Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

                        

Netanyahu i els que esperen el Messies no tenen res a perdre. Analitzo al Triangle atac d'Israel a l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 14 de juny de 2025

Dilluns s’havia de celebrar a Masqat, la capital d’Oman la sisena ronda de negociacions entre els Estats Units i l’Iran per refer l’acord nuclear. Un acord signat el 2016 amb Obama i que Trump va trencar el 2018, que establia que Teheran reduiria la seva capacitat d’enriquir urani i renunciaria a fabricar l’arma nuclear a canvi de la retirada de les sancions. Nou acord que Israel ha dinamitat amb l’atac de divendres a instal·lacions nuclears i contra la vida de caps de l’exèrcit, científics i de la Guàrdia Revolucionaria, que ha estat respost 24 hores més tard amb una pluja de míssils cap a Israel que ha provocat tres morts i nombrosos ferits.

Netanyahu, que necessita la guerra total per continuar en el poder ha derrotat o debilitat aquest últim any els aliats del règim dels aiatol·làs a Gaza, el Líban, Iemen, l’Iraq i Síria, se sent fort, i no ha escoltat les peticions del mateix Donald Trump, que certament ara desitja l’acord amb l’Iran i vol evitar una escalada total a la regió que també rebutja Aràbia Saudita, Jordània i Egipte. Però Netanyahu té el suport de bona part de la societat israeliana que, perdent la més mínima capacitat humana d’empatitzar, camina desbocada per aconseguir el que s’anomena el Gran Israel o morir en l’intent.

Amb l’esquerra desapareguda, i els partits àrab israelians desacreditats, la Kenésset o parlament israelià continua donat suport a Netanyahu malgrat la seva gestió genocida de destrucció total de Gaza amb el cost de no recuperar amb vida la major part d’ostatges i haver arrasat tota la franja provocants uns danys materials que algú haurà de pagar i reconstruir en no haver aconseguit la deportació cap Egipte de dos milions de persones.

Tres son el sectors que donen suport a la política de guerra total de Netanyahu. Un és el de partits racistes d’extrema dreta, com el que lidera Itamar Ben-Gvir, que creu que els àrabs només tenen dues opcions, marxar o morir. Alguns d’aquests viuen a les colònies de Cisjordània i els colons, siguin o no religiosos, creuen que ara és el moment d’expulsar els palestins de Cisjordània i també de Gaza als que no consideren persones amb cap mena de drets. La Judea i Samaria bíblica i el Gran Israel és, per la voluntat de Jahvé, la terra dels jueus i ara és l’hora de recuperar-la al complert. I un tercer sector, que molts també viuen a les colònies o assentaments, és el dels ultrareligiosos que no fan el servei militar ni lluiten a l’exèrcit, ni tampoc treballen, i a sou de l’estat es dediquen a estudiar les escriptures i a pregar per que es faci efectiva ja la vinguda del Messies que s’està demorant massa. Segons algunes corrents judaiques aquesta vinguda del Messies es produirà en un moment de forta violència i confrontació i serà seguida pel Judici Final i la fi per a tots de la vida terrenal.

O sigui que la guerra total i l’argamedon nuclear no els espanta, tot el contrari. I si el govern de Netanyahu ha estat a punt de caure diverses vegades aquest últim any no ha sigut per discrepàncies amb la seva gestió dels ostatges i de la guerra a Gaza o el Líban, sinó per intentar abolir l’exempció de fer el servei militar i de treballar dels ultrareligiosos. Sí que hi ha ciutadans polítics i militars que creuen que Netanyahu aboca Israel a la catàstrofe però cada cop són més minoritaris. I, mentrestant, qui dia passa, any empeny, Netanyahu s’allarga en el poder i demora els judicis que l’haurien de portar a la presó per corrupció.

Certament el règim iranià ha patit ara un cop molt fort, i té des de fa tres anys, després de la mort de la jove kurda, Mahsà Aminí, un front d’oposició interior, sobretot de dones i joves que no decau. Però bombardejant les ciutats i plantes nuclears i imposant més sancions, els opositors i les dones que rebutgen el vel, no surten reforçades ni fan més factible un canvi de règim des de dins. Recordem que també dins del xiisme hi ha un corrent ultraconservador, abraçat per part del aiatol·làs, que creu que l’imam ocult, molt semblant al Messies dels jueus, vindrà a portar la salvació al món després d’un període de forta confrontació. I per això dins del règim iranià hi ha a qui no espanta aquesta guerra total, fins i tot nuclear.

La qüestió serà veure si l’Iran té capacitat o no per continuar atacant amb míssils Israel. Israel, sense el suport dels Estats Units, no pot destruir totalment el programa nuclear, ja que moltes instal·lacions són en búnquers sota terra. Però ningú no sap si Trump, potser ni ell mateix, intentarà de veritat que Netanyahu accepti aturar les hostilitats a canvi de signar l’acord nuclear. Unes hostilitats que si continuen poden portar tot el Pròxim Orient a un escenari de guerra desconegut en el que l’únic que hi sortirà guanyant serà Netanyahu.

El lunes se iba a celebrar en Masqat, la capital de Omán la sexta ronda de negociaciones entre Estados Unidos e Irán para rehacer el acuerdo nuclear. Un acuerdo firmado en 2016 con Obama y que Trump rompió en 2018, que establecía que Teherán reduciría su capacidad de enriquecer uranio y renunciaría a fabricar el arma nuclear a cambio de la retirada de las sanciones. Nuevo acuerdo que Israel ha dinamitado con el ataque del viernes a instalaciones nucleares y contra la vida de jefes del ejército, científicos y de la Guardia Revolucionaria, que ha sido respondido 24 horas más tarde con una lluvia de misiles hacia Israel que ha provocado tres muertos y numerosos heridos.

Netanyahu, que necesita la guerra total para continuar en el poder ha derrotado o debilitado este último año a los aliados del régimen de los ayatolás en Gaza, el Líbano, Yemen, Irak y Siria, se siente fuerte, y no ha escuchado las peticiones del propio Donald Trump, que ciertamente ahora desea el acuerdo con Irán y quiere evitar una escalada total en la región que también rechaza Arabia Saudita, Jordania y Egipto. Pero Netanyahu tiene el apoyo de buena parte de la sociedad israelí que, perdiendo la más mínima capacidad humana de empatizar, camina desbocada para conseguir lo que se llama el Gran Israel o morir en el intento.

Con la izquierda desaparecida, y los partidos árabe israelíes desacreditados, la Kenésset o parlamento israelí continúa apoyando a Netanyahu a pesar de su gestión genocida de destrucción total de Gaza con el coste de no recuperar con vida la mayor parte de rehenes y haber arrasado toda la franja provocando unos daños materiales que alguien tendrá que pagar y reconstruir al no haber conseguido la deportación hacia Egipto de dos millones de personas.

Tres son los sectores que apoyan la política de guerra total de Netanyahu. Uno es el de partidos racistas de extrema derecha, como el que lidera Itamar Ben-Gvir, que cree que los árabes solo tienen dos opciones, marcharse o morir. Algunos de ellos viven en las colonias de Cisjordania y los colonos, sean o no religiosos, creen que ahora es el momento de expulsar a los palestinos de Cisjordania y también de Gaza a los que no consideran personas con ningún tipo de derechos. Judea y Samaria y el Gran Israel es, por la voluntad de Jahvé, la tierra de los judíos y ahora es la hora de recuperarla al completo. Y un tercer sector, que muchos también viven en las colonias o asentamientos, es el de los ultrarreligiosos que no hacen el servicio militar ni luchan en el ejército, ni tampoco trabajan, y a sueldo del estado se dedican a estudiar las escrituras y a pelear para que se haga efectiva ya la venida del Mesías que se está demorando demasiado. Según algunas corrientes judaicas esta venida del Mesías se producirá en un momento de fuerte violencia y confrontación y será seguida por el Juicio Final y el fin para todos de la vida terrenal.

O sea que la guerra total y el argamedon nuclear no les espanta, todo lo contrario. Y si el gobierno de Netanyahu ha estado a punto de caer varias veces este último año no ha sido por discrepancias con su gestión de los rehenes y de la guerra en Gaza o el Líbano, sino por intentar abolir la exención de hacer el servicio militar y de trabajar de los ultrarreligiosos. Sí hay ciudadanos políticos y militares que creen que Netanyahu aboca a Israel a la catástrofe pero cada vez son más minoritarios. Y, mientras tanto, Netanyahu va trampeando la situación, se perpetúa en el poder y demora los juicios que deberían llevarlo a la cárcel por corrupción.

Ciertamente el régimen iraní ha sufrido ahora un golpe muy duro, y tiene desde hace tres años, tras la muerte de la joven kurda, Mahsà Aminí, un frente de oposición interior, sobre todo de mujeres y jóvenes que no decae. Pero bombardeando las ciudades y plantas nucleares e imponiendo más sanciones, los opositores y las mujeres que rechazan el velo, no salen reforzadas ni hacen más factible un cambio de régimen desde dentro. Recordemos que también dentro del chiismo hay una corriente ultraconservadora, abrazada por parte del ayatolás, que cree que el imán oculto, muy parecido al Mesías de los judíos, vendrá a traer la salvación al mundo después de un periodo de fuerte confrontación. Y por eso dentro del régimen iraní hay a quien no espanta esta guerra total, incluso nuclear.

La cuestión será ver si Irán tiene capacidad o no para seguir atacando con misiles a Israel. Israel, sin el apoyo de Estados Unidos, no puede destruir totalmente el programa nuclear, ya que muchas instalaciones están en búnkeres bajo tierra. Pero nadie sabe si Trump, quizá ni él mismo, intentará de verdad que Netanyahu acepte detener las hostilidades a cambio de firmar el acuerdo nuclear. Unas hostilidades que si continúan pueden llevar a todo Próximo Oriente a un escenario de guerra desconocido en el que el único que saldrá ganando será Netanyahu.

Leer en castellano en El Triangle

 

Israel, quan el maltractat esdevé maltractador i reprodueix el que va patir. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 28 d'octubre de 2023 

És una lamentable evidència que molts dels maltractadors van ser nens o nenes, nois o noies maltractats en la seva infància o joventut. Sovint maltractats que no superen les ferides mentals i psicològiques provocades pel maltractament i l’abús patit en el passat, perden la capacitat d’empatitzar amb l’altre, pensen que gairebé tothom està en contra d’ells, són incapaços d’entendre que en la vida molts cops tindran un no com a resposta, i igualen a aquells que els hi diuen que no amb els seu antic maltractador. Això passa amb les persones i de vegades també els pobles, nacions i col·lectius humans. Els serbis que van ser víctimes de persecucions i matances generalitzades en la Primera i Segona Guerra Mundial, van esdevenir botxins i genocides els anys noranta en les guerres de desmembrament de l’antiga Iugoslàvia. No tots els serbis evidentment, ni tots els líders polítics o militars serbis. Recordem que l’exèrcit bosnià que defensava la Sarajevo multiètnica durant el setge fa trenta anys, estava comandat pel general Jovan Divjak, serbi de Belgrad. Però un servidor que va estar moltes vegades els anys noranta a Bòsnia o Kosovo, quan preguntava a un soldat, milicià o un simple ciutadà que era en el bàndol agressor, em negaven que ells fossin agressors, culpaven als bosnians o als albanokosovars de les seves desgràcies i apel·laven al que els havia passat als seus avis a la Primera o Segona Guerra Mundial o fins i tot als seus avantpassats feia sis segles a la batalla de Kosovo contra els turcs. Justificaven els seus crims, que minimitzaven, perquè per ells eren la resposta lògica al que havia passat feia cinquanta o sis-cents anys

Més complexa és la situació en el conflicte que arrossega Israel i Palestina des de fa 75 anys, des de la creació per part de l’ONU de l’estat jueu en el context del justificat sentiment de culpa d’Europa per l’Holocaust, però entès pels supervivents de l’Holocaust com la recuperació de la  pàtria perduda feia dos mil anys. Part del sionisme estava convençut que sent un poble sense terra, recuperaven una terra que aquest període interí de dos mil anys, havia estat un terra sense poble, gairebé deshabitada, ocupada transitòriament per algunes tribus de pastors àrabs.

Més enllà de reconèixer l’engany que van patir els palestins quan els estats islàmics i musulmans els van animar a rebutjar el pla de partició de Palestina que donava la meitat del territori a Israel i l’altra meitat al futur estat palestí, els palestins han estat experts, entre el tot o res, en perdre totes les oportunitats. I gran part de la societat israeliana, convençuda que tornaven a casa seva, ha desitjat un Israel que anés des del riu Jordà al mar, quedant-se un nombre limitats d’àrabs com a mà d’obra, fent marxar a Egipte o Jordània als milions de palestins. Parts dels ultrareligiosos i sobretot els sis-cents mil colons que ocupen els assentaments de Cisjordània així ho creuen. Aràbia Saudita, pàtria de l’islamisme i guardiana de les dues ciutats més sagrades pels musulmans, Medina i La Meca, amb el reconeixement de l’estat d’Israel que ocupa la tercera ciutat sagrada, Jerusalem, cometia l´última traïció que els estat àrabs feien els palestins. Aturar aquest reconeixement d’Israel que preparava Aràbia Saudita va ser un dels motius de l’atac de fa tres setmanes perpetrat des de Gaza per Hamàs i la Yihad Islàmica. Atac fet en el cinquantè aniversari de la Guerra del Yom Kippur que va demostrar llavors que Israel era vulnerable si els estats veïns s’unien contra ell. Però aquesta vegada qui traspassava les fronteres d’Israel i matava soldats i civils no eren exèrcits d’uns països veïns amb qui es pot negociar, sinó palestins sense estat reclosos al gueto de Gaza que els murs i la vigilància electrònica no van poder aturar.

Es compleixen tres setmanes d’aquell atac i sembla que Netanyahu ha fracassat en el seu intent d’aprofitar-lo per provocar una nova Nakba i fer marxar als dos milions llargs de palestins de Gaza cap a Egipte, confiant que un cop establerts allà la comunitat internacional s’encarregaria de la seva subsistència i assistència. I Netanyahu que fa un mes motivava manifestacions massives contra ell per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder i la seva reforma judicial, ara gràcies a aquesta guerra ha aconseguit reafirmar-se amb un nou “qui dia passa any empeny” com diem els catalans i aconsegueix el seu objectiu de continuar intocable en el poder. I davant les reflexions del Secretari General de l’ONU, Antonio Guterres, afirmant que aquestes accions condemnables de Hamàs no surten del no res, sinó que són fruit de dècades d’ocupació, Israel, incapaç d’empatitzar, com el maltractat que esdevé maltractador, ha respost anunciant que negaria el visats als treballadors de l’ONU. Amb la mateixa ira ha respost Israel davant de la resolució de divendres de l’Assemblea General de l’ONU que demana un alto el foc i l’alliberament dels ostatges. Uns ostatges que per primera vegada no semblen la prioritat d’Israel ja que si continua aquesta devastació de Gaza la majoria probablement moriran pel seu propi foc amic. I per acabar, una última reflexió. Més enllà dels milers de morts i ferits, si esdevé una nova batalla de Stalingrad o senzillament una devastació i ensorrament total com el del gueto de Varsòvia —repetint els patrons!—, es destrueix Gaza i s’acaba amb els líders de Hamàs i també les persones vinculades a Hamàs, funcionaris i policies, que gestionen administrativament el territori, qui es farà càrrec de l’administració i governabilitat del territori i la seva gent? Recordem que de la dissolució de l’estat iraquià que va fer George Bush fill l’any 2003, d’aquell buit va sorgir l’Estat Islàmic. I encara que Netanyahu diu aquest dies que Hamàs és com l’Estat Islàmic, això és totalment fals, encara que incomprensiblement molts líders occidentals, quan els hi diu aquesta barbaritat no l’esmenen

Llegir al Triangkle en català. 

 

    

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 28 de octubre de 2023

Es una lamentable evidencia que muchos de los maltratadores fueron niños o niñas, chicos o chicas maltratados en su infancia o juventud. A menudo maltratados que no superan las heridas mentales y psicológicas provocadas por el maltrato y el abuso sufrido en el pasado, pierden la capacidad de empatizar con el otro, piensan que casi todo el mundo está en contra de ellos, son incapaces de entender que en la vida muy a menudo tendrán un no como respuesta, e igualan a aquellos que les dicen que no con su antiguo maltratador. Esto ocurre con las personas y a veces también con los pueblos, las naciones y colectivos humanos. Los serbios que fueron víctimas de persecuciones y matanzas generalizadas en la Primera y Segunda Guerra Mundial, se convirtieron en verdugos y genocidas en los años noventa en las guerras de división de la antigua Yugoslavia. No lo fueron todos los serbios evidentemente, ni todos los líderes políticos o militares serbios. Recordemos que el ejército bosnio que defendía la Sarajevo multiétnica durante el asedio hace treinta años, estaba dirigido por el general Jovan Divjak, serbio de Belgrado. Pero un servidor que estuvo muchas veces en los años noventa en Bosnia o Kosovo, cuando preguntaba a un soldado, miliciano o un simple ciudadano que estaba en el bando agresor, éste me negaba que ellos fueran agresores, culpaban a los bosnios o a los albanokosovares de sus desgracias y apelaban a lo que les había pasado a sus abuelos en la Primera o Segunda Guerra Mundial o incluso a sus antepasados hacía seis siglos en la batalla de Kosovo contra los turcos. Justificaban sus crímenes, que minimizaban, ya que para ellos eran la respuesta lógica a lo ocurrido hacía cincuenta o seiscientos años

Más compleja es la situación en el conflicto que arrastra Israel y Palestina desde hace 75 años, desde la creación por parte de la ONU del estado judío en el contexto del justificado sentimiento de culpa de Europa por el Holocausto, pero entendido por los supervivientes del Holocausto como la recuperación de la patria perdida hacía dos mil años. Parte del sionismo estaba convencido de que siendo ellos un pueblo sin tierra, recuperaban una tierra que ese período interino de dos mil años, había sido una tierra sin pueblo, casi deshabitada, ocupada transitoriamente por algunas tribus de pastores árabes.

Más allá de reconocer el engaño que sufrieron los palestinos cuando los estados islámicos y musulmanes les animaron a rechazar el plan de partición de Palestina que daba la mitad del territorio a Israel y la otra mitad al futuro estado palestino, los palestinos han sido expertos, en el entre todo o nada, en perder todas las oportunidades. Y gran parte de la sociedad israelí, convencida de que volvían a su casa, ha deseado un Israel que abarcara desde el río Jordán al mar, quedándose un número limitado de árabes como mano de obra, haciendo marchar a Egipto o Jordania a los millones de palestinos. Parte de los ultrarreligiosos y sobre todo los seiscientos mil colonos que ocupan los asentamientos de Cisjordania así lo creen. Arabia Saudita, patria del islamismo y guardiana de las dos ciudades más sagradas del islam, Medina y La Meca, con el reconocimiento del estado de Israel que ocupa la tercera ciudad sagrada, Jerusalén, cometía la última traición que los estados árabes hacían a los palestinos. Detener ese reconocimiento de Israel que preparaba Arabia Saudí fue uno de los motivos del ataque de hace tres semanas perpetrado desde Gaza por Hamás y la Yihad Islámica. Ataque cometido en el cincuenta aniversario de la Guerra del Yom Kippur que demostró entonces que Israel era vulnerable si los estados vecinos se unían contra el estado judío. Pero esta vez quien traspasaba las fronteras de Israel y mataba a soldados y civiles no eran ejércitos de unos países vecinos con los que se puede negociar, sino palestinos sin estado recluidos en el gueto de Gaza que los muros y la vigilancia electrónica no pudo detener.

Se cumplen tres semanas de ese ataque y parece que Netanyahu ha fracasado en su intento de aprovecharlo para provocar una nueva Nakba y hacer marchar a los dos millones largos de palestinos de Gaza hacia Egipto, confiando en que una vez establecidos allí la comunidad internacional se encargaría de su subsistencia y asistencia. Y Netanyahu que hace un mes motivaba manifestaciones masivas contra él por su voluntad de perpetuarse en el poder y su reforma judicial, ahora gracias a esta guerra ha logrado reafirmarse con un nuevo “qui dia passa, any empeny” como decimos los catalanes y logra su objetivo de continuar intocable en el poder. Y ante las reflexiones del Secretario General de la ONU, Antonio Guterres, afirmando que estas acciones condenables de Hamás no salen de la nada, sino que son fruto de décadas de ocupación, Israel, incapaz de empatizar, como el maltratado que se convierte en maltratador, respondió anunciando que negaría los visados de entrada a los trabajadores y diplomáticos de la ONU. Con la misma ira respondió Israel ante la resolución del viernes de la Asamblea General de la ONU que pide un alto el fuego y la liberación de los rehenes. Unos rehenes que por primera vez no parecen la prioridad de Israel ya que de continuar esta devastación de Gaza la mayoría probablemente morirán por su propio fuego amigo. Y para terminar, una última reflexión. Más allá de los miles de muertos y heridos, si se convierte en una nueva batalla de Stalingrado o sencillamente una devastación y derrumbe total como el del gueto de Varsovia -¡repitiendo los patrones!-, se destruye Gaza y se acaba con los líderes de Hamás y también las personas vinculadas a Hamás, funcionarios y policías que gestionan administrativamente el territorio, ¿quién se hará cargo de la administración y gobernabilidad del territorio y sus gentes? Recordemos que tras la disolución del estado iraquí que hizo George Bush hijo en 2003, de ese vacío surgió el Estado Islámico. Y aunque Netanyahu dice estos días que Hamás es como el Estado Islámico, esto es totalmente falso, aunque incomprensiblemente muchos líderes occidentales, cuando les dice esa barbaridad no la enmiendan.

 Leer en castellano en El Triangle

Netanyahu sempre guanya. Analitzo al Punt Avui com el primer ministre israelià ha provocat l'escalada bèl·lica com uns estratègia per continuar amb la seva reforma judicial que li donarà impunitat

  

                                                      

El Punt Avui, diumenge 9 d'abril de 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

Fa 12 dies, quan el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, després de setmanes de protestes multitudinàries als carrers contra la reforma judicial que li ha de garantir immunitat enfront les causes judicials que pesen sobre ell i que eliminava la separació de poders, va anunciar que ajornava la tramitació de l’esmentada reforma fins després de la Pasqua jueva, els crítics amb Netanyahu es preguntaven quin seria el seu pròxim moviment per aconseguir el seu objectiu de perpetuar-se en el poder i evitar unes probables condemnes de presó. Interessos personals que han provocat una situació d’inestabilitat al país amb cinc convocatòries electorals des del 2019.

De les últimes eleccions, les del novembre, va sortir un govern presidit per Netanyahu amb suport dels colons radicals que volen més i més assentaments i deportar no se sap a on els palestins de Cisjordània i Jerusalem. I també dels ultraortodoxos que demanen més privilegis i ni fan el servei militar ni han de treballar, concentrats en l’estudi de la Torà i la pregària, esperant la vinguda d’un Messies que, segon alguns corrents del judaisme, es produirà després d’un període apocalíptic.

Potser no es pot qualificar el moment actual d’Israel d’apocalíptic, però viu la situació d’inestabilitat, pel que fa a la seguretat, més gran dels últims anys. Atacs amb coets des del Líban, als quals Israel respon atacant amb míssils i avions el país veí, que pateix l’escala bèl·lica més intensa des del 2006. Llançament de coets des de Gaza cap a Israel i represàlies israelianes bombardejant la franja. El Jerusalem Est i Cisjordània incendiats per protestes, i atemptats mortals fins i tot a Tel-Aviv, ciutat habitualment absent del conflicte palestí. Tempesta perfecta que va esclatar després de les dues incursions de les forces de seguretat israelianes de dijous en ple ramadà a l’Esplanada de les Mesquites, i l’assalt de la mesquita d’Al-Aqsa, tercer lloc sagrat dels musulmans.

Netanyahu va paralitzar transitòriament la reforma judicial, no només per la pressió del carrer, sinó també de caps de l’exèrcit i dels serveis de seguretat i intel·ligència que advertien que el país estava a punt de trencar-se i que molts militars i policies podrien negar-se a obeir. Una reforma judicial que anava acompanyada de concessions que no han estat aturades als sectors més radicals de l’actual gabinet, com ara el del líder de l’ultradretà Partit Sionista Religiós, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que ha creat una nova guàrdia nacional, formada per militants ultradretans i colons que tindran immunitat per disparar foc real als palestins quan protestin, sigui contra l’expulsió de les seves terres, sigui contra actuacions de les forces de seguretat, l’exèrcit o aquesta mateixa milícia. Fa dues setmanes les gotes que van fer vessar el got, forçant Netanyahu a ajornar les seves reformes, van ser la crítica del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments. Ara tots plegats obeeixen Netanyahu, que continua sortint-se amb la seva.

                   

DESPRÉS DE NETANYAHU. Escric al Punt Avui. Recuperar els àrabs d’Israel que van sortir al carrer en solidaritat amb Gaza, serà un dels reptes del govern, que se sosté gràcies al vots de 4 diputats àrabs

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dimecres 16 de juny de 2021 

Gràcies al pacte de vuit partits que van des de la dreta fins als centristes, laboristes i fins i tot quatre diputats àrabs de Ra’am, liderats per l’islamista Mansour Abbas, Israel evita, després de quatre eleccions fallides, una nova repetició electoral. Així posa punt final al regnat de Benjamin Netanyahu, després de presidir el govern ininterrompudament des del 2009 i haver-lo ocupat també del 1996 al 1999, sent el mandatari que més anys ha liderat el país, superant el fundador Ben-Gurion. Un pacte que ha investit primer ministre el líder del dretà Yamina, Naftali Bennet, amb 60 vots a favor, 59 en contra i una abstenció, el qual haurà de deixar el càrrec d’aquí a dos anys per traspassar el lideratge de l’executiu al centrista laic, Yair Lapid, de Yesh Atid, veritable artífex de l’acord. Però l’acord és fràgil, no només per la disparitat ideològica dels vuit partits, sinó sobretot perquè té només un vot més que els partits que hi ha a l’oposició.

Netanyahu feia més de dos anys que maniobrava, amb eleccions i investidures fallides, per mantenir-se en el poder i evitar ser jutjat per les causes obertes contra ell per corrupció. I tot i que després de la votació que va investir Bennet va afirmar que ell tornarà a governar, un cop desposseït de la immunitat que li donava el càrrec, sembla impensable que es deslliuri de les condemnes de presó i inhabilitació. I és que l’estat d’Israel, a la vegada que acostumen a quedar impunes la majoria d’abusos i crims contra la població palestina, és extremadament garantista a l’hora de combatre la corrupció. I al sistema judicial no li tremola el pols a l’hora d’empresonar els màxims dirigents del país. Així, l’exprimer ministre Ehud Olmert va ingressar a la presó fa cinc anys, on va estar reclòs 487 dies, condemnat per corrupció. I l’expresident del país, Moshe Katzav, va entrar a la presó el 2011 per una condemna de set anys per violació i assetjament sexual.

Tenir govern i evitar unes cinquenes eleccions en l’escenari de crisi postpandèmia i girar full del mandat de Netanyahu podien ser raons per al pacte. Però el nou executiu liderat pel tàndem Bennet-Lapid haurà de decidir si, posant-se en contra la comunitat internacional, ara que ja no té el suport del Donald Trump, continuarà o no expandint les colònies jueves a Cisjordània i expulsant més palestins de les seves cases de Jerusalem. I També haurà de decidir com gestiona la treva amb Hamas, al qual, malgrat la superioritat militar d’Israel, no va poder derrotar en la crisi dels míssils de fa un mes; una crisi que va tenir com a novetat que ciutadans àrabs de nacionalitat israeliana, a qui Netanyahu amb la llei de ciutadania havia convertit en ciutadans de segona, sortissin al carrer en solidaritat amb Gaza, s’enfrontessin amb la policia i es produïssin linxaments d’àrabs i jueus. Aquest serà, d’entrada, amb la crisi pot-Covid, el repte més important. Evitar que el àrabs israelians donin l’esquena a Israel, i encara més quan el govern se sosté gràcies a diputats àrabs.

                      

NETANYAHU NO PERD RES. El primer ministre es beneficia de l'esclat del conflicte que s'ha escapat de les mans, sumant-se els àrabs israelians a les protestes, per evitar ser jutjat i perpetuar-se en el poder. Ho explico al Punt Avui

 Xavier Rius Sant, Periodista

 El Punt Avui, divendres 14 de maig de 2021

Que dilluns coincidís una de les últimes nits dels ramadà, que per als musulmans tenen una significació especial per pregar a l’Esplanada de les Mesquites i trobar-se després palestins residents a Jerusalem amb àrabs de ciutadania israeliana a la Porta de Damasc, amb el 10 de maig, data anomenada per grups jueus com el Dia de Jerusalem, en què fan una marxa que commemora la conquesta de la Ciutat Vella de Jerusalem, era només una inflamable coincidència en la cruïlla de religions i calendaris que és Jerusalem. Però la permissivitat de les autoritats amb la marxa que volia entrar al lloc sagrat del musulmans, la tensió que hi havia per la decisió de desallotjar famílies palestines de les seves cases al barri de Sheik Jarrah i la designació per part del president d’Israel del centrista Yair Lapid per que intentés aconseguir una majoria per fer govern, després d’un nou fracàs de Benjamin Netanyahu, podia fer pensar que Netanyahu preferia un nou esclat de violència per mantenir-se en el poder.

En totes les sumes possibles per formar una majoria després de les quatre eleccions celebrades els últims dos anys, eren decisius els diputats àrabs de la Kenésset. Després de les eleccions del passat 23 de març, els quatre diputats de Mansour Abbas, que es va presentar al marge de Llista Conjunta àrab, semblava que volien afegir-se a una coalició de govern conservadora encapçalada per Netanyahu, perquè comparteixen valors morals amb els partits jueus ortodoxes. En canvi, els sis diputats àrabs de la Llista Conjunta eren decisius per a un possible govern alternatiu a Netanyahu, cosa improbable en l’escenari actual. Si Netanyahu és desallotjat del govern perdrà les prerrogatives que el protegeixen contra el setge judicial per les causes per corrupció que pesen sobre ell. Per això, evitar que el Lapid pogués fer govern i anar a unes cinquenes eleccions, en un escenari de tensió amb els palestins, era la sortida més fàcil.

El problema és que, tal com ha evolucionat en cinc dies la violència que va començar per l’actuació policial a la Porta de Damasc i l’Esplanada de les Mesquites, s’aboca tant Israel com els palestins a un escenari desconegut que causarà molts de morts, no ajudarà a resoldre el conflicte i canviarà en part les tornes o el resultat habitual dels enfrontaments, atès que Hamas i la Gihad Islàmica han demostrat tenir capacitat per llançar 1.050 coets i míssils cap a les ciutats d’Israel en només 38 hores, quan en l’última crisis bèl·lica, la de 2014, aquests grups palestins només eren capaços de disparar un màxim de 150 coets per dia, la majoria dels quals eren interceptats per l’escut defensiu israelià. Ara, amb la potència de foc palestina, per més que se n’interceptin molts, les ciutats israelianes pateixen l’efecte del foc palestí i moren també civils israelians.

Israel, que ha respost bombardejant tota mena d’instal·lacions civils i militars de Gaza, sembla que portarà a terme una ofensiva terrestre amb tancs i tropes dins de la franja, que pot martiritzar de nou però no pot derrotar.

I, en aquest escenari, més enllà de debilitar l’Autoritat Nacional Palestina, que estava a punt de convocar unes necessàries eleccions que ja han estat ajornades, podria esclatar ara una nova intifada que, a diferència de les anteriors, no la protagonitzarien només joves palestins de la Cisjordània ocupada, sinó també àrabs de ciutadania israeliana, dins de les ciutats d’Israel, que aquesta setmana ja han sortit al carrer per enfrontar-se amb la policia i ciutadans jueus.

Llegir al Punt Avui

ISRAEL, ENROCAT DE NOU AMB NETANYAHU, Analitzo al Punt Avui les eleccions de dimarts a Israel

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dijous 25 de març de 2021

 Les eleccions celebrades dimarts a Israel, les quartes en dos anys, els resultats definitius de les quals trigaran uns dies, no sembla que puguin provocar que Benjamin Netanyahu hagi d’abandonar el càrrec de primer ministre que ocupa des de fa dotze anys. Un fet que li dona immunitat per evitar ser jutjat pels casos de corrupció pels quals és investigat. Ni els triomfs diplomàtics del reconeixement d’Israel pels Emirats Àrabs, Bahrain, Sudan i el Marroc, ni el trasllat de l’ambaixada dels EUA a Jerusalem, ni l’èxit de ser el primer país a vacunar la major part de la població recuperant una normalitat inimaginable a la resta del món, no ha evitat que Netanyahu baixés de 36 a 30 escons. Però molts més ha baixat el seu rival, Benny Gantz, de Blau i Blanc. Les quartes eleccions d’aquests dos anys d’inestabilitat s’han hagut de celebrar en fracassar l’acord de Netanyahu amb Gantz, segons el qual Gantz investia primer ministre Netanyahu, el qual al cap de dos anys deixaria el lideratge del govern, que seria assumit per Gantz. L’acord també establia que s’hauria de pactar i aprovar el pressupost abans de finals del 2020. En no aprovar-se, es van haver de convocar noves eleccions. I el votants de Gantz han vist com el seu vot a un candidat renovador només ha servit per eternitzar Netanyahu i evitar que hagi de retre comptes als tribunals.

Ara el partit emergent i renovador ha estat Yesh Atid, del periodista Yair Lapid, que ha obtingut 17 escons. Però perquè Lapid arribés als 61 de la majoria hauria d’aglutinar partits que tenen vets encreuats, com ara les dues llistes àrabs i el d’extrema dreta Yamina. Els ultradretans de Yamina sembla que el que volen es fer-se pregar per Netanyahu i aconseguir més poder i influència en el govern. Netanyahu, per arribar a la majoria, també necessitaria els cinc diputats de l’islamista Mansour Abbas, que es va escindir de la Llista Àrab Conjunta; una escissió que Netanyahu va provocar amb promeses en el sentit que, si li donaven suport i s’oblidaven de la qüestió palestina, els àrabs de les ciutats i els beduïns obtindrien ajuts directes per al seu dia a dia i facilitats d’àmbit religiós, com ara vols de baix cost per anar a fer el pelegrinatge a la Meca. Mansour Abbas ha aconseguit pels pèls cinc diputats, que podria perdre quan es completi el recompte amb el vot avançat de militars, personal diplomàtic, funcionaris essencials i malalts. I és que és evident que entre els soldats i els funcionaris no s’espera que l’islamista radical obtingui gaires vots, un fet que el podria deixar per sota del topall per entrar a la Knesset. Així doncs, dos són els escenaris més probables. Que Netanyahu torni a presidir el govern i s’escapi novament de la justícia o que s’hagin de repetir les eleccions. I les dues opcions beneficien Netanyahu, que, si veu que Yair Lapid té a prop aconseguir una majoria, prometrà el que calgui a qui sigui per continuar en el poder.

   

 

 

Trump sacrifica el Sàhara en favor d'Israel. Analitzo al Punt Avui el reconeixement fet per Trump de l'ocupació del Sàhara a canvi que el Marroc reconegui Israel

    .

 

 El Punt Avui, dilluns 14 de desembre

 Xavier Rius Sant, periodista

 

La història dirà, quan hi hagi perspectiva per jutjar-ho, si Donald Trump ha complert la seva promesa de fer més grans els Estats Units. Però del que no hi ha dubte és que ha donat més suports a l’expansió d’Israel a costa de l’annexió de territoris palestins. Desmarcant-se dels intents de resolució del conflicte palestí en el marc de l’anomenat Quartet, integrat pels Estats Units, Rússia, Nacions Unides i la Unió Europea, Trump va optar per la via unilateral. I amb el seu gendre, Jared Kushner, va reconèixer la sobirania israeliana a tot Jerusalem, traslladant-hi l’ambaixada que era a Tel Aviv. Fa uns mesos va aconseguir que els Emirats Àrabs i Bahrain reconeguessin Israel, trencant la política de la Lliga Àrab de no reconèixer Israel fins que no s’aconseguís un acord acceptat pels palestins. Ara, però, en un temps de descompte en què no s’acostumen a prendre decisions importants, Trump ha anunciat que reconeixia la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, a canvi que el Marroc reconegui l’estat Israel, cosa que Mohamed VI ha acceptat.

L’antiga província espanyola del Sàhara és un dels 17 territoris que l’ONU considera que estan pendents de descolonitzar. I després de l’alto el foc de 1991, l’ONU creà una missió militar i civil, la Minurso, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Va ser l’ex-secretari d’Estat dels Estats Units, el republicà James Baker, qui va negociar amb el líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, i el rei Hassan II, l’organització de la consulta. Baker, que va tenir un paper rellevant en les negociacions prèvies a la primera guerra de l’Iraq per fer fora Saddam de Kuwait, creia que s’havia de fer complir el dret internacional i deixar que el sahrauís decidissin si volien ser independents. S’acordà l’anomenat Pla Baker, que establia que votarien tant els sahrauís que eren als territoris ocupats pel Marroc, com els dels camps de refugiats de Tinduf, a Algèria. I es partiria del cens espanyol de l’any 1975, afegint-hi els fills que ja tinguessin 18 anys. Però el Marroc, en acostar-se la data del referèndum, exigí que poguessin votar també els colons marroquins assentats al Sàhara amb l’ocupació. El referèndum quedà ajornat, i al cap d’uns anys James Baker va fer una nova proposta, el Pla Baker II, que establia que es dotés el territori d’una autonomia especial amb el retorn dels 80.000 refugiats de Tinduf, i al cap de cinc anys fer un referèndum en què pogués votar tothom, també els colons. El Polisario ho acceptà, però el Marroc, tot i haver aconseguit el que demanava, ho va rebutjar donat que els fills dels colons simpatitzaven massivament amb el Polisario. Llavors l’ambaixador dels Estats Units a l’ONU, el republicà John Bolton, va prendre partit en favor que es fes el referèndum, però Mohamed VI s’hi negà. Sorprenentment per al Polisario, que va veure com l’any 1975, en plena guerra freda, els Estats Units donaven suport a l’ocupació del Sàhara per part de Marroc, per evitar que caigués en l’òrbita soviètica, van tenir dècades després el suport de dirigents del Partit Republicà. Ara Trump liquida aquest suport, fent encara més difícil qualsevol sortida pactada. I el pols del Marroc a Espanya i a la UE donant via lliure a la sortida de pasteres en aquests últims mesos cap a les Canàries, per recordar que té l’aixeta de la migració, debilita encara més els suports dels sahrauís i fa més difícil la resolució del conflicte.

. 

EL SIONISME TÉ MÉS SUPORTS ENTRE ELS MILIONS DE CRISTIANS EVANGÈLICS D'AMÈRICA QUE ENTRE ELS 16 MILIONS DE JUEUS D'ARREU DEL MÓN. Són el mateixos que donen suport incondicional a Trump i creuen que si tots els jueus del món es junten a Israel, serà abans la segona vinguda del Messies i el Judici Final. Així ho veu l'historiador jueu de Montreal, Yakov M. Rabkin, que va fer ahir una conferència a Barcelona organitzada per SODEPAU i l'Associació catalana de Jueus i Palestins

L'Associació Catalana de Jueus i Palestins "JUNTS" i  SODEPAU  van organitzar ahir al Pati Llimona de Barcelona la interessant conferència del professor d'història de la Universitat de Montreal, el jueu, Yakob M. Rabkin, titulada "Jueus contra el sionisme, Ruptura o continuïtat".  

Rabkin, autor de llibres com "La amenaza interior, historia de la oposición judía al sionismo" -editada en castellà-, llibre que examina els conceptes o principis d'exili i retorn real o espiritual a la Terra Promesa,  l'origen de les indentitats jueves i el nacionalisme jueu, laic, religiós o sionista, i els orígens protestants del projecte sionista. Estudia l'adopció d'aquest projecte a la fi del segle XIX per jueus seculars d'Europa Central i Oriental, sobretot de l'antic imperi rus, imbuïts del nacionalisme ètnic de l'època; la resistència dura al sionisme enfront dels jueus de tot el món, no menys important a Terra Santa, així com l'oposició jueva contínua al sionisme des de diferents perspectives, tant religioses com seculars. I va centrar la major part de la seva conferència en detallar com la majoria de jueus del món, i també els que eren a Palestina a començaments del segle XX, rebutjaven la idea de crear un estat nació jueu a el que avui és Israel. 

Rabkin començà la seva intervenció referint-se a campanya de boicot a productes i inversions BDS,  a la que s'acusa de ser antisemita i contraria al dret d'Israel a existir, cosa que per ell no és certa. I així diferencià clarament els conceptes  d'antisionisme i antisemitisme. Tot seguit explicà que el concepte de"terra promesa" del que parla el  Pentateuc o Torà va lligat al càstig que patirà el poble d'Israel si no compleix el que Déu demana: "Si et portes malament patiràs calamitats i exili. Cada calamitat és el càstig diví a un mal comportament". I conseqüentment "quan els jueus resen a Montreal o Jerusalem diem: Pels nostres pecats se'ns ha exiliat. Però tté sentiot que diguin això els heues que viuen a Israel?". Per Rabkin "l'exili no és geogràfic, és una absència d'intervenció divina per quelcom mal fet i no hi ha redenció d'aquest mal retornat a Jerusalem".

Rabkin es va referir a la persecució històrica dels jueus per part dels cristians que els van segregar a "calls" com el de Barcelona i que després de matances van ser expulsats, però defensà que "el retorn a la terra promesa és espiritual, no física ni per la força amb mitjans militars" 

 (Foto que vaig fer al Mur de les Lamentacions l'agost de 2007)

A què es deu el canvi? "El moviment cristià de reforma protestant fa una nova lectura de la Bíblia, i part d'aquests cristians protestants voldran portar a tots els jueus a Terra santa per accelerar la segona vinguda del Messies, i llavors hauran  que reconeixer Jesús com a Messies o morir. I considerar  al capellà britànic William Hechler com uns dels precursors del sionisme polític que creia que els gentils havien d'ajudar als jueus a tornar a la pàtria i crear unes colònies jueves a Palestina amb jueus que fugien del pogroms de l'Imperi Rus, i convidà a Teodor Herzl a visitar-los, el qual va quedar impresionat.

segons Rabkin la majoria de jueus de l'Imperi Rus que fugien de les persecucions anaren a Amèrica , França o Anglaterra, però un 1% anaren a Palestina. Altres jueus laics o agnòstics de l'espai rus optaren en donar suport o liderar els moviments revolucionaris russos. Però aquests immigrants russos que anaren a Terra Santa lideraren la construcció d'Israel. "Tots els primers ministres que ha tingut Isarel fins el mateix Netanyahu, ells o els seus pares eren immigrants russos". Ara bé segons Rabkin la majoria dels jueus que hi havia a Palestina i a Europa no veien amb bons ulls aqusta immigració massiva cap a Palestina, donat que dona la raó als que els rebutjaven amb l'argument que mai s'integrarien al país on vivien i posaria en perill l'equilibri amb el que vivien els jues que ja eren a Palestina". Però s'imposa una nova identitat que es reforça després de l'Holocaust de la segona Guerra Mundial, que ja no és confesional sinó territorial i biològica. I a la pregunta de perquè Deu va permetre la Xoa o Holocaust aquest diran que el càstig va ser per haver estat dèbils.  I anant a la situació actual insistí que mentre molts dels 16 milions d jueus del món no tenen clar el projecte sionista els protestant evangèlics dels estats Units i Llationamèrica, els mateixos que recolzen a Donald Trump, són avui el suport més nombrós d'Israel. "Així creuen -segons Rabkin- que si tots els jueus s´ ajunten a Terra Santa, ben aviat vindrà de nou el Messies. Aleluya!... i després la justícia al món, el Judici Final i l'Apocalipsi" 

L'acte d'fou presentat per Laurent Cohen,president de l'Associació Catalana de Jueus i Palestins i pel metges, escriptor i activista palestí  Salah Jamal.  

 Rabkin, Laurent Cohen i Salah Jamal

ISRAEL VOL LA PAU?, article d'anàlisis que publico avui al Punt Avui sobre l'escalada de tensió a Jerusalem.القدس القدس

Després de l'ofensiva israeliana a Gaza de l'estiu passat, en la qual, tot i el potencial devastador del seu exèrcit, Israel va constatar que ja no podia evitar que els míssils arribessin a Tel Aviv, alguns vam creure que potser la classe política israeliana es decidiria cercar un acord amb els palestins que passaria pel reconeixement de l'Estat palestí en base a les fronteres de 1967 modificades per mantenir alguns assentaments a Cisjordània, que serien intercanviats per territoris ara israelians que passarien a mans palestines, i Jerusalem com a capital. I advertíem que si el govern de Benjamin Netanyahu rebutjava aquesta oportunitat, s'abocaria a una intifada més violenta que les anteriors, en la qual podrien fer-se espai grups islamistes més radicals que Hamas, incloent-hi l'Estat Islàmic.

Dèiem que la possibilitat d'aconseguir la solució dels dos estats sorgida dels acords d'Oslo de 1993, que va ser avortada, entre d'altres, pel Likud de Netanyahu l'any 2000 des de l'oposició, no seria eterna. Però que ara que Netanyahu lidera el govern potser podria impulsar-la, encara que fos per evitar que Israel esdevingui un estat en guerra permanent en un territori en què els àrabs israelians i els palestins fossin demogràficament majoria.

Israel sembla que desitja que el conflicte s'encengui encara més, fent inviable l'opció dels dos estats

Però pel que ha fet Israel sembla que desitja que el conflicte s'encengui encara més, fent inviable l'opció dels dos estats. Amb la cooperació d'Egipte manté el bloqueig a Gaza i ha acordat la creació de nous assentaments al Jerusalem Est i Cisjordània. I per si això no fos poc, vulnerant l'statu quo sobre l'Esplanada de les Mesquites hi està permesa l'entrada de jueus ultraortodoxes. S'ha de recordar que la segona intifada va esclatar l'any 2000 precisament quan naufragaven les negociacions entre Palestina i Israel i Ariel Sharon va decidir irrompre rodejat de policies a aquests llocs.

És d'hora per saber si l'onada de violència que ha esclatat en les últimes setmanes a Jerusalem amb atacs al tramvia, i a molts altres llocs de Palestina i Israel, és o no l'inici de la tercera intifada. Uns atacs que fan també àrabs israelians als qui consideraven lleials a l'Estat d'Israel. I tot això passa en un context que el president Mahmud Abbas vol signar el Tractat de la Cort Penal Internacional, que li permetria denunciar Israel, i quan s'estenen arreu del món les campanyes de boicot a empreses i institucions israelianes establertes a Cisjordània o al Jerusalem Oriental. L'acord aprovat dilluns passat a l'Ajuntament de Sallent de rebutjar cap mena de patrocini de l'empresa Iberpotash per la seva activitat a Cisjordània n'és l'exemple més proper.

Hi ha qui pensa que Israel continua amb els assentaments i l'expansió a Jerusalem per l'autisme i fanatisme dels seus polítics, pressionats pels colons i pels ultraortodoxos. Hi ha qui diu que és una estratègia deliberada de provocar tensions per poder rebatre a l'ONU en un context de violència els suports que rep ara Palestina, reconeguda per 134 estats, als quals s'ha sumat Suècia i s'hi podria afegir aviat el Regne Unit i França, i frenar que l'Estat jueu acabi al Tribunal Penal Internacional. Però les coses són com són. O s'accepta ja un estat palestí viable, o retornarà un llarg període de violència en un territori en què aviat els jueus seran ja minoria.

Llegir al Punt Avui, clica
(article publica com anàlisis a la doble pàgina que dedica avui el Punt Avui al conflicte)  

صحافي القدس

ISRAEL ÉS UN ESTAT RACISTA I NO DEMOCRÀTIC. La diputada palestina, Haneen Zoabi, a la Kneset israeliana, considera incompatible que un estat que es defienix jueu, pugui ser democràtic.

Aquesta setmana amb motiu dels actes de commemoració de la Nakba palestina -el dia en que es commemora l’inici de l’expulsió de més de 800.000 palestins de les seves terres, l’any 1948-, la diputada palestina, Haneen Zoabi, a la Knesset israeliana, ha estat a Barcelona participant en diverses activitats organitzades per Complicitats que maten, la comunitat palestina i la campanya BDS (Boicot, sancions i desinversions. De fet l'acció d'ahir a la Secretaria d'Universitats de la Generalitat va ser el primer dels actes de commemoració de la Nakba de les entitats solidaries amb Palestina i la comunitat palestina catalana.

Després de comparèixer al migdia davant la comissió d'exteriors del Parlament de Catalunya, en una sessió a la que hi han assistit diputats de la CUP, ICV-EUiA, PSC i ERC, però no els de CiU, PP i C'S, aquesta tarda ha fet una conferència a Barcelona. L'acte celebrat al Centre de Cultura de les Dones al carrer Sant Pere més Baix, ha explicat el seu punt de vista del conflicte, discrepant del paper que fa l'Autoritat Nacional Palestina, que continua en unes negociacions que no porten a res i fent de policia dels propis israelians dins del Cisjordània.

Zoabai, que és la primera dona palestina membre del parlament israelià, nascuda en una família musulmana de Natzaret implicada políticament, pertany al partit nacionalista àrab Balad, Assemblea Nacional Democràtica.  El seu nom va donar la volta al món després de la seva participació el maig de 2010 en la flota de la llibertat que pretenia trencat el setge a Gaza, motiu per la que va patir diverses causae judicial i parlamentàries que van estar a punt de fer-li perdre l'escò i la immunitat.

Apasionada com és, primer al Parlament i després a la xerrada d'aquesta tarda a Barcelona ha exposat el seu punt de vista del conflicte palestí, de les lleis racistes que aplica Israel vers la ciutadania àrab palestina amb nacuionalitat israeliana,  i de la política equivocada, segons ella, de l'Autoritat Naciuonal Palestina. 

Així Zoabi lamenta que els acords de pau d'Oslo, dels que va néixer l'Autoritat Nacional Palestina, van presentar a jueus vinguts com a ocupants i als palestins com a iguals, víctimes del conflicte des de 1967 que va portar a Israel ocupar Gaza i Cisjordània per garantir la seva seguretat. Per Zoabi, que pertany ala anomenats àrabs de 1948 que es van quedar al que seria l'estat d'Israel, el conflicte d'abordar des d'aquesta data quan 800.000 palestins van haver de marxar -els descendenst dels quals són ara cinc milions-, i de la situació no només de Gaza i Cisjordània, sinó dels àrabs o palestins amb nacionalitat israeliana que viuen sota unes lleis racistes. 

Així Israel ha expropiat cinc milions d'hectàrees a àrabs israelians, s'aproven lleis per fer fora a palestins amb ciutadania israeliana de ciutats com Haifa, s'impedeix que els àrabs visquin a 570 pobles i ara es vol expulsar als 30.000 beduins del desert Negev. Hi ha també molts pobles àrabs que jurídicament no existeixen i no disposen d'aigua ni llum, mentre l'aigua d'aquells llocs la porten al pobles veïns reservats només per jueus.  Una mostra del caire racista d'Israel és que "un àrab israelià no pot casar-se amb un palestí que viu a Europa o Amèrica, ni a Cisjordània, i portar-lo a viure amb ell a Israel, mentre Israel obre les portes a qualsevol persona que diu que té avantpassats jueus o casat amb algú amb avantpassats jueus". 

Per ella és incompatible definir-se Israel com estat jueu i democràtic, quan una bona part dels seus ciutadans no són jueus, otorgant-lis a aquest nombroses restriccions, prohibint que s'estudii la història de Palestina o la seva geografia anterior a 1947. Per Zoabi "Israel és pitjor que els colonialisme, donat que els francesos no consideraven als algerians ni estrangers a la seva terra ni pretenien fer-los fora, tal com sí fa Israel amb els palestins"

Pel que fa a l'actitud dels palestins o àrabs amb ciutadania israeliana  reconeix que el 50% no voten donat que senzillament no volen tenir problemes. "Israel els diu que no es queixin donat que els àrabs a Síria o Jordània estan pitjor, però no es tracta de comparar-se amb aquests països, sinó amb la resta de ciutadans d'Israel". 

Zoabi és molt crítica amb l'autoritat palestina que continua en negociacions que no porten enlloc i planteja que potser haurien d'aixecar-se la taula i trencar relacions amb Israel, més quan la Lliga Àrab i diversos països àrabs han promés aportar els sous dels funcionaris palestins si trenquen amb Israel que és qui els transferix fons dels impostos recaptats i l'IVA del comerç. I sobretot demana que si les negacions no aporten res "que l'Autoritat Palestina deixi de fer de policia a Gaza per Israel". Ha valorat les accions de boicot, denúncia i sancions del BDS i ha manifestat que sigui la sortida un sol estat o dos estat, Israel no serà demopcràtic mentre es defieneixi com estat jueu.

 Haneen Zoabi a la xerrada d'aquesta tarda

Haneen Zoabi amb Salam Almaslamani, de la Casa Palestina

 Aquest migdia al Parlament després de la seva compareixença a la Comissió d'Exteriors amb representants d'associacions i diputats de PSC, ERC, ICV-EUiA i la CUP.

Zoabi, en una tensa sesió del parlament en la que es debatia la seva inhabilitació