Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

                        

TORNAR A PÈRSIA AL SEU LLOC, publico al Punt Avui sobre l'acord nuclear

 Xavier Rius, El Punt Avui, 15 de juliol de 2015

L'acord aconseguit entre les cinc potències, Alemanya i la Unió Europea amb Teheran, que permetrà l'aixecament de les sancions a canvi de garantir que l'Iran no pugui desenvolupar la tecnologia ni el combustible per fabricar la bomba atòmica durant deu anys, significa retornar a un ordre natural la regió. Un ordre que regia des de fa milers d'anys en el qual els perses tenien, per mèrits propis, el paper de potència. I si no es permetia a la potència històrica de la regió ocupar el seu lloc, qualsevol estratègia per combatre Estat Islàmic, que pretén convertir-se en la nova i única potència, trencar les fronteres, implantar un califat, i desestabilitzar amb atemptats tot el món, hauria acabat fracassant.

El que estava en joc darrere de les negociacions de l'acord, ara ja no era només evitar que l'Iran aconseguís com Corea del Nord o el Pakistan obtenir la bomba. Ni únicament la necessitat del règim iranià de posar fi a unes sancions que ofeguen la seva economia i generen un malestar que podria desembocar en protestes difícils de controlar pels aiatol·làs. L'element més determinat és la necessitat que l'Iran, els Estats Units i Europa vagin plegats en la lluita contra Estat Islàmic. Una organització que lluita amb la mateixa intensitat contra els musulmans xiïtes que contra els països occidentals i el seus interessos. I les pressions d'Israel o l'Aràbia Saudita per evitar aquest acord, donat que aquests dos desitjaven continuar sent les dues úniques potencies econòmiques i militars de la regió, han quedat en un segon terme davant la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin plegats contra els soldats del nou califat.

Potser el principal èxit militar del Daesh o Estat Islàmic ha estat la destrucció de les fronteres de Síria i l'Iraq, creant el seu “estat”. Un estat trenca les línies artificials dibuixades per França i el Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial, pels acords de Sykes-Picot, dels quals van sorgir l'Iraq, Jordània, Síria i el Líban. I l'Iran, que no és cap estat de nova creació inventat des de fora, hereu d'un Imperi Persa que, quan la resta de regió era només una amalgama de tribus i clans enfrontats era ja un estat cohesionat, assistia ara constret per les sancions a la creació d'un nou escenari. Un escenari que posava en perill la seva existència amb l'expansió d'un califat sunnita que no només vol eliminar els xiïtes de l'Iraq, sinó que també vol aniquilar per apòstates tots els xiïtes i les altres ètnies, cultures i religions que conviuen des de sempre a l'Iran.

Podem especular si l'acord s'hauria aconseguit si no hi hagués hagut la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin junts contra Estat Islàmic. També és important tenir com a aliat l'Iran de cara a controlar un conflicte molt més complex com és el de Síria, donat que, si bé a hores d'ara és impensable que els Estats Units, Europa i la ONU puguin propiciar un acostament al règim de Baixar al-Assad, unes bones relacions amb l'Iran, aliat de Damasc, són imprescindibles per evitar que la situació empitjori. I és que la situació d'avui és totalment diferent de la del 1979, quan la defensa dels Estats Units del sanguinari xa Reza Pahlevi va fer de Washington i Teheran enemics que semblaven irreconciliables.

Llegir al Punt Avui