Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Israel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Israel. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 d’octubre del 2026

Amb Netanyahu o sense, Israel continuarà generant més odi i dolor. Analitzo al Triangle les eleccions del dia 27

 



El proper dimarts 27 d’octubre, tres anys i vint dies després de l’ofensiva de Hamas des de Gaza, Israel celebra eleccions legislatives en les que l’única incògnita a despejar és si Benyamin Netanyahu continuarà com a Primer Ministre, càrrec que ha exercit durant divuit anys, o si qui liderarà el nou govern serà l’ex cap de l’estat Major de l’Exèrcit, Gadi Eisenkot, que es presenta amb el seu partit Yashar (Rectitud), que no discrepa de les polítiques de genocidi a Gaza i d’expansió dels assentaments a Cisjordània. El que critica Eisenkot és la manca d’una política clara i coherent de Netanyahu front Gaza i l’Iran. Creu que l’actual primer ministre ha anat variant d’estratègia segons el que convenia a Donald Trump i com a mitjà per allargar l’estat de guerra permanent per evitar ser jutjat, condemnat i inhabilitat pels casos de corrupció que l’esperen als jutjats. Eisenkot discrepa dels cops de volant de Netanyahu, que tant anunciava un dia la destrucció completa de Gaza i la deportació de tota la població cap Egipte com acceptava l’endemà altos el foc negociats amb Qatar i beneïts pels enviats de Trump, SteveWitkoff i Jared Kushner. Eisenkot, que va abandonar el gabinet de Netanyahu, en la guerra de càstig i devastació de Gaza que liderava com a resposta al 7 d’octubre, hi ha perdut un fill i dos nebots. També vol que s’aclareixi què va fallar aquell dia, què sabia Netanyahu d’aquesta possible ofensiva i en el cas que hagués estat informat, per què no la va voler aturar.

Netanyahu per la seva banda desqualifica a Eisenkot dient que a l’hora de la veritat pactarà amb els partits àrabs per formar govern, cosa que ell nega, més enllà que es difícil que les dues llistes àrabs puguin donar suport a un govern que proposa continuar amb l’expansió dels assentaments a Cisjordània i negui la retirada total de Gaza. Eisenkot posa com a condicions per governar, derogar l’exempció de fer el servei militar i d’anar a la guerra que tenen els ultraortodoxes, ocupats tot el dia en estudiar la Torà i pregar per la vinguda del Messies que no entenen perquè es demora tant. I els partits religiosos i ultraortodoxos que ara donen suport a Netanyahu, exigeixen que aquesta exempció es mantingui. Eisenkot comparteix amb l’actual govern l’expansió dels assentaments o colònies jueves a tot Cisjordània, però discrepa que aquesta expansió es faci amb atacs i assassinats de palestins que fan la collita de les oliveres i agredint també a periodistes i diplomàtics europeus que entren a Cisjordània. També qüestiona que ara sigui el moment de fer un gran assentament a l’est de Jerusalem, sobre Betlem. Netanyahu té el suport dels ministres d’extrema dreta Itmar Ben Gvir, ministre de Seguretat del partit Poder Jueu, i de Bezalel Yoel Smotrich, del partit Sionisme Religiós, ara ministre de Finances. També el té dels ultraortodoxes del Shas i del general Ofel Winter, d’Amcha Yisrael (El teu poble, Israel).

El bloc opositor no és homogeni, ja que està format per Gadi Eisenkot, que podria governar també amb alguns dels partits que donen suport a Netanyahu. Però qui vol liderar un govern alternatiu al de Netanyahu és el tàndem dels ex primers ministres Naftali Benet i Yair Lapid, als que s’hi podria sumar Yisrael Beiteinu (Israel, Casa Nostra) d’Avigdor Lieberman i la coalició dels Demòcrates, formada pel que queda dels Laboristes i el Meretz, liderada per Yair Golan. A part hi ha les dues llistes àrabs de palestins amb ciutadania israeliana: la Llista Àrab Unida, de Manssour Abbas més esquerrana, en la que també hi ha jueus, i la Llista Unificada liderada pel partit Ra’am, considerada d’ideologia islamista moderada.

Dic que, vagin com vagin les eleccions, Israel s’aboca a provocar més dolor, perquè els seus ciutadans cada cop més fanàtics i racistes, lluny del primigeni sionisme socialista laic, són incapaços d’empatitzar amb els habitants originaris del què és ara Israel i entendre perquè Hamas va actuar com ho va fer el 7 d’octubre de fa tres anys. Són incapaços d’entendre que, privats els palestins de qualsevol esperança de futur, alguns dels líders de Gaza van decidir i planificar aquells atacs que van provocar la morts de tants civils israelians, mostrant també a Israel que la seva seguretat, construïda sobre la negació dels drets i la dignitat dels palestins, era i serà sempre un miratge. Bona part de la societat israeliana sembla que tampoc vol preguntar-se què va fallar el 7 d’octubre o si el mateix Netanyahu, més enllà que no fes cas dels avisos que li van donar alguns països àrabs del que es preparava, va deixar que passés com una manera d’evitar els judicis per corrupció que havia d’afrontar. Sembla que bona part de la societat israeliana tampoc vol saber si el 7 d’octubre es va activar l’anomenada “Doctrina Aníbal” que consisteix en matar els seus propis soldats i també ciutadans israelians quan estan a punt de ser capturats, per evitar que siguin convertits en ostatges pels que haurà de negociar.

Aquestes eleccions se celebren després de l’estrena de la pel·lícula documental, Naza, escrida i dirigida pels periodistes i cineastes israelians Yuval Abraham i Rachel Szor, que exposa amb detall els mecanismes tecnològics, algoritmes i criteris sobre la matança de població civil que l’exèrcit d’Israel utilitzà durant els bombardejos massius sobre la Franja de Gaza després dels atacs del 7 d’octubre. Esgarrifa escoltar com molts militars israelians afirmen que valia la pena matar cent civils per abatre un membre de Hamas, i com reconeixen també que disparaven als civils desarmats que corrien a les cues de recollida d’aliments. També esgarrifen els testimonis que expliquen que un cop decidit quedar-se Israel la part est de la Franja a partir d’una no senyalitzada Línia Groga, es feia entendre als palestins a partir d’on no podien passar, no llençant octavetes o posant senyals a la suposada línia, sinó matant als qui traspassaven aquella línia imaginaria, i com els soldats que disparaven, reconeixent que era com si juguessin a un videojoc, deien que al cap de molts morts i de cadàvers podrint-se aquí i allà, els palestins aprenien on era aquesta línia imaginaria i a partir d’on no podien traspassar. Esgarrifa també com persones aparentment normals, que compatibilitzaven l’exèrcit amb la seva vida familiar i laboral, reconeguessin que no tenien remordiments pels civils de totes les edats que mataven dia sí dia també amb el seus fusells o donant instruccions als drons que bombardejaven edificis sencers, i que moltes vegades es comprovava després de l’atac que l’objectiu, un membre de Hamas, finalment no era a aquell bloc de pisos enderrocat on van morir cent persones.

Ens hem preguntat molt què sabien o no els alemanys sobre l’Holocaust perpetrat pels nazis. És evident que la major part de la població alemanya ho ignorava. Però ara a Israel, la major democràcia del Pròxim Orient, la població ho sap. Veu cada dia els vídeos de colons colpejant o matant camperols que cullen les olives o dormen a casa seva sense que l’exèrcit o la policia ho intenti evitar. I ningú ho nega, mentre la majoria ho justifica sense que els tregui la son.

Dimarts es fan les eleccions i un govern alternatiu amb el suport de la minoria àrab és impensable perquè gairebé totes les candidatures jueves, excepte la coalició dels Laboristes i el Meretz estan d’acord en continuar expandint-se a Cisjordània. Uns per acabar fent fora tots els palestins, altres per quedar-se amb els camps d’oliveres i buidar el pobles, deixant això sí als palestins de les ciutats com a ciutadans de tercera i mà d’obra barata per continuar treballant a uns camps que ja no seran seus, o construint nous assentaments. O sigui provocant més odi i dolor que tard o d’hora tornarà esclatar de manera virulenta.



                     

         


Xavier Rius, periodista

El próximo martes 27 de octubre, tres años y veinte días después de la ofensiva de Hamás desde Gaza, Israel celebra elecciones legislativas en las que la única incógnita en despejar es si Benyamin Netanyahu continuará como Primer Ministro, cargo que ha ejercido durante dieciocho años, o si quien liderará el nuevo gobierno será el ex jefe del estado Mayor del Ejército, Gadi Eisenkot, que se presenta con su partido Yashar (Rectitud), que no discrepa de las políticas de genocidio en Gaza y de expansión de los asentamientos en Cisjordania. Lo que critica a Eisenkot es la falta de una política clara y coherente de Netanyahu frente a Gaza e Irán. Cree que el actual primer ministro ha ido variando de estrategia según lo que convenía a Donald Trump y como medio para alargar el estado de guerra permanente para evitar ser juzgado, condenado e inhabilitado por los casos de corrupción que le esperan en los juzgados. Eisenkot discrepa de los volantazos de Netanyahu, que tanto anunciaba un día la destrucción completa de Gaza y la deportación de toda la población hacia Egipto como aceptaba al día siguiente altos el fuego negociados con Qatar y bendecidos por los enviados de Trump, SteveWitkoff i Jared Kushner. Eisenkot, que abandonó el gabinete de Netanyahu, en la guerra de castigo y devastación de Gaza que lideraba como respuesta al 7 de octubre, ha perdido un hijo y dos sobrinos en ella. También quiere que se aclare qué falló ese día, qué sabía Netanyahu de esa posible ofensiva y en el caso de que hubiera sido informado, por qué no quiso detenerla.

Netanyahu por su parte descalifica a Eisenkot diciendo que a la hora de la verdad pactará con los partidos árabes para formar gobierno, algo que él niega, más allá de que es difícil que ambas listas árabes puedan apoyar a un gobierno que propone continuar con la expansión de los asentamientos en Cisjordania y niegue la retirada total de Gaza. Eisenkot pone como condiciones para gobernar, derogar la exención de hacer el servicio militar y de ir a la guerra que tienen los ultraortodoxos, ocupados todo el día en estudiar la Torá y rezar por la venida del Mesías que no entienden por qué se demora tanto. Y los partidos religiosos y ultraortodoxos que ahora apoyan a Netanyahu, exigen que esa exención se mantenga. Eisenkot comparte con el actual gobierno la expansión de los asentamientos o colonias judías en toda Cisjordania, pero discrepa de que esta expansión se haga con ataques y asesinatos de palestinos que hacen la cosecha de los olivos y agrediendo también a periodistas y diplomáticos europeos que entran en Cisjordania. También cuestiona que ahora sea el momento de hacer un gran asentamiento en el este de Jerusalén, sobre Belén. Netanyahu tiene el apoyo de los ministros de extrema derecha Itmar Ben Gvir, ministro de Seguridad del partido Poder Judío, y de Bezalel Yoel Smotrich, del partido Sionismo Religioso, ahora ministro de Finanzas. También lo tiene de los ultraortodoxos del Shas y del general Ofel Winter, de Amcha Yisrael (Tu pueblo, Israel).

El bloque opositor no es homogéneo, ya que está formado por Gadi Eisenkot, que podría gobernar también con algunos de los partidos que apoyan a Netanyahu. Pero quien quiere liderar un gobierno alternativo al de Netanyahu es el tándem de los ex primeros ministros Naftali Benet i Yair Lapid, a los que se podría sumar Yisrael Beiteinu (Israel, Casa Nostra) de Avigdor Lieberman y la coalición de los Demócratas, formada por lo que queda del Laboristas y el Meretz, liderada por Yair Golan. Aparte están las dos listas árabes de palestinos con ciudadanía israelí: la Lista Árabe Unida, de Manssour Abbas más izquierdista, en la que también hay judíos, y la Lista Unificada liderada por el partido Ra’am, considerada de ideología islamista moderada.

Digo que, vayan como vayan las elecciones, Israel se aboca a provocar más dolor, porque sus ciudadanos cada vez más fanáticos y racistas, lejos del primigenio sionismo socialista laico, son incapaces de empatizar con los habitantes originarios de lo que es ahora Israel y entender por qué Hamas actuó como lo hizo el 7 de octubre de hace tres años. Son incapaces de entender que, privados los palestinos de cualquier esperanza de futuro, algunos de los líderes de Gaza decidieron y planificaron aquellos ataques que provocaron la muerte de tantos civiles israelíes, mostrando también a Israel que su seguridad, construida sobre la negación de los derechos y la dignidad de los palestinos, era y será siempre un espejismo. Buena parte de la sociedad israelí parece que tampoco quiere preguntarse qué falló el 7 de octubre o si el propio Netanyahu, más allá de que no hiciera caso de los avisos que le dieron algunos países árabes de lo que se preparaba, dejó que pasara como una manera de evitar los juicios por corrupción que tenía que afrontar. Parece que buena parte de la sociedad israelí tampoco quiere saber si el 7 de octubre se activó la llamada “Doctrina Aníbal” que consiste en matar a sus propios soldados y también a ciudadanos israelíes cuando están a punto de ser capturados, para evitar que sean convertidos en rehenes por los que tendrá que negociar.

Estas elecciones se celebran tras el estreno de la película documental, Naza , escrita y dirigida por los periodistas y cineastas israelíes Yuval Abraham y Rachel Szor, que expone con detalle los mecanismos tecnológicos, algoritmos y criterios sobre la matanza de población civil que el ejército de Israel utilizó durante los bombardeos masivos sobre la Franja de Gaza tras los ataques del 7 de octubre. Da escalofríos escuchar cómo muchos militares israelíes afirman que valía la pena matar a cien civiles para abatir a un miembro de Hamás, y cómo reconocen también que disparaban a los civiles desarmados que corrían en las colas de recogida de alimentos. También estremecen los testigos que explican que una vez decidido quedarse Israel la parte este de la Franja a partir de una no señalizada Línea Amarilla, se hacía entender a los palestinos a partir de donde no podían pasar, no tirando octavillas o poniendo señales en la supuesta línea, sino matando a quienes traspasaban aquella línea imaginaria, y como los soldados que disparaban, reconociendo que era como si jugasen a un videojuego, decían que al cabo de muchos muertos y de cadáveres pudriéndose aquí y allá, los palestinos aprendían dónde estaba esa línea imaginaría y a partir de donde no podían traspasar. Da escalofríos también como personas aparentemente normales, que compatibilizaban el ejército con su vida familiar y laboral, reconocieran que no tenían remordimientos por los civiles de todas las edades que mataban día sí día también con sus fusiles o dando instrucciones a los drones que bombardeaban edificios enteros, y que muchas veces se comprobaba después del ataque que el objetivo. un miembro de Hamás, finalmente no estaba en uno de eses pisos derribado donde murieron cien personas.

Nos hemos preguntado mucho qué sabían o no los alemanes sobre el Holocausto perpetrado por los nazis. Es evidente que la mayor parte de la población alemana lo ignoraba. Pero ahora en Israel, la mayor democracia de Oriente Próximo, la población lo sabe. Ve cada día los vídeos de colonos golpeando o matando a campesinos que cosechan las aceitunas o duermen en su casa sin que el ejército o la policía lo intente evitar. Y nadie lo niega, mientras la mayoría lo justifica sin que les quite el sueño.

El martes se celebran las elecciones y un gobierno alternativo con el apoyo de la minoría árabe es impensable porque casi todas las candidaturas judías, salvo la coalición de los Laboristas y el Meretz están de acuerdo en seguir expandiéndose en Cisjordania. Unos para acabar echando a todos los palestinos, otros para quedarse con los campos de olivos y vaciar los pueblos, dejando eso sí a los palestinos de las ciudades como ciudadanos de tercera y mano de obra barata para seguir trabajando en unos campos que ya no serán suyos, o construyendo nuevos asentamientos. O sea provocando más odio y dolor que tarde o temprano volverá estallar de forma virulenta.


dimarts, 10 de març del 2026

Netanyahu i Putin els únics que de moment surten guanyant, Analitzo al Triangle la guerra d'Isarel i Estats Units contra l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 10 de març de 2026

Després que Trump declarés ahir dilluns en una entrevista a CBS i a la roda de premsa que va fer a Miami que la guerra amb l’Iran gairebé s’havia acabat en haver-se aconseguit els objectius d’evitar l’atac que suposadament l’Iran preparava per destruir Israel i d’haver eliminat els arsenals de míssils, tota la seva marina i aviació i haver destruït també el programa nuclear, la Guàrdia Revolucionaria iraniana ha replicat avui dimarts afirmant que Trump no ha guanyat i que serà l’Iran qui decidirà quan acabarà la guerra. De moment l’Estret d’Ormuz continua tancat mentre l’Iran segueix llençant míssils cap a Israel i els països veïns on hi ha tropes o bases americanes.

En dir Trump des de fa dotze dies una cosa i la contrària, ningú no sap, ni el seu Secretari de la Guerra, el presentador de televisió, Peter Brian Hegseth, ni el Secretari d’Estat, Marco Rubio, quins objectius realment tenia. I si no sabem quins objectius tenia, no es pot saber tampoc si s’han aconseguit i si s’està guanyant. Probablement Trump, en contra dels analistes i caps del Pentàgon i la CIA, va decidir sumar-se a la guerra eterna a la que aspira Netanyahu. Potser també ho va fer per debilitar, més que acabar amb el programa armamentístic i nuclear iranià. Segurament Trump també aspirava a aconseguir el control del petroli d’Iran sense derrocar el règim, encara que va dir que era l’hora que els iranians aprofitessin la situació i el fessin caure. També va dir que després de matar al líder Suprem Ali Khamenei, el seu successor havia de fer com la veneçolana Delcy Rodríguez que, mantenint intacte l’aparell de l’estat, actua ara com a virrei de Trump sota l’amenaça de ser capturada o assassinada.

Siguin quins siguin els objectius d’aquesta guerra, més enllà de sotmetre’s Trump al que demana Netanyahu, l’Iran no sembla haver perdut la seva capacitat ofensiva, ni que el règim s’hagi debilitat i estigui a punt de caure. Per més que hi hagi una majoria de la població iraniana que, carregada de raons, detestava a Alí Khamenei i detesta també al seu fill Mojtaba, nomenat per l’Assemblea d’Experts nou Líder Suprem, no sembla que hi hagi cap grup d’aiatol·làs ni de comandants de la Guàrdia Revolucionaria disposats a pactar amb els Estats Units per fer caure el règim. I encara que existissin, necessitarien del suport de tropes terrestres dels Estats Units per combatre els que es mantinguessin lleials. El règim ha vessat massa sang de civils i sap que si es rendeix, molts d’ells poden acabar afusellats o penjats de les mateixes grues que ells utilitzaven per escarmentar els qui protestaven.

No se què diria el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski si fos viu, del que està passant a l’Iran, país que coneixia molt bé i del que va escriure el llibre “El Sha o a la desmesura del poder” on mostrava la ferotge repressió del règim de l’últim sha, Reza Pahlavi, que fugí l’any 1979, pare del qui ara es presenta com l’abanderat de la llibertat i la democràcia i voldria tornar-hi com a salvador. Kapuscinski, en els seus llibres sobre la caiguda de dictadors i tirans, descrivia amb la seva ploma magistral com podien enfonsar-se d’un dia a un altre molts règims assassins. La policia i l’exèrcit disparava contra els manifestants, els enterraments i funerals dels morts esdevenien dies després noves manifestacions que l’exèrcit i la policia intentava dissoldre a força de fer més morts i més sang. Amb més morts les protestes després d’un dies de calma ressorgien incrementant-se fins que un dia la guàrdia presidencial, quan la massa avançava cap el palau del rei o del president, es negava a disparar, o es quedava sense munició, la multitud la superava, i el dictador si encara era palau, fugia o intentava fugir.

Altres vegades, sobretot una força guerrillera deixava de trobar oposició, els soldats es treien els uniformes per camuflar-se amb els civils, i el dictador si tenia temps i mitjans, fugia, però si no el tenia era capturat i executat. I la força guerrillera que es feia amb el comandament del país, provocava sovint un purga de funcionaris, cosa que generava un temps de caos i terror. La fugida fa setze mesos de Baixar al-Assad i l’enfonsament del seu règim segueix aquest esquema si bé els insurgents gihadistes que es van fer amb el poder, alliçonats pel seu mentor Turquia i també pels Estats Units i coneixedors dels errors de la caiguda de règims com el de Gaddafi a Líbia, un cop Assad fugia cap a Moscou van pactar amb membres del règim el traspàs de poder sense combats a la capital ni execucions sumàries. Al Assad, a diferència del règim del aiatol·làs, no tenia les mesquites ni els líders religiosos en favor seu ja que ell era alauita, una branca diguem més laica del xiisme, en un país on les mesquites i la majoria de la població són sunnites.

Sembla que Mojtaba Khamenei, fill d’Alí Khamenei, nou Líder Suprem de l’Iran triat pels vuitanta-vuit membres de l’Assemblea d’Experts, té un perfil dur o continuista similar al del seu pare assassinat fa uns dies per bombes dels Estats Units. I encara que Trump aconsegueixi matar-lo, l’entramat constitucional iranià no s’elimina o neutralit

za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.

No sabem si algú ha guanyat, però Trump va parlar fa uns dies amb Vladimir Putin, aliat de Teheran. Van pactar potser desescalada? No ho sabem. El que està clar és que amb una Europa dividida, i una Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea que afirma que l’ordre internacional construït amb l’ONU després de la Segona Guerra Mundial ha mort, sembla que Netanyahu aconsegueix més impunitat i Putin, sí que seran dos dels guanyadors. La guerra d’Ucraïna ha deixat de ser una prioritat, i com més s’allargui el conflicte d’Iran amb el tancament d’Ormuz i danys a les instal·lacions petrolieres d’uns i altres, més fàcil ho tindrà Putin per superar les sancions i tornar a exportar el seu petroli i gas. I Ucraïna en el nou ordre o desordre internacional lamentablement serà abandonada per molts.
            
                                             


diumenge, 18 de maig del 2025

EL NOU DIA NO SERÀ MILLOR NI A GAZA NI A ISRAEL. El Triangle


 


Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 18 de maig de 2025


Finalment la cantant israeliana Yuval Raphael, supervivent de la brutal matança del 7 d’octubre de 2023 no va guanyar el Festival d’Eurovisió amb la cançó “New Day Will Rise” (Un nou dia s’aixecarà), enduent-se Àustria la victòria. Un festival en el que la guerra de Gaza i el genocidi que Israel està provocant a la Franja, on no permet l’entrada de menjar ni medicines des de fa un mes i mig i on cada dia moren un centenar de civils per les bombes i drons israelians, han centrat la polèmica. Televisió Espanyola va fer alguns gestos en solidaritat amb les víctimes de la barbàrie israeliana i va ser advertida pels organitzadors del concurs i censurada pel Partit Popular i Vox. L’absurd sistema de televot que permetia votar vint vegades des d’un mateix terminal va facilitar que els lobbis sionistes d’arreu del món, i bona part de la dreta i ultradreta europea animessin els seus militants i simpatitzants a votar massivament per Israel. A Espanya ho van fer des de les joventuts del PP i també els simpatitzants i militants de Vox i Aliança Catalana.

He qualificat els fets del 7 d’octubre de 2023 que va viure la jove cantant israeliana de brutal matança perquè és senzillament el que va ser. Un atac indiscriminat dirigit majoritàriament contra la vida de població civil. Però condemnar aquells fets, per comprensible que fos l’ofensiva de Hamàs i altres grups com la Yihad Islàmica, no m’impedeix qualificar de genocidi d’extermini el que està fent actualment Israel a ulls de tot el món. Un estat creat gràcies al sentiment de culpa d’Europa per no haver evitat l’Holocaust de sis milions de jueus. Un estat que es va crear expulsant amb la força de les armes els habitants d’aquella terra. Un nou estat i una terra que els fundadors d’Israel van considerar que havia de ser la casa de tots els jueus del món que volguessin anar-hi i també de tots aquells que, tot i no ser ni jueus ni creients, argumentessin tenir un avantpassat, un avi jueu.

Aquest ha estat un dels motius que ha fet impossible la pau entre Israel i els palestins, ja que Israel no només ha negat el dret al retorn als àrabs que aviat farà vuitanta anys van ser expulsats de casa seva, sinó que amb l’anomenada llei del retorn de 1950, l’Alià, concedeix el dret a instal·lar-se a Israel i obtenir la nacionalitat israeliana i ajuts per començar una nova vida, o sigui terra o casa i feina, a qualsevol persona del món que reivindiqui tenir un avantpassat jueu. Tant és que aquesta persona sigui atea, agnòstica o cregui en un altra religió. Qui manifesta haver tingut un avi jueu, te dret a intal·lar-se també amb la seva parella encara que aquesta no tingui avantpassats jueus. Precisament l’any passat la representant d’Israel a Eurovisió va ser la jove russo israeliana Eden Golan, filla d’una parella russo ucraniana que va emigrar de Rússia, argumentant aquest dret del retorn dels descendents de jueus.

Després d’humiliar el diferents governs d’Israel als palestins de Gaza i Cisjordània, fent inviables tots els plans de pau i la solució dels dos estats amb l’ocupació de més terra palestina a Cisjordània, i deixant sense esperança els ciutadans de Gaza reclosos en la major presó i gueto a cel obert del món, Hamàs va actuar com va actuar fa vint mesos. I Netanyahu va aprofitar l’embat per portar el país a un estat de guerra permanent, rebutjant les propostes d’acord que haguessin significat l’alliberament de tots els ostatges per perpetuar-se en el poder i demorar els processos judicials que pesen sobre el, per diverses causes de corrupció. El president Joe Biden en els últims mesos del seu mandat va ser incapaç o potser no va voler fer que Netanyahu desistís de destruir Gaza i aturés el genocidi.

Després Donald Trump, donant suport a Netanyahu, va dir que acabaria amb la guerra fent propostes estrafolàries de convertir Gaza en un territori d’hotels i casinos del que haurien de marxar la majoria del seus habitants. Una deportació que no ha estat possible per la negativa de Jordània, Egipte i el Líban a rebre als palestins que Trump i Netanyahu volen expulsar. I després de negociar pel seu compte l’alliberament la setmana passada de l’últim ostatge de nacionalitat americana, s’ha desentès del conflicte mentre les monarquies saudita, qatariana i del Emirats signaven amb ell milionaris contractes d’armament i inversions, no només amb empreses americanes, sinó també aprofitant-se del càrrec en benefici propi, amb empreses de l’entramat empresarial que ell presideix. Les tres monarquies s’enforteixen amb els acords signats amb el president dels Estats Units i amb les butxaques plenes han deixat de pressionar Trump per tal que contingui Netanyahu.

I és que la història de vegades es repeteix. Algunes de les víctimes d’ahir esdevenen els botxins d’avui. I, a l’igual que un cop Hitler va veure impossible la deportació massiva dels jueus d’Europa cap a Uganda, Kènia, Madagascar o Palestina, va tirar pel dret amb la solució final deixant de considerar persones els jueus, Netanyahu reocupa militarment Gaza, nega l’entrada de menjar pels seus habitants, no els dona cap esperança de futur, i sense comptar els que moren de gana, desnutrició i malalties, n’executa amb bombes i drons més d’un centenar cada dia. Pels prop de dos milions de ciutadans de Gaza l’endemà i aquest nou sol que s’aixeca al que es referia la cançó d’Eurovisió no serà en cap cas millor. Però els israelians obliden que amb tanta destrucció només generen més odi i tampoc ho serà per ells.


Des de l' Associació Catalana d'Amics d'Israel ja han respost al meu article,acusant-me con en ocasions anteriors d'antisemita.



                                        







El nuevo día no será mejor ni en Gaza ni en Israel


Finalmente la cantante israelí Yuval Raphael, superviviente de la brutal matanza del 7 de octubre de 2023 no ganó el Festival de Eurovisión con la canción «New Day Will Rise» (Un nuevo día se levantará), llevándose Austria la victoria. Un festival en el que la guerra de Gaza y el genocidio que Israel está provocando en la Franja, donde no permite la entrada de comida ni medicinas desde hace un mes y medio y donde cada día mueren un centenar de civiles por las bombas y drones israelíes, han centrado la polémica. Televisión Española hizo algunos gestos en solidaridad con las víctimas de la barbarie israelí y fue advertida por los organizadores del concurso y censurada por el Partido Popular y Vox. El disparatado sistema de televoto que permitía votar veinte veces desde un mismo terminal facilitó que los lobbis sionistas de todo el mundo, y buena parte de la derecha y ultraderecha europea animaran a sus militantes y simpatizantes a votar masivamente por Israel. En España lo hicieron desde las juventudes del PP y también los simpatizantes y militantes de Vox y Aliança Catalana.

He calificado los hechos del 7 de octubre de 2023 que vivió la joven cantante israelí de brutal matanza porque es sencillamente lo que fue. Un ataque indiscriminado dirigido mayoritariamente contra la vida de población civil. Pero condenar aquellos hechos, por comprensible que fuera la ofensiva de Hamás y otros grupos como la Yihad Islámica, no me impide calificar de genocidio de exterminio lo que está haciendo actualmente Israel a ojos de todo el mundo. Un estado creado gracias al sentimiento de culpa de Europa por no haber evitado el Holocausto de seis millones de judíos. Un estado que se creó expulsando por la fuerza de las armas a los habitantes de aquella tierra. Un nuevo estado y una tierra que los fundadores de Israel consideraron que debía ser la casa de todos los judíos del mundo que quisieran ir allí y también de todos aquellos que, a pesar de no ser ni judíos ni creyentes, argumentaran tener un antepasado, un abuelo judío.

Este ha sido uno de los motivos que ha hecho imposible la paz entre Israel y los palestinos, ya que Israel no sólo ha negado el derecho al retorno a los árabes que pronto cumplirá ochenta años que fueron expulsados de su casa, sino que con la llamada ley del retorno de 1950, el Aliá, concede el derecho a instalarse en Israel y obtener la nacionalidad israelí y ayudas para comenzar una nueva vida, o sea tierra o casa y trabajo, a cualquier persona del mundo que reivindique tener un antepasado judío. Tanto da que esta persona sea atea, agnóstica o crea en otra religión. Quien manifiesta haber tenido un abuelo judío, tiene derecho a intalarse también con su pareja aunque ésta no tenga antepasados judíos. Precisamente el año pasado la representante de Israel en Eurovisión fue la joven rusa israelí Eden Golan, hija de una pareja ruso ucraniana que emigró de Rusia, argumentando este derecho del retorno de los descendientes de judíos.

Tras humillar los diferentes gobiernos de Israel a los palestinos de Gaza y Cisjordania, haciendo inviables todos los planes de paz y la solución de los dos estados con la ocupación de más tierra palestina en Cisjordania, y dejando sin esperanza a los ciudadanos de Gaza recluidos en la mayor cárcel y gueto a cielo abierto del mundo, Hamás actuó como actuó hace veinte meses. Y Netanyahu aprovechó el embate para llevar el país a un estado de guerra permanente, rechazando las propuestas de acuerdo que hubieran significado la liberación de todos los rehenes para perpetuarse en el poder y demorar los procesos judiciales que pesan sobre él, por diversas causas de corrupción. El presidente Joe Biden en los últimos meses de su mandato fue incapaz o quizás no quiso hacer que Netanyahu desistiera de destruir Gaza y detuviera el genocidio.

Después Donald Trump, apoyando a Netanyahu, dijo que acabaría con la guerra haciendo propuestas extravagantes de convertir Gaza en un territorio de hoteles y casinos del que tendrían que marchar la mayoría de sus habitantes. Una deportación que no ha sido posible por la negativa de Jordania, Egipto y Líbano a recibir a los palestinos que Trump y Netanyahu quieren expulsar. Y tras negociar por su cuenta la liberación la semana pasada del último rehén de nacionalidad americana, se ha desentendido del conflicto mientras las monarquías saudita, qatarí y del Emiratos firmaban con él millonarios contratos de armamento e inversiones, no sólo con empresas americanas, sino también aprovechándose del cargo en beneficio propio, con empresas del entramado empresarial que él preside. Las tres monarquías se fortalecen con los acuerdos firmados con el presidente de Estados Unidos y con los bolsillos llenos han dejado de presionar a Trump para que contenga a Netanyahu.

Y es que la historia a veces se repite. Algunas de las víctimas de ayer se convierten en los verdugos de hoy. Y, al igual que una vez que Hitler vio imposible la deportación masiva de los judíos de Europa hacia Uganda, Kenia, Madagascar o Palestina, optó por la solución final dejando de considerar personas a los judíos, Netanyahu reocupa militarmente Gaza, niega la entrada de comida para sus habitantes, no les da ninguna esperanza de futuro, y sin contar los que mueren de hambre, desnutrición y enfermedades, ejecuta con bombas y drones a más de un centenar cada día. Para los cerca de dos millones de ciudadanos de Gaza el día siguiente y este nuevo sol que se levanta al que se refería la canción de Eurovisión no será en ningún caso mejor. Pero los israelíes olvidan que con tanta destrucción sólo generan más odio y tampoco lo será para ellos.


dilluns, 14 d’abril del 2025

Vídeo del programa de Ràdio Moià "Reconstruir camins de Pau: convivència a Israel i Palestina"



Reconstruir camins de Pau: convivència a Israel i Palestina.

Dissabte 12 d'abril de 2025

Clica per anar al canal de Youtube de Ràdio Moià

Es possible la pau? La convivència entre els pobles a l’Orient Mitjà? Rafael Manzanera i Toni Arisa presenten aquest programa especial i compten amb les veus de: David Masip, Graduat del Màster d'Estudis Àrabs de la UAB, ens parla de la història del conflicte Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en temàtiques de drets humans, conflictes internacionals, món àrab, immigració, ultradreta i terrorisme., ens parla del conflicte avui Rafael Rebollo, Catedràtic de Dret Penal a la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ens parla de l'impacte internacional i l'arquitectura jurídica internacional També hi ha participat: Associació Catalana de Jues i Palestins Xavier Tragant (Moianès amb Palestina), ens ha apropat la realitat de les persones desplaçades Estanis Alonso (Metge expert en Salut Internacional) ens ha explicat la situació sanitaria en el conflicte Àlex Mur, polítologec, ens ha parlat sobre la situació pilítica actual Han conduit el programa Rafa Manzanera i Toni Arisa. La direcció tècnica del Ramon Martinez i el suport d’Andreu Vilardell.

dimecres, 27 de novembre del 2024

Treva al Líban, tot esperant Trump. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de novembre de 2024

                                 


Afortunadament la treva acordada entre Hizbul·là i Israel ja és una realitat i s’ha de celebrar, més enllà que hi hagi molts dubtes que pugui ser definitiva. Israel ha acceptat la treva perquè després de colpejar intensament Hizbul·là, ha constatat que per més que intenti destruir-lo, pot debilitar el partit i milícia xiïta, però no fer-lo desaparèixer. Continua amb capacitat de llençar centenars de coets en un sol dia i controla bona part del territori al voltant de riu Litani, malgrat la mort del seu líder Hassan Nasralà i d’altres caps militars i del dany operatiu ocasionat pels sabotatges dels sistemes de comunicació del partit milícia.

Israel conscient que seria un error intentar portar la invasió terrestre més al nord com va fer el 2006, es retira advertint Hizbul·là que si no treu les seves tropes de la franja al sud del riu Litani o si continua instal·lant llançadores de míssils, tornarà a bombardejar on li sembli, sigui Beirut, sigui la zona xiïta de Tir, Sidon i Balbeck. Netanyahu amb un nombre limitat de soldats, necessita centrar-se en consolidar les parts dels nord de Gaza que ja no pensa abandonar, mentre continua recolzant els colons que dia a dia exciten una imparable neteja ètnica a Cisjordània amb l’apropiació de les terres dels palestins per tal d’annexionar-se definitivament tot Cisjordània, deixant els palestins reclosos en algunes ciutats.

Hizbul·là va iniciar l’ofensiva contra Israel en resposta a la invasió israeliana de Gaza, però anteriorment al 7 d’octubre de 2023 hi havia enfrontaments cada setmana. L’acord d’alto el foc es basa en la resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que va posar fi a la invasió israeliana de 2006, i certament hi va haver un element de la resolució que no es va complir en no retirar Hizbul·là les seves tropes del sud del Líban, ni tampoc desarmar-se. I més enllà que ara la milícia deixi aquesta franja del sud del Líban, continuarà existint.

La diferència actual amb el pla de la resolució 1701 és que hauran de verificar l’alto el foc observadors i tropes de diversos països liderats pels Estat Units i França, enlloc de la missió de l’ONU allà desplegada. I que haurà de ser l’exèrcit libanès qui s’ocupi d’aquesta franja propera a la frontera. També es diu que s’abordarà el traçat definitiu de la frontera entre Israel i el Líban, ja que el Líban reivindica com a pròpia la zona de les anomenades Granges de Xeba contigües al Golan ocupat, que des de fa anys està en mans d’Israel.

Però l’element clau per que la pau al Líban sigui definitiva és que acabi amb la divisió i ruptura institucional que divideix el Líban en dos blocs, les anomenades aliances del 8 i del 14 de març i que han portat el país al bloqueig de les seves institucions i que faci ja més de dos anys que no té president, i que el seu primer ministre ho estigui en funcions donada la impossibilitat de nomenar-ne un de nou per part del Parlament. El Líban porta dividit des de fa dècades, primer per la qüestió palestina amb els musulmans i els comunistes laics d’una banda i els cristians a l’altra. Després va ser entre els partidaris de la pau siriana i els contraris. I mentre això passava i molta població musulmana sunnita i cristiana deixava el país, els xiïtes es multiplicaven demogràficament guanyant-se el suport de Síria i l’Iran mentre el país es gestionava des del sectarisme més salvatge i una corrupció galopant.

Amb Síria fora ara de les lluites geostratègiques, l’enfrontament de les monarquies àrabs sunnites i Israel amb l’Iran que recolza als xiïtes ha estat al centre de la ruptura política del Líban. L’explosió de fa quatre anys del dipòsit amb 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut que va destrossar barris de la capital i el bombardejos israelians d’aquests dos mesos han enfonsat el país on res funciona més enllà del que és imaginable. No és cap secret que Netanyahu el que vol, a més de guanyar terreny a Cisjordània fent impossible un estat palestí i mantenir indefinidament tropes a Gaza, és destruir el règim dels aiatol·làs iranià. Un Iran que fa vuit anys complia el pacte de no proliferació nuclear en haver renunciat a fabricar la bomba, pacte que es va trencar per decisió de Trump quan va arribar per primer cop a a la Casa Blanca. I Iran amb Netanyahu ha jugat la carta del palestins per continuar donat suport a Hamàs i Hizbul·là.

L’acord d’alto el foc al Líban és per seixanta dies. Però quan s’hagi de prorrogar Trump ja estarà de nou a la Casa Blanca rodejat de falcons que donen suport al Gran Israel que somia Netanyahu i bona part de la societat israeliana. I Netanyahu necessita que continuï la guerra per evitar ser jutjat per corrupció. Per això, més enllà que s’aconsegueix ara el compliment de les condicions de l’alto el foc, tot dependrà dels plans de Trump, de Netanyahu i també, per què no, del que faci o no faci el règim dels aiatol·làs.

                   


Tregua en el Líbano, esperando a Trump

Afortunadamente la tregua acordada entre Hizbulá e Israel ya es una realidad y debe celebrarse, más allá de que haya muchas dudas de que pueda ser definitiva. Israel ha aceptado la tregua porque después de golpear intensamente a Hizbulá, ha constatado que por más que intente destruirlo, puede debilitar al partido y milicia chií, pero no hacerlo desaparecer. Continúa con capacidad de disparar centenares de cohetes en un solo día y controla buena parte del territorio alrededor del río Litani, a pesar de la muerte de su líder Hassan Nasralá y de otros jefes militares y del daño operativo ocasionado por los sabotajes de los sistemas de comunicación del partido milicia.

Israel consciente de que sería un error intentar llevar la invasión terrestre más al norte como hizo en 2006, se retira advirtiendo a Hizbulá de que si no saca sus tropas de la franja al sur del río Litani o si continúa instalando lanzaderas de misiles, volverá a bombardear donde le parezca, sea Beirut, sea la zona chií de Tiro, Sidon y Balbeck. Netanyahu con un número limitado de soldados, necesita centrarse en consolidar las partes del norte de Gaza que ya no piensa abandonar, mientras continúa apoyando a los colonos que día a día excitan una imparable limpieza étnica en Cisjordania con la apropiación de las tierras de los palestinos con el fin de anexionarse definitivamente toda Cisjordania, dejando a los palestinos recluidos en algunas ciudades. Hizbulá inició la ofensiva contra Israel en respuesta a la invasión israelí de Gaza, pero anteriormente al 7 de octubre de 2023 había enfrentamientos cada semana.

El acuerdo de alto el fuego se basa en la resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU que puso fin a la invasión israelí de 2006, y ciertamente hubo un elemento de la resolución que no se cumplió al no retirar Hizbulá sus tropas del sur del Líbano, ni tampoco desarmarse. Y más allá de que ahora la milicia deje esta franja del sur del Líbano, seguirá existiendo. La diferencia actual con el plan de la resolución 1701 es que deberán verificar el alto el fuego observadores y tropas de varios países liderados por Estados Unidos y Francia, en lugar de la misión de la ONU allí desplegada. Y que deberá ser el ejército libanés quien se ocupe de esta franja cercana a la frontera. También se dice que se abordará el trazado definitivo de la frontera entre Israel y el Líbano, ya que el Líbano reivindica como propia la zona de las llamadas Granjas de Xeba contiguas al Golán ocupado, que desde hace años está en manos de Israel.

Pero el elemento clave para que la paz en el Líbano sea definitiva es que acabe con la división y ruptura institucional que divide al Líbano en dos bloques, las llamadas alianzas del 8 y del 14 de marzo y que han llevado al país al bloqueo de sus instituciones y que haga ya más de dos años que no tiene presidente, y que su primer ministro lo esté en funciones dada la imposibilidad de nombrar uno nuevo por parte del Parlamento. El Líbano lleva dividido desde hace décadas, primero por la cuestión palestina con los musulmanes y los comunistas laicos por un lado y los cristianos al otro. Después fue entre los partidarios de la paz siria y los contrarios. Y mientras eso pasaba y mucha población musulmana sunnita y cristiana dejaba el país, los chiíes se multiplicaban demográficamente ganándose el apoyo de Siria e Irán mientras el país se gestionaba desde el sectarismo más salvaje y una corrupción galopante.

Con Siria fuera ahora de las luchas geostratégicas, el enfrentamiento de las monarquías árabes sunnitas e Israel con Irán que apoya a los chiíes ha estado en el centro de la ruptura política del Líbano. La explosión de hace cuatro años del depósito con 2.750 toneladas de nitrato de amonio en el puerto de Beirut que destrozó barrios de la capital y los bombardeos israelíes de estos dos meses han hundido el país donde nada funciona más allá de lo imaginable.

No es ningún secreto que Netanyahu lo que quiere, además de ganar terreno en Cisjordania haciendo imposible un estado palestino y mantener indefinidamente tropas en Gaza, es destruir el régimen de los ayatolás iraníes. Un Irán que hace ocho años cumplía el pacto de no proliferación nuclear al haber renunciado a fabricar la bomba, pacto que se rompió por decisión de Trump cuando llegó por primera vez a la Casa Blanca. Irán con Netanyahu ha jugado la carta de los palestinos para continuar apoyando a Hamás y Hizbulá. El acuerdo de alto el fuego en el Líbano es por sesenta días. Pero cuando se tenga que prorrogar Trump ya estará de nuevo en la Casa Blanca rodeado de halcones que apoyan al Gran Israel que sueña Netanyahu y buena parte de la sociedad israelí. Y Netanyahu necesita que continúe la guerra para evitar ser juzgado por corrupción.

Por eso, más allá de que se logre ahora el cumplimiento de las condiciones del alto el fuego, todo dependerá de los planes de Trump, de Netanyahu y también, por qué no, de lo que haga o no haga el régimen de los ayatolás
Xavier Rius sant, periodista

dimecres, 23 d’octubre del 2024

ANTISEMITISME i ISLAMOFÒBIA, CONCEPTES SENSE SENTIT. S'ACUSA D'ANTISEMITA A QUI CRITICA LES POLÍTIQUES GENOCIDES D'ISAREL, I D'ISLAMÒFOB A QUI CRITICA QUE LES SOCIETATS ISLÀMIQUES NO TINGUIN PORTA DE SORTIDA I ES PERSEGUEIXI ALS APÒSTATES, SOBRETOT DONES, AMB LES ESQUERRES QUE NO HO CRITIQUEN. Ho explico al Triangle


Coincidint any l’any nou jueu i el dia del Yom Kipur, les entitats jueves de Catalunya van denunciar que els jueus estan patint un antisemitisme com mai fins ara havien vist. Es refereixen a les manifestacions i crítiques que es fan per l’actuació de l’exèrcit israelià a Gaza, Cisjordània i el Líban. Unes accions militars que duren ja un any i que no només han provocat la mort de desenes de milers de civils, sinó també de sanitaris i periodistes, vulnerant reiteradament Israel totes les convencions sobre el dret humanitari, atacant també als cascos blaus desplegats al Líban.

Argumenten que els qui critiquem Israel per la seva actuació des del 7 d’octubre no hem condemnat els segrestos i assassinats perpetrats per Hamàs aquell dia, afirmació que en la majoria de casos és falsa. Confonen la contextualització de les causes que van motivar aquella resposta brutal de Hamàs —tenir dos milions de palestins reclosos dins la franja sense possibilitat de sortir-ne ni esperança—, amb defensar la brutalitat dels seus actes. Afirmar com dic que si no es dona una proposta viable de futur del palestins que no sigui quedar-se tancats al gueto, és previsible que es revoltin violentament, no és defensar aquestes respostes. És senzillament com fa un sociòleg, criminòleg, preveure que aquest resposta en un moment o altre esclatarà.

Com a periodista que vaig viure els conflictes dels Balcans, la societat israeliana em recorda a la sèrbia dels anys noranta. El serbis certament van ser massacrats diversos cops fa uns segles. L’última vegada a la Segona Guerra Mundial a mans dels nazis alemanys i els ustatxes croates que van exterminar en al camp de de Jasenovac entre cinquanta i cent mil serbis i gitanos. I quan a Sarajevo o a Kosovo el anys noranta jo preguntava a serbis partidaris de Milosevic pel brutal setge que patia la capital de Bòsnia o per les matances de civils, em responien parlant dels avantpassats què feia seixanta anys o tres segles havien estat massacrats. El mateix passa amb Israel en que, com el nen que va ser maltractat durant la infància i que té dificultats per empatizar amb els altres, creu que els qui li porten la contrària d’adult són els mateixos o la continuació dels que el van agredir de nen. I com passa des de la creació no consensuada de l’estat d’Israel que es va fer desplaçant els habitants d’aquelles terres, confonen la crítica a les polítiques d’Israel o fins i tot a la seva legitimitat amb la voluntat de destruir-los i aniquilar-los com com va fer Hitler. Per això considero que el terme ‘antisemitisme’ que s’utilitza per desqualificar als qui critiquem a Israel o les seves polítiques no és vàlid.

Un altra terme que també evito utilitzar és el d’‘islamofòbia’. Fòbia es un temor irracional vers alguna cosa. Es considera islamofòbia el rebuig i l’hostilitat vers les persones musulmanes o originaries de països de islàmics. Però aquest terme s’està aplicament de manera genèrica contra les persones que critiquen la regressió de drets vers les dones que s’està donant als països islàmics i com aquests valors reaccionaris s’estan implantat també a Europa. A Catalunya s’ha acusat d’islamòfobes a les escriptores Najat El Hachmi o Mimunt Hamido, una dona de Melilla que va viure molts anys que Girona, autora del llibre “No nos taparán”, que critiquen els silenci de les esquerres vers l’islamisme que creix. Critiquen unes esquerres que es mobilitzen per un transsexual de l’altra punta del món, però es neguen a reconèixer l’infern que pateixen moltes dones i moltes nenes a Catalunya i a Europa on se’ls ha negat el dret d’anar sense vel, a no fer ramadà o a aparellar-se amb un no musulmà, fet prohibit per l’islam.

Paradigmàtic d’aquests temps en que et poden acusar d’islamòfob o d’antisemita, és el cas de la periodista francesa Zineb El Rhazoui, redactora de Charlie Hebdo, que en no ser a la redacció el 7 de gener de 2015 va ser dels pocs redactors que van sobreviure l’atemptat. Per la seva crítica al fanatisme islàmic el novembre de 2019 va rebre el premi Simone-Veil Elles de França. Però fa uns mesos Valerie Pecresse, presidenta de la regió d’Illa de França, que és qui l’atorgà, li va retirar el guardó per la seva postura crítica amb l’ocupació israeliana a la Franja de Gaza i per les crítiques a la resposta als atac del 7 d’octubre. Pecresse acusà El Rhazoui de banalitzar l’Holocaust.


                      


Coincidiendo con el año en el nuevo judío y el día del Yom Kipur, las entidades judías de Catalunya denunciaron que los judíos están sufriendo un antisemitismo como nunca hasta ahora habían visto. Se refieren a las manifestaciones y críticas que se realizan por la actuación del ejército israelí en Gaza, Cisjordania y Líbano. Unas acciones militares que duran ya un año y que no sólo han provocado la muerte de decenas de miles de civiles, sino también de sanitarios y periodistas, vulnerando reiteradamente Israel todas las convenciones sobre el derecho humanitario, atacando también a los cascos azules desplegados en Líbano.


Argumentan que quienes criticamos a Israel por su actuación desde el 7 de octubre no hemos condenado los secuestros y asesinatos perpetrados por Hamás ese día, afirmación de que en la mayoría de casos es falsa. Confunden la contextualización de las causas que motivaron aquella respuesta brutal de Hamás -tener dos millones de palestinos recluidos en la franja sin posibilidad de salir ni esperanza-, con defender la brutalidad de sus actos. Afirmar cómo digo que si no se da una propuesta viable de futuro de los palestinos que no sea quedarse encerrados en el gueto, es previsible que se subleven violentamente no es defender estas respuestas. Es sencillamente como hace un sociólogo, criminólogo, prever que esta respuesta en un momento u otro estallará.

Como periodista que viví los conflictos de los Balcanes, la sociedad israelí me recuerda a la serbia de los noventa. Los serbios ciertamente fueron masacrados varias veces hace unos siglos. La última vez en la Segunda Guerra Mundial a manos de los nazis alemanes y los ustachas croatas que exterminaron en el campo de de Jasenovac entre cincuenta y cien mil serbios y gitanos. Y cuando en Sarajevo o en Kosovo en los años noventa yo preguntaba a serbios partidarios de Milosevic por el brutal cerco que sufría la capital de Bosnia o por las matanzas de civiles, me respondían hablando de los antepasados ​​que hacía sesenta años o tres siglos habían sido masacrados. Lo mismo ocurre con Israel en que, como el niño que fue maltratado durante la infancia y que tiene dificultades para empatizar con los demás, cree que quienes le llevan la contraria de adulto son los mismos o la continuación de quienes le agredieron de niño. Y como ocurre desde la creación no consensuada del estado de Israel que se hizo desplazando a los habitantes de aquellas tierras, confunden la crítica a las políticas de Israel o incluso su legitimidad con la voluntad de destruirlos y aniquilarlos como hizo Hitler. Por eso considero que el término ‘antisemitismo’ que se utiliza para descalificar a quienes criticamos a Israel o sus políticas no es válido.

Otro término que también evito utilizar es el de ‘islamofobia’. Fobia es un temor irracional hacia algo. Se considera islamofobia el rechazo y hostilidad hacia las personas musulmanas u originarias de países de islámicos. Pero este término se está aplicando de forma genérica contra las personas que critican la regresión de derechos hacia las mujeres que se está dando en los países islámicos y cómo estos valores reaccionarios se están implantando también en Europa. En Cataluña se ha acusado de islamófobas a las escritoras Najat El Hachmi o la melillense Mimunt Hamido, que vivió muchos años que Girona, autora del libro «No nos taparán», que critican el silencio de las izquierdas hacia el islamismo que crece . Critican a unas izquierdas que se movilizan por un transexual de la otra punta del mundo, pero se niegan a reconocer el infierno que sufren muchas mujeres y muchas niñas en Cataluña y en Europa donde se les negó el derecho de ir sin velo, a no hacer ramadán o a emparejarse con un no musulmán, prohibido por el islam.

Paradigmático de estos tiempos en que te pueden acusar de islamófobo o antisemita, es el caso de la periodista francesa Zineb El Rhazoui, redactora de Charlie Hebdo, que al no estar en la redacción el 7 de enero de 2015 fue de los pocos redactores que sobrevivieron al atentado. Por su crítica al fanatismo islámico en noviembre de 2019 recibió el premio Simone-Veil Elles de Francia. Pero hace unos meses Valerie Pecresse, presidenta de la región de Isla de Francia, que es quien lo otorgó, le retiró el galardón por su postura crítica con la ocupación israelí de la Franja de Gaza y por las críticas a la respuesta a los ataques del 7 de octubre. Pecresse acusó a El Rhazoui de banalizar el Holocausto.

diumenge, 6 d’octubre del 2024

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle



Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024



Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.


Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada 





Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.


diumenge, 29 de setembre del 2024

I després de destruir mig Líban, què vindrà? Analitzo al Triangle l'ofensiva israeliana al Liban amb la mort de Hassan Nasral·là

 









Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 29 de setembre de 2024



“On són els milions d’àrabs?On és el poble àrab? On és la ira àrab? On és la sang àrab? On és l’honor àrab? Déu és amb nosaltres, més fort i més gran que els fills de Sió. La nostra sang vermella és verda amb el gust de llimona. El foc de les revolucions no crema, som els vencedors”. Així diu la lletra d’una de les cançons més populars del Líban, “On són els milions d’àrabs?” composada per la cantant cristiana Julia Boutros. Cançó que si veiem els vídeos dels seus concerts d’aquests anys a Beirut o a la ciutat de Tir, posava en peu a milers de persones de totes les creences. Des de dones amb el vel islàmic a dones amb samarretes escotades. Homes i dones xiïtes, sunnites, cristians i drusos vibraven, cantaven i ploraven en els concerts. Una altra de les cançons de Boutros és “Ahibaii” que significa “Estimats meus” que composà el 2006 quan Israel es retirà derrotat del Sud del Líban. Cançó que recull el text d’una carta de Hassan Nasral·là als combatents d’Hezbol·là. I Boutros fa onze mesos es va manifestar reiterades vegades en favor del palestins de Gaza i contra la política d’Israel.

Aquestes dues cançons composades per una cristiana, mostren la complexitat del Líban i del conflicte contra tots que protagonitza Israel. I és que un dels motius pel qual Hamàs va desafiar Israel el 7 d’octubre saltant i trencant el mur en que se’ls recloïa a Gaza, acció en la que exerciren una violència i cometent uns crims que no justifico, pretenia cridar l’atenció del món àrab i islàmic que des del Marroc a l’Aràbia Saudita, amb el Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, enterraven la possibilitat d’un estat palestí mentre Netanyahu amb el seu govern de colons i racistes d’extrema dreta, com el ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, expandien més i més els assentaments a Cisjordània on ja hi viuen 700.000 colons. Creixement que s’ha accelerat aquest últim any amb la impunitat que els dona la guerra de Gaza. Hamàs, el 7 d’octubre, també pretenia mostrar la vulnerabilitat de la superioritat tecnològica i militar d’Israel, demostrant amb el salt del mur que el problema palestí no se soluciona tancant dos milions de persones darrera un mur, sistemes electrònics i una metralladora cada dos cents metres.

El Líban té una extensió més petita que la província de Lleida, Cisjordània menys que la de Girona, i Gaza té només 365 km quadrats, una mica menys que el Maresme. Poc territori per massa conflictes. Massa conflictes i un estat, Israel, que en nom de l’Holocaust i de les Escriptures de la Torà i la Bíblia, es creu legitimat per cridar a tots aquells ciutadans del món que argumentin que tenen un avantpassat jueu que tenen dret a instal·lar-s’hi i arrabassar un tros més de terra als palestins.

Els àrabs certament s’oposaren a la creació d’Israel i alguns estats hi lluitaren en contra en les guerres de 1948, 1956 i 1967. Però, després de ser derrotats, abandonaren la causa del poble palestí. I aquests últims anys, en el context de la rivalitat entre la monarquia sunnita saudita i la República islàmica xiïta de l’Iran, Israel i Aràbia Saudita forjaren aquesta aliança buscada per Netanyahu i beneïda per Donald Trump.

Hamàs i la Yihad Islàmica de Gaza formen part amb els huties del Iemen, les milícies xiïtes de l’Iraq, el règim sirià i, sobretot la República islàmica de l’Iran, de l’Eix de Resistència contra Israel, que també rivalitza amb Aràbia Saudita pel lideratge dels musulmans d’arreu del món. I, superat el fracàs de la intel·ligència i la capacitat de resposta israeliana el 7 d’octubre passat, Netanyahu ha volgut aprofitar aquest conflicte per recuperar la seva superioritat tecnològica i militar, sempre amb l’ajuda milionària de Washington i Joe Biden, advertir a uns i decapitant a altres. No només ha demostrat la seva capacitat de matar caps militars i polítics d’aquest eix, començant pel líder de Hamàs, Ismail Haniya a Damasc, Teheran, Beirut o Bagdad, sinó que una setmana després de desmantellar el sistema de comunicacions d’Hezbol·là amb l’explosió de walkie talkies i busques, ha matat al líder del partit i milícia xiïta, Hassan Nasral·là. I tot fa pensar que el proper pas potser serà, ara sí, una invasió terrestre del sud del Líban, més enllà del riu Litani. Però a diferència de 1982, quan va envair aquest país arribant a Beirut, ara Israel no té aliats cristians com les falanges maronites que li van fer la feina bruta de les matances de 3.500 civils als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El 1982 expulsà l’OLP amb milers de combatents i a Iàsser Arafat que s’exilià a Tunis. Però no pot expulsar ni matar als milers i milers de xiïtes i no xiïtes libanesos que rebutgen Israel.

No crec que el líder Suprem de l’Iran, Ali Khamenei tingui cap interès d’embrancar-se en una guerra total amb Israel. Però Benyamin Netanyahu necessita una guerra sense data d’acabament per evitar anar a la presó per les causes que té pendents i fer callar les protestes que es feien contra ell als carrers de Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Vol continuar amb una destrucció sense treva dels seus enemics libanesos i també dels palestins de Gaza i Cisjordània, que pels set cents mil colons de Cisjordània, els sionistes religiosos i els ultres d’extremadreta del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir són gairebé com sub-humans o individus que no han entès que per voluntat de Déu han de marxar d’aquell Gran Israel que creuen que els pertany.

Evolucioni com evolucioni l’ofensiva israeliana al Líban, sigui amb la invasió, sigui eternitzant els bombardejos, aquesta destrucció no ajudarà gens a recosir el país que per les divisions dels dos blocs, el conegut com del 8 de Març, amb el del 14 de Març, amb el paper de Síria com a discòrdia, porta dos anys sense president i amb un govern interí. Per que encara que és cert que part de la població del Líban, sobretot sectors dels cristians i dels sunnites discrepaven de Hassan Nasral·là, el país no estarà millor després de la destrucció a la que volen sotmetre’l Netanyahu i els caps de l’exèrcit. Un exèrcit que podrà guanyar aquestes guerres i matar milers de combatents i deixar-los sense coets per llençar cap Israel, però genera i multiplica un odi en les futures generacions que augura noves respostes com les del 7 d’octubre.













«¿Dónde están los millones de árabes? ¿Dónde está el pueblo árabe? ¿Dónde está la ira árabe? ¿Dónde está la sangre árabe? ¿Dónde está el honor árabe? Dios está con nosotros, más fuerte y mayor que los hijos de Sión. Nuestra sangre roja es verde con el sabor a limón. El fuego de las revoluciones no arde, somos los vencedores». Así dice la letra de una de las canciones más populares del Líbano, «¿Dónde están los millones de árabes?» compuesta por la cantante cristiana Julia Boutros. Canción que si vemos los vídeos de sus conciertos de estos años en Beirut o la ciudad de Tir, ponía en pie a miles de personas de todas las creencias. Desde mujeres con el velo islámico a mujeres con camisetas escotadas. Hombres y mujeres chiítas, suníes, cristianos y drusos vibraban, cantaban y lloraban en los conciertos. Otra de las canciones de Boutros es “Ahibaii” que significa “Queridos míos” que compuso en 2006 cuando Israel se retiró derrotado del Sur del Líbano. Canción que recoge el texto de una carta de Hasan Nasralá a los combatientes de Hezbolá. Y Boutros hace once meses se manifestó reiteradas veces a favor de los palestinos de Gaza y en contra de la política de Israel.

Estas dos canciones compuestas por una cristiana, muestran la complejidad de Líbano y del conflicto contra todos que protagoniza Israel. Y es que uno de los motivos por los que Hamás desafió a Israel el 7 de octubre saltando y rompiendo el muro en que se les recluía en Gaza, acción en la que ejercieron una violencia y cometieron unos crímenes que no justifico, pretendía llamar al atención del mundo árabe e islámico que desde Marruecos a Arabia Saudí, con los Acuerdos de Abraham impulsados ​​por Donald Trump, enterraban la posibilidad de un estado palestino mientras Netanyahu con su gobierno de colonos y racistas de extrema derecha, como el ministro de Seguridad, Itamar Ben-Gvir, expandían cada vez más los asentamientos en Cisjordania donde ya viven 700.000 colonos. Crecimiento que se ha acelerado este último año con la impunidad que le da la guerra de Gaza. Hamás, el 7 de octubre, también pretendía mostrar la vulnerabilidad de la superioridad tecnológica y militar de Israel, demostrando con el salto del muro que el problema palestino no se soluciona encerrando a dos millones de personas detrás de un muro, sistemas electrónicos y una ametralladora cada doscientos metros.

Líbano tiene una extensión menor que la provincia de Lleida, Cisjordania menos que la de Girona, y Gaza tiene sólo 365 km cuadrados, algo menos que el Maresme. Poco territorio para demasiados conflictos. Demasiados conflictos y un estado, Israel, que en nombre del Holocausto y de las Escrituras de la Torá y la Biblia, se cree legitimado para decir a todos aquellos ciudadanos del mundo que argumenten que tienen un antepasado judío que tienen derecho a instalarse allí y arrebatar un trozo más de tierra a los palestinos.

Los árabes ciertamente se opusieron a la creación de Israel y algunos estados lucharon contra él en las guerras de 1948, 1956 y 1967. Pero, después de ser derrotados, abandonaron la causa del pueblo palestino. Y estos últimos años, en el contexto de la rivalidad entre la monarquía suní saudí y la República islámica chií de Irán, Israel y Arabia Saudí forjaron esta alianza buscada por Netanyahu y bendecida por Donald Trump.

Hamás y Yihad Islámica de Gaza forman parte con los huties de Yemen, las milicias chiítas de Irak, el régimen sirio y, sobre todo la República islámica de Irán, del Eje de Resistencia contra Israel, que también rivaliza con Arabia Saudita por el liderazgo de los musulmanes de todo el mundo. Y superado el fracaso de la inteligencia y la capacidad de respuesta israelí el pasado 7 de octubre, Netanyahu ha querido aprovechar este conflicto para recuperar su superioridad tecnológica y militar, siempre con la ayuda millonaria de Washington y Joe Biden, advertir a unos y decapitando a otros. No sólo ha demostrado su capacidad de matar a jefes militares y políticos de este eje, empezando por el líder de Hamás, Ismail Haniya en Damasco, Teherán, Beirut o Bagdad, sino que una semana después de desmantelar el sistema de comunicaciones de Hezbol·lá con la explosión de walkie talkies y buscas, ha matado al líder del partido y milicia chií, Hassan Nasralá. Y todo apunta a que el próximo paso quizá sea, ahora sí, una invasión terrestre del sur del Líbano, más allá del río Litani. Pero a diferencia de 1982, cuando invadió este país llegando a Beirut, ahora Israel no tiene aliados cristianos como las falanges maronitas que le realizaron el trabajo sucio de las matanzas de 3.500 civiles en los campos de refugiados de Sabra y Chatila. En 1982 expulsó a la OLP con miles de combatientes y a Yasser Arafat que se exilió en Túnez. Pero no puede expulsar ni matar a los miles y miles de chiíes y no chiíes libaneses que rechazan a Israel.

No creo que el líder Supremo de Irán, Ali Jamenei tenga ningún interés en enzarzarse en una guerra total con Israel. Pero Benyamin Netanyahu necesita una guerra sin fecha de finalización para evitar ir a prisión por las causas que tiene pendientes y acallar las protestas que se daban contra él en las calles de Tel Aviv, Haifa y Jerusalén. Quiere continuar con una destrucción sin tregua de sus enemigos libaneses y también de los palestinos de Gaza y Cisjordania, que para los setecientos mil colonos de Cisjordania, los sionistas religiosos y los ultras de extrema derecha del partido Poder Judío de Itamar Ben- Gvir son casi como subhumanos o individuos que no han entendido que por voluntad de Dios deben marcharse de aquel Gran Israel que creen que les pertenece.

Evolucione como evolucione la ofensiva israelí en Líbano, sea con la invasión, sea eternizando los bombardeos, esta destrucción no ayudará nada a recoser el país que por las divisiones de ambos bloques, el conocido como del 8 de Marzo, con el del 14 de Marzo, con el papel de Siria como discordia, lleva dos años sin presidente y con un gobierno interino. Porque aunque es cierto que parte de la población del Líbano, sobre todo sectores de los cristianos y de los suníes discrepaban de Hasan Nasralá, el país no estará mejor después de la destrucción a la que quiere someterlo Netanyahu y los jefes de ejército. Un ejército que podrá ganar estas guerras y matar a miles de combatientes y dejarlos sin cohetes para lanzar a Israel, pero genera y multiplica un odio en las futuras generaciones que augura nuevas respuestas como las del 7 de octubre.