DONAR ASIL O RECUPERAR FRONTERES?, text complert de l'article al Periódico d'ahir.

Els efectes de l'avanç de l'Estat Islàmic han desbordat la normativa europea sobre refugiats
 Xavier Rius, periodista
El Periódico, dilluns 7 de setembre de 2015
Malgrat que la imatge del petit Aylan Kurdi ha sigut el revulsiu perquè Angela Merkel, François Hollande i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, exigeixin que els països de la Unió Europea (UE) acullin 120.000 refugiats, alhora que es fixa un mecanisme permanent de repartiment, sembla difícil que els 28 països de la UE, amb els seus respectius governs i parlaments, estiguin a l’altura de la magnitud de la crisi. Perquè aquests 120.000 (l’ONU en reclama 200.000) són tan sols una petita part dels quatre milions de refugiats sirians que malviuen en camps de Turquia, el Líban o Jordània i que, davant l’eternització del conflicte, desitgen iniciar un projecte de vida a Europa o Amèrica. I com ells, també arriben  refugiats de l’Iraq, Somàlia, l’Afganistan i Líbia, a més dels palestins que feia dues generacions que vivien al Líban o Jordània i es veuen empesos per l’arribada d’aquests milions de sirians.

Per implementar un mecanisme permanent de repartiment és necessari l’acord dels Vint-i-vuit per modificar el Conveni de Dublín sobre asil, que exigeix que la sol·licitud es realitzi en el primer país de la Unió al qual s’accedeix i que el refugiat s’hi quedi. El govern conservador hongarès de Viktor Orbán, ens agradi o no, compleix amb el conveni i amb el tractat de Schengen quan intenta impedir l’entrada de refugiats, registrar-los i evitar que vagin cap a Àustria o Alemanya. La crisi actual és diferent de les anteriors donat que, mentre que en el cas de Bòsnia o Kosovo hi havia la certesa que el conflicte s’acabaria, ara no sembla que s’hagi d’arribar a la pau en els països dels quals fugen, i a més la població afectada és molt gran. El dret d’asil es va regular després de la segona guerra pensant en dictadures tercermundistes i conflictes llunyans i amb pocs demandants. Però tot ha canviat amb l’Estat Islàmic a uns centenars de quilòmetres d’Europa.

Per això, o les institucions europees i els 28 Estats tenen la valentia d’assumir aquesta realitat i s’explica sense por, o el que es farà serà només un petit pegat, que es veurà desbordat per centenars de milers de nous refugiats que arribaran els pròxims mesos, amb més tragèdies al mar o en camions frigorífics i nous episodis vergonyants com els que es viuen aquests dies a Hongria. Patètic ha sigut el paper del president espanyol, Mariano Rajoy, que fa dos mesos argumentant la taxa d’atur espanyola es va negar a acceptar la quota inicial de 5.849 refugiats que sol·licitava Brussel·les, i patètiques van ser les declaracions que va fer a Berlín al costat de Merkel fa set dies, quan es va mostrar generós afirmant que estava disposat a acollir-ne un màxim de 2.749, encara que després de l’impacte per la imatge del petit Aylan s’hagi mostrat disposat a incrementar aquesta xifra.

Rajoy, com molts altres governants europeus, s’escuda en estadístiques macroeconòmiques. Però, ¿és que potser la situació econòmica de Turquia, Jordània o el Líban, que acullen quatre milions de refugiats, és pròspera?  És una qüestió de valors i drets humans que no es van proclamar per incloure’ls amb orgull en els primers capítols de les constitucions dels països europeus, sinó per aplicar-los. I si es creu en el dret a la vida i que això significa donar refugi i asil a persones la vida de les quals està en perill, aquest dret s’ha de garantir donant-los asil, a la vegada que s’ajuda econòmicament i materialment els països pròxims que acullen més refugiats.

Ara ens trobem amb una pregunta que ningú a Brussel·les s’atreveix a respondre. ¿Què passarà amb aquells Estats de la Unió els governs dels quals, en nom de la seva sobirania nacional, la seva situació econòmica o per temor a ser derrotats electoralment, es neguin a complir l’acord d’acollir la seva quota dels 120.000 o a sumar-se a aquest mecanisme permanent de repartiment? ¿Sortiran de l’acord de Schengen aquells que vulguin evitar l’entrada o la circulació de refugiats per les seves fronteres? La lliure circulació de Schengen, que ja desitgen revocar forces com el Front Nacional francès, pot desaparèixer si es tornen a aixecar algunes de les fronteres interiors de la Unió. Pensàvem fa uns mesos que l’euro podia ser el taló d’Aquil·les del projecte d’unitat europea, i potser ho acabarà sent el dret d’asil i el rebuig a la lliure circulació de Schengen.

Europa s’enfronta ara al seu desafiament més gran, i el pitjor de tot no és el risc d’un retrocés en el procés d’unitat. El pitjor és que, amb impediments perquè arribin com a refugiats, no s’evitarà la seva entrada, però creixerà el seu patiment i la pèrdua de vides, i això només beneficiarà aquelles màfies disposades a transportar com a bestiar o a deixar morir aquells que Europa no sap si deixar entrar com a persones.

Periodista.

Llegeix en català al Periódico

¿DAR ASILO O RECUPERAR FRONTERAS?
Xavier Rius, El Periódico, lunes 7 de septiembre de 2015

Pese a que la imagen del pequeño Aylan Kurdi ha sido el revulsivo para que Angela Merkel, François Hollande y el presidente de la Comisión Europea, Jean Claude Juncker, exijan que los países de la Unión Europea (UE) acojan a 120.000 refugiados a la vez que se fija un mecanismo permanente de reparto, parece difícil que los 28 países de la UE, con sus respectivos gobiernos y parlamentos estén a la altura de la magnitud de la crisis. Porque esos 120.000 (la ONU reclama 200.000) son solo una pequeña parte de esos cuatro millones de refugiados sirios que malviven en campos de Turquía, Líbano o Jordania que, ante la eternización del conflicto desean iniciar un proyecto de vida en Europa o América. Y como ellos también llegan refugiados de Irak, Somalia, Afganistán, Libia, además de palestinos que llevaban dos generaciones viviendo en Líbano o Jordania y se ven empujados por la llegada de estos millones de sirios.

Para implementar un mecanismo permanente de reparto es necesario el acuerdo de los Veintiocho para modificar el Convenio de Dublín sobre asilo, que exige que la solicitud se realice en el primer país de la Unión al que se accede y que el refugiado se quede allí. El gobierno conservador húngaro de Viktor Orban, nos guste o no, cumple con el convenio y con el tratado de Schengen cuando intenta impedir la entrada de refugiados, registrarlos y evitar que vayan hacia Austria o Alemania. La crisis actual es distinta a las anteriores dado que, mientras en el caso de Bosnia o Kosovo había la certeza de que el conflicto acabaría terminando, ahora no parece que se vaya a alcanzar la paz en los países de los que huyen, siendo además la población afectada mucho mayor. El derecho de asilo se reguló tras la segunda guerra pensando en dictaduras tercermundistas y conflictos lejanos y con pocos demandantes. Pero todo ha cambiado con el Estado Islámico a unos cientos de kilómetros de Europa.

Por ello, o las instituciones europeas y los 28 estados tienen la valentía de asumir esta realidad y se explica sin miedo, o lo que se hará será solo un pequeño parche, que se verá desbordado por cientos de miles de nuevos refugiados que llegarán los próximos meses, con más tragedias en el mar o en camiones frigoríficos y nuevos episodios vergonzantes como los que se viven estos días en Hungría. Patético ha sido el papel del presidente español, Mariano Rajoy, que hace dos meses argumentando la tasa de paro española se negó a aceptar la cuota inicial de 5.849 que solicitaba Bruselas, y patéticas fueron la declaraciones que hizo en Berlín junto a Merkel hace siete días, cuando se mostró generoso afirmando que estaba dispuesto a acoger un máximo de 2.749, pese a que tras el impacto por la imagen del pequeño Aylan se haya mostrado dispuesto a incrementar dicha cifra.

 Rajoy, como otros muchos gobernantes europeos, se escuda en estadísticas macroecónomicas. Pero, ¿es que acaso la situación económica de Turquía, Jordania o Líbano que acogen a cuatro millones de refugiados es boyante? Es una cuestión de valores y derechos humanos que no se proclamaron para incluirlos con orgullo en los primeros capítulos de las constituciones de los países europeos, sino para aplicarlos. Y si se cree en el derecho a la vida y que ello significa dar refugio y asilo a personas cuya vida está en peligro, este derecho debe garantizarse dándoles asilo, a la vez que se ayuda económica y materialmente a los países cercanos que acogen más refugiados.

 Ahora nos encontramos con una pregunta que nadie en Bruselas se atreve a responder. ¿Qué pasará con aquellos estados de la Unión cuyos gobiernos en nombre de su soberanía nacional, su situación económica o por temor a ser derrotados electoralmente, se nieguen a cumplir el acuerdo de acoger a su cuota de los 160.000 o a sumarse a este mecanismo permanente de reparto? ¿Saldrán del acuerdo de Schengen aquellos que quieran evitar la entrada o circulación de refugiados en sus fronteras? La libre circulación de Schengen, que ya desean revocar fuerzas como el Frente Nacional francés, puede desaparecer si se vuelven a levantar algunas de las fronteras interiores de la Unión. Pensábamos hace unos meses que el euro podía ser el talón de Aquiles del proyecto de unidad europea y quizá lo acabará siendo el dereho de asilo y el rechazo a la libre circulación de Schengen.

Europa se enfrenta ahora a su mayor desafío, y lo peor de todo no es el riesgo de un retroceso en el proceso de unidad. Lo peor es que con impedimentos a que lleguen como refugiados no se evitará su entrada, pero crecerá su sufrimiento y la pérdida de vidas, beneficiando solo a esas mafias dispuestas a transportar como ganado o a dejar morir a quienes Europa no sabe si dejar entrar como personas.
Leer en castellano en El Periódico