TRUMP, PUTIN, Y SUS MALOS CONSEJEROS. La Vanguardia

                         

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, miércoles 29 de julio de 2026

Maquiavelo en su tratado “El Príncipe”, advertía sobre los peligros de la corte: “No hay otra manera de protegerse contra las adulaciones que hacerle entender a los hombres que no te ofenden al decirte la verdad”. Tanto Putin como Trump están atrapados en Ucrania e Irán en unas guerras que iniciaron convencidos que ganarían en pocos días por su corte de aduladores, tras desprenderse de aquellos que podían contradecirles y tal vez sí decían la verdad.

Putin, prisionero de uno de los errores que llevó a la URSS al colapso, inició hace más de cuatro años la “Operación Especial” de Ucrania, convencido que no duraría más de una semana, con el objetivo de recuperar la gloria que perdió la URSS en 1991. Ciertamente influyeron en la caída de la URSS la derrota en Afganistán y la imposibilidad de incrementar el gasto militar para hacer frente a la llamada Iniciativa de Defensa Estratégica de Ronald Reagan. Pero antes de eso la URSS estaba condenada al desastre económico al construirse sobre la base del pánico al líder que condenaba a un gulag o eliminaba a quienes se atrevían a contradecirle, en una Unión Soviética que se sostenía sobre grandes mentira.

A modo de ejemplo, la gran mentira sobre la producción de algodón. Fue Stalin quien ordenó multiplicar la producción de algodón que se recolectaba en Uzbequistán y Turkmenistán. Se sustituyó el algodón autóctono por variedades foráneas, se acabó con la producción de frutas, verduras y cereales, mientras se convertían zonas áridas en campos de algodón que se regaban con nuevos canales que arrebataban agua a los ríos Sir Daria y Amu Daria. Canales hechos en terreno arenoso que no evitaban la filtración de agua, con lo que la mayor parte de la misma se perdía. Los primeros años el experimento funcionó, pero los campos de algodón demandaban más agua y más fertilizantes químicos. Los fertilizantes se filtraban en la capa freática y desertizaban otras zonas. El mar de Aral se fue secando acabando con la producción pesquera, minimizándolo los ingenieros agrónomos con el argumento de que el Caspio y el Aral se comunicaban freáticamente y cíclicamente uno crecía en detrimento del otro. La producción de algodón caía, mientras los dirigentes falsificaban los resultados de cada cosecha, en una mentira colectiva que iba desde los koljoses productores, a los máximos funcionarios y directivos de las fábricas textiles que, en dicho régimen de mentira colectiva, se corrompían con más y más sobornos para sostener el engaño. A mediados de los ochenta el Politburó de Moscú decidió investigar el llamado “caso del algodón” y cuatro mil miembros del partido y tres mil policías, fueron condenados. Pero ya era tarde para revertir la muerte del Aral, recuperar la industria pesquera y retornar al cultivo de frutas y cereales.

Vladímir Putin, antiguo miembro del KGB, aplicó desde el primer día los métodos autocráticos, eliminando primero políticamente a quienes le cuestionaban o podían ganarle en las urnas. Después, como hemos visto estos últimos diez años, muchos oligarcas, ex ministros o periodistas que se atrevían a cuestionar decisiones eran encarcelados o fallecían cayendo de un octavo piso, accidentes en la ducha o infecciones súbitas. Y Putin se lanzó a invadir Ucrania sin prever ni la resistencia de los ucranianos ni su capacidad de fabricar nuevas armas como los drones que ahora acechan Moscú, infraestructuras de comunicaciones o energéticas y a la misma flota.

Donald Trump, por su parte, está ahora encallado en Ormuz tras haber cesado a buena parte de la cúpula militar y de inteligencia y rodearse de aduladores y personajes como Steve Witkoff y Jared Kushner que mezclan diplomacia y negocios personales sin esconderlo. Si bien el peor consejero de Trump fue el primer ministro israelí Benyamin Netanyahu, que le hizo creer que el régimen de los ayatolás caería o se plegaría a su voluntad, como el venezolano. Y con Ormuz cerrado y amenazándose de cerrar el estrecho de Bab el Madeb en el Mar Rojo, no pone sólo en peligro la economía de los Estados Unidos, sino la del mundo entero. Puede que Putin pueda permitirse quedar unos años más atrapado en Ucrania, pero el mundo no puede permitirse alargar más el cierre de Ormuz.   

                 

  

Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 de juny de 2026 

Ves al Triangle

Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.

Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.

Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.

No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.

Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.

Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.

              

Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel

Xavier Rius, sábado 6 de junio de 2026, Leer en castellano en El Triangle

Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».

Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.

Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.

No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.

¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.

Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.

Trump, el jugador de beisbol encallat a Ormuz. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle dissabte 2 de maig de 2026   

S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.

Fa ja dos mesos que va començar de la mà de Netanyahu la seva guerra contra l’Iran que probablement arruïni el seu mandat i el seu llegat polític davant la història. I ha destituït generals, canviant la cúpula de l’exèrcit i els caps dels serveis d’intel·ligència que li portaven la contrària, quelcom no s’ha de fer en començar una guerra.

Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.

Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.

Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.

A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.

Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.

             

Trump, el jugador de béisbol encallado en Ormuz

Xavier Rius, periodista

Leer en castellano en El Triangle   

Se ha escrito mucho sobre cómo funciona el cerebro de Donald Trump, de que se considera un elegido y un ganador. También se dice que es una persona con poca o nula capacidad para empatizar. Hay quien dice que está loco, pero más allá de que esta terminología es rechazada por psiquiatras y psicólogos, ya que englobaría a personas con diferentes patologías y trastornos mentales, de conducta o de personalidad, si fuera sencillamente un loco, habría arruinado en pocos años el imperio inmobiliario y empresarial que heredó de su padre.

Hace ya dos meses que comenzó de la mano de Netanyahu su guerra contra Irán que probablemente arruine su mandato y su legado político ante la historia. Y ha destituido generales, cambiando la cúpula del ejército y los jefes de los servicios de inteligencia que le llevaban la contraria, algo no debe hacerse al iniciar una guerra.

Dicen que políticos y generales que a lo largo de la historia ganaron importantes batallas militares o políticas eran buenos jugadores de ajedrez. Como Napoleón Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Para afrontar exitosamente una campaña militar el que la empieza o el que se ve abocado a ella porque le atacan, debe tener cualidades propias del jugador de ajedrez. Conocer sus propias fuerzas, saber qué piezas tiene el adversario y plantearse cómo las gestionará. Hay que conocer al adversario, saber cómo piensa, y sobre todo intuir cómo reaccionará ante cada jugada, cada derrota o victoria y qué estará dispuesto a sacrificar a corto plazo para intentar ganar después.

Algunos presidentes de Estados Unidos como George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln y Woodrow Wilson, también eran buenos jugadores y políticamente tuvieron presidencias exitosas. Donald Trump nunca jugó a ajedrez, ya que hay que pensar demasiado, cuestionarse a uno mismo y saber esperar. Pero en la universidad Trump sí jugó a béisbol, ocupando posiciones como primera base y receptor o catcher, también como lanzador o pitcher. Era muy veloz, pero le costaba trabajar en equipo si no mandaba él. Pero su altura, poco más de metro noventa, y su poder económico y su no piedad con los débiles, le han ayudado en los negocios y la política. Y sobre todo no reconocer nunca sus errores ante los electores y la prensa, culpando a los demás de lo que ha salido mal.

Hace cinco meses Trump obtuvo una victoria con la captura de Nicolás Maduro, un líder populista y conocedor como él de las técnicas de manipular a las masas, con quien, por cierto, compartía la misma altura. Y con Maduro en una cárcel de Nueva York, aunque en aquellos momentos Marco Rubio mantenía negociaciones en Omán con Irán para recuperar el acuerdo nuclear que Trump mismo había roto, se dejó engañar por alguien más listo que él, Benyamin Netanyahu. Comenzó la guerra con Irán, matando al Líder Supremo, Alí Khamenei y otros dirigentes del régimen.

Trump pensaba que el régimen teocrático caería y la Guardia Revolucionaria se plegaría a sus órdenes como han hecho los hermanos Delcy y Jorge Rodríguez en Venezuela. Pero a los dos meses de empezar esta guerra de la que tampoco aclaró qué objetivos tenía, las cosas no le están saliendo bien. El régimen no sólo sigue fuerte, aunque no sepamos realmente quién está al frente ya que al nuevo Líder Supremo no se le ha visto en público. Irán bloquea el estrecho de Ormuz, haciendo subir el precio de petróleo en todo el mundo y deteniendo el comercio mundial y cadenas de producción, también en Estados Unidos. Si Trump supiera jugar a ajedrez quizás habría pensado cómo respondería Irán al ataque, y sabría que el régimen tiene un número indefinido de peones, alfiles, caballos y también rey dispuestos a ser sacrificados. Y que es capaz de reemplazar sin problemas las 32 piezas del tablero si están muertas o sacrificadas.

Hay quien dice que a Trump se le debería aplicar la vigésimo quinta enmienda de la Constitución y destituirlo. También lo dicen muchos que le ayudaron a llegar al poder convencidos de que cumpliría lo que prometía de sacar al país de guerras ajenas, no empezar ninguna más fuera de casa, y poner América primero. Pero lo que ha puesto por delante de todo son los intereses de Benjamin Netanyahu y su deseo de guerra eterna para no ir a la cárcel y sobre todo hacer Israel más grande, controlando ya el sur del Líbano, partes de Siria, y expulsando cada día a más palestinos de sus tierras en Cisjordania.

A Trump se le acercan las elecciones de medio mandato en noviembre, y las encuestas dicen que la guerra con Irán es ya más impopular que la de Vietnam o las de Irak y Afganistán. Y después de anunciar varias veces que la guerra ya estaba casi ganada, duda si hacer lo que dijo que nunca haría, el envío de tropas de tierra. Pero no se puede ganar una guerra si tampoco se sabe cuál es el objetivo. ¿Hacer caer el régimen teocrático chií? El régimen, a pesar de tener mucha gente en contra, no caerá porque no hay ninguna estructura militar, civil o social para sustituirlo y hacer una transición no sabemos hacia dónde. Parece que ignore que la base del chiismo es aceptar el martirio como tuvo el imán Hussein en Kerbala poco después de la muerte de Mahoma, por defender los chiíes el verdadero islam, y sin miedo a nada, los chiíes esperan el regreso del doceavo imán, el Mehdi, el Mesías o el Esperado que traerá la paz y quizás también, creen, el fin del mundo.

Repito que no se puede ganar una guerra que no sabes qué objetivo tiene, por más que la empieces con la fuerza y la velocidad de un jugador de béisbol, y amenaces con destruir con bombas convencionales o nucleares una civilización como la persa. Poco conoce Trump el orgullo de los persas haciendo esta amenaza. Y si el objetivo era conseguir un nuevo compromiso nuclear, eso es lo que se estaba negociando días antes de comenzar esta guerra. El objetivo ahora no puede ser solo abrir Ormuz, porque ya estaba abierto antes de empezarla. El problema es Trump, que como una ballena que a pesar de su fuerza le falla el sónar o sentido de orientación y no sabe de dónde viene ni dónde va, y queda embarrancada en la arena esperando la muerte. Trump está embarrancado en Ormuz, e Irán amenaza con cerrar también con la ayuda de los houthis del Yemen, el Mar Rojo por Bab el Mandab, que en árabe significa «Puerta de las lamentaciones o del arrepentimiento».

Y con Ormuz cerrado, el petróleo y la inflación sube, mientras las elecciones se acercan y los votantes de Trump quizás no perdonen.

No són bolivarians, són xiïtes sense por al martiri. El Punt Avui

                        

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimarts 3 de març de 2026

Els Estats Units i Israel tenen bons serveis d’intel·ligència i una capacitat militar i tecnològica absoluta. Trump va capturar el president veneçolà, Nicolás Maduro, i ara amb Israel han matat el líder suprem iranià, Ali Khamenei. Però aquesta superioritat pel que fa a les capacitats dels seus agents i sistemes d’espionatge ha d’anar acompanyada de l’altra pota dels serveis d’intel·ligència. La dels analistes que valoren què pot fallar, quines respostes tindrà tota acció i quin pla es té per a l’endemà. George W. Bush l’any 2003 en derrotar Saddam Hussein i dissoldre l’exèrcit i les institucions iraquianes, va provocar una guerra en què van morir molts nord-americans. Ni Trump ni Netanyahu, moguts per l’arrogància d’un i la necessitat de l’altre d’allargar totes les guerres per perpetuar-se en el poder, no escolten gaire els qui qüestionen el que han decidit

A l’Iran no hi ha una vicepresidenta amb plens poders com a Veneçuela que pugui desmuntar el règim i sotmetre’s a Trump. A l’Iran hi ha diverses institucions sòlides i col·legiades com l’Assemblea d’Experts, el Consell de Guardians, el clergat xiïta, l’exèrcit, el Parlament i sobretot la Guàrdia Revolucionària que controla l’economia. I per sobre de tot hi ha el sentiment de ser xiïtes, que creuen que l’Islam va ser traït després del tercer califa. Els seus successors els imams Alí, Hassan o Hussein van patir el martiri i esperen amb una fe de ferro el retorn del dotzè imam, l’“imam ocult” el Mahdi, desaparegut l’any 874, que retornarà en un moment de gran confusió per restablir la justícia.

La societat iraniana està dividida entre els que tenen com a model un Occident laic que fa un mes i mig protestaven demanant la fi del règim teocràtic i corrupte, i els xiïtes convençuts que van a la mesquita i ploren ara la mort d’en Khamenei, l’últim màrtir. I encara que els atacs s’allarguin i matin des de l’aire més líders iranians, no hi ha una oposició que, com vol Trump, pugui prendre el poder. Una part de l’oposició gira a l’entorn del fill del xa Reza Pahlavi, que no té ni militars ni aiatol·làs esperant-lo per obrir-li les portes del poder. I l’altra, també a l’exterior, el Consell Nacional de Resistència de l’Iran, creat pels antics mujahidins comunistes que ajudaren Khomeini a fer caure el xa, però després foren perseguits. Estan liderats per Maryam Rajavi, la qual, per a desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel cobrint els cabells. I més enllà del que duri la capacitat de resposta de l’Iran llençant míssils cap a Israel i les bases nord-americanes o bloquejant l’estret d’Ormuz, només amb una operació terrestre i una ocupació que Trump rebutja el règim podrà ser derrotat.

h

LES GUERRES DE TRUMP. El Triangle, últim article de l'any

 

Xavier Rius, El Triangle, dimarts 30 de desembre de 2025

Encara no fa un any que Donald Trump torna a ser a la Casa Blanca, tot i no haver posat fi a la guerra d’Ucraïna com havia promès, ni tampoc a les d’Israel amb el veïns, afirma que ell ha acabat vuit guerres mentre ataca militarment el seu nou enemic, Veneçuela. Diu que ha posat fi a les guerres d’Índia amb Pakistan, la d’Armènia i l’Azerbaitjan, la de la República Democràtica del Congo i Ruanda, la de Cambodja amb Tailàndia, la de Sèrbia i Kosovo, el conflicte d’Egipte i Etiòpia, el d’Isarel amb l’Iran, i els d’Israel amb Gaza i el Líban. I fa uns dies tornava a dir que estava a punt de tancar la d’Ucraïna.

Més enllà que en alguns d’aquests conflictes només ha aconseguit signar un nou alto al foc, la majoria continuen oberts. I està clar que el d’Ucraïna no acabarà fins que Putin, que té tot el temps del món i més capacitat militar i humana que Zelenski, aconsegueixi els territoris que aspira reintegrar a la Gran Rússia. A diferència del seu primer mandat en que anaven dimitint o sent cessats els col·laboradors de Trump, ara el president enviant aquí i allà al seu amic, l’empresari Steve Witfkoff, el seu gendre Jared Kushner i el Secretari d’Estat, Marco Rubio, està dissenyant una caòtica diplomàcia mundial en la que es barregen negocis privats, humiliació dels adversaris, i promeses milionàries de reconstrucció i càstigs amb aranzels i fer que es comprin més armes als Estats Units

Trump governa retolador en mà signant ordres executives, algunes de les quals, com les dels aranzels després modifica o li son qüestionades pels tribunals com les relatives a deportacions o al desplegament de la Guàrdia Nacional. La seva egolatria és tal, no només per exigir el Premi Nobel de la Pau o fer-se guanyar la medalla de la pau de la FIFA, sinó que malgrat que la situació a Palestina no millora, amb bombardejos diaris a Gaza i el Líban i atacs indiscriminats a Cisjordània, és capaç d’atribuir-se haver aconseguit per primera vegada en tres mil anys la pau al Pròxim Orient. Uns conflictes que lamentablement continuen oberts en tots el seus fronts. Rep a Volodomir Zelenski a Mar-a-Lago diumenge passat, que ha cedit en alguns dels punts exigits per Putin, i veu com l’acord de pau continua lluny ja que es vol la seva capitulació. I l’endemà Trump va rebre a Benjamin Netanyahu a qui tàcitament va donar permís per tornar a bombardejar l’Iran. Un Netanyahu que ocupa amb els seves tropes part de Síria, continua bombardejant cada dia el Líban, s’apropia de més i més terres palestines i cases a Cisjordània i Jerusalem, mentre continua ocupant militarment la meitat de Gaza amb els seus soldats que han matat des de l’inici de l’alto al foc a més de 400 palestins.

El segon estadi del pla de pau per Gaza, que hauria d’haver començat amb la creació d’una administració internacional amb participació palestina per administrar la franja, està totalment postposat amb excuses que Hamás incompleix l’alto el foc en no haver aconseguit recuperar el cadàver que manca d’un ostatge i no haver-se desarmat. I Netanyahu, que necessita victòries i el suport de Washington per afrontar les eleccions que hi haurà d’aquí a un any, aquesta setmana ha rebut de nou totes les lloances de Trump. No només en no ser censurat pel que fa a Cisjordània, sino que encén encara més la regió i es posa en contra també als seus aliats de les monarquies àrabs en contra en ser el primer país del món que reconeix diplomàticament el territori de Somalilàndia independitzat unilateralment de Somàlia. El somni de molts independentistes catalans que creien ingènuament que Israel reconeixeria unilateralment la independència de Catalunya, Netanyahu sí que ho ha fet amb aquest territori de la banya d’Àfrica.

Tan trist com que Trump s’atribueixi haver acabat amb les guerres del Pròxim Orient és la submissió que mostren cap a ell molts líders europeus començant per Mark Rutte, secretari general d’una OTAN, que veu com el seu membre més potent s’ha aliat amb Putin per desballestar els sistema de seguretat compartida creat després de la Segona Guerra Mundial. Així la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units, aprovada per Trump, situa a Rússia ja no com una amenaça, sinó com un aliat, a la vegada que mostra una absoluta desconfiança vers els fins ara aliats europeus. I com a mostra d’aquesta prepotència nega visat a Thierry Breton, ex comissari europeu de Mercat Interior, en represàlia per haver impulsat la regulació digital a Europa front la deriva gens innocent dels algoritmes de xarxes socials com X d’Elon Musk.

I mentre Trump humilia Europa i lloa a Putin, potser provocarà que el veritable guanyador d’aquestes guerres i aquests canvis sigui la Xina, que no pateix l’ofec que significa la guerra i les sancions per Rússia, ni tampoc de l’increment armamentístic i les amenaces de Rússia per la Unió Europea. Xina es modernitza mentre expandeix mercats arreu i la seva influència sobretot a l’Àfrica.

Leer en castellano en El Triangle.

PAU ETERNA O NOMÉS D'UN ANY PER NO ESPATLLAR EL NOBEL DE TRUMP? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 13 d'octubre de 2025 

Donald Trump ha afirmat diverses vegades a la cimera de  Xarm el-Xeikh en la que Els Estats Units, Egipte, Qatar i Turquia han signat l’acord d’alto del foc a Gaza, que aquest acord de pau era el que esperava el Pròxim Orient després de tres mil anys de guerres. No se on ubica Trump l’inici del conflicte perpetu, si a la bíblica expulsió del jueus d’Egipte que creuaren el Mar Roig en sentit invers al vol que ha fet avui Trump des d’Israel on ha estat aclamat a la península del Sinaí, en no haver-hi datació fiable d’aquest fet que narra la Bíblia i la Torà. Però si Trump es referia a l’expulsió dels jueus de Jerusalem que foren desterrats a Babilònia, per ordres de  Nabucodonosor, aquest fet històric va tenir lloc el l’any 597 abans de Crist, o sigui que Trump s’equivoca en quatre segles.

Cimera de menys de quatre hores que ha tingut tres actes, en la que no hi has assistit ni signant els que teòricament acorden la pau, Israel i Hamàs. I pel que  fa a la debilitada Autoritat Palestina, el seu president Mahmud Abbas, després de saludar Trump acompanyat de Macron, no ha assistit a l’acte de signatura quedant buida la seva butaca al costat de la del secretari general de la ONU, Antonio Guterres, juntament amb els mandataris mundials entre els qui hi havia Pedro Sánchez.

Trump, primer en el seu discurs a Knesset o parlament d’Isarel, i després a Xarm el-Xeikh  s’ha atribuït a ell i als seus col·laboradors haver aconseguit una pau que durarà fins l’eternitat amb un convenciment similar al que tenia l’any 1940 Hitler quan es presentava com fundador del Reich del Mil anys. Però ha eludit detallar en que es basarà aquest pla de pau que ha de ser etern i quina opció de futur es donarà als palestins més enllà de que la comunitat internacional amb els diners de l’ONU, Europa i els paísos islàmics financin una reconstrucció que Trump i els seus assessors empresaris i mediadors, Steve Witkoff i Jared Kushner hi volen guanyar diners o aconseguir contraprestacions amb més negocis a Aràbia Saudita, els Emirats i Qatar.

Donald Trump postulant-se de nou per guanyar d’aquí un any el Nobel de la Pau no ha estat l´únic protagonista. Ho ha sigut també el president i dictador egipci, Abdelfatah al-Sisi, qui ha reforçat la seva imatge organitzant la cimera i ha recordat al menys dues vegades a Trump que la opció amb la que ha d’acabar aquest pla de pau és l’autodeterminació del poble palestí esdevenint un estat. Al Sisi té el mèrit d’haver-se negat a facilitar la neteja ètnica que Netanyahu, Trump i Elon Musk volien fet de la franja per fer-hi una Riviera, en rebutjar obrir la porta al flux de palestins que Israel que haguessin fugit de les bombes o la fam. De fet molts palestins consideren una victòria la fi de la guerra, perquè Netanyahu i els seus ministres racistes Ben Gvir i Bezalel Smotrich no han aconseguit el que pretenien, fer fora al màxim de palestins possibles. I efectivament n’han mort setanta mil i probablement ara marxaran molts malalts i ferits cap a hospitals de l’estranger, però no hi ha hagut una nova Nakba o desplaçament massiu de població cap a fora de Gaza.

El general Al Sisi ha sortit reforçat i s’ha legitimat davant els àrabs i musulmans en reivindicar la creació d’un estat palestí. Ell no acabarà com Anuar el Sadat que signà el 1979 la pau amb Israel a canvi que es retirés de la península del Sinaí que ocupava i de que Egipte reconegués Israel, que va ser assassinat poc després en una desfilada militar per un grup de soldats islamistes. La pau o apropar-se a l’enemic massa vegades s’ha cobrat la vida vida d’alguns que ho van intentar, com Abdul·là I de Jordània,  besavi de l’actual rei, assassinat a la mesquita d’Al Aqsa de Jerusalem el 1951, o a com li va passar a la banda contrària al primer ministre israelià Yitshaq Rabbín assassinat el per Yigal Amir, un jueu ultranacionalista. Rabbin donava suport al procés de pau d’Oslo qu havia de desembocar en la creació d’un estat palestí. De fet els hereus polítics de l’assassí de Rabbin, com Ben Gvir o Smotrich desenvolupen avui carteres clau en el govern de Netanyahu. Però per més que Al Sisi hagi demanat la creació d’un estat palestí, aquesta opció no només no està en l’agenda de Trump i de Netanyahu, sinó que seria difícil de formalitzar-lo amb 700.000 colons a Jerusalem Est Cisjordània i els nous assentament que pretén fer ara Israel al nord de Betlem, incomunicant el nord i sud de Cisjordània.

Sense saber què es pensa oferir als gazatians ni si més enllà que s’aprovin noves colònies i assentaments, la pau resultarà impossible si els colons amb el suport de l’exèrcit continuen  assaltant, cremant cases i apropiant-se terres de palestins a Cisjordània. Accions que ja han provocat aquests dos anys mil morts de civils desarmats que han quedat impunes. I evidentment sense un retorn de la legitimitat a l’Autoritat Palestina, si pot ser amb líders com l’encara empresonat Marwan Barghuti, els palestins no recuperan l’esperança. Perquè com deia a La Vanguardia dies abans del 7 d’octubre de 2023 l’ex cap del Shim Bet els serveis secrets d’Israel,  el general Ami Ayalon, a Israel no hi haurà pau fins que el palestins tinguin esperança.

Hi ha un element positiu d’aquest estrany acord de pau i de la delirant escenificació  que s’ha fet i li han fet avui a Donald Trump. Com ha dit a la compareixença final el primer ministre pakistanès, quan Trump l’hi ha demanat que agafés la paraula, el govern pakistanès ha tornat a proposar Trump pel Nobel de la pau. Per aixó hem de confiar que al menys durant els propers dotze mesos Trump, per guanyar-se’l, ha de fer que la pau es mantingui i el procés avanci, mes enllà de la feina de les excavadores, formigoneres i els camions amb menjar que entraran a Gaza. Perque si Netanyahu, Ben Gvir i Smotrich continuen animant o tolerant que els colons  matin palestins a Cisjordània i els hi cremin les cases i les terres, la violència continuarà.  Penso que certament l’alto el foc i la fi de la guerra ha arribat ara a Gaza per l’emprenyament de Trump amb Netanyahu que va bombardejar Doha, la capital de Qatar, posant en perill els negocis del seu gendre Jared Kushner, del mediador i promotor immobiliari Steve Witkoff, i d’ell mateix a qui Qatar va dir que li regalia el nou Air Force One. Però Netanyahu sense l’armadura de la guerra i els tribunals assetjant-lo pels diversos casos de corrupció i amb uns colons ultrareligiosos representats per Smotrich i Ben Gvir, faran tot el possible per rebentar la pau, ja que per ells la guerra constant o sigui eterna, és els camí amb que aspiren construir el Gran Israel bíblic mentre esperen la tornada del Messies.

Xavier Rius Sant, periodista   

 

  

Leere en castellano en El Triangle

Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català

Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025

Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle

Treva al Líban, tot esperant Trump. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de novembre de 2024

                                 

Afortunadament la treva acordada entre Hizbul·là i Israel ja és una realitat i s’ha de celebrar, més enllà que hi hagi molts dubtes que pugui ser definitiva. Israel ha acceptat la treva perquè després de colpejar intensament Hizbul·là, ha constatat que per més que intenti destruir-lo, pot debilitar el partit i milícia xiïta, però no fer-lo desaparèixer. Continua amb capacitat de llençar centenars de coets en un sol dia i controla bona part del territori al voltant de riu Litani, malgrat la mort del seu líder Hassan Nasralà i d’altres caps militars i del dany operatiu ocasionat pels sabotatges dels sistemes de comunicació del partit milícia.

Israel conscient que seria un error intentar portar la invasió terrestre més al nord com va fer el 2006, es retira advertint Hizbul·là que si no treu les seves tropes de la franja al sud del riu Litani o si continua instal·lant llançadores de míssils, tornarà a bombardejar on li sembli, sigui Beirut, sigui la zona xiïta de Tir, Sidon i Balbeck. Netanyahu amb un nombre limitat de soldats, necessita centrar-se en consolidar les parts dels nord de Gaza que ja no pensa abandonar, mentre continua recolzant els colons que dia a dia exciten una imparable neteja ètnica a Cisjordània amb l’apropiació de les terres dels palestins per tal d’annexionar-se definitivament tot Cisjordània, deixant els palestins reclosos en algunes ciutats.

Hizbul·là va iniciar l’ofensiva contra Israel en resposta a la invasió israeliana de Gaza, però anteriorment al 7 d’octubre de 2023 hi havia enfrontaments cada setmana. L’acord d’alto el foc es basa en la resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que va posar fi a la invasió israeliana de 2006, i certament hi va haver un element de la resolució que no es va complir en no retirar Hizbul·là les seves tropes del sud del Líban, ni tampoc desarmar-se. I més enllà que ara la milícia deixi aquesta franja del sud del Líban, continuarà existint.

La diferència actual amb el pla de la resolució 1701 és que hauran de verificar l’alto el foc observadors i tropes de diversos països liderats pels Estat Units i França, enlloc de la missió de l’ONU allà desplegada. I que haurà de ser l’exèrcit libanès qui s’ocupi d’aquesta franja propera a la frontera. També es diu que s’abordarà el traçat definitiu de la frontera entre Israel i el Líban, ja que el Líban reivindica com a pròpia la zona de les anomenades Granges de Xeba contigües al Golan ocupat, que des de fa anys està en mans d’Israel.

Però l’element clau per que la pau al Líban sigui definitiva és que acabi amb la divisió i ruptura institucional que divideix el Líban en dos blocs, les anomenades aliances del 8 i del 14 de març i que han portat el país al bloqueig de les seves institucions i que faci ja més de dos anys que no té president, i que el seu primer ministre ho estigui en funcions donada la impossibilitat de nomenar-ne un de nou per part del Parlament. El Líban porta dividit des de fa dècades, primer per la qüestió palestina amb els musulmans i els comunistes laics d’una banda i els cristians a l’altra. Després va ser entre els partidaris de la pau siriana i els contraris. I mentre això passava i molta població musulmana sunnita i cristiana deixava el país, els xiïtes es multiplicaven demogràficament guanyant-se el suport de Síria i l’Iran mentre el país es gestionava des del sectarisme més salvatge i una corrupció galopant.

Amb Síria fora ara de les lluites geostratègiques, l’enfrontament de les monarquies àrabs sunnites i Israel amb l’Iran que recolza als xiïtes ha estat al centre de la ruptura política del Líban. L’explosió de fa quatre anys del dipòsit amb 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut que va destrossar barris de la capital i el bombardejos israelians d’aquests dos mesos han enfonsat el país on res funciona més enllà del que és imaginable. No és cap secret que Netanyahu el que vol, a més de guanyar terreny a Cisjordània fent impossible un estat palestí i mantenir indefinidament tropes a Gaza, és destruir el règim dels aiatol·làs iranià. Un Iran que fa vuit anys complia el pacte de no proliferació nuclear en haver renunciat a fabricar la bomba, pacte que es va trencar per decisió de Trump quan va arribar per primer cop a a la Casa Blanca. I Iran amb Netanyahu ha jugat la carta del palestins per continuar donat suport a Hamàs i Hizbul·là.

L’acord d’alto el foc al Líban és per seixanta dies. Però quan s’hagi de prorrogar Trump ja estarà de nou a la Casa Blanca rodejat de falcons que donen suport al Gran Israel que somia Netanyahu i bona part de la societat israeliana. I Netanyahu necessita que continuï la guerra per evitar ser jutjat per corrupció. Per això, més enllà que s’aconsegueix ara el compliment de les condicions de l’alto el foc, tot dependrà dels plans de Trump, de Netanyahu i també, per què no, del que faci o no faci el règim dels aiatol·làs.

Llegir en català al Triangle

                   

Tregua en el Líbano, esperando a Trump

El Triangle, miércoles 27 de noviembre de 2024

Afortunadamente la tregua acordada entre Hizbulá e Israel ya es una realidad y debe celebrarse, más allá de que haya muchas dudas de que pueda ser definitiva. Israel ha aceptado la tregua porque después de golpear intensamente a Hizbulá, ha constatado que por más que intente destruirlo, puede debilitar al partido y milicia chií, pero no hacerlo desaparecer. Continúa con capacidad de disparar centenares de cohetes en un solo día y controla buena parte del territorio alrededor del río Litani, a pesar de la muerte de su líder Hassan Nasralá y de otros jefes militares y del daño operativo ocasionado por los sabotajes de los sistemas de comunicación del partido milicia.

Israel consciente de que sería un error intentar llevar la invasión terrestre más al norte como hizo en 2006, se retira advirtiendo a Hizbulá de que si no saca sus tropas de la franja al sur del río Litani o si continúa instalando lanzaderas de misiles, volverá a bombardear donde le parezca, sea Beirut, sea la zona chií de Tiro, Sidon y Balbeck. Netanyahu con un número limitado de soldados, necesita centrarse en consolidar las partes del norte de Gaza que ya no piensa abandonar, mientras continúa apoyando a los colonos que día a día excitan una imparable limpieza étnica en Cisjordania con la apropiación de las tierras de los palestinos con el fin de anexionarse definitivamente toda Cisjordania, dejando a los palestinos recluidos en algunas ciudades. Hizbulá inició la ofensiva contra Israel en respuesta a la invasión israelí de Gaza, pero anteriormente al 7 de octubre de 2023 había enfrentamientos cada semana.

El acuerdo de alto el fuego se basa en la resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU que puso fin a la invasión israelí de 2006, y ciertamente hubo un elemento de la resolución que no se cumplió al no retirar Hizbulá sus tropas del sur del Líbano, ni tampoco desarmarse. Y más allá de que ahora la milicia deje esta franja del sur del Líbano, seguirá existiendo. La diferencia actual con el plan de la resolución 1701 es que deberán verificar el alto el fuego observadores y tropas de varios países liderados por Estados Unidos y Francia, en lugar de la misión de la ONU allí desplegada. Y que deberá ser el ejército libanés quien se ocupe de esta franja cercana a la frontera. También se dice que se abordará el trazado definitivo de la frontera entre Israel y el Líbano, ya que el Líbano reivindica como propia la zona de las llamadas Granjas de Xeba contiguas al Golán ocupado, que desde hace años está en manos de Israel.

Pero el elemento clave para que la paz en el Líbano sea definitiva es que acabe con la división y ruptura institucional que divide al Líbano en dos bloques, las llamadas alianzas del 8 y del 14 de marzo y que han llevado al país al bloqueo de sus instituciones y que haga ya más de dos años que no tiene presidente, y que su primer ministro lo esté en funciones dada la imposibilidad de nombrar uno nuevo por parte del Parlamento. El Líbano lleva dividido desde hace décadas, primero por la cuestión palestina con los musulmanes y los comunistas laicos por un lado y los cristianos al otro. Después fue entre los partidarios de la paz siria y los contrarios. Y mientras eso pasaba y mucha población musulmana sunnita y cristiana dejaba el país, los chiíes se multiplicaban demográficamente ganándose el apoyo de Siria e Irán mientras el país se gestionaba desde el sectarismo más salvaje y una corrupción galopante.

Con Siria fuera ahora de las luchas geostratégicas, el enfrentamiento de las monarquías árabes sunnitas e Israel con Irán que apoya a los chiíes ha estado en el centro de la ruptura política del Líbano. La explosión de hace cuatro años del depósito con 2.750 toneladas de nitrato de amonio en el puerto de Beirut que destrozó barrios de la capital y los bombardeos israelíes de estos dos meses han hundido el país donde nada funciona más allá de lo imaginable.

No es ningún secreto que Netanyahu lo que quiere, además de ganar terreno en Cisjordania haciendo imposible un estado palestino y mantener indefinidamente tropas en Gaza, es destruir el régimen de los ayatolás iraníes. Un Irán que hace ocho años cumplía el pacto de no proliferación nuclear al haber renunciado a fabricar la bomba, pacto que se rompió por decisión de Trump cuando llegó por primera vez a la Casa Blanca. Irán con Netanyahu ha jugado la carta de los palestinos para continuar apoyando a Hamás y Hizbulá. El acuerdo de alto el fuego en el Líbano es por sesenta días. Pero cuando se tenga que prorrogar Trump ya estará de nuevo en la Casa Blanca rodeado de halcones que apoyan al Gran Israel que sueña Netanyahu y buena parte de la sociedad israelí. Y Netanyahu necesita que continúe la guerra para evitar ser juzgado por corrupción.

Por eso, más allá de que se logre ahora el cumplimiento de las condiciones del alto el fuego, todo dependerá de los planes de Trump, de Netanyahu y también, por qué no, de lo que haga o no haga el régimen de los ayatolás

Xavier Rius sant, periodista

Leer en castellano en El Triangle