CEUTA EN CAMPANYA. El Triangle

 

Desallotjament de la platja del Trampolín, diumenge 4 d'octubre

Xavier Rius Sant. El Triangle 8 d'octubre de 2026. Clica per llegir-ho al Triangle

Dimecres passat Alberto Núñez Feijóo va estrenar la precampanya electoral de les eleccions del 29 de novembre a Ceuta, amb el seu lema “Per fi”. I acompanyat del president de la ciutat, Juan Jesús Vivas, va afirmar que a la ciutat hi queden quinze mil persones de les que van entrar per la platja i l’espigó del Tarajal el 30 i 31 de juliol. No es va mostrar tan contundent amb tornar-los a tots i amb el seu rebuig als trasllats a la península dels menors, ja que sap que potser serà ell qui aviat presideixi el govern i per més que doni les culpes a Pedro Sánchez, li tocarà a ell, potser amb l’oposició de Vox gestionar-lo.

Aquests dies jo he estat a Ceuta i no he aconseguit aclarir la xifra aproximada de quants continuen a la ciutat, ni on s’han acabat instal·lant bona part dels que van ser desallotjats de les platges. Diumenge vaig estar a la platja del Trampolín durant el seu desallotjament, es deia que hi havia més de tres mil migrants, la majoria marroquins, però van ser menys de mil cinc-cents, els que van acceptar ser traslladats al Centre d’Atenció Temporal de Migrants (CATE) on se’ls va informar de les dues opcions que tenien. Una, ser filiats i sol·licitar asil o protecció internacional, expedient que podia demorar-se setmanes o mesos però que en ser marroquins, país que la UE considera segur, conclouria amb una resolució denegatòria, acompanyada d’una ordre d’expulsió per haver entrat il·legalment a Espanya. Ordre d’expulsió que aniria acompanyada d’una prohibició de cinc a deu anys d’entrar a qualsevol país de la Unió Europea. En canvi als procedents del Sudan, Mali i altres països africans en conflicte, sí que els valia la pena sol·licitar asil o protecció internacional. L’altra opció era ser traslladats amb autocar fins a la frontera marroquina del Tarajal i, sense prendre les seves dades ni quedar fitxats, tornar al Marroc.

S’estima que uns dos mil migrants han retornat voluntàriament l’última setmana, però molts altres, sobretot menors, es troben a les carpes de l’antiga fàbrica de farina de Guano, proper al Trampolín. I altres, majoritàriament adults, són a la muntanya a la franja entre el Trampolín i la tanca fronterera a Benzú i l’embassament del Renegat. Dimarts vaig parlar amb alguns que tornaven a Benzú en l’autobús de la Línia 5 d’algun hipermercat de la ciutat amb ampolles d’aigua, pa i altres aliments. I els migrants passaven sense problema al costat de militars del cos de Regulars apostats al costat dels seus vehicles VAMTAC, que ni s’immutaven. I també al Tarajal i al Príncipe vaig parlar amb nois, uns que deien ser menors, altres semblaven adults, no estaven filiats i afirmaven que dormien al carrer, a cases o garatges.

Fins ara han estat filiats 2.827 menors, la majoria en centres, campaments o instal·lacions d’acollida, dormint i menjant ja sota sostre o lona, ​​excepte els que són al Guano al costat de les dutxes, les carpes i els camions que porten menjar i connexió per carregar els mòbils. També han estat filiats 3.800 adults, la majoria ja ubicats en algunes de les cinc instal·lacions amb llit, menjar i sostre. En aquest total de 6.627 s’hi inclouen les tres-centes dones, menors o adultes, traslladades ahir a la caserna de Cavalleria. Quan són filiats a tots se’ls posa una polsera amb les dades i el lloc on mengen i pernocten.

Aquests dies pels carrers de barris de majoria musulmana com Hadú, Sidi Embarek o el Príncipe he comprovat com deambulen centenars de joves sense la polsera blanca o blava identificativa, com tampoc han estat filiats molts dels que són a les muntanyes, els quals com vaig comprovar amb els que vaig conversar a Benzú, han de baixar a la carretera per desplaçar-se a alguna oficina de Western Union on els afortunats reben enviaments de diners dels seus familiars.

Així les coses es fa difícil saber si Feijóo dimarts va exagerar en dir que queden quinze mil persones de les més de vuitanta mil que van entrar a finals d’agost. Sabem que unes set mil estan filiades i la majoria ateses en emplaçaments habilitats, però no se sap amb certesa quants milers són els que ronden pels barris perifèrics de la ciutat i la muntanya. Però més enllà de les xifres, cal veure com afectarà el dia de les eleccions. Maricarmen mobilitza uns, però la situació de Ceuta, i els errors que va poder cometre el govern de Pedro Sánchez en minimitzar els avisos del que podia passar després de les sentències del Suprem que impedia les devolucions en calent a qui arribés nedant, mobilitzarà altres.

El PP competirà amb Vox ja que no desitja que part dels seus votants prefereixin com a instrument per derrotar Sánchez la papereta d’Abascal que la de Feijóo. Una cosa és competir en qui és més dur criticant a Pedro Sánchez, Marlasca i el Delegat de Govern dimissionari pel que sabien o no sabien, pel que van fer o no van fer, i una altra cosa diferent és atiar o intentar aprofitar-se del sentiment de greuge que ha generat l’entrada de més de vuitanta mil migrants des del Marroc i el sentiment d’odi que desperta entre alguns.

Ceuta es presenta com “La porta d’Àfrica”, però molts ceutís sembla que no entenguin que ser la porta i estar a l’Àfrica, té les seves pegues. A Ceuta ja s’ha vist com a ciutadans dits “cristians” o “espanyols de tota la vida”, al crit de “Ceuta no es ven, Ceuta es defensa!”, intentaven bloquejar camions de la Creu Roja que portaven menjar als migrants que eren a les platges, o com es va atacar el cotxe de la diputada de Ceuta Ya, Julia Ferreras, i es volia linxar-la juntament amb els seus acompanyants.

Determinats sectors de la població dita “cristiana” mostren ja la seva desconfiança amb aquest gairebé 50% de població amb DNI espanyol però de religió o cultura musulmana amb una alta natalitat que qualifiquen de ser la Cinquena Columna del Marroc. Feijóo va proposar dimarts a Ceuta que la crisi es resolgui en el marc de l’article 8 de la Constitució que defineix el paper de les Forces Armades com a garants de la defensa d’Espanya i la seva integritat territorial. I un de cada tres membres del Grup de Regulars 54 de Ceuta a què ja m’he referit que patrulla per la ciutat té nom magribí o musulmà.

                                

Leer en castellano en El Triangle 

El pasado miércoles Alberto Núñez Feijóo estrenó la precampaña electoral de las elecciones del 29 de noviembre en Ceuta, con su lema “Por fin”. Y acompañado del presidente de la ciudad, Juan Jesús Vivas, afirmó que en la ciudad quedan quince mil personas de las que entraron por la playa y el espigón del Tarajal el 30 y 31 de julio. No se mostró tan contundente con devolverlos a todos y con su rechazo a los traslados a la península de los menores, dado que sabe que puede que pronto sea él quien presida el gobierno y por más que eche las culpas a Pedro Sánchez, le tocará a él con la oposición de Voz gestionarlo.

Estos días yo he estado en Ceuta y no he conseguido aclarar la cifra aproximada de cuántos permanecen en el enclave ni a dónde acababan instalándose buena parte de los que eran desalojados de las playas. El domingo estuve en la playa del Trampolín durante su desalojo, se decía que había más de tres mil migrantes, la mayoría marroquíes, pero fueron menos de mil quinientos mayores de edad, los que aceptaron ser trasladados al Centro de Atención Temporal de Migrantes (CATE) donde se les informó de las dos opciones que tenían. Una, ser filiados y solicitar asilo o protección internacional, expediente que podía demorarse semanas o meses pero que al ser marroquíes, país que la UE considera seguro, concluiría con una resolución denegatoria acompañada de un orden de expulsión por haber entrado ilegalmente en España. Orden de expulsión iría acompañada de una prohibición de cinco a diez años de entrar a cualquier país de la Unión Europea. A los procedentes de Sudán, Mali y otros países africanos en conflicto sí que les valía la pena solicitar asilo o protección internacional. La otra opción era ser trasladados en autocar hasta la frontera marroquí del Tarajal y, sin tomar sus datos ni quedar fichados, retornar a Marruecos.

Se estima que unos dos mil migrantes han retornado voluntariamente la última semana, pero otros muchos, sobretodo menores se encuentran en las carpas de la antigua fábrica de harina de Guano, cercano al Trampolín. Y otros, mayoritariamente adultos, están en la montaña en la franja entre el Trampolín y la valla fronteriza en Benzú y el Embalse del Renegado. Yo el martes hablé con algunos de ellos que regresaban en el autobús de la Línea 5 de algún hipermercado de la ciudad con botellas de agua, pan y otros alimentos. Y los migrantes pasaban sin problema al lado de militares del cuerpo de Regulares apostados junto a sus vehículos VAMTAC, que ni se inmutaban. Y también en El Tarajal y el Príncipe hablé con chicos unos que decían ser menores, otros parecían adultos, no estaban filiados y afirmaban que dormían en la calle, en casas o garajes.

Hasta la fecha han sido filiados 2.827 menores, la mayoría en centros, campamentos o instalaciones de acogida, durmiendo y comiendo ya bajo techo o lona, excepto los que están en el Guano junto las duchas, las carpas y los camiones que traen comida y conexión para cargar los móviles. También han sido filiados 3.800 adultos, la mayoría ya ubicados en algunas de las cinco instalaciones con cama, comida y techo. En este total de 6.627 se incluyen las trescientas mujeres, menores o adultas, trasladadas ayer al cuartel de Caballería. Cuando son filiados a todos se les pone una pulsera con sus datos y lugar donde comen y pernoctan.

Estos días por las calles de barrios de mayoría musulmana como Hadú, Sidi Embarek o el Príncipe he comprobado como deambulan cientos de jóvenes sin la pulsera blanca o azul identificativa, como tampoco han sido filiados muchos de los que están en las montañas, los cuales como comprobé con los que conversé en Benzú, deben bajar a la carretera para desplazarse a algún hipermercado o a las oficinas de Western Unión donde los afortunados reciben envíos de dinero de sus familiares.

Así las cosas se hace difícil saber si Feijóo el martes exageró al afirmar que quedan quince mil personas de las más de ochenta mil que entraron a finales de agosto. Sabemos que unas siete mil están filiadas y la mayoría atendidas en emplazamientos habilitados, pero no se sabe con certeza cuántos miles son los que rondan por los barrios periféricos de la ciudad y el monte. Pero más allá de las cifras, está por ver cómo afectará el día de las elecciones. Maricarmen moviliza a unos, pero la situación de Ceuta, y los errores que pudo cometer el gobierno de Pedro Sánchez en minimizar los avisos de lo que podía ocurrir tras las sentencia del Supremo que impedía las devoluciones en caliente a quien llegara nadando, movilizará a otros.

El PP competirá con Vox ya que no desea que parte de sus votantes prefieran como instrumento para derrotar a Sánchez la papeleta de Abascal que la de Feijóo. Una cosa es competir en quien es más duro reprochan a Pedro Sánchez, Marlasca y al Delegado de Gobierno dimisionario por lo que sabían o no sabían, por lo que hicieron o no hicieron y otra cosa es azuzar o intentar aprovecharse del sentimiento de agravio que ha generado la entrada de más de ochenta mil migrantes desde Marruecos y el sentimiento de odio que despierta entre algunos.

Ceuta se presenta como “La puerta de África”, pero muchos ceutíes parece que no entiendan que ser la puerta y estar en África, tiene sus pegas. En Ceuta se ha visto ya como ciudadanos dichos “cristianos” o “españoles de toda la vida”, al grito de “Ceuta no se vende, Ceuta se defiende!”, intentaban bloquear camiones de la Cruz Roja que llevaban comida a los migrantes que estaban en las playas, o como se atacó el coche de la diputada de Ceuta Ya, Julia Ferreras, y se quería lincharla junto con su acompañantes.

Determinados sectores de la población dicha “cristiana” muestran ya su desconfianza con ese casi 50% de población con DNI español pero de religión o cultura musulmana con una alta natalidad a los que califican de ser la Quinta Columna de Marruecos. Feijóo propuso el martes en Ceuta que la crisis se resuelva en el marco del artículo 8 de la Constitución que define el papel de las Fuerzas Armadas como garantes de la defensa de España y su integridad territorial. Y uno de cada tres miembros del Grupo de Regulares 54 de Ceuta al que ya me he referido que patrulla por la ciudad tiene nombre magrebí o musulmán

trump, Sun Ttzu i les pistoles d'Erdogan a la cimera de l'OTAN, El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 12 de juliol de 2026

Deia Sun Tzu a la seva obra “L’art de la guerra”, escrita el segle V abans de Crist, que «si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de témer el resultat de cent batalles. Però si et coneixes a tu mateix, i no a l’enemic, per cada victòria obtinguda també patiràs una derrota». Aquesta dita em ve al cap amb motiu de la cimera de l’OTAN feta aquesta setmana a Ankara, ja que tal com han anat les coses, es pot afirmar que per bona part dels estats membres d’aquesta aliança de defensa mútua no està gens clar ni què és ara l’OTAN ni com respondria en cas d’agressió cap un estat membre, ni qui són els potencials enemics, donat que va començar amb les exigències de Donald Trump d’annexionar-se Groenlàndia, territori de Dinamarca. Va continuar amb els retrets i amenaces de Trump cap a certs estats com Espanya per gastar poc en Defensa, amenaçant de retirar totes les forces americanes d’Europa i deixar el continent sense la protecció del seu paraigües nuclear. I en acabar la cimera, desdir-se del que havia dit i afirmar que Espanya, a qui havia amenaçat fins i tot de trencar els vincles comercials i turístics, havia rectificat i ara sí que estava fent el que ell exigia.

L’única certesa és que des de que Trump va arribar el 2017 per primer cop a la Casa Blanca, Europa i Canadà han duplicat la seva despesa militar. El 2017 va ser de 310 mil milions de dòlars i el 2026 de 634 mil milions, mentre la despesa dels Estats Units que era de 708 mil milions de dòlars el 2017, ara és de 850 mil milions. El que ningú a Europa es capaç de respondre és si aquest augment de la despesa militar d’Europa i Canadà atén a la necessitat de tenir més recursos en el marc d’una OTAN que actuaria unida, o si es deu a la necessitat dels estats membres a poder-se defensar si l’inquilí de la Casa Blanca decideix abandonar Europa i Canadà, estat americà sobre el que Trump també ha mostrat el seu desig d’annexionar-se.

No sabem cap on va l’OTAN ni que farà el president del seu membre més potent. Però tampoc sabem on estarà Europa d’aquí a un any i si podrà confiar en la protecció dels dos membres europeus de l’Aliança que podrien oferir el paraigües nuclear a una Europa abandonada pels Estats Units. Marine Le Pen, amb braçalet localitzador de convicta o sense, podria ser la nova presidenta de França, mentre l’altra potència nuclear europea, el Regne Unit, té ara un primer ministre en funcions, Keir Starmer, acorralat per un Nigel Farage, que malgrat ser reconegut com el responsable d’un Brexit que la majoria de britànics consideren que va ser un error, continua creixent en les enquestes. I tant Le Pen com Farage són molt proclius al que proposa Vladimir Putin des de Moscou, partidari que el centre de gravetat de l’Occident cristià no basculi entre Washington i Brussel·les, entre els Estats Units i la Unió Europea, sinó que pivoti entre Sant Petersburg, Moscou, Odessa i Novosibirsk a la Rússia asiàtica, amb una Ucraïna que, com significa el terme en rus antic, sigui la terra de la frontera de Rússia, evidentment dins de Rússia.

I parlant d’Ucraïna, l’únic anunci positiu de la cimera és que Trump ha donat el vistiplau a Kíiv per fabricar míssils Patriots per tal que Ucraïna pugui disposar d’aquest escut anti míssils per aturar els atacs russos, com demanava Zelensky des del començament de la guerra.

La cimera d’Ankara va acabar amb el regal gens innocent fet pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, amfitrió de la cimera, a tots els mandataris assistents. Un peculiar regal institucional. Un estoig amb una pistola serigrafiada amb els seus noms i sis bales. Un regal que va treure protagonisme a Trump i va provocar molts maldecaps a les delegacions europees i canadenca. La llibertat d’armes i l’auto suposat dret a disparar primer pot regir als Estats Units, a Turquia potser sí per la policia, no pels ciutadans. La pistola pels mandataris on s’aplica la llei del més fort potser va ser un regal que va agradar. Però a una Europa on gairebé tot està regulat, ni el president o primer ministre pot pujar a l’avió amb un revòlver carregat a la cintura, ni disparar perquè sí, ni començar una guerra com ha fet Trump amb l’Iran sense tenir el vistiplau del Parlament. I ja se sap, posat a lluitar amb pistoles, com veiem a les pel·lícules del Far West, acostuma a guanyar qui desenfunda primer.

Leer en castellano en El Triangle

Trump, el jugador de beisbol encallat a Ormuz. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle dissabte 2 de maig de 2026   

S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.

Fa ja dos mesos que va començar de la mà de Netanyahu la seva guerra contra l’Iran que probablement arruïni el seu mandat i el seu llegat polític davant la història. I ha destituït generals, canviant la cúpula de l’exèrcit i els caps dels serveis d’intel·ligència que li portaven la contrària, quelcom no s’ha de fer en començar una guerra.

Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.

Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.

Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.

A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.

Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.

             

Trump, el jugador de béisbol encallado en Ormuz

Xavier Rius, periodista

Leer en castellano en El Triangle   

Se ha escrito mucho sobre cómo funciona el cerebro de Donald Trump, de que se considera un elegido y un ganador. También se dice que es una persona con poca o nula capacidad para empatizar. Hay quien dice que está loco, pero más allá de que esta terminología es rechazada por psiquiatras y psicólogos, ya que englobaría a personas con diferentes patologías y trastornos mentales, de conducta o de personalidad, si fuera sencillamente un loco, habría arruinado en pocos años el imperio inmobiliario y empresarial que heredó de su padre.

Hace ya dos meses que comenzó de la mano de Netanyahu su guerra contra Irán que probablemente arruine su mandato y su legado político ante la historia. Y ha destituido generales, cambiando la cúpula del ejército y los jefes de los servicios de inteligencia que le llevaban la contraria, algo no debe hacerse al iniciar una guerra.

Dicen que políticos y generales que a lo largo de la historia ganaron importantes batallas militares o políticas eran buenos jugadores de ajedrez. Como Napoleón Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Para afrontar exitosamente una campaña militar el que la empieza o el que se ve abocado a ella porque le atacan, debe tener cualidades propias del jugador de ajedrez. Conocer sus propias fuerzas, saber qué piezas tiene el adversario y plantearse cómo las gestionará. Hay que conocer al adversario, saber cómo piensa, y sobre todo intuir cómo reaccionará ante cada jugada, cada derrota o victoria y qué estará dispuesto a sacrificar a corto plazo para intentar ganar después.

Algunos presidentes de Estados Unidos como George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln y Woodrow Wilson, también eran buenos jugadores y políticamente tuvieron presidencias exitosas. Donald Trump nunca jugó a ajedrez, ya que hay que pensar demasiado, cuestionarse a uno mismo y saber esperar. Pero en la universidad Trump sí jugó a béisbol, ocupando posiciones como primera base y receptor o catcher, también como lanzador o pitcher. Era muy veloz, pero le costaba trabajar en equipo si no mandaba él. Pero su altura, poco más de metro noventa, y su poder económico y su no piedad con los débiles, le han ayudado en los negocios y la política. Y sobre todo no reconocer nunca sus errores ante los electores y la prensa, culpando a los demás de lo que ha salido mal.

Hace cinco meses Trump obtuvo una victoria con la captura de Nicolás Maduro, un líder populista y conocedor como él de las técnicas de manipular a las masas, con quien, por cierto, compartía la misma altura. Y con Maduro en una cárcel de Nueva York, aunque en aquellos momentos Marco Rubio mantenía negociaciones en Omán con Irán para recuperar el acuerdo nuclear que Trump mismo había roto, se dejó engañar por alguien más listo que él, Benyamin Netanyahu. Comenzó la guerra con Irán, matando al Líder Supremo, Alí Khamenei y otros dirigentes del régimen.

Trump pensaba que el régimen teocrático caería y la Guardia Revolucionaria se plegaría a sus órdenes como han hecho los hermanos Delcy y Jorge Rodríguez en Venezuela. Pero a los dos meses de empezar esta guerra de la que tampoco aclaró qué objetivos tenía, las cosas no le están saliendo bien. El régimen no sólo sigue fuerte, aunque no sepamos realmente quién está al frente ya que al nuevo Líder Supremo no se le ha visto en público. Irán bloquea el estrecho de Ormuz, haciendo subir el precio de petróleo en todo el mundo y deteniendo el comercio mundial y cadenas de producción, también en Estados Unidos. Si Trump supiera jugar a ajedrez quizás habría pensado cómo respondería Irán al ataque, y sabría que el régimen tiene un número indefinido de peones, alfiles, caballos y también rey dispuestos a ser sacrificados. Y que es capaz de reemplazar sin problemas las 32 piezas del tablero si están muertas o sacrificadas.

Hay quien dice que a Trump se le debería aplicar la vigésimo quinta enmienda de la Constitución y destituirlo. También lo dicen muchos que le ayudaron a llegar al poder convencidos de que cumpliría lo que prometía de sacar al país de guerras ajenas, no empezar ninguna más fuera de casa, y poner América primero. Pero lo que ha puesto por delante de todo son los intereses de Benjamin Netanyahu y su deseo de guerra eterna para no ir a la cárcel y sobre todo hacer Israel más grande, controlando ya el sur del Líbano, partes de Siria, y expulsando cada día a más palestinos de sus tierras en Cisjordania.

A Trump se le acercan las elecciones de medio mandato en noviembre, y las encuestas dicen que la guerra con Irán es ya más impopular que la de Vietnam o las de Irak y Afganistán. Y después de anunciar varias veces que la guerra ya estaba casi ganada, duda si hacer lo que dijo que nunca haría, el envío de tropas de tierra. Pero no se puede ganar una guerra si tampoco se sabe cuál es el objetivo. ¿Hacer caer el régimen teocrático chií? El régimen, a pesar de tener mucha gente en contra, no caerá porque no hay ninguna estructura militar, civil o social para sustituirlo y hacer una transición no sabemos hacia dónde. Parece que ignore que la base del chiismo es aceptar el martirio como tuvo el imán Hussein en Kerbala poco después de la muerte de Mahoma, por defender los chiíes el verdadero islam, y sin miedo a nada, los chiíes esperan el regreso del doceavo imán, el Mehdi, el Mesías o el Esperado que traerá la paz y quizás también, creen, el fin del mundo.

Repito que no se puede ganar una guerra que no sabes qué objetivo tiene, por más que la empieces con la fuerza y la velocidad de un jugador de béisbol, y amenaces con destruir con bombas convencionales o nucleares una civilización como la persa. Poco conoce Trump el orgullo de los persas haciendo esta amenaza. Y si el objetivo era conseguir un nuevo compromiso nuclear, eso es lo que se estaba negociando días antes de comenzar esta guerra. El objetivo ahora no puede ser solo abrir Ormuz, porque ya estaba abierto antes de empezarla. El problema es Trump, que como una ballena que a pesar de su fuerza le falla el sónar o sentido de orientación y no sabe de dónde viene ni dónde va, y queda embarrancada en la arena esperando la muerte. Trump está embarrancado en Ormuz, e Irán amenaza con cerrar también con la ayuda de los houthis del Yemen, el Mar Rojo por Bab el Mandab, que en árabe significa «Puerta de las lamentaciones o del arrepentimiento».

Y con Ormuz cerrado, el petróleo y la inflación sube, mientras las elecciones se acercan y los votantes de Trump quizás no perdonen.

L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   

Leer en castellano en El Triangle.

Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.

La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.

Leer en castellano en El Triangle

                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.

Nou genocidi cent anys després del "Mein Kampf". El Triangle

 

Clica aquí para leer en castellano en El Triangle 

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de juliol de 2025

El ‘Mein Kampf’, La meva lluita, sortí a la venda a Alemanya el 18 de juliol de 1925, ara just fa cent anys. Llibre escrit per aquell mediocre pintor austríac que triomfà després com a líder del Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP). Llibre en el que abocava la culpabilitat de tots els mals d’Alemanya i dels patiments de la raça ària vers els jueus als que qualificava de paràsits i ser com microbis contagiosos. I el que va escriure des de la presó després del Putch o cop de Munic, en arribar al poder un cop derogades les llibertats polítiques i prohibir els altres partits, ho va aplicar primer amb les Lleis de Nuremberg de 1935, després amb l’expropiació de bens dels jueus alemanys i l’assassinat massiu de jueus eslaus com els ucraïnesos. Els jueus d’arreu van deixar de ser considerats persones per ser només essers sub-humans cap els que no s’havia de tenir pietat ni compassió. Alguns, com els jueus polonesos eren tancats a guetos on morien de fam, sent deportats després la resta a camps de concentració. I finalment amb l’anomenada solució final, es va culminar l’extermini de sis milions de persones jueves o descendents de jueus d’Alemanya i tota l’Europa ocupada.

Certament la gran majoria d’alemanys dels anys trenta i quaranta no sabien que els qui marxaven cap als anomenats camps de treball eren assassinats només arribar-hi o se’ls feia treballar fins que morien d’esgotament o malalties. I un cop acabada la guerra quan es va conèixer la veritat ens els nomenats judicis de Nuremberg, el món es va conjurar perquè uns crims de guerra, contra la humanitat i també genocidi no tornessin a succeir. El sentiment de culpa d’Europa va ser utilitzat pel sionisme perquè es posicionés a l’ONU en favor de la creació d’un estat jueu.

A Israel, on els moviments pacifistes, els partits d’esquerres i la premsa crítica són cada cop més irrellevants, el seu primer ministre Benyamin Netanyahu, amb el suport majoritari de la resta de partits, ha aprofitat el que va passar el 7 d’octubre de fa dos anys, una resposta violenta, desesperada i mal calculada dels líders militars de Hamàs a Gaza, en la que les milícies palestines cometeren crims de guerra que no poden ser justificats, per aplicar una solució final pels dos milions de ciutadans de la franja. O marxen cap Egipte i Jordània, països que no estan disposats a acollir-los, o els mata de gana, trets i bombes. Seixanta mil civils ja han estat assassinats, tot Gaza està destruïda i ara Israel bloqueja l’entrada de menjar, mentre a diari assassina mig centenar de civils famèlics que són a les cues de la fam.

El que fan és retransmès en directe per les televisions estrangeres i les xarxes socials, sense que les televisions israelianes ho mostrin mentre parlen només d’una guerra amb els terroristes. I mentre Gaza mor, els colons de Cisjordània cremen pobles, maten civils i s’apoderen de les terres dels palestins. El món ho veu i no fa res, mentre la història es repeteix i, com va passar també amb els serbis, un altre poble que va ser massacrat fa dècades, els seu líders polítics i militars es converteixen i actuen després com botxins. Aquesta setmana els governs de 25 països occidentals, entre els que estan la majoria d’europeus amb l’excepció d’Alemanya, han demanat la fi de la guerra i del bloqueig a l’entrada d’aliments, sense que la societat israeliana i la classe política que dona suport a Netanyahu s’immuti.

La societat israeliana, amb cada vegada menys veus dissidents o crítiques, és una societat que esdevé més supremacista i incapaç d’empatitzar. Si els sionistes d’esquerres que crearen Israel s’autoenganyaren amb la mentida d’una terra sense poble, dita Palestina, per un poble sense terra, la major part dels ciutadans d’Israel, siguin supremacistes, racistes, ultraortodoxos, o colons arribats de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica els últims vint anys, donen majoritàriament suport a Netanyahu. Un primer ministre que ha dinamitat la solució dels dos estats, i necessita la guerra permanent per evitar ser condemnat pels casos de corrupció pels que està encausat.

Actuen cegats d’odi i arrogància i privats de la capacitat humana de l’empatia, creuen que es el moment d’aplicar la solució final per Gaza, insensibles davant les imatges de les matances diàries a les cues de menjar i els nens morts d’una gana més severa que la que van patir els seus avis a llocs com el gueto de Varsòvia. Callen també amb els crims diaris que colons i ultrareligiosos fan a Cisjordània. I no són conscients que per més palestins que matin o morin de gana, el que estan provocant es un odi que algun dia esclatarà com ja va esclatar el 7 d’octubre. No s’adonen que estan provocant que tard o d’hora sorgeixin líders mediocres o no, àrabs o europeus, com aquell pintor austríac que fa cent anys va publicar un llibre, cridant a fer desaparèixer tots els jueus.

 Haz clic aquí para leer en castellano en El Triangle

Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

Sílvia Orriols. De Ripoll al Parlament? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 16 de març de 2024   

Des de dimecres passat quan Pere Aragonès va anunciar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions pel 12 de maig, diversos periodistes m’han preguntat com expert en extrema dreta si crec que Aliança Catalana entrarà al nou Parlament. També se m’ha preguntat si aquest partit s’ha de considerar o no d’ultradreta. A les passades eleccions municipals jo vaig dir en diversos mitjans que Vox, que el 2019 només havia aconseguit tres regidors a Catalunya, n’obtindria entre vuitanta i cent, i em vaig quedar curt perquè en va aconseguir 124. Ara la meva porra és que si no es dona l’escenari de la candidatura de Junts amb un Puigdemont de cap de llista que s’atreveixi a tornar durant la campanya i sigui engarjolat, fet que el convertiria en el centre emocional de la campanya per bona part de l’independentisme, crec que lamentablement sí que Aliança Catalana amb Sílvia Orriols de cap de llista per Barcelona com a candidata a la Generalitat, pot entrar aconseguint 4 o 5 diputats per Barcelona i potser un per Girona.

El partits extraparlamentaris que vulguin presentar-se a les eleccions catalanes han de recollir l’aval o signatura del 0’1% del cens electoral, es a dir prop de sis mil signatures, i tant Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, com el Front Nacional de Catalunya com Aliança Catalana els estan recollint. La llista Cívica de l’ANC després de l’ajustada votació de dissabte en que els partidaris a no presentar-se varen guanyar, no es farà. No dono cap possibilitat electoral a la candidatura de Ponsatí i Graupera, més quan aquest últim ja es va estavellar amb les candidatures de Primàries a les municipals. I pel que fa al Front Nacional de Catalunya, partit pel que es va presentar fa cinc anys Sílvia Orriols a Ripoll i que poc després va abandonar, a les eleccions catalanes de febrer de 2021 va obtenir només 5.940 vots, i per aconseguir diputats per Barcelona cal arribar al 3%, que serien uns seixanta o setanta mil vots segons la participació. Amb aquest vots, superat el 3%,  ja s’obtenen dos o tres diputats

Que el Front Nacional, partit relegalitzat el 1999 que va estar inactiu fins fa cinc anys quan va presentar-se a Ripoll amb Orriols de candidata, vulgui presentar-se ignorant que ha estat superat àmpliament mediàtica i electoralment per Aliança Catalana mostra com les enveges i odis caïnites són presents també en aquest espai polític en que no hi lloc per més d’una sigla. Tenim Vox que vol suprimir les autonomies i a les Illes i València ja han mostrat què fan amb la llengua i cultura catalana, que demana mà dura amb la immigració i criminalitzant sobretot la islàmica. També tenim Aliança Catalana amb Orriols proposant aixecar la declaració d’independència i tenir una política de portes tancades i ma dura  amb la immigració.  Entre mig tenim Josep Anglada amb dos regidors a Vic que ja ha insinuat diverses vegades que tot i no ser independentista  probablement al maig votarà Aliança Catalana. Anglada i Orriols han actuat en les seves campanyes electorals d’una manera força semblant. Quan Anglada esdevingué el 2007 i el 2011 segona força municipal a Vic ho va fer parlant d’immigració i amagant la bandera espanyola. Orriols per la seva part, tant a les eleccions de 2019 com a les de l’any passat en que va ser la força més votada, aconseguint l’alcaldia gracies a la negativa de Junts a sumar-se al cordó sanitari, va parlar molt d’immigració amagant també l’estelada per guanyar-se el vot de veïns espanyolistes emprenyats amb la immigració i la presència islàmica a la vila. Ara però són eleccions al Parlament i Orriols vol deixar clara no només la seva ideologia independentista, sinó la seva crítica a Junts, ERC i la CUP per no executar la declaració unilateral d’independència. I pel que fa a la immigració l’alcaldessa de Ripoll continua fent declaracions o piulades que estigmatitzen a les persones nouvingudes.

Sense anar més lluny el passat dijous va fer des del compte de l’Ajuntament aquest tuit: “Aquesta setmana, la Policia Local de #Ripoll ha precintat 14 vehicles, els titulars dels quals, tots de nacionalitat estrangera, acumulen multes impagades per valor de més de 20.000 euros.” Piulada que va motivar que molta gent preguntés si no hi havia cap infractor multi-morós autòcton, al que l’alcaldessa va respondre amb aquesta altra piulada: “O tots moros o tots cristians… diu la dita. A Ripoll, les multes, les pagarà tothom! Voleu drets? Doncs també hi ha deures! A Ripoll, #Tolerància0 amb la morositat”.  I més enllà de considerar aquestes paraules estigmatitzadores o que creen la idea que els autòctons són tots cívics, i els immigrants incívics, amb piulades com aquesta que tenen més 150.000 visualitzacions, fan que ella sigui motiu de constant controvèrsia. Cosa que ja li va bé en un context electoral en que ni Esquerra Republicana ni Junts encerten la manera de fer-li front.

Junts, d’una banda, ha presentat a molts municipis una moció legitimant el que diu Aliança Catalana que afirma que Espanya ens envia massa immigració. I, d’altra banda, Esquerra des de la Generalitat ha imposat a Orriols una sanció de 10.001 euros per unes declaracions seves de fa un any a 8TV, sanció que ara pot recórrer i diu que no pagarà. La capacitat de sancionar per un discurs xenòfob o d’odi ja està al Codi Penal, no cal que la Generalitat vagi sancionant administrativament opinions polítiques. I pel que fa declaracions fetes en un programa televisiu tenim ja el Consell Audiovisual que en diverses ocasions ha sancionat programes per permetre discursos xenòfobs. Així ho va fer per exemple el desembre de 2012 sancionant a pagar 14.600 euros a Canal Català per permetre que el popular Carlos Navarro, el Yoyas, insultés de manera continuada en directe a una dona musulmana sense que el presentador Carlos Fuentes ho intentés aturar o fes fora al Yoyas del plató. Ara Orriols condemnada administrativament per la conselleria de Tània Verge està aconseguint victimitzar-se, cosa que li va de meravella en campanya electoral.

Llegir al Triangle en català

Llegir al Triangle en castellà

Desde el pasado miércoles cuando Pere Aragonès anunció la disolución del Parlament y la convocatoria de elecciones para el 12 de mayo, varios periodistas me han preguntado como experto en extrema derecha si creo que Aliança Catalana entrará en el nuevo Parlament. También se me ha preguntado si este partido debe considerarse o no de ultraderecha. En las pasadas elecciones municipales dije en varios medios que Vox, que en el 2019 sólo había conseguido tres concejales en Catalunya, obtendría entre ochenta y cien, y me quedé corto porque logró 124. Ahora mi porra es que si no se da el escenario de la candidatura de Junts con un Puigdemont de cabeza de lista que se atreva a volver durante la campaña y sea encarcelado, lo que le convertiría en el centro emocional de la campaña para buena parte del independentismo, creo que lamentablemente sí que Aliança Catalana con Sílvia Orriols de cabeza de lista por Barcelona como candidata a la Generalitat, puede entrar consiguiendo 4 o 5 diputados por Barcelona y quizás uno por Girona.

Los partidos extraparlamentarios que quieran presentarse a las elecciones catalanas deben recoger el aval o firma del 0’1% del censo electoral, es decir cerca de seis mil firmas, y tanto Alhora de Clara Ponsatí y Jordi Graupera, como el Frente Nacional de Cataluña como Aliança Catalana los están recogiendo. La lista Cívica de la ANC después de la ajustada votación del sábado en que los partidarios a no presentarse ganaron, no se hará. No doy ninguna posibilidad electoral a la candidatura de Ponsatí y Graupera, más cuando éste ya se estrelló con las candidaturas de Primàries en las municipales. Y en cuanto al Front Nacional de Catalunya, partido en el que se presentó hace cinco años Sílvia Orriols en Ripoll y que poco después abandonó, en las elecciones catalanas de febrero de 2021 obtuvo sólo 5.940 votos, y para conseguir diputados por Barcelona es necesario llegar al 3%, que serían unos sesenta o setenta mil votos según su participación. Con estos votos, superado el 3%, ya se obtienen dos o tres diputados

Que el Front Nacional, partido relegalizado en 1999 que estuvo inactivo hasta hace cinco años cuando se presentó en Ripoll con Orriols de candidata, quiera presentarse ignorando que ha sido superado ampliamente mediática y electoralmente por Aliança Catalana muestra cómo las envidias y odios cainitas están presentes también en este espacio político en el que no hay lugar para más de una sigla. Tenemos a Vox que quiere suprimir las autonomías y en las Baleares y Valencia ya han mostrado qué hacen con la lengua y cultura catalana, que pide mano dura con la inmigración y criminalizando sobre todo la islámica. También tenemos a Aliança Catalana con Orriols proponiendo levantar la declaración de independencia y tener una política de puertas cerradas y dura con la inmigración. Entre medio tenemos a Josep Anglada con dos concejales en Vic que ya ha insinuado varias veces que a pesar de no ser independentista probablemente en mayo votará a Aliança Catalana. Anglada y Orriols han actuado en sus campañas electorales de forma bastante parecida. Cuando Anglada se convirtió en 2007 y 2011 en segunda fuerza municipal en Vic lo hizo hablando de inmigración y escondiendo la bandera española. Orriols por su parte, tanto en las elecciones de 2019 como en las del año pasado en que fue la fuerza más votada, consiguiendo la alcaldía gracias a la negativa de Junts a sumarse al cordón sanitario, habló mucho de inmigración escondiendo también la estelada para ganarse el voto de vecinos españolistas cabreados con la inmigración y la presencia islámica en la villa. Ahora son elecciones al Parlament y Orriols quiere dejar clara no sólo su ideología independentista, sino su crítica a Junts, ERC y la CUP por no ejecutar la declaración unilateral de independencia. Y en cuanto a la inmigración la alcaldesa de Ripoll sigue haciendo declaraciones o tuits que estigmatizan a las personas recién llegadas.

Sin ir más lejos el pasado jueves hizo desde la cuenta del Ayuntamiento este tuit: “Esta semana, la Policía Local de #Ripoll ha precintado 14 vehículos, cuyos titulares, todos de nacionalidad extranjera, acumulan multas impagadas por valor de más de 20.000 euros”. Mensaje que motivó que mucha gente preguntara si no había ningún infractor multi-moroso autóctono, a lo que la alcaldesa respondió con este otro tuit: “O todos moros o todos cristianos… dice el dicho. ¡En Ripoll, las multas, las pagará todo el mundo! ¿Queréis derechos? ¡Pues también hay deberes! En Ripoll, #Tolerancia0 con la morosidad”. Y más allá de considerar estas palabras estigmatizadoras o que crean la idea de que los autóctonos son todos cívicos y los inmigrantes incívicos, con tuits como éste que tienen más 150.000 visualizaciones, hacen que ella sea motivo de constante controversia. Lo que ya le va bien en un contexto electoral en el que ni Esquerra Republicana ni Junts aciertan con la manera de hacerle frente.

Junts, por un lado, ha presentado en muchos municipios una moción legitimando lo que dice Aliança Catalana que afirma que España nos envía demasiada inmigración. Y, por otro lado, Esquerra desde la Generalitat ha impuesto a Orriols una sanción de 10.001 euros por unas declaraciones suyas de hace un año en 8TV, sanción que ahora puede recorrer y dice que no va a pagar. La capacidad de sancionar por un discurso xenófobo o de odio ya está en el Código Penal, no hace falta que la Generalitat vaya sancionando administrativamente opiniones políticas. Y en cuanto a declaraciones hechas en un programa televisivo tenemos ya el Consejo Audiovisual que en varias ocasiones ha sancionado programas por permitir discursos xenófobos. Así lo hizo por ejemplo en diciembre de 2012 sancionando con 14.600 euros a Canal Català por permitir que el popular Carlos Navarro, el Yoyas, insultara de forma continuada en directo a una mujer musulmana sin que el presentador Carlos Fuentes intentara pararlo o echarlo del plató. Ahora Orriols condenada administrativamente por la consejería de Tània Verge está logrando victimizarse, lo que le va de maravilla en campaña electoral.

FRANÇA INGOVERABLE, EUROPA DÈBIL. El Triangle. Victòria d'un Macron afeblit. Si Melenchon i Le Pen obtenen bons resultats a les legislatives, podria donar-se una cohabitació impossible amb Macron que debilitaria França i Europa

 

El Triangle, 4 de maig de 2022

Xavier Rius Sant, periodista 

La Unió Europea va respirar després de la victòria d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen el 24 d’abril, que va obtenir un 58,5% pel 41,5% de la candidata ultra. Però tot i la derrota de la líder de Reagrupament Nacional (RN), Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va vèncer Le Pen amb un 66% de vots davant del 33%, ara aquesta n’ha obtingut un 41,5%, i ja ha anunciat que el RN lluitarà per ser determinant a l’Assemblea Nacional, on també entrarà amb força la França Insubmisa de ­Jean-Luc Mélenchon, que va ser la tercera força a la primera ronda de les presidencials i ara diu aspirar a ser primer ministre. Si a la segona volta de les presidencials una part important dels votants de Mélenchon van votar Macron per barrar el pas a Le Pen, ara sense la por que Le Pen sigui la màxima mandatària de França, no regalaran vots a Macron a les eleccions legislatives, que se celebraran els dies 12 i 19 de juny.

Mélenchon confia que seran els socialistes que s’han quedat orfes de partit, els comunistes, ecologistes i molts ciutadans desencantats els que acabaran votant el seu projecte anticapitalista. Si Le Pen i Mélenchon obtenen bons resultats, poden posar les coses molt difícils a Macron en l’actual context de crisi econòmica i social, amb l’increment dels preus dels carburants per la guerra d’Ucraïna i els reptes difícils que hauran d’afrontar la UE i les institucions comunitàries davant el desafiament de Putin. És una realitat que ni Mélenchon ni Le Pen recolzarien determinats sacrificis que demani Brussel·les, per culpa de l’encariment dels carburants, ni donaran el seu vistiplau a les directrius comunitàries.

En la legislatura que acaba, La República en Marxa de Macron té 351 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. La majoria absoluta està en 289 diputats. 135 són ara de la dreta tradicional dels Republicans, 44 dels socialistes i 11 comunistes, mentre que Mélenchon en té 17, i Le Pen, 8. Però amb la desaparició a la primera volta de les presidencials de socialistes i republicans, el nou escenari serà totalment diferent i no té per què ser favorable de nou a Macron. Si es dona una cohabitació, no serà com les de Mitterrand, Chirac i Jospin, en què els líders dels dos principals partits d’estat es podien entendre. I és que els projectes de Le Pen, Mélenchon i Macron són totalment antagònics entre si, més enllà que Mélenchon i Le Pen coincideixen en les crítiques a Brussel·les i el no a la política neoliberal de Macron.

La mecànica de les eleccions legislatives és diferent que la de les presidencials, i poden passar a la segona volta no només dos candidats, sinó tres o quatre, més enllà que sovint dies abans algun d’aquests es retira i demana el vot per una altra força amb qui ha acordat el canvi de cromos. Jo em retiro aquí i demano el vot per tu, a canvi que allà ho facis tu a favor del meu partit. Però per la incompatibilitat de projectes, ni els candidats de Macron es retiraran demanant el vot per Mélenchon, ni els de Mélenchon ho faran demanant el vot per Macron o Le Pen. El resultat final de la segona volta pot donar una Assemblea en què ni Macron tingui una majoria suficient per imposar un primer ministre del seu partit, ni tampoc una Assemblea dominada per un altre partit, com passava amb les cohabitacions de republicans i socialistes, de manera que al final sempre es podia arribar a un acord.

Amb el Partit Socialista i els Republicans desapareguts, hi pot haver un Parlament inestable o un Macron havent d’entendre’s amb Mélenchon, que seria com un PP o Ciutadans governant amb l’ala esquerra de Podemos. Si ja hauria estat letal per a la UE i els seus valors que Le Pen hagués obtingut la presidència, amb la marxa enrere a la lliure circulació, la supressió d’aranzels i l’expulsió d’immigrants, també ho pot ser un Consell de Ministres i una Assemblea Nacional incapaços d’acordar polítiques amb el president Macron, mentre Putin i Le Pen es freguen les mans. Tot és susceptible d’empitjorar. Res feia pensar que en sortir de la pandèmia Europa viuria una guerra com la d’Ucraïna amb la crisi de refugiats i una nova crisi econòmica i energètica. Sent França i Alemanya els pilars o motors de la Unió Europea que vol debilitar Putin, si França resulta ingovernable tots en patirem les conseqüències.

                                                              

Leer en castellano en el Triangle

 4 de mayo de 2022, Xavier Rius Sant

La Unión Europea respiró tras la victoria de Emmanuel Macron frente a Marine Le Pen el 24 de abril, que obtuvo un 58,5% por el 41,5% de la candidata ultra. Pero a pesar de la derrota de la líder de Reagrupamiento Nacional (RN), Macron ha quedado debilitado, ya que mientras que hace cinco años venció a Le Pen con un 66% de votos frente al 33%, ahora ésta ha obtenido un 41, 5%, y ya ha anunciado que el RN luchará por ser determinante en la Asamblea Nacional, donde también entrará con fuerza la Francia Insumisa de Jean-Luc Mélenchon, que fue la tercera fuerza en la primera ronda de las presidenciales y ahora dice aspirar a ser primer ministro. Si en la segunda vuelta de las presidenciales una parte importante de los votantes de Mélenchon votaron a Macron para cerrar el paso a Le Pen, ahora sin el temor de que Le Pen sea la máxima mandataria de Francia, no regalarán votos a Macron en las elecciones legislativas, que se celebrarán los días 12 y 19 de junio.

Mélenchon confía en que serán los socialistas que se han quedado huérfanos de partido, los comunistas, ecologistas y muchos ciudadanos desencantados los que acabarán votando su proyecto anticapitalista. Si Le Pen y Mélenchon obtienen buenos resultados, pueden poner las cosas muy difíciles a Macron en el actual contexto de crisis económica y social, con el incremento de los precios de los carburantes por la guerra de Ucrania y los retos difíciles que tendrán afrontar la UE y las instituciones comunitarias frente al desafío de Putin. Es una realidad que ni Mélenchon ni Le Pen apoyarían determinados sacrificios que pida Bruselas, por culpa del encarecimiento de los carburantes, ni darán su visto bueno a las directrices comunitarias.

En la legislatura que termina, La República en Marcha de Macron tiene 351 de los 577 escaños de la Asamblea Nacional. La mayoría absoluta está en 289 diputados. 135 son ahora de la derecha tradicional de los Republicanos, 44 de los socialistas y 11 comunistas, mientras que Mélenchon tiene 17, y Le Pen, 8. Pero con la desaparición en la primera vuelta de las presidenciales de socialistas y republicanos, el nuevo escenario será totalmente diferente y no tiene por qué ser favorable de nuevo a Macron. Si se da una cohabitación, no será como las de Mitterrand, Chirac y Jospin, en las que los líderes de los dos principales partidos de estado podían entenderse. Y es que los proyectos de Le Pen, Mélenchon y Macron son totalmente antagónicos entre sí, más allá de que Mélenchon y Le Pen coinciden en las críticas a Bruselas y el no a la política neoliberal de Macron.

La mecánica de las elecciones legislativas es diferente que la de las presidenciales, pudiendo pasar a la segunda vuelta no sólo dos candidatos, sino tres o cuatro, más allá de que a menudo días antes alguno de éstos se retira y pide el voto por otra fuerza con quien ha acordado el cambio de cromos. Yo me retiro aquí y pido el voto por ti, a cambio de que allí lo hagas tú a favor de mi partido. Pero por la incompatibilidad de proyectos, ni los candidatos de Macron se retirarán pidiendo el voto por Mélenchon, ni los de Mélenchon lo harán pidiendo el voto por Macron o Le Pen. El resultado final de la segunda vuelta puede dar una Asamblea en la que ni Macron tenga una mayoría suficiente para imponer un primer ministro de su partido, ni tampoco una Asamblea dominada por otro partido, como ocurría con las cohabitaciones de republicanos y socialistas, de forma que al final siempre podía llegarse a un acuerdo.

Con el Partido Socialista y los Republicanos desaparecidos, puede haber un Parlamento inestable o un Macron teniendo que entenderse con Mélenchon, que sería como un PP o Ciudadanos gobernando con el ala izquierda de Podemos. Si ya habría sido letal para la UE y sus valores que Le Pen hubiera obtenido la presidencia, con la marcha atrás a la libre circulación, la supresión de aranceles y la expulsión de inmigrantes, también puede serlo un Consejo de Ministros y una Asamblea Nacional incapaces de acordar políticas con el presidente Macron, mientras Putin y Le Pen se frotan las manos. Todo es susceptible de empeorar. Nada hacía pensar que al salir de la pandemia Europa viviría una guerra como la de Ucrania con la crisis de refugiados y una nueva crisis económica y energética. Siendo Francia y Alemania los pilares o motores de la Unión Europea que quiere debilitar a Putin, si Francia resulta ingobernable todos sufriremos sus consecuencias.