NacióDigital, diumenge 27 de setembre de 2020
L’anunci del Departament d’Educació que s’impartirà religió islàmica com
a assignatura optativa en algunes escoles públiques -en atendre la
Generalitat la demanda de 2.000 famílies- ha creat controvèrsia tant
entre sectors de la comunitat educativa, com de les mateixes forces
d’esquerra. Des de posicions progressistes sempre s’havia rebutjat que
s’impartís religió catòlica als centres, ni que sigui com optativa. Una
cosa és estudiar les religions a secundària i l’altra fer classes de
religió a primària.
Serà la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que presideix
Mohamed el Ghaidouni, l’entitat responsable de la selecció del
professorat i que aquest accepti el marc en què s'hauran d'impartir les
classes. Tot i que entre la comunitat educativa hi ha la por a ser
acusats d’islamòfobs, entre els que rebutjaven que s’imparteixi religió
catòlica, preocupa que la inclusió de la islàmica generi un increment de
famílies que demanin la catòlica, trencant l’ideari laic de bona part
de les escoles.
L’anunci que a Catalunya s’impartirà religió islàmica ha coincidit en el
temps amb la voluntat del president francès, Emmanuel Macron, de
plantejar una sèrie de mesures per defensar laïcitat d'un Estat on no es
fa religió a l’escola pública, tret dels departaments exalemanys
d’Alsàcia i Mosel·la, on regeix un concordat no derogat.
A França, per exemple, seria impensable que, com va passar aquí, el
funeral d’Estat per les víctimes de tragèdies com les de l’avió de
Germanwings estavellat el 2015 fos un acte religiós catòlic. De la
mateixa manera que l'acte de dol per l'atemptat del 17-A fons una
cerimònia ultireligiosa. A França el funeral d’estat sempre és civil.
Ara Macron vol plantejar una sèrie de mesures, alguna de les quals ja
s’han anunciat, com la prohibició que ginecòlogues i llevadores
franceses facin els certificats de virginitat que s’exigeix a les noies
musulmanes o filles de musulmans a l’hora de casar-se. Mesures per
combatre el que s’anomena "separatisme" i "comunitarisme" que regeix amb
més o menys intensitat en part de la població de religió musulmana,
alguns de tercera generació.
A França aquestes normes paral·leles potser poden ser ignorades per
aquells homes fills de musulmans que volen fer la seva vida perquè han
deixat de creure o perquè han relativitzat la religió en l’àmbit
estrictament privat. Si tenen independència econòmica, no cal que donin xplicacions a ningú, donat que un home musulmà pot casar-se amb una
dona no musulmana.
Però resulta una presó infranquejable per les dones musulmanes que
estimen a un no musulmà o per a les filles de musulmans que has
esdevingut atees o agnòstiques, ja que l’islam prohibeix el matrimoni
d’una musulmana amb un no musulmà. I una filla de musulmà sempre se la
considerarà musulmana. Als països islàmics no és legalment possible
deixar de ser musulmà ni que una musulmana o filla de musulmà pugui
casar-se amb un "infidel". En canvi, un musulmà pot casar-se amb una
cristiana perquè que es creu que l’Islam es transmet amb el semen i la
dona només és la terra on es posa la llavor.
Tot i que sovint les famílies europees que ho fan, se n’amaguen, totes
les parelles europees que han adoptat un nen o nena marroquí, han hagut
de passar prèviament pel consultat o la mesquita apostatant del
cristianisme i fent la Shahada o conversió a l’islam. També fan la Shahada
molts homes europeus ateus o cristians que es casen aquí amb una
musulmana o filla de musulmans. No perquè ho exigeixi a Europa el codi
civil, sinó com a condició per tal que la família d’ella i la dita
comunitat accepti el matrimoni com vàlid i evitar que la considerin
quelcom semblant a una prostituta.
Les mesures de Macron
Les mesures que vol aprovar Macron a França, algunes de difícil
plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials
en què es tanca a moltes dones franceses o residents a França de religió
islàmica, sinó també que es consolidin en certs barris i entorns model
de vida que contradiuen drets fonamentals establerts amb igualtat entre
sexes. El dret a l’educació de les dones, dret al treball, dret a
creure en Déu i a deixar de creure-hi, dret a casar-te o aparellar-te
amb qui et sembli, entre altres.
Aquesta voluntat de Macron de legislar contra el separatisme i
comunitarisme islàmic coincideix amb el debat sobre el dret a la
blasfèmia i a les manifestacions contràries als sentiments religiosos,
ara que s’està fent a París el judici per l’atemptat de Charlie Hebdo de
gener de 2015.
Precisament la periodista del setmanari, Zineb El Rhazoui, viu protegida
per la policia des de llavors. Són moltes les dones exmusulmanes a
Europa, també a Catalunya i Espanya que denuncien la persecució i
amenaces de la Comunitat per haver deixat de creure i fer-ho
públic, per aparellar-se amb un no musulmà o per denunciar el masclisme
de la religió islàmica.
Dones laiques i exmusulmanes
A Catalunya i l’estat espanyol el col·lectiu Neswia està format per
dones musulmanes laiques i exmusulmanes com Mimunt Hamido, Hakima
Abdoun, la sahrauí Nasara o l’amazig Zoubida Boughaba, que denuncien no
només el masclisme de les societats i col·lectius islàmics, sinó també
la tolerància de les esquerres amb les pautes de segregació de l’islam.
Neguen que portar el vel sigui una opció que es pren en llibertat, com
defensa part de l’esquerra, sinó que en la majoria de casos és una
imposició de la família i la Comunitat.
També lamenten que en la defensa del feminisme, el col·lectiu LGTIB i la
normalització de les relacions sexuals entre joves, aquesta part de les
esquerres, mirin cap a l’altra banda i fugin d'estudi amb l’argument
que “elles, les dones musulmanes, han de fer el seu camí”. Tampoc veuen
bé que l’esquerra adopti dins la diversitat alguna feminista islàmica
amb vel a les seves llistes, alhora que fan silenciar a les exmusulmanes
que han triat com opció dins d’aquesta diversitat ser atees. Millor
dit, no és que hagin triat pel seu orgull ser atees. Igual que un
homosexual no ho tria, moltes filles de musulmans no trien ser atees,
simplement s'adonen que ho són.
Quan l'esquerra apropa les exmusulmanes a la dreta
I es que una crítica que fan aquestes filles de musulmans, musulmanes
laiques o atees és que l’esquerra expulsa a les dones exmusulmanes i les
apropa a la dreta. Recordem, per exemple l’eurodiputada belga, Assita
Kanko, que va rebre a Puigdemont i Comín el primer dia que van anar al
Parlament Europeu. Va néixer a Burkina Faso en una família musulmana, va
apostatar i va impulsar a Bèlgica campanyes contra l’ablació. I va
acabar renegant de les esquerres, perquè al seu entendre ignoraven els
valors de la Il·lustració europea quan es tractava de les problemàtiques
de les dones dels països musulmans. Ara és eurodiputada del partit
conservador Nova Aliança Flamenca.
Un cas similar al de la somali Ayaan Hirsi Ali, que es va establir a
Holanda on va estudiar i va esdevenir atea. I després de militar un
temps en el patit socialdemòcrata, desenganyada del relativisme
cultural que al seu entendre practicava, va acabar sent diputada del
conservador Partit Popular. Va patir diverses amenaces de mort i intents
d’assassinat, vivint ara als Estats Units on continua amb protecció
policial. A Twitter, posant la paraula “ex muslims” trobarem
centenars de comptes de grups d’exmusulmans, majoritàriament dones, que
denuncien arreu del món, també a Europa, la persecució i amenaces que
pateixen per haver abandonat l’Islam.
I és que el pinyol d’aquest conflicte és que els Estats islàmics, a
diferència dels de tradició cristiana o jueva, no accepten els valors de
la Il·lustració que té com a nucli la llibertat de pensament, de creure
o no creure i poder-ho explicar-ho amb normalitat. I és que els països
musulmans no només no reconeixen que un musulmà pugui deixar de ser-ho,
sinó que es persegueix i castiga l’apostasia. En uns països amb la mort
física, en altres amb penes de presó, i en altres amb la mort civil.
Religió en en l'àmbit privat
A Europa, després de les guerres religioses entre catòlics i protestants
dels segles XVI i XVII, es van implantar en el XVIII i XIX a la major
part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubiquen les
creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el
lliure pensament ocuparien el públic. I amb més o menys rapidesa aquesta
concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o
deixa sense valor les crides a castigar aquí a la Terra pecadors i
infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva
adaptació amb el Concili Vaticà II.
El Judaisme té com a llibre la Torà -que coincideix en el fonamental amb
l’Antic Testament- no ha fet una readaptació del seu text. Israel,
però, va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que, malgrat ser jueu
per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma
que és ateu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que
pot tenir un càrrec públic. Molts diputats de la Kenésset israeliana,
afirmen que són ateus i encara que no agradi als ultraortodoxos, no
passa absolutament res.
Més enllà que s’imparteixi religió islàmica a les escoles catalanes, i
que aquesta no es faci separant nens i nenes a la classe, el repte
d’acabar amb les segregacions per l’origen culturals i religiós, també
s’ha d’afrontar a casa nostra. La solució no és fàcil. Per això cal
estar atents a les propostes que farà Macron. I sobretot aquí, escoltar
les queixes de les filles d’immigrants musulmans que volen ser
simplement dones europees que vesteixen i estimen a qui volen i se
senten perseguides per la Comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada