'endú la seva veu, però tot està recollit en llibres i fotografies (recomano el llibre de la Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis").

 

Un dels supervivents espanyols a qui vaig conèixer aquells dies, Juan Camacho, que moriria dos mesos després de la foto a l'Uruguay, posant una flor al monument de l'estació de tren de Mauthausen

 Ara escric aquestes ratlles perquè el 4 de juliol moria al seu domicili de Perpinyà el deportat andalús Francisco Ortiz Torres (Santisteban del Port, Jaén, 1919). De família camperola molt humil amb tot just 17 anys s'allista a les milícies per defensar la República i combat amb l'exèrcit republicà en diferents fronts abans del seu exili a França. Després del pas pels camps del Rosselló, ingressa, el maig de 1939, en els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'exèrcit francès i és destinat a la frontera belga. Amb la invasió alemanya de França, és capturat i conduït a un Stalag o camp de presoners i a l'abril de 1941 és deportat a Mauthausen amb el número de matrícula 4245. En el camp de Mauthausen desenvolupa una important tasca dins la lluita clandestina que preparava l'alliberament. Francisco Ortiz conserva la bandera republicana brodada en 1943 per companys del Komando d'Alliberament de Mauthausen. Amb aquesta bandera anava tots els anys amb la seva família als actes de commemoració del camp al mes de maig per donar testimoni viu de la causa antifeixista dels nostres deportats. 

 Francisco Ortiz, mort el 4 de juliol, fa quatre anys

Imatge de les mines on s'obtenia el combustible pels missils  V-2 (en alemany "Vergeltungswaffe 2", Represàlia) Es van construir 6.084 míssils V-2, el 95% d'ells durant els set darrers mesos de la guerra. Per aquesta tasca es van fer servir uns 20.000 treballadors forçats, molts dels quals moriren a la mina.

Els crematoris.

La pedrera. Des de dalt sovint feien saltar als presoners o feien que uns dels que arribaven en tren, si sobrava gent per treballar, si estaven massa flebles, o simplement per divertir-se, que empenyessin als altres amb l'esperança que ells sí se salvarien. Anomenaven cínicament aquell precipici com el "mur dels paracaigudistes"

Les escales de la pedrera on moria d'un tret o rodolant  tanta gent que no podia arribar a dalt amb la pedra de 25 o 40 quilos que portava

Amb José Alcubierre, que va aprofitar que sortia a treballar fora del camp per treure les fotos que feia Francesc Boix i servirien de prova al Judici de Nuremberg

MAUTHAUSEN, AVUI FA FA TRES ANYS

Ara fa tres anys vaig anar amb l'Amical Mauthausen i la delegació catalana i espanyola als actes de conmemoració del 64 aniversari de l'alliberament del camp de Mauthausen. Llavors hi van participar sis supervivents espanyols, alguns amb nacionalitat francesa. Ara crec que només resten dos en vida. No puc transmetre en paraules els sentiments que vaig tenir en escoltar de la seva veu el testimoni del que van veure, van viure i van sobreviure. No puc transmetre en paraules l'emoció de sentir allà de la seva veu l'himne de la República Espanyola. Un d'ells, Juan Camacho Ferrer moriria dos mesos després a l'Uruguay.
A la conmemoració d'enguany crec que només hi podran assitir un o dos. El temps s'endú la seva veu, però tot està recollit en llibres i fotografies (recomano el llibre de la Montserrat Roig).
 Adjunto aquí algunes fotos meves de fa tres anys i la mítica foto de l'alliberament i aprofito per escriure el que li vaig dir a l'Alberto Sánchez, regidor de PxC de L'Hospitalet i membre del Centre Militia, Casal Tramuntana ara fa dos mesos, dies després que es fes públic on era el local.
Vaig tenir amb Sánchez una llarga conversa de més de quatre hores. Primer ell em va parlar de la Casa Pound de Roma, experiència que voldria imitar el Casal Tramuntana, però la conversa anà cap a llocs on els dos hem estat: Bòsnia i Jerusalem. La conversa va ser plàcida i vam comentar tots dos experiències en aquests indrets (ell va estar com a militar a Bòsnia i com a pelegrí a Jerusalem). Però passades les 12 de la nit, quan tancaven el bar on xerràvem, la conversa va tornar a la Casa Pound de Roma que té el nom del poeta i assagista nord-americà Ezra Pound que el 1939 optà per Hitler i Mussolini i lluità amb la ploma i la ràdio al costat de l'Eix. Així, quan m'acomiadava de Sánchez li vaig dir: "Alberto, me niego a creer que los soldados estadounidenses que murieron en Normandia luchaban en el bando equivocado; me niego creer que los catalanes y españoles que lucharon con la República y murieron en Mauthausen estuvieran en el bando equivocado y los miembros de las SS en el de la justícia".    

Dret amb la bandera republicana a les mans, Francisco Ortiz, resident a Perpinyà

Juan Camacho Ferrer, posa una flor al mur de l'estació de tren de Mauthausen. Moriria a l'Uruguay dos mesos després.

Amb José Alcubierre, que va aprofitar que sortia a treballar fora del camp per treure les fotos que feia Francesc Boix i servirien de prova al Judici de Nuremberg.

Mor José Alcubierre. El supervivent que va treure les fotod de Boix 
 Mor Francisco Ortiz