Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026
Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.
Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.
Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.
Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.
Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.
L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.
I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.
Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.
La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada