trump, Sun Ttzu i les pistoles d'Erdogan a la cimera de l'OTAN, El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 12 de juliol de 2026

Deia Sun Tzu a la seva obra “L’art de la guerra”, escrita el segle V abans de Crist, que «si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de témer el resultat de cent batalles. Però si et coneixes a tu mateix, i no a l’enemic, per cada victòria obtinguda també patiràs una derrota». Aquesta dita em ve al cap amb motiu de la cimera de l’OTAN feta aquesta setmana a Ankara, ja que tal com han anat les coses, es pot afirmar que per bona part dels estats membres d’aquesta aliança de defensa mútua no està gens clar ni què és ara l’OTAN ni com respondria en cas d’agressió cap un estat membre, ni qui són els potencials enemics, donat que va començar amb les exigències de Donald Trump d’annexionar-se Groenlàndia, territori de Dinamarca. Va continuar amb els retrets i amenaces de Trump cap a certs estats com Espanya per gastar poc en Defensa, amenaçant de retirar totes les forces americanes d’Europa i deixar el continent sense la protecció del seu paraigües nuclear. I en acabar la cimera, desdir-se del que havia dit i afirmar que Espanya, a qui havia amenaçat fins i tot de trencar els vincles comercials i turístics, havia rectificat i ara sí que estava fent el que ell exigia.

L’única certesa és que des de que Trump va arribar el 2017 per primer cop a la Casa Blanca, Europa i Canadà han duplicat la seva despesa militar. El 2017 va ser de 310 mil milions de dòlars i el 2026 de 634 mil milions, mentre la despesa dels Estats Units que era de 708 mil milions de dòlars el 2017, ara és de 850 mil milions. El que ningú a Europa es capaç de respondre és si aquest augment de la despesa militar d’Europa i Canadà atén a la necessitat de tenir més recursos en el marc d’una OTAN que actuaria unida, o si es deu a la necessitat dels estats membres a poder-se defensar si l’inquilí de la Casa Blanca decideix abandonar Europa i Canadà, estat americà sobre el que Trump també ha mostrat el seu desig d’annexionar-se.

No sabem cap on va l’OTAN ni que farà el president del seu membre més potent. Però tampoc sabem on estarà Europa d’aquí a un any i si podrà confiar en la protecció dels dos membres europeus de l’Aliança que podrien oferir el paraigües nuclear a una Europa abandonada pels Estats Units. Marine Le Pen, amb braçalet localitzador de convicta o sense, podria ser la nova presidenta de França, mentre l’altra potència nuclear europea, el Regne Unit, té ara un primer ministre en funcions, Keir Starmer, acorralat per un Nigel Farage, que malgrat ser reconegut com el responsable d’un Brexit que la majoria de britànics consideren que va ser un error, continua creixent en les enquestes. I tant Le Pen com Farage són molt proclius al que proposa Vladimir Putin des de Moscou, partidari que el centre de gravetat de l’Occident cristià no basculi entre Washington i Brussel·les, entre els Estats Units i la Unió Europea, sinó que pivoti entre Sant Petersburg, Moscou, Odessa i Novosibirsk a la Rússia asiàtica, amb una Ucraïna que, com significa el terme en rus antic, sigui la terra de la frontera de Rússia, evidentment dins de Rússia.

I parlant d’Ucraïna, l’únic anunci positiu de la cimera és que Trump ha donat el vistiplau a Kíiv per fabricar míssils Patriots per tal que Ucraïna pugui disposar d’aquest escut anti míssils per aturar els atacs russos, com demanava Zelensky des del començament de la guerra.

La cimera d’Ankara va acabar amb el regal gens innocent fet pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, amfitrió de la cimera, a tots els mandataris assistents. Un peculiar regal institucional. Un estoig amb una pistola serigrafiada amb els seus noms i sis bales. Un regal que va treure protagonisme a Trump i va provocar molts maldecaps a les delegacions europees i canadenca. La llibertat d’armes i l’auto suposat dret a disparar primer pot regir als Estats Units, a Turquia potser sí per la policia, no pels ciutadans. La pistola pels mandataris on s’aplica la llei del més fort potser va ser un regal que va agradar. Però a una Europa on gairebé tot està regulat, ni el president o primer ministre pot pujar a l’avió amb un revòlver carregat a la cintura, ni disparar perquè sí, ni començar una guerra com ha fet Trump amb l’Iran sense tenir el vistiplau del Parlament. I ja se sap, posat a lluitar amb pistoles, com veiem a les pel·lícules del Far West, acostuma a guanyar qui desenfunda primer.

Leer en castellano en El Triangle

ORMUZ, EL LÍBAN I EL SUPREMACISME SIONISTA. El Triangle

                  

Xavier Rius Sant, El Triangle dimecres 8 d'abril de 2026

“Avui és un dia històric que serà recordat i vosaltres formareu part de la història”, diu a la pel·lícula La llista de Schindler el comandant Amon Göth, responsable del camp de concentració de Płaszów a Polònia, personatge que encarna Ralph Fiennes, un matí del març de 1943 a les seves tropes, minuts abans d’iniciar l’assalt al gueto de Cracòvia per assassinar allà mateix o deportar a camps d’extermini tots els seus habitants i reduir-lo a cendres. “Fa sis cents anys —afegeix Göth— Casimir el Gran va permetre als jueues venir a Cracòvia, on van prosperar en els negocis, la ciència, l’educació i les arts. Durant sis segles hi ha hagut una Cracòvia jueva. Aquesta nit aquest sis segles seran només un rumor”. Cito aquesta escena de la pel·lícula de Steven Spielberg que molts tenim a la memòria que narra la persecució i extermini del jueus, en ser un referent històric proper al que amenaçava de fer fa tres dies Donald Trump, quan advertia que si l’Iran no reobria l’Estret d’Ormuz faria desaparèixer en una sola nit una civilització, la persa.

Tot i que Trump es va contradir diverses vegades sobre quins eren els objectius de l’ofensiva batejada com “Fúria Èpica” iniciada el passat 28 de febrer, si només la fi del programa nuclear i de míssils balístics iranians o també la caiguda del règim teocràtic dels aiatol·làs. O potser només que el règim, un cop assassinada tota la seva cúpula política i militar, es mantingués en el poder, però liderat per membres del règim que s’avinguessin a obeir ordres de la Casa Blanca com ha passat a Veneçuela. Però en cap moment a l’hora de justificar l’ofensiva contra un règim teocràtic i militar es va parlar d’aniquilar o fer desaparèixer la civilització persa. Al contrari, Trump i el mateix Netanyahu, apel·lant a la història mil·lenària de Pèrsia, van cridar els iranians a rebel·lar-se i fer caure el règim. Una caiguda del règim que unànimement la CIA i els estrategues de defensa i intel·ligència del Pentàgon insistien que no seria possible sense una desaconsellable i duradora intervenció militar com la que es va fer a l’Irak i en la que perdrien la vida molts soldats americans. I precisament per discrepar-ne, Trump ha cessat o forçat a dimitir a la cúpula de la intel·ligència i les forces armades, l’últim el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Randy George, quelcom inaudit a la meitat d’una guerra.

La matinada d’aquest dimecres 8 d’abril, s’ha confirmat que els Estats Units i l’Iran, gràcies a la mediació pakistanesa havien acordat un alto el foc de quinze dies en base a una proposta de deu punts presentada per l’Iran i acceptada com a punt de partida per negociar pels Estats Units. L’estret d’Ormuz s’obriria immediatament al pas de vaixells de totes les banderes i nacionalitats i divendres es trobarien negociadors de màxim nivell a Islamabad per arribar a un acord de pau definitiu. Però poc després s’ha sabut no només que Israel negava que l’alto el foc a tota la regió afectés també la invasió que l’estat jueu fa al Líban. I per deixar-ho clar Israel ha donat l’odre d’evacuació de la ciutat mil·lenària de Tir, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, que es disposa a bombardejar-la, i ha portat a terme diverses onades de bombardejos massius tant al sud del Líban com a la capital, Beirut, provocant en un sol dia prop de tres-cents morts. Fets que han motivat que l’Iran anunciés que tornava a tancar l’Estret d’Ormuz.

Més enllà de la volatilitat de la situació i que hi hagi dubtes que si continua l’ofensiva al Líban la trobada al Pakistan es faci en la data prevista, és evident que si algú de moment ha guanyat no és Trump, que està sent fortament criticat per bona part dels líders mediàtics del moviment MAGA que el van potenciar, liderats pel periodista televisiu Tucker Carlson. Qui ha guanyat és, d’una banda, el règim dels aiatol·làs que continua fort, capaç de reemplaçar als líders caiguts, sense que se li hagi confiscat els 400 quilos d’urani enriquit ni destruït el seu arsenal i programa de míssils balístics. I d’altra banda Netanyahu i els seus ministres d’extrema dreta, Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que ja no s’amaguen de defensar el Gran Israel que per un suposat dret bíblic s’annexionaria tot Cisjordània i tot el Golan, i aniria des del Nil fins a l’Èufrates. I mentre el Parlament israelià aprova la pena de mort pels palestins que podran ser penjats després de tortures i judicis sense garanties, els colons supremacistes cremen de dia i de nit pobles i cases palestines i maten els seus habitants sabent que tenen plena immunitat per fer-ho sense que l’exèrcit israelià faci res per impedir-ho.

Tornant a l’inici de l’article, en relació a l’Holocaust perpetrat pels nazis que sí va existir, jo em pregunto quina diferència hi ha entre els joves de les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes que el novembre de 1938, vestint camises pardes assaltaven i cremaven cases, temples i botigues de jueus a Alemanya, i apallissaven o mataven als qui trobaven a dins, amb els colons que aquests últims mesos, emparats pel govern de Netanyahu, Ben-Gvir i Smotrich, portant la quipà jueva i trenes, amb armes, pals, pedres i torxes assalten i cremen pobles i cases palestines de Cisjordània matant o ferint als seus habitants? Penso que cap, si bé Alemanya llavors ja havia deixat de ser una democràcia, no hi havia llibertat de premsa ni independència del poder judicial, mentre que Israel formalment encara ho és. Cosa que atorga a la població sionista que vota aquests líders una responsabilitat davant la història.

Ormuz, el Líbano y el supremacismo sionista

Xavier Rius, El Triangle

«Hoy es un día histórico que será recordado y vosotros formaréis parte de la historia», dice en la película La lista de Schindler el comandante Amon Göth, responsable del campo de concentración de Płaszów en Polonia, personaje que encarna Ralph Fiennes, una mañana de marzo de 1943 a sus tropas, minutos antes de iniciar el asalto al gueto de Cracovia para asesinar allí mismo o deportar a campos de exterminio a todos sus habitantes y reducirlo a cenizas. «Hace seiscientos años —añade Göth— Casimiro el Grande permitió a los judíos venir a Cracovia, donde prosperaron en los negocios, la ciencia, la educación y las artes. Durante seis siglos ha habido una Cracovia judía. Esta noche estos seis siglos serán sólo un rumor». Cito esta escena de la película de Steven Spielberg que muchos tenemos en la memoria que narra la persecución y exterminio de los judíos, al ser un referente histórico cercano al que amenazaba con hacer hace tres días Donald Trump, cuando advertía que si Irán no reabría el Estrecho de Ormuz haría desaparecer en una sola noche una civilización, la persa.

Aunque Trump se contradijo varias veces sobre cuáles eran los objetivos de la ofensiva bautizada como «Furia Épica» iniciada el pasado 28 de febrero, si sólo el fin del programa nuclear y de misiles balísticos iraníes o también la caída del régimen teocrático de los ayatolás. O quizá sólo que el régimen, una vez asesinada toda su cúpula política y militar, se mantuviera en el poder, pero liderado por miembros del régimen que se avengan a obedecer órdenes de la Casa Blanca como ha pasado en Venezuela. Pero en ningún momento a la hora de justificar la ofensiva contra un régimen teocrático y militar se habló de aniquilar o hacer desaparecer la civilización persa. Al contrario, Trump y el propio Netanyahu, apelando a la historia milenaria de Persia, llamaron a los iraníes a rebelarse y hacer caer al régimen. Una caída del régimen que unánimemente la CIA y los estrategas de defensa e inteligencia del Pentágono insistían en que no sería posible sin una desaconsejable y duradera intervención militar como la que se hizo en Irak y en la que perderían la vida muchos soldados americanos. Y precisamente por discrepar de ello, Trump ha cesado o forzado a dimitir a la cúpula de la inteligencia y las fuerzas armadas, el último el jefe del Estado Mayor del Ejército, el general Randy George, algo inaudito a mitad de una guerra.

La madrugada de este miércoles 8 de abril, se ha confirmado que Estados Unidos e Irán, gracias a la mediación pakistaní habían acordado un alto el fuego de quince días en base a una propuesta de diez puntos presentada por Irán y aceptada como punto de partida para negociar por Estados Unidos. El estrecho de Ormuz se abriría inmediatamente al paso de barcos de todas las banderas y nacionalidades y el viernes se encontrarían negociadores de máximo nivel en Islamabad para llegar a un acuerdo de paz definitivo. Pero poco después se ha sabido no sólo que Israel negaba que el alto el fuego en toda la región afectara también a la invasión que el estado judío hace en el Líbano. Y para dejarlo claro Israel ha dado la orden de evacuación de la ciudad milenaria de Tiro, declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO, que se dispone a bombardear, y ha llevado a cabo varias oleadas de bombardeos masivos tanto en el sur del Líbano como en la capital, Beirut, provocando en un solo día cerca de trescientos muertos. Hechos que han motivado que Irán anunciara que volvía a cerrar el Estrecho de Ormuz.

Más allá de la volatilidad de la situación y de que haya dudas de que si continúa la ofensiva en Líbano el encuentro en Pakistán se haga en la fecha prevista, es evidente que si alguien de momento ha ganado no es Trump, que está siendo fuertemente criticado por buena parte de los líderes mediáticos del movimiento MAGA que lo encumbraron, liderados por el periodista televisivo Tucker Carlson. Quien ha ganado es, por un lado, el régimen de los ayatolás que sigue fuerte, capaz de reemplazar a los líderes caídos, sin que se le haya incautado los 400 kilos de uranio enriquecido ni destruido su arsenal y programa de misiles balísticos. Y por otro lado Netanyahu y sus ministros de extrema derecha, Itamar Ben-Gvir y Bezalel Smotrich, que ya no oculta su defensa del Gran Israel que por un supuesto derecho bíblico se anexionaría toda Cisjordania y todo el Golán, e iría desde el Nilo hasta el Éufrates. Y mientras el Parlamento israelí aprueba la pena de muerte para los palestinos que podrán ser colgados tras torturas y juicios sin garantías, los colonos supremacistas queman de día y de noche pueblos y casas palestinas y matan a sus habitantes sabiendo que tienen absoluta inmunidad para hacerlo sin que el ejército israelí haga nada para impedirlo.

Volviendo al inicio del artículo, en relación al Holocausto perpetrado por los nazis que sí existió, yo me pregunto ¿qué diferencia hay entre los jóvenes de las SA, las SS y las Juventudes Hitlerianas que en noviembre de 1938, vistiendo camisas pardas asaltaban y quemaban casas, templos y tiendas de judíos en Alemania, y apaleaban o mataban a quienes encontraban dentro, con los colonos que estos últimos meses, amparados por el gobierno de Netanyahu, Ben-Gvir y Smotrich, llevando la quipá judía y trenzas, con armas, palos, piedras y antorchas asaltan y queman pueblos y casas palestinas de Cisjordania matando o hiriendo a sus habitantes? Pienso que ninguna, si bien Alemania entonces ya había dejado de ser una democracia, no había libertad de prensa ni independencia del poder judicial, mientras que Israel formalmente todavía lo es. Lo que otorga a la población sionista que vota a estos líderes una responsabilidad ante la historia.

Leer en castellano en El Triangle

No són bolivarians, són xiïtes sense por al martiri. El Punt Avui

                        

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimarts 3 de març de 2026

Els Estats Units i Israel tenen bons serveis d’intel·ligència i una capacitat militar i tecnològica absoluta. Trump va capturar el president veneçolà, Nicolás Maduro, i ara amb Israel han matat el líder suprem iranià, Ali Khamenei. Però aquesta superioritat pel que fa a les capacitats dels seus agents i sistemes d’espionatge ha d’anar acompanyada de l’altra pota dels serveis d’intel·ligència. La dels analistes que valoren què pot fallar, quines respostes tindrà tota acció i quin pla es té per a l’endemà. George W. Bush l’any 2003 en derrotar Saddam Hussein i dissoldre l’exèrcit i les institucions iraquianes, va provocar una guerra en què van morir molts nord-americans. Ni Trump ni Netanyahu, moguts per l’arrogància d’un i la necessitat de l’altre d’allargar totes les guerres per perpetuar-se en el poder, no escolten gaire els qui qüestionen el que han decidit

A l’Iran no hi ha una vicepresidenta amb plens poders com a Veneçuela que pugui desmuntar el règim i sotmetre’s a Trump. A l’Iran hi ha diverses institucions sòlides i col·legiades com l’Assemblea d’Experts, el Consell de Guardians, el clergat xiïta, l’exèrcit, el Parlament i sobretot la Guàrdia Revolucionària que controla l’economia. I per sobre de tot hi ha el sentiment de ser xiïtes, que creuen que l’Islam va ser traït després del tercer califa. Els seus successors els imams Alí, Hassan o Hussein van patir el martiri i esperen amb una fe de ferro el retorn del dotzè imam, l’“imam ocult” el Mahdi, desaparegut l’any 874, que retornarà en un moment de gran confusió per restablir la justícia.

La societat iraniana està dividida entre els que tenen com a model un Occident laic que fa un mes i mig protestaven demanant la fi del règim teocràtic i corrupte, i els xiïtes convençuts que van a la mesquita i ploren ara la mort d’en Khamenei, l’últim màrtir. I encara que els atacs s’allarguin i matin des de l’aire més líders iranians, no hi ha una oposició que, com vol Trump, pugui prendre el poder. Una part de l’oposició gira a l’entorn del fill del xa Reza Pahlavi, que no té ni militars ni aiatol·làs esperant-lo per obrir-li les portes del poder. I l’altra, també a l’exterior, el Consell Nacional de Resistència de l’Iran, creat pels antics mujahidins comunistes que ajudaren Khomeini a fer caure el xa, però després foren perseguits. Estan liderats per Maryam Rajavi, la qual, per a desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel cobrint els cabells. I més enllà del que duri la capacitat de resposta de l’Iran llençant míssils cap a Israel i les bases nord-americanes o bloquejant l’estret d’Ormuz, només amb una operació terrestre i una ocupació que Trump rebutja el règim podrà ser derrotat.

h

L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   

Leer en castellano en El Triangle.

Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.

La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.

Leer en castellano en El Triangle

                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.

Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

                        

Més de 18.000 persones es manifesten a Barcelona per Palestina

 Aquesta tarda s'ha fet una nova manifestació a Barcelona en solidaritat amb Palestina i contra les agressions israelianes a Gaza, Cisjordània, el Líban i l'Iran a la que han participat 18.000 persones segons la Guàrdia Urbana. La marxa ha començat a la Plaça Universitat i ha acabat a la Catedral.

 

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.

Llegir al Triangle en català

Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada 

El Triangle, Xavier Rius Sant, domingo 6 de octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.

Leer en castellano en El Triangle

Analitzo el conflicte de Gaza, el Líban, l'Iran, Israel i l'atac amb míssils de l'Iran cap a Israel fet en resposta a l'atac que va patir Teheran que va matar Ismail Haniya, a La Nit dels Ignorants de Catalunya Ràdio

 

Clica per escoltar l'entrevista que em fa Xavier Solà a La Nit dels Ignorants de la nit de l'1 al 2 d'octubre

Netanyahu i Raisi, la ruleta de la història. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 22 de maig de 2024

Un servidor que escriu habitualment de temàtiques com la immigració, el racisme i els conflictes del Pròxim Orient hi ha dues paraules que intento evitar, antisemitisme i islamofòbia, que considero equívoques i confuses. Per a mi és equívoc el concepte d’antisemitisme, no només per que s’engloba sovint aquí qualsevol crítica a Israel, equiparant a qui se l’acusa d’això de voler un nou Holocaust jueu, quan els àrabs també són semites, sinó perquè es titlla d’antisemita qui senzillament és antisionista i qüestiona el dret de Israel a constituir un estat en un territori del que van expulsar fa 76 anys els seus habitants, els palestins. I ser antisionista, és a dir negar el dret a Israel o ocupar un territori determinat per fer-hi un estat propi, no significa ni negar l’Holocaust ni desitjar cap mal a les persones de religió o tradició jueva. I pel que fa al d’islamofòbia, tampoc m’agrada ja que criticar la negativa de moltes societats de majoria islàmica que impedeixen als seus deixar de creure i manifestar que són ateus o que han canviat de religió i, sobretot, a les filles de musulmans, mantenint o no la fe, a viure de manera laica i poder iniciar una relació sentimental amb un no musulmà, no és tenir fòbia a ningú. Com tampoc és fòbia vers cap religió ni cap col·lectiu rebutjar la intromissió en l’àmbit privat que fan cada vegada més les societats islàmiques vers la vida de les dones, en uns casos, com passa a l’Iran de castigar per llei a qui no porta en públic el vel tapant els cabells, i en molts altres les mateixes famílies i societats islàmiques assetjant a aquelles dones que consideren com de la pròpia comunitat que es neguen a portar-lo. Quelcom que passa també a Catalunya.

Escric això perquè avui s’ha confirmat la mort del president de l’Iran, Ebrahim Raisi, conegut de quan era jutge, com el Botxí o el Carnicer de Teheran, per la facilitat amb la que enviava a detinguts acusats de ser dissidents polític a morir a la forca o afusellats, protagonitzant un dels episodis de repressió més despietats l’estiu de 1988 quan va fer matar cinc mil persones de totes les edats, també moltes dones i adolescents. I en el seu mandat com a president després d’unes eleccions on no va haver-hi lloc per reformadors com ho van ser els ex presidents Hassan Rouhani i Muhammad Khatami, que per l’oposició del Líder Suprem Ali Khamenei, dels aiatol·làs i dels anomenats Guardians de la Revolució, van fracassar rotundament en el seu intent de canviar les coses. I durant el mandat presidencial de Raisi, acabat bruscament ahir amb l’accident de l’helicòpter on viatjava, ha exercit una repressió ferotge contra les dones que es neguen a portar el vel que va esclatar amb la mort de la jove Mahsa Amini el setembre de 2022.

Per la repressió ordenada per Raisi aquests vint mesos han mort prop de sis-centes persones, la majoria dones joves. Unes han mort al carrer, altres a comissaria i altres penjades condemnades pel delicte de “combatre a Al·là i portar la corrupció a la Terra”. Una lluita contra el masclisme i la imposició del vel que una part del moviment feminista europeu i català no li ha donat suport en entendre que una dona que porta vel és una dona empoderada. Però més enllà d’aquesta qüestió que ha omplert de sang el mandat de Raisi, caldrà veure ara qui agafa la direcció del govern amb les eleccions fictícies que se celebraran d’aquí cinquanta dies, tenint en compte que el Líder Suprem, Alí Khamenei, amb vuitanta cinc anys d’edat, també necessitarà aviat un substitut. Uns substituts que caldrà veure si voldran o podran destensar la tensió a la regió. Recordem que l’Iran controla l’Eix de Resistència format per les milícies xiïtes de l’Iraq, grups armats de Síria, Hizbul·là al Líban, els hutis del Iemen, i Hamàs a Gaza. Grups que Iran ha utilitzat per enfrontar-se amb Israel en el context de l’actual conflicte de Gaza.

I precisament per la seva actuació a Gaza contra la seva població civil avui la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional ha demanat la detenció del primer ministre israelià Benyamin Netanyahu i el ministre de Defensa Yoav Gallant en considerar que son penalment responsables de crims de guerra i crims contra la humanitat. La Fiscalia també ha demanat la detenció de líders de Hamàs que van ordenar els atacs del 7 d’octubre contra civils israelians. I evidentment no només Netanyahu, sinó la major part de la classe política d’Israel han respost titllant d’antisemita la Fiscalia del Tribunal Internacional.

Certament Netanyahu té en contra seu a bona part de la societat israeliana que es manifesta setmanalment demanant la seva dimissió, no pels crims a Gaza, sinó per la seva negativa a pactar amb Hamàs l’alliberament d’ostages i per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder que ara allarga gràcies a la guerra. Però no ens enganyem, bona part de la societat israeliana és responsable dels crims dels que s’acusa Netanyahu i el cap de l’exèrcit, no només els partits religiosos que volen un territori “del riu fins al mar” sense palestins, sinó perquè bona part de la societat israeliana, com els descendents d’altres violències i genocidis en altres parts del món, han acabat adoptant com a propis els mètodes dels seus agressors i són absolutament incapaços d’empatitzar, en aquest cas amb els legítims habitants d’aquella terra on van decidir que per haver-hi viscut feia dos mil anys, era seva per designació divina.

La història de vegades es mou com una ruleta o com una nòria, i avui s’han produït dos fets que poden portar canvis o potser no. Raisi ja no hi és i Netanyahu tot i l’ordre de detenció farà el que sigui per continuar.

Netanyahu y Raisi, la ruleta de la historia

Xavier Rius Sant, El Triangle, martes 21 de mayo 2024

Un servidor que escribe habitualmente de temáticas como la inmigración, el racismo y los conflictos de Oriente Próximo hay dos palabras que intento evitar, antisemitismo e islamofobia, que considero equívocas y confusas. Para mí es equívoco el concepto de antisemitismo, no sólo por que se engloba a menudo aquí cualquier crítica a Israel, equiparando a quien se le acusa de eso de querer un nuevo Holocausto judío, cuando los árabes también son semitas, sino porque se tilda de antisemita a quien sencillamente es antisionista y cuestiona el derecho de Israel a constituir un estado en un territorio del que expulsaron hace 76 años a sus habitantes, los palestinos. Y ser antisionista, es decir negar el derecho a Israel u ocupar un territorio determinado para hacer un estado propio, no significa ni negar el Holocausto ni desear ningún daño a las personas de religión o tradición judía. Y en lo que se refiere al de islamofobia, tampoco me gusta ya que criticar la negativa de muchas sociedades de mayoría islámica que impiden a los suyos dejar de creer y manifestar que son ateos o que han cambiado de religión y, sobre todo, a las hijas de musulmanes, manteniendo o no la fe, a vivir de forma laica y poder iniciar una relación sentimental con un no musulmán, no es tener fobia a nadie. Como tampoco es fobia hacia ninguna religión ni colectivo rechazar la intromisión en el ámbito privado que hacen cada vez más las sociedades islámicas hacia la vida de las mujeres, en unos casos, como ocurre en Irán de castigar por ley a quien no lleva en público el velo tapando el cabello, y en otros muchos las mismas familias y sociedades islámicas acosando a aquellas mujeres que consideran como de la propia comunidad que se niegan a llevarlo. Algo que ocurre también en Cataluña.

Escribo esto porque hoy se ha confirmado la muerte del presidente de Irán, Ebrahim Raisí, conocido de cuando era juez, como el Verdugo o el Carnicero de Teherán, por la facilidad con la que enviaba a detenidos acusados de ser disidentes políticos a morir en la horca o fusilados, protagonizando uno de los episodios de represión más despiadados en el verano de 1988 cuando mató a cinco mil personas de todas las edades, también muchas mujeres y adolescentes. Y en su mandato como presidente tras unas elecciones que no hubo lugar para reformistas como lo fueron los ex presidentes Hassan Rouhani y Muhammad Jatami que por la oposición del Líder Supremo Ali Jamenei, de los ayatolás y de los llamados Guardianes de la Revolución, fracasaron rotundamente en su intento de cambiar las cosas. Y durante el mandato presidencial de Raisi, acabado bruscamente ayer con el accidente del helicóptero en el que viajaba, ha ejercido una represión feroz contra las mujeres que se niegan a llevar el velo que estalló con la muerte de la joven Mahsa Amini el septiembre de 2022.

Por la represión ordenada por Raisi estos veinte meses han muerto cerca de seiscientas personas, la mayoría mujeres jóvenes. Unas han muerto en la calle, otras en comisaría y otras colgadas condenadas por el delito de «combatir a Alá y llevar la corrupción a la Tierra». Una lucha contra el machismo y la imposición del velo que una parte del movimiento feminista europeo y catalán no ha apoyado al entender que una mujer que lleva velo es una mujer empoderada. Pero más allá de esta cuestión que ha llenado de sangre el mandato de Raisi, habrá que ver ahora quien asume la dirección del gobierno con las elecciones ficticias que se celebrarán dentro de cincuenta días, teniendo en cuenta que el Líder Supremo, Alí Jamenei con ochenta y cinco años de edad, también necesitará pronto un sustituto. Unos sustitutos que hará falta ver si querrán o podrán destensar la tensión en la región. Recordemos que Irán controla el Eje de Resistencia formado por las milicias chiítas de Irak, grupos armados de Siria, Hizbulá en Líbano, los hutis de Yemen, y Hamás en Gaza. Grupos que Irán ha utilizado para enfrentarse a Israel en el contexto del actual conflicto de Gaza.

Y precisamente por su actuación en Gaza contra su población civil hoy la Fiscalía del Tribunal Penal Internacional ha pedido la detención del primer ministro israelí Benyamin Netanyahu y el ministro de Defensa Yoav Gallant al considerar que son penalmente responsables de crímenes de guerra y crímenes contra la humanidad. La Fiscalía también pidió la detención de líderes de Hamás que ordenaron los ataques del 7 de octubre contra civiles israelíes. Y evidentemente no sólo Netanyahu, sino la mayor parte de la clase política de Israel han respondido tildando de antisemita a la Fiscalía del Tribunal Internacional. Ciertamente Netanyahu tiene en su contra a buena parte de la sociedad israelí que se manifiesta semanalmente pidiendo su dimisión, no por los crímenes en Gaza, sino por su negativa a pactar con Hamás la liberación de rehenes y por su voluntad de perpetuar cese en el poder que ahora alarga gracias a la guerra. Pero no nos engañemos, buena parte de la sociedad israelí es responsable de los crímenes de los que se acusa a Netanyahu y al jefe del ejército, no sólo a los partidos religiosos que quieren un territorio “del río hasta el mar” sin palestinos, sino porque buena parte de la sociedad israelí, como los descendientes de otras violencias y genocidios en otras partes del mundo, han acabado adoptando como propios los métodos de sus agresores y son absolutamente incapaces de empatizar, en este caso con los legítimos habitantes de esa tierra donde decidió que por haber vivido hacía dos mil años, era suya por designación divina.

La historia a veces se mueve como una ruleta o como una noria, y hoy se han producido dos hechos que pueden traer cambios o quizás no. Raisi ya no está y Netanyahu pese a la orden de detención hará lo que sea para continuar.

Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran

Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.