dimecres, 31 de juliol del 2019

EL SÀHARA ESTANCAT. Analitzo al Punt Avui la situació del Sàhara en complir-se 20 anys del regnat de Mohamed VI




El Sàhara Occidental, el més gran dels disset territoris que l’ONU considera pendents de descolonitzar, ha estat absent dels discursos i valoracions del vintè aniversari de l’arribada al tron del Marroc de Mohamed VI. La majoria d’anàlisis que s’han fet d’aquestes dues dècades destaquen com s’ha modernitzat el país, amb lleis com el codi de família que atorga a les dones drets negats a la majoria de països islàmics. També la modernització econòmica, amb la construcció de més quilòmetres d’autopistes o l’ampliació de port de Tànger. Així, s’ha recordat com Mohamed VI és el principal empresari del país, nomena els ministres i controla les mesquites en ser el cap dels creients.
Per contra, sí que s’ha parlat del conflicte del Rif, on la població amaziga lluita perquè es reconeguin els seus drets i se n’acabi la marginació econòmica. El rei Mohamed VI, amb motiu d’aquest aniversari, ha indultat 4.764 presos, però ha deixat entre reixes els 53 empresonats per les protestes rifenyes d’Alhucemas del 2016. I és que la manera com ha abordat Mohamed VI el problema del Rif és coherent amb la negativa a deixar que l’ONU apliqui el pla de pau a l’antiga colònia espanyola. Segons aquest full de ruta, acordat entre el Marroc, el Front Polisario i l’ONU el 1991, s’hi havia de fer un referèndum d’autodeterminació.
En el referèndum havien de votar els refugiats que són al campament de Tinduf a Algèria, i també la població autòctona que viu al territori ocupat pel Marroc. Com que el Marroc durant la Marxa Verda hi va enviar desenes de milers de colons, el cens s’hauria de fer partint del cens espanyol de 1974, tot ampliant-lo als fills. Però el Marroc va exigir que poguessin votar els colons. El 2003 l’exsecretari d’Estat nord-americà James Baker, com a enviat de l’ONU, presentà un nou pla. Consistia en la idea que el Sàhara gaudiria d’un període transitori d’autonomia sota la sobirania marroquina durant el qual retornarien els refugiats d’Alger. Al cap de cinc anys, es faria un referèndum en què també podrien votar els colons. Mentre que el Front Polisario va dir que sí, Mohamed VI ho va rebutjar.
Així les coses, el conflicte ha quedat totalment estancat, amb revoltes intermitents a la capital, Al-Aaiun. Les últimes negociacions van fracassar, i l’enviat especial de l’ONU, l’expresident alemany Horst Kohler, va dimitir el desembre passat. Fa tres anys, després de la mort del líder del Polisario, Mohamed Abdelaziz, el vell militant sahrauí Brahim Gali va ser nomenat cap del Polisario i de la República Àrab Sahrauí. I Gali va respondre a una provocació marroquina, en la qual el Marroc va ocupar una zona neutral al límit amb Mauritània. Gali va enviar-hi tropes sahrauís, provocant el replegament del Marroc i tornant aquella franja a ser zona desmilitaritzada.
La manera d’afrontar el conflicte del Rif és coherent amb la política del rei al Sàhara. L’alternativa que el Marroc ha defensat a l’ONU enfront la voluntat d’independència i amb la qual hi atorga una suposada autonomia, és una fal·làcia. Mohamed VI no vol un Sàhara independent, però tampoc està disposat a donar autonomia a ningú, ni als sahrauís ni als berbers. I jugar de debò a les negociacions amb l’ONU significaria estar disposat a oferir-ho de veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada