NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català

Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025

Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle

Cristianofòbia, islamofòbia i falsa interculturalitat. Reflexiono al Triangle sobre l'atemptat al mercat de Nadal de Magdeburg i sobre la polèmica del pessebre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024

L’atemptat de divendres al mercat de la ciutat alemanya de Magdeburg, perpetrat pel metge i psiquiatra saudita Taleb Jawad Al Abdulmohsen, ha provocat un gran desconcert sobre les motivacions que van portar-lo a cometre aquella acció homicida. Les primeres informacions apuntaven que es tractava d’un atemptat islamista como el que va patir Berlín el desembre de 2016, el de Niça del juliol del mateix any o el de La Rambla a Barcelona del 17 d’agost de 2017. I les xarxes bullien acusant als governs alemanys, des dels de la conservadora Angela Merkel al del socialdemòcrata Olaf Scholz, de ser-ne responsables per la seva política d’acceptació de refugiats i immigrants procedents de països musulmans. A Catalunya i Espanya dirigents de Vox i d’Aliança Catalana també responsabilitzaven les polítiques immigracionistes dels governs. Però ja de matinada es va saber que l’autor de l’atropellament al mercat nadalenc, tot i ser d’Aràbia Saudita, havia apostatat de l’Islam i defensava a les xarxes socials les propostes del partit ultra, Alternativa per Alemanya (AfD).

Que persones d’origen estranger abracin les idees de l’extrema dreta xenòfoba pot semblar contradictori però hi ha molts exemples arreu d’Europa de persones originàries o filles d’immigrants que assumeixen els postulats xenòfobs. Sense anar més lluny la líder d’Alternativa per Alemanya, Alice Weidel, que és lesbiana, té com a parella la cineasta natural de Sry Lanka, Sarah Bossard, amb qui té dos fills. A l’Estat espanyol tenim de número dos de Vox, Ignacio Garriga, fill de mare guineana. I fa uns anys la líder del principal grup xenòfob madrileny era filla biològica de pares llatinoamericans.

Evidentment una cosa és simpatitzar o militar a la ultradreta i una altra molt diferent cometre atemptats terroristes. I sigui quin sigui el motiu que empenyés al psiquiatra saudita a executar el seu pla criminal, el que està clar que si no ho feia com una atac terrorista gihadista, el més probable és que pateixi algun trastorn mental o de personalitat greu, com els autors d’altres atropellaments mortals patits a Europa i els Estats Units aquests últims anys, fets per persones que no actuaven per motivacions religioses. Però el cert és que aquest nou atac a un mercat nadalenc ha obert de nou el debat si a Europa i al món hi ha més cristianofòbia i persecució dels cristians o islamofòbia i persecució dels musulmans. I el debat a casa nostra es barreja amb les polítiques suposadament laïcistes o interculturals que apliquen els dirigents d’algunes institucions, com és del cas de l’ex alcaldessa de Barcelona Ada Colau, i de l’actual batlle, Jaume Collboni, de no fer pessebre tradicional a la Plaça Sant Jaume i no felicitar el Nadal per no excloure als musulmans i altres confessions, però en canvi, com també feia ERC des de les institucions, per demostrar que som interculturals no tenir cap problema per felicitar el Ramadà i la Festa del Xai i participar en la seva celebració.

Jo sóc totalment ateu, però m’agrada celebrar les fetes i tradicions del Nadal. A Estònia on més del 60% de la població es declara atea o agnòstica, es celebren massivament les tradicions nadalenques. Certament s’ha matat i s’han fet moltes guerres en nom de totes les religions però si hi ha una religió que ha superat el missatge de càstig, venjança i conversió per la força dels no creients, que hi ha a l’Antic Testament, l’Alcorà, la Torà i el Talmud, és la cristiana que proclama l’amor a tothom, sigui o no creient, i el perdó per tothom, quan diu “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. I va ser fa segles a països cristians europeus on va sorgir el moviment de la Il·lustració que posa la raó i la ciència per damunt de la religió, i proclama els dret a creure o no creure i a canviar de religió. I lamentablement no passa el mateix en el món islàmic on el pitjor pecat que es pot fer és l’apostasia; és a dir, abandonar l’Islam, on si bé està permès que un musulmà es casi amb una cristiana, perquè es creu que l’Islam es transmet amb el semen de l’home, està totalment prohibit el matrimoni d’una filla de musulmans amb un infidel. Fins a tot a Catalunya i Europa quan una filla d’immigrants musulmans es casa amb un home cristià o ateu, aquest per evitar que la dita “comunitat musulmana” i la família faci la vida impossible a la dona, acaba anant a la mesquita a fer-se musulmà encara que sigui de mentida.

I tornant al debat si hi ha al món més cristianofòbia que islamofòbia, constato que el 80% dels cristians de Síria i l’Iraq han abandonat els seus països emigrant a Europa o Amèrica els últims vint anys per la persecució que pateixen o han patit. Mentre, a alguns llocs d’Europa com a Catalunya, impera un sentiment de culpa que fa que alguns creguin que els ciutadans del segle XXI hem de purgar encara la culpa col·lectiva per les creuades o el colonialisme, i per una visió esbiaixada de la multiculturalitat, s’abandonen tradicions nadalenques com el Pessebre. I si se’n fa, resulta ser una performance que no mereix dir-se pessebre.

Aquest any l’alcalde Jaume Collboni s’ha lluït amb la seva estrella galàctica més pròpia de la pel·lícula de Superman que de les festes nadalenques. En canvi vull felicitar al president del Parlament, Josep Rull, per organitzar una cantada de nadales a la cambra catalana, i també als promotors dels Llums de Sant Pau, a l’edifici històric de l’antic hospital, pel viatge al voltant del món que ens mostren. El que es fa a l’Hospital de Sant Pau sí que és intercultural, perquè mostra les moltes maneres com se celebra el Nadal i els desitjos de pau al món d’aquest dies als cinc continents.

Leer en castellano en El Triangle

MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

                                  

Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

 Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

         

Clica per llegir a La Vanguardia en castellà 

Al Golani entra a Damasc sense ser Lawrence, Feisal ni Al Assad. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dilluns 9 de desembre de 2024

La caiguda de Damasc va passar de nit, la matinada de diumenge, després de confirmar-se que el dictador havia fugit, mentre es difonien imatges de soldats i policies traient-se els uniformes, marxant cap a casa. No recordo gaire precedents de caigudes d’un règim sobrevingudes de matinada i sense combats a la capital, ni tampoc de l’enfonsament tant ràpid del règim d’un país que després de mig segle governant, semblava que havia guanyat la guerra civil, i vuit dies després de la caiguda d’Alep, seguint l’autopista els insurgents entraven victoriosos a Damasc.

La caiguda del règim el passat diumenge es va anar constatant amb diversos vídeos. Primer, el de l’encara primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciant per la televisió que ell no fugia, es quedava a casa i estenia la mà a l’oposició per fer una transició pacífica. El segon és un vídeo ja de dia, quan els rebels islamistes controlaven sense cap resistència tota la capital, on se’l tornava a veure, ja com ex primer ministre, sortint de casa seva parlant per telèfon, escortat per un grup de rebels pujant a un cotxe que anava cap a un hotel on es reuniria amb els caps rebels per pactar el traspàs de poders. I el tercer i més significatiu l’arribada del líder dels rebels de Tahrir al Sahm, Mohammad al-Golani, algú considerat encara pels Estats Units com un terrorista gihadista líder de l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida, arribant i fent el seu discurs a la mesquita dels Omeies de Damasc del segle VIII, símbol de l’esplendor d’una de les èpoques daurades de l’islam, quan el califat que governava els musulmans de tot el món s’ubicava a Damasc.

Si l’antic company d’armes d’Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder de l’Estat islàmic en conquerir la ciutat de Mossul el juny de 2014, anà a la gran mesquita de la ciutat on anuncià que es proclamava nou califa dels musulmans, Al Golani declarava a la Gran Mesquita de Damasc que la caiguda del règim d’Al Assad era una victòria per la regió que es purificava, i una victòria per la nació islàmica o la Umma, la comunitat del creients, nom amb el que s’anomena el conjunt des musulmans d’arreu del món. I ho feia a la mateixa mesquita on va entrar Saladí el segle XII, que va expulsar als croats cristians de Jerusalem, i on set segles i mig després, l’octubre de 1918 entraria triomfal el príncep Feisal, acompanyat del militar britànic conegut com Lawrence d’Aràbia.

Sembla evident que Rússia per mitjà de Turquia, mentor dels insurgents islamistes als que aquests anys ha protegit i armat, va posar com a condició per deixar caure Al Assad que els rebels no ataquessin la base aèria russa de Latakia, ni la naval de Tartus. I Turquia també va demanar a Al Golani que evités es donés una situació de caos com la que van patir l’Iraq i Líbia amb la caiguda de Saddam Hussein i de Gaddafi, ja que Erdogan necessita una Síria estable per forçar el retorn dels prop de quatre milions de sirians que hi ha Turquia. Però em permeto manifestar els meus dubtes que un gihadista que dirigeix l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida sigui capaç de gestionar una transició pacífica posant d’acord sunnites, xiïtes, alauites, cristians, turcmans, kurds i altres minories i faccions, i s’abstingui de purgar l’exèrcit, la policia i l’administració, formant un govern provisional en la que hi haurien de ser tots els grups, excepte l’Estat Islàmic.

Precisament una de els causes de la irrupció i la força de l’Estat Islàmic a l’Iraq va ser que s’hi acabaren integrant molts dels soldats i policies del règim de Saddam Hussein que foren enviats a casa sense cap perspectiva de reinserció laboral. Una altra qüestió serà si la població que va patir durant dècades els crims primer del pare Hafez Al Assad, que esclafà el 1982 amb milers de morts la revolta de 1982 a Hama, i després del fill Bashar que pensàvem que havia guanyat la guerra el 2017, gràcies a la destrucció sencera de barris, pobles i ciutats provocants molts més morts, podrà perdonar aquests crims, i com es farà justícia. Però serà cabdal no només si Al Golani respecta els funcionaris, jutges, i directors d’empreses perquè tot continuï funcionant sinó també què fa amb els soldats i policies. És evident que si els deixa sense esperança de subsistència per ells i les seves famílies, poden acabar enrolant-se en alguna facció armada o crear-ne una pròpia.

Si els propers dies obren els bancs, els mercats, els començos i els ministeris, ajuntaments i els treballadors de les companyies energètiques, transport públic i tothom torna a la feina, serà un bon senyal. Però si el país continua aturat amb milicians amb un fusell dirigint el trànsit a les places i cantonades a crits d’Al·lahu Akbar, i fallant els serveis basics, significarà que va malament. I encara que Damasc pugui recuperar un relativa normalitat, està per veure si els diferents grups podran arribar a un acord de govern provisional o en cas contrari esdevé un estat fallit amb cada territori controlat per una milícia. Una altra qüestió serà si Turquia continua amb el seu atac als territoris del nord controlats pels kurds i les anomenades Forces de Defensa Sirianes. Uns kurds que només volen ser una regió autònoma, cosa que Turquia no accepta.

Damasc ja va viure el segle passat diversos i canvis de règim, com el de 1970 que protagonitzà Hafez al-Assad, pare del president ara derrocat que empresonava o afusellava uns quants militars i tot continuava funcionant. Però eren cops militars que no afectaven ni a la població, ni a l’administració perquè tot continuava funcionant. De canvi de règim com l’actual només hi ha el precedent de la presa de Damasc de l’octubre de 1918, quan l’exèrcit àrab del Princep Feisal i Lawrence expulsen als turcs. Episodi perfectament reflectit a la pel·lícula Lawrence d’Aràbia en la que dos dies després de la presa de Damasc la ciutat entra en un caos ingovernable per les disputes de les diferents tribus i faccions.

48 hores després de l’entrada dels rebels a Damasc ha deixat de funcionar internet, no hi ha benzina, falla l’electricitat i la capital s’ha quedat sense aliments, recordant allò que mostra la pel·lícula que va passar el 1918. Veurem si evoluciona a pitjor. Però si va ser un error creure que derrotant Saddam i desballestant l’exèrcit i l’administració civil, l’Iraq esdevindria una democràcia amb la tutela americana, tampoc sembla creïble que liderat per un gihadista que prové d’Al Qaida, Síria amb uns milicians islamistes tutelats per Turquia al poder a Damasc, es pugui fer funcionar el país, liderar un govern provisional i convocar per d’aquí un any eleccions i que aquestes siguin netes i el resultat sigui respectat per totes les faccions.

Es diu que els rebels de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antiga franquícia d’Al Qaida, s’han moderat i que Turquia els controlarà perquè Erdogan vol poder fer tornar als refugiats sirians. Però també es va dir que s’havien moderat el talibans en prendre fa tres anys Kabul, i va resultar ser un altre engany.

Llegir en català al Triangle

        

Xavier Rius sant, El Triangle, lunes 9 de diciembre de 2024

La caída de Damasco pasó de noche, la madrugada del domingo, tras confirmarse que el dictador había huido, mientras se difundían imágenes de soldados y policías quitándose los uniformes, yéndose a casa. No recuerdo muchos precedentes de caídas de un régimen de madrugada y sin combates en la capital, ni tampoco del hundimiento tan rápido del régimen de un país que después de medio siglo gobernando, parecía que había ganado la guerra civil, y ocho días después de la caída de Alepo, siguiendo la autopista los insurgentes entraban victoriosos en Damasco.

La caída del régimen el pasado domingo se fue constatando con varios vídeos. Primero el del todavía primer ministro Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciando por la televisión que él no huía, se quedaba en casa y extendía la mano a la oposición para hacer una transición pacífica. El segundo es un vídeo ya de día, cuando los rebeldes islamistas controlaban sin resistencia alguna toda la capital, donde se le volvía a ver, ya como ex primer ministro, saliendo de su casa hablando por teléfono, escoltado por un grupo de rebeldes subiendo a un coche que iba hacia un hotel donde se reuniría con los jefes rebeldes para pactar el traspaso de poderes. Y el tercero y más significativo la llegada del líder de los rebeldes de Tahrir al Sahms, Mohammad al-Golani, alguien considerado aún por Estados Unidos como un terrorista yihadista líder de la antigua franquicia siria de Al Qaeda, llegando y haciendo su discurso en la mezquita de los Omeyas de Damasco del siglo VIII, símbolo del esplendor de una de las épocas doradas del islam, cuando el califato que gobernaba los musulmanes de todo el mundo se ubicaba en Damasco.

Si el antiguo compañero de armas de Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder del Estado islámico al conquistar la ciudad de Mossul en junio de 2014, fue a la gran mezquita de la ciudad donde anunció que se proclamaba nuevo califa de los musulmanes, Al Golani declaraba en la Gran Mezquita de Damasco que la caída del régimen de Al Assad era una victoria para la región que se purificaba, y una victoria para la nación islámica o la Umma, la comunidad de los creyentes, nombre con el que se denomina al conjunto de los musulmanes de todo el mundo. Y lo hacía en la misma mezquita donde entró Saladí el siglo XII, que expulsó a los croatas cristianos de Jerusalén, y donde siete siglos y medio después, en octubre de 1918, entraría triunfal el príncipe Feisal, acompañado del militar británico conocido como Lawrence de Arabia.

Parece evidente que Rusia por medio de Turquía, mentor de los insurgentes islamistas a los que estos años ha protegido y armado, puso como condición para dejar caer a Al Assad que los rebeldes no atacaran la base aérea rusa de Latakia, ni la naval de Tartus. Y Turquía también pidió a Al Golani que evitase que se diera una situación de caos como la que sufrieron Irak y Libia con la caída de Saddam Hussein y de Gaddafi, ya que Erdogan necesita una Siria estable para forzar el retorno de los cerca de cuatro millones de sirios que hay en Turquía. Pero me permito manifestar mis dudas de que un yihadista que dirige la antigua franquicia siria de Al Qaeda sea capaz de gestionar una transición pacífica poniendo de acuerdo sunnitas, chiíes, alauitas, cristianos, turcomanos, kurdos y otras minorías y facciones, y se abstenga de purgar el ejército, la policía y la administración, formando un gobierno provisional en el que deberían estar todos los grupos, excepto Estado Islámico.

Precisamente una de las causas de la irrupción y la fuerza del Estado Islámico en Irak fue que se acabaron integrando en él muchos de los soldados y policías del régimen de Saddam Hussein que fueron enviados a casa sin ninguna perspectiva de reinserción laboral. Otra cuestión será si la población que sufrió durante décadas los crímenes primero del padre Hafez Al Assad, que aplastó en 1982 con miles de muertos la revuelta de 1982 en Hama, y después de su hijo Bashar que pensábamos que había ganado la guerra en 2017, gracias a la destrucción entera de barrios, pueblos y ciudades provocando muchos más muertos, podrá perdonar estos crímenes, y cómo se hará justicia. Pero será crucial no sólo si Al Golani respeta a los funcionarios, jueces, y directores de empresas para que todo siga funcionando, sino también qué hace con los soldados y policías. Es evidente que si los deja sin esperanza de subsistencia para ellos y sus familias, pueden acabar enrolándose en alguna facción armada o crear una propia.

Si en los próximos días abren los bancos, los mercados, los comercios y los ministerios, ayuntamientos y los trabajadores de las compañías energéticas, transporte público y todo el mundo vuelve al trabajo, será una buena señal. Pero si el país sigue parado con milicianos con un fusil dirigiendo el tráfico en las plazas y esquinas a gritos de Al·lahu Akbar, y fallando los servicios basicos, significará que va mal. Y aunque Damasco pueda recuperar una relativa normalidad, está por ver si los diferentes grupos podrán llegar a un acuerdo de gobierno provisional o de lo contrario se convierte en un estado fallido con cada territorio controlado por una milicia.

Otra cuestión será si Turquía continúa con su ataque a los territorios del norte controlados por los kurdos y las denominadas Fuerzas de Defensa Sirias. Unos kurdos que solo quieren ser una región autónoma, cosa que Turquía no acepta. Damasco ya vivió el siglo pasado varios y cambios de régimen, como el de 1970 que protagonizó Hafez al-Assad, padre del presidente ahora derrocado que encarcelaba o fusilaba a unos cuantos militares y todo continuaba funcionando. Pero eran golpes militares que no afectaban ni a la población, ni a la administración porque todo continuaba funcionando. De cambio de régimen como el actual sólo está el precedente de la toma de Damasco de octubre de 1918, cuando el ejército árabe del Príncipe Feisal y Lawrence expulsan a los turcos. Episodio perfectamente reflejado en la película Lawrence de Arabia en la que dos días después de la toma de Damasco la ciudad entra en un caos ingobernable por las disputas de las diferentes tribus y facciones.

48 horas después de la entrada de los rebeldes en Damasco ha dejado de funcionar internet, no hay gasolina, falla la electricidad y la capital se ha quedado sin alimentos, recordando lo que muestra la película que pasó en 1918. Veremos si evoluciona a peor. Pero si fue un error creer que derrotando a Saddam y desguazando al ejército y la administración civil, Irak se convertiría en una democracia con la tutela americana, tampoco parece creíble que liderado por un yihadista que proviene de Al Qaida, Siria con unos milicianos islamistas tutelados por Turquía en el poder en Damasco, se pueda hacer funcionar el país, liderar un gobierno provisional y convocar para dentro de un año elecciones y que éstas sean limpias y el resultado sea respetado. por todas las facciones.

Se dice que los rebeldes de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antigua franquicia de Al Qaeda, se han moderado y que Turquía los controlará porque Erdogan quiere poder hacer volver a los refugiados sirios.

Pero también se dijo que se habían moderado los talibanes al tomar hace tres años Kabul, y resultó ser otro engaño.

Leer en castellano en El Triangle

TURQUIA GUANYA DUES PARTIDES GAIREBÉ SENSE DISPARAR. Analitzo al Punt Avui l'enfonsament del règim de Baixar Al-Assad

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024

Si bé des de la cre­ació d’Israel es deia que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins eren el con­flicte al vol­tant del qual giren les ten­si­ons geo­polítiques al Pròxim Ori­ent, hi ha una altra teo­ria que con­si­dera que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins són una dis­tracció de la veri­ta­ble pugna que des de fa segles viuen el Pròxim Ori­ent i el món islàmic, la mil·lenària lluita entre àrabs, per­ses i turcs. De fet els últims anys, amb l’acos­ta­ment de les monar­quies àrabs a Occi­dent, Israel havia dei­xat de ser l’ene­mic de l’Aràbia Sau­dita, que tenia ja com a prin­ci­pal adver­sari l’Iran. Un Iran que forma part de l’ano­me­nat Eix de la Resistència jun­ta­ment amb la milícia liba­nesa Hez­bol·là, els hout­his del Iemen, milícies xiïtes de l’Iraq, els pales­tins de Hamàs i el règim del pre­si­dent sirià, Bai­xar al-Assad. Des del 7 d’octu­bre de l’any pas­sat la geo­política tenia pre­sent la força d’aquest eix lide­rat per Tehe­ran, que s’eri­gia en l’únic defen­sor dels pales­tins.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Llegeix l'article al Punt Avui

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

LA FI DEL SOMNI DE ROJAVA? Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 13 d'octubre de 2019

El Marroc va guanyar el conflicte del Sàhara quan va començar a fer xantatge a la Unió Europea amb l’amenaça d’afavorir el pas d’immigrants marroquins, algerians o subsaharians cap a les costes espanyoles. Recep Tayyip Erdogan, que dimecres va començar l’ofensiva per aconseguir el control d’una àmplia franja del Kurdistan sirià al llarg de tota la frontera entre Síria i Turquia, creu que pot aconseguir la conformitat de la comunitat internacional a la seva ocupació de territori sirià, amenaçant Europa d’empènyer cap a Grècia bona part dels tres milions i mig de refugiats sirians. 

L’any 2016 la Unió Europea va signar un acord amb Turquia pel qual, a canvi de 6.000 milions d’euros i d’una exempció de visats per als ciutadans turcs que encara no s’ha signat, es faria càrrec dels refugiats i en readmetria una part dels que continuessin arribant a Grècia.

L’acord es va trencar parcialment fa tres mesos, com a resposta a les sancions de Brussel·les a Ankara per les seves prospeccions de gas en aigües de l’autoproclamada república turca de Xipre.

 Al-Assad vol aprofitar la invasió turca per desplegar les seves tropes a la regió kurda

Turquia va col·laborar en el creixement d’Estat Islàmic en facilitar el pas de milers de combatents que volien sumar-se a les seves files, i permetent el contraban de petroli de les zones controlades pel califat. I té, des de fa més d’un any, una aliança militar al nord-oest de Síria amb els rebels de l’antic Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, i del que queda de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es van refugiar allà amb la protecció turca, quan van deixar les zones d’on tornaven sota el control de Damasc.

Mentre les tropes sirianes van fer front als rebels i a Estat Islàmic amb l’ajuda russa, iraniana i dels milicians de Hezbol·là, al Kurdistan sirià els que es van enfrontar al Daesh van ser les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, que van derrotar-lo gràcies a les armes i al suport dels Estats Units. Però per a Erdogan aquestes milícies kurdes són el principal enemic, per les seves vinculacions amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan que opera a Turquia i en voler que es consolidi un territori autònom dels kurds.

El fet que Donald Trump ordenés la retirada de les tropes, donant així el vistiplau a la invasió turca, ha esgarrifat el Pentàgon i el mateix Partit Republicà, donat que podria fer revifar Estat Islàmic en un moment en què l’Iraq viu una escalada de protestes contra el govern de Bagdad.

La clau d’aquesta jugada de pòquer la té Baixar al-Assad, que vol aprofitar l’ofensiva turca perquè els kurds sirians permetin a Damasc desplegar-hi les seves tropes, renunciant al somni de Rojava o d’un Kurdistan autònom com l’iraquià, i lliurant a Damasc el control dels jaciments de petroli.

El dubte és saber si Erdogan és capaç de permetre’s un enfrontament militar entre els seus tancs i avions i els sirians i russos dins de territori sirià. I si Al-Assad serà capaç de fer alguna oferta de semiautonomia als kurds, per tal que permetin que els trancs sirians arribin fins a la frontera turca, abans que sigui massa tard.

 Llegir al Punt Avui

ARRIBARÀ A REGNAR EL PRÍNCEP BIN SALMAN? Analitzo al Punt Avui les conseqüències de l'assassinat de Jamal Khashoggi i explico com el príncep hereu amb seva política i els seus reiterats fracassos ha acabat enfortint als enemics perses i turcs

Xavier Rius - Periodista, diumenge 21 d'octubre de2018

No és inusual que en un país autoritari hi hagi opositors que morin en estranyes circumstàncies. Tampoc ho és que una potència faci caure el primer ministre d’un país de la seva àrea d’influència. Com tampoc ho és que, quan hi ha un relleu governamental el nou líder iniciï un guerra contra un veí més feble o vulgui modificar l’statu quo d’aliances i equilibris regionals.

El que és inusual és la manca de miraments i el fracàs absolut amb què ha fet tot això qui és, des del juny de l’any passat, príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman. La guerra del Iemen, que ell va començar l’any 2015, presentant-la com una campanya que duraria unes setmanes, ha estat un fracàs, provocant una de les majors catàstrofes humanitàries contemporànies, sense que hagi aconseguit derrotar els rebels aliats amb l’Iran. També ha resultat un fracàs l’intent d’aïllament de Qatar, que molestava Riad per les seves bones relacions amb els Germans Musulmans i per la nosa que fa la cadena Al-Jazeera. Qatar ha resistit el boicot econòmic i polític amb l’efecte col·lateral que Turquia i l’Iran han resultat ser els més beneficiats d’aquest intent d’escalfar Qatar.

Però si hi ha dos fets que mostren la ineptitud de Bin Salman són, un, el segrest del primer ministre del Líban, Saad Hariri, que el va obligar a dimitir des de Riad en una declaració televisiva el 4 de novembre de l’any passat, com a represàlia per haver permès als xiïtes de Hezbol·là entrar en el govern libanès. Divuit dies després, Hariri, després de les moltes crítiques i pressions, va reaparèixer a Beirut com si no hagués passat res, continuant com a cap de govern. I dos, l’assassinat i esquarterament del periodista Jamal Khashoggi.

Repeteixo que des de sempre molts serveis secrets han fet desaparèixer periodistes o opositors. Però la mort i esquarterament va succeir dins d’un consolat a l’estranger i hi ha gravacions dels fets. Bin Salman, amb els seus intents de debilitar l’Iran i les seves ingerències al Iemen i el Líban o capgirant els equilibris per aïllar Qatar, ha fracassat, ha incomodat molts dels seus socis, i ha fet més forta l’altra potència de la regió, Turquia, que ha jugat hàbilment les seves cartes a Síria, i ara no podrà o no voldrà maquillar l’assassinat del periodista.

Si donem per vàlida la teoria que el conflicte principal del Pròxim Orient no és el de Palestina, sinó la pugna mil·lenària d’àrabs, turcs i perses, Bin Salman només ha aconseguit debilitar els àrabs en benefici dels altres dos. I la fugida de líders polítics i econòmics d’arreu del món que han anunciat que no participaran en la cimera econòmica de “la Davos del desert” que se celebrarà la setmana vinent, podria ser una estocada mortal a aquest príncep que es creia que modernitzaria la monarquia dels Saud. Per això ara la pregunta és: permetrà la Casa dels Saud continuar aquest fracàs? Destituirà el rei Salman el príncep hereu?

 Llegir al Punt Avui

UNA ATAC LIMITAT QUE NO CANVIA RES. Analitzo al Punt Avui l'atac a Síria fet ahir pels Estats Units, Gran Bretanya i França.

Xavier Rius, periodista. El Punt Avui, diumenge 15 d'abril de 2018  

Res no canvia després de l’atac limitat dels Estats Units, França i el Regne Unit a Síria de com estava la cosa fa uns dies, més enllà que Donald Trump, Teresa May i Emmanuel Macron han salvat una mica la seva imatge en haver complert les amenaces vers el règim sirià. Han aconseguit un cert protagonisme en un moment que tenen complexos i variats problemes interns. I han recordar als vencedors de les diverses guerres internes i externes que es donen a Síria que se’ls ha de tenir en compte.

És fa difícil saber quines són les propostes dels Estats Units en l’actual escenari donat el desgavell que impera a la Casa Blanca. No sabem si el president pretén o no la ràpida retirada de tropes i de l’ajuda militar als kurds que controlen el nord del país. Si el kurds es queden sense el suport de Washington potser no podran consolidar tot el territori que controlen de cara a una negociació amb Damasc per aconseguir una autonomia. I si es generés un espai buit, es podria reactivar un conflicte armat entre els kurds, els diferents grups islamistes, el mateix Estat islàmic, Turquia i les tropes de Damasc.

Qui sembla que té clar el que vol es Macron. El president francès mostra lideratge sumant-se a l’atac en nom de la ingerència humanitària, i va fer públic, ahir, documents dels serveis d’intel·ligència que provarien que sí que es van utilitzar armes químiques a Duma. Però, a la vegada, Macron reconeix la victòria de Baixar al-Assad i manté la visita a Damasc el mes vinent.

Els acords Sykes-Picot del 1916, amb què es van dibuixar les fronteres i zones d’influència al Pròxim Orient –aquella divisió francobritànica i aquelles fronteres que va intentar trencar Estat Islàmic fa quatre anys– posaven el que seria Síria i el Líban sota la tutela francesa. I París vol ser present en el pastís de la reconstrucció econòmica del seu antic protectorat, que no vol que quedi tot en mans de Rússia i la Xina, i en el dels equilibris d’influències polítiques, culturals i religioses, que no vol que quedin només en mans de Moscou i Teheran.

Paradoxal resulta en aquesta crisis el paper de Turquia. Allunyant-se Erdogan d’Europa i de l’OTAN, apropant-se a Rússia i legitimant la victòria d’Al-Assad, va obtenir el vistiplau tàcit de gairebé tothom per aconseguir el control de la regió kurda d’Afrin. Així ha frenat les aspiracions dels kurds de consolidar un territori continu al sud de tota la frontera amb Turquia. I els tancs turcs va conquerir Afrin amb l’ajut de grups rebels islamistes sirians que han obtingut la garantia d’Erdogan que allà no els atacaran les tropes de Damasc.

Turquia ha estat clau en els pactes amb el rebels de la zona de Ghouta per rendir-se i ser traslladats amb les seves famílies a enclavaments com ara Idlib, en mans d’altres grups islamistes, o Afrin, en mans de Turquia. També Turquia ha gestionat, aquesta setmana, l’evacuació dels rebels que quedaven al barri bombardejat el 7 d’abril. Al-Assad, amb els bombardejos de fa vuit dies, va derrotar de forma definida aquest grups establerts a menys de deu quilòmetres del centre de Damasc i, tot seguit, Turquia, amb el vistiplau d’Al-Assad, els va facilitar a ells i les seves famílies la sortida amb vida.

L’atac, tal com s’ha fet, ha evitat una espiral de difícils conseqüències entre Rússia i l’Iran, d’una banda, i els Estats Units amb l’OTAN, de l’altra, que potser haguessin desitjat Israel i l’Aràbia Saudita. Al-Assad continuarà en el poder sense cap opció de recanvi, i la Rússia de Vladímir Putin, potència militar i política guanyadora, en serà el seu garant.

 Llegir al Punt Avui, clica

EL KURDS TORNEN A PERDRE, Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià i la cimera de Sotxi sobre Síria

 

Xavier Rius, El Punt Avui, 30 de gener de 2017

Un cop derrotat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, les diferents potències regionals i els països veïns tornen a castigar o a abandonar els qui amb més coratge i sense matisos han lluitat aquest darrers tres anys contra els soldats del califat: els kurds. Si el passat mes d’octubre el kurds iraquians van ser expulsats per l’exèrcit iraquià de l’àmplia franja de territori que havien arrabassat als gihadistes o que havien defensat dels atacs del califat quan l’exèrcit iraquià va fugir en desbandada, ara pateixen a Síria, a la zona d’Afrin, l’atac combinat de l’exèrcit turc i les milícies rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià, enfrontades amb Damasc.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, que durant anys va donar suports als rebels àrabs que lluitaven contra el règim de Baixar al-Assad, ha aconseguit la quadratura del cercle afegint-se al pla de pau de Moscou, Damasc i Teheran, que rehabilita, de fet, el règim d’Al Assad, a la vegada que obté el permís de Rússia i Síria per aliar-se militarment amb els rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià en aquest racó del Kurdistan sirià per expulsar-ne les forces kurdes, armades pels Estats Units i amb el seu suport, de les Unitats de Protecció Popular (YPG).

Amb aquest ofensiva Erdogan no només aconseguirà evitar que els kurds sirians controlin aquesta franja de la frontera amb el Kurdistan turc, d’on podrien ajudar els guerrillers del Partit del Treballadors del Kurdistan turc, d’Abdullah Ocalan, sinó que infla pit davant els Estats Units i provoca un perillós i inèdit enfrontament amb el membre més fort de l’OTAN, que ha ajudat els kurds i que desitjava que aquests controlessin part de la frontera.

Així el soldà-president Erdogan dona ales a l’històric nacionalisme turc, mostrant-se fort davant els seus socis de l’OTAN i contradiguent-los en la seva estratègia. Amb la seva aliança amb Rússia i Damasc, obté una victòria contra l’enemic real, que no era Estat Islàmic, sinó els kurds de dins i de fora de Turquia, i facilitant que els rebels anti-Assad de l’Exèrcit Lliure Sirià aconsegueixin el control d’aquest racó del Kurdistan els ofereix una zona segura on situar-se, amb el permís de Damasc, si Al-Assad recupera la província d’Idlib.

En aquests context van començar ahir a Sotxi, a la mar Negra, una nova tanda de negociacions impulsada per Rússia, que no pot acabar amb cap acord acceptat per tots els actors, atès que l’oposició siriana de l’exterior, agrupada en l’anomenada Comissió Suprema Negociadora, no hi participa, com tampoc no hi participen els kurds del Partit de la Unió Democràtica (PYD). A Sotxi només se cerca de legitimar la victòria militar de Damasc, aconseguida amb el suport rus, i la continuïtat d’Al Assad.

La cimera de Sotxi té lloc tres dies després de la darrera tanda de negociacions impulsades per l’ONU a Viena, sota la tutela del mediador Staffan de Mistura, en les qual sí que hi va ser l’oposició de la Comissió Suprema Negociadora. A Viena, els Estats Units, la Bretanya, França i Jordània van presentar un document en què demanaven la convocatòria d’eleccions lliures, proposició que va ser rebutjada pel representant de Damasc.

De Mistura, que assisteix també a la cimera de Sotxi, s’haurà de resignar a veure com Rússia imposa per l’evolució de la guerra la continuïtat del règim d’Al-Assad, i com Turquia obté la seva petita victòria al Kurdistan amb una intervenció militar que vulnera la legalitat internacional.

En aquest context, els kurds sirians, que tan eficaçment havien lluitat contra Estat Islàmic, són de nou derrotats, sense que ni els Estats Units ni els altres membres de l’OTAN puguin aturar el peus a Turquia, no fos cas que se senti ferida i s’acosti encara més a l’adversari històric de l’OTAN, Rússia.

 Llegir al Punt Avui

-----

El Punt Avui, article, notícies, qui són? kurds, articles, opinió, Xavier Rius, de, a, sobre, e, Síria, - 

ELS FOCUS DE TENSIÓ MUNDIAL. Publico a Presència, suplement del Punt Avui, un anàlisis dels conflictes internacionals de 2018

EL VERITABLE CONFLICTE EN EL MÓN ISLÀMIC TORNA A SER LA VELLA RIVALITAT ENTRE ÀRABS, PERSES I TURCS

Comença 2018 amb un Donald Trump que, després d’un any signant ordres executives que difícilment podrà complir, de qualificar a Xina i Rússia no ja com aliats sinó com a rivals, i de capgirar l’estau quo al Pròxim Orient, ningú sap si sortirà ben parat de les eleccions de novembre en que es renova tota la cambra de Representats i un terç del Senat. La reforma fiscal és una de les poques promeses que ha aconseguit materialitzar. Reforma que redueix els impostos a les gran companyies, i va ser aprovada per l’escàs marge de 51 vots front 49. Però la derrota del candidat republicà, Roy Moore, el 13 de desembre a l’escó d’Alabama –estat de clara majoria republicana-, és un avís que hi ha molts els electors republicans que no comparteixen la política de tuïts i grolleries del president, que va defensar fins l’últim minut al candidat derrotat, malgrat la cascada d’acusacions d’agressions sexuals.

Trump afronta les eleccions legislatives havent perdut a molts dels que van constituir el seu primer gabinet. Van plegar entre d’altres Michael Flynn, Assessor de Seguretat Nacional, Reince Priebus, cap de gabinet, Anthony Scaramucci, cap de comunicació, i va acomiadar al seu conseller, el racista, Steve Banon, que posteriorment reubicaria al Consell de Seguretat Nacional. A cop de tuït desacreditava els serveis d’intel·ligència, destituint al director del FBI, James Comey, mentre la investigació del Russiagate estreny el cercle, assenyalant col·laboradors entre els que hi ha el seu gendre, Jared Kushner.

Kushner, encarregat d’aplicar un suposat pla de pau amb el palestins, va ser l’artífex de la venda d’armes per 110.000 milions de dòlars a l’Aràbia Saudita. País en el que el nou home fort, el príncep Mohamed Bin Salman, amb l’excusa de modernitzar el regne i netejar-lo de la corrupció, ha empresonat en hotels de luxe més de dos-cents prínceps i alts funcionaris. Bin Salman és el responsable de l’escalada bèl·lica al Iemen que havia de ser un passeig victoriós front els rebels hutis –aliats de l’Iran- i ha estat un fracàs que només ha portat més fam i destrucció. Bin Salman va trencar amb Qatar, acusant-lo d’ajudar al terrorisme i a l’Iran, aplicant la política antiraniana de Trump que, ignorant la importància de l’Iran en la derrota a l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, l’acusa de ser el principal focus de terrorisme.

Totes les faccions palestines han signat amb l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbas celebrar aquest 2018 eleccions per triar president i parlament. Les últimes legislatives es van celebrar el 2006 i les presidencials el 2005. De moment l´anunci de Trump de traslladar l’ambaixada a Jerusalem, no ha generat la tercera intifada. Sembla clar que si els territoris palestins entressin en una dinàmica de protestes i violència, les eleccions no es podrien celebrar.

En els plans de Bin Salman no està enfrontar-se a Trump per Jersualem, sinó enfortir l’aliança amb la Casa Blanca per lluitar contra l’eix xiïta Teheran, Beirut i Damasc. La Casa Blanca no s’oposarà a la continuïtat d’Al Assad, que amb l’ajuda de Putin ha derrotat a l’Estat Islàmic, però sí que anirà de la mà amb Bin Salman i Israel en la lluita contra l’Iran. Caldrà veure si les protestes d’aquest dies a l’Iran, no només contra el règim dels aiatol·làs i el líder suprem, Alí Khamenei, sinó també contra el president reformista, Hassan Rouhani, continuaran i ajudaran a l’obertura del règim o, al contrari, ho aprofitarà el règim teocràtic per debilitar Rouhani.

Que la decisió sobre Jerusalem no faci trontollar les relacions entre Washington i Riad mostra que la qüestió palestina ja no és el conflicte principal del Pròxim Orient. El veritable eix del conflicte el món islàmic torna a ser la vella rivalitat entre àrabs, perses i turcs. I aquí qui està guanyant a força de pragmatisme és el president turc Recep Tayyip Erdogan, que després d’ajudar als rebels que lluitaven contra Al Assad, s’ha sumat a l’acord d’Al Assad i Putin per restablir una certa normalitat a Síria, garantint-se així Erdogan que els kurds, no puguin consolidar un poder gairebé independent con el dels kurds iraquians.    

El que es segur que passarà aquest 2018 serà la nova victòria electoral del president rus, Vladimir Putin, que si comptem els temps que va ocupar el càrrec de primer ministre, superarà ja els anys que Brejnev governar.  La popularitat de Putin ha crescut amb l’annexió de Crimea i la victòria a Síria, sense que els tics autoritaris i cabdillistes el perjudiquin. Per milions de russos amb Crimea i Ucraïna Putin va plantar cara als suposats intents d’Estats Units i La Unió Europea d’interferir en els seus afers. I amb la intervenció a Síria hauria ensenyat al món com s’ha de derrotar el gihadisme. Amb uns mitjans de comunicació força controlats pel règim, tot i que el nivell de vida de la classe mitjana ha baixat, la majoria de ciutadans creuen que ell és la garantia per evitar que el Fons Monetari imposi polítiques econòmiques com les van empobrir Ucraïna.

Xina, liderada per l’indiscutible Xi Jinping, a qui Trump li perdona el desequilibri comercial que perjudica a la industria americana, continuarà el 2018  amb un creixement econòmic del 6’5%, intentant beneficiar-se de la retirada dels Estats Units del Tractat Comercial del Transpacífic amb els països asiàtics i llatinoamericans. Pekin ho té tot a favor per guanyar-se una influència a Llatinoamèrica, similar a l’aconseguida a l’Àfrica. A Llatinoamèrica caldrà veure qui serà el substitut del president cubà, Raul Castro, i si s’enroca en mantenir el règim o comença una transició controlada. Però el que sembla difícil de controlar és la situació econòmica, política i social de Veneçuela, amb població fracturada i una inflació superior al 2.000%. I la repressió policial i la propaganda televisiva no acostuma a funcionar quan la gent ho té cada cop més difícil per omplir la nevera.   

Per últim, tenim a la imprevisible Corea del Nord, amb Kim Jong-un, a qui les amenaces i tuïts de Trump no han fet encongir-se, sinó tot el contrari. Kim va confirmar en el discurs d’any nou, el que ja se sabia, que era ja una potència nuclear. La Xina intenta contenir a Kim, i el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar noves sancions com la reducció de la quota de petroli que pot importar. Xina no vol la desestabilització de règim, que generaria una onada de refugiats. Però pot mantenir-se el règim i el mateix Kim, si afluixa la bravata bel·licista que justifica el seu règim despòtic i personalista?
Xavier Rius
(No parlo d'ultradreta a Europa ni de refugiats perquè ja es tracta a altres articles d'aquest monogràfic)