Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

                        

Netanyahu i els que esperen el Messies no tenen res a perdre. Analitzo al Triangle atac d'Israel a l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 14 de juny de 2025

Dilluns s’havia de celebrar a Masqat, la capital d’Oman la sisena ronda de negociacions entre els Estats Units i l’Iran per refer l’acord nuclear. Un acord signat el 2016 amb Obama i que Trump va trencar el 2018, que establia que Teheran reduiria la seva capacitat d’enriquir urani i renunciaria a fabricar l’arma nuclear a canvi de la retirada de les sancions. Nou acord que Israel ha dinamitat amb l’atac de divendres a instal·lacions nuclears i contra la vida de caps de l’exèrcit, científics i de la Guàrdia Revolucionaria, que ha estat respost 24 hores més tard amb una pluja de míssils cap a Israel que ha provocat tres morts i nombrosos ferits.

Netanyahu, que necessita la guerra total per continuar en el poder ha derrotat o debilitat aquest últim any els aliats del règim dels aiatol·làs a Gaza, el Líban, Iemen, l’Iraq i Síria, se sent fort, i no ha escoltat les peticions del mateix Donald Trump, que certament ara desitja l’acord amb l’Iran i vol evitar una escalada total a la regió que també rebutja Aràbia Saudita, Jordània i Egipte. Però Netanyahu té el suport de bona part de la societat israeliana que, perdent la més mínima capacitat humana d’empatitzar, camina desbocada per aconseguir el que s’anomena el Gran Israel o morir en l’intent.

Amb l’esquerra desapareguda, i els partits àrab israelians desacreditats, la Kenésset o parlament israelià continua donat suport a Netanyahu malgrat la seva gestió genocida de destrucció total de Gaza amb el cost de no recuperar amb vida la major part d’ostatges i haver arrasat tota la franja provocants uns danys materials que algú haurà de pagar i reconstruir en no haver aconseguit la deportació cap Egipte de dos milions de persones.

Tres son el sectors que donen suport a la política de guerra total de Netanyahu. Un és el de partits racistes d’extrema dreta, com el que lidera Itamar Ben-Gvir, que creu que els àrabs només tenen dues opcions, marxar o morir. Alguns d’aquests viuen a les colònies de Cisjordània i els colons, siguin o no religiosos, creuen que ara és el moment d’expulsar els palestins de Cisjordània i també de Gaza als que no consideren persones amb cap mena de drets. La Judea i Samaria bíblica i el Gran Israel és, per la voluntat de Jahvé, la terra dels jueus i ara és l’hora de recuperar-la al complert. I un tercer sector, que molts també viuen a les colònies o assentaments, és el dels ultrareligiosos que no fan el servei militar ni lluiten a l’exèrcit, ni tampoc treballen, i a sou de l’estat es dediquen a estudiar les escriptures i a pregar per que es faci efectiva ja la vinguda del Messies que s’està demorant massa. Segons algunes corrents judaiques aquesta vinguda del Messies es produirà en un moment de forta violència i confrontació i serà seguida pel Judici Final i la fi per a tots de la vida terrenal.

O sigui que la guerra total i l’argamedon nuclear no els espanta, tot el contrari. I si el govern de Netanyahu ha estat a punt de caure diverses vegades aquest últim any no ha sigut per discrepàncies amb la seva gestió dels ostatges i de la guerra a Gaza o el Líban, sinó per intentar abolir l’exempció de fer el servei militar i de treballar dels ultrareligiosos. Sí que hi ha ciutadans polítics i militars que creuen que Netanyahu aboca Israel a la catàstrofe però cada cop són més minoritaris. I, mentrestant, qui dia passa, any empeny, Netanyahu s’allarga en el poder i demora els judicis que l’haurien de portar a la presó per corrupció.

Certament el règim iranià ha patit ara un cop molt fort, i té des de fa tres anys, després de la mort de la jove kurda, Mahsà Aminí, un front d’oposició interior, sobretot de dones i joves que no decau. Però bombardejant les ciutats i plantes nuclears i imposant més sancions, els opositors i les dones que rebutgen el vel, no surten reforçades ni fan més factible un canvi de règim des de dins. Recordem que també dins del xiisme hi ha un corrent ultraconservador, abraçat per part del aiatol·làs, que creu que l’imam ocult, molt semblant al Messies dels jueus, vindrà a portar la salvació al món després d’un període de forta confrontació. I per això dins del règim iranià hi ha a qui no espanta aquesta guerra total, fins i tot nuclear.

La qüestió serà veure si l’Iran té capacitat o no per continuar atacant amb míssils Israel. Israel, sense el suport dels Estats Units, no pot destruir totalment el programa nuclear, ja que moltes instal·lacions són en búnquers sota terra. Però ningú no sap si Trump, potser ni ell mateix, intentarà de veritat que Netanyahu accepti aturar les hostilitats a canvi de signar l’acord nuclear. Unes hostilitats que si continuen poden portar tot el Pròxim Orient a un escenari de guerra desconegut en el que l’únic que hi sortirà guanyant serà Netanyahu.

El lunes se iba a celebrar en Masqat, la capital de Omán la sexta ronda de negociaciones entre Estados Unidos e Irán para rehacer el acuerdo nuclear. Un acuerdo firmado en 2016 con Obama y que Trump rompió en 2018, que establecía que Teherán reduciría su capacidad de enriquecer uranio y renunciaría a fabricar el arma nuclear a cambio de la retirada de las sanciones. Nuevo acuerdo que Israel ha dinamitado con el ataque del viernes a instalaciones nucleares y contra la vida de jefes del ejército, científicos y de la Guardia Revolucionaria, que ha sido respondido 24 horas más tarde con una lluvia de misiles hacia Israel que ha provocado tres muertos y numerosos heridos.

Netanyahu, que necesita la guerra total para continuar en el poder ha derrotado o debilitado este último año a los aliados del régimen de los ayatolás en Gaza, el Líbano, Yemen, Irak y Siria, se siente fuerte, y no ha escuchado las peticiones del propio Donald Trump, que ciertamente ahora desea el acuerdo con Irán y quiere evitar una escalada total en la región que también rechaza Arabia Saudita, Jordania y Egipto. Pero Netanyahu tiene el apoyo de buena parte de la sociedad israelí que, perdiendo la más mínima capacidad humana de empatizar, camina desbocada para conseguir lo que se llama el Gran Israel o morir en el intento.

Con la izquierda desaparecida, y los partidos árabe israelíes desacreditados, la Kenésset o parlamento israelí continúa apoyando a Netanyahu a pesar de su gestión genocida de destrucción total de Gaza con el coste de no recuperar con vida la mayor parte de rehenes y haber arrasado toda la franja provocando unos daños materiales que alguien tendrá que pagar y reconstruir al no haber conseguido la deportación hacia Egipto de dos millones de personas.

Tres son los sectores que apoyan la política de guerra total de Netanyahu. Uno es el de partidos racistas de extrema derecha, como el que lidera Itamar Ben-Gvir, que cree que los árabes solo tienen dos opciones, marcharse o morir. Algunos de ellos viven en las colonias de Cisjordania y los colonos, sean o no religiosos, creen que ahora es el momento de expulsar a los palestinos de Cisjordania y también de Gaza a los que no consideran personas con ningún tipo de derechos. Judea y Samaria y el Gran Israel es, por la voluntad de Jahvé, la tierra de los judíos y ahora es la hora de recuperarla al completo. Y un tercer sector, que muchos también viven en las colonias o asentamientos, es el de los ultrarreligiosos que no hacen el servicio militar ni luchan en el ejército, ni tampoco trabajan, y a sueldo del estado se dedican a estudiar las escrituras y a pelear para que se haga efectiva ya la venida del Mesías que se está demorando demasiado. Según algunas corrientes judaicas esta venida del Mesías se producirá en un momento de fuerte violencia y confrontación y será seguida por el Juicio Final y el fin para todos de la vida terrenal.

O sea que la guerra total y el argamedon nuclear no les espanta, todo lo contrario. Y si el gobierno de Netanyahu ha estado a punto de caer varias veces este último año no ha sido por discrepancias con su gestión de los rehenes y de la guerra en Gaza o el Líbano, sino por intentar abolir la exención de hacer el servicio militar y de trabajar de los ultrarreligiosos. Sí hay ciudadanos políticos y militares que creen que Netanyahu aboca a Israel a la catástrofe pero cada vez son más minoritarios. Y, mientras tanto, Netanyahu va trampeando la situación, se perpetúa en el poder y demora los juicios que deberían llevarlo a la cárcel por corrupción.

Ciertamente el régimen iraní ha sufrido ahora un golpe muy duro, y tiene desde hace tres años, tras la muerte de la joven kurda, Mahsà Aminí, un frente de oposición interior, sobre todo de mujeres y jóvenes que no decae. Pero bombardeando las ciudades y plantas nucleares e imponiendo más sanciones, los opositores y las mujeres que rechazan el velo, no salen reforzadas ni hacen más factible un cambio de régimen desde dentro. Recordemos que también dentro del chiismo hay una corriente ultraconservadora, abrazada por parte del ayatolás, que cree que el imán oculto, muy parecido al Mesías de los judíos, vendrá a traer la salvación al mundo después de un periodo de fuerte confrontación. Y por eso dentro del régimen iraní hay a quien no espanta esta guerra total, incluso nuclear.

La cuestión será ver si Irán tiene capacidad o no para seguir atacando con misiles a Israel. Israel, sin el apoyo de Estados Unidos, no puede destruir totalmente el programa nuclear, ya que muchas instalaciones están en búnkeres bajo tierra. Pero nadie sabe si Trump, quizá ni él mismo, intentará de verdad que Netanyahu acepte detener las hostilidades a cambio de firmar el acuerdo nuclear. Unas hostilidades que si continúan pueden llevar a todo Próximo Oriente a un escenario de guerra desconocido en el que el único que saldrá ganando será Netanyahu.

Leer en castellano en El Triangle

 

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.

Llegir al Triangle en català

Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada 

El Triangle, Xavier Rius Sant, domingo 6 de octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.

Leer en castellano en El Triangle

L'Iran, el règim no pot canviar. Analitzo al Punt Avui, les protestes que viu el país en favor de la democràcia i per que desapereguin les imposicions de caire religiós i moral, que el règim teocràtic, que ha esdevingut irreformable, no acceptarà

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 21 de desembre de 2022 

A diferència de protestes com les de fa un mes a la Xina contra els confinaments –en què el règim, finalment, va acceptar les exigències dels manifestants, ja que les reivindicacions no posaven en perill el sistema polític–, a l’Iran el règim ha convertit el que va començar com una protesta per l’obligatorietat del vel en un torcebraç amb gran part de la població, a la qual ni disparant contra els manifestants, ni amb condemnes a mort ha pogut fer callar, conscient que, si cedeix, serà el sistema polític teocràtic el que caurà.

I és que la República Islàmica creada el 1979 i governada pel clergat xiïta i el líder suprem, Ali Khamenei, que ho controla tot, ja no dona més de si. Com més repressió, més difícil es fa una hipotètica transició. Paradoxalment, a l’Iran, tot i la corrupció econòmica amb un sistema controlat pels pasdaran, els Guardians de la Revolució que s’han enriquit, i de la manca de drets per a les dones, es va apostar per l’educació i la formació dels joves en coherència amb l’esperit social i més igualitari del xiïsme. I aquests joves que s’han format i saben anglès, que es connecten a internet i miren televisions occidentals, tenen com a referent l’estil de vida d’Europa, molt allunyat de l’espiritualitat xiïta que plora encara la mort de l’imam Hussein, net de Mahoma, a la batalla de Karbala, on es va produir la ruptura entre xiïtes i sunnites. I molts dels joves i les joves de l’Iran que protesten han esdevingut ateus, o si creuen en Déu, posen la religió en un pla íntim, a l’igual que bona part de la població europea. Tres mesos després de l’inici de les protestes per la mort de Masha Amini, detinguda perquè portava malament el vel, i després de centenars de morts a les manifestacions, ja s’han executat dues persones i n’hi ha una vintena de condemnades a mort, com ara el futbolista Amir Nassar Azadani, acusat del delicte de moharebeh o de pretendre “imposar la corrupció a la Terra” i d”enemistat amb Al·là”. Tot i que ara parlem de condemnes per aquest delicte d’estendre la corrupció i combatre Déu dictades per un estat xiïta, aquest precepte neix de les sures 5-32 i 5-33 de l’Alcorà. Sures que, en contra d’algunes transcripcions bonistes de certes traduccions de l’Alcorà que ho suavitzen, demana castigar amb la mort qui no creu o incompleix la llei islàmica. I és que a la majoria de països islàmics, també als sunnites, es nega un dret fonamental que és el de la llibertat ideològica i religiosa recollit en l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, que inclou el dret a canviar o a no tenir religió. I el que volen els que protesten és un país sense imposicions de caire religiós. I això és incompatible amb el règim teocràtic.

Clica per llegir al Punt Avui.
 

Com respondrà l’Iran? Analitzo al Punt Avui les conseqüènciesde l'assassinat de Qasem Soleimani. La venjança anunciada per Khamenei la podrien fer els iranians o altres grups afins del Líban, Iemen o l'Iraq. Cal recordar que els primers atacs suïcides fets en nom de l'islam els van fer la secta xiïta dels "Assassins" fa segles, i que en els anys vuitanta van ser els xiïtes libanesos els primers en fer-los

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 4 de gener de 2020
 

Ens havíem acostumat que, malgrat les piulades incendiàries i els actes contradictoris que feia Donald Trump, així com les reiterades dimissions de membres de la seva administració que explícitament o implícitament confirmaven la incapacitat del president per governar, no portaria a terme cap decisió que pogués desencadenar una greu crisi bèl·lica de conseqüències globals, atès que el Pentàgon, els serveis d’intel·ligència i el Departament d’Estat tenien prou murs de contenció i fusibles per evitar que el president fes executar alguna mesura de conseqüències incontrolables.

Però la matinada d’ahir, amb l’assassinat a l’aeroport de Bagdad del general Qasem Soleimani, número dos del règim iranià i cap dels Guardians de la Revolució, i del vicepresident de les milícies xiïtes Forces de Mobilització Popular iraquianes, Abu Mahdi al-Muhandis, Trump ha traspassat aquesta línia.

El secretari d’Estat, Mike Pompeo, ha justificat l’atac dient que s’ha fet per evitar l’assassinat de nord-americans i en resposta a l’assetjament a l’ambaixada a Bagdad. Però les conseqüències d’aquestes morts podrien portar a la desestabilització de tot el Pròxim Orient, a una nova guerra dels petroliers al golf que uns anomenen Pèrsic i uns altres, Aràbic, amb unes conseqüències econòmiques molt negatives per a tothom, i fins i tot a la reaparició d’Estat Islàmic en un context en què els que el van derrotar ara s’enfronten entre si. Potser el president en funcions d’Israel, Benjamin Netanyahu, que, immers en diversos processos judicials que el podrien inhabilitar, ha abocat Israel a unes terceres eleccions, i el príncep de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, desprestigiat per l’assassinat de Jamal Khashoggi i el fracàs de la seva intervenció al Iemen, que sempre han donat suport a les amenaces de Trump vers l’Iran, són els únics que podrien resultar beneficiats d’aquesta desestabilització.

Però el que sembla segur és que els països de l’anomenada “mitja lluna xiïta”, on molta població és seguidora de la branca minoritària de l’islam, i que estaven vivint diverses situacions de conflicte o inestabilitat, ara es podrien incendiar encara més. El líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, ja ha dit que hi haurà una resposta o venjança contundent després de l’assassinat de Soleimani. I la venjança no només la podria fer l’Iran bloquejant el pas de petroliers per l’estret d’Ormuz, sinó també totes les milícies i grups aliats de l’Iran. D’entrada, l’Iraq, país on s’ha produït l’atac, té un govern en precari amb un primer ministre, Adil Abdul-Mahdi, que tot i haver presentat la dimissió i no tenir el suport necessari del Parlament, continua en funcions després de mesos de protestes i morts al carrer. Més enllà dels crits de venjança que facin els partits i milícies xiïtes aliats de l’Iran, caldrà veure què diu l’aiatol·là iraquià Ali al-Sistani i el líder xiïta Muqtada al-Sadr, que va donar suport parcialment a les protestes contra el govern iraquià i les ingerències de l’Iran.

D’altra banda, al Líban, que també viu una revolta ciutadana contra la corrupció, el sectarisme polític i les ingerències estrangeres, el primer ministre sunnita, Hassan Diab, no ha aconseguit formar govern a causa de les discrepàncies amb els xiïtes. Ara Hezbol·là, lleial a l’Iran, podria consumar també la seva venjança, ja sigui fent més difícil l’acord amb els sunnites o incrementant la tensió a la frontera amb Israel. I tot i que en principi aquesta escalada no hauria d’afectar Síria, Al-Assad podria voler agrair l’ajut dels milers de combatents iranians, comandats per Soleimani, que van ser cabdals en la lluita contra els insurgents sunnites i Estat Islàmic. Al Iemen, on la milícia xiïta houthi ha resistit els atacs de l’Aràbia Saudita, qualsevol acord de pau serà ara molt més difícil, i els xiïtes podrien tornar a atacar amb míssils o atemptats l’Aràbia Saudita. I, finalment, els palestins de Hamàs, que, tot i ser sunnites, mantenen molts lligams amb l’Iran i grups xiïtes, podrien aprofitar l’escenari per atacar Israel.

Aquesta desestabilització esgarrifa Europa, que intentava salvar sense èxit l’acord nuclear amb l’Iran trencat per Trump. Però, sigui quina sigui la venjança, si Donald Trump ordenés una ofensiva d’atacs aeris contra l’Iran, Teheran podria respondre no només amb l’enfonsament de petroliers, sinó recuperant els atemptats terroristes suïcides. No oblidem que als anys vuitanta qui els van començar a fer no van ser grups sunnites, sinó els xiïtes libanesos, emulant les accions de la mítica secta xiïta dels Assassins, que segles abans eren temuts perquè exercien la violència en públic, orgullosos de morir matant.

  Llegir al Punt Avui
 

 

Museu de la Guerra d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant  لبنان  بعلبك    حزب الله

Vídeo en el que analitzo la crisis de l'Open Arms i la jugada que li ha sortit malament a Salvini. Repeteixo que Líbia, un estat fallit, no pot ser un interlocutor ni a qui s'ha de pagar perquè aturi les pasteres. També parlo del Brexit, Trump i el tractat amb l'Iran, i lamento el silenci de la UE a les últimes condemnes a dones iranianes per oposar-se al vel

Ara que ja es dóna per acabada la crisi de l'Open Arms i a Matteo Salvini li ha sortit malament la jugada d'intentar unes eleccions anticipades per les que ell ja feia campanya aquest agost fent-se selfies en banyador, tot despotricant dels immigrants mentre impedia l'Open Arms i l'Ocean Viking atracar a cap port italià, faig aquest vídeo. Cal un sistema permanent de repartiment d'immigrants que arriben als països del sud, i no s'ha perseguir, sancionar, ni criminalitzar les ONG. no

També parlo de la voluntat de Boris Johnson i la seva intenció de fer un Brexit dur a l'octubre, de Donald Trump i de la cimera de Birraitz del G-7, on Emmanuel Macron va portar al ministre d'Exteriors d'Iran, Mohamad Javad Zarif, per intentar un acostament amb Trump i mirar de salvar l'acord sobre el programa nuclear de l'Iran, llàstima però que la dividida i debilitada Europa no aixequi la evu per les condemnes d'aquests últims dies a quatre dones a l'Iran per negar-se a portar vel o fer campanya contra la seva obligació.  

Matteo salvini fent campanya a les pltages d'Itàlia

Boris Johnson i Donald Trump al G-7

Condemnes de 24, 23, 10 i 16 anysde presó per Yasaman Aryani, Mojgan Keshavarz, Monireh Arabshahi i Saba Kord Afshari

ESCALADA DIFÍCIL DE CONTROLAR. Analitzo al Punt Avui escalada de tensió amb l'Iran, l'acord nuclear i les amenaces de Trump

Xavier Rius - Periodista

El Punt Avui, 22 de juny de 2019 

Una de les conseqüències de la guerra que va enfrontar l’Iraq i l’Iran entre el 1980 i el 1988, va ser l’enfonsament de petroliers que s’abastien d’un d’aquests països en guerra o de mercants que topaven amb mines al golf que uns anomenen Pèrsic i altres Aràbic. El juny del 1984 van morir set mariners espanyols d’un vaixell amb bandera liberiana per l’atac d’un coet iraquià prop de la terminal iraniana de l’illa de Jarq, i quatre anys després morien quatre mariners del petrolier Barcelona atacat per l’aviació iraquiana al port de l’illa de Larak. Si l’autoria iraquiana era clara quan els vaixells eren enfonsats prop d’algun port iranià, en altres casos, sobretot a mar obert, l’autoria no s’aclaria. Però aquell conflicte va generar nombrosos episodis d’increment del preu del cru i va perjudicar també Kuwait, Qatar o els Emirats Àrabs, que, tot i estar políticament més a prop de Bagdad que de Teheran, patien les conseqüències del conflicte, donat que els seus vaixells només podien sortir per aquelles aigües.

L’episodi del conflicte actual entre l’Iran i els Estats Units, amb l’abatiment per l’Iran d’un dron espia nord-americà, té lloc després dels sabotatge a quatre petroliers en aigües dels Emirats Àrabs. Sabotatges dels quals Washington va responsabilitzar l’Iran, i que van tenir lloc el mateix dia que el primer ministre japonès, Shinzo Abe, era a Teheran reunint-se amb el president, Hassan Rouhani, per mitjançar en la tensió generada per l’anunci de Washington que sancionaria els països que encara continuen comprant cru iranià. Una mediació que l’Iran necessita, donat que és el principal perjudicat del trencament de l’acord nuclear. I més enllà que aquest context prebèl·lic pugui beneficiar els conservadors que no volen que el regim s’obri, l’abatiment del dron, reconegut pel nou comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària, Hussein Salami, ha estat aplaudit també pels sectors més moderats i prooccidentals del règim.

L’Iran, que fins ara ha complert segons l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) tot el que establia l’acord, ha gallejat anunciant que la setmana vinent començarà a superar la quantitat d’urani emmagatzemat i, uns dies més tard, aquest urani superarà el límit d’enriquiment de 3,67% que fixa l’acord. Un moviment previsible en la partida d’escacs que juguen Washington i Teheran.

No està clar si la decisió d’avortar l’atac a instal·lacions iranianes que va ordenar Trump com a represàlia a l’abatiment del dron es va prendre per pressions del mateix Pentàgon, que considera un error obrir aquest front, o de Trump, que diu que s’ho va repensar després de saber que podria morir molta gent. Però, si s’obre aquest front al golf, no només perjudicarà l’Iran i el tràfic marítim internacional com als anys vuitanta, sinó que també afectarà la fràgil situació de Síria i l’Iraq. Trump i l’Aràbia Saudita volen debilitar l’Iran. Però si continua aquesta escalada ningú no podrà controlar els danys.

Lllegir al Punt Avui 

QUÈ PENSA FER TRUMP? Analitzo al Punt Avui les conseqüències del trencament de l'acord nuclear amb l'Iran. Si els Estats Units ataquen l’Iran, podrien obrir la porta a un nou terrorisme de caire xiïta

Xavier Rius Sant, periodista. El Punt Avui, 1 de maig de 2019

Atès que la política exterior de Donald Trump es caracteritza per la manca d’avaluació de les conseqüències negatives que poden provocar les decisions, no crec que sigui agosarat dir que el president, el seu gendre Jared Kushner i el per cinquena vegada primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, desitgen que l’Iran caigui en el parany, torni a posar en marxa el programa nuclear, i així justificar una ofensiva a gran escala per fer retornar l’Iran a l’edat de pedra. Atacs que no portarien la democràcia a la potència persa, però Israel es trauria de sobre el veritable enemic que té al Pròxim Orient. En un moment en què la capacitat d’influència de l’Aràbia Saudita està en hores baixes pels fracassos del príncep Bin Salman al Iemen, l’assassinat de Khashoggi, i els pocs resultats del setge comercial a Qatar, sembla que Trump, que no sap si serà reelegit l’any vinent, prem l’accelerador per veure si l’Iran es mou i justificar l’atac.

Fa un any els Estats Units es van retirar de l’acord nuclear amb l’Iran. Un acord pel qual s’aixecaven progressivament les sancions a canvi de comprometre’s a no produir urani altament enriquit, exportar part del que enriqueix i eliminar dos terços de les centrifugadores d’urani. L’acord, signat també per Rússia, la Xina, França, Alemanya, el Regne Unit i la Unió Europea, seguia vigent. Però Trump va imposar sancions i restriccions bancàries i comercials a l’Iran i va amenaçar de castigar els països que li continuessin comprant cru, si bé va acceptar una moratòria per tal que alguns com la Xina, Turquia i l’Índia poguessin continuar fent-ho. Però fa uns dies Trump va anunciar que posava fi a la moratòria.

El que va anunciar ahir el president iranià, Hassan Rouhani, va ser només que deixava de vendre l’urani sobrant i aigua pesant, confiant que en seixanta dies els signants de l’acord poguessin retornar-lo a la situació anterior. Però l’acord és paper mullat si els EUA hi estan en contra. I si l’Iran el dona per trencat i recupera el programa nuclear, i Netanyahu i Trump es decidissin per fer l’ofensiva aèria a gran escala, podrien estar obrint la porta a un nou terrorisme, ara de caire xiïta. Perquè no hem d’oblidar que, tot i que el terrorisme islamista actual d’Al-Qaida o Estat Islàmic és sunnita, els escamots assassins suïcides van començar en el món islàmic amb els xiïtes de la secta dels “assassins” del castell d’Alamut. D’ells es diu que ve la paraula assassí, ja que sembla que abans de llançar-se a cometre els seus atacs sense retorn, prenien haixix –d’on vindria haixixins– per anar a matar i morir en un estat de viatge espiritual sense por de la mort.

Aquesta anàlisi pot semblar apocalíptica. Però igual que Bush fill, destruint el règim de l’Iraq, va motivar l’aparició d’Estat Islàmic, si Trump i Netanyahu es conjuren per fer un atac contra l’Iran, amb l’excusa que pot fabricar la bomba nuclear, podria generar un nou terrorisme tant o més perillós que el de Daesh.

Llegir al Punt Avui. 

VOX I ELS MUJAHIDINS IRANIANS, explico al Punt Avui qui són els Mujahidins del Poble de l'Iran i el Consell Nacional de la Resistència de l'Iran que van finançar el nou partit que va agafar el verd com a color. El partit no adoptarà discurs islamòfob fins un any després quan ja s'ha apartat Vidal Quadras. En no tenir Vox militants a Catalunya el febrer de 2014 "gestiona" que tots els de SCD de Barcelona es passin en bloc a Vox

 Xavier Rius, El Punt Avui, dimarts 22 de gener de 2019

El gener del 2003, setmanes abans de l’inici de la guerra i l’ocupació nord-americana de l’Iraq, els acompanyants que el govern iraquià posava al servei dels periodistes i membres de delegacions internacionals que érem a Bagdad ens advertien que no féssim fotos en una plaça propera al Museu Nacional de l’Iraq on hi havia la seu dels Mujahidins del Poble iranians, atès que els que feien guàrdia a l’edifici ens podien detenir, i ens ficaríem en un embolic. Els Mujahidins del Poble eren un grup comunista de l’Iran que, després d’haver lluitat contra el xa i haver-se aliat amb l’aiatol·là Khomeini el 1980 per desbancar forces liberals i nacionalistes, es nega a acceptar el caire teocràtic de la República Islàmica. Llavors es produeixen combats entre els Guardians de la Revolució lleials a Khomeini i els mujahidins, i molts d’ells fugen a l’Iraq, combatent al costat de Saddam Hussein contra l’Iran. Un cop acabada la guerra, es queden a l’Iraq, i el 1997 seran posats en la llista dels grups terroristes del Departament d’Estat nord-americà i de la Unió Europea.

Però el març del 2003, quan es produeix la invasió nord-americana, després d’haver-ho pactat amb la CIA, aquests soldats iranians queden aquarterats a la seva base d’Ashraf en lloc d’anar a defensar Bagdad. Com a agraïment, els Estats Units els respectaran i els atorgaran l’estatus de “persones protegides” per la Convenció de Ginebra. A partir d’aquí, els mujahidins –o el seu braç polític, el Consell Nacional per la Resistència de l’Iran– mouran molts fils per sortir de la llista de grups terroristes i molts dels seus membres marxaran a Albània o a França per evitar ser perseguits pel govern proiranià de Bagdad. I mantindran relacions amb molts polítics europeus com ara Alejo Vidal-Quadras, que va ser del 2004 al 2014 vicepresident del Parlament Europeu.

Ara hem sabut que el 2014, quan es funda Vox i Vidal-Quadras esdevé cap de llista de la formació en les eleccions europees, el partit rep prop d’un milió d’euros d’aquest grup iranià. Grup que no sabem si es finançava principalment de donatius de la diàspora iraniana, de donacions de l’Aràbia Saudita o dels negocis opacs habituals de grups insurgents. I potser perquè els diners venien d’on venien, si repassem el programa electoral del 2014, més enllà d’algunes referències a adaptar l’arribada d’immigrants a les demandes del mercat laboral, no assumeix ni un discurs xenòfob ni islamòfob. Serà en les eleccions andaluses del 2015, quan Vidal-Quadras ja ha abandonat la direcció del partit, que, en la línia de les llavors encara poc habituals fake news, fa un vídeo d’un telenotícies del futur en què una periodista amb el cap cobert pel hijab informa que la presidenta de la Junta d’Andalusia ha signat un acord amb la comunitat musulmana per destinar la mesquita de Còrdova a l’ús exclusiu del culte islàmic, i que ja s’anuncien vols des d’arreu del món islàmic per portar peregrins a pregar a al-Àndalus. Però, tornant a la campanya per a les europees del 2014, Vox es trobava amb el problema que a Catalunya, lloc d’on era el cap de llista, no tenia militants. Llavors Vidal-Quadras parla amb la delegada a Barcelona del fantasmagòric partit Societat Civil i Democràcia (SCD) del banquer Mario Conde, l’advocada Ariadna Hernández. I, d’un dia per l’altre, el febrer del 2014, els trenta militants de SCD a Barcelona entren a Vox, estrenen oficines, i Hernández anirà de número set en la llista europea. Conde denunciarà que li han comprat i li han pres els militants. Ara, més enllà de les bromes sobre per què Vox va agafar el verd islàmic com a color del logo del partit, caldrà veure si la revelació del seu pecat original afecta o no el seu creixement.

Si a Julio Anguila l'anomenamen per la seva fisonomia El califa Rojo,  quan era alcalde de Còrdova, com s'anomenarà a Abascal?

 Ariadna Hernández, amb Vidal Quadras y Pablo Barranco.

.................

 Moyahedin-e Jalq, PMOI, MEK, MKO, verde islámico, verde en el Islam,  color del Islam,
,شورای ملی مقاومت ایران , سازمان مجاهدين خلق ايران

TRUMP, NI PLA NI DIAGNÒSTIC. Anàlisi de la vista de Trump a Aràbia Saudita, Palestina i Israel

Si una conclusió es pot treure del viatge de Donald Trump a l'Aràbia Saudita, Israel i Palestina és que les seves propostes estan buides de contingut més enllà de la seva capacitat per repetir el que sap fer en l'àmbit privat -negocios-, i el que ha demostrat en els seus mesos de mandat en l'àmbit de les relacions internacionals: empitjorar les coses. I és que més enllà de la venda d'armes a l'Aràbia Saudita per 110.000 milions de dòlars, i les seves afirmacions que es pot aconseguir un acord de pau a Palestina només censurant a l'Autoritat Palestina i sense proposar ni exigir res a Israel, ha comès el despropòsit de responsabilitzar Iran del terrorisme amb una rotunditat que ni tan sols assumeixen i als apologetes de l'Eix del Mal de 2003.

La bona harmonia mostrada a Riad davant el rei Salman i els altres mandataris  musulmans davant els quals Trump va realitzar el seu discurs, no vol dir que hagi abandonat la seva islamofòbia, ni que s'hagi apropat als països àrabs, atès que ell sempre ha estat a prop de les monarquies petrolieres. Trump va decretar el veto migratori als ciutadans de Síria, Iran, Iraq, Sudan, Líbia, Somàlia i el Iemen, i ha qualificat de equivocada la decisió d'Europa de permetre l'entrada de refugiats. Però el rebuig de Trump a l'acollida de refugiats és una cosa que apliquen rigorosament la majoria de monarquies sunnites amb les que es va reunir a Riad, que no han acollit refugiats sirians a excepció d'alguns pocs familiars dels dirigents dels grups salafistes que combaten allà. En cap moment Trump va plantejar vetar l'entrada de ciutadans saudites i de les altres monarquies d'on van sortir els suïcides de l'11-S, i des d'on surten els fons amb què s'han finançat els grups insurgents salafistes. En uns casos han estat organitzacions governamentals saudites o Qatar les que han donat suport amb armes o diners a aquests grups, mentre que en altres, els fons han sortit d'organitzacions religioses o caritatives tolerades o properes a membres de les famílies reals. Les armes d'aquests grups sirians, molts dels quals, van acabar sent absorbits o aliant-se amb a l'Estat Islàmic i el Front Al-Nusra d'Al Qaida, van ser venudes o donades per persones i organitzacions properes als que governen les monarquies del Golf.

Trump sembla que hagi volgut passar pàgina a afirmacions com que "l'islam ens odia", matisant que "no és una batalla de religions, sinó contra bàrbars, del bé contra el mal", alhora que ha culpat l'Iran d'estar darrere del terrorisme islàmic. Però oblida que si les campanes han tornat a sonar en les esglésies de Síria ha estat gràcies al suport de les milícies d'Iran i Hizbul·là. I dic que Trump només sap empitjorar les coses, perquè en exigir la ruptura de l'acord nuclear amb l'Iran, enforteix als que rebutgen les reformes del president Rohani. Trump va dir en campanya que calia prohibir l'entrada de musulmans "fins que els nostres representants puguin determinar què està passant" i que tenia un pla per acabar amb l'Estat Islàmic. Però no només ha demostrat no tenir pla, sinó que li manca una cosa prèvia,  la capacitat com a governant de fer un diagnòstic del problema.