L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   

Leer en castellano en El Triangle.

Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.

La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.

Leer en castellano en El Triangle

                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.

Més de 18.000 persones es manifesten a Barcelona per Palestina

 Aquesta tarda s'ha fet una nova manifestació a Barcelona en solidaritat amb Palestina i contra les agressions israelianes a Gaza, Cisjordània, el Líban i l'Iran a la que han participat 18.000 persones segons la Guàrdia Urbana. La marxa ha començat a la Plaça Universitat i ha acabat a la Catedral.

 

UNA ATAC LIMITAT QUE NO CANVIA RES. Analitzo al Punt Avui l'atac a Síria fet ahir pels Estats Units, Gran Bretanya i França.

Xavier Rius, periodista. El Punt Avui, diumenge 15 d'abril de 2018  

Res no canvia després de l’atac limitat dels Estats Units, França i el Regne Unit a Síria de com estava la cosa fa uns dies, més enllà que Donald Trump, Teresa May i Emmanuel Macron han salvat una mica la seva imatge en haver complert les amenaces vers el règim sirià. Han aconseguit un cert protagonisme en un moment que tenen complexos i variats problemes interns. I han recordar als vencedors de les diverses guerres internes i externes que es donen a Síria que se’ls ha de tenir en compte.

És fa difícil saber quines són les propostes dels Estats Units en l’actual escenari donat el desgavell que impera a la Casa Blanca. No sabem si el president pretén o no la ràpida retirada de tropes i de l’ajuda militar als kurds que controlen el nord del país. Si el kurds es queden sense el suport de Washington potser no podran consolidar tot el territori que controlen de cara a una negociació amb Damasc per aconseguir una autonomia. I si es generés un espai buit, es podria reactivar un conflicte armat entre els kurds, els diferents grups islamistes, el mateix Estat islàmic, Turquia i les tropes de Damasc.

Qui sembla que té clar el que vol es Macron. El president francès mostra lideratge sumant-se a l’atac en nom de la ingerència humanitària, i va fer públic, ahir, documents dels serveis d’intel·ligència que provarien que sí que es van utilitzar armes químiques a Duma. Però, a la vegada, Macron reconeix la victòria de Baixar al-Assad i manté la visita a Damasc el mes vinent.

Els acords Sykes-Picot del 1916, amb què es van dibuixar les fronteres i zones d’influència al Pròxim Orient –aquella divisió francobritànica i aquelles fronteres que va intentar trencar Estat Islàmic fa quatre anys– posaven el que seria Síria i el Líban sota la tutela francesa. I París vol ser present en el pastís de la reconstrucció econòmica del seu antic protectorat, que no vol que quedi tot en mans de Rússia i la Xina, i en el dels equilibris d’influències polítiques, culturals i religioses, que no vol que quedin només en mans de Moscou i Teheran.

Paradoxal resulta en aquesta crisis el paper de Turquia. Allunyant-se Erdogan d’Europa i de l’OTAN, apropant-se a Rússia i legitimant la victòria d’Al-Assad, va obtenir el vistiplau tàcit de gairebé tothom per aconseguir el control de la regió kurda d’Afrin. Així ha frenat les aspiracions dels kurds de consolidar un territori continu al sud de tota la frontera amb Turquia. I els tancs turcs va conquerir Afrin amb l’ajut de grups rebels islamistes sirians que han obtingut la garantia d’Erdogan que allà no els atacaran les tropes de Damasc.

Turquia ha estat clau en els pactes amb el rebels de la zona de Ghouta per rendir-se i ser traslladats amb les seves famílies a enclavaments com ara Idlib, en mans d’altres grups islamistes, o Afrin, en mans de Turquia. També Turquia ha gestionat, aquesta setmana, l’evacuació dels rebels que quedaven al barri bombardejat el 7 d’abril. Al-Assad, amb els bombardejos de fa vuit dies, va derrotar de forma definida aquest grups establerts a menys de deu quilòmetres del centre de Damasc i, tot seguit, Turquia, amb el vistiplau d’Al-Assad, els va facilitar a ells i les seves famílies la sortida amb vida.

L’atac, tal com s’ha fet, ha evitat una espiral de difícils conseqüències entre Rússia i l’Iran, d’una banda, i els Estats Units amb l’OTAN, de l’altra, que potser haguessin desitjat Israel i l’Aràbia Saudita. Al-Assad continuarà en el poder sense cap opció de recanvi, i la Rússia de Vladímir Putin, potència militar i política guanyadora, en serà el seu garant.

 Llegir al Punt Avui, clica

ISRAEL, CANVI O CONTINUÏTAT?, publico al Punt Avui sobre les eleccions de dimarts. Netanyahu, tot i quedar segon podria obtenir suports per formar govern

 Llegir al Punt Avui, 15 de març de 2015

 Tot i no guanyar les eleccions, Netanyahu podria obtenir la majoria per encapçalar el govern

 Si dimarts els resultats de les eleccions a Israel confirmen el que diuen les enquestes fetes públiques aquesta setmana –que donen la victòria a la coalició del laborista Yitzhak Herzog i la centrista Tzipi Livni, amb 24 o 26 escons, que es presenten sota la sigla d'Unió Sionista, enfront dels 21 o 22 del Likud, del primer ministre Benjamin Netanyahu–, al líder del Likud li haurà sortit malament la jugada d'avançar les eleccions.
Unes eleccions que Netanyahu va convocar després que, el desembre passat, alguns partits del govern rebutgessin redefinir Israel només com a “Estat jueu”, eliminant el terme “democràtic”. Proposta que es produïa en un context en què alguns països europeus o bé reconeixien diplomàticament l'Estat palestí, o bé, com va ser el cas de l'Estat espanyol, aprovaven en el seu Parlament mocions a favor del reconeixement de Palestina.
Aquesta voluntat de Netanyahu de canviar la definició d'Israel després d'ampliar els assentaments i de l'última guerra amb Gaza va ser el que va motivar que bona part de la comunitat internacional s'hi posicionés encara més en contra. Un canvi que és més que una modificació de la denominació de l'estat, atès que obriria la porta a legalitzar un apartheid per al milió d'àrabs que tenen nacionalitat israeliana i que es podria interpretar com l'anunci d'un intent de deportació d'aquests ciutadans als territoris palestins en les negociacions per un hipotètic Estat palestí.
I tot i això, Netanyahu i el seu ministre d'Afers Estrangers, l'ultra Avigdor Liberman, van aconseguir el suport del secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, per bloquejar, al desembre, una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU que exhortava a culminar en un període fixat les negociacions entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina, per tal de fer efectiva la creació de l'Estat palestí amb unes fronteres que no serien les del 1967 i per, a canvi de mantenir part dels assentaments jueus, donar terres ara israelianes als palestins.
Fa deu dies, tirant més llenya al foc, pensant que electoralment li seria rendible, un Netanyahu embravit convidat per un grup de senadors republicans es va presentar a Washington per fer una conferència al Congrés. I en absència del president Barack Obama i de Kerry, va desautoritzar les negociacions en què participava aquell mateix dia el secretari d'Estat nord-americà a Suïssa amb el seu homòleg iranià, Javad Zarif, que en el marc del grup dels 5+1 –format pels Estats Units, França, Alemanya, la Gran Bretanya, la Xina i Rússia– està ultimant l'acord sobre el programa nuclear iranià.
Un acord que Europa, els Estats Units, la Xina i Rússia veuen probable i positiu per a tothom, amb la renúncia de l'Iran a enriquir urani durant deu anys. Però que Netanyahu va qualificar a Washington de trampa que facilitarà a l'Iran un atac nuclear contra Israel.
Si fem cas de les enquestes, sembla que la jugada no ha sortit bé a Netanyahu. I en lloc de millorar la perspectiva de vots, mostren que ha baixat, tot i que és possible que encara que quedi en segona posició pugui formar govern amb el vot dels diputats dels colons i els ultraortodoxos. Hi ha qui atribueix la baixada de vots de Netanyahu no tant a la seva política enfront dels palestins i l'Iran, al desafiament a l'administració Obama i al cansament d'un discurs bel·ligerant que no ha portat la pau, sinó a la situació econòmica, la corrupció, la pujada de preus de l'habitatge i el menjar. Però sembla evident que la política de confrontació amb l'última guerra a Gaza, en què van morir setanta israelians, i l'increment de les campanyes internacionals de boicot als productes israelians no ajuda que l'economia millori.
En les eleccions de dimarts, els quatre partits àrabs s'han presentat en una única llista, que ja ha dit que donarà suport a l'elecció com a primer minis-tre d'Herzog, quan habitual-ment no el donaven a ningú. El fet que aquests partits àrabs vagin junts els dóna a les enquestes tretze diputats.
Aquest 20% de població palestina amb nacionalitat israeliana, molta de la qual fins ara s'abstenia, sap que en aquestes eleccions es juga molt si Netanyahu és reelegit. La llista àrab està encapçalada per Ayman Odeh i la setena de la candidatura és Haneen Zoabi, a qui Israel ha intentat treure la nacionalitat, inhabilitar-la com a parlamentaria i, fa unes setmanes, impedir que figurés a la llista. L'esquerrà i pacifista Meretz, encapçalat per la diputada Zahava Gal-On, també ha anunciat que, tot i no voler entrar al govern, donarà suport al nomenament d'Herzog com a primer ministre.
La qüestió serà, però, que, encara que la llista d'Herzog guanyi, si els partits centristes se sumen amb la dels colons i els ultraortodoxos i donen suport a Netanyahu, aquest pugui obtenir la majoria per encapçalar el govern. I Israel continuarà amb el cercle d'humiliar els palestins, menystenir l'administració Obama i sabotejar l'acord amb l'Iran. I difícilment es derrotarà Estat Islàmic i es pacificarà l'Iraq sense la complicitat de Teheran.

Xavier Rius, periodista

 Llegir declaracions de la diputada àrab, Hannen Zoabi, el passat mes de maig a Barcelona