El proper dimarts 27 d’octubre, tres anys i vint dies després de l’ofensiva de Hamas des de Gaza, Israel celebra eleccions legislatives en les que l’única incògnita a despejar és si Benyamin Netanyahu continuarà com a Primer Ministre, càrrec que ha exercit durant divuit anys, o si qui liderarà el nou govern serà l’ex cap de l’estat Major de l’Exèrcit, Gadi Eisenkot, que es presenta amb el seu partit Yashar (Rectitud), que no discrepa de les polítiques de genocidi a Gaza i d’expansió dels assentaments a Cisjordània. El que critica Eisenkot és la manca d’una política clara i coherent de Netanyahu front Gaza i l’Iran. Creu que l’actual primer ministre ha anat variant d’estratègia segons el que convenia a Donald Trump i com a mitjà per allargar l’estat de guerra permanent per evitar ser jutjat, condemnat i inhabilitat pels casos de corrupció que l’esperen als jutjats. Eisenkot discrepa dels cops de volant de Netanyahu, que tant anunciava un dia la destrucció completa de Gaza i la deportació de tota la població cap Egipte com acceptava l’endemà altos el foc negociats amb Qatar i beneïts pels enviats de Trump, SteveWitkoff i Jared Kushner. Eisenkot, que va abandonar el gabinet de Netanyahu, en la guerra de càstig i devastació de Gaza que liderava com a resposta al 7 d’octubre, hi ha perdut un fill i dos nebots. També vol que s’aclareixi què va fallar aquell dia, què sabia Netanyahu d’aquesta possible ofensiva i en el cas que hagués estat informat, per què no la va voler aturar.
Netanyahu per la seva banda desqualifica a Eisenkot dient que a l’hora de la veritat pactarà amb els partits àrabs per formar govern, cosa que ell nega, més enllà que es difícil que les dues llistes àrabs puguin donar suport a un govern que proposa continuar amb l’expansió dels assentaments a Cisjordània i negui la retirada total de Gaza. Eisenkot posa com a condicions per governar, derogar l’exempció de fer el servei militar i d’anar a la guerra que tenen els ultraortodoxes, ocupats tot el dia en estudiar la Torà i pregar per la vinguda del Messies que no entenen perquè es demora tant. I els partits religiosos i ultraortodoxos que ara donen suport a Netanyahu, exigeixen que aquesta exempció es mantingui. Eisenkot comparteix amb l’actual govern l’expansió dels assentaments o colònies jueves a tot Cisjordània, però discrepa que aquesta expansió es faci amb atacs i assassinats de palestins que fan la collita de les oliveres i agredint també a periodistes i diplomàtics europeus que entren a Cisjordània. També qüestiona que ara sigui el moment de fer un gran assentament a l’est de Jerusalem, sobre Betlem. Netanyahu té el suport dels ministres d’extrema dreta Itmar Ben Gvir, ministre de Seguretat del partit Poder Jueu, i de Bezalel Yoel Smotrich, del partit Sionisme Religiós, ara ministre de Finances. També el té dels ultraortodoxes del Shas i del general Ofel Winter, d’Amcha Yisrael (El teu poble, Israel).
El bloc opositor no és homogeni, ja que està format per Gadi Eisenkot, que podria governar també amb alguns dels partits que donen suport a Netanyahu. Però qui vol liderar un govern alternatiu al de Netanyahu és el tàndem dels ex primers ministres Naftali Benet i Yair Lapid, als que s’hi podria sumar Yisrael Beiteinu (Israel, Casa Nostra) d’Avigdor Lieberman i la coalició dels Demòcrates, formada pel que queda dels Laboristes i el Meretz, liderada per Yair Golan. A part hi ha les dues llistes àrabs de palestins amb ciutadania israeliana: la Llista Àrab Unida, de Manssour Abbas més esquerrana, en la que també hi ha jueus, i la Llista Unificada liderada pel partit Ra’am, considerada d’ideologia islamista moderada.
Dic que, vagin com vagin les eleccions, Israel s’aboca a provocar més dolor, perquè els seus ciutadans cada cop més fanàtics i racistes, lluny del primigeni sionisme socialista laic, són incapaços d’empatitzar amb els habitants originaris del què és ara Israel i entendre perquè Hamas va actuar com ho va fer el 7 d’octubre de fa tres anys. Són incapaços d’entendre que, privats els palestins de qualsevol esperança de futur, alguns dels líders de Gaza van decidir i planificar aquells atacs que van provocar la morts de tants civils israelians, mostrant també a Israel que la seva seguretat, construïda sobre la negació dels drets i la dignitat dels palestins, era i serà sempre un miratge. Bona part de la societat israeliana sembla que tampoc vol preguntar-se què va fallar el 7 d’octubre o si el mateix Netanyahu, més enllà que no fes cas dels avisos que li van donar alguns països àrabs del que es preparava, va deixar que passés com una manera d’evitar els judicis per corrupció que havia d’afrontar. Sembla que bona part de la societat israeliana tampoc vol saber si el 7 d’octubre es va activar l’anomenada “Doctrina Aníbal” que consisteix en matar els seus propis soldats i també ciutadans israelians quan estan a punt de ser capturats, per evitar que siguin convertits en ostatges pels que haurà de negociar.
Aquestes eleccions se celebren després de l’estrena de la pel·lícula documental, Naza, escrida i dirigida pels periodistes i cineastes israelians Yuval Abraham i Rachel Szor, que exposa amb detall els mecanismes tecnològics, algoritmes i criteris sobre la matança de població civil que l’exèrcit d’Israel utilitzà durant els bombardejos massius sobre la Franja de Gaza després dels atacs del 7 d’octubre. Esgarrifa escoltar com molts militars israelians afirmen que valia la pena matar cent civils per abatre un membre de Hamas, i com reconeixen també que disparaven als civils desarmats que corrien a les cues de recollida d’aliments. També esgarrifen els testimonis que expliquen que un cop decidit quedar-se Israel la part est de la Franja a partir d’una no senyalitzada Línia Groga, es feia entendre als palestins a partir d’on no podien passar, no llençant octavetes o posant senyals a la suposada línia, sinó matant als qui traspassaven aquella línia imaginaria, i com els soldats que disparaven, reconeixent que era com si juguessin a un videojoc, deien que al cap de molts morts i de cadàvers podrint-se aquí i allà, els palestins aprenien on era aquesta línia imaginaria i a partir d’on no podien traspassar. Esgarrifa també com persones aparentment normals, que compatibilitzaven l’exèrcit amb la seva vida familiar i laboral, reconeguessin que no tenien remordiments pels civils de totes les edats que mataven dia sí dia també amb el seus fusells o donant instruccions als drons que bombardejaven edificis sencers, i que moltes vegades es comprovava després de l’atac que l’objectiu, un membre de Hamas, finalment no era a aquell bloc de pisos enderrocat on van morir cent persones.
Ens hem preguntat molt què sabien o no els alemanys sobre l’Holocaust perpetrat pels nazis. És evident que la major part de la població alemanya ho ignorava. Però ara a Israel, la major democràcia del Pròxim Orient, la població ho sap. Veu cada dia els vídeos de colons colpejant o matant camperols que cullen les olives o dormen a casa seva sense que l’exèrcit o la policia ho intenti evitar. I ningú ho nega, mentre la majoria ho justifica sense que els tregui la son.
Dimarts es fan les eleccions i un govern alternatiu amb el suport de la minoria àrab és impensable perquè gairebé totes les candidatures jueves, excepte la coalició dels Laboristes i el Meretz estan d’acord en continuar expandint-se a Cisjordània. Uns per acabar fent fora tots els palestins, altres per quedar-se amb els camps d’oliveres i buidar el pobles, deixant això sí als palestins de les ciutats com a ciutadans de tercera i mà d’obra barata per continuar treballant a uns camps que ja no seran seus, o construint nous assentaments. O sigui provocant més odi i dolor que tard o d’hora tornarà esclatar de manera virulenta.
El próximo martes 27 de octubre, tres años y veinte días después de la ofensiva de Hamás desde Gaza, Israel celebra elecciones legislativas en las que la única incógnita en despejar es si Benyamin Netanyahu continuará como Primer Ministro, cargo que ha ejercido durante dieciocho años, o si quien liderará el nuevo gobierno será el ex jefe del estado Mayor del Ejército, Gadi Eisenkot, que se presenta con su partido Yashar (Rectitud), que no discrepa de las políticas de genocidio en Gaza y de expansión de los asentamientos en Cisjordania. Lo que critica a Eisenkot es la falta de una política clara y coherente de Netanyahu frente a Gaza e Irán. Cree que el actual primer ministro ha ido variando de estrategia según lo que convenía a Donald Trump y como medio para alargar el estado de guerra permanente para evitar ser juzgado, condenado e inhabilitado por los casos de corrupción que le esperan en los juzgados. Eisenkot discrepa de los volantazos de Netanyahu, que tanto anunciaba un día la destrucción completa de Gaza y la deportación de toda la población hacia Egipto como aceptaba al día siguiente altos el fuego negociados con Qatar y bendecidos por los enviados de Trump, SteveWitkoff i Jared Kushner. Eisenkot, que abandonó el gabinete de Netanyahu, en la guerra de castigo y devastación de Gaza que lideraba como respuesta al 7 de octubre, ha perdido un hijo y dos sobrinos en ella. También quiere que se aclare qué falló ese día, qué sabía Netanyahu de esa posible ofensiva y en el caso de que hubiera sido informado, por qué no quiso detenerla.
Netanyahu por su parte descalifica a Eisenkot diciendo que a la hora de la verdad pactará con los partidos árabes para formar gobierno, algo que él niega, más allá de que es difícil que ambas listas árabes puedan apoyar a un gobierno que propone continuar con la expansión de los asentamientos en Cisjordania y niegue la retirada total de Gaza. Eisenkot pone como condiciones para gobernar, derogar la exención de hacer el servicio militar y de ir a la guerra que tienen los ultraortodoxos, ocupados todo el día en estudiar la Torá y rezar por la venida del Mesías que no entienden por qué se demora tanto. Y los partidos religiosos y ultraortodoxos que ahora apoyan a Netanyahu, exigen que esa exención se mantenga. Eisenkot comparte con el actual gobierno la expansión de los asentamientos o colonias judías en toda Cisjordania, pero discrepa de que esta expansión se haga con ataques y asesinatos de palestinos que hacen la cosecha de los olivos y agrediendo también a periodistas y diplomáticos europeos que entran en Cisjordania. También cuestiona que ahora sea el momento de hacer un gran asentamiento en el este de Jerusalén, sobre Belén. Netanyahu tiene el apoyo de los ministros de extrema derecha Itmar Ben Gvir, ministro de Seguridad del partido Poder Judío, y de Bezalel Yoel Smotrich, del partido Sionismo Religioso, ahora ministro de Finanzas. También lo tiene de los ultraortodoxos del Shas y del general Ofel Winter, de Amcha Yisrael (Tu pueblo, Israel).
El bloque opositor no es homogéneo, ya que está formado por Gadi Eisenkot, que podría gobernar también con algunos de los partidos que apoyan a Netanyahu. Pero quien quiere liderar un gobierno alternativo al de Netanyahu es el tándem de los ex primeros ministros Naftali Benet i Yair Lapid, a los que se podría sumar Yisrael Beiteinu (Israel, Casa Nostra) de Avigdor Lieberman y la coalición de los Demócratas, formada por lo que queda del Laboristas y el Meretz, liderada por Yair Golan. Aparte están las dos listas árabes de palestinos con ciudadanía israelí: la Lista Árabe Unida, de Manssour Abbas más izquierdista, en la que también hay judíos, y la Lista Unificada liderada por el partido Ra’am, considerada de ideología islamista moderada.
Digo que, vayan como vayan las elecciones, Israel se aboca a provocar más dolor, porque sus ciudadanos cada vez más fanáticos y racistas, lejos del primigenio sionismo socialista laico, son incapaces de empatizar con los habitantes originarios de lo que es ahora Israel y entender por qué Hamas actuó como lo hizo el 7 de octubre de hace tres años. Son incapaces de entender que, privados los palestinos de cualquier esperanza de futuro, algunos de los líderes de Gaza decidieron y planificaron aquellos ataques que provocaron la muerte de tantos civiles israelíes, mostrando también a Israel que su seguridad, construida sobre la negación de los derechos y la dignidad de los palestinos, era y será siempre un espejismo. Buena parte de la sociedad israelí parece que tampoco quiere preguntarse qué falló el 7 de octubre o si el propio Netanyahu, más allá de que no hiciera caso de los avisos que le dieron algunos países árabes de lo que se preparaba, dejó que pasara como una manera de evitar los juicios por corrupción que tenía que afrontar. Parece que buena parte de la sociedad israelí tampoco quiere saber si el 7 de octubre se activó la llamada “Doctrina Aníbal” que consiste en matar a sus propios soldados y también a ciudadanos israelíes cuando están a punto de ser capturados, para evitar que sean convertidos en rehenes por los que tendrá que negociar.
Estas elecciones se celebran tras el estreno de la película documental, Naza , escrita y dirigida por los periodistas y cineastas israelíes Yuval Abraham y Rachel Szor, que expone con detalle los mecanismos tecnológicos, algoritmos y criterios sobre la matanza de población civil que el ejército de Israel utilizó durante los bombardeos masivos sobre la Franja de Gaza tras los ataques del 7 de octubre. Da escalofríos escuchar cómo muchos militares israelíes afirman que valía la pena matar a cien civiles para abatir a un miembro de Hamás, y cómo reconocen también que disparaban a los civiles desarmados que corrían en las colas de recogida de alimentos. También estremecen los testigos que explican que una vez decidido quedarse Israel la parte este de la Franja a partir de una no señalizada Línea Amarilla, se hacía entender a los palestinos a partir de donde no podían pasar, no tirando octavillas o poniendo señales en la supuesta línea, sino matando a quienes traspasaban aquella línea imaginaria, y como los soldados que disparaban, reconociendo que era como si jugasen a un videojuego, decían que al cabo de muchos muertos y de cadáveres pudriéndose aquí y allá, los palestinos aprendían dónde estaba esa línea imaginaría y a partir de donde no podían traspasar. Da escalofríos también como personas aparentemente normales, que compatibilizaban el ejército con su vida familiar y laboral, reconocieran que no tenían remordimientos por los civiles de todas las edades que mataban día sí día también con sus fusiles o dando instrucciones a los drones que bombardeaban edificios enteros, y que muchas veces se comprobaba después del ataque que el objetivo. un miembro de Hamás, finalmente no estaba en uno de eses pisos derribado donde murieron cien personas.
Nos hemos preguntado mucho qué sabían o no los alemanes sobre el Holocausto perpetrado por los nazis. Es evidente que la mayor parte de la población alemana lo ignoraba. Pero ahora en Israel, la mayor democracia de Oriente Próximo, la población lo sabe. Ve cada día los vídeos de colonos golpeando o matando a campesinos que cosechan las aceitunas o duermen en su casa sin que el ejército o la policía lo intente evitar. Y nadie lo niega, mientras la mayoría lo justifica sin que les quite el sueño.
El martes se celebran las elecciones y un gobierno alternativo con el apoyo de la minoría árabe es impensable porque casi todas las candidaturas judías, salvo la coalición de los Laboristas y el Meretz están de acuerdo en seguir expandiéndose en Cisjordania. Unos para acabar echando a todos los palestinos, otros para quedarse con los campos de olivos y vaciar los pueblos, dejando eso sí a los palestinos de las ciudades como ciudadanos de tercera y mano de obra barata para seguir trabajando en unos campos que ya no serán suyos, o construyendo nuevos asentamientos. O sea provocando más odio y dolor que tarde o temprano volverá estallar de forma virulenta.



