Ni Tunísa ni Líbia són estats on deportar migrants. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 2 de juny de 2025

La Comissió Europea està intentant establir acords amb tercers països als que desplaçar, retornar i internar immigrants que arriben il·legalment a Europa i també a persones que demanin asil i siguin originaris de països considerats per Brussel·les segurs com Marroc, Colòmbia, Bangladesh, Egipte, Índia, Tunísia i Turquia. El que ha legislat Meloni de traslladar migrants a centres de la veïna Albània, decisió que ha patit diversos entrebancs judicials, s’intenta regular des de Brussel·les, més enllà que en el cas que finalment Itàlia se’n surti amb els seus camps a Albània, el nombre d’immigrants que hi podria internar serà anecdòtic front el nombre d’immigrants sense visat i sol·licitants d’asil que arriben al país.

Turquia, país veí de Grècia, ja acull més de tres milions de refugiats i rep diners d’Europa per que ho continuï fent i impedeixi les sortides. Espanya té una tensa relació amb Marroc que utilitza els fluxos de migrants i el control o no de les pasteres que van cap a Canàries com a xantatge en relació a qüestions com la pesca, el Sàhara, Ceuta i Melilla. Algèria manté una tensa relació amb França, la seva antiga metròpoli i és l’únic país que dona suport als sahrauís de l’antiga província espanyola i no està per acceptar deportacions massives ni d’algerians ni d’altres nacionalitats. I Egipte, país d’on no surten les pasteres i que podria complir el requisit com Albània, de ser territoris per on no han passat els que es vol expulsar, ja té prou feina resistint la pressions de Netanyahu i Trump per tal que obri la porta del pas de Rafah i es quedi per sempre els dos milions de palestins que volen expulsar de Gaza.

És impensable tècnicament i econòmicament solucions com les va intentar el regne Unit de d’establir centres d’internament a Ruanda. Així doncs, sigui per establir-hi camps de retenció d’immigrants, tant si son expulsats des d’Europa, com retinguts quan intenten pujar-se a una barca cap el nord, o per ubicar-los transitòriament mentre s’estudia la seva petició d’asil només queden dos candidats, Tunísia i Líbia. Els dos estats on es va viure amb més intensitat el 2011 l’anomenada Primavera Àrab amb el derrocament dels dictadors Ben Ali i Moammar Al-Gaddafi. Però catorze anys després estan molt lluny de ser una democràcia on es garanteixin els drets humans.

A Tunísia, després de reformar la Constitució i esdevenir efímerament una democràcia en la que els islamistes moderats guanyaven algunes les eleccions o obtenien una important representació, el president Kaïs Saïed va donar el juliol de 2021 un autocop d’estat dissolent el Parlament. Sense fer res diferent al que feia fins el 2010 el dictador Ben Alí, ha retallat la llibertat de premsa i manifestació i empresona adversaris. I està imposant un discurs moralment ultraconservador i xenòfob acusant els europeus i les xarxes socials d’expandir l’homosexualitat, que considera una plaga, a la vegada que acusa als immigrants subsaharians que arriben al país fugint de la fam i la sequera del Sahel, amb la voluntat de quedar-s’hi o de fer el salt a Europa, de pretendre canviar la composició demogràfica del país. El racisme no es només un mal dels blancs europeus, sinó com també passa per exemple al Marroc, on l’expressió col·loquial per referir-se una persona negra és “esclau de merda”, a Tunísia està creixent el racisme contra els subsaharians impulsat pel president del país que assumeix un discurs semblant al de l’extrema dreta europea.

L’altra país clau, Líbia, mai va esdevenir ni una democràcia ni un estat unitari des de la mort de Gadafi. Continua tenint dos governs. El reconegut per l’ONU amb seu a Trípoli, la capital, liderat per Abdul Hamid Dbeibeh, que només controla un terç del país i té el suport de Qatar i Turquia i cada dia perd més adeptes. I el del mariscal Khalifa Haftar, amb seu a Bengasi, que controla l’est i el sud del país, i bona part dels pous de petroli i està recolzat pels Emirats, Aràbia Saudita, Rússia, Estats Units i Egipte. I com ja va fer Gaddafi, s’ha guanyat la fidelitat de les tribus tuaregs i “tubus”, el que li ha permès combatre amb èxit l’Estat Islàmic. Tant un govern com l’altre, mentre accepten diners d’Europa per aturar les sortides de migrants, conviuen amb els traficants de persones, i en cap cas pot ser un país candidat perquè Europa hi instal·li camps pels retornats, ni tampoc com a punt de sortida per empènyer cap el sud, és a dir el desert, el camí del retorn com vol Europa. A Líbia les violacions de dones estrangeres, la prostitució forçada, el tràfic d’òrgans i la venda de menors, xacres lucratives presents en la majoria de xarxes de traficants, és molt més present que en altres rutes

Llegeix al Triangle en català

Lee en El Triangle en castellano

                       

VÍDEO AL TRIANGLE ANALITZANT RESULTATS DE VOX I COMPARANT DIPUTAT IGNACIO GARRIGA DE VOX I LUC ANDRÉ DIOUF, QUE VA VIURE A CANÀRIES SENSE PAPERS, ARA RESPONSABLE DE POLÍTICA DE REFUGIATS DEL PSOE.

 

Analitzo al Triangle la pujada de Vox a Espanya, els resultats per sota del que esparaven a Catalunya, el fet que per poder aconseguir millors resultats a les municipals intensificaran ara els missatges contraris a la immigració, tal com va fer Plataforma per Catalunya el 2011 i comparo les figures dels diputats negres o de color que entren ara al Congrés, Ignacio Garriga de Vox Barcelona, que demana mà dura amb la immigració irregular i més expulsions, i el socialista canari d'origen senegalés, que va viure un temps a Canàries sense papers, Luc Andre Diouf, responsable de política de refugiats del PSOE, que ha obtingut acta de diputat per Las Palmas. la legislatura passada va obtenir l'acta de diputada per Alacant, Rita Bosaho de Compromís.

Luc André Diouf i Ignacio Garriga, dos nous diputats amb propostes contraposades de gestionar la immigració i els refugiats

POSANT-HO DIFÍCIL, PER SI DE CAS. Amb motiu de l'informe de la Comissió Española Ajuda als Refugiats CEAR que denúncia la denegació de la majoria de peticions d'asil i les dificultats a aquest dret a Espanya, analitzo la voluntat del Govern i el Ministeri de l'Interior de posar-ho difícil perquè no vinguin. Ni tan sols ha aprovat el reglament de la llei de 2009.

Xavier Rius,  El Periódico, divendres 17 de juny de 2016

L'informe anual del 2015 de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) mostra no només que a Espanya resulta molt difícil obtenir l'estatut de refugiat o la protecció subsidiària dels que arriben per Ceuta, Melilla o Barajas, i la coneguda escassa cooperació espanyola en la redistribució i acollida dels que van arribar a Europa per Grècia, sinó també el fracàs de les polítiques europees de contenció, que només han servit per desviar la ruta cap a Líbia i Itàlia, fent el viatge més mortífer. I mentrestant, la Unió Europea fa malabarismes per complir la seva part de l'acord que converteix Turquia en el garant de les nostres fronteres a canvi d'eximir els ciutadans turcs de l'exigència de visat, tot i que hi ha diversos aspectes de la política de drets humans d'Ankara que haurien d'impedir aquest pacte.

Una de les peticions amb què la CEAR va acompanyar ahir la presentació de l'informe és que d'una vegada per sempre s'aprovi el reglament de la llei d'asil del 2009, aprovada en el segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. La llei s'està aplicant sense el reglament que la desenvolupa, fet que incompleix l'exigència d'aprovar-lo abans del maig del 2010. Recentment vaig coincidir en un acte amb Anna Terron, que va ser secretària d'Estat d'Immigració amb Zapatero, i li vaig preguntar a què es devia que passat tant de temps la llei encara no tingués el corresponent desenvolupament normatiu. I Terron va respondre que, mentre ella va ser secretària d'Estat, el Ministeri de l'Interior va posar totes les traves a l'aprovació del reglament; traves que han continuat amb el Govern de Rajoy, i gràcies a això els temps de demora a resoldre un cas o per a una reagrupació familiar poden allargar-se i donar més marge per inadmetre a tràmit les peticions.

Falta de voluntat política

Aquesta absència de reglament i de voluntat política facilita la gran desproporció entre les sol·licituds presentades (14.881) i les resoltes (només 3.240). I d'aquestes, només 1.020 van ser positives, el 31%, davant de 2.220 que van ser negatives, el 69%. D'aquesta manera, la conclusió no és cap altra que en una Europa insolidària davant els refugiats, Espanya continua estant a la cua. I el més sorprenent és que mentre que en altres països es justifica el rebuig a l'acollida de més refugiats per l'existència d'una ultradreta que pressiona el Parlament i el carrer, aquí aquesta ultradreta política i mediàtica no existeix.

No sabem quina gestió de la crisi dels refugiats s'hauria fet si un altre inquilí hagués ocupat la Moncloa. Però tristament les devolucions en calent a Ceuta i Melilla van començar amb Zapatero, i els socialistes tampoc es van molestar en els seus dos últims anys a aprovar el reglament de la llei d'asil. I és que pot ser que, més enllà de les bones paraules sobre solidaritat i acollida, prevalgui la idea que després d'una dècada en què Espanya va acollir milions d'immigrants en ple creixement econòmic convenia posar-ho difícil als que, com a refugiats, arribessin des de la veïna Àfrica a Espanya, porta d'Europa. En això estem.

 Xavier Rius, El Periódico, viernes 17 de junio de 2016

El informe anual del 2015 de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) muestra no solo lo difícil que resulta en España obtener el estatuto de refugiado o la protección subsidiaria de los que llegan por Ceuta, Melilla o Barajas, y la consabida escasa cooperación española en la redistribución y acogida de los que llegaron a Europa por Grecia, sino el fracaso de las políticas europeas de contención, que solo han servido para desviar la ruta hacia Libia e Italia, haciendo el viaje más mortífero. Y mientras, la Unión Europea hace malabarismos para cumplir su parte del acuerdo que convierte a Turquía en el garante de nuestras fronteras a cambio de eximir a los ciudadanos turcos de la exigencia de visado, pese a que hay diversos aspectos de la política derechos humanos de Ankara que deberían impedir ese pacto.

Una de las peticiones con las que la CEAR acompañó ayer la presentación del informe es que de una vez por todas se apruebe el reglamento de la ley de asilo del 2009, aprobada en el segundo mandato de José Luis Rodríguez Zapatero. Ley que se está aplicando sin el reglamento que la desarrolla, lo que incumple la exigencia de aprobarlo antes de mayo del 2010. Recientemente coincidí en un acto con Anna Terron, que fue secretaria de Estado de Inmigración con Zapatero, y le pregunté a qué se debía que tras tanto tiempo la ley careciera del correspondiente desarrollo normativo. Y Terron respondió que, mientras ella fue secretaria de Estado, el Ministerio del Interior puso todas las trabas a la aprobación del reglamento; trabas que han continuado con el Gobierno de Rajoy, y gracias a eso los tiempos de demora en resolver un caso o para una reagrupación familiar pueden alargarse y dar más margen para inadmitir a trámite las peticiones.

Falta de voluntad política

Esta ausencia de reglamento y de voluntad política facilita la gran desproporción entre las solicitudes presentadas (14.881) y las resueltas (solo 3.240). Y de estas, solo 1.020 fueron positivas, el 31%, frente a 2.220 negativas, el 69%. Con lo que la conclusión no es otra que en una Europa insolidaria ante los refugiados, España continúa estando a la cola. Y lo más sorprendente es que mientras que en otros países se justifica el rechazo a la acogida de más refugiados por la existencia de una ultraderecha que presiona en el Parlamento y en la calle, aquí esta ultraderecha política y mediática no existe.

No sabemos qué gestión de la crisis de los refugiados se habría hecho si otro inquilino hubiera ocupado la Moncloa. Pero tristemente las devoluciones en caliente en Ceuta y Melilla comenzaron con Zapatero, y los socialistas tampoco se molestaron en sus dos últimos años en aprobar el reglamento de la ley de asilo. Y es que puede que, más allá de las buenas palabras sobre solidaridad y acogida, prevalezca la idea de que tras una década en la que España acogió a millones de inmigrantes en pleno crecimiento económico había que ponerlo difícil a los que como refugiados llegasen desde la vecina África a España, puerta de Europa. En eso estamos.

Leer en castellano en El Periódico

Llegir en català al Periódico 

FRONTERAS, ASILO Y EL FUTURO DE LA UE

Pese a que Grecia llegó a la cumbre del Consejo Europea del 18 de febrero con cuatro de los cinco puestos de registro de inmigrantes a los que se había comprometido listos para comenzar a funcionar, no parece que la Unión Europea sea capaz de afrontar unida, ni el drama de los refugiados, ni las consecuencias de continuar con políticas de asilo dispares y de la prolongación de los controles fronterizos interiores en el espacio Schengen. Controles que aplican Suecia, Austria, Noruega, Dinamarca, Francia y Alemania.

Puesto que tema principal de dicha cumbre fueron las negociaciones con el Reino Unido para evitar el Brexit, el tema de los refugiados quedó perdiente para marzo. Pero París aportó un nuevo mazazo al afirmar el primer ministro, Manuel Valls, que “Francia ya no puede acoger más refugiados”. En marzo los 28 revisarán el cumplimiento de lo que acordado en materia de fronteras y asilo en consejos anteriores y, se realizará una cumbre con Turquía para que controle sus fronteras. El Consejo desea que el alto el fuego en Siria sea permanente, y así presionar a Grecia y Turquía para que blinden sus fronteras, lo que no significa otra cosa que intentar hacer regresar a Turquía a buena parte de los que llegan a Grecia, que Turquía cierre su frontera definitivamente con Siria, y hacer retornar a aquellos que no se consideren merecedores de protección. Y así se entregaría a Turquía 3.000 millones de euros para aliviar la situación de los refugiados que queden en su territorio.

La Unión Europea debería afrontar ahora lo que no hizo en 1999 cuando entro en vigor el Tratado de Ámsterdam: la ejecución de una política común de asilo e inmigración. Y es que, no nos engañemos, incluso en el caso de que perdure un frágil alto el fuego entre algunas de las partes, parece poco probable un acuerdo que permita el retorno de la mayoría de desplazados. En Siria la paz no está cerca dado que, más allá de los intereses de kurdos, las milicias moderadas, Turquía, Arabia Saudita, Rusia, Irán y Estados Unidos, hay dos contendientes con los que resulta difícil pactar la transición. Uno, el Estado Islámico por su ideología, y, otro, el régimen de Baixar Al Assad que no dejará voluntariamente el poder, ni aceptará marcharse, dado que la no prescripción de los delitos de crímenes de guerra y genocidio son un obstáculo para que él y sus jefes militares acepten un exilio. Por paradójico que sea, los avances de la justicia universal son un obstáculo para el fin del conflicto.  

La Unión Europea no formalizó ninguna política de inmigración y asilo común en 1999, más allá de unificar el permiso de larga duración que facilia que un extracomunitario con dicho permiso, pueda trabajar en otro país de la Unión, o de acordar por el reglamento de Dublín, que la petición de asilo debe tramitarse en el primer país que pisa el solicitante, algo que se incumple. Desde 1999, cuando entró en vigor el Tratado de Ámsterdam, debía haberse establecido una política común de inmigración y asilo. Pero se amplió Schengen con la supresión de fronteras, sin armonizar las condiciones del derecho de asilo, ni el tratamiento a sus demandantes.

Por poner un ejemplo, hasta hace dos años, antes de la llegada de refugiados de Ucrania y Siria, en España se rechazaban el 95% de las solicitudes, mientras que en Alemania y otros estados del centro y norte de Europa el grado de aceptación era de más del 50%. Además, las diferencias de ayudas para los solicitantes es diferente en cada estado. Sin ir más lejos en España se modificó la ley de asilo en 2009, pero todavía no se ha aprobado su reglamento.

Ahora se pretende que Grecia e Italia registren a los que llegan en los llamados puntos de identificación y, tras estudiarse sus casos, trasladarlos o no a otro país europeo mediante un proceso de reparto que, por ahora ha fracasado y que rechazan algunos países. Mientras, cinco estados han recuperado temporalmente sus controles fronterizos, y se plantean, si el flujo de refugiados no cesa, proponer la suspensión de Schengen durante dos años, algo que generaría un efecto dominó. Y, más allá de la complejidad de la recuperación de controles, si eso ocurriera, sería el fin del proyecto europeo, con nefastas consecuencias económicas, la disminución de exportaciones, del flujo de turistas y la caída del  PIB.

La Unión tiene 509 millones de habitantes y el coste de recibir a tres o seis millones de refugiados es sensiblemente menor al que produciría una reimplantación de los controles fronterizos. La Unión se comporta como un elefante con muchas cabezas, cuyos líderes nacionales, sea por convicción, por electoralismo o por miedo a la ultraderecha, rechazan esa política común de fronteras y asilo acordada en 1999, esgriminendo ahora su derecho al veto. Una Unión que por no querer dejar subir a un 1% más de ciudadanos, puede romperse y hacerlos caer a todos. 
Xavier Rius

ELS REFUGIATS QUE NO ARRIBEN, analitzo al Periódico les causes de que no arribin refugiats a Catalunya i Espanya procedents de la ruta balcànica, i explico les dificultats que tenen els que entren per Melilla a causa de la legislació espanyola d'asil

La falta de diligència de la UE i la restrictiva normativa espanyola deixen en simbòlic el flux d'asilats

Xavier Rius, El Periódico 8 de gener de 2016 

La crisi dels refugiats, aquestes imatges de l'èxode de milers de persones fugint de la guerra, arribant a les illes gregues i travessant els Balcans, esquivant els filats que es van aixecant, i aquestes imatges dels que van morir ofegats, van ser el tema principal de la majoria dels resums del 2015 dels programes televisius i els suplements de premsa a Europa. En aquests resums es va recordar l'acord de redistribuir 160.000 refugiats en els diferents països de la Unió Europea per alleujar la situació de Grècia, Itàlia i Hongria, així com d'Alemanya, el principal receptor, que ha convertit els poliesportius en albergs. L'impacte de la imatge del nen Aylan Kurdi va forçar que s'arribés a l'acord de redistribució, al qual havien cridat personalitats de tots els àmbits. I des de Barcelona i Madrid va sorgir la iniciativa de ciutats refugi.

Però quatre mesos després encara no s'ha activat la distribució d'aquestes 160.000 persones. Alemanya segueix rebent el gruix del flux, mentre que en molts llocs, com a resposta a aquest flux i als atacs gihadistes del novembre a París, s'ha restringit la lliure circulació que estableix Schengen. I a Catalunya i Espanya, les associacions i municipis que es van oferir a acollir refugiats no entenen per què no n'estan arribant.
Tot i que algun polític, com el regidor Alfred Bosch, ha acusat el Govern que encapçala Mariano Rajoy de bloquejar l'acollida de refugiats a Catalunya, les causes són més complexes. A l'abril, Rajoy va rebutjar assumir el primer contingent de 4.288 persones, però després de la mort d'Aylan, quan la Unió Europea va acordar el repartiment dels 160.000, va canviar i va dir que Espanya acceptaria 19.219 persones procedents de Grècia, Itàlia i Hongria. Però fins ara la Unió solament n'ha redistribuït -d'aquell total de 160.000- dos centenars, 19 d'ells cap a Espanya, mentre que en fronteres com la de Macedònia únicament es deixa passar ciutadans sirians, iraquians, afganesos o eritreus i es bloqueja el pas a la resta, fins i tot als que fugen de la franquícia africana de l'Estat Islàmic, Boko Haram.
Les causes del bloqueig d'aquest repartiment no estan principalment a la Moncloa, sinó que s'han de buscar en la falta de diligència dels que executen les decisions de la Unió Europea. Aquest repartiment ha de ser paral·lel a la creació de punts d'identificació a Grècia i Itàlia i a l'assumpció per part d'aquests països d'una política de control de les seves costes per evitar l'arribada de migrants, disminuir el flux de refugiats i fer retornar els que no procedeixin de Síria, l'Iraq, l'Afganistan o Eritrea. En aquesta línia va el cos policial europeu que proposa crear Brussel·les i les contrapartides de 3.000 milions d'euros d'ajuda que s'ofereixen a Turquia per alleujar el cost dels dos milions de refugiats que té. És a dir, es pretén que els estats costaners de la Unió facin el filtre, i que Turquia, a canvi d'aquests fons i d'altres contrapartides en la seva negociació amb la UE, contingui els que fugen de Síria i retorni els originaris d'altres països. I mentrestant, la majoria de persones que superen el corredor balcànic segueixen arribant espontàniament a Alemanya, i posen en una difícil situació Angela Merkel, que veu com al seu país creix la xenofòbia.
Sí que hi ha molta responsabilitat espanyola en el fet que Espanya gairebé no rebi refugiats arribats de manera espontània, a causa del procediment legal que se segueix en aquests casos. Molts dels que arriben a Europa no volen venir aquí perquè saben que, mentre que a Alemanya o Suècia s'accepten més del 50% de les peticions d'asil, a Espanya fins fa un any només se'n concedien el 5%. A més, a Espanya el procediment és més complex i dificulta que els sol·licitants puguin reunir-se amb compatriotes que ja estiguin aquí. Així, s'exigeix als sol·licitants que visquin en pisos gestionats per la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, la Creu Roja i la Comissió Catòlica de Migracions a la ciutat que se'ls assigna. I si rebutgen aquest allotjament perquè desitgen anar allà on tenen compatriotes, perden totes les ajudes socials i econòmiques del programa de refugiats. El fet que no s'hagi aprovat el reglament de la llei d'asil del 2009 no facilita l'exercici d'aquest dret.
Escandalosa és l'espera -en molts casos, de més d'un any- dels sol·licitants sirians que es troben a Melilla i dels menys afortunats que esperen al Marroc. Quan va obrir una oficina d'asil a la frontera melillenca, Espanya va pactar amb el Marroc que només se'n deixaria passar uns 25 al dia. I si fa un any i mig els sirians havien de comprar un passaport fals marroquí per poder sortir del Marroc, ara, que ja poden travessar la frontera marroquina amb la seva documentació autèntica, han de pagar a màfies pròximes a la policia per poder estar entre els 25 elegits del dia. Tot això ha motivat que molts sirians retrocedeixin i optin per la via de Líbia cap a Itàlia. En això sí que la responsabilitat és tota la nostra. 
Periodista.

 

 Xavier Rius, El Periódico, 8 de enero de 2016 

La crisis de los refugiados, esas imágenes del éxodo de miles de personas huyendo de la guerra, llegando a las islas griegas y atravesando los Balcanes, sorteando las alambradas que se van levantado, y esas imágenes de aquellos que fallecieron ahogados, fueron el tema principal de la mayoría de los resúmenes del 2015 de los programas televisivos y los suplementos de prensa en Europa. En esos resúmenes se recordó el acuerdo de redistribuir a 160.000 refugiados en los distintos países de la Unión Europea para aliviar la situación de Grecia, Italia y Hungría, así como de Alemania, el principal receptor, que ha convertido los polideportivos en albergues. El impacto de la imagen del niño  Aylan Kurdi forzó que se consiguiera el acuerdo de redistribución, al que llamaron personalidades de todos los ámbitos. Y desde Barcelona y Madrid surgió la iniciativa de ciudades refugio.
Pero cuatro meses después no se ha activado aún la distribución de esas 160.000 personas. Alemania sigue recibiendo el grueso del flujo, mientras que en muchos lugares, como respuesta a ese flujo y a los ataques yihadistas de noviembre en París, se ha restringido la libre circulación que establece Schengen. Y aquellas asociaciones y municipios que se ofrecieron a acoger refugiados no entienden por qué no están llegando.

Pese a que algún político, como el concejal Alfred Bosch, ha acusado al Gobierno de Mariano Rajoy de bloquear la acogida de refugiados en Catalunya, las causas son más complejas. En abril, Rajoy rechazó asumir el primer contingente de 4.288 personas, pero tras la muerte de Aylan, cuando la UE acordó el reparto de los 160.000, cambió y dijo aceptar en España a 19.219 procedentes de Grecia, Italia y Hungría. Pero hasta ahora la UE solo ha redistribuido -de ese total de 160.000- a dos centenares, 19 de ellos hacia España, mientras que en fronteras como la de Macedonia solo se deja pasar a sirios, iraquís, afganos o eritreos y se bloquea el paso al resto, incluso a los que huyen de la franquicia africana del Estado Islámico, Boko Haram.
Las causas del bloqueo de este reparto no están principalmente en la Moncloa, sino en la falta de diligencia de quienes ejecutan las decisiones de la UE. Este reparto debe ser parejo a la creación de puntos de identificación en Grecia e Italia y a la asunción por parte de estos países de una política de control de sus costas para evitar la llegada de migrantes, disminuir el flujo de refugiados y retornar a los que no procedan de Siria, Irak, Afganistán o Eritrea. En esta línea van el cuerpo policial europeo que propone crear Bruselas y las contrapartidas de 3.000 millones de euros de ayuda que se ofrecen a Turquía para aliviar el coste de los dos millones de refugiados que tiene. Es decir, se pretende que los estados costeros de la Unión hagan el filtro, y que Turquía, a cambio de estos fondos y de otras contrapartidas en su negociación con la UE, contenga a los que huyen de Siria y retorne a los originarios de otros países. Y mientras, la mayoría de los que superan el corredor balcánico siguen llegando espontáneamente a Alemania, poniendo en una difícil situación a Angela Merkel, que ve como crece la xenofobia.
Sí hay mucha responsabilidad española en el hecho de que España apenas reciba refugiados llegados de manera espontánea, debido al procedimiento legal ante los mismos. Muchos de los que llegan a Europa no quieren venir aquí porque saben que, mientras que en Alemania o Suecia se aceptan más del 50% de peticiones de asilo, en España hasta hace un año solo se concedían el 5%. Además, en España el procedimiento es más complejo y dificulta que los solicitantes puedan reunirse con compatriotas que ya estén aquí. Así, se exige a los solicitantes que vivan en pisos gestionados por la Comisión Española de Ayuda al Refugiado, Cruz Roja y la Comisión Católica de Migraciones en la ciudad que se les asigna. Y si rechazan dicho alojamiento porque desean ir allí donde tienen compatriotas, pierden todas las ayudas sociales y económicas del programa de refugiados. El hecho de que no se haya aprobado el reglamento de la ley de asilo del 2009 no facilita el ejercicio de este derecho.
Escandalosa es la espera -en muchos casos, de más de un año- de los solicitantes sirios que se encuentran en Melilla y de los menos afortunados que esperan en Marruecos. Cuando abrió una oficina de asilo en la frontera melillense, España pactó con Marruecos que solo se dejase pasar a unos 25 al día. Y si hace un año y medio los sirios debían comprar un pasaporte falso marroquí para poder salir de Marruecos, ahora, que ya pueden cruzar la frontera marroquí con el suyo auténtico, deben pagar a mafias cercanas a la policía para poder estar entre los 25 elegidos del día. Todo eso ha motivado que muchos sirios retrocedan y opten por la vía de Libia hacia Italia. En esto sí que la responsabilidad es toda nuestra.

Leer también en El Periódico de Aragón

JAVIER DE LUCAS: EL LLIMB I INFERN JURÍDIC DE LES TANQUES I DEVOLUCIONS DE CEUTA I MELILLA S'ESTÀ IMPOSANT A ALTRES LLOCS D'EUROPA. Debat al CCCB sobre el "delicte de migrar" amb J Palazón i J de Lucas

Ahir al vespre, amb motiu del Dia internacional del Migrant, es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un col·loqui sota el títol "El delicte de migrar", organitzat per SOS Racisme, Servei Civil Internacional i Tanquem els CIE, en el que van intervenir-hi el fundador de PRODEIN de Melilla, José Palazón, i el catedràtic de dret de la Universitat de València, Javier de Lucas, els quals, des de diferents òptiques van analitzar la situació dels migrats i refugiats a l'Estat espanyol i Europa en el context actual. 

Palazón és el principal impulsor de la defensa dels drets dels migrants que arriben a Melilla, i guanyador del premi de fotografia Ortega y Gasset 2015, per la seva foto d'immigrants pujats a la tanca amb un guàrdia civil que els vol fer recular, al costat de la gespa d'un camp de golf. 

Palazón va ser a Barcelona amb motiu de l'intent d'expulsió de Renaud Nyame-Belletti que,  quan portava 9 mesos al Centre d'Estància Temporal de Melilla, pendent de ser enviat lliure a la Península després de posar una denúncia per les devolucions en calent, va ser traslladat al CIE de Barcelona per tal de deportar-lo, cosa que gràcies a la campanya de solidaritat es va evitar.

Ahir Palazón va explicar com havia evolucionat la sitiació a Melilla on des de fa poc més d'un any els sirians que arriben a la frontera espanyola poden demanar asil, cosa que abans només ho podien fer si traspassaven la frontera marroquina amb un passaport fals marroquí que estripaven en els cinquanta metres de terra de ningú, per acreditar-se com a sirians amb el seu passaport autèntic en arribar pas fronterer espanyol. Des d'octubre de 2014 ja poden sortir del Marroc amb el passaport sirià, no tenint que comprar a les màfies un passaport fals marroquí i se'ls tramita la sol·licitud d'asil en el mateix pas fronterer espanyol. 

Però el problema és ara, segons Palazón, que el Govern espanyol va demanar al Marroc que no en deixés passar a més 25 sirians al dia, cosa que genera una cua de dies o mesos que només poden superar aviat els que paguen un suborn als policies marroquins.    

Palazón també va parlar de la situació Grècia on ha estat fa uns dies. Així va explicar que a les illes gregues l'estat és inexistent i qui fa la feina d'acollida són les ONG i organismes internacionals, limitant-se el govern grec a expedir el document que acredita que són sirians, afgans o iraquians i pagar a aquells que no tenen diners el vaixell fins Atenes. 

Es va mostrar impressionat pel fluxe a la fontera de Macedònia on la policia macedònia deixa entrar a aquells que porten el paper del govenr grec que acredita que són d'una d'aquestes tres nacionalitats. Va mostrar la seva preocupació pels que no poden passar a Macedònia en ser d'altres llocs i no se'ls considera refugiats. I va concloure afirmant que "cal defensar als migrants econòmics donat que estan molt més desprotegits que que els refugiats, que no se'ls reconeix al dret a ser protegits i es vol que Grècia retorni cap a Turquia". 

Palazón també es va referir a les querelles i procesament s contra agents de la Guàrdia Civil per les devolucions en calent a Melilla i per la morts d'uns subsaharians a la platja del Tarajal de Ceuta que es van ofegar en ser repelits amb material antidisturbis. Querelles que finalment s'han arxivat i s'han portat al Tribunal Europeu de Drets Humans. Tant Palazón com Javier de Lucas van afirmar que la Guàrdia Civil hauria comés, entre d'altres coses, un delicte d'omissió de socors.

José Palazón

 

Per la se banda, Javier de Lucas, va començar la seva inrevenció lamentant la situació actual que es viu a  Europa on s'està imposant una suspensió dels drets fonamentals que donaven sentit a Europa. "El dret ha de servir per aconseguir i garantir els drets. Si no és així esdevé muna xarxa que enx esclafa".

Va criticar la subhasta de refugiats fets per Brusseles de 160.000 refugiats que encara no s'han redistribuit, i els obstacles que ha posat a les cimeres europees el ministre espanyol d'Exteriors José Manuel García Margallo. 

Per De Lucar la posició europea i espanyola és escandolosa quan hi ha països com el Líban on un de cada quatre ciutadans és un refugiat. I referenint-se l llim i infern jurídic que Espanya ha imposat a les tanques de Ceuta i Melilla i les il·legals devolucions en calent, "ara s'està copiant i aplicant a molts altres llocs d'Europa"

Pel que fa a la suspressió de l'operació de salvament Mare Nóstrum que va ser substituida per la Tritó amb molts menys efectius i amb la prioritat de defensar les fronteres, que va ser justificada pel ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz dient que provocaria efecte crida, va dir que Fernández Díaz "fa aplogia del delicte d'omissió de socors"
De Lucas va cridar a no votar diumnenge ni al PP ni a Ciutadans.
 

Javier De Lucas, en la seva intervenció

REFUGIATS, AFRONTAR LA REALITAT. Publico anàlisi al Punt Avui sobre la cimera d'estats de la "Ruta Balcànica" de diumenge

Xavier Rius, periodista 
El Punt Avui, dimarts 27 d'octubre de 2015  

El fet que cap mandatari dels onze estats de l'anomenada ruta dels Balcans que van reunir-se diumenge a Brussel·les amb Angela Merkel i el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, acompanyessin aquests dos a la roda de premsa en la qual van explicar els acords, és una constatació de la tensió i els enfrontaments que s'hi van viure. Durant la cimera alguns van responsabilitzar Merkel de generar un efecte crida, que hauria motivat el flux actual des de les illes gregues cap a Alemanya.

A la cimera es va acordar quelcom totalment insuficient, la creació de camps d'acollida per a cent mil persones, de les quals la meitat es quedarien a Grècia, així com el desplegament de quatre-cents policies per ajudar Eslovènia a controlar les seves fronteres. I ha transcendit que es van viure moments de gran tensió quan uns països acusaven els altres de no controlar el seu territori i facilitar el trànsit ràpid de milers de persones per passar el problema al veí, o de construir barreres que només han servit per desviar el flux cap a països veïns fent la ruta més dolorosa. Alguns van culpar Merkel d'haver-se deixat endur per les emocions després de la mort del nen Aylan Kurdi i haver donat un missatge de portes obertes.

Per entendre la posició d'Angela Merkel de fa vuit setmanes en favor de l'acollida i el repartiment dels refugiats, cal reconèixer la mentalitat alemanya que planifica segons la realitat demogràfica, sociològica i econòmica. Tot el contrari d'altres estats europeus, on s'amaga el cap sota l'ala sense que els preocupi que els fets en matèria d'immigració desbordin el discurs oficial. Recordem quan des del govern espanyol fa deu o quinze anys es feia una regularització d'immigrants, no es creaven canals d'arribada legal, i venia mig milió més d'irregulars? I llavors, després de dir que s'havia tocat sostre, es feia una nova regularització sense planificar noves vingudes, fet que desbordava els ajuntaments i els serveis socials.

Doncs bé, Merkel senzillament va dir el que era obvi. Que bona part dels quatre milions de refugiats que hi ha als camps de Turquia, el Líban o Jordània acabarien venint cap a Europa tal com ja estava passant. I, conseqüentment amb això, no es podia cometre l'error del període de la immigració econòmica dels anys seixanta i setanta a Alemanya, en què no es van fer polítiques d'integració ciutadana, cosa que va dificultar després la integració efectiva dels milions de persones d'origen turc que hi ha avui. Merkel des d'un fred pragmatisme va dir en veu alta el que ja era una realitat: estan venint i ho hem d'organitzar.

Evidentment, això té conseqüències, atès que no hi ha precedents en la història d'Europa d'un moviment migratori a peu de milions de persones en un període tan breu. Flux que no té res a veure amb el de les guerres iugoslaves perquè, a causa de la devastació en què ha quedat Síria, la majoria d'aquests milions de persones no podran tornar mai a la seva terra. I res no fa pensar que Estat Islàmic serà derrotat a curt termini.

No estic defensant Angela Merkel, però qui està fallant no és Alemanya, sinó la resta d'Europa, atès que, per posar un exemple, ara per ara, dels 160.000 refugiats que els 28 van acordar repartir fa dos mesos, només se n'han reubicat 86. I mentrestant, a Alemanya, Àustria o als països nòrdics, grups populistes sense escrúpols ho aprofiten per atacar albergs de refugiats i encendre la xenofòbia, a la vegada que altres intenten treure'n rendiment polític. Una benzina que pot ser electoralment rendible per a alguns, però que no fa més fàcil la gestió dels problemes complexos que ha d'abordar Europa, ni que els 28 estats funcionin com una unitat política.

 Llegir al Punt Avui

ACCEM PIDE AL MINISTRO DEL INTERIOR MÁS AGILIDAD CON LOS SOLICITANTES DE ASILO QUE ESPERAN QUE SE TRAMITE SU EXPEDIENTE EN ESPAÑA Y QUE NO HAYA REFUGIADOS DE PRIMERA Y DE SEGUNDA

Con motivo de la probable decisión que se adoptará esta semana para acoger en España a cerca de 15.000 refugiados, mayoritariamente sirios, que han llegado al espacio europeo por Grecia, Italia o se encuentran retenidos en Hungría, la asociación de defensa y ayuda a refugiados ACCEM ha remitido este escrito al Ministerio del Interior solicitando atención para los solicitantes de asilo o refugio que ya están en España y deben esperar meses para obtener una cita para tramitar su solicitud, cosa que les coloca en situación de extrema vulnerabilidad legal, social y asistencial. ACCEM pide que no haya solicitantes de asilo de primera y de segunda.

Estimado Sr Ministro del Interior,

Escribimos para trasmitir nuestra desolación.
Estamos desolados porque hace semanas que venimos advirtiendo que el tratamiento diferenciado que se está haciendo provocaría que hubiera refugiados de primera y de segunda. Y es lo que ha pasado.
Las personas refugiadas que están aquí en nuestro país esperando a solicitar asilo son tratadas como de segunda. No hay foto ni video de su tragedia que despierte la atención mediática y social y fuercen a atenderlos. Pero merecen y tienen derecho al mismo tratamiento que los que son objeto de dicha atención.
Incluso aquellos que tienen ese tratamiento mediático, como son los que están en la fronteras de Serbia, no son atendidos con la premura que la dramática situación que están viviendo requiere.

Estamos muy preocupados por la tardanza en acoger a los mencionados reubicados, pero hemos de decir que también nos preocupa en extremo que la necesidad de acogida de estas personas haga que la que se ha de proporcionar a las que están en España esperando, en unas condiciones de extrema vulnerabilidad, se posponga “sine die”.
La necesidad de ampliar y agilizar el sistema de asilo para las personas que ya están en España es inaplazable. Y que todas las personas tengan las mismas oportunidades para acceder a él también.

Reclamamos una mayor sensibilidad a la hora de dar respuesta a las personas que no pueden acceder al sistema de acogida de asilo por no poder presentar una solicitud (en lugares como Madrid se tarda un mínimo de 4 meses en obtener una cita).
Consideramos que nuestro país tiene la obligación y la responsabilidad de dar un tratamiento igualitario a todas las personas ante los mismos derechos. Y esto incluye atender de manera rápida y adecuada a las personas que ya están en nuestro país, pendientes de ser atendidas por el sistema de asilo.

Es muy desalentador para los que trabajamos en este ámbito, pero sobre todo para las personas que están esperando obtener protección, el hecho de constatar que la lentitud en los trámites que permiten acceder a la protección no es una cuestión de “poder” sino de “querer”.
Que se agilicen los trámites de asilo para todas las personas por igual es lo justo, lo demás es injusticia sobre injusticia.
Atentamente, en Madrid a 18 de septiembre de 2015.

DONAR ASIL O RECUPERAR FRONTERES?, text complert de l'article al Periódico d'ahir.

Els efectes de l'avanç de l'Estat Islàmic han desbordat la normativa europea sobre refugiats
 Xavier Rius, periodista
El Periódico, dilluns 7 de setembre de 2015
Malgrat que la imatge del petit Aylan Kurdi ha sigut el revulsiu perquè Angela Merkel, François Hollande i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, exigeixin que els països de la Unió Europea (UE) acullin 120.000 refugiats, alhora que es fixa un mecanisme permanent de repartiment, sembla difícil que els 28 països de la UE, amb els seus respectius governs i parlaments, estiguin a l’altura de la magnitud de la crisi. Perquè aquests 120.000 (l’ONU en reclama 200.000) són tan sols una petita part dels quatre milions de refugiats sirians que malviuen en camps de Turquia, el Líban o Jordània i que, davant l’eternització del conflicte, desitgen iniciar un projecte de vida a Europa o Amèrica. I com ells, també arriben  refugiats de l’Iraq, Somàlia, l’Afganistan i Líbia, a més dels palestins que feia dues generacions que vivien al Líban o Jordània i es veuen empesos per l’arribada d’aquests milions de sirians.

Per implementar un mecanisme permanent de repartiment és necessari l’acord dels Vint-i-vuit per modificar el Conveni de Dublín sobre asil, que exigeix que la sol·licitud es realitzi en el primer país de la Unió al qual s’accedeix i que el refugiat s’hi quedi. El govern conservador hongarès de Viktor Orbán, ens agradi o no, compleix amb el conveni i amb el tractat de Schengen quan intenta impedir l’entrada de refugiats, registrar-los i evitar que vagin cap a Àustria o Alemanya. La crisi actual és diferent de les anteriors donat que, mentre que en el cas de Bòsnia o Kosovo hi havia la certesa que el conflicte s’acabaria, ara no sembla que s’hagi d’arribar a la pau en els països dels quals fugen, i a més la població afectada és molt gran. El dret d’asil es va regular després de la segona guerra pensant en dictadures tercermundistes i conflictes llunyans i amb pocs demandants. Però tot ha canviat amb l’Estat Islàmic a uns centenars de quilòmetres d’Europa.

Per això, o les institucions europees i els 28 Estats tenen la valentia d’assumir aquesta realitat i s’explica sense por, o el que es farà serà només un petit pegat, que es veurà desbordat per centenars de milers de nous refugiats que arribaran els pròxims mesos, amb més tragèdies al mar o en camions frigorífics i nous episodis vergonyants com els que es viuen aquests dies a Hongria. Patètic ha sigut el paper del president espanyol, Mariano Rajoy, que fa dos mesos argumentant la taxa d’atur espanyola es va negar a acceptar la quota inicial de 5.849 refugiats que sol·licitava Brussel·les, i patètiques van ser les declaracions que va fer a Berlín al costat de Merkel fa set dies, quan es va mostrar generós afirmant que estava disposat a acollir-ne un màxim de 2.749, encara que després de l’impacte per la imatge del petit Aylan s’hagi mostrat disposat a incrementar aquesta xifra.

Rajoy, com molts altres governants europeus, s’escuda en estadístiques macroeconòmiques. Però, ¿és que potser la situació econòmica de Turquia, Jordània o el Líban, que acullen quatre milions de refugiats, és pròspera?  És una qüestió de valors i drets humans que no es van proclamar per incloure’ls amb orgull en els primers capítols de les constitucions dels països europeus, sinó per aplicar-los. I si es creu en el dret a la vida i que això significa donar refugi i asil a persones la vida de les quals està en perill, aquest dret s’ha de garantir donant-los asil, a la vegada que s’ajuda econòmicament i materialment els països pròxims que acullen més refugiats.

Ara ens trobem amb una pregunta que ningú a Brussel·les s’atreveix a respondre. ¿Què passarà amb aquells Estats de la Unió els governs dels quals, en nom de la seva sobirania nacional, la seva situació econòmica o per temor a ser derrotats electoralment, es neguin a complir l’acord d’acollir la seva quota dels 120.000 o a sumar-se a aquest mecanisme permanent de repartiment? ¿Sortiran de l’acord de Schengen aquells que vulguin evitar l’entrada o la circulació de refugiats per les seves fronteres? La lliure circulació de Schengen, que ja desitgen revocar forces com el Front Nacional francès, pot desaparèixer si es tornen a aixecar algunes de les fronteres interiors de la Unió. Pensàvem fa uns mesos que l’euro podia ser el taló d’Aquil·les del projecte d’unitat europea, i potser ho acabarà sent el dret d’asil i el rebuig a la lliure circulació de Schengen.

Europa s’enfronta ara al seu desafiament més gran, i el pitjor de tot no és el risc d’un retrocés en el procés d’unitat. El pitjor és que, amb impediments perquè arribin com a refugiats, no s’evitarà la seva entrada, però creixerà el seu patiment i la pèrdua de vides, i això només beneficiarà aquelles màfies disposades a transportar com a bestiar o a deixar morir aquells que Europa no sap si deixar entrar com a persones.

Periodista.

Llegeix en català al Periódico

¿DAR ASILO O RECUPERAR FRONTERAS?
Xavier Rius, El Periódico, lunes 7 de septiembre de 2015

Pese a que la imagen del pequeño Aylan Kurdi ha sido el revulsivo para que Angela Merkel, François Hollande y el presidente de la Comisión Europea, Jean Claude Juncker, exijan que los países de la Unión Europea (UE) acojan a 120.000 refugiados a la vez que se fija un mecanismo permanente de reparto, parece difícil que los 28 países de la UE, con sus respectivos gobiernos y parlamentos estén a la altura de la magnitud de la crisis. Porque esos 120.000 (la ONU reclama 200.000) son solo una pequeña parte de esos cuatro millones de refugiados sirios que malviven en campos de Turquía, Líbano o Jordania que, ante la eternización del conflicto desean iniciar un proyecto de vida en Europa o América. Y como ellos también llegan refugiados de Irak, Somalia, Afganistán, Libia, además de palestinos que llevaban dos generaciones viviendo en Líbano o Jordania y se ven empujados por la llegada de estos millones de sirios.

Para implementar un mecanismo permanente de reparto es necesario el acuerdo de los Veintiocho para modificar el Convenio de Dublín sobre asilo, que exige que la solicitud se realice en el primer país de la Unión al que se accede y que el refugiado se quede allí. El gobierno conservador húngaro de Viktor Orban, nos guste o no, cumple con el convenio y con el tratado de Schengen cuando intenta impedir la entrada de refugiados, registrarlos y evitar que vayan hacia Austria o Alemania. La crisis actual es distinta a las anteriores dado que, mientras en el caso de Bosnia o Kosovo había la certeza de que el conflicto acabaría terminando, ahora no parece que se vaya a alcanzar la paz en los países de los que huyen, siendo además la población afectada mucho mayor. El derecho de asilo se reguló tras la segunda guerra pensando en dictaduras tercermundistas y conflictos lejanos y con pocos demandantes. Pero todo ha cambiado con el Estado Islámico a unos cientos de kilómetros de Europa.

Por ello, o las instituciones europeas y los 28 estados tienen la valentía de asumir esta realidad y se explica sin miedo, o lo que se hará será solo un pequeño parche, que se verá desbordado por cientos de miles de nuevos refugiados que llegarán los próximos meses, con más tragedias en el mar o en camiones frigoríficos y nuevos episodios vergonzantes como los que se viven estos días en Hungría. Patético ha sido el papel del presidente español, Mariano Rajoy, que hace dos meses argumentando la tasa de paro española se negó a aceptar la cuota inicial de 5.849 que solicitaba Bruselas, y patéticas fueron la declaraciones que hizo en Berlín junto a Merkel hace siete días, cuando se mostró generoso afirmando que estaba dispuesto a acoger un máximo de 2.749, pese a que tras el impacto por la imagen del pequeño Aylan se haya mostrado dispuesto a incrementar dicha cifra.

 Rajoy, como otros muchos gobernantes europeos, se escuda en estadísticas macroecónomicas. Pero, ¿es que acaso la situación económica de Turquía, Jordania o Líbano que acogen a cuatro millones de refugiados es boyante? Es una cuestión de valores y derechos humanos que no se proclamaron para incluirlos con orgullo en los primeros capítulos de las constituciones de los países europeos, sino para aplicarlos. Y si se cree en el derecho a la vida y que ello significa dar refugio y asilo a personas cuya vida está en peligro, este derecho debe garantizarse dándoles asilo, a la vez que se ayuda económica y materialmente a los países cercanos que acogen más refugiados.

 Ahora nos encontramos con una pregunta que nadie en Bruselas se atreve a responder. ¿Qué pasará con aquellos estados de la Unión cuyos gobiernos en nombre de su soberanía nacional, su situación económica o por temor a ser derrotados electoralmente, se nieguen a cumplir el acuerdo de acoger a su cuota de los 160.000 o a sumarse a este mecanismo permanente de reparto? ¿Saldrán del acuerdo de Schengen aquellos que quieran evitar la entrada o circulación de refugiados en sus fronteras? La libre circulación de Schengen, que ya desean revocar fuerzas como el Frente Nacional francés, puede desaparecer si se vuelven a levantar algunas de las fronteras interiores de la Unión. Pensábamos hace unos meses que el euro podía ser el talón de Aquiles del proyecto de unidad europea y quizá lo acabará siendo el dereho de asilo y el rechazo a la libre circulación de Schengen.

Europa se enfrenta ahora a su mayor desafío, y lo peor de todo no es el riesgo de un retroceso en el proceso de unidad. Lo peor es que con impedimentos a que lleguen como refugiados no se evitará su entrada, pero crecerá su sufrimiento y la pérdida de vidas, beneficiando solo a esas mafias dispuestas a transportar como ganado o a dejar morir a quienes Europa no sabe si dejar entrar como personas.
Leer en castellano en El Periódico 

PUBLICO AL PERIÓDICO: DONAR ASIL O RECUPERAR FRONTERES? Pensàvem que l'euro podia ser el taló d'Aquiles de la Unió Europea i potser ho serà el dret d'asil i la supressió de fronteres de Schengen

Avui em surt al Periódico aquest article sobre crisis refugiats i el paper de la Unió Europea. Està penjat a la web de El Periódico en castellà i  en català. (actualitzat dimarts 8 de setembre) Clica aquí per llegir-lo sencer en català i castellà
 

 "... Ahora nos encontramos con una pregunta que nadie en Bruselas se atreve a responder. ¿Qué pasará con aquellos estados de la Unión cuyos gobiernos en nombre de su soberanía nacional, su situación económica o por temor a ser derrotados electoralmente, se nieguen a cumplir el acuerdo de acoger a su cuota de refugiados o a sumarse a este mecanismo permanente de reparto? ¿Saldrán del acuerdo de Schengen aquellos que quieran evitar la entrada o circulación de refugiados en sus fronteras? (...) Pensábamos hace unos meses que el euro podía ser el talón de Aquiles del proyecto de unidad europea y quizá lo acabará siendo el dereho de asilo y el rechazo a la libre circulación de Schengen.

Europa se enfrenta ahora a su mayor desafío, y lo peor de todo no es el riesgo de un retroceso en el proceso de unidad. Lo peor es que con impedimentos a que lleguen como refugiados no se evitará su entrada, pero crecerá su sufrimiento y la pérdida de vidas, beneficiando solo a esas mafias dispuestas a transportar como ganado o a dejar morir a quienes Europa no sabe si dejar entrar como personas".

Llegeix en castellà a El Periódico 

LES TANQUES NO ELS ATURARAN, publico anàlisis al Punt Avui sobre con Europa afronta la crisis dels refugiats que arriben a Grècia per mar

Xavier Rius

El Punt Avui, diumenge 23 d'agost de 2015 

De l'actitud dels estats europeus en relació amb la crisi originada a les costes d'Itàlia i Grècia, amb l'arribada diària de milers de persones que fugen dels conflictes de Síria, l'Iraq, Líbia, l'Afganistan o Somàlia, i que tot seguit intenten accedir al territori de la Unió Europea (UE), es pot deduir que Europa no ha entès encara la diferència de la situació actual amb anteriors episodis d'arribada d'immigrants o refugiats.

Es rescaten a alta mar els refugiats, però després es posen totes les traves perquè surtin de Grècia i la seva absorció social a Europa. Des de començament d'any han arribat a les costes unes 260.000 persones, però no hem estat capaços ni de pactar el repartiment de 40.000 entre els socis de la Unió. I països com ara Hongria i Macedònia intenten blindar les fronteres per tal que no puguin passar. Europa no ha entès res, veient que sembla que els vulgui tractar com va fer fa una dècada amb els que arribaven a les Canàries, que s'obrien les aixetes de pas a la Península i dels avions de repatriació al Senegal o Mali, combinant-ho amb ajuts econòmics o comercials a aquests països i creant mecanismes per tal que uns pocs poguessin venir cap aquí legalment.

Fa dècades que hi ha conflictes al Pròxim Orient, al Sahel i a Somàlia. Però el que ha abocat tanta gent a fugir és la manca de perspectives de pau o d'una relativa localització de la guerra. Molts dels que arriben són refugiats palestins que feia dècades que eren a Síria, l'Iraq o Líbia. I l'actor principal de la situació actual és Estat Islàmic (EI) o Daesh i franquícies seves com ara Al Shabab a Somàlia i Boko Haram a Nigèria. Uns grups que, com hem vist, no fan presoners, excepte dones i nenes per utilitzar-les com a esclaves sexuals. I posar traves als que fugen i arriben a Grècia, Malta o Itàlia, l'únic que aconsegueix és afavorir noves màfies que ara tenen persones disposades a pagar o endeutar-se per tal de ser transportades clandestinament en un camió al Regne Unit, Alemanya o Noruega. Quan Europa diu que els 400.000 refugiats que arribaran aquest 2015 són inassumibles, sembla que oblida que, per exemple, l'Estat espanyol va estar rebent una mitjana de 600.000 immigrants a l'any entre el 2000 i el 2008. I la majoria entraven sense permís de treball com a turistes per Barajas o la Jonquera i, com ha passat en totes les migracions, inicialment eren acollits a casa de familiars o compatriotes.

Posant tanques no s'aturarà el flux a la UE. Una Europa que, encara que sigui d'una altra manera, també viu la mateixa guerra de la qual fugen els refugiats. Estat Islàmic també està en guerra amb nosaltres i l'atemptat al tren París-Amsterdam, fet per un marroquí que tornava de lluitar a Síria, és el penúltim acte de guerra en territori europeu. Només amb la derrota d'Estat Islàmic al Pròxim Orient s'aturarà el flux.

NOMÉS UN PRIMER PAS, publico al Punt Avui sobre l'acord de la Unió Europea d'acollir i repartir refugiats

 Xavier Rius, periodista

 El Punt Avui, dujous 14 de maig de 2015

Malgrat que el 2013 va culminar el desenvolupament del Sistema Europeu Comú d'Asil (SECA), amb què es pretenia harmonitzar la possibilitat d'acollir-se al dret d'asil a tota la Unió Europea, fins ara, tant pel que fa a les possibilitats que té una persona que se la reconegui com a tal, com pel que fa al tractament, l'assistència i les possibilitats o no d'obtenir automàticament permís de treball, la qüestió varia molt d'un estat a un altre.

A més a més, aquest sistema penalitza els països fronterers i de la riba mediterrània, atès que, en principi, l'asil s'hauria de demanar en el primer país de la Unió que es trepitja. L'Estat espanyol, per exemple, és a la cua quant a concessions o reconeixements d'estatut de refugiat, per darrere d'estats molt més petits, com Malta i Xipre. D'alguna manera el govern espanyol pensa que si facilités aquest dret generaria un efecte crida al nord d'Àfrica. De fet, fins ara la majoria dels que estan aconseguint poder tramitar la sol·licitud, accedint legalment a les dependències fronteres de Ceuta i Melilla, són els sirians que, sigui amb el seu passaport sirià, sigui amb un de fals marroquí, poden sortir del Marroc i accedir legalment a la frontera espanyola. Però, en canvi, als ciutadans que fugen de conflictes com els de Somàlia, Eritrea o Mali els és impossible demanar-ho, si no és que salten la tanca de Ceuta i Melilla. I en la majoria de casos, quan ja són a Ceuta o Melilla, no se'ls admet a tràmit la sol·licitud o posteriorment és rebutjada, tot i que la majoria són traslladats setmanes o mesos després a la península amb una ordre d'expulsió inaplicable. I precisament perquè la possibilitat d'èxit és molt més alta si ho fan a Suècia o Alemanya, vinguin per la ruta que vinguin, intenten arribar com sigui allà.

Però més enllà de la distribució irregular dins d'Europa dels que són reconeguts com a refugiats, és escandalosa la poca quantitat de refugiats sirians que hi ha a Europa en comparació dels tres milions que acullen el Líban, Turquia, Jordània i l'Iraq.

La necessitat de donar una resposta urgent a les últimes tragèdies al mar i a l'arribada massiva cap a Itàlia, afavorida o facilitada pel desgovern i la guerra civil a Líbia, va forçar la Comissió Europea a aprovar ahir un pla per repartir equitativament i solidàriament els que han arribat de manera irregular per mar, majoritàriament a Itàlia i Malta, el 9% dels quals, segons la quota proposada, correspondrien a l'Estat espanyol. També es proposa portar legalment, no se sap si des de Síria o des dels camps de refugiats dels països veïns, uns vint mil refugiats més dels 1.549 que anirien a l'Estat espanyol. I, paral·lelament, la Unió Europea, a la vegada que intensifica la tasca diplomàtica per reforçar el govern “legítim” de Líbia, busca algun tipus de cobertura legal de l'ONU per intervenir militarment en aigües líbies –i potser també amb accions des de l'aire– per tallar les rutes de sortida des d'aquell país.

D'entrada, estats com el Regne Unit, on el xenòfob UKIP va ser la tercera força més votada dijous passat, i Dinamarca, ja han dit que ells no s'afegiran a aquest pla. La proposta és un primer pas insuficient, però necessari. I evidentment no es tracta d'acollir-ne ara uns milers mentre s'unta amb diners els governs del nord d'Àfrica per crear camps d'internament allà.

 Llegir al Punt Avui

"LEGALIZAR LA DEVOLUCIÓN EN CALIENTE?" text complert de l'article que vaig publicar ahir a El Periódico

  Aquí hi ha el text complert de l'article d'El Periódico d'ahir:

 La nueva normativa de inmigración infringe la ley de Extranjería, compromete a los agentes y no resuelve el problema

La pretensión de legalizar las devoluciones en caliente de los inmigrantes que saltan la valla de Ceuta y Melilla, lejos de dar seguridad jurídica a los agentes de la Guardia Civil que realizan dichas devoluciones que infringen la ley de Extranjería, situará las posibles responsabilidades penales, que ahora recaen en los mandos del cuerpo, en los agentes. La ley de Extranjería define dos únicos procedimientos para expulsar o devolver extranjeros simpapeles. La expulsión individualizada de aquel que es identificado en territorio español y carece de papeles, que podrá ser ingresado 60 días en un centro de internamiento; y la devolución individualizada -en principio por resolución administrativa-,de aquel que entra ilegalmente, que en el caso que no se pueda realizar en un breve plazo implica ingresar en un centro de internamiento ya con control judicial. Mientras la devolución de los adultos marroquís resulta fácil de realizar, dado que Marruecos los reconoce como propios, no ocurre lo mismo con los procedentes de otros países.

Cuando una persona no marroquí llega a Ceuta y Melilla saltando la valla acude al Centro de Estancia Temporal -donde se acoge en régimen de libertad a los irregulares- o a la comisaría de policía, y se les registra para iniciar una improbable devolución. Muchos de los originarios de países en conflicto solicitan asilo, protección en la que España está a la cola de Europa. Y tras unos meses en Ceuta o Melilla la mayoría son trasladados a la península sin documentación viajando luego hacia otros países de la UE.

Frontex, la agencia europea de fronteras, estima que en lo que va de año han llegado a las costas de la Unión Europea 170.000 irregulares, el 80% a Italia. Y el incremento de las rutas hacia Italia, más largas que las del Estrecho, es consecuencia del papel de gendarme que realiza Marruecos, que ha reducido sustancialmente las pateras, pero continúan llegando personas a los límites de Ceuta y Melilla, de las que 2.000 han saltado la valla este 2014. Cifra anecdótica en comparación a los 130.000 llegados a Italia.

La mayoría ya no son subsaharianos - que ya conocen por sus compatriotas aquí residentes los efectos de la crisis económica-, sino procedentes de países en conflicto como Siria, Libia o Eritrea. Y más allá de los actos de contrición de dirigentes europeos anunciando mejoras en el derecho de asilo, como los realizados tras la tragedia de hace un año en Lampedusa por los entonces presidente de la Comisión, Durao Barroso, y el del Parlamento Europeo, Martin Schulz, la política de asilo no ha tenido cambio significativo.

Tras la imputación decretada en septiembre al jefe de la Guardia Civil de Melilla por las llamadas devoluciones en caliente, es decir trasladar por la fuerza a los inmigrantes, esposados, sin identificar y, en algún caso heridos, al lado marroquí de la valla, el Ministerio del Interior pretende dar cobertura legal a este procedimiento. Pretende legalizar que no se considere consumada la entrada en territorio español hasta que no se haya superado la línea de guardias civiles que estén en la zona. Y al hacerlo con una enmienda añadida a la ley de Seguridad Ciudadana evita que el Consejo de Estado y otros organismos tengan que pronunciarse. Quien sí que se pronunció hace unos días fue la comisaria europea Cecilia Malmström que remitió una carta muy dura a ministro Fernández Díaz advirtiendo que dicha práctica vulneraba la normativa europea de fronteras.

Pero más allá que la plasmación en la ley de esta modificación de cuándo se considera consumada la entrada en España dará pie a futuras impugnaciones, el texto impone unos requisitos que, o bien los agentes deberán incumplir, recayendo sobre ellos la responsabilidad de vulnerar la ley, o difícilmente podrán ejecutar muchas devoluciones. Así, tras permitir a los agentes el uso de la fuerza, el redactado que se propone dice que deberán procurar que los inmigrantes que caigan de la valla no sufran daños. Y aquellos que resulten heridos deberán ser atendidos y si es preciso trasladados a un centro sanitario, con lo que según el redactado ya habrán consumado la entrada en España y no será posible la devolución en caliente.

Dado que muchas personas de las que saltan sufren cortes significativos a causa de las cuchillas, y otros al caer padecen lesiones importantes, los agentes y el personal sanitario, ante la posibilidad de que algunos exageren sus heridas, deberán decidir si se les devuelve inmediatamente hacia Marruecos, pese a posibles acciones judiciales hacia ellos, o si se les traslada al centro de salud quedándose ya en España. Así pues este redactado, mas allá de vulnerar la normativa europea, ni resuelve el problema, ni da seguridad a los agentes, ni garantiza un trato humano.

 Leer en castellano en El Periódico
Llegir en català al Periódico

 Imatges de devolucions en calent a Melilla