Aliança Catalana i el seu desig de conquerir l'Eix Transversal. Nació Digital, NacióManresa

                                      

Xavier Rius Sant, NacióDigital, Nació Manresa, divendres 12 de desembre de 2025

Catalunya té 947 municipis i a les properes eleccions municipals Aliança Catalana valora presentar-se a un màxim de 150 o 200 i evitar que les llistes se li descontrolin o s'omplin de descartats per Junts o Esquerra, de frikis i d'arribistes d'última hora. Hi ha també la dificultat per un partit amb poca estructura i on tot ho vol controlar la presidenta i que no té ni Secretari General, ni Vicepresident, de gestionar la tria de candidats. Vox a les municipals de 2019 només va presentar-se a 729 municipis del total de 8.132 de l'Estat espanyol. I el partit va encarregar a uns anomenats "homes de negre" vinculats a Ortega Smith, que a l'estil d'una empresa de selecció de personals, miraven xarxes socials i teclejaven els noms, un a un a Google, per comprovar els noms proposats de tots i cadascun dels membres de les llistes, més enllà que des del Comitè Executiu es donés el vistiplau als caps de llista de les capitals de província i municipis importants. Un altre problema dels partits novells i sense gaire estructura és el finançament de la campanya a cada municipi que es presenten. Sent Aliança un partit parlamentari, ja està auditat pel Tribunal de Comptes i no es pot finançar la campanya de cada localitat com ho havia pogut fer Plataforma per Catalunya fa catorze o vint anys en plan, el cap de llista posa dos mil euros, el segon en posa mil, el partit mil més, i el que falta es paga amb donacions de militants, simpatitzants i d'altres membres de la llista i del que es recapti a la paradeta dels dissabtes.

El partit vol presentar-se no només on tingui un o una cap de llista potent, acceptant militants o regidors i ex regidors d'altres partits, sobretot de Junts, ERC o d'alguna candidatura independent com el BeGI de Berga, sinó que també vol focalitzar allà on va obtenir bons resultats en les eleccions catalanes de maig de 2024. I confia que en molts municipis potser passarà com a Ripoll el maig de 2023, i ser la llista més votada. Per això aposten per viles, ciutats i capitals de comarca del que seria amb mirada ample l'Eix Transversal. Des de Figueres, Olot i Girona, passant per Berga, Vic i Manresa, fins Tàrrega, Cervera i Lleida. I evidentment també a algunes ciutats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i els Vallesos, Reus, Tarragona i certs municipis de les Terres de l'Ebre.

Però en el cor de l'Eix Transversal Aliança té dos municipis significatius on l'espai electoral d'Aliança potser ja està ocupat. No em refereixo a Vox, que certament tem que a ciutats com Terrassa se li vagin votants cap a la formació d'Orriols, ja que a les passades municipals va rebre el vots de ciutadans que van triar el partit espanyol perquè demanava mà dura amb la immigració, l'incivisme i la multireincidència, tot i que no combregaven amb l'espanyolisme centralista, ni amb l'ultra catolicisme d'Ignacio Garriga que acabava els míting dient en castellà "¡Que Dios os bendiga!". Em refereixo a les candidatures que impulsen els regidors Sergi Perramon a Manresa i Josep Anglada a Vic.

A les eleccions al Parlament de maig de 2024 Aliança Catalana va quedar en quart lloc a Manresa amb 2.812 vots, un 9,42%. Però té el problema que a les municipals de 2023 s'hi va presentar l'antic partit de Sílvia Orriols, el Front Nacional de Catalunya, amb Sergi Perramon de cap de llista que va aconseguir 1.618 vots i dos regidors. Ell i Maria dels Àngels Cutrich. Perramon ben aviat es distancià del Front, però va rebutjar integrar-se a Aliança Catalana, fins i tot quan va ser sondejat per encapçalar la llista d'Aliança a la demarcació de Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya. I des dels plens municipals de Manresa i les xarxes Perramon ha moderat una mica el seu discurs relatiu a la immigració. En canvi, el cap de Junts a Manresa, Ramon Bacardit, ha anat incrementant un discurs centrat en la delinqüència, la immigració i la problemàtica de joves multireincidents.

La setmana passada Perramon va presentar a la sala El Voilà la marca Avenç Nacionalista com una plataforma que vol aglutinar una candidatura o coalició de centre dreta que ell s'ofereix a encapçalar, a la que vol que s'hi sumin Junts i Aliança. Deixant de banda que és impensable que la direcció de Junts autoritzi coaligar-se amb la formació de Sílvia Orriols, Avenç Nacionalista legalment no és el nom d'una plataforma o futura coalició, ja que Perramon va registrar el juny passat la seva legalització com a partit polític, tal com consta en la web del Registre de Partits del Ministeri de l'Interior en el que va quedar inscrit i legalitzat amb data del 8 d'agost de 2025, constant com a Secretari General d'aquest nou partit, Avenç Nacionalista (AVN), qui va ser número tres a la llista del FNC a Manresa les passades municipals, Jordi Puig Ros.

Veig viable que Junts pogués oferir a Perramon que anés de número dos en una llista o coalició que encapçalaria evidentment Bacardit, però en cap cas veig a Junts acceptant coaligar-se amb Aliança, i en el cas que ho fes només amb Perramon, cedir-li a ell ser cap de cartell. I més enllà que Vox es torni a presentar a Manresa, si finalment Perramon ho fa en solitari o fins i tot acompanyat de Junts, la candidatura d'Aliança quedarà lluny de ser la força més votada a la capital del Bages.

L'altra capital de comarca de l'Eix Tranversal on Orriols ho pot tenir difícil per treure bons resultats és Vic, ja que Josep Anglada, que amb el seu partit Som Identitaris té dos regidors, ell i Marta Riera, pensa tornar a presentar-se. I d'altra banda l'alcalde Junts, Albert Castells, ha assumit alguna de les propostes d'Anglada com endurir l'empadronament. I en un municipi altament conservador com Vic, Aliança no té de moment un candidat o candidata amb carisma i popularitat per competir amb Castells i Anglada.

Llegir a NacióDigital                                             

Natalitat i populisme identitari. Escric a Nació(Digital) sobre la polèmica sacsejada per la ultradreta de Vox i l'identitarisme independentista xenòfob en relació als primers nadons de 2024 a Catalunya

 

Xavier Rius Sant, Nació, 4 de gener de 2024

 Llegir a Nació (Abans NacióDigital)

El vicepresident primer de Vox, el català Jorge Buxadé, va tuitejar el primer dia de l'any la imatge d'una fitxa amb els noms dels primers nadons nascuts aquest 2024 i dels seus pares a vuit regions sanitàries catalanes, acompanyat d'aquest comentari en castellà "Llistat dels primers nadons nascuts a les regions sanitàries de Catalunya. Es comenta per si sola la situació. La distròpia globalista i la promoció de modus de vida autoreferenciats desplega tots els seus efectes". També ha penjat aquest llistat al seu compte de Twitter l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, si bé ella ho ha fet retuitejant la piulada del dirigent del seu partit Lluís Areny, que acompanya la imatge d'aquests noms amb el comentari "Aquí teniu el llistat dels primers nascuts a Catalunya. Però no hi ha substitució demogràfica. Salvem Catalunya". 

La majoria dels noms d'aquest nadons i els seus paren indiquen que els progenitors probablement són d'origen llatinoamericà com suggereixen en algun cas també les fotos fetes públiques. Pel que fa al primer nou nat de la Catalunya Central sí que hi ha imatges. És una nena, Inass, i en el vídeo es veu la mare, Rachah Odda, que mostra lliurement el seus cabells, és a dir que no porta el vel islàmic, fet que suggereix que la mare no segueix les ordres de cap imam fonamentalista. I pel que fa al primer nascut a Girona s'hi veu la mare sense mocador al cap, si bé sí en porta el pare, de nom Rupindar, el que indica no que sigui àrab ni musulmà, com equivocadament han dit alguns a les xarxes, sino indi de religió sikj.

Que Vox lamenti que la majoria de nounats a Catalunya siguin de pares llatinoamericans o d'origen llatinoamericà és una paradoxa ja que sense cap mena de dubte, per sorprenent que sembli, Vox és el partit amb més dirigents fills de progenitors estrangers. No només el seu secretari general, Ignacio Garriga, fill de mare africana, sinó que la lideressa del partit a la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, és hispano cubana. I l'anterior secretari general, ara vicepresident tercer, Javier Ortega Smith, és fill de mare Argentina i ell s'ha casat amb una dóna mexicana. Des de la ultradreta i el populisme identitari xenòfob es sacseja la idea que les elits globalistes o els enemics de Catalunya i Europa promouen el reemplaçament demogràfic per acabar amb la nostra identitat. Quan la realitat el que passa a Catalunya i Espanya és que, tot i la caiguda de l'índex de natalitat dels últims trenta anys, cap govern ni espanyol ni català s'ha atrevit a aplicar polítiques valentes d'ajuts a la maternitat, de la mateixa manera que tret de l'època de Jose Luis Rodríguez Zapatero no es van fer polítiques realistes per facilitar l'arribada d'immigrants amb papers per cobrir les demandes del mercat laboral. L'any 2000 a Espanya tàcitament es va decidir facilitar la integració al mercat laboral de moltes dones autòctones que eren o volien ser mares, contractant de paraula, a una immigrant llatina sense papers perquè es fes càrrec dels fills i les feines de la llar. Així a aquesta dona autòctona de trenta i tants anys que guanyava mil o mil cinc-cents euros a la feina, li sortia a compte treballar fora de casa per que tenia una estrangera sense papers que n'hi pagava poc més de 500 o 700 euros. A Espanya no es van dissenyar com a altres estats europeus ajuts a la maternitat econòmics i de marc laboral per tal que les mares poguessin continuar treballant o per tenir un subsidi digne per tal que un dels progenitors es quedés a casa per fer-se càrrec dels fills. I aquesta caiguda de la natalitat per la manca d'ajuts provoca l'envelliment demogràfic que patim, que no és més greu, gràcies que l'índex de fertilitat de les dones d'origen estranger és més alt que el de les dones dites autòctones. 

Vox aprofita aquest problema demogràfic per sacsejar la teoria conspiranoica del "gran reemplaçament" planificat per suposades elits globalistes. Però a Catalunya tenim dues formacions polítiques Identitàries que també ho sacsegen, si bé a diferència de Vox no en culpen ni a Soros, ni a l'Agenda 20/30 i les polítiques de planificació familiar i la gratuïtat de l'avortament, ni a la suposada promoció de l'homosexualitat, sinó a la mà negra d'Espanya que com deia la líder d'un d'aquest partits "ens envia la pitjor immigració de manera deliberada" per desnacionalitzar i fer mal a Catalunya. Em refereixo a Aliança Catalana liderada des de Ripoll, bressol de Catalunya, i el Front Nacional de Catalunya, que té a Manresa, cor de Catalunya, la seva major presència institucional. No sé si qualificar aquests dos partits independentistes de clarament ultres, però sí, al menys, d'ideari populista xenòfob. I no m'estranyaria que malgrat la divisió caïnita d'aquest espai entre el Front Nacional i Aliança Catalana, molt similar al que va viure la ultradreta espanyolista fins que va irrompre Vox, el partit de Sílvia Orriols sí que pugui obtinir representació al Parlament d'aquí un any defensant l'independentisme màgic de "proclamem i marxem!", proposat per molts durant el Procés i del que Junts i ERC ara reneguen, i prometent també capgirar la irreversible presència nous catalans fills d'immigrants en la nostra societat.

Tardor sense bolets.

 

NacióDigital, Nació Manresa, 22 de novembre de 2022

 Xavier Rius Sant

Sembla que no hi ha marxa enrere. Aquesta haurà sigut la primera tardor dels últims cinquanta o vuitanta anys en què al Moianès, al Bages i a la major part de la Catalunya central que no s'han collit bolets. Tampoc se n'estan collint al Vallès o al Maresme. Diuen els més vells dels Moianès que no recorden una tardor com aquesta. Un servidor sí que va collir ceps i rovellons a començaments de setembre a cotes altes del Ripollès. I a mitjans de setembre en van sortir alguns, que serien els primers i els últims, a llocs molt humits de municipis del sud del Moianès con Granera, Castellterçol o Castellcir on les escadusseres pluges d'agost van ser més generoses.

També se'n van fer a alguns llocs del Solsonès i el Berguedà on havia plogut. Però després d'unes primeres florides molt localitzades, l'absència de pluges i les altes temperatures han deixat la major part de Catalunya sense ni un bolet. Només en algunes comarques de Tarragona on ha plogut se'n fan aquests dies. I de moment les pluges anunciades per a mitjans i finals de novembre han estat molt minses i encara que n'arribin els propers dies, és difícil que el miceli o filaments que van per sota, d'on emergeixen els bolets, pugui desenvolupar-se si les glaçades es repeteixen. Una sequera i absència de bolets que ha estat molt pitjor que la del període 2007 i 2008 quan es van poder collir camagrocs i fredolics al novembre i desembre.

Aquesta absència de bolets ha tingut tres efectes al Moianès i crec que també a moltes altres comarques de Catalunya. L'absència de gent als boscos, absència de cotxes aparcats a les cunetes de carreteres i camins, i menys gent a restaurants que s'omplien de boletaires. Evidentment també hi ha el perjudici pels qui cullen bolets per vendre'ls a restaurants i botigues, sector del que es desconeix la seva magnitud real donat que part d'aquest bolet autòcton que és comercialitza es fa dins del circuit de l'economia submergida. Tots sabem que la majoria de bolets que comprem a verduleries, botigues de queviures i supermercats a Catalunya venen de l'Aragó, la Rioja o de Romania, llocs on també s'ha patit la sequera, el que ha motivat l'absència d'aquest producte a molts establiments i un fort increment del preu.

Per a mi aquesta està sent una tardor molt estranya ja que des de fa molts anys en aquesta temporada acostumo a anar al bosc sol o acompanyat a collir-ne o a caminar per un o altre indret i mirar com està per si el dissabte o diumenge tinc convidats i saber on puc portar-los. I aquesta tardor tampoc he pogut fer el que feia des de fa deu anys, de penjar fotos a les xarxes socials, no dels cistells plens com fan alguns, sinó de bolets en el seu hàbitat amb explicacions de quina espècie és o de quins bolets comestibles o tòxics florien aquells dies sense donar, evidentment, la localització exacta.

Si la sardana i els castellers són dues tradicions catalanes que es fan en grup, l'anar a collir o caçar bolets molt sovint ho fem en solitari. L'absència de bolets també ha fet disminuir notablement el nombre de rescats que els bombers del GRAE han hagut de fer de boletaires solitaris perduts que demanaven ajuda o de desapareguts que no tornaven a casa i es donava l'alerta. Aquesta tardor he anat a la platja i m'he banyat al mar diverses vegades, sentint-me, però, com qui es menja a l'abril una barra de torrons que troba oblidada l'armari de la cuina sota un paquets de macarrons. Mentre anar a la platja a l'abril, encara que l'aigua sigui freda, el bioritme del cos ho celebra, ser a la platja un 20 d'octubre pot donar una sensació de no estar en el lloc on el cos i el cap demana.

Evidentment la manca de bolets és una anècdota en comparació a la problemàtica que tenen els qui viuen del camp, que estan sembrant un cereal que potser no donarà collita si les pluges continuen absents, i dels ramaders que a l'increment de preus del pinso per la guerra d'Ucraïna, s'hi suma la probable absència del farratge que compren o sembren i cullen. El canvi climàtic és aquí, i lamentablement com hem vist fa uns dies a la Cimera del Clima de Sharm el-Sheikh, no sembla que els estats es posin prou les piles per revertir-lo. I si aquest canvi continua, aquí ens queixarem de no tenir bolets per guarnir el plat, però als països de l'Àfrica del que es lamentaran es de no tenir res per omplir-lo.

         

Abascal mou fitxa per afermar el seu cabdillatge a Vox. Nomena Ignacio Garriga nou secretari general i aparta a Ortega Smith. Ho explico a Nació Digital

 

Xavier Rius Sant, Nacio Digital, dissabte 8 d'octubre de 2022

La destitució, presentada com a renúncia voluntària, de Javier Ortega Smith com a secretari general de Vox, és només un intent d'aturar el descontentament generalitzat de bona part de la militància i càrrecs públics amb la manera de funcionar manu militari de la direcció de Vox, liderada per Santiago Abascal, i el malestar per la manera en què s’estaven confeccionant des de Madrid les llistes electorals.

La decisió de prescindir d'Ortega, que serà candidat a Madrid i que ha estat substituït pel català Ignacio Garriga, pel timó organitzatiu del partit es va fer pública dos dies abans de la festa Viva 22 que celebra el partit aquest cap de setmana a Madrid on es presentaran alguns dels caps de llista de les municipals i autonòmiques de maig.

Les maneres de fer que incomoden alguns dels quadres i dirigents han transcendit amb la marxa de Macarena Olona després del seu fracàs a Andalusia, però venen de lluny i han provocat que gairebé la meitat dels 530 regidors que va obtenir Vox a les passades municipals hagin trencat amb el partit i s’hagin legalitzat ja fins a cinc partits polítics formats per exmilitants de la formació ultra.

Coherentment amb la ideologia franquista i falangista que comparteixen aquells que van prendre el control de Vox després de la marxa del seu primer líder, el català i exidirgent del PP Alejo Vidal-Quadras, Vox ha esdevingut un partit sense democràcia interna i on ningú pot qüestionar ni censurar l'autoritat d'Abascal, que actua com un cabdill. S'han suprimit les primàries tant per triar les executives provincials i locals com per la confecció de llistes electorals, que són decidides pel comitè executiu nacional (CEN). Al seu torn, un complex sistema d'avals telemàtics fa pràcticament impossible presentar una candidatura alternativa per presidir Vox.

I atès que Vox per la supressió de les autonomies no té executives regionals, evitant així Abascal que puguin sorgir-li barons, i ni els regidors ni els diputats autonòmics tenen cap òrgan on decidir les seves polítiques. Són uns coordinadors o comissaris polítics designats pel CEN els qui informen els diputats i regidors de què han de votar i quines iniciatives o propostes han de presentar. Fins i tot els diputats i regidors quan tenen un acte públic han de presentar al coordinador el text del discurs o intervenció perquè els donin el seu vistiplau.

Això és així des que Vox va entrar al parlament andalús el desembre de 2018, quan la direcció va amonestar al candidat a la Junta, el jutge Francisco Serrano per haver-se trobat per fer cafè amb el líder del PP andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, que havia quedat segon per darrere de la socialista Susana Díaz i que va voler tenir un primer contacte amb l’efímer líder de Vox a Andalusia. Sondejava així el pacte, al que també se sumaria Ciutadans, que li donaria la presidència de la Junta.

Negocien els homes d'Abascal

 
Fa vuit mesos, després de les eleccions de Castella i Lleó, en que Vox va presentar un desconegut, l'ara vicepresident de la Junta, Juan García Gallardo, no va ser ell qui va negociar amb el líder regional del PP, Alfonso Fernández Mañueco, les condicions per formar govern de coalició. Ho va fer el periodista Kiko Méndez Monasterio, mà dreta d’Abascal.

Una altra de les queixes dels regidors i diputats és que el CEN obligava a obrir un compte corrent del que era apoderat Ortega Smith on s'ingressaven tots els diners que donaven ajuntaments i parlaments autonòmics pel funcionament dels grups i per contractar assessors. I era el CEN qui triava i contractava els assessors i assistents. Precisament Vox es va trencar a Múrcia quan tres dels quatre diputats autonòmics va retirar els poders a Ortega Smith per gestionar aquests diners.

S'aparta Ortega Smith, que deixa pas a Garriga, president de Vox al Parlament, però de fet qui aplicava la manu militari contra els dirigents locals i càrrecs electes era el vicesecretari d’organització, Tomás Fernández Ríos, un excompany de les boines verdes que van fer el servei militar amb Ortega i que l'han acompanyat des de la creació de Vox. Era l'encarregat d'enviar els mails pels quals es destituïen executives locals o provincials i dir qui presidia les noves gestores.


L'accent català de l'extrema dreta

 
El relleu d'Ortega s'ha justificat dient que ara podrà centrar-se en la candidatura de Madrid, on ja és regidor, i se l'ha nomenat vicepresident econòmic, per darrere del vicepresident primer, el barceloní Jorge Buxadé. Abascal ha nomenat a Garriga nou secretari general. El cap de files a Catalunya va fer d’escolà durant la seva infància i joventut i és totalment lleial a Abascal. Des que Vox va fer el salt el 2018, el líder ha tingut sempre al seu costat al seu cosí i mentor, el també diputat Joan Garriga.

Però caldrà veure si podrà compatibilitzar la secretaria general amb l’escó al Parlament o si hi renunciarà per traslladar-se a Madrid, amb l'horitzó de tornar a ser diputat al Congrés d'aquí poc més d'un any. Abascal va indicar que no cal viure a la capital espanyola per ocupar el càrrec. El que ja es dona com segur és que no podrà tornar a ser, tal com s'havia previst, candidat a l'alcaldia de Barcelona. Amb ell centrat en la secretari general, Abascal haurà de nomenar un nou líder per Vox a Catalunya. 

 

Llegir a Nació Digital

Tot havia d'anar bé? Ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals i amenaça de prémer el botó

                        

Xavier Rius Sant, 12 de març de 2022

Llegir a NacióDigital, NacióManresa

Mai m'ha agradat ni m'he cregut certs comentaris, prediccions o promeses, per a mi sobreactuades, quan s'afirma que un cop es superi una crisi o problemàtica, tot anirà bé, haurem crescut individualment i com a societat i tot serà millor. Després de cada guerra mundial hi havia qui deia que aquella seria la última, perquè la humanitat hauria aprés la lliçó, i ara fa dos anys quan va esclatar la pandèmia, es penjaven cartells i pancartes als balcons amb un arc de Sant Martí amb la frase "Tot anirà bé". 

A mi no m'agradava llavors aquesta predicció, perquè veia com dia a dia moria més i més gent, vides úniques i irrepetibles que morien d'elles soles, sense acomiadar-se dels essers estimats, ni tenir el consol que la seva mort al menys serviria potser per aconseguir el que ara coneixem com immunitat de grup. Per mi aquelles pancartes de “To anirà bé” que veia per Moià i Barcelona eren una falta de respecte pels qui morien i pels seues essers estimats. També hi havia qui deia que la pandèmia era l'últim avís de la mare Terra advertint-nos que si no canviàvem de model de vida, la Humanitat desapareixeria. I a mida que les onades de la pandèmia eren menys letals amb bona part de la població vacunada, s'aixecaven veus catastrofistes anunciant una època de fam a Europa, segons uns a causa dels problemes de transport marítim, la falta de microxips i una apagada elèctric i digital de tot que aquest apocalíptics predeien, o potser, segons altres, per un nou virus o plaga que s'expandiria per la Terra a la vegada que s'implementés el 5G. Prediccions que defensava molta gent seguidora de les teories conspiranoiques i dels antivacunes. 

I mira per on, ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid, dissabte es va poder celebrar a Moià el Carnestoltes amb la normalitat que es feia abans, amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de política de seguretat i relacions internacionals i amenaça de prémer el botó nuclear si no se li permet fer Rússia gran de nou. Pensàvem que després del parèntesis de Trump, en que un malalt mental que volia fer Amèrica Gran, i podia prémer el boto nuclear, el món multipolar tornava a la seva normalitat, i mentre a Trump es dubtós que els seus generals li haguessin permès fer-ho, Vladimir Putin porta la guerra al cor d'Europa, provoca el major desplaçament de refugiats des de la Segona Guerra Mundial i ens diu que si no li permetem fer Rússia gran de nou amb Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia i Geòrgia, i suprimir unes llibertats i valors que també la majoria de ciutadans d'aquest països havien fet seus, ens hem de preparar pel pitjor. I de moment Europa es prepara per una gran inflació que esmicola tots els plans de recuperació post Covid.

Jo sí que pensava que una part de les esquerres de les que provinc, que aquestes últimes dècades havien aprés a pensar sense dogmatismes, que potser a pobles agredits calia ajudar a defensar-se de vulneracions dels drets humans i d'agressions militars, com va passar a Bòsnia o al Kurdistan. I que a l'igual que consideraven correcte que s'armés als kurds que patien el setge de l'Estat Islàmic i de Bashar Al Assad a Síria, s'entendria que ara cal armar a Ucraïna. Però veig amb tristor que molts del que considerava dels meus, tenen el pensament crític rovellat. I mentre fa dos anys defensaven que el Frente Polisario tornés a la guerra i se'ls armés per poder negociar en peu d'igualtat o idolatraven les brigades de dones kurdes que a Rojava es defensaven amb armes proporcionades, per cert, per Estats Units, dels assassins de l'Estat Islàmic i del règim de Bashar Al Assad, ara davant la invasió d'Ucraïna s'oposen a que se'ls hi doni armes. Potser no són conscients que Europa hem tornat a un escenari com el del setembre de 1938, quan per no contradir ni fer enfadar més Hitler, el Regne Unit i França van signar amb Alemanya el acords de Munic.

Xavier Rius Sant, periodista

"De l'extrema dreta se n'ha d'informar sense legitimar els seus arguments. Entrevista que en fa Pep Martí a NacióDigital sobre el llibre

 

  Llegeix l'entrevista que em fa Pep Martí a Nació Digital, dissabte 5 de gener de 2022

 

ADÉU A LES VEGUERIES. la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada l'any 1937

                                                    

Xavier Rius Sant, 29 d'abril de 20121, NacióDigital-NacióManresa

Una de les conseqüències de l'any llarg que portem de restriccions de mobilitat i confinaments canviants, és l'exercici mental de conèixer les divisions territorials administratives de Catalunya, de vegades aplicades amb sentit comú, de vegades amb una literalitat que per persones que viuen o treballen en terra de frontera, es veien abocats infringir la normativa si posaven un peu fora de casa en direcció equivocada.

Vaig treballar més de vint anys de professor de geografia i història i ciències socials a centres públics de primària i secundària de la segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet de Llobregat, i m'adonava que molts alumnes i moltes famílies no tenien clar que vivien en una ciutat diferent a Barcelona. L'expressió "aquesta tarda anem a Barcelona" era utilitzada amb el mateix sentit per un veí de Collblanc d'una banda de la Riera Blanca que administrativament era barri de Sants de Barcelona, que pels de l'altra que eren de L'Hospitalet. Vaig treballar molts anys al barri de Pubilla Cases i Can Vidalet, que alguns carrers fan de separació amb Esplugues, i si preguntaves als alumnes i fins i tot a alguns professors, a quina comarca estaven, et deien al Baix Llobregat, quan L'Hospitalet pertany al Barcelonès. Pau Vila va fer la divisió de comarques preguntant a cada poble on anaven a mercat, i ara potser la pregunta seria a quina zona comercial va la majoria els dissabtes. 

Mentre a la resta d'Espanya es confinaven per províncies, a Catalunya ho vam fer per zones sanitàries. I aquí es van trobar alguns que la seva zona no coincidia ni amb la comarca ni la província. Per exemple part nord del Maresme pertany a la zona sanitària de Girona. Després ens van confinar per comarques i el Moianès, comarca nova i petita, s'adonava que per comprar uns texans o unes sabatilles esportives o un telèfon mòbil, s'havia de buscar l'excusa d'anar al metge o per alguna gestió a Vic o Manresa i aprofitar-ho. I quan fa onze mesos permetien sortir a caminar o fer esport dins del municipi, a pobles com Navarcles o l'Estany, descobrien que a la que caminaven un quilòmetre, ja havien sortit del municipi i podien ser multats. Resultava que aquell bosc i camps "nostres" on tota la vida s'hi ha anat moltes tardes a passejar, ja no eren nostres. No sé com s'ho feien a Badia del Vallès, amb una extensió de 0'9 km2, si demanaven ajuda al seu veí universal, Antonio Díaz, el Mago Pop, per desafiar les lleis de l'espai sense creuar la frontera que tenien al darrera dels contenidors d'escombraries. 

Al mes de juny es van agrupar en una les tres zones sanitàries de l'Àrea de Barcelona, és a dir des de Sitges fins a mig Maresme, i els dos Vallesos, descongestionant l'àrea urbana continua barcelonina. Els que estem federats, com jo en un grup de muntanya hi han hagut monuments que ens podíem moure per fer esport per tot Catalunya i altres que només pel municipi o la zona sanitària. Amb l'últim confinament comarcal, si no t'entrenaves per una competició oficial, no es podia sortir de la comarca. I els ciclistes de Barcelona col·lapsaven la carretera de Vallvidrera, anant després cap el Tibidabo, tornant per l'Arrabassada, generant-se unes situacions d'absoluta perillositat amb els vehicles i gent caminant pels vorals. I les imatges de les platges de Barcelona abarrotades parlaven per sí soles. El tinent d'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, no es cansava de demanar que s'obrís Barcelona i es pogués anar a les platges del Prat, Castelldefels i Gavà que estaven buides. 

 

El Govern de la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries, ni per províncies. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada a finals de l'any 1937, després de derogar les nou regions aprovades el 1936, de les que la Catalunya Central amb Manresa com a capital era la setena, i d'aquí ve el nom del dirari Regió 7. El Parlament de Catalunya va recuperar les vegueries amb una llei de 2010, modificada l'any 2017, que mai s'ha aplicat, i en part congelada per la sentència de l'Estatut. Divisió que tampoc correspon a la divisió administrativa actual de la Generalitat, que fa que un docent o la família d'un alumne que ha de fer una gestió al Departament d'Ensenyament, si treballa o estudia a Centelles ha d'anar a Manresa, però si ho fa a Aiguafreda ha d'anar a Mataró.

Un servidor que tinc fama de friki dels mapes, aquest any molta gent em preguntava si l'endemà o el dissabte podia anar a tal lloc, o per on passar sense sortir de la comarca o divisió vigent aquells dies, i fins i tot per on podia fer-ho, fent trampes. Reconec que més enllà que a mi el carnet de premsa m'ha permès una relativa mobilitat, havent de fer sovint el full d'autorresponsabilitat, algunes vegades mirant el mapa, em recordava a mi mateix l'any 1997 a la Bòsnia dividida en tres zones o el 1999 i 2000 a Kosovo, mirant per on havia de passar per no creuar les línies o creuar-les on hi hagués un checkpoint fàcil de creuar. Ara pensava que m'hauria d'estudiar les vegueries, tot i que en meu entorn crec que seria molt fàcil i en tindria prou amb la de Barcelona i la Catalunya Central, amb el Moianès a la Catalunya Central, sent terra de frontera.

 

MACRON i LA LLUITA CONTRA EL SEPARATISME ISLÀMIC. L’anunci de classes de religió islàmica a Catalunya ha coincidit amb la voluntat del president francès de defensar la laïcitat de l'Estat. Ho analitzo a NacióDigital

  

NacióDigital, diumenge 27 de setembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

L’anunci del Departament d’Educació que s’impartirà religió islàmica com a assignatura optativa en algunes escoles públiques -en atendre la Generalitat la demanda de 2.000 famílies- ha creat controvèrsia tant entre sectors de la comunitat educativa, com de les mateixes forces d’esquerra. Des de posicions progressistes sempre s’havia rebutjat que s’impartís religió catòlica als centres, ni que sigui com optativa. Una cosa és estudiar les religions a secundària i l’altra fer classes de religió a primària.

Serà la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que presideix Mohamed el Ghaidouni, l’entitat responsable de la selecció del professorat i que aquest accepti el marc en què s'hauran d'impartir les classes. Tot i que entre la comunitat educativa hi ha la por a ser acusats d’islamòfobs, entre els que rebutjaven que s’imparteixi religió catòlica, preocupa que la inclusió de la islàmica generi un increment de famílies que demanin la catòlica, trencant l’ideari laic de bona part de les escoles.

 L’anunci que a Catalunya s’impartirà religió islàmica ha coincidit en el temps amb la voluntat del president francès, Emmanuel Macron, de plantejar una sèrie de mesures per defensar laïcitat d'un Estat on no es fa religió a l’escola pública, tret dels departaments exalemanys d’Alsàcia i Mosel·la, on regeix un concordat no derogat.
A França, per exemple, seria impensable que, com va passar aquí, el funeral d’Estat per les víctimes de tragèdies com les de l’avió de Germanwings estavellat el 2015 fos un acte religiós catòlic. De la mateixa manera que l'acte de dol per l'atemptat del 17-A fons una cerimònia ultireligiosa. A França el funeral d’estat sempre és civil.  

Ara Macron vol plantejar una sèrie de mesures, alguna de les quals ja s’han anunciat, com la prohibició que ginecòlogues i llevadores franceses facin els certificats de virginitat que s’exigeix a les noies musulmanes o filles de musulmans a l’hora de casar-se. Mesures per combatre el que s’anomena "separatisme" i "comunitarisme" que regeix amb més o menys intensitat en part de la població de religió musulmana, alguns de tercera generació.
A França aquestes normes paral·leles potser poden ser ignorades per aquells homes fills de musulmans que volen fer la seva vida perquè han deixat de creure o perquè han relativitzat la religió en l’àmbit estrictament privat. Si tenen independència econòmica, no cal que donin xplicacions a ningú, donat que un home musulmà pot casar-se amb una dona no musulmana.

 Però resulta una presó infranquejable per les dones musulmanes que estimen a un no musulmà o per a les filles de musulmans que has esdevingut atees o agnòstiques, ja que l’islam prohibeix el matrimoni d’una musulmana amb un no musulmà. I una filla de musulmà sempre se la considerarà musulmana. Als països islàmics no és legalment possible deixar de ser musulmà ni que una musulmana o filla de musulmà pugui casar-se amb un "infidel". En canvi, un musulmà pot casar-se amb una cristiana perquè que es creu que l’Islam es transmet amb el semen i la dona només és la terra on es posa la llavor.
Tot i que sovint les famílies europees que ho fan, se n’amaguen, totes les parelles europees que han adoptat un nen o nena marroquí, han hagut de passar prèviament pel consultat o la mesquita apostatant del cristianisme i fent la Shahada o conversió a l’islam. També fan la Shahada molts homes europeus ateus o cristians que es casen aquí amb una musulmana o filla de musulmans. No perquè ho exigeixi a Europa el codi civil, sinó com a condició per tal que la família d’ella i la dita comunitat accepti el matrimoni com vàlid i evitar que la considerin quelcom semblant a una prostituta.  

Les mesures de Macron
Les mesures que vol aprovar Macron a França, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials en què es tanca a moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, sinó també que es consolidin en certs barris i entorns  model de vida que contradiuen drets fonamentals establerts amb igualtat entre sexes. El dret a l’educació de les dones, dret al treball, dret a creure en Déu i a deixar de creure-hi, dret a casar-te o aparellar-te amb qui et sembli, entre altres.
Aquesta voluntat de Macron de legislar contra el separatisme i comunitarisme islàmic coincideix amb el debat sobre el dret a la blasfèmia i a les manifestacions contràries als sentiments religiosos, ara que s’està fent a París el judici per l’atemptat de Charlie Hebdo de gener de 2015.
Precisament la periodista del setmanari, Zineb El Rhazoui, viu protegida per la policia des de llavors. Són moltes les dones exmusulmanes a Europa, també a Catalunya i Espanya que denuncien la persecució i amenaces de la Comunitat per haver deixat de creure i fer-ho públic, per aparellar-se amb un no musulmà o per denunciar el masclisme de la religió islàmica.

Dones laiques i exmusulmanes
A Catalunya i l’estat espanyol el col·lectiu Neswia està format per dones musulmanes laiques i exmusulmanes com Mimunt Hamido, Hakima Abdoun, la sahrauí Nasara o l’amazig Zoubida Boughaba, que denuncien no només el masclisme de les societats i col·lectius islàmics, sinó també la tolerància de les esquerres amb les pautes de segregació de l’islam. Neguen que portar el vel sigui una opció que es pren en llibertat, com defensa part de l’esquerra, sinó que en la majoria de casos és una imposició de la família i la Comunitat.
També lamenten que en la defensa del feminisme, el col·lectiu LGTIB i la normalització de les relacions sexuals entre joves, aquesta part de les esquerres, mirin cap a l’altra banda i fugin d'estudi amb l’argument que “elles, les dones musulmanes, han de fer el seu camí”. Tampoc veuen bé que l’esquerra adopti dins la diversitat alguna feminista islàmica amb vel a les seves llistes, alhora que fan silenciar a les exmusulmanes que han triat com opció dins d’aquesta diversitat ser atees. Millor dit, no és que hagin triat pel seu orgull ser atees. Igual que un homosexual no ho tria, moltes filles de musulmans no trien ser atees, simplement s'adonen que ho són.

Quan l'esquerra apropa les exmusulmanes a la dreta
I es que una crítica que fan aquestes filles de musulmans, musulmanes laiques o atees és que l’esquerra expulsa a les dones exmusulmanes i les apropa a la dreta. Recordem, per exemple l’eurodiputada belga, Assita Kanko, que va rebre a Puigdemont i Comín el primer dia que van anar al Parlament Europeu. Va néixer a Burkina Faso en una família musulmana, va apostatar i va impulsar a Bèlgica campanyes contra l’ablació. I va acabar renegant de les esquerres, perquè al seu entendre ignoraven els valors de la Il·lustració europea quan es tractava de les problemàtiques de les dones dels països musulmans. Ara és eurodiputada del partit conservador Nova Aliança Flamenca.
Un cas similar al de la somali Ayaan Hirsi Ali, que es va establir a Holanda on va estudiar i va esdevenir atea. I després de militar un  temps en el patit socialdemòcrata, desenganyada del relativisme cultural que al seu entendre practicava, va acabar sent diputada del conservador Partit Popular. Va patir diverses amenaces de mort i intents d’assassinat, vivint ara als Estats Units on continua amb protecció policial. A Twitter, posant la paraula “ex muslims” trobarem centenars de comptes de grups d’exmusulmans, majoritàriament dones, que denuncien arreu del món, també a Europa, la persecució i amenaces que pateixen per haver abandonat l’Islam.
I és que el pinyol d’aquest conflicte és que els Estats islàmics, a diferència dels de tradició cristiana o jueva, no accepten els valors de la Il·lustració que té com a nucli la llibertat de pensament, de creure o no creure i poder-ho explicar-ho amb normalitat. I és que els països musulmans no només no reconeixen que un musulmà pugui deixar de ser-ho, sinó que es persegueix i castiga l’apostasia. En uns països amb la mort física, en altres amb penes de presó, i en altres amb la mort civil.

Religió en en l'àmbit privat
A Europa, després de les guerres religioses entre catòlics i protestants dels segles XVI i XVII, es van implantar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el lliure pensament ocuparien el públic. I amb més o menys rapidesa aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar aquí a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació amb el Concili Vaticà II.
El Judaisme té com a llibre la Torà -que coincideix en el fonamental amb l’Antic Testament- no ha fet una readaptació del seu text. Israel, però, va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que, malgrat ser jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que és ateu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic. Molts diputats de la Kenésset israeliana, afirmen que són ateus i encara que no agradi als ultraortodoxos, no passa absolutament res.
Més enllà que s’imparteixi religió islàmica a les escoles catalanes, i que aquesta no es faci separant nens i nenes a la classe,  el repte d’acabar amb les segregacions per l’origen culturals i religiós, també s’ha d’afrontar a casa nostra. La solució no és fàcil. Per això cal estar atents a les propostes que farà Macron. I sobretot aquí, escoltar les queixes de les filles d’immigrants musulmans que volen ser simplement dones europees que vesteixen i estimen a qui volen i se senten perseguides per la Comunitat.

  

                                                   

 Llegir a NacióDigital

LLEDONERS DE NOU. Analitzo a NacióDigital NacióManresa l'escenari que s'obre amb la retirada del tercer grau al presos.

Llegir a NacióDigital NacióManresa
Xavier Rius Sant, 29 de juliol de 2020
El retorn dels presos polítics catalans a Lledoners als que s'ha retirat el tercer grau, fet efectiu per a cinc dels presos dimarts a la tarda, no ha agafat ningú per sorpresa després que la setmana passada el Tribunal Suprem, revoqués els permisos de Carme Forcadell i dictés noves regles de joc. Ara caldrà veure si podran continuar sortint alguns dies unes hores per treballar o fer voluntariat a l'empara de l'article 100.2 o també s'hi els impedirà. Un decisió del Suprem que farà més difícil el diàleg de l'independentisme amb el govern del PSOE i Podemos. I és que si tot el judici del Suprem ha estat ple d'irregularitats, ara el Suprem s'agafa a allò que la presó ha de tenir com a fi la reinserció i l'exemplerització. I la reinserció va lligada al reconeixement dels fets, l'acceptació de càstig penal sense fer trampes i la voluntat de no reincidir. Però com es pot reinsertar a algú que tot i reconeixent els fets, no els considera delicte, no se'n penedeix i diu que potser ho tornarà a fer?

No negaré que jo he estat molt crític amb l'estratègia del procés, pels brindis al sol que des del meu punt de vista van fer Raül Romeva i el conjunt de l'independentisme sobre el dret internacional, i de com interpreta l'ONU el dret a l'autodeterminació. Dret que digui el que digui el Pacte de Drets Civils i Polítics,  només li reconeix a 17 territoris colonials entre els que hi ha Gibraltar, Les Malvines, Nova Caledònia o l'antic Sàhara espanyol. I també he estat crític amb el brindis al sol dels qui varen pilotar el Procés, pel que fa als suports internacionals necessaris. Perquè encara que es tingués el dret internacional a favor, com té el Sàhara, cal valorar el suports i adversaris que es té en l'àmbit polític mundial. I el Sàhara, per l'oposició clara de França, Espanya, Marroc i els Estats Units ho té cada vegada més difícil. Dir que el Sàhara ho té molt difícil, no es desitjar que no aconsegueixi. És només reconèixer quina és la correlació de forces i els obstacles abans de llançar-se al cos a cos.

 Uns obstacles que a Catalunya només s'haguessin pogut superar amb un suport intern, vull dir dels catalans, de molts més del 50%. Mai he negat pel que fa a Catalunya que jo fa tres anys era pessimista. I més enllà de la fermesa cívica de l'1-O, les coses van anar pitjor del que pensava, en veure la voluntat de revenja de l'aparell judicial espanyol. I és que crec que la cúpula judicial espanyola actua amb rancúnia com si ETA encara existís, tractant l'independentisme com si fos una part d'ETA o potser més perillós que la mateixa ETA i per això actua amb revenja i dinamita de facto el diàleg entre la Generalitat i les forces independentistes amb el govern de PSOE-Podemos, potser per protegir també a Espanya d'ella mateixa. Perquè Espanya es podia permetre un independentisme que posés cotxes bomba, però no l'independentisme pacífic català.

Recordo el març de l'any 2000 a Kosovo, en un viatge per l'interior d'aquest territori llavors administrat per l'OTAN i l'ONU, la conversa amb un destacat militar espanyol allà destinat que creuant pobles cremats amb foses comunes a banda i banda de la carretera es va sincerar i em va dir: "Mira Xavier, quan veus tanta mort, tanta destrucció a Kosovo t'adones com estem de bé a Espanya. Sí, tenim a ETA. Però quants mort farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana". Espanya es podia permetre ETA, però no l'independentisme català que se l'ha de tractar a molta mà dura, perquè a diferència d'ETA, sí que és un perill real per Espanya.

D'aquí uns dies sabrem si l'aparell judicial permetrà o no que els presos continuïn sortint alguns dies entre setmana a treballar o fer voluntariat. I si ho acaba impedint, Lledoners, al cor del Bages, tornarà a ser l'escenari de les mobilitzacions de moltes tardes aglutinant un independentisme, que fa una setmana semblava més dividit que mai. No sabem si anem endavant o enrere. Però si el president Torra no proposa o ordena un confinament estricte, aquest agost, sense possibilitat de viatjar a les Balears ni als boscos de Navarra, Lledoners amb cadireta de platja, estelada i para-sol, potser tornarà ser el centre de tot. També dins dels murs de les claus de la governabilitat o ingovernabilitat, si no hi ha pressupostos, d'Espanya.

La Universitat d'Estiu del Moianès debat les derivades del coronavirus. Faig la crònica a NacióDigital-NacióManresa

Nació Digital/ NacióManresa, 9 de juliol de 2020
Xavier Rius Sant 

Moià ha acollit aquest dijous un col·loqui amb especialistes de diversos àmbits relacionats amb la pandèmia.

 Dolors García "Primer ens crèiem que podíem saltar l'onada, després el tsunami que arribava amb covid-19, però als pocs dies ens vam adonar que no es podia saltar, ens havíem de ficar dins i bussejar". Així ha descrit la seva experiència la doctora Dolors Garcia, Cap clínica d'Urgències de Sant Joan de Déu de Manresa, al col·loqui sobre la pandèmia fet aquest dijous a la tarda vespre al Parc de Moià, en el marc de la Universitat d'Estiu Ramon Llull del Moianès, acte al que han assistit prop de tres-centes persones. García ha explicat com va arribar la pandèmia a l'hospital de Manresa, just quan acabava de passar l'epidèmia de la grip i amb una sanitat minvada per les retallades. I ha valorat el fet de tenir uns dies de marge gràcies a la informació i les dades del que passava feia unes setmanes a Madrid, i del primer confinament a la comarca veïna de l'Anoia.

Xavi Màrquez
A Igualada va estar treballant l'infermer moianès, Xavi Màrquez, que ha explicat la magnitud del que es va viure aquells dies a la Conca d'Òdena. Mentre a nivell de tot l'Estat hi havia un índex de 7 morts per cent mil habitants, i a Madrid era de 28 per cent mil, a Igualada era de 63 morts per cent mil habitants. Per la seva banda la doctora Emma Carner ha posat en valor la tasca de l'atenció primària, en aquell context tan complicat. "S'ha dit que som herois, però no ho som. Som professionals, i els professionals necessiten eines, i ens en mancaven. Sempre hi ha hagut pandèmies, però ara tot va molt més ràpid, i si apareix un virus a l Xina, al cap d'uns dies esternuda a l'Estany". En aquest sentit la investigadora biomèdica, Cristina Fillat ha explicat la complexitat d'aquest virus encara molt desconegut, la seva capacitat de mutar, el desconeixement de com tractar-lo, i com s'ha descobert que amb uns medicaments uns pacients milloraven, mentre amb altres tractaments els pacients evolucionaven negativament.

Cristina Fillat                                                                                  Emma Carner



La psiquiatra Àurea Autet, cap de salut mental d'Althaia a Manresa, ha dit que inicialment es creia que "amb tres llits adaptats a epidèmies com l'ebola ens en sortirem, però en tres dies el centre va esdevenir un hospital de campanya amb 500 llits dedicats al covid-19 i tots el personal fos de l'especialitat que fos, pediatra o psiquiatra, atenent malalts de covid-19. Va ser com una guerra. Va haver-hi 174 defuncions, però ningú no va morir sol, tots van tenir una persona agafant-li la mà, i al cap d'uns dies vam decidir deixar entrar un familiar quan un pacient semblava que anava a morir".

 Àurea Autet

Per la seva banda el metge de família, Xavi Làzaro, director de l'Àrea Bàsica de salut de Moià i Castellterçol, ha explicat i valorat la tasca feta aquells mesos, la coordinació amb els ajuntaments, el treball a les residències d'avis del Moianès on gràcies a la coordinació i prevenció hi ha hagut una mortalitat inferior a la mitjana de les comarques veïnes, i que el tancament dels Caps, s'ha suplit amb l'atenció domiciliària. Làzaro ha demanat, en referència a alguns casos reals de covid-19 sorgits aquest setmana al Moianès que no es difonguin bulos, com alguns àudios que han circulat per les xarxes socials que multipliquen per deu els casos sorgits aquests dies.


Xavi Làzaro 
A pregunta d'uns veïns de Castellterçol sobre quan es reobrirà el CAP, ha dit que probablement no serà fins setembre. Totes les intervencions han esta seguides amb molta atenció i emoció, interrompudes sovint per aplaudiments, sobretot quan els i les professionals sanitàries parlaven de les seves experiències personals, com ho van viure, i el tractament i acompanyaments als malalts més greus, i com dia a dia es reinventaven. I tots han insistit en la necessitat de complir les mesures de protecció davant la incertesa de com evolucionarà aquesta pandèmia. Ha tancat l'acte l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras.

Esperant l'estiu. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa, com gestiona el govern de la Generalitat i el Govern central, la crisi del Covid-19, i discrepo dels que diuen que "estem en una guerra que guanyarem", com diuen generals de la Guàrdia Civils i l'Exèrcit. Crec que el conseller Buch que es donava per maortitzat després de la Batalla d'Urquinaona i Ada Colau, són els que millor transmeten i gestionen la crisi

Xavier Rius Sant, NacióDigital NacióManresa, 1 d'abril de 2020, 19è dia d'estat d'alarma

Estem a la tercera setmana de confinament i el mal temps i les temperatures baixes han buidat els patis i jardins que ajudaven a molts veïns del Moianès i dels municipis petits o mitjans de moltes altres comarques catalanes a gestionar el dia a dia. Un confinament que no és una presó, perquè es pot sortir a comprar, es pot sortir a llençar les escombraries i els que tenen gos, treure'l uns minuts. Fets que a cada casa ho administren o gestionen com poden. I si bé ja s'ha acabat allò d'anar amb el gos a caminar un parell d'hores per fora dels pobles allà on comença el bosc o els conreus, el tenir la possibilitat de sortir a llençar les escombraries i anar a comprar, alleugera el sentiment d'estar engarjolat.

Una sensació semblant a la d'aquell que fa dieta per aprimar-se i sap que només pot menjar una porció de xocolata al dia. Cada cop que va a la cuina es mira la rajola embolicada, i content per la seva capacitat d'autocontrol, es diu a ell mateix, me la guardo per la tarda. I quan per fi l'agafa, l'assaboreix amb el sibaritisme d'un gourmet. La situació no és la mateixa als blocs de pisos, sigui a un poble o a una ciutat, que s'han de conformar amb el balcó aquells que en tenen. I segons els nombre de persones que conviuen les vint-i-quatre hores del dia tancades a dins, si hi ha menors, el nombre d'ordinadors, tauletes o televisions que hi hagi, la bona o mala maror que hi hagi ja de per sí dins la casa, i les relacions amb els veïns o lo gruixudes que siguin les parets que separen cada pis i cada habitació, el dia a dia pot ser més fàcil o més difícil de passar. 

Ara ja tothom té clar que la cosa va per llarg, i la data optimista de retorn a la normalitat podria ser a primers de maig, després del pont de l'1 de maig del que, si continuem confinats, ningú no podrà gaudir com un pont normal en el que tots volem desconnectar del dia a dia laboral o estudiantil. Perquè el que tots volem és tornar a connectar-nos. Connectar-nos a les rutines laborals o acadèmiques i a les rutines de les relaciones socials, el gimnàs, el sopar amb amics del divendres, i la sortida, l'excursió o el dinar familiar del diumenge. I si a l'estiu el virus s'ha esvaït, poder fer escapades de dos o tres dies, no gaire lluny. Per poder tornar ràpid si venen mal dades.

No anirem gaire lluny quan acabi el confinament, perquè la majoria no ens creiem les promeses de victòria que es fan dia a dia des de la Moncloa. La situació no és més dramàtica que altres estats del nostre entorn, però a l'Estat espanyol les rodes de premsa del Govern central les fan tres uniformats plens de medalles, un científic i algun o alguna ministra. Mentre el científic, Fernando Simón, aportava dades i rigor, el caps de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit, no han fet més que dir que aquesta guerra la guanyarem i derrotarem a l'enemic. Ho diuen els caps d'un Exèrcit que l´única guerra que ha guanyat en tres-cents anys ha estat la de 1939 contra la seva pròpia gent. I mira per on dos dels quatre compareixents, Fernando Simón i el tinent general Laurentino Ceña han caigut, utilitzant termes castrenses, i tenen la malaltia. I la gestió del ministre Salvador Illa, centralitzant la compra de material, quan els canals de proveïdors els tenen les comunitat autònomes, ha estat una mostra de la més absoluta incompetència.

Tampoc és que ho estigui fent gaire bé el govern de la Generalitat, amb la picabaralla del president Quim Torra demanant a Pedro Sánchez el confinament total de Catalunya, però a la vegada pretenent mantenir en marxa les obres públiques de la Generalitat. No sóc capaç de valorar a la consellera Alba Vergés, a la que, més enllà del seu to de veu que potser no transmet seguretat, se la veu, en ser d'Igualada i separada de la família, massa implicada emocionalment.

Sí que des del meu punt de vista ho està fent força bé l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que sense rebutjar l'ajut de ningú, de cara a fer els hospitals de campanya, ha buscat l'assessorament de Metges Sense Fronteres que d'això sí que en saben i molt, a diferència de l'Exèrcit espanyol que, en no ser per bé o per mal con el francès, que es desplega per qualsevol racó d'Àfrica en 24 hores per defensar la "francofonia" o ajudar en crisis humanitàries, no té gaire bagatge en desplegaments logístics d'avui per demà. I crec que qui està salvant els mobles de la Generalitat, és el conseller d'Interior Miquel Buch. Un conseller al que pocs li veien gaire futur després de la Batalla d'Urquinaona, i ara més enllà dels retrets que faci o deixi de fer cap el govern de l'Estat, a diferencia d'altres membres estratègics del Govern, no ha caigut malalt i sap donar la sensació que hi ha algú al timó del vaixell.

Un vaixell que no arribarà a port derrotant l'enemic, com ens diuen els generals espanyols, sinó quan després de l'anunciada treva de l'estiu, sapiguem si ens em immunitzat perquè potser molts l'hem passat sense símptomes, o perquè els científics ja han trobat fàrmacs eficaços per passar-la fent-la més lleu. La vacuna trigarà més. Però parlar de victòria, quan cada dia moren centenars de persones i l'economia i l'estat del benestar s'abocaran cap una crisi que mai no haguéssim imaginat, és enganyar-nos a nosaltres mateixos. 

Llegir a Nació Digital. 

Devolucions en calent, de Melilla a Grècia. Analitzo com la sentència del Tribunal d'Estrasburg canviant de criteri i legalitzant les devolucions en calent a Ceuta i Melilla, es va redactar pensant en aplicar aquesta mesura als que volen entrar a Grècia des de Turquia i, en el cas que es reprodueixi un fluxe pels Balcans com fa cinc anys

Xavier Rius Sant, Nació Digital, dimarts 3 de marçde 2020

Fins fa tres setmanes, la jurisprudència de la Unió Europea considerava il·legals les devolucions col·lectives i les devolucions en calent de persones que acabaven d'entrar per un pas no habilitat a un estat membre de la Unió Europea i eren interceptades pels cossos policials prop de la frontera.
Així ho havia establert en diferents sentències, com la que va dictar en primera instància el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg l'any 2017, que va condemnar Espanya per la devolució en calent de dos migrants a Melilla l'any 2014. La sentència no qüestionava el dret a expulsar-los o a retornar-los. Però exigia que es fes després d’identificar els migrants, i obrir uns expedients individuals d'expulsió o devolució que, en el cas que concloguessin amb una ordre d'expulsió, es poguessin recórrer i donar-los l'oportunitat a que demanessin asil.

 Però aquesta sentència va ser recorreguda pel govern de Mariano Rajoy al mateix Tribunal d'Estrasburg que fa tres setmanes, fent un gir de 180 graus, canviava la seva doctrina i avalava les devolucions en calent dels migrants que són detinguts ja en territori espanyol, tot just després de saltar la tanca. I el tribunal ho justificava dient que els migrants havien entrat de manera violenta i tumultuària i que, a més, si haguessin volgut acollir-se al dret d'asil ho haguessin pogut fer als consolats espanyols del Marroc, com el de Nador, proper a Melilla, o al mateix punt del control policial de la frontera espanyola a l'enclavament nord-africà.
Uns arguments totalment falsos atès que, a un subsaharià indocumentat o sense el passaport vigent, que és com arriben la majoria, no se'l permet entrar físicament a les delegacions diplomàtiques. I per arribar legalment a les dependències fronteres espanyoles de Ceuta i Melilla abans s'ha d'haver sortit legalment del Marroc. Però el Marroc no deixa sortir a qui no porta un passaport en regla.

I és que aquest canvi de postura del Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea sembla que s'ha fet per donar marge legal als països europeus que, o bé van aixecar tanques fronteres amb motiu de la crisi migratòria de 2015 i 2016, o es plantegen aixecar-ne ara davant la crisi dels refugiats. I volen actuar amb contundència, fent recular per la força i de manera col·lectiva possibles nous fluxos de migrants o refugiats, com ja està passant aquest dies a la frontera terrestre o marítima entre Grècia i Turquia.
 

L'humanitarisme d'Angela Merkel està en hores baixes a Alemanya, país que va acollir la majoria de refugiats de fa quatre i cinc anys. I com a conseqüència del trencament del cordó sanitari a la ultradreta a l'estat de Turíngia, va haver de renunciar Annegret Kramp-Karrenbauer a ser la successora de la cancellera.
Però sigui qui sigui el successor de Merkel, sembla segur que amb els xenòfobs d'Alternativa per Alemanya, crescuts i presents a tots els parlaments dels lander, no es permetrà que un nou flux de refugiats, encara que fos molt menor, procedent de Síria i Turquia, arribi a Alemanya. I a mig camí entre Grècia i Alemanya i ha alguns dels estats del Grup de Visegrad com ara Hongria, partidaris d'aplicar tota la força per fer recular els migrants que són a Grècia o hi intenten arribar des de Turquia. I amb aquesta sentència d'Estrasburg ja tenen carta blanca per poder-ho fer.

La situació de la guerra de Síria, amb un nou flux de refugiats procedent de l'últim bastió rebel a la regió d'Idlib, i amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, disposat a utilitzar l'aixeta dels refugiats per aconseguir més fons de la Unió Europea o més suports internacionals en la seva pugna amb Rússia i el vencedor Al-Assad, ha estat el detonat d'aquest increment de refugiats intentant arribar a Grècia.

A Grècia hi governa la dretana Nova Democràcia, i també s'ha sentit abandonada per la Unió Europea. A les illes gregues hi ha més de 40.000 refugiats en condicions de vida infrahumanes, desitjosos d'anar a altres països de la Unió. I el govern pretén contenir-los construint centres d'internament tancats per milers de persones a les illes de Quios i Lesbos.
I és que en el fons de tot el que hi ha és el fracàs d'una Unió Europea que, amb 515 milions d'habitants, va ser incapaç fa quatre anys per egoisme d'uns, tacticismes d'altres i pura xenofòbia de molts altres, de gestionar l'acollida i distribució d'un milió de persones. I que ara es prepara per evitar que un nou flux de persones, fugint de la guerra, entri a la Unió Europea.                    

 Llegir a NacióDigital