Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

Netanyahu i els que esperen el Messies no tenen res a perdre. Analitzo al Triangle atac d'Israel a l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 14 de juny de 2025

Dilluns s’havia de celebrar a Masqat, la capital d’Oman la sisena ronda de negociacions entre els Estats Units i l’Iran per refer l’acord nuclear. Un acord signat el 2016 amb Obama i que Trump va trencar el 2018, que establia que Teheran reduiria la seva capacitat d’enriquir urani i renunciaria a fabricar l’arma nuclear a canvi de la retirada de les sancions. Nou acord que Israel ha dinamitat amb l’atac de divendres a instal·lacions nuclears i contra la vida de caps de l’exèrcit, científics i de la Guàrdia Revolucionaria, que ha estat respost 24 hores més tard amb una pluja de míssils cap a Israel que ha provocat tres morts i nombrosos ferits.

Netanyahu, que necessita la guerra total per continuar en el poder ha derrotat o debilitat aquest últim any els aliats del règim dels aiatol·làs a Gaza, el Líban, Iemen, l’Iraq i Síria, se sent fort, i no ha escoltat les peticions del mateix Donald Trump, que certament ara desitja l’acord amb l’Iran i vol evitar una escalada total a la regió que també rebutja Aràbia Saudita, Jordània i Egipte. Però Netanyahu té el suport de bona part de la societat israeliana que, perdent la més mínima capacitat humana d’empatitzar, camina desbocada per aconseguir el que s’anomena el Gran Israel o morir en l’intent.

Amb l’esquerra desapareguda, i els partits àrab israelians desacreditats, la Kenésset o parlament israelià continua donat suport a Netanyahu malgrat la seva gestió genocida de destrucció total de Gaza amb el cost de no recuperar amb vida la major part d’ostatges i haver arrasat tota la franja provocants uns danys materials que algú haurà de pagar i reconstruir en no haver aconseguit la deportació cap Egipte de dos milions de persones.

Tres son el sectors que donen suport a la política de guerra total de Netanyahu. Un és el de partits racistes d’extrema dreta, com el que lidera Itamar Ben-Gvir, que creu que els àrabs només tenen dues opcions, marxar o morir. Alguns d’aquests viuen a les colònies de Cisjordània i els colons, siguin o no religiosos, creuen que ara és el moment d’expulsar els palestins de Cisjordània i també de Gaza als que no consideren persones amb cap mena de drets. La Judea i Samaria bíblica i el Gran Israel és, per la voluntat de Jahvé, la terra dels jueus i ara és l’hora de recuperar-la al complert. I un tercer sector, que molts també viuen a les colònies o assentaments, és el dels ultrareligiosos que no fan el servei militar ni lluiten a l’exèrcit, ni tampoc treballen, i a sou de l’estat es dediquen a estudiar les escriptures i a pregar per que es faci efectiva ja la vinguda del Messies que s’està demorant massa. Segons algunes corrents judaiques aquesta vinguda del Messies es produirà en un moment de forta violència i confrontació i serà seguida pel Judici Final i la fi per a tots de la vida terrenal.

O sigui que la guerra total i l’argamedon nuclear no els espanta, tot el contrari. I si el govern de Netanyahu ha estat a punt de caure diverses vegades aquest últim any no ha sigut per discrepàncies amb la seva gestió dels ostatges i de la guerra a Gaza o el Líban, sinó per intentar abolir l’exempció de fer el servei militar i de treballar dels ultrareligiosos. Sí que hi ha ciutadans polítics i militars que creuen que Netanyahu aboca Israel a la catàstrofe però cada cop són més minoritaris. I, mentrestant, qui dia passa, any empeny, Netanyahu s’allarga en el poder i demora els judicis que l’haurien de portar a la presó per corrupció.

Certament el règim iranià ha patit ara un cop molt fort, i té des de fa tres anys, després de la mort de la jove kurda, Mahsà Aminí, un front d’oposició interior, sobretot de dones i joves que no decau. Però bombardejant les ciutats i plantes nuclears i imposant més sancions, els opositors i les dones que rebutgen el vel, no surten reforçades ni fan més factible un canvi de règim des de dins. Recordem que també dins del xiisme hi ha un corrent ultraconservador, abraçat per part del aiatol·làs, que creu que l’imam ocult, molt semblant al Messies dels jueus, vindrà a portar la salvació al món després d’un període de forta confrontació. I per això dins del règim iranià hi ha a qui no espanta aquesta guerra total, fins i tot nuclear.

La qüestió serà veure si l’Iran té capacitat o no per continuar atacant amb míssils Israel. Israel, sense el suport dels Estats Units, no pot destruir totalment el programa nuclear, ja que moltes instal·lacions són en búnquers sota terra. Però ningú no sap si Trump, potser ni ell mateix, intentarà de veritat que Netanyahu accepti aturar les hostilitats a canvi de signar l’acord nuclear. Unes hostilitats que si continuen poden portar tot el Pròxim Orient a un escenari de guerra desconegut en el que l’únic que hi sortirà guanyant serà Netanyahu.

El lunes se iba a celebrar en Masqat, la capital de Omán la sexta ronda de negociaciones entre Estados Unidos e Irán para rehacer el acuerdo nuclear. Un acuerdo firmado en 2016 con Obama y que Trump rompió en 2018, que establecía que Teherán reduciría su capacidad de enriquecer uranio y renunciaría a fabricar el arma nuclear a cambio de la retirada de las sanciones. Nuevo acuerdo que Israel ha dinamitado con el ataque del viernes a instalaciones nucleares y contra la vida de jefes del ejército, científicos y de la Guardia Revolucionaria, que ha sido respondido 24 horas más tarde con una lluvia de misiles hacia Israel que ha provocado tres muertos y numerosos heridos.

Netanyahu, que necesita la guerra total para continuar en el poder ha derrotado o debilitado este último año a los aliados del régimen de los ayatolás en Gaza, el Líbano, Yemen, Irak y Siria, se siente fuerte, y no ha escuchado las peticiones del propio Donald Trump, que ciertamente ahora desea el acuerdo con Irán y quiere evitar una escalada total en la región que también rechaza Arabia Saudita, Jordania y Egipto. Pero Netanyahu tiene el apoyo de buena parte de la sociedad israelí que, perdiendo la más mínima capacidad humana de empatizar, camina desbocada para conseguir lo que se llama el Gran Israel o morir en el intento.

Con la izquierda desaparecida, y los partidos árabe israelíes desacreditados, la Kenésset o parlamento israelí continúa apoyando a Netanyahu a pesar de su gestión genocida de destrucción total de Gaza con el coste de no recuperar con vida la mayor parte de rehenes y haber arrasado toda la franja provocando unos daños materiales que alguien tendrá que pagar y reconstruir al no haber conseguido la deportación hacia Egipto de dos millones de personas.

Tres son los sectores que apoyan la política de guerra total de Netanyahu. Uno es el de partidos racistas de extrema derecha, como el que lidera Itamar Ben-Gvir, que cree que los árabes solo tienen dos opciones, marcharse o morir. Algunos de ellos viven en las colonias de Cisjordania y los colonos, sean o no religiosos, creen que ahora es el momento de expulsar a los palestinos de Cisjordania y también de Gaza a los que no consideran personas con ningún tipo de derechos. Judea y Samaria y el Gran Israel es, por la voluntad de Jahvé, la tierra de los judíos y ahora es la hora de recuperarla al completo. Y un tercer sector, que muchos también viven en las colonias o asentamientos, es el de los ultrarreligiosos que no hacen el servicio militar ni luchan en el ejército, ni tampoco trabajan, y a sueldo del estado se dedican a estudiar las escrituras y a pelear para que se haga efectiva ya la venida del Mesías que se está demorando demasiado. Según algunas corrientes judaicas esta venida del Mesías se producirá en un momento de fuerte violencia y confrontación y será seguida por el Juicio Final y el fin para todos de la vida terrenal.

O sea que la guerra total y el argamedon nuclear no les espanta, todo lo contrario. Y si el gobierno de Netanyahu ha estado a punto de caer varias veces este último año no ha sido por discrepancias con su gestión de los rehenes y de la guerra en Gaza o el Líbano, sino por intentar abolir la exención de hacer el servicio militar y de trabajar de los ultrarreligiosos. Sí hay ciudadanos políticos y militares que creen que Netanyahu aboca a Israel a la catástrofe pero cada vez son más minoritarios. Y, mientras tanto, Netanyahu va trampeando la situación, se perpetúa en el poder y demora los juicios que deberían llevarlo a la cárcel por corrupción.

Ciertamente el régimen iraní ha sufrido ahora un golpe muy duro, y tiene desde hace tres años, tras la muerte de la joven kurda, Mahsà Aminí, un frente de oposición interior, sobre todo de mujeres y jóvenes que no decae. Pero bombardeando las ciudades y plantas nucleares e imponiendo más sanciones, los opositores y las mujeres que rechazan el velo, no salen reforzadas ni hacen más factible un cambio de régimen desde dentro. Recordemos que también dentro del chiismo hay una corriente ultraconservadora, abrazada por parte del ayatolás, que cree que el imán oculto, muy parecido al Mesías de los judíos, vendrá a traer la salvación al mundo después de un periodo de fuerte confrontación. Y por eso dentro del régimen iraní hay a quien no espanta esta guerra total, incluso nuclear.

La cuestión será ver si Irán tiene capacidad o no para seguir atacando con misiles a Israel. Israel, sin el apoyo de Estados Unidos, no puede destruir totalmente el programa nuclear, ya que muchas instalaciones están en búnkeres bajo tierra. Pero nadie sabe si Trump, quizá ni él mismo, intentará de verdad que Netanyahu acepte detener las hostilidades a cambio de firmar el acuerdo nuclear. Unas hostilidades que si continúan pueden llevar a todo Próximo Oriente a un escenario de guerra desconocido en el que el único que saldrá ganando será Netanyahu.

Leer en castellano en El Triangle

 

El caso de la vicepresidenta del Parlamento Europeo detenida por recibir 600.000 euros por blanquear a Qatar, me recuerda al del vicepresidente Vidal-Quadras que recibió un millón de euros en 2014 tras impulsar y conseguir que el Parlamento Europeo sacara del listado de grupos terrorista a los Muyaidines y Consejo de Resistencia de Irán

 

                    Alejo Vidal-Quadras, vicepresidente del Parlamento Europeo en 2013                           

Eva Kaili, vicpresidneta en 2022

Considero lógica la indignación política y mediática por la detención de la vicepresidenta del Parlamento Europeo, Eva Kaili, que hoy será destituida, por haber recibido presuntamente 600.000 euros de Qatar a cambio de blanquear la imagen de dicho emirato en el contexto del Mundial de Fúbol. Pero este no es el primer caso de un vicepresidente de la Eurocámara que recibe agradecimientos por blanquear un país o un grupo de un país islámico. Entre diciembre de 2013 y abril de 2014, el entonces vicepresidente del Parlamento Europeo, Alejo Vidal-Quadras recibió 971.890 euros de militantes y simpatizantes del Consejo Nacional de Resistencia de Irán, rama política de los ex comunistas Muyaidines del Pueblo iraníes, como agradecimiento por haber impulsado y conseguido que este grupo considerado por la Unión Europea y el Deparamento de Estado americano como grupo terrorista, fuera sacado de dicha lista negra y poder normalizar su actuación en Europa. Dinero que Vidal-Quadras solicitó como agradecimiento para poder fundar Vox y pagar la campaña a las elecciones del Parlamento Europero de mayo de 2014.

El caso que, fue desvelado por El País en enero de 2019, tras la irrupción de Vox en Andalucía, no fue negado ni por el propio Vidal-Quadras, entonces ya alejado de Vox, ni por los propios Santiago Abascal e Iván Espinosa de los Monteros que reconocieron haber cobrado su sueldo durante unos meses con dicho dinero de procedente del exilio iraní. Ciertamente el dinero no llegó a Vidal-Quadras, Abascal y Espinosa de los Monteros en un maletín, sino en 141 transferencias bancarias a la cuenta corriente de Vox. Y más allá que posiblemente dicho grupo podía ser merecedor de salir del listado de grupos terroristas, de la misma manera que ciertamente Qatar ha realizado avances en el reconocimiento de derechos laborales en comparación con otros países de su entorno, tan ilegítimo e inmoral es gratificar a un vicepresidente del Parlamento Europeo en un caso como en el otro. Veremos que vota Vox en le Eurocámara cuando se plantee la destitución de Eva Kaili

Com respondrà l’Iran? Analitzo al Punt Avui les conseqüènciesde l'assassinat de Qasem Soleimani. La venjança anunciada per Khamenei la podrien fer els iranians o altres grups afins del Líban, Iemen o l'Iraq. Cal recordar que els primers atacs suïcides fets en nom de l'islam els van fer la secta xiïta dels "Assassins" fa segles, i que en els anys vuitanta van ser els xiïtes libanesos els primers en fer-los

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 4 de gener de 2020
 

Ens havíem acostumat que, malgrat les piulades incendiàries i els actes contradictoris que feia Donald Trump, així com les reiterades dimissions de membres de la seva administració que explícitament o implícitament confirmaven la incapacitat del president per governar, no portaria a terme cap decisió que pogués desencadenar una greu crisi bèl·lica de conseqüències globals, atès que el Pentàgon, els serveis d’intel·ligència i el Departament d’Estat tenien prou murs de contenció i fusibles per evitar que el president fes executar alguna mesura de conseqüències incontrolables.

Però la matinada d’ahir, amb l’assassinat a l’aeroport de Bagdad del general Qasem Soleimani, número dos del règim iranià i cap dels Guardians de la Revolució, i del vicepresident de les milícies xiïtes Forces de Mobilització Popular iraquianes, Abu Mahdi al-Muhandis, Trump ha traspassat aquesta línia.

El secretari d’Estat, Mike Pompeo, ha justificat l’atac dient que s’ha fet per evitar l’assassinat de nord-americans i en resposta a l’assetjament a l’ambaixada a Bagdad. Però les conseqüències d’aquestes morts podrien portar a la desestabilització de tot el Pròxim Orient, a una nova guerra dels petroliers al golf que uns anomenen Pèrsic i uns altres, Aràbic, amb unes conseqüències econòmiques molt negatives per a tothom, i fins i tot a la reaparició d’Estat Islàmic en un context en què els que el van derrotar ara s’enfronten entre si. Potser el president en funcions d’Israel, Benjamin Netanyahu, que, immers en diversos processos judicials que el podrien inhabilitar, ha abocat Israel a unes terceres eleccions, i el príncep de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, desprestigiat per l’assassinat de Jamal Khashoggi i el fracàs de la seva intervenció al Iemen, que sempre han donat suport a les amenaces de Trump vers l’Iran, són els únics que podrien resultar beneficiats d’aquesta desestabilització.

Però el que sembla segur és que els països de l’anomenada “mitja lluna xiïta”, on molta població és seguidora de la branca minoritària de l’islam, i que estaven vivint diverses situacions de conflicte o inestabilitat, ara es podrien incendiar encara més. El líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, ja ha dit que hi haurà una resposta o venjança contundent després de l’assassinat de Soleimani. I la venjança no només la podria fer l’Iran bloquejant el pas de petroliers per l’estret d’Ormuz, sinó també totes les milícies i grups aliats de l’Iran. D’entrada, l’Iraq, país on s’ha produït l’atac, té un govern en precari amb un primer ministre, Adil Abdul-Mahdi, que tot i haver presentat la dimissió i no tenir el suport necessari del Parlament, continua en funcions després de mesos de protestes i morts al carrer. Més enllà dels crits de venjança que facin els partits i milícies xiïtes aliats de l’Iran, caldrà veure què diu l’aiatol·là iraquià Ali al-Sistani i el líder xiïta Muqtada al-Sadr, que va donar suport parcialment a les protestes contra el govern iraquià i les ingerències de l’Iran.

D’altra banda, al Líban, que també viu una revolta ciutadana contra la corrupció, el sectarisme polític i les ingerències estrangeres, el primer ministre sunnita, Hassan Diab, no ha aconseguit formar govern a causa de les discrepàncies amb els xiïtes. Ara Hezbol·là, lleial a l’Iran, podria consumar també la seva venjança, ja sigui fent més difícil l’acord amb els sunnites o incrementant la tensió a la frontera amb Israel. I tot i que en principi aquesta escalada no hauria d’afectar Síria, Al-Assad podria voler agrair l’ajut dels milers de combatents iranians, comandats per Soleimani, que van ser cabdals en la lluita contra els insurgents sunnites i Estat Islàmic. Al Iemen, on la milícia xiïta houthi ha resistit els atacs de l’Aràbia Saudita, qualsevol acord de pau serà ara molt més difícil, i els xiïtes podrien tornar a atacar amb míssils o atemptats l’Aràbia Saudita. I, finalment, els palestins de Hamàs, que, tot i ser sunnites, mantenen molts lligams amb l’Iran i grups xiïtes, podrien aprofitar l’escenari per atacar Israel.

Aquesta desestabilització esgarrifa Europa, que intentava salvar sense èxit l’acord nuclear amb l’Iran trencat per Trump. Però, sigui quina sigui la venjança, si Donald Trump ordenés una ofensiva d’atacs aeris contra l’Iran, Teheran podria respondre no només amb l’enfonsament de petroliers, sinó recuperant els atemptats terroristes suïcides. No oblidem que als anys vuitanta qui els van començar a fer no van ser grups sunnites, sinó els xiïtes libanesos, emulant les accions de la mítica secta xiïta dels Assassins, que segles abans eren temuts perquè exercien la violència en públic, orgullosos de morir matant.

  Llegir al Punt Avui
 

 

Museu de la Guerra d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant  لبنان  بعلبك    حزب الله

Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran

Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.

¿Habrá una nueva guerra árabe-persa, sunitas y Estados Unidos contra chiítas en la que casi todos saldremos perdiendo? El verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el Palestino-Israelí, sinó la pugna entre árabes, persas y turcos.

Foto que hice en Basora, Iraq, en enero de 2003. Estatuas junto al Shat al Arab (Confluencia Eúfrates y Tigris) señalando al enemigo, a Irán.

Comienzo este análisis sobre la actual crisis entre Irán y otros países y milicias del eje chiíta de un lado, con los Estados Unidos, Arabia Saudita e Israel por otro, con esta  fotografía que hice en enero de 2003 en Basora, en el Shat el Arab, tramo final del Eúfrates y Tigris, que hace a la vez de frontera entre Irak e Irán. Allí comenzó la guerra en 1980 iniciada por Saddam Hussein animado, parece, por Estados Unidos y las monarquías árabes. Guerra que sólo consiguió hundir a los dos países -Irak e Irán- que eran fuertes, produjo un millón de muertos y dos millones de herídos, y una escalada de los precios del petroleo a causa de la llamada guerra de los petroleros. 
Frente bélico que consistió en el hundimiento de buques atracados deliberadamente o que chocaban con minas y en los ataques aéreos de instalaciones petroleras. La estatuas (retiradas por el gobierno chiïta de Bagdad en 2005) fueron colocadas por de Saddam Husseín tras la guerra con Irán en 1989, señalando al otro lado del río, al enemigo, Irán. 

Dicha guerra, con un gobierno de mayoría sunita en Bagdad, pese a ser la mayor parte de la población iraquí es chiíta, fue un nuevo episodio sangriento de la pugna histórica milenaria entre árabes y persas. Sadam Husein se lanzó a la guerra para derrotar a la potencia persa, animado o con el visto bueno de las monarquías árabes que le facilitaron armas para hacerla y que creía que no le cobrarían. Pero de esas deudas y el empobrecimineto que significó para el régimen de Bagdad, surgiria en 1991 la siguiente guerra, la de la invasión de Kuwait.

Ahora, tras el ataque con drones del sábado perpetrado por los rebedes chiítas hutíes de Yemen contra instalaciones petroleras sauditas, que ha motivado un fuerte crecimiento del perecio del crudo, se vive un nuevo capítulo del conflicto árabe persa. Capítulo que comenzó en mayo del pasado año con la retirara de Estados Unidos del acuerdo nuclear con Irán. Y que comenzó a tener consecuencias hace cuatro meses, con Benyamin Netanyahu solicitando reiteradamente a Trump que atacara militarmente a Teherán.  Estados Unidos anunció que sancionaría a países y empresas que siguieran comprando petroleo iraní o comerciando con Irán. E Irán respondió  que si el resto de firmantes no le daban alternativas para evitar las sanciones y restricciones comerciales y financieras impuestas, comenzaría a incumplir las restriciones de almacenamiento y enriquecimiento de uranio. 

Paralelamente se han producido incidentes como el apresamiento de un petrolero iraní en Gibraltar que tuvo como respuesta el apresamiento de otro británico por parte de Irán en el Estrecho de Ormuz; el ataque con drones israelíes a objetivos de Hezbolá en el Líbano; el derribo por parte de Teherán de un dron estadounidense que sobrevolaba Irán que estuvo a punto de motivar un respuesta de Washington cancelada en el último minuto. Y tras el ataque con drones a instalaciones petroleras sauditas, reivindicado por los rebeldes hutíes del Yemén, Irán ha capturado un petrolero con bandera de Emiratos Árabes bajo la acusaciónde hacer contrabando de petroleo iraní.  

Donald Trump, Netanyahu y Mohamed Bin Salman desean aplastar a Irán, pero todos tenemos mucho que perder si se produce un ataque militar contra Irán. La historia ha confirmado una y otra vez, más allá de las simpatías que se tengan con quien gobierna en Irán, que la potencia persa resiste y persiste. Mientras los árabes siempre han estado divididos, las otras dos potencias milerarias que han luchado por la hegemonía y el control de la región, los trucos y los persas, en numerosas ocasiones han salido ganando. Porque el verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el palestino, sinó la pugna entre turcos, árabes y persas. Los persas ya eran fuertes mucho antes de la aparición del islam, y los árabes pese a expanderse por Oriente y Occidente gracias al islam, no han podido mantener mucho tiempo su dominio.  Cuando los árabes era sólo un conjunto de tribus divididas en Arabia, Ciro el Grande ya conqusitó Babilonia en 538 antes de Cristo liberando a los judíos apresado por Nabucodonosor. Los árabes conquistaron Persia en el 637 después de Cristo, pero no pudeiron eliminar la religión zoorozastra que siempre se ha continuado practicando y ni siquiera Khomeini se atrevió a prohibir.    

Fotos que hice en Iran en enero de 2009 con m otivo de oración y manifestación contra Estados Unidos y el ataque isarelí a Gaza           

Después de la conquista musulaman de Persia, los iraníes se sumaron a la rama chiíta que consideran que tras Alí, se incumplió la voluntad de Mahoma, siendo el chiísmo un islam mucho más social que el sunismo tutelado por Arabia Saudita. Y el conficto actual es la lucha entre monarquía petro-medieval saudita que lidera Mohamed Bin Salmán y el eje o luna xiíta que va des de el Irán Persa, a los hutíes chíes del Yemen, la minoría chiíta del sur de Arábia, los chiítas alauies de Bashar al Asad -vencedores en Siria-, la mayoría chiíta de Iraq y las milicias de Hezbolá en el Líbano.
Hoy esos dos mundos y concepciones diferentes del Islam chocan de nuevo en el Estrecho de Ormuz, fuente del petroleo. Con un Trump ignorante e ireflexivo y su yerno judío Jared Kushner, los halcones de Israel, y el principe carnicero saudita, que desean retornar a la edad de piedra a la milenaria Persia, toda la región peude estallar, rompiendo de nuevo Irak, poniendo en peligro la fragil situación de Siria, quebrando el Líbano y provocando más hambruna en Yemen. 
E irresponsables que desean que eso ocurra lo hay en ambos bandos y todos creen que si mueren en el intento irán al Paraíso. Los chiítas que creen el que Mahdi, el doceavo imán o imán oculto regresará a la tierra a imponer la justicia y el Jucio Final cuando se produzca un momento de gran confusión. Y los judíos y los evángelicos que apoyan a Trump que esperan y rezan por la pronta venida o retorno del Mesías que acabará con su Arganmedón  con el caos en Tierra. 
Yo no digo, que Dios nos coja confesados, porque Aleluya, gracia a Dios,  alhamdulilá,  soy ateo. 
  

Unos y otros creen que si mueren en el intento, irán directos al Paraíso. Foto que hice en el 2008 en el Museo de Guerra de Hezbolá, en Balbelk, Líbano

 
------------

d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant, periodista, fotos,

Vídeo en el que analitzo la crisis de l'Open Arms i la jugada que li ha sortit malament a Salvini. Repeteixo que Líbia, un estat fallit, no pot ser un interlocutor ni a qui s'ha de pagar perquè aturi les pasteres. També parlo del Brexit, Trump i el tractat amb l'Iran, i lamento el silenci de la UE a les últimes condemnes a dones iranianes per oposar-se al vel

Ara que ja es dóna per acabada la crisi de l'Open Arms i a Matteo Salvini li ha sortit malament la jugada d'intentar unes eleccions anticipades per les que ell ja feia campanya aquest agost fent-se selfies en banyador, tot despotricant dels immigrants mentre impedia l'Open Arms i l'Ocean Viking atracar a cap port italià, faig aquest vídeo. Cal un sistema permanent de repartiment d'immigrants que arriben als països del sud, i no s'ha perseguir, sancionar, ni criminalitzar les ONG. no

També parlo de la voluntat de Boris Johnson i la seva intenció de fer un Brexit dur a l'octubre, de Donald Trump i de la cimera de Birraitz del G-7, on Emmanuel Macron va portar al ministre d'Exteriors d'Iran, Mohamad Javad Zarif, per intentar un acostament amb Trump i mirar de salvar l'acord sobre el programa nuclear de l'Iran, llàstima però que la dividida i debilitada Europa no aixequi la evu per les condemnes d'aquests últims dies a quatre dones a l'Iran per negar-se a portar vel o fer campanya contra la seva obligació.  

Matteo salvini fent campanya a les pltages d'Itàlia

Boris Johnson i Donald Trump al G-7

Condemnes de 24, 23, 10 i 16 anysde presó per Yasaman Aryani, Mojgan Keshavarz, Monireh Arabshahi i Saba Kord Afshari

QUÈ PENSA FER TRUMP? Analitzo al Punt Avui les conseqüències del trencament de l'acord nuclear amb l'Iran. Si els Estats Units ataquen l’Iran, podrien obrir la porta a un nou terrorisme de caire xiïta

Xavier Rius Sant, periodista. El Punt Avui, 1 de maig de 2019

Atès que la política exterior de Donald Trump es caracteritza per la manca d’avaluació de les conseqüències negatives que poden provocar les decisions, no crec que sigui agosarat dir que el president, el seu gendre Jared Kushner i el per cinquena vegada primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, desitgen que l’Iran caigui en el parany, torni a posar en marxa el programa nuclear, i així justificar una ofensiva a gran escala per fer retornar l’Iran a l’edat de pedra. Atacs que no portarien la democràcia a la potència persa, però Israel es trauria de sobre el veritable enemic que té al Pròxim Orient. En un moment en què la capacitat d’influència de l’Aràbia Saudita està en hores baixes pels fracassos del príncep Bin Salman al Iemen, l’assassinat de Khashoggi, i els pocs resultats del setge comercial a Qatar, sembla que Trump, que no sap si serà reelegit l’any vinent, prem l’accelerador per veure si l’Iran es mou i justificar l’atac.

Fa un any els Estats Units es van retirar de l’acord nuclear amb l’Iran. Un acord pel qual s’aixecaven progressivament les sancions a canvi de comprometre’s a no produir urani altament enriquit, exportar part del que enriqueix i eliminar dos terços de les centrifugadores d’urani. L’acord, signat també per Rússia, la Xina, França, Alemanya, el Regne Unit i la Unió Europea, seguia vigent. Però Trump va imposar sancions i restriccions bancàries i comercials a l’Iran i va amenaçar de castigar els països que li continuessin comprant cru, si bé va acceptar una moratòria per tal que alguns com la Xina, Turquia i l’Índia poguessin continuar fent-ho. Però fa uns dies Trump va anunciar que posava fi a la moratòria.

El que va anunciar ahir el president iranià, Hassan Rouhani, va ser només que deixava de vendre l’urani sobrant i aigua pesant, confiant que en seixanta dies els signants de l’acord poguessin retornar-lo a la situació anterior. Però l’acord és paper mullat si els EUA hi estan en contra. I si l’Iran el dona per trencat i recupera el programa nuclear, i Netanyahu i Trump es decidissin per fer l’ofensiva aèria a gran escala, podrien estar obrint la porta a un nou terrorisme, ara de caire xiïta. Perquè no hem d’oblidar que, tot i que el terrorisme islamista actual d’Al-Qaida o Estat Islàmic és sunnita, els escamots assassins suïcides van començar en el món islàmic amb els xiïtes de la secta dels “assassins” del castell d’Alamut. D’ells es diu que ve la paraula assassí, ja que sembla que abans de llançar-se a cometre els seus atacs sense retorn, prenien haixix –d’on vindria haixixins– per anar a matar i morir en un estat de viatge espiritual sense por de la mort.

Aquesta anàlisi pot semblar apocalíptica. Però igual que Bush fill, destruint el règim de l’Iraq, va motivar l’aparició d’Estat Islàmic, si Trump i Netanyahu es conjuren per fer un atac contra l’Iran, amb l’excusa que pot fabricar la bomba nuclear, podria generar un nou terrorisme tant o més perillós que el de Daesh.

Llegir al Punt Avui. 

VOX I ELS MUJAHIDINS IRANIANS, explico al Punt Avui qui són els Mujahidins del Poble de l'Iran i el Consell Nacional de la Resistència de l'Iran que van finançar el nou partit que va agafar el verd com a color. El partit no adoptarà discurs islamòfob fins un any després quan ja s'ha apartat Vidal Quadras. En no tenir Vox militants a Catalunya el febrer de 2014 "gestiona" que tots els de SCD de Barcelona es passin en bloc a Vox

 Xavier Rius, El Punt Avui, dimarts 22 de gener de 2019

El gener del 2003, setmanes abans de l’inici de la guerra i l’ocupació nord-americana de l’Iraq, els acompanyants que el govern iraquià posava al servei dels periodistes i membres de delegacions internacionals que érem a Bagdad ens advertien que no féssim fotos en una plaça propera al Museu Nacional de l’Iraq on hi havia la seu dels Mujahidins del Poble iranians, atès que els que feien guàrdia a l’edifici ens podien detenir, i ens ficaríem en un embolic. Els Mujahidins del Poble eren un grup comunista de l’Iran que, després d’haver lluitat contra el xa i haver-se aliat amb l’aiatol·là Khomeini el 1980 per desbancar forces liberals i nacionalistes, es nega a acceptar el caire teocràtic de la República Islàmica. Llavors es produeixen combats entre els Guardians de la Revolució lleials a Khomeini i els mujahidins, i molts d’ells fugen a l’Iraq, combatent al costat de Saddam Hussein contra l’Iran. Un cop acabada la guerra, es queden a l’Iraq, i el 1997 seran posats en la llista dels grups terroristes del Departament d’Estat nord-americà i de la Unió Europea.

Però el març del 2003, quan es produeix la invasió nord-americana, després d’haver-ho pactat amb la CIA, aquests soldats iranians queden aquarterats a la seva base d’Ashraf en lloc d’anar a defensar Bagdad. Com a agraïment, els Estats Units els respectaran i els atorgaran l’estatus de “persones protegides” per la Convenció de Ginebra. A partir d’aquí, els mujahidins –o el seu braç polític, el Consell Nacional per la Resistència de l’Iran– mouran molts fils per sortir de la llista de grups terroristes i molts dels seus membres marxaran a Albània o a França per evitar ser perseguits pel govern proiranià de Bagdad. I mantindran relacions amb molts polítics europeus com ara Alejo Vidal-Quadras, que va ser del 2004 al 2014 vicepresident del Parlament Europeu.

Ara hem sabut que el 2014, quan es funda Vox i Vidal-Quadras esdevé cap de llista de la formació en les eleccions europees, el partit rep prop d’un milió d’euros d’aquest grup iranià. Grup que no sabem si es finançava principalment de donatius de la diàspora iraniana, de donacions de l’Aràbia Saudita o dels negocis opacs habituals de grups insurgents. I potser perquè els diners venien d’on venien, si repassem el programa electoral del 2014, més enllà d’algunes referències a adaptar l’arribada d’immigrants a les demandes del mercat laboral, no assumeix ni un discurs xenòfob ni islamòfob. Serà en les eleccions andaluses del 2015, quan Vidal-Quadras ja ha abandonat la direcció del partit, que, en la línia de les llavors encara poc habituals fake news, fa un vídeo d’un telenotícies del futur en què una periodista amb el cap cobert pel hijab informa que la presidenta de la Junta d’Andalusia ha signat un acord amb la comunitat musulmana per destinar la mesquita de Còrdova a l’ús exclusiu del culte islàmic, i que ja s’anuncien vols des d’arreu del món islàmic per portar peregrins a pregar a al-Àndalus. Però, tornant a la campanya per a les europees del 2014, Vox es trobava amb el problema que a Catalunya, lloc d’on era el cap de llista, no tenia militants. Llavors Vidal-Quadras parla amb la delegada a Barcelona del fantasmagòric partit Societat Civil i Democràcia (SCD) del banquer Mario Conde, l’advocada Ariadna Hernández. I, d’un dia per l’altre, el febrer del 2014, els trenta militants de SCD a Barcelona entren a Vox, estrenen oficines, i Hernández anirà de número set en la llista europea. Conde denunciarà que li han comprat i li han pres els militants. Ara, més enllà de les bromes sobre per què Vox va agafar el verd islàmic com a color del logo del partit, caldrà veure si la revelació del seu pecat original afecta o no el seu creixement.

Si a Julio Anguila l'anomenamen per la seva fisonomia El califa Rojo,  quan era alcalde de Còrdova, com s'anomenarà a Abascal?

 Ariadna Hernández, amb Vidal Quadras y Pablo Barranco.

.................

 Moyahedin-e Jalq, PMOI, MEK, MKO, verde islámico, verde en el Islam,  color del Islam,
,شورای ملی مقاومت ایران , سازمان مجاهدين خلق ايران

ALGÚ AJUDARÀ L'IRAN? Analitzo al Punt Avui victòria del reformador Rouhani i el desig de les monarquies àrabs, d'Israel i de Tump perquè continuï aïllat

Xavier Rius, periodista. El Punta Avui, diumenge 21 de maig de 2017 

La victòria del president iranià, el reformador Hassan Rouhani, que amb el 57% dels vots revalida el seu mandat quatre anys més i derrota l'ultraconservador Ebrahim Raisi, coincideix amb la visita de Donald Trump a l'Aràbia Saudita, on signarà un acord de venda d'armes per 100.000 milions de dòlars per modernitzar l'exèrcit saudita, que no té, ara per ara, com a principal enemic els grups gihadistes d'Al-Qaida i Estat Islàmic, sinó l'Iran. L'Aràbia Saudita vol dissuadir amb la seva superiorat militar l'Iran i els seus aliats xiïtes del Iemen, el Líban i Síria. Actualment l'aviació i les tropes saudites estan força implicades en la guerra del Iemen, combatent les milícies xiïtes houthis, que tenen el suport de Teheran.

Rouhani ha guanyat les eleccions, tot i el suport indirecte del líder suprem, Alí Khamenei, al derrotat Raisi, atès que la majoria dels ciutadans, sobretot els de mitjana edat i els joves, donen suport a les reformes que Rouhani ha aconseguit implementar en el seu primer mandat. Per posar un exemple, ha suprimit la “policia de la moral”, que multava i apallissava les dones que detenia pel fet d'anar vestides de manera considerada poc decorosa. Però el principal canvi aconseguit per Rouhani ha estat la millora de l'economia, produïda per la reducció de les sancions després de l'acord nuclear amb els EUA i Europa. I el fruit més important d'aquest acord és que ha donat esperança a la població jove i no tan jove que mira cap al futur i l'exterior, a diferència dels Guardians de la Revolució i els militars, que controlen de manera mafiosa l'economia, i dels ancians i la gent més religiosa, partidària dels aiatol·làs que no volen que res canviï, sigui perquè ells s'enriqueixen, sigui perquè encara esperen l'arribada de l'imam ocult del xiisme, el Mahdi o messies, que ha de complir la profecia. Rouhani no ho tindrà fàcil per aconseguir els canvis. Però, a diferència del que li va passar a l'expresident Khatami, que, entre el 1997 i el 2005, va veure com les seves reformes eren rebutjades pel Líder Suprem i els òrgans no democràtics de l'Assemblea d'Experts i el Consell de Guardians, i que els seus vuit anys de mandat frustrat van donar pas al del conservador Ahmadinejad i a la tupinada del 2009, ara la població jove i no tan jove que vol un canvi és majoria. Els que eren joves l'any 1997 o el 2005, i van veure fracassades les seves esperances, ara són de mitjana edat, però darrere seu ara hi ha milions de nous joves. I tots tenen unes eines com internet i les xarxes socials que els obren al món, i que, tot i les restriccions imposades pel règim, fan més difícil fer-los callar.

Serà cabdal en l'evolució cap a les reformes que es demanen qui i com substituirà el ja vell Líder Suprem, Alí Khamenei, i si serà possible una transició gradual de l'actual teocràcia cap a un règim democràtic sense les restriccions d'ara. Evidentment, la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, que hi ha darrere la rivalitat entre l'Aràbia Saudita i l'Iran no facilita aquesta normalització.

Per això, perquè l'economia i el dia a dia de la societat iraniana millorin, caldrà que es continuï aplicant l'acord amb l'Iran aconseguit per Barack Obama, que farà millorar l'economia. Però les monarquies petrolieres i Israel s'hi oposen, atès que prefereixen un Iran aïllat i feble. I es fa difícil saber quines cartes jugarà l'imprevisible Trump, que l'única cosa que sap fer bé és fer negocis, com la venda d'armes per un import de 100.000 milions a l'Aràbia Saudita, negociada, per cert, pel seu gendre, el jueu Jared Kushner, sense que això molestés la pietosa família reial saudita.

Llegir al Punt Avui 

LA COINCIDÈNCIA D'ESLOGANS DE "PODEMOS" AMB ELS QUE UTILITZEN FA ANYS EL CASAL TRAMUNTANA I JOSEP ANGLADA (prego que els doctors en comunicació i ciència política de Podemos acceptin aquesta humil reflexió d'un estudiós de la ultradreta)

El primer personatge polític que va començar a utilitzar a l'Estat espanyol el terme "casta política" a finals de l'any 2008, va ser Josep Anglada -president de la xenofòba i populista, Plataforma X Catalunya- de manera pejorativa per desqualificar a la resta de forces polítiques. Ho utilitzava en els seus escrits, comunicats de premsa i intervencions al Ple de l'ajuntament de Vic, on PxC havia passat a les eleccions municipals de 2007 d'un a quatre regidors, sent la segona força de Vic, i s'havia format un govern de concentració o de cordó sanitaria front PxC, format per CiU, PSC, ERC i ICV-Esquerra Unida. Així per Anglada els altres eren "la casta" independentista, nacionalista o espanyolista, de dretes o d'esquerres, que s'unia contra ell. Un any més tard, el 2009, el periodista Daniel Montero publica el llibre "La Casta, el chollo de ser político en España", que és la versió espanyola del publicat poc abans a Itàlia "La casta. Così i politici italiani sono diventati intoccabili, per dos periodistes del Corriere de la Sera.  

Quan el gener de 2010 l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, anuncia que denunciarà a la policia els  estrangers sense papers empadronats a la ciutat per tal que siguin expulsats, i que negarà el padró als sense papers que arribin a Vic -proposta de la que després l'alcalde s'haurà de desdir-, Anglada agafa una gran notorietat mediàtica. 

De només sortir al Canal Català, esdevé el convidat políticament incorrecte de molts programes de TV d'àmbit estatal: Intereconomía, Tele5, Antena 3, la Sexta, etc.. on el seu discurs contra la casta "política podrida" té molt ressó i és adoptat per altres social-populistes demagogs anti Zapatero i anti-PP com el periodista d'Intereconomía ,Enrique de Diego, que legalitza l'efímera Plataforma de la Las Clases Medias. I serà Enrique de Diego qui editarà el libre signat per Anglada (però presumptament escrit per un exsocialista andalús empipat amb la Junta de Andalucía) "Sin mordazas y sin velos". A la presentació del qual a Madrid, Anglada, De Diego i el president de Manos Limpias, Miguel Bernad, carregaran contra "la casta política"

Llavors, a la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 2010, Anglada sacseja aquest terme "casta política podrida" per criticar a la Catalunya de CiU i Jordi Pujol, i a la del tripartit de Montilla

En aquell moment Pablo Iglesias encara no havia fet el salt mediàtic, era professor interí de ciència política, encara no havia entrat com assessor d'Izquierda Unida, i comença a dirigir i presentar el programa La Tuerka a TeleK.

Anglada, De Diego, i M Bernad (Manos Limpias) a la presentació a Madrid de "Sin mordazas y sin velos" el 2010 en la que Anglada, De Diego, i M Bernad (Manos Limpias) carreguen contra la "casta política podrida"

Pel que fa a l'eslogan que ha agafat recentment de "Frente a vuestro odio, nuestra sonrisa", és calcat a "Frente a vuestro odio, nuestra alegría" eslogan de l'ultra o identitari social-populista "Casal Tramuntana" obert a Barcelona el gener de 2012 que vol imitar el "Feixisme del Tercer Mileni" de la Casa Pound italiana, d'on sembla que van agafar l'eslogan.    

Membres del "socialpatriota", ultra o nacional-revolucionari Casal Tramuntana -alguns dels seus impulsors estan vinculats a PxC- amb l'eslogan del casal o centre social: "Frente a vuestro odio, nuestra alegria", tret, sembla del nofeixisme italià, el març de 2012.

Acte de Podemos a Barcelona amb l'eslogan "Su odio, nuestra sonrisa" de Pablo Iglesias, amb Gemma Ubasart

EL CABDILLISME DEL LÍDER QUE APEL·LA A "LA MASSA", LA BONA GENT. UNA ALTRA COINCIDÈNCIA AMB EL DISCURS DE LA ULTRADRETA

Una altra similitud de Podemos amb el discurs del neofeixisme actual -i els règims autoritaris del segle XX- és el cabdillisme del seu líder, front la partitocràcia. És un fet que hores d'ara -26 de desembre de 2014-, que al Registre de Partits del Ministeri de l'Interior continua constant com a símbol del partit Podemos, la cara del seu líder, opció que no fa cap altre partit d'àmbit estatal o autonòmic, però que podria recordar la omnipresència de la imatge del líder, cabdill o guia suprem  a certs règims passats o presents autoritaris, nacional-populistes o -des del meu punt de vista- amb certs dèficits democràtics.  
També sembla que hi ha coincidències amb el llenguatge de la ultradreta, que es defineix social-identitària, quan Iglesias diu que Podemos no és de dretes ni d'esquerres sinó transversal, donat que "el poder no té por a l'esquerra, té por a la gent", fent-se portaveu de "la gent". Un discurs amb semblances a la ultradreta quan, com el MSR, parla de convertir "la massa en poble" i s'apel·la sempre, com fa Anglada a "la bona gent" que està enganyada pels partits corruptes. Un discurs que fa ara Marine Le Pen quan es proclama la portaveu del poble o la líder que empodera, dóna el poder al poble, a les persones.

MÉS QUE DANYS COL·LATERALS, publico aquest article al Punt Avui sobre la intervenció a Síria

Xavier Rius, 29/08/2013 

Tot fa pensar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Consell de Seguretat assumeixi les seves responsabilitats s'aturarà uns dies l'atac. Semblava temerari que el president Obama, amb el suport de París i Londres, ordenés bombardejar sense esperar que el Consell de Seguretat intenti aprovar una resolució i que els inspectors de l'ONU tornin. Per més que Obama sigui presoner de les seves paraules –va advertir Al-Assad que la utilització d'armes químiques era ultrapassar una línia vermella, fet que obligaria a actuar–, l'operació té molts riscos i pot no aconseguir el que pretén. I és que el problema de fons, més enllà de la seva cobertura legal i que es plantegi a priori com uns bombardejos de només uns dies, és també la poca claredat del seu objectiu. No es vol enderrocar el règim, sinó debilitar-lo. Però si recordem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tampoc no es volia un canvi de règim, sinó que Milosevic acceptés el que havia rebutjat a les negociacions, aquest va costar deu setmanes de bombardejos.

Al-Assad estava començant a guanyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hezbol·là per recuperar Homs i la carretera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favorable i amb els inspectors de l'ONU a Damasc hagi utilitzat armes químiques. Acció que algunes fonts consideren que es va fer per un error en el comandament sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els propis rebels els qui les van usar contra la població per aconseguir una intervenció estrangera. Massa mentides va dir la intel·ligència nord-americana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se precipitadament a una acció sense intentar esbrinar què va passar, per més que difícilment es pugui demostrar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebutjar negociar fa dos anys, i ha generat una espiral d'odi de la qual la minoria alauita no en sortirà ben parada, cosa que fa difícil la via negociada que desitja la comunitat internacional. Els adversaris contra els qui lluita estan dividits i alguns tenen lligams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anunciats amb anterioritat canviïn la situació. Segur que està amagant tropes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Teheran. Però, en canvi, l'atac sí que pot provocar greus conseqüències a la regió.

No comparteixo les teories conspiratives sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'autoria de l'atac químic. Però és evident que si Hezbol·là respon atacant Israel i tota la regió s'encén, implicant l'Iran, seria un escenari perfecte per a aquells falcons del govern israelià que desitgen bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. I Obama hauria caigut en la seva pròpia trampa.

Clica per llegir al Punt Avui

 

  Amb fotos de "màrtirs" d'Hezbol·là

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ

                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.

En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses

Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.

La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.

No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .

Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear

Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.

I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.

Xavier Rius, periodista

 

           ESPERANT EL MESSIES

Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?

      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.

L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.

Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.

Xavier Rius

Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             

                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003